La gran perturbació social

L'apostasia silenciosa massiva, i gairebé inconscient i involuntària, que ha viscut la societat occidental en l'últim mig segle llarg ha de tenir una causa, i és molt fàcil identificar-la en la televisió. 

Estats Units, 1958

És l'únic mitjà de comunicació que ha entrat a totes les llars i ha tingut un protagonisme familiar absolut, dedicant-li gairebé tothom moltes hores diàriament tot l'any, al llarg de cinc dècades i mitja com a mínim, en realitat uns anys més. I això unit a l'actitud passiva i acrítica amb la que es mirava la programació, ha produit aquest profund trastorn espiritual a la societat. Perquè la gent se la mirava com si fos l'aparador de tot allò nou i modern, del que estava de moda i del que era tendència social i intel·lectual. I a més ho feien confiats en que el que apareixia era bo i raonable, correcte i ètic i allò que calia seguir en el camí del progrés. Si surt a la televisió, pensaven, és que és així, més encara s'arribava a pensar que el que no sortia a la televisió era com si no existís. També confiaven en els que la dirigien i els qui feien els programes, com si només volguessin el bé de la gent que la miraven. Estaven molt lluny de sospitar la seva progressiva degradació, que per a molta gent només s'ha fet evident amb el pas de moltes dècades, i no eren conscients en absolut de que era una cosa dirigida, manipulada i més plena de propaganda, al principi oculta i dissimulada però després cada cop més descarada, que de publicitat, que aquesta si que es veia però per a una majoria era una cosa bona i tot. Aquest presidir i anar modelant la mentalitat a totes les cases que feia el televisor no l'havia aconseguit cap altre mitjà de comunicació fins llavors, ni els periòdics i ni tant sols la ràdio ni el cinema. La tele era l'única que combinava la fascinació del cinema amb l'omnipresència de la ràdio, i així podia anar rentant el cervell dels televidents, molt eficaçment quan ho feia de forma subtil i progressiva, no brutal, usant estratègies de tota mena, com les quasi subliminals, les d'aparentar el contrari i de fals amic, les de tergiversar les coses, la d'ignorar allò que no interessava i magnificar el que sí, i moltes més. La TV ha estat la gran perturbadora social, no per si mateixa sinó per l'ús ideològic i d'adoctrinament que se n'ha fet. 

 

Unió Soviètica, 1978

El desencant amb la TV ha arribat tard. Una persona coneguda de qui això escriu i que d'altra banda era molt intel·ligent i amb molts estudis i coneixements, va considerar des dels primers anys 1960s a la TV com poc menys que una finestra a la realitat i al futur, i va procurar durant molts anys que la seva família en gaudís: aparell en blanc i negre ja al 1960 o 1961, aparell en color el 1975, pantalla gran als 1980s...igual que era decididament partidari d'altres invents i novetats tecnològiques en diversos camps. Però a mesura que s'anava fent evident que la programació es degradava i es feia cada cop més dolenta, tot i que al principi encara ho intentava justificar citant en alguna ocasió el "puesto que lo pide el vulgo és justo hablarle en necio para darle gusto" de Lope de Vega, era innegable que se n'anava desenganyant i que comprovava que aquella suposició seva de que era un avenç informatiu, formatiu, d'entreteniment intel·ligent, sa i optimista i a més eina cultural enriquidora a part de fer companyia, com era normal pensar que havia de ser, estava equivocada i que era més aviat justament al contrari. Als últims anys de la seva vida es negava a veure-la, deia que els programes li feien fàstic. Altres han arribat a la conclusió que la televisió els atavala i els confon. I qui això escriu en té una anècdota, quan estava fent el servei militar, tot l'any 1979 i els dos primers mesos de 1980, en ocasions passava moltes setmanes i fins uns quants mesos sense veure-la, la televisió, i quan de permís o de cap de setmana la tornava a contemplar, moltes coses, sobretot a les pel·lícules seleccionades per a ser visionades pels espectadors, però també en alguns programes, em semblaven rares i il·lògiques; després de temps sense veure-la me n'adonava, mentre que quan, abans i després, estava immergit en la dinàmica de contemplar-les continuament, ho trobava natural i fins un exemple a seguir en les relacions personals i socials, tot i que en el fons alguna cosa et deia que no era així i que després de l'experiència de la vida ja en desconfiava una mica de que allò fos un autèntic mirall de la vida i del món. La il·lusió i la fascinació inicials van donar lloc a uns espectadors com hipnotitzats, als que ha costat molt temps descobrir que tot era un miratge i a més sovint malintencionat, perquè com es pot comprovar, religiosament i espiritualment ha estat nefasta. Però l'allunyament i el trencament amb aquest món ha arribat força tard, començant tot just fa 10 o 12 anys, tot i que conec casos de matrimonis i famílies que ja en fa potser el doble que van prendre aquesta decisió. 

Per sort a les noves generacions, els joves i els nens, sembla que ja no els atrau ni els hi diu gaire o res. En moltes cases i famílies l'aparell encara presideix però sol estar tancat, a l'inrevès que abans. Però en el cas dels joves és perquè l'han substituit per l'ordinador i el mòvil, la connexió a Internet, vídeos, videojocs... que els hi dona més llibertat, més elecció i més interacció tant personal com grupal. Ara el prestigi i l'atracció del televisor està sota mínims, però, pel mal ús que se n'ha fet, tant pels usuaris dedicant-li un temps excessiu i una atenció crèdula, com sobretot pels que l'han dirigit i programat, el mal ja està fet. I ara tenim la societat que tenim, i potser costarà anys o dècades redreçar-la, si hi ha intenció de fer-ho. Això és el que hi ha hagut.