Consagració de Rússia i Ucraïna al Cor de Maria

El Papa Francesc consagrarà Rússia i Ucraïna a l'Immaculat Cor de Maria el proper divendres 25 de març, festa de l'Anunciació, segons va demanar la mateixa Verge Maria en una de les seves aparicions de Fàtima l'any 1917 i com li han demanat recentment els bisbes catòlics d'Ucraïna, amb motiu de la guerra amb Rússia, per complir el mandat de la Mare de Déu. 

El Papa Pius XII ja va consagrar el món sencer a l'Immaculat Cor de Maria el 31 d'octubre de 1942 en un missatge radiofònic i els pobles de Rússia el 1952 en una carta apostòlica. 

El Papa Sant Pau VI va consagrar el món a l'Immaculat Cor de Maria l'any 1964. 

El Papa Sant Joan Pau II va renovar la consagració del món a l'Immaculat Cor de Maria el 13 d'octubre de 1982, el 25 de març de 1984, aquesta feta en comunió amb tots els bisbes del món, i el 8 d'octubre del 2000. 

El Papa Benet XVI l'any 2010 va consagrar els sacerdots a l'Immaculat Cor de Maria a Fàtima. 

I el Papa Francesc va renovar altre cop la consagració del món sencer l'octubre de 2013, fent-ho aquesta vegada a la Benaurada Sempre Verge Maria de Fàtima. 

D'aquestes consagracions, la vident de Fàtima Sor Lucia dos Santos (1907 - 2005) va dir l'any 1989 que la de 1984 ja complia amb totes les condicions sol·licitades per la Verge, segons li va ser revelat als tres pastorets a les aparicions. Tot i que de forma implícita, ja que s'hi consagrava tot el món, i per tant també la llavors Unió Soviètica, Sor Lucia va afirmar que ja satisfeia el desig de la Verge Maria expressat a les seves aparicions.  

I el cert és que un any més tard, el març de 1985 arribava al poder a la U.R.S.S. el reformista Mikhail Gorbachov, el 1986 començava la perestroika o reestructuració i el 1987 la glasnost o transparència, el 1988 es celebrava oficialment el mil·lenari de la conversió i cristianització de Rússia amb St. Vladimir el Gran de Kiev, el 1989 finalitzava la invasió soviètica d'Afganistan i queia el Mur de Berlín i el comunisme als països de l'Est d'Europa, és a dir Polònia, Rep. Dem. Alemanya, Txecoslovàquia, Hongria, Romania i Bulgària, el 1990 es reunificava Alemanya i el 1991 queia el comunisme a Albània i la U.R.S.S. i es dissolvien el Pacte de Varsòvia, el COMECON, la KGB, Iugoslàvia i, a finals d'any, la pròpia Unió Soviètica, convertida en Rússia i la Comunitat d'Estats Independents, integrada per Rússia, Ucraïna, Bielorrúsia, Estònia, Letònia, Lituània, Moldàvia, Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan, Kazakhstan, Turkmenistan, Kirguisistan, Uzbekistan i Tadjikistan, que abans estaven unides i en formaven part, un procés de canvis imprevist, inaudit i accelerat. 

La consagració de Rússia i Ucraïna a l'Immaculat Cor de Maria la farà el Papa Francesc a la basílica de St. Pere del Vaticà el dia de la festa mariana 25 de març, dins de la cerimònia penitèncial quaresmal de les 24 Hores d'Oració, alhora que el cardenal polonès Konrad Krajewski ho farà al santuari de Fàtima a Portugal, i ha convidat a tots els bisbes catòlics del món a sumar-s'hi en aquell mateix moment fent-ho a les seves catedrals, així com a totes les comunitats cristianes i tots els fidels. 

Sant Josep, un sant realment únic

Sant Josep, a qui Déu escollí com a cast espòs de la Verge Maria i com a pare adoptiu del seu Fill Jesús i cap i protector terrenal de la Sagrada Família, és un dels més grans sants. 

És el sant del silenci, de l'escolta i l'obediència ràpida i decidida a la voluntat divina, de la quotidianitat, patró dels pares, de les famílies, de l'Església i de la bona mort, com va ser la seva, en els braços de Jesús i Maria. I com deia Sta. Teresa de Jesús i molts altres sants, St. Josep és un sant que no falla mai, que sempre atén bondadosament i amorosament les nostres pregàries fetes a ell, per tal que li ho demani al seu fill Jesús, el Fill de Déu, i a la seva esposa la Mare de Déu, que no li neguen res. Si li demanem i no ho obtenim, és que allò que demanavem no era segons la voluntat de Déu, però en canvi ens atorga coses millors encara, que sí són segons la voluntat divina. I com a pare exemplar que va ser, un pare segons Déu els volia i els vol, és també el sant patró dels seminaristes i com a tal la seva festa del 19 de març és també el Dia del Seminari. 

Té una altre gran festa l'1 de maig, dia de Sant Josep obrer. I naturalment també participa de les festes del Nadal, de la Sagrada Família, l'Epifania, la Presentació i d'altres episodis com el retrobament de Jesús al Temple. Tot aquest discret i humil protagonisme, senzill i modest, i la seva docilitat a les seves revelacions divines en somnis, complertes amb plena naturalitat i eficàcia, el fan el sant més gran, tan sols per darrera de Jesucrist, el Sant per excel·lència com a Déu i home que és, i de la Verge Santíssima, Immaculada i concebuda sense pecat original per un do diví especialíssim i únic, que li va avançar el fruit de la Redempció per la seva condició també única de Mare del Diví Fill. I si de Maria es pot dir amb tota propietat que és filla del seu Fill, això també es pot dir per la seva funció de Sant Josep. 

Siguem sempre ben devots de Sant Josep, honorem-lo i donem-li gràcies pels seus molts favors i preguem-li que sigui sempre el nostre pare i protector, i que intercedeixi per nosaltres i per tots els cristians i també per tot el món, especialment pels més necessitats d'ajuda en aquest món i en vistes a la vida eterna!  

Idees i aliances errònies van portar a la Gran Guerra

A principis del segle XX es van fer unes aliances destinades, segons es deia, a evitar una guerra. Així la que feren l'Imperi Francès,  l'Imperi Britànic i l'Imperi Rus, sovint enfrontats per temes colonials dècades abans. I també la que feren l'Imperi Alemany del Kaiser, l'Imperi Austro-Hongarès per pangermanisme i el naixent Imperi Italià en una mena de coalició centreuropea, tot i que els dos últims s'havien en guerres durant molt temps. I n'hi havia d'altres de menors. L'objectiu, deien, era impedir que mai més tornés a esclatar una guerra entre dues potències europees. Aquestes grans coalicions havien d'impedir-ho, en la teoria d'aquell temps. 

Els arxiducs Francesc Ferran i Sofia, després d'un primer atemptat fallit amb bomba, on van resultar il·lesos, sortint
d'una recepció a l'Ajuntament de Sarajevo, i dirigint-se a l'hospital a visitar els ferits, 5 minuts abans de ser assassinats. 

Però va succeïr l'atemptat de Sarajevo en que un grup terrorista serbi va assassinar al arxiduc Francesc Ferran (1863 - 1918), hereu de l'Imperi Austro-Hongarès, i la seva dona l'arxiduquesa Sofia (1868 - 1918). Amb l'evidència de la connexió i l'implicació estatal sèrbia, Àustria-Hongria va exigir responsabilitats a Sèrbia i aquesta, sabent-se respaldada per Rússia, va acceptar tots els punts excepte un, que les dues parts consideraven innegociable. Per això va esclatar la guerra entre aquests dos països (1). 

Hagués sigut una altre guerra dels Balcans, de les que ja n'hi havien hagut diverses en els anys abans, si no fos pel joc d'aliances establert "per evitar una guerra general". L'Imperi Rus tenia una estreta relació amb Sèrbia per paneslavisme i va sortir a protegir al seu país aliat, amb el que l'unien llaços jurídics. Davant això l'Imperi Alemany, que tenia una aliança amb Àustria-Hongria va sortir a donar suport a aquesta. Encara hagués sigut una gran guerra però no la Gran Guerra europea, després dita Primera Guerra Mundial. 

Soldats britànics a la Gran Guerra amb una metralladora Vickers i caretes antigas

Però va resultar que el joc d'aliances teòricament construit per garantir la pau, un cop aquesta va esclatar, va fer justament tot l'efecte contrari. França i el Regne Unit, que per intentar impedir una nova guerra franco-alemanya com la de 1870 s'havia implicat en que Bèlgica era neutral i un atac a aquesta el consideraria un casus belli, es van veure arrossegats gairebé contra la seva voluntat a entrar en un conflicte que ni desitjaven ni volien ni els afectava en principi. Itàlia en canvi va mantenir la seva neutralitat i dos anys després entraria en guerra però en el bàndol contrari, per interessos seus. Pel mateix motiu l'Imperi Turc otomà també hi va entrar, en el cantó dels Imperis Centrals. I com que eren Imperis i tenien colònies, la guerra va afectar no sols a Europa sinó també a Àsia, Àfrica i Oceania. Aquest va ser el resultat d'una estratègia de coalicions de nacions teòricament dissenyades per mantenir l'equilibri i la pau. Però en molts camps de batalla, excepte els dels directament implicats primer, gairebé tots i anaven al principi, fins que les passions es van encendre, a desgana i a contracor. Per això la propaganda, sobretot la britànica, per movilitzar l'esperit guerrer, va tenir que satanitzar l'enemic i així des de bon principi es van atribuïr als alemanys barbaritats inconcebibles, totalment falses, que suposadament haurien comès a Bèlgica, tot i que els mateixos que les deixaven anar sabien que tot era mentida, uns enganys inventats, però com després va dir bastant cínicament per intentar justificar-ho un encara relativament jove Winston Churchill: "la primera víctima de les guerres és la veritat". 

Estats Units, que era neutral i pacifista i la opinió pública del qual era totalment contrària a involucrar-s'hi, i en tot cas les simpaties de la majoria de la seva gent eren d'entrada més pro-germàniques que pro-francorussobritàniques, va tenir que fer una gran campanya en els seus mitjans de comunicació de suposats incidents i de fer cas a la propaganda aliada i els seus enganys per inclinar la balança de l'opinió general, però no va ser fins mesos després de l'enfonsament d'un vaixell de passatgers pels alemanys en el seu bloqueig a Gran Bretanya, paral·lel al que els britànics establien amb Alemanya, que es van motivar finalment per entrar-hi. I això a més de decidir la guerra en poc més d'un any portaria també a la terrible pandèmia de l'anomenada "grip espanyola", perquè Espanya, país neutral, era l'únic que al principi n'informava, que va causar desenes de milions de morts a tot el món, iniciada a un campament militar de Kansas a principis de 1918, la propagació de la qual no es va evitar per alt secret militar i per no deixar d'enviar tropes a Europa, malgrat la situació, per no delatar-se ni mostrar debilitat. 

La Primera Guerra Mundial, resultat d'idees equivocades i de grans aliances 
errònies i contraproduents, va deixar directament uns 20 milions de morts i una 
quantitat molt major de ferits, malalts i mutilats, i indirectament, a través de la
relacionada pandèmia mundial de grip de 1918-1920,genocidis i altres guerres
subseqüents, podria haver provocat en total  fins 100 milions de morts o més. 

També s'esperava que la guerra fos ràpida, com en les anteriors guerres europees del segle XIX, però la intervenció de cada cop més països d'uns i altres la va allargar fins més de 4 anys. Les grans carnisseries de les trinxeres i de moltes grans batalles amb centenars de milers de morts per ambdós bàndols, repetides al llarg dels anys, van dessagnar els païssos participants, sobretot França, el nord de la qual va ser camp de la guerra durant tots aquests anys, provocant una enorme destrucció. L'ús de gasos químics, iniciat per Alemanya, però de seguida copiat pels aliats, va donar un caire terrorífic i monstruós a les batalles i la guerra. L'aviació, estrenada pocs anys abans i considerada un gran invent de progrés, va esdevenir el teatre de la guerra de l'aire, amb els duels mortals de necessitat, i els primers bombardejos aeris, igual com els submarins havien fet la guerra encara més particularment temible en el mar. Tot el que l'ésser humà havia ideat com millores i avenços se li va girar en contra seva. Va ser la primera guerra en que va morir molta població civil, perquè abans les guerres solien ser sobretot de militars i localitzades. Com la propaganda, que feia inhumà a l'enemic i li atribuïa tota mena de mals, crueldats, crims i vicis, també la Gran Guerra va ser un autèntic despropòsit, un cúmul de disbarats, que succeïa inesperadament a la pacífica i pròspera Europa de la Belle Epoque, entre 1871 i 1914. 

En total van morir uns 10 milions de militars (6 dels aliats i 4 de les potències centrals) i també van morir 9'5 milions de civils entre els dos bàndols. Els ferits i malalts van ser encara molt més nombrosos. A continuació la pandèmia mundial d'una grip molt agressiva entre 1918 i 1920 va causar com a mínim entre 35 i 40 milions de morts més a tot el món, però en total podrien haver sigut fins i tot 55 o 60. A continuació la guerra civil russa de 1917 - 1922, conseqüència de la Gran Guerra, va causar entre 9 i 10 milions de morts més. Com també va propiciar el genocidi armeni a l'Imperi Turc otomà amb 2 milions o més de morts de forma paral·lela. Un resultat horrorós del que sense tant joc de coalicions i aliances "per la pau" hagués pogut ser un conflicte local bastant limitat.

També es va dir que aquella terrible i horrorosa Gran Guerra europea, posteriorment anomenada Primera Guerra Mundial, seria "la guerra que acabaria amb totes les guerres" i per això molts van anar voluntaris, acabant als escorxadors de les trinxeres canonejades, metrallades i sovint gasejades, on hi va haver una veritable matança de gent jove de l'època dels països implicats, que a més van ser molts perquè amb la idea de la guerra que havia d'acabar amb totes les guerres, uns quants més s'hi van anar apuntant, a part que el Regne Unit hi va fer participar a tots els seus dominis, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda, i a soldats imperials colonials, sobretot de la Índia, però també d'Àfrica. Estendre la guerra va ser inútil i encara hi ha episodis sense aclarir de perquè va passar i perquè va durar tant temps, perquè veient el impasse de la situació ja es van fer propostes de pau per part d'Alemanya tant d'hora com l'any 1916, que van ser rebutjades pels aliats que volien una victòria decisiva, "per acabar amb més guerres", i que després van exigir les duríssimes condicions del Tractat de Versalles de 1919, que entre altres efectes van portar a la coneguda hiperinflació que va patir Alemanya als primers anys 1920s. Tot una sèrie de desastres des d'aquell mal inici, com si la Humanitat s'hagués tornat boja o el mal dominés al món. I tot aquests horrors inaudits per culpa del desencert d'unes idees i per l'obcecació posterior a la comissió de l'error en mantenir-lo i augmentar-lo, una guerra generalitzada sense cap motiu i sense que servís per a res, just al contrari, perquè només 20 anys més tard esclatava una altre guerra encara pitjor, la Segona Guerra Mundial.  

Que si Déu vol, la Humanitat no torni a cometre tals tràgics i catastròfics errors! 

(1) En els serveis d'intel·ligència i en les altes esferes d'alguns països veïns sembla que es coneixia que aquest atemptat, ordenat des de Sèrbia i amb les armes, el suport ideològic i logístic i l'entrenament que alts elements d'aquest país van proporcionar als terroristes, nacionalistes serbis exaltats, tindria lloc, però no els preocupava perquè pensaven que un cop eliminat Francesc Ferran, que per altre part era partidaria de donar molta autonomia lingüística, cultural i fins d'autogovern als eslaus de Bòsnia, sota dominació austrohongaresa, "la pau a Europa estaria garantida" (!) 

Els qui gràcies a Déu evitaren una 3ª Guerra Mundial

Gràcies a unes persones que en molta part divinament inspirades van pendre decisions encertades, es va evitar una 3ª Guerra Mundial. 

Però no sempre va ser una persona la que va prendre la decisió, en alguna ocasió va ser només la voluntat divina, com en el cas del gran bòlid visible de dia que va travessar l'Oest dels Estats Units l'agost de 1972, i que per la seva velocitat, direcció i inclinació va fregar i rebotar en l'atmosfera i va retornar a l'espai. Si hagués caigut en aquella zona, on en diversos llocs hi havien sils de missils nuclears a més, la gran explosió de l'impacte no sols hauria causat una tremenda destrucció sinó que amb tota seguretat hagués activat el sistema de resposta nuclear automàtica, que llavors era indiscriminada, dels Estats Unis a un atac nuclear al seu territori,  provocant una conflagració mundial. Déu no ho va voler. 

El bòlid diürn del 10 d'agost de 1972, sobre un llac del Grand Teton a Wyoming, Estats Units.

Els casos de participació activa humana en l'evitació del conflicte han estat: 

St. Joan XXIII (1881/1958 - 1963), Papa, amb el seu discurs radiofònic per la pau al món l'octubre del 1962, en les setmanes de la crisi dels míssils de Cuba, que va apaivagar els ànims. 

Nikita Khrushchov (1894/1953 - 1964/1971), líder de la URSS, al accedir a retirar els míssils de Cuba l'octubre de 1962.

John F. Kennedy (1917/1961 - 1963), president dels Estats Units, no forçant les coses i accedint a retirar després els míssils de Turquia en la gran crisis d'octubre de 1962.

Vasili Arkhipov (1926 - 1998)

Vasili Arkhipov  (1926 - 1998), comandant d'una flota militar soviètica a les aigües de Cuba, que es va negar a l'ús de torpedes, i encara menys nuclears, contra la flota nord-americana, a l'octubre de 1962, quan un submarí rus, tot i estar en aigües internacionals, va ser atacat amb càrregues de profunditat per la marina nord-americana, pressumptament per obligar-lo a sortir a superfície i identificar-lo, mentre aquest fugia i s'amagava, sense comunicació amb la URSS i sense saber si ja havia esclat la guerra. Dels 3 comandaments que havien de decidir-ho per unanimitat només Arkhipov s'hi va negar i això va evitar una possible guerra generalitzada no sols entre USA i la URSS sinó entre l'OTAN i el Pacte de Varsòvia, una 3ª Guerra Mundial probablement amb escalada nuclear. 

Carl Sagan (1934 - 1996), els seus avisos per tots els mitjans d'un hivern nuclear al món després d'una guerra nuclear l'any 1983, van deixar clar que en una tal guerra, ni que fos limitada i no una total "destrucció mútua assegurada", no hi hauria cap vencedor, sinó tan sols perdedors.  

Stanislav Petrov (1939 - 2017)

Stanislav Petrov (1939 - 2017), va identificar com falsa una alarma nuclear l'any 1983, quan estava a càrrec del centre de comandament del sistema d'alerta nuclear Oko i aquest va informar erròniament el 26 de setembre d'aquest any que en un míssil nuclear havia estat llançat des dels Estats Units en direcció a la URSS, seguit al cap de poc de 5 míssils nuclears més. El moment era molt tens perquè l'aviació soviètica havia abatut l'1 de setembre un gran avió de passatgers coreà que viatjava d'Estats Units a Corea del Sud i havia invadit l'espai aeri de la zona militar exclosa de l'illa de Sakhalin i aparentment no havia fet cas de les advertències de sortir-ne immediatament. En ell viatjaven passatgers coreans i nord-americans i entre ells un senador dels Estats Units. Es temia una represàlia i just tres setmanes després el sistema d'alerta d'atac nuclear per satèl·lit va fallar, donant una falsa alarma.  Es va negar a seguir el protocol de llançar un atac de represàlia per no estar-ne segur de la informació, i va tenir raó. 

Gràcies a ells, estem ara aquí. 

Cultura de Rússia (II)

Sants i personatges i pensadors religiosos:

Sta. Olga de Kiev (+ 969), de governant venjativa, dura, cruel i severa quan era pagana, després de batejada el 955 va  canviar i va dur una vida santa

St. Vladimir (956 - 1015), conversió i bateig de Kiev (988)

Sts. Boris i Gleb (+ 1015), màrtirs del pacifisme i la no- violència

St. Hilarió (c. 990 - c. 1055), metropolita de Kiev (1051 - 1055)

Aleksandr Nevsky (1221 - 1263) príncep de Novgorod, vencedor dels suecs (1240) i els Cavallers Teutònics (1242), l'Ortodòxia el considera sant. 

St. Sergi de Radonezh (1314 - 1392), un dels més grans sants russos

Demetri Donskoi (1350 - 1389), gran duc de Moscou, vencedor per primer cop dels tàrtars a la batalla de Kulikovo (1380), sant ortodox

Andrei Rubliov (c. 1360 - 1428), considerat el més gran pintor d'icones

Nikon (1605 - 1681), patriarca, reformes 1652 - 1666

Avvakum (1620 - 1682), oposició a les reformes, Vells Creients  

Fiodor Ushakov (1745 - 1817), almirall sempre victoriós, de vida santa i sant per a l'Ortodòxia

St. Serafí de Sarov (1759 - 1833), un dels més grans sants russos  

Aleksei Khomiakov (1804 - 1860), teòleg 

Alexandre II (1818 - 1881), emperador, abolició de la servitud 1861, assassinat per anarquistes, església de Crist Salvador sobre la sang derramada, a St. Petersburg. 

Vladimir Soloviov (1853 - 1900), teòleg 

Dmitri Merezhovsky (1866 - 1941), pensador sobre religió original i rar (1), Crist i Anticrist (trilogia)

Nicolau II (1868 - 1918), últim emperador de Rússia, deposat el 1917 i assassinat pels boltxevics junt amb la seva dona i tots els seus fills, tots ells canonitzats per l'Església ortodoxa russa com a màrtirs. 

Nikolai Lossky (1870 - 1965), filòsof 

Sergei Bulgakov (1871 - 1944), teòleg 

Nikolai Berdyaev (1874 - 1948), filòsof 

Pavel Florensky (1882 - 1937), teòleg 

Georgi Florovsky (1893 - 1979), teòleg

St. Joan de Shanghai i de San Francisco (1896 - 1966), eclesiàstic

Paul Evdomikov (1901 - 1970), teòleg 

Ivan Kataev (1902 - 1937), revolucionari, pel seu conte Llet, que les autoritats van considerar que defensava i promovia el Cristianisme, va ser declarat enemic del poble i executat.  

Vladimir Lossky (1903 - 1958), teòleg 

Aleksandr Men (1935 - 1990), clergue ortodox i divulgador teològic 

Humanistes, pensadors i intel·lectuals: 

Nikolai Mikluho-Maklai (1846 - 1888), antropòleg

Vladimir Arseniev (1872 - 1944), explorador, Dersu Uzala 

Alexandre Koyré (1892 - 1964)

Georges Gurvitch (1894 - 1965), sociòleg 

Alexandre Kojève (1902 - 1968)

Mikhail Voslensky (1920 - 1997), La Nomenklatura (1970)

Igor Shafarevich (1923 - 2017), obres (2) 

Andrei Amalrik (1938 - 1980), Sobreviurà la URSS fins 1984? (1969)

Pintors i artistes visuals: 

Aleksei Savrasov (1830 - 1897)

Ivan Shishkin (1832 - 1898)

Vasili Perov (1834 - 1882)

Ivan Kramskoi (1837 - 1887)

Arkhip Kuindzhi (1842 - 1910)

Vasili Polenov (1844 - 1927)

Ilya Repin (1844 - 1930)

Vasili Surikov (1848 - 1916)

Viktor Vasnetsov (1848 - 1926)

Klavdi Lebedev (1852 - 1916)

Isaac Levitan (1860 - 1900)

Mikhail Nesterov (1862 - 1942)

Valentin Serov (1865 - 1911)

Sergei Prokudin-Gorski (1863 - 1944), fotògraf, imatges en color de tot l'Imperi Rus 

És sols una pinzellada, encara n'hi ha evidentment moltíssims més i de moltes més categories. 

(1) Junt amb la seva dona, tan especial i poc comú com ell o més, Zinaida Gippius (1869 - 1945), i el seu amic el filòsof Dmitri Filosofov (1872 - 1940), era un rebel a allò establert i un seguidor de les idees historicistes apocalíptiques i escatològiques del religiós medieval catòlic Joaquím de Fiore (1135 - 1202). Realment l'últim quart del s. XIX i la primera meitat del XX van veure una profusió de pensadors religiosos heterodoxes, esotèrics i innovadors, com Georges Gurdjieff (1866 - 1949), Nikolai Roerich (1874 - 1947) o Piotr Ouspensky (1878 - 1947) per l'estil de l'antroposofia de Rudolf Steiner (1861 - 1925), així com encara altres que no sols vorejaven el costat fosc, hi incursionaven o hi eren ambivalents com Gregori Rasputin (1861 - 1916), sinó que semblaven assumir-lo plenament com Mikhail Bakunin (1814 - 1876), l'atea i freudiana Lou Andreas von Salomé (1861 - 1937), la teòsofa i ocultista orientalista Helena Blavatsky (1831 - 1891) o l'atea jueva Ayn Rand (1905 - 1982), defensora del capitalisme, la riquesa i els diners, l'egoisme i la pròpia voluntat, és a dir radicalment anticristiana. 

(2) Com El socialisme com a fenòmen de la història mundial (1974/77), Russofòbia (1982), Les bases espirituals de la crisi russa del segle XX (2001) i Enigma de tres mil anys (2002). Que la causa de les grans crisis de tota mena del segle XX a tot el món és de tipus espiritual es veu no sols en els revolucionaris seguidors de les idees dels alemanys Karl Marx (1818 - 1883), que en la seva joventut escrivia poesia diabòlica, i Friedrich Engels (1820 - 1895), com Lenin (1870 - 1924), Stalin (1878 - 1953), Lev Trotski (1879 - 1940)  i tots els bolxevics i soviètics, molts dels líders dels quals acabaren executats en les Grans Purgues dels anys 1930s,  sinó també en altres d'idees semblants però pròpies com el ja citat Bakunin o Piotr Kropotkin (1842 - 1921). Un destacat autor rus que havia simpatitzat en principi amb els revolucionaris va constatar que als anys 1920s i 1930s la gent que veia pel carrers de la URSS semblaven, en expressió seva, "morts en vida" sense cap espiritualitat i fins sense ànima, com buits interiorment, i això el va decebre, espantar i el va fer pensar. I és que l'arrel ja venia de lluny, per exemple Nikolai Fiodorov (1828 - 1903) un dels principals autors intel·lectuals del "cosmisme" rus, proposava que la ciència, i no la religió, seria la que aconseguiria la immortalitat humana i fins, segons ell, la resurrecció dels morts, en una mena de religió cientifista atea, que assumia les idees d'Auguste Comte i Friedrich Nietzsche i les desenvolupava encara més, fins el transhumanisme i tot. També es diu que a la capital de l'Imperi Rus poc abans de la revolució de 1917, hi operaven diverses sectes satàniques. I és que com deia un intel·lectual britànic de l'Imperi Alemany del Kaiser que va visitar a principis del segle XX "aquell ambient era un devorador d'ànimes", i igual passava a Rússia, a Àustria-Hongria i altres llocs. Aquesta ideològica trituració d'ànimes per tota mena de rebeldies, innovacions, inversions i falses còpies degradades i perverses de la veritable religió cristiana, van ser la causa espiritual de les terribles catàstrofes humanes del segle XX. 

La cultura de Rússia (I)

Alguns personatges de la cultura de Rússia, només uns pocs com a mostra en cada camp: 

Escriptors i relacionats: 

Mikhail Lomonosov (1711 - 1765), ciència, universitat, idioma rus

Aleksandr Puishkin (1799 - 1837), Evgeni Oneguin, La filla del capità, La jove camperola

Nikolai Gogol (1809 - 1852), Les ànimes mortes, L'inspector

Ivan Goncharov (1812 - 1891), Oblomov

Mikhail Lermontov (1814 - 1841), poesia

Taras Shevchenko (1814 - 1861), Kobzar (ucraïnès)

Ivan Turgueniev (1818 - 1883), Pares i fills, Niuada de gentilhomes

Nikolai Nekrasov (1821 - 1878), poesia

Fiodor Dostoievsky (1821 - 1881), Crim i càstig, Dimonis, L'idiota, Els germans Karamazov 

Lev Tolstoi (1828 - 1910), Guerra i pau, Anna Karenina, El Regne de Déu és enmig vostre

Vladimir Korolenko (1853 - 1921)

Anton Chekhov (1860 - 1904), Contes, El jardí dels cirerers, Les tres germanes 

Konstantin Stanislavski (1863 - 1938), teatre , mètode 

Maksim Gorki (1868 - 1936), Mare 

Ivan Bunin (1870 - 1953)

Leonid Andreiev (1871 - 1919)  

Aleksandr Blok (1880 - 1921)

Arkadi Averchenko (1881 - 1925), humor 

Aleksei Tolstoi (1883 - 1945)

Anna Akhmatova (1889 - 1966), poesia 

Boris Pasternak (1890 - 1960), Doctor Zhivago

Mikhail Bulgakov (1891 - 1940), El Mestre i Margarida 

Ilya Ehrenburg (1891 - 1967)

Vladimir Mayakovski (1893 - 1930)  

Isaak Babel (1894 - 1940)

Sergei Yesenin (1895 - 1925)

Ilya Ilf (1897 - 1937), humor, Les dotze cadires, El petit vedell d'or, Amèrica plana 

  

Valentin Katayev (1897 - 1986), escriptor, pel·lícula de TV basada en ell de Helmut Käutner, 1967

Sergei Eisenstein (1898 - 1948), director de cinema, El Cuirassat Potiomkin   

Vladimir Nabokov (1899 - 1977). escriptor en rus i anglès

Yevgueni Petrov (1903 - 1942), humor, Les dotze cadires, El petit vedell d'or, Amèrica plana 

Mikhail Sholokhov (1905 - 1984), El Don de plàcides aigües

Ivan Yefremov (1908 - 1972), ciència-ficció, La nebulosa d'Andròmeda 

Aleksandr Solzhenitsyn (1918 - 2008), Arxipèlag Gulag, Un dia en la vida d'Ivan Desinovich, Pavelló de cancerosos 

Arkadi Strugatski (1925 - 1991), ciència-ficció, Picnic a la carretera

Anatoly Kuznetsov (1929 - 1979), exiliat a Londres 

Andrei Tarkovski (1932 - 1986), director de cinema 

Yevgueni Yevtushenko (1932 - 2017)

Boris Strugatski (1933 - 2012), ciència-ficció, Picnic a la carretera

Músics i relacionats: 

Mikhail Glinka (1804 - 1857), primera òpera rusa 

Marius Petipa (1818 - 1910), ballet i dansa clàssica

Anton Rubinstein (1829 - 1894)

Aleksandr Borodin (1833 - 1887)

Nikolai Rubinstein (1835 - 1881) 

Cesar Cui (1835 - 1918)

Modest Mussorgski (1839 - 1881), Quadres d'una exposició, Una nit al Mont Pelat 

Piotr Tchaikovsky (1840 - 1893), El trencanous, El llac dels cignes 

Nikolai Rimsky-Korsakov (1844 - 1908), Sheherezada, El vol del moscardó

Aleksandr Skriabin (1872 - 1915)

Sergei Diaghilev (1872 - 1929), ballets russos 1909 - 1929  

Sergei Rakhmaninov (1873 - 1943)

Anna Pavlova (1881 - 1931), ballet 

Igor Stravinsky (1882 - 1971)

Aleksandr Aleksandrov (1883 - 1946), Cor de l'Exèrcit Roig 

Vatslav Nijinsky (1889/90 - 1950), ballet 

Sergei Prokofiev (1891 - 1953)

Boris Aleksandrov (1905 - 1994), Cor de l'Exèrcit Roig 

Dmitri Shostakovich (1906 - 1975), Segon Vals 

Maya Plisetskaya (1925 - 2015), ballet

Mstislav Rostropovich (1927 - 2007)

Rudolf Nureyev (1938 - 1993), ballet 

Ni la cultura europea ni la mundial en poden prescindir! 

Catòlics de l'Europa oriental

Una relació cronològica dels catòlics de l'est d'Europa:

313 Edicte de Milà de Constantí, llibertat per als cristians a l'Imperi Romà. 

330 La nova capital Constantinoble, la Nova Roma cristiana. 

380 Decret de Teodosi fent del Cristianisme catòlic la religió oficial de l'Imperi Romà. 

395 Separació dels Imperis Romans d'Occident i Orient. 

476 Final de l'Imperi Romà d'Occident. El Papa de Roma va adquirint una dimensió governant, mentre que els altres patriarcats, Constantinoble, Antioquía, Alexandria i Jerusalem, estan regits secularment per l'emperador de Constantinoble, on hi ha també el principal patriarca. 

s. VII L'expansió territorial àrab per conquestes militars sotmet Antioquia, Jerusalem i Alexandria i només Constantinoble, que resisteix dos grans setges àrabs el 673-77 i 717-18, en resta lliure. Queden així en zones de govern cristià només els patriarcats de Roma i Constantinoble. 

755 St. Modest evangelitza els eslovens de Carintia, els primers eslaus en convertir-se. 

756 - 1806 Els Estats Pontificis, donació inicialment del rei franc Pepí. 

800 El rei franc Carlemany (768 - 814) coronat Emperador romà pel Papa a Roma a la Missa de la Nit de Nadal, restablint l'Imperi Romà d'Occident. L'Imperi carolingi franc dura fins al segle X.

858 Cisma de Foci, patriarca de Constantinoble, que és temporal. 

860s St. Ciril i St. Metodi,  grecs però enviats pel Papa, evangelitzen Pannònia i la Gran Moràvia. Alfabet glagolític i eslau eclesiàstic antic per la seva traducció de la Bíblia al llenguatge popular. 

864 Borís I de Bulgària es converteix amb el seu poble. 

s. IX Cristianització de Croàcia que porta al reconeixement per part del Papa del nou 'Estat  de Croàcia a Dalmàcia l'any 879.

893 Alfabet ciríl·lic antic, desenvolupat pels deixebles de St. Ciril i St. Metodi a l'escola de Preslav a Bulgària, sota el patrocini de Boris I. 

925 La cancelleria papal li atorga a Timoslav el títol de rei. 

962 El Papa corona Emperador al rei germànic Otó I. 

962 - 1806 El Sacre Imperi Romà Germànic. 

965 Bateig de St. Olga de Kiev a Constantinoble. 

969 Polònia es fa catòlica amb el duc Mieszko. 

988 El príncep St. Vladimir es converteix i es bateja amb tot el seu poble de la Rus de Kiev, que al segle XI serà lEstat territorialment més gran d'Europa.

1001 Hongria es fa catòlica amb St. Esteve que és batejat i a quí el Papa atorga el títol de rei. 

s. XI Reforma eclesiàstica gregoriana. 

         Catedral de Santa Sofia de Kiev, seguint la Santa Sofia (Saviesa Divina) de Bizanci. 

1054 Trencament i excomunions mútues entre catòlics romans i ortodoxos grecs. 

1095- 1291 Croades a Terra Santa. 

1102 - 1918 Unió personal dels regnes d'Hongria i Croàcia. 

1147 Fundació de Moscou. 

s. XII Es divideixen les llengües eslaves. Eslau eclesiàstic encara usat actualment en la litúrgia. 

1204 Els croats prenen Constantinoble. 

1204 - 1261 Regne Llatí de Constantinoble. 

1240 Els mongols saquegen Kiev i destrueixen la Rus de Kiev. 

         Aleksandr Nevsky de Novgorod derrota als suecs al riu Neva.

1242 Aleksandr Nevsky derrota als Cavallers Teutònics al llac Peipus en l'anomenada Batalla del Gel. Es frustra així la possible occidentalització. 

1274 Concili de Lió, unió temporal de catòlics i ortodoxos. 

1305 - 1378 El Papat a Avinyó. 

1378 - 1417 Cisma d'Occident, amb dos Papes rivals a Roma i Avinyó, que acaba arreglant-se mitjançant un Concili. 

1385 Unió personal de Polònia i Lituània

1397 Conversió al Catolicisme dels lituans, els últims pagans europeus. 

1439 Concili de Ferrara, unió temporal de catòlics i ortodoxos, contestada pel príncep de Moscòvia. 

1453 Caiguda de Constantinoble, seu del patriarcat ortodox, en mans dels turcs otomans. 

1469 El Papa proposa el casament d'Ivan III de Moscou amb Sofia Paleòloga, neboda de l'últim emperador bizantí i criada a Itàlia, per intentar unir les Esglésies. 

1472 Té lloc el casament d'Ivan III amb Sofia Paleòloga, però el llegat papal Basili Bessarion no aconsegueix la unió eclesiàstica. 

1480 Independència de Moscòvia del vassallatge tàrtar, que havia durat dos segles i mig. 

1527 - 1918 Hongria i Croàcia integrades en la monarquia Habsburg austríaca. 

1569 Unió de Polònia i Lituània, fins els tres progressius repartiments de Polònia entre Àustria, Prússia i Rússia del 1772, 1793 i el total de 1795. 

1596 Unió de Brest, l'Església uniata rutena en comunió amb Roma, origen de l'Església greco-catòlica ucraïnesa. Ucraïna i Bielorrúsia seran més catòliques i Rússia l'ortodoxa. 

s. XX Josyf Slypij (1892 - 1984), cap de l'Església ucraïnesa en comunió amb el Papa, en els temps durs i difícils de les guerres mundials, dels bolxevics, de la Revolució soviètica i de la U.R.S.S.

Les diferències entre catòlics i ortodoxos només tenen un punt teològic, el Filioque, ja que els catòlics afirmen que l'Esperit Sant prové del Pare i del Fill mentre que els ortodoxos sostenen que prové només del Pare. Tenen un aspecte organitzatiu, ja que l'Església catòlica és jeràrquica, presidida i governada pel Papa de Roma, mentre que l'Església ortodoxa és descentralitzada, composada per Esglésies autònomes i/o subordinades, essent el patriarca ecumènic de Constantinoble només un "primus inter pares" i amb una certa primacia i autoritat espiritual. En la santedat els catòlics destaquen sobretot la vida santa,  les virtuts heroiques i els miracles, necessaris per a la canonització, mentre que els ortodoxos consideren sant sobretot el qui deixa actuar a Déu a través seu i viu inspirat divinament, aspectes aquests que totes dues confessions comparteixen però en les que uns i altres posen més èmfasi en una d'elles, tenint en comú també els màrtirs per la fe i les relíquies. 

Gairebé totes les altres distincions són culturals i històriques. Així els catòlics accepten les pintures, escultures, música instrumental digna i cants religiosos, fetes tan per religiosos i eclesiàstics com per laics si són ben fetes, mentre que els ortodoxos només accepten les pintures, que ells consideren icones i finestres des de les que el món sobrenatural ens mira directament i nosaltres podem mirar-lo, i els pintors han de seguir unes pautes tradicionals i són normalment monjos o sacerdots, que miren de fer-ho en estat de gràcia i després d'una purificació de dejuni, abstinència i privació de coses lícites, però no tenen estàtues, i en principi no usen instruments musicals en general sinó només cants. En les Missa catòlica s'espera que els feligressos hi assisteixin durant tota ella, de principi a final, mentre que en la ortodoxa la gent pot entrar i sortir. Hi ha diferències de ritus litúrgics, essent principalment el romà en el Catolicisme, però estant-ne acceptats altres com el mossàrab, ambrosià, bizantí grec i eslau i diversos orientals, mentre que a l'Ortodòxia hi ha els ritus bizantins com el de St. Basili i el de St. Joan Crisòstom, grecs i eslaus i orientals, però no el romà. Els sagraments de la iniciació cristiana els catòlics els donen espaiadament, el baptisme en el naixement per la fe i petició dels pares o en edat adulta per petició pròpia fent catequesi, la primera comunió normalment a l'inici de l'anomenada edat de la raó, a partir dels 7 anys, la confirmació uns anys després, en cada cas després d'una catequesi, mentre que els ortodoxos donen els 3 sagraments, baptisme, comunió i confirmació, al nadó, que després ja farà la segona comunió més o menys a l'edat que fan la primera els nens catòlics. Els catòlics combreguen normalment amb la Sagrada Forma consagrada a l'altar durant la Missa o reservada al sagrari, i excepte el/s sacerdot/s consagrant/s, que ho fa/n sempre, el poble ho fa en ocasions especials amb el Cos i la Sang donada en diverses formes però principalment per intinció, mentre que els ortodoxos combreguen sempre en un calze on es barregen el pa i el vi consagrats i amb una cullereta, i els feligresos només a petició abans de la Missa i generalment havent confessat immediatament abans d'aquesta, ja que la comunió és molt menys freqüent que la pràctica catòlica des de la implantació de la comunió freqüent. Els catòlics tant en la forma tradicional del sacerdot d'esquenes a la gent com en la nova després del Concili Vaticà II de cara al poble, consagren sempre a la vista, mentre que la forma tradicional ortodoxa és de forma amagada, en el santuari, separat de la nau per l'iconostasi, un mur o pantalla cobert d'icones i que té 3 portes. 

Els sacerdots i religiosos catòlics no poden ser casats, excepte en els de ritus orientals acceptats, mentre que els ortodoxos sí que ho poden ser, però s'han de casar abans de ser ordenats, perquè els casats poden ser ordenats sacerdots, però els sacerdots no poden casar-se posteriorment a la seva ordenació. A més els monjos i monges són sempre solters i els bisbes s'elegeixen entre els sacerdots solters i els monjos, ja que l'episcopat suposa la plenitut de l'Orde sacerdotal.

Les altres distincions són purament culturals: els sacerdots catòlics solen anar afaitats, encara que poden portar barba (molt rarament només bigoti), mentre que els sacerdots i monjos ortodoxos sempre solen portar barba, per assemblar-se més a Jesucrist. Els vestits també són diferents, encara que tenen un aire semblant, sobretot els litúrgics. El senyal de la creu catòlic es fa d'esquerra a dreta i l'ortodox de dreta a esquerra i els catòlics ho fan amb tota la mà i els ortodoxos amb tres dits o per alguns vells creients amb dos. Els catòlics usen el calendari gregorià des del 1582 mentre que els ortodoxos usen el julià, i per tant les dates de la Pasqua d'uns i altres només coincideixen ocasionalment, els catòlics donen una gran importància al Nadal el 25 de desembre i els ortodoxos a l'Epifania el 6 de gener i coses similars, i si les diferències en algunes coses s'han accentuat més des del Nou Ordre de la Missa catòlic del 1969, les creences bàsiques són comunes i les mateixes, i les Esglésies gregues i orientals unides a Roma i en comunió amb el Papa comparteixen trets d'uns i altres, per concessió especial, per exemple els sacerdots poden ser casats en les mateixes condicions de ser-ho abans de la consagració sacerdotal o en el seu cas de l'admissió a l'Església catòlica.  

Un sacerdot catòlic expert en el món ortodox ens deia un dia "les diferències no són insalvables", així els ortodoxos estarien disposats a acceptar que l'Esperit Sant procedeix del Pare a través del Fill, fórmula que coneixen i usen, que no es diferencia gaire de la processió del Pare i del Fill catòlica, i a més com s'ha dit en trobades ecumèniques, tant per part d'uns com dels altres, "vosaltres teniu sants, nosaltres també... potser es que es pot dir de les dues maneres". I encara, per evidència bíblica, els ortodoxos estarien disposats a acceptar la primacia espiritual del Papa com bisbe de Roma i successor de St. Pere, sempre que això no signifiqués un govern eclesiàstic central, com un "primus inter pares" i al que es podria recórrer com a última i més alta instància a iniciativa de les parts, però no acceptant que amb ells actués a iniciativa pròpia seva, ja que en el seu cas els patriarcats no ho fan i les Esglésies autocèfales i encara les subordinades tenen una ample autonomia i llibertat. El patriarca ecumènic Bartomeu I, que va assistir a la Missa exequial del Papa Joan Pau II el 2005 i es considerava amic seu, té una actitud molt oberta cap el Catolicisme igual que els darrers papes l'han tingut amb l'Ortodòxia, sobretot des de la trobada de Pau VI i Atenàgores el 1965 i l'aixecament mutu de les excomunions de 1054, així com des de les Comissions de Diàleg actives sobretot des de 1979. Només l'Església Anglicana i potser alguna protestant, com la del P. Roger Schulz de Taizé, estan més properes a l'Església Catòlica que l'Ortodoxa, però precisament la descentralització d'aquesta, que pot arribar, i ho ha fet històricament, a la divisió en qüestions importants, és a l'igual que el gran nombre de confessions i denominacions protestants en el cas d'aquests, la que fa molt difícil consensuar una unió.  

Però tots els cristians, els qui creiem que Nostre Senyor Jesucrist és vertader Déu i vertader home i que és Déu Fill vingut al món per salvar i redimir la Humanitat, i que l'Esperit Sant actua en la seva Església pels sacraments, la litúrgia, l'oració, l'evangelització i la caritat, hem de pregar molt a la Santíssima Trinitat i millor per la intercessió de la Immaculada Verge Maria, Mare de Déu, i dels sants i àngels, que ens vagi concedint totes les gràcies necessàries per posar remei al que els éssers humans, el pecat i el diable han anat separant, i ens acostem cada cop més els uns als altres i fem realitat la predicció i desig del mateix Jesucrist: "Que siguin u, com el Pare i Jo sóm U" i "Hi haurà un sol ramat i un sol Pastor". Que així sigui, perquè la fe mou muntanyes i el que ens sembla impossible als homes és possible per a Déu, i que si Déu vol que sigui més aviat que no pas tard!