Sant Joan d'Àvila (1500 - 1569)
El sacerdot ha de ser sant
"No sé que hi hagi més eficaç, per
a persuadir-vos d'allò que us cal fer, que recordar-vos el sublim benefici que
Déu ens ha fet de cridar-nos a l'altíssim ofici sacerdotal. I si aquesta
elecció, ja en l'Antic Testament, era un gran benefici, ¿què deurà ser en el
Nou, quan els sacerdots som com el sol en comparació de la nit i com la veritat
en comparació de les figures?
Mirem-nos, pares, de dalt a baix,
ànima i cos, i veurem que som semblants a la sagrada Verge Maria, que amb la
seva paraula atragué Déu al seu si; semblants al portal de Betlem i al pessebre
on el Senyor fou reclinat; semblants a la creu on morí, i al sepulcre on fou
sepultat.
Aquestes coses són santes perquè
Crist les va tocar; i la gent va de molt lluny a veure-les i plora de devoció i
es converteix per la gran santedat d'aquells llocs. ¿Per què, doncs, els
sacerdots no són sants, si a les seves mans hi ve el Senyor gloriós, immortal,
inefable, com no ha vingut a altres llocs? El sacerdot el fa venir amb les
paraules de la consagració, i no el van fer venir aquells llocs sants, si
n'exceptuem la Verge Maria. Som reliquiaris de Déu, casa de Déu i, si m'ho
deixeu dir, creadors de Déu; ¿qui no veu que a tals noms correspon una santedat
exímia?
Això, pares, és ser sacerdots:
que ablaneixin Déu, quan estigui enutjat amb el seu poble; que hagin
experimentat que Déu escolta les seves oracions i els dóna el que demanen; que
tinguin amb ell un tracte tot familiar; que la seva virtut sobrepassi la mida
humana i despertin l'admiració dels qui els veuen: homes celestials o àngels
terrenals; i, fins i tot, si fos possible, millors que ells, ja que la missió
del sacerdot és més alta que la de l'àngel".
D'un sermó de Sant Joan d'Àvila predicat a Còrdova el 1563, de l'Ofici de Lectura d'avui.
I entre les seves moltes obres que l'han fet Doctor de l'Església reconegut pel Papa Benet XVI l'any 2012, hi ha molts indicis que fan suposar que és seu el sonet anònim:
A Cristo crucificado
No me mueve, mi Dios, para
quererte,
el Cielo que me tienes prometido,
ni me mueve el Infierno tan
temido,
para dejar por eso de ofenderte.
Tú me mueves, Señor. Muéveme el verte
clavado en una cruz y
escarnecido,
muéveme el ver tu cuerpo tan
herido,
muévenme tus afrentas, y tu
muerte.
Muéveme, en fin, tu amor, y en tal manera,
que, aunque no hubiera Cielo, yo
te amara,
y, aunque no hubiera Infierno, te
temiera.
No me tienes que dar porque te quiera,
pues, aunque lo que espero no
esperara,
lo mismo que te quiero te
quisiera.
La santedat de St. Joan d'Àvila, apòstol d'Andalucia i patró d'aquesta, va ser tal que en la seva vida també va viure rodejat de sants i grans figures religioses. Va conèixer i tractar a St. Tomàs de Villanueva (1486 - 1555), St. Ignasi de Loyola (1491 - 1556), Domingo de Soto (1494 - 1560), St. Joan de Déu (1495 - 1550), St. Pere d'Alcántara (1499 - 1562), Fray Luis de Granada (1504 - 1588), St. Francesc de Borja (1510 - 1572), Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582), Fray Luis de León (1527 - 1591), St. Joan de Ribera (1532 - 1611) i d'altres, amb els que s'influiren mútuament. Una vida en contacte amb tants sants, que ja era com un tast del Cel a la Terra.
Que Sant Joan d'Àvila, des del Cel, pregui i intercedeixi davant Déu per nosaltres, per tal que seguim la puresa de la veritable doctrina cristiana catòlica, visquem sempre en l'Amor de Déu i per que els sacerdots siguin tan sants, purs, pietosos, devots i fervorosos com la seva altíssima condició demana!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada