dijous, 7 d’abril del 2022

Un dels grans sants educadors

Quan era nen el meu pare em va fer estudiar primer amb els Claretians de Barcelona, al Col·legi Immaculat Cor de Maria al carrer Sant Antoni Maria Claret, molt a prop d'on llavors vivíem (des dels primers estudis fins a finals de 1962), al mateix carrer xamfrà Grassot, i després quan vam anar a viure al C/ València 465, a l'Acadèmia Lepanto (gener 1963 - juny 1965), portada per una dona molt catòlica. Mercè Boronat (n. 1915)*, i encara quan es vam traslladar al C/ República  Argentina 165, davant del pont de Vallcarca, al col·legi La Salle Gràcia on vaig fer 2n i 3è de Batxillerat (setembre 1965 - juny 1967) i van ser uns dels anys més feliços de la meva vida. I més tard, quan vam marxar de Barcelona ciutat,  encara vaig fer un curs a La Salle Manlleu (1967 - 1968) quan vivíem a aquesta localitat d'Osona donat que el nostre pare havia sigut nomenat director tècnic d'aquest centre concertat. 

Sant Joan Baptista de La Salle (1651 - 1719) va ser des que vaig anar a les aules dels seus col·legis, un dels meus sants, junt amb St. Ricard, de qui porto el nom, St. Antoni Mª Claret (1807 - 1870) el sant de la meva primera educació, i altres amb els que he tingut una simpatía especial, com St. Agustí, St. Simeó Estilita, St. Francesc d'Assís, Sta. Teresa d'Àvila, St. Joan de la Creu, Sant Felip Neri, Sta. Margarida Maria d'Alacoque, St. Alfons Maria de Liguori, Sta. Teresa de Lisieux, Sta. Gemma Galgani i encara alguns altres, sants que he sentit molt meus i que no puc citar exhaustivament, ja que serien molts  (1).

Foto de Nadal del meu germà Jordi, a la dreta, i jo, de La Salle Gràcia, 
feta cap a mitjans - finals de desembre de 1966, per portar a la família. 
Els sants, i sobretot els educadors, es coneixen també pels seus alumnes.

Educar, junt amb evangelitzar i catequitzar, amb el que va indissolublement units, és una de les feines més nobles a les que es pot dedicar l'ésser humà, la de fer conèixer la veritat als nens i als joves. 

Que St. Joan Baptista de La Salle pregui a Déu intercedint per tots nosaltres, pels qui hem sigut deixebles seus en les seves escoles i per tots! 

* El 2016 encara era viva i constava entre els centenaris de Catalunya. 
(1) En cito alguns: St. Bernat de Claravall, St. Domènec, St. Bernardí de Siena, St. Joan de Capistrano, St. Joan Fisher, St. Tomàs More, St. Ignasi de Loyola, St. Josep de Cupertino, St. Benet Josep Labre, el St. Rector d'Ars, Sta. Joana Jugan, Sta. Caterina Labouré, Sta. Bernadeta Sobirós, Sta. Àngela de la Creu, St. Maximilià Kolbe, Sta. Maria Goretti, Sta. Faustina Kowalska, Sta. Gianna Beretta Molla... i naturalment i per sobre de tots ells la Verge Maria en totes les seves advocacions, i encara més, i presidint-los a tots, Nostre Senyor Jesucrist.  

dimecres, 6 d’abril del 2022

El sant humil i obedient fins per fer miracles

Sant Vicent Ferrer (1350 - 1419), el sant valencià que recorria tota Europa occidental predicant en un català molt modern, ben intel·ligible actualment, i que era entès per tothom, que es convertia per les seves predicacions. És conegut també pel seu paper en el Compromís de Casp de 1412 per tal d'arribar a un acord.  


Com a mostra del seu caràcter, basta amb una anècdota: en una ocasió un superior seu li va prohibir fer miracles sense el seu permís, ja que en feia molts i grans i li semblava que aquests atreien massa l'atenció de la gent. St. Vicent, o Vicenç, va obeir, però en una ocasió caminant per un carrer va observar un treballador d'una obra que queia d'una bastida, anava a intervenir però va recordar que tenia prohibit fer miracles sense demanar permís per fer-los per obediència deguda. I amb un gest va fer que el manobre que queia quedés suspès a l'aire mentre ell corria a veure el seu superior per demanar-li el degut permís per salvar aquell home, i quan va arribar davant d'ell i li va explicar, aquest li va dir "Però home, si el miracle ja està fet i encara més gran! Es clar que pots fer-lo i a més a partir d'ara t'autoritzo a fer-los sense haver de demanar res". Van tornar tots dos i llavors el sant va fer baixar suaument la persona, parada a l'aire, fins a terra. I és que com diu Nostre Senyor, amb una gran fe es poden fer coses molt grans, fins i tot grans miracles.

Un altre punt seu que mostra com Déu veu les coses diferents de com les veuen els humans és que durant el Cisme d'Occident (1378 - 1417), St. Vicent Ferrer va ser partidari del Papa d'Avinyó, com a opinió i decisió personal seva. El fet que hi haguessin sants com ell i alguns altres partidaris del Papa d'Avinyó i altres sants partidaris del de Roma, ens convida a reflexionar sobre els afers humans i que no hem de ser rígids ni absolutistes en les nostres opinions ni opcions. 

Que St. Vicent Ferrer pregui i intercedeixi pel nostre món com ho va fer amb el del seu temps! 

dimarts, 5 d’abril del 2022

El sant ermità, vegà, defensor dels animals i miraculós

Sant Francesc de Paula (1416 - 1507) 

El seu afecte i tendressa vers tots els éssers vius van 
ser similars als de Sant Francesc d'Assís, fundador de
l'Orde franciscana a la que va pertànyer de jove abans
de fundar els Mínims. Retrat de Jean Bourdichon del
1507, any de la mort d'aquest gran sant molt miracler

Fundador de l'Orde religiosa dels Mínims, va viure tota la seva vida en una Quaresma perpètua, de dejuni, abstinència, austeritat, penitència, obediència i sacrificis. I va ser un sant molt miraculós, que va realitzar molts i molt grans miracles.  

Ara que fa poc hem celebrat la seva festa litúrgica, el 2 d'abril, és un dels millors moments per demanar-li la seva pregària i intercessió des del Cel davant Déu pel nostre món, que fa tants anys que va desencertat i cada cop pitjor, que amb l'ajut diví pugui retrobar i retornar al camí de Salvació seguint l'ensenyament i exemple de Nostre Senyor Jesucrist i amb la protecció maternal de la Verge Maria, la Mare de Déu i la nostra Mare del Cel! 

dissabte, 2 d’abril del 2022

Empatia i compassió amb els qui sofreixen

La guerra fa sofrir molt a la gent. 




Mn. Volodymyr Kalabishk, a Vic des del 2006, és el sacerdot greco-catòlic ucraïnès que atèn  a St. Joan de Vilatorrada, Manresa, Igualada, Vic i Barcelona a la comunitat del seu país a Catalunya, que actualment està sofrint molt per causa de la guerra a la seva nació. 



Ara també arriben refugiats ucraïnesos que fugen de la destrucció i del perill de mort per a ells i les seves famílies i que són acollits a diversos punts de la diòcesi de Vic. 

Tota la nostra simpatia i solidaritat, junt amb la nostra oració i col·laboració,  amb totes les víctimes de la guerra! 

divendres, 1 d’abril del 2022

Estudi de Rússia (II): un poble molt religiós

Als anys 1960s, en plens anys de la Unió Soviètica, del comunisme d'Estat i de les campanyes ideològiques antireligioses de Khrushchev (1953 - 1964), un expert en la matèria ens va dir que els russos en lloc de ser ateus eren un poble molt religiós, que els que eren ateus activistes eren els seus governants, imbuïts de l'ideologia marxista-leninista, però que els russos, ucraïnesos i bielorussos com a gent eren històricament místics i en el fons seguien essent creients, tot i les dificultats que llavors els hi posaven per a viure la seva fe cristiana (1). 


Processó de Pasqua (1893) d'Ilarion Pryanishnikov (1840 - 1894)






















I ja d'abans, en l'època de Stalin (1924 - 1953), que havia fet moltes campanyes antieclesiàstiques i antireligioses, amb sagnats persecucions del clergat, monjos i creients i destrucció d'esglésies, fins que l'entrada en la Segona Guerra Mundial a partir de la invasió alemanya del 1941 el va fer canviar d'opinió i afavorir l'Església ortodoxa per donar força i consol als soldats, les seves famílies i el poble en general, i també després en l'època de Brezhnev (1964 - 1982), quan les execucions, la presó, els treballs forçats i els camps de Sibèria dels temps més durs de Stalin ja havien sigut substituits en general com amb Khrushchev per l'ostracisme, la marginació i els manicomis en els casos considerats més rebels i greus, es va constatar ja bastant aviat que a les misses només hi assistia normalment gent gran i els ideòlegs del socialisme real van predir, i amb molt gust seu, que en unes dècades, quan aquestes persones majors es morissin, ja no hi hauria creients a la U.R.S.S. i la religió organitzada desapareixeria, substituida segons aquests il·luminats, per una visió atea, racional i científica del món, la de l'home nou soviètic, seguidor del pensament de Marx segons la interpretació de Lenin, i per tant de l'ideologia política comunista que, com també preveien, aniria guanyant país rera país fins que acabaria dominant tot el món, començant per Àsia i Europa. 

I no sols els seus propis adversaris polítics i ideològics occidentals s'ho creien (2) i es contentaven amb resistir i retardar-ho el més possible, dècades o alguns segles, i mantenir la resistència, un cop perduda també Àfrica, a Amèrica i Oceania, sinó que hi va haver uns anys, cap al 1977, precisament quan Brezhnev va assolir ja tot el poder en solitari, que semblava que seria així: Cuba, el Vietnam victoriós i reunificat, Laos i Cambodja, Etiòpia i altres països del Tercer Món s'anaven fent comunistes. I com era la creença general de propis i contraris aleshores, quan un país queia sota el domini comunista, ja no en podia sortir.  

Però tornant a la pràctica religiosa, aquesta no va desaparèixer a Rússia amb el pas de les dècades. Als anys 1920s anava gent gran als oficis i celebracions religioses, als 1930s també, igual que als 1940s, 1950s, 1960s, 1970s... Passaven les dècades i sempre es veia gent major, i més o menys en la mateixa quantitat, a les esglésies, per moltes persecucions cruentes o incruentes, i per més campanyes amenaçadores, ofensives, ridiculitzadores i en ocasions seductores que es fessin. I es van tenir que rendir a l'evidència de la realitat: el poble eslau oriental seguia essent religiós, i si la gent quan era jove es resignava a no practicar, dissimulava, feia veure que no era creient per no patir les conseqüències en les seves carreres acadèmiques, vida laboral ni familiar, i fins es feia membre del Partit per les facilitats i oportunitats, un cop jubilats ja no tenien aquests constrenyiments i cada cop més retornaven a la pràctica cristiana considerant la vellesa, les malalties, la mort i el destí etern tant d'ells com dels seus éssers estimats, i buscant el perdó de Déu, la pau i el benestar espiritual. 

Sempre gent gran, ancians, com a norma, però que com es veia es mantenia així sempre, perquè eren gent naturalment religiosa i, en el fons, ho havien sigut sempre, encara que haguessin aconseguit enganyar als altres i, a vegades, durant molts anys a sí mateixos i tot. Els ateus militants, tot i l'ateisme d'Estat i la propaganda ideològica, sempre van ser minoria, en algunes èpoques nombrosa o molt nombrosa, però minoria al cap i a la fi. Perquè l'ésser humà és naturalment religiós i per instint o per intuïció busca satisfer la seva set de Déu, i encara més, i sobretot, perquè Déu sempre actua. I això afegit en aquest cas de Rússia, Ucraïna i Bielorussia, a una característica forta religiositat que impregna la seva mentalitat i cultura, amb arrels històriques i de fervorosa adhesió popular molt llunyanes. És un fet que cal tenir molt en compte quan es parla d'aquests països, com també d'altres com Polònia, Irlanda, Hongria, Romania, l'ex-Iugoslàvia, Grècia, Itàlia, Portugal, Amèrica Llatina i, fins ara, també Espanya (3), en els que el Cristianisme està íntimament lligat a la seva mentalitat, història, civilització i cultura.  

I quan per sorpresa general d'uns i altres, que no ho havien vist venir i ni tan sols ho sospitaven ni creien possible, va caure el Mur de Berlín i el comunisme als països de l'Est d'Europa l'any 1989, cosa en la que hi va tenir molta part el Papa Sant Joan Pau II (1978 - 2005) i la seva consagració del món i de Rússia a l'Immaculat Cor de Maria el 1984, tal com la mateixa Verge havia demanat en les aparicions de Fàtima de 1917, així com pel fet de ser polonès i el seu activisme alliberador visitant la majoria de països i congregant immenses multituds, també de joves, i un parell d'anys després el 1991 es van dissoldre el Pacte de Varsòvia, el COMECON i, al final de l'any la mateixa U.R.S.S., substituida per Rússia i la C.E.I, de seguida va augmentar espectacularment la pràctica religiosa a tots aquests països recent alliberats del jou físic, ideològic, social i psicològic. L'ésser humà recuperava ràpidament en tots ells la seva dignitat d'ésser espiritual i religiós, fet cristià i fill de Déu pel baptisme, vivint en gràcia mitjançant els sagraments, resant i tenint amb Déu una relació bona i amorosa també per part seva i transmetent la salvació de Jesucrist i la vida de fe, esperança i caritat, i tenint una Mare al Cel a qui recórrer cercant protecci, empar i consol, i una Església per al perdó dels pecats i les celebracions litúrgiques. 

I que Déu faci que això segueixi essent així, amb l'acceptació. agraïment i gaudi personal i col·lectiu, tant privat com públic, de la presència de Crist i l'Esperit Sant entre nosaltres, dia rera dia i segle rera segle, fins a la fi del món! 

(1) Tant si eren ortodoxos, la religió majoritària i sobretot a Rússia, com encara molt més si eren greco-catòlics o catòlics romans, aquests a Ucraïna i Bielorussia. 
(2) Als Estats Units als anys 1950s hi va haver una autèntica psicosis entre governats, compartida per molts nord-americans que de forma paranoica creien veure comunistes arreu del seu país, com una quinta columna interior i traïdora que estava molt estesa a Hollywood i els mitjans de comunicació, entre molts polítics i altra gent que es sospitava que dissimulava i que fingia una cosa i n'era un altre, i treballava en secret per fer que el socialisme triomfés també als Estats Units i Occident. La caiguda de Xina en poder comunista (1949), les grans crisis de Berlín de 1948-49 i 1958, la guerra de Corea entre 1950 - 1953, la guerra freda i la proliferació d'armes nucleats cada cop més potents i nombroses, capaces de destruïr no una sinó moltes vegades la vida humana sobre el planeta, la derrota francesa a Indoxina davant del Vietminh (1945 - 1954) i els potents partits comunistes europeus a França i Itàlia, semblaven prou justificació per al temor, després agreujat per la crisi dels míssils de Cuba de 1962 i la implicació massiva nord-americana entre 1964 i 1975 a la guerra de Vietnam.
(3) Igual que la Índia, els països àrabs i islàmics, els tibetans i alguns països budistes, els ultraortodoxos jueus... si bé aquests d'altres religions.  

dijous, 31 de març del 2022

Estudi de Rússia (I): semblants a Estats Units.

"Els russos són allò més semblants als nord-americans" va afirmar, per experiència personal, una jove noia catalana políglota que estudiava anglès i rus a principis dels anys 1970s. 

I això es pot veure en les pel·lícules que fan sobre ells mateixos: 



Estats Units: 

Paula Prentiss (1938), actriu de Man's favorite sport (1964)


On the town (1949), d'on la famosa cançó "New York, New York!"

Singin' in the rain i This is cinerama (1952)

How to marry a millionaire i Gentlemen prefer blondes (1953)

The seven year itch (1955) 

Bus stop (1956)

Pillow talk (1959) 

The apartment (1960) 

Lover come back, The misfits, West Side story i Breakfast at Tiffany's (1961) 

Days of wine and roses i Boys' night out (1962)

It's a mad mad mad mad World (1963) 

Man's favorite sport, Send me no flowers i Sex and the single girl (1964)

Three on a couch (1966)

Barefoot in the park i Guess who's coming to dinner (1967)

The party (1968)

If it's tuesday, this must be Belgium (1969) 

The out-of-towners i Love story (1970) 

Cannery row i Koyaasniqatsi (1982) 

The right stuff  (1983) 

Veient aquestes 29 pel·lícules, un pot conèixer perfectament l'estil de vida americà, l'American way of life, i la mentalitat d'aquest país. 




Amb Rússia i l'antiga Unió Soviètica passa una cosa igual amb aquestes: 


Poster del film Devchata (Les noies, 1961)


Les noies (Devchata, 1961)

Benvingut, o prohibida l'entrada als estranys (Dobro pozhalovat, ili postoronnim vkhod                                     vospreshchyon,  1964)

Caminant pels carrers de Moscou (Ya shagayu po Moskve, 1964)

Tinc vint anys (Mne dvadtsat let, 1965) 

Operació Y i les altres aventures de Shurik (Operatsiya Y i drugiye priklyucheniya Shurika, 1965)

Compte amb el cotxe (Bereguis avtomobilia, 1966) 

El temps de l'amor (Valentin Katajews chirurgische Eingriffe in das Seelenleben des Dr. Igor                             Igorowitsch, 1967) 

Rapte a la caucasiana, o les Noves aventures de Shurik (Kavkazkaya plennitsa, ili Novye                                     priklyucheniya Shurika, 1967)  

El braç dels diamants (Brillantovaya ruka, 1969)

Les 12 cadires (12 stulyev, 1971)

Increïbles aventures d'uns italians a Rússia (Neveroyatnye priklucheniya italiantsev v Rossii,                             1974) 

No pot ser! (Ne mozhet byt!, 1975) 

La ironia del destí, o Gaudeix del bany! (Ironyia sud'by, ili S logkim parom!, 1975) 

Romanç d'oficina (Sluzhebnyy roman, 1977) 

Moscou no creu en llàgrimes (Moskva szelam ne verit, 1979) 

El garatge (Garazh, 1979) 

Estació per a dos (Vokzal dlya dvoikh, 1982) 

Sportloto-82 (1982) 

Un romanç cruel (Zhestokiy romans, 1984) 

La més encantadora y atractiva (Samaya obayatel'naya i privlekatel'naya, 1985) 

Urga, el territori de l'amor (Urga, territoriya lyubvi, 1991) 

El mateix passa amb aquestes altres 21 pel·lícules (1), els que les ha vist i escoltat, millor en V.O.S. si pot ser, ja s'ha familiaritzat amb l'ànima russa, tan especial però per altra part tan exteriorment semblant a la nord-americana. 

(1) Dues d'elles són absolutament imprescindibles per conèixer la mentalitat russa: La ironia del destí o Gaudeix del teu bany! (1975) i Moscou no creu en llàgrimes (1979), que és recomanable veure fins i tot diverses vegades i molt millor amb els diàlegs en rus i subtitulades. 

dimecres, 30 de març del 2022

Intercedint mútuament els uns pels altres davant Déu

Tota la família i els seus amics i persones que els estimen preguen a Déu per ells. 
I ben segur que al seu torn també ells li preguen intercedint per tots nosaltres. 

Els dos meus germans Jordi Joan Lázaro Medina (1956 - 2021) i Francesc Xavier Lázaro Valls (1961 - 2022),
assistint a una Missa de celebració familiar, junt amb els nostres pares Ricard Lázaro Sanromà (1923 - 2008) 
i Nativitat Valls Costa (1929 - 2018), i la tieta Montserrat Costa Gumara (1935 - 2013) a la 3ª fila*,juny 1997. 



































Al Cel siguin i que un dia ens hi poguem retrobar! 

* La de més a la dreta, que porta una peça de roba groga.