Dues coses que ofenen i entristeixen sobremanera

En les aparicions de La Salette a França l'any 1846 la Verge Maria va dir que dos dels pecats que més ofenien Déu i l'entristien a ella eren les blasfèmies i la inasistència a la Missa dominical. 

El primer dia els nens vidents van veure a la Verge Maria plorant per tants homes que
van pel camí de perdició, quan tenen tota l'ajuda i la clemència de Déu si es converteixen

El tema de les blasfèmies està clar que és el pecat més diabòlic i infernal, el dels condemnats, i que mostra odi, rebel·lió i desesperació, tot i que en molts casos hi hagi gent que ho faci sense quasi donar-se'n compte o sense adonar-se'n de la gravíssima responsabilitat que comporten. A més és un tema ben absurd i neci tant si un no creu en Déu - a què bé fer-ho, doncs? - com, i encara molt pitjor, si un creu que Déu sí que existeix i es situa voluntàriament com enemic seu, cosa que és o inconscient o satànica, i en tot cas perdedora i desastrosa per a un mateix, mostra més d'odi a si mateix que d'altre cosa. Quan era nen vaig sentir a una àvia que deia: "qui escup cap al cel, allà no arriba i l'escopinada li cau a la cara". 

Però el segon tema, la no observació del diumenge, també és molt greu. Primer perquè el 3è dels 10 manaments diu "Santificaràs les festes" i això es compleix molt fàcilment anant a Missa el diumenge. I és un dia en que no s'han de fer treballs, perquè està establert com a dia de repòs i descans per a tots, com ho era el dissabte en l'Antic Testament i encara ho segueix essent per als jueus. Però és que a més anar a Missa és molt fàcil, degut a la gran varietat d'horaris que hi ha i més encara des que l'Església ha autoritzat que es pugui complir amb el precepte assistint-hi el dissabte al vespre, però encara més i sobretot perquè la Missa és molt important. Déu ens l'ha manada com de compliment obligatori perquè som nosaltres els que la necessitem, ens fa falta per viure en gràcia i per ser veritables cristians. 

Fets fills de Déu pel baptisme, la trobada mínima d'un cop a la setmana per tenir contacte amb el nostre Pare del Cel, és inexcusable. Allà a la Missa escoltem la seva Paraula, que és un gran do que Déu ens fa que ens la doni i la poguem escoltar, perquè ens dona llum, guia, força, consol i aliment per l'ànima, i a més si estem en condicions, amb les degudes disposicions, podem anar a combregar, on ens fa el gran regal del seu Cos per alimentar-nos i poder ser com Ell, i de la seva Sang, que ens renta de tots els pecats i així ens salva, actualitzant el sacrifici de Nostre Senyor Jesucrist a la Creu al Calvari, per la nostra Redempció. A la Missa Déu Fill es fa present no sols espiritualment - allà on hi ha dos o més reunits en el seu Nom allà Ell hi és, com ens va dir - sinó també sacramentalment, físicament, encarnat en les ofrenes de l'altar, com un dia es va encarnar en una persona humana. 

A la Missa Déu es fa present als homes i els homes es fan presents a Déu. L'Esperit Sant hi actua fent el miracle, i amb Jesucrist ens oferim tots a Déu Pare. La Missa és allò més important en que qualsevol persona pot participar a la seva vida, allò més important per als assistents, per a tothom i per a la Humanitat sencera. En les Misses Déu s'apareix, invisible però veritable i real, a tot arreu del món on es celebren. Amb la Missa, acció de gràcies i sacrifici actualitzador, espiritualment és com si estiguessim presents llavors i allà al Sant Sopar, al peu del Calvari i el dia de Pasqua, o com si aquests tinguessin lloc ara i aquí. És un gran do que se'ns dona i menysprear-lo és gravíssim, és una gran falta d'intel·ligència i d'amor, és ser desagraïts, durs i indiferents devant del gran Amor i Bondat divines, que se'ns dona així no perquè Ell en tingui cap necessitat ni perquè afegeixin res a la seva grandesa infinita i eterna, sinó perquè a nosaltres ens guarden i ens mantenen en el camí de la salvació i de la vida i la felicitat eternes. I encara en la comunió, com en general en tota la Missa, fem un tast del Cel i del món futur, de la nostra veritable Pàtria celestial mentre encara estem en l'exili d'aquest món imperfecte i temporal, Crist està en la nostra ànima i amb Ell tota la Trinitat, i nosaltres estem amb Déu, és la màxima intimitat possible entre el Creador i la seva criatura, i a més al estar tots units amb Crist també estem tots units entre nosaltres. 

Essent tot això i que la Missa s'ofereix com a reparació i agraïment i per al perdó dels pecats i la salvació del món, no tenir-ho en compte, pensar que no cal esser-hi personalment o posar-la en l'últim lloc de les prioritats, si queda temps i ens vaga, en lloc de en el primeríssim lloc en que ha d'estar per la seva naturalesa, és molt ofensiu i és molt trist, és menysprear Déu i la seva presència, el seu pla de Salvació i els seus dons i gràcies, i per tant és com una blasfèmia implícita si no explícita. 

En el fons el que va dir la Mare de Déu a la Salette, és el mateix, allò que ofen i entristeix és aquest menyspreu, fredor, donar l'esquena i allunyament, aquests dos grans pecats són una sola cosa, el pecat contra el primer i més important de tots els manaments, el d'estimar a Déu per sobre de totes les coses, perquè és just, és el que correspon a la seva naturalesa i la nostra i a nosaltres ens fa justos, ens dignifica i ens fa progressar en el camí de la veritat, la vida i la salvació en aquest món i en l'altre.

La vida humana digna, tal com Déu ens vol, i l'entrada al Paradís és molt fàcil, com diu Jesús cal complir dues coses: estimar a Déu amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces, i estimar al proïsme com a un mateix per amor a Déu. Essent tant senzill i fàcil és molt lamentable que no es faci i es pugui arribar a situacions irremediables i terribles, si ens sembla que ens costa, demanem-li humilment i amb confiança ajuda i Déu no ens fallarà i veurem miracles a la nostra vida... per tant seguim sempre el manament de l'Amor diví!  

El sant màrtir que fou l'últim Pare apostòlic

Sant Policarp d'Esmirna (c. 69/80 - c. 155/166) va ser un bisbe que va morir màrtir, cremat viu, per no voler renunciar a Jesucrist i a la seva fe en Ell, probablement en temps de l'emperador Marc Aureli (161 - 180), filòsof estoic que no devia ser tan savi com aparentava (1) donat que va perseguir els cristians. 

Una representació de St. Policarp d'Esmina

Sant Policarp va ser deixeble de Sant Joan apòstol i evangelista. Després de la primera generació cristiana, la dels apòstols, evangelistes i seguidors i oients directes i la dels qui van conèixer a Jesús o van ser contemporanis seus i van sentir  parlar d'Ell quan encara era al món, la segona gran generació de cristians va ser la dels qui van ser deixebles dels apòstols, o els van conèixer o almenys van tractar amb gent que havia conegut personalment a Jesucrist. Els més importants d'ells són anomenats Pares apostòlics i n'hi ha uns quants, com Hermas, Papies, i els autors de la Didakhé, però els tres més destacats són St. Ignasi d'Antioquia, St. Climent Romà i St. Policarp, que havent arribat a l'avançada edat de 86 anys va ser l'últim de tots ells, i a més va ser màrtir com St. Ignasi d'Antioquia, amb qui comparteix diverses coses, com per exemple que així com St. Ignasi encaminant-se al martiri deia "blat sóc de Crist i haig de ser triturat per les dents de les feres per convertir-me en net pa blanc de Crist", St. Policarp també deia que a la foguera es convertiria en pa cuit de Crist. I com St. Ignasi d'Antioquia, St. Policarp d'Esmirna també va escriure una Carta als Filipencs, si bé les de St. Ignasi són més famoses perquè en va escriure més i ho va fer mentre es dirigia a ser martiritzat (2). 

Es conserva una narració autèntica del seu martiri, gairebé unes Actes, de testimonis presencials directes i fiables. Quan les autoritats li van exigir que renunciés a Jesucrist, ell s'hi va negar rotundament: "Fa 86 anys que el serveixo i  no en tinc cap queixa, sempre m'ha tractat molt bé, hauria de renunciar ara a un Senyor tan gran i bo quan ja sóc molt gran i estic proper a la mort?". 

Els Pares apostòlics van ser l'esglaó d'enllaç entre els apòstols i els apologistes i els màrtirs, contemporanis seus, com St. Justí que va ser les dues coses i filòsof, aixi com els autors d'obres i textos postbíblics de doctrina ortodoxa, i a partir de la 2ª meitat del segle II, és a dir gairebé de seguida, van donar lloc als primers Pares de l'Església, com St. Ireneu de Lió, deixeble de St. Policarp, i altres com St. Hipòlit de Roma, Tertul·lià, St. Climent d'Alexandria i Orígenes, que a més de combatre les heretgies (3), explicar la doctrina, ser mestres de moral i estudiosos bíblics,  foren ja  teòlegs i filòsofs. D'aquí ens ha arribat i hem conegut la veritable tradició cristiana i la doctrina pura de l'Església (4). 

Que com St. Policarp servim bé i contents a Nostre Senyor Jesucrist tota la nostra vida i que, si Déu vol i amb l'ajut diví sapiguem ser com ell valents i generosos a l'hora de la nostra mort, que la seva pregària i intercessió obtinguin de Déu que ens doni guia i força! 

(1) En realitat, personalment la lectura de les Meditacions de Marc Aureli no m'ha convençut mai, les he trobat tristes i pessimistes, per moments depriments i tot, i les he deixat aviat, tot al contrari que la lectura d'un altre savi estoic mig segle anterior, Epictet, la lectura del qual en canvi m'ha ajudat i animat. 

(2) També St. Climent Romà, bisbe de Roma i per tant Papa, un dels primers i segon successor de St. Pere, es conegut precisament per les Cartes que va escriure a moltes comunitats cristianes d'altres ciutats. 

(3) Desgraciadament en aquella època també hi va haver moltes corrupcions de la doctrina evangèlica, amb multitud de sectes i heretgies i particularment les de tipus gnòstic, que al segle II van ser l'atac més gran al Cristianisme de tota la seva Història, perquè no era un atac extern, com les persecucions i els martiris, sinó intern, amb pseudoEvangelis apòcrifs i altres obres que volien ser pretesament bíbliques de doctrina i ensenyaments no ortodoxos sinó profundament desviats i aberrants, que ho desvirtuaven tot. Per això va ser l'esforç d'establir la senzillesa i puresa de la doctrina evangèlica i apostòlica, sense complicacions, afegits ni falsetats o interpretacions particulars excèntriques i extravagants. D'aquí la gran importància de la claredat de l'ortodòxia i de les creences comunes de l'Església, acceptades i compartides per tots i per tant universals, és a dir catòliques. I llavors, feta aquesta selecció inspirada, sí que les creences i doctrines per la seva proximitat a les fonts de l'origen, són de les més netes i pures.

(4) Igualment d'aquesta època són els primers traductors bíblics del Nou Testament a altres llengües, i els primers de l'Antic Testament després dels autors de la molt anterior Septuaginta, així com els compiladors del cànon bíblic, discernit quins llibres eren divinament inspirats, i els autors de síntesis dels Evangelis i de les primeres biografies de Jesús, com el Diatessaron de Tacià. 

El Catolicisme és el Cristianisme

El 22 de febrer es celebra la Càtedra de St. Pere, a qui el mateix Jesucrist va instituir com a cap de la seva Església. Va ser providencial que St. Pere, després d'haver estat a Jerusalem i Antioquia anés a Roma, la capital de l'Imperi Romà, i allà establís la seva seu definitiva com a primer bisbe de la ciutat. El mateix li va passar a St. Pau, que després de molts viatges pel món mediterrani, va acabar anant a Roma. La Providència divina, per diferents mitjans, ho va voler així. I així va ser. L'establiment de St. Pere i dels seus successors a Roma va determinar el futur del món. 

Des del Vaticà, els Papes, successors de St. Pere, ensenyen la fe i governen l'Església Urbi et Orbe

Tant St. Pere com St. Pau van morir màrtirs a Roma als anys 60s de l'inici de l'Era Cristiana i les seves tombes estan allà des d'aquell moment. Per això i perquè els Papes, els successors de St. Pere com a bisbes de Roma i primats de l'Església universal, que això vol dir catòlica, resideixen a Roma, tots els bisbes catòlics del món fan cada certs anys la visita "ad limina", és a dir a les tombes de St. Pere i St. Pau, i al Papa com a successor legítim de St. Pere, aquell a qui Jesucrist mateix va donar les claus del Regne del Cel i el poder de lligar i desllligar i al que va assegurar que les portes de l'Infern no prevaleixeran contra la seva Església, ja que Ell estarà sempre amb ella dia rera dia fins a la fi del món. Nostre Senyor també va demanar la unitat, "que tots siguin u, com el Pare i Jo som U", i va voler, i predir, "un sol ramat amb un sol Pastor", que és el mateix Crist, representat per aquell qui ell va escollir per a ser cap dels apòstols i de l'Església. Per això és que el Cristianisme és el Catolicisme. 

El mateix Senyor va dir que "ningú pot arribar al Pare si no és per mi" i per tant és només a l'Església on es troba la salvació i la via a la vida eterna. Que la Humanitat en sigui conscient i que totes les persones que accepten a Jesús, Déu i home, com al seu Salvador i Redemptor, i per tant pel baptisme ens fem membres de la seva Església, a la que Ell va donar l'Esperit Sant pel perdó dels pecats,  i així som fets fills de Déu i hereus del Cel, seguim el seu ensenyament i el seu exemple, perseverem com a cristians vivint en gràcia i ens mantinguem units, segons la seva divina voluntat!

La veu denunciadora dels vicis eclesiàstics

Sant Pere Damià (1007 - 1072) és bisbe i doctor de l'Església. El seu llibre més conegut és el "Llibre de Gomorra" (c. 1050) en el que combat la simonia i tot tipus d'immoralitat sexual, especialment la sodomia, que va ocasionar el càstig de les ciutats de Sodoma i Gomorra. 

Monjos camaldulencs

Tot i que nomenat cardenal a més de bisbe, la major part de la seva vida va ser un monjo camaldulenc, de l'Orde fundada per St. Raimon, i també va ser molts anys abat del monestir de Fonteavellana, Ordes monàstiques estrictes i exigents, com la contemporània de Valleumbrosa i la no massa posterior de la Cartoixa. El seu vigorós impuls de reforma i contra tots els abusos, immoralitats i activitats pecaminoses, especialment les del clergat, molt més greus per la seva consagració, va contribuir molt a preparar la Reforma eclesiàstica gregoriana. 

Persona d'una gran austeritat i intensa penitència, i d'una fogosa paraula profètica contra els pecats sexuals i de vida relaxada o de luxe, va ser considerat sant ja des del moment de la seva mort. El 1823 el seu culte es va estendre a tota l'Església universal per decisió del Papa, qui a més el proclamà doctor de l'Església l'any 1828. 

És un gran exemple i model, imitem-lo i demanem-li que pregui i intercedeixi perquè tampoc passi en el món d'avui el que ell denunciava i condemnava del món del seu temps! 

Les Hores Delicioses

Tant en comunitat com en la soledat plena i agradable, estar amb Déu és el millor de la vida

Les hores més delicioses de la vida són les que passem amb Déu, assistint devotament a Missa, en la comunió i després d'haver combregat, adorant, contemplant i resant davant del Santíssim o del sagrari, resant el rosari amb devoció i fervor, sortint d'haver confessat, pregant interiorment a l'habitació a casa, procurant viure la presència de Déu i fent-ho amb agraïment i alegria... la suma de tot aquest temps. amb la pau i les dolçors espirituals suaus, són les delicies més grans possibles a la vida i qui ho prova s'ho troba. No hi ha res semblant ni comparable a la vida humana que aquestes estones i a més és difícil expressar la felicitat que donen, és ben personal i íntim. Són les hores delicioses de l'existència.  

L' acceptació fraternal del proïsme

A l'Església grega es coneix un sant, del primer mil·lenn i poc conegut, que rep el nom del "sant de l'acceptació incondicional del proïsme" o "sant no jutjador". La seva història es ben curiosa. 

Es tracta d'un monjo que era bastant negligent i desganat, al que els seus mateixos companys tenien per poc esforçat i sense gaire cura, partidari del mínim necessari per complir amb les seves obligacions. I per això es van sorprendre quan en el seu llit de mort el van veure somriure i amb una expressió de felicitat.

"He tingut una visió" els hi va dir, quan li van preguntar, relatant que havia vist dos àngels, un al costat de l'altre, que li ensenyaven un document on constaven els seus defectes i faltes, negligència, comoditat, desànim, rutina, falta d'exigència, tardança... faltes no tan greus com per que el seu destí fos l'infern però sí per una temporada en el purgatori. I segons va dir als seus companys, ell els hi va contestar: "El vostre Senyor i el nostre Senyor i Mestre va dir: no jutjeu i no sereu jutjats... i jo no he jutjat mai a ningú". Llavors, en la visió, els dos àngels es van mirar un moment i un d'ells va estripar el paper on constaven les seves culpes, i aquí va acabar la visió. 

D'aquí la seva expressió de pau i de serena alegria davant la seva mort, que va ocórrer un temps després. Convençuts de que el seu company, malgrat les seves flaqueses, havia anat directament al Cel sense necessitat de purificar-se, degut a la seva actitud vital de no jutjar als altres, que li estalviava el judici a ell, tal com diu Jesús, els seus companys monjos el van començar a considerar sant, i tot i que es coneix molt poc de la seva vida i no s'ha conservat sembla ni el seu nom, l'Església ortodoxa el va reconéixer com a tal, "el sant que no va jutjar mai ningú". Fins i tot té una data de celebració al santoral del calendari (1).  

Tot i que d'una manera ben original, el cas d'aquest sant mostra l'èxit en el programa de vida, allò que un poeta catòlic va definir molt bé en una petita frase que va titular "Consigna":  "Quan tu vas néixer/ tothom somreia/ sols tu ploraves/ Fes que quan moris/tothom plori/sols tu somriguis". 

(1) Té una certa semblança llunyana amb el cas del bon lladre que en la creu li va dir a Jesucrist, crucificat al seu costat: "Senyor, recorda't de mi quan arribis al teu Regne" i Ell li va contestar "En veritat et dic que avui mateix estaràs amb mi al Paradís". 

L'acceleració de la Història

Ja fa molts uns anys un professor ens va dir als seus alumnes: "A partir de la vinguda de Jesucrist al món, s'ha accelerat la Història". I ens va fer notar que en els últims dos mil anys hem progressat incomparablement més que per exemple entre el 2000 aC i el naixement de Crist. I si anem més endarrera, a la Prehistòria, el progrés de tota mena encara estava molt més estancat, en ocasions havien de passar centenars de milers d'anys per tal que hi hagués un avenç significatiu. I per tant la vida llavors era una repetició il·limitada. I amb l'estada de Crist al món no sols s'havia accelerat el ritme i les novetats, sinó que a més era una acceleració no constant, sinó cada cop més ràpida. 

La Humanitat ha començat a progressar molt des que Crist s'hi va fer present 

La seva frase em va quedar i en ocasions hi he pensat. L'Antiguitat portava ja més de tres mil anys, i a partir de l'esdeveniment més important i central de la Història, l'aparició de Déu fet home al món amb tot el que va suposar, d'efectes permanents, amb mig mil·lenni més ja va donar lloc a una època nova, diferent, l'Edat Mitjana (1), una època molt rica en fets i ben variada, que va durar menys d'un mil·lenni abans de donar pas a l'Edat Moderna, la dels descobriments geogràfics i d'altres cultures, la qual en menys de mig mil·lenni va canviar a una situació nova, l'Edat Contemporània, en la que estem fa uns dos segles i mig. I els noms diferents de les Edats reflecteixen situacions i mentalitats noves, bastant sincròniques a tot el món, i per això tenen la seva raó de ser. 

Reflexionant-hi, es pot fer un paral·lelisme entre l'evolució de la Humanitat i la de l'ésser humà, un tema ja insinuat per Pascal quan va afirmar "La Humanitat és com un ésser humà que perdura en el temps i sempre aprèn" (2). D'això se'n poden treure algunes analogies bastant evidents. 

Així a la Prehistòria l'ésser humà és com un nen petit, que va ampliant el seu món i que comença a dibuixar, com en les pintures rupestres. A l'Antiguitat vindria a ser com el nen ja en edat escolar que aprèn a llegir i escriure, i així per exemple els Diàlegs Socràtics de Plató i l'obra d'Aristòtil venen a ser com uns alumnes molt intel·ligents que descobreixen i discuteixen  els conceptes. Més tard ja a la següent època, St. Agustí i St. Tomàs d'Aquino, equivaldrien als mateixos, ara ja nois, que troben vitalment el sagrat, la religió i Déu, i la importància decisiva que tenen en la vida humana, ho valoren i hi reflexionen profundament. I així podríem seguir amb els pensadors més destacats, el triomf dels quals es deu no sols a la seva originalitat sinó també a que reflecteixen molt bé l'evolució de la mentalitat, així Descartes amb el dubte metòdic, Kant amb la crítica, Hegel amb les grans síntesis... però també amb la ciència, basada en l'observació, l'experimentació, la contrastació d'hipòtesis i teories, i les matemàtiques com a gran eina funcional (3) de comprensió i domini del món (4).

En aquest sentit ara vindriem a estar en una època, humanament parlant, bastant de confusió i perplexitat, on es torna un i altre cop a replantejar-ho i dicutir-ho tot, pensant que així s'avançarà, però després no s'avança, sinó que se segueix revisant i repassant totes les bases un i altre cop, però això no porta a un desenvolupament posterior, sinó a un major refinament en aquests punts i poca cosa més (5). 

Aquesta rapidesa creixent de la Història en canvis, novetats i transformacions, a partir de l'esdeveniment fonamental i decisiu d'ella, l'Encarnació del Fill de Déu en la condició humana i la Redempció, és un fet a considerar i a tenir molt en compte. 

(1) Que almenys a Europa estaria molt millor definida com la Cristiandat, la Ciutat de Déu o, encara, la Societat de Déu.

(2) Altres autors també van fer observacions semblants, com Kant quan va dir que a la 2ª meitat del s. XVIII la Humanitat entrava en l'edat adulta. 

(3) En això és un cert tornar a Pitàgores i la seva idea de que les relacions numèriques són l'essència de la realitat. I ja Plató posava a la seva Acadèmia el distintiu "Que no entri aquí ningú que no sàpiga geometria", potser per un cert pitagorisme en el que l'1 seria la perfecció, pels nombres com idees, o per la seva teoria dels sòlids, perquè la gran majoria dels ensenyaments de Sòcrates i seus poc hi tenien a veure. 

(4) Pel contrari, el gran matemàtic, físic, filòsof, bon escritor i molt religiós Pascal distingia entre "l'esperit de finor i l'esperit geomètric", asegurava que "el cor té raons que la raó no entén" i observava "l'home, que tanta tendència té a fer-se servidor dels seus servidors mecànics", i havent-se intentat distreure's d'un fort mal de queixal concentrant-se en un problema de resolució difícil, va fer la seva afirmació més curiosa quan va afirmar "els càlculs matemàtics venen a ser com una variant de la sexualitat". 

(5) Algú ha fer notar que en comparació amb els grans pensadors anteriors, els filòsofs actuals s'assemblen a un atleta que s'entreten cordant-se i descordant-se i tornant-se a cordar els cordons de les sabatilles d'esport, sempre dubtant de si ho ha fet prou bé, si ha comès algún error o si ho pot fer millor, cap cop satisfet del resultat, mentre que els filòsofs medievals i els més grans dels antics serien com el corredor que, sense preocupar-se gaire de tot això, se les corda bonament i comença a córrer i avançar per la pista, fins arribar lluny.