Servents de la Mare de Déu

Els 7 sants fundadors de l'Orde de Servents de Maria, o Servites, són un cas únic a l'Església, doncs les altres congregacions tenen un o dos fundadors, potser en algun cas molt rar podrien ser tres, però en aquest cas són un grup d'amics contemporanis, i a més tots ells sants. L'Orde va ser fundada l'agost del 1233 a Itàlia, essent primer laics que volien viure radicalment l'Evangeli, si bé a suggeriment del Papa tots ells, excepte un que va renunciar per humilitat, es van ordenar sacerdots. Veneraven especialment la Mare de Déu dels Dolors, i volien arribar a la santedat per la meditació dels sofriments de la Verge Maria a la Passió, així com l'austeritat, penitència, vida de renúncia al món, pobresa, castedat i obediència, l'evangelització, la caritat amb els pobres, malalts i necessitats, i la propagació de la devoció a la Verge Maria. L'Orde continua aquest carisma, ha tingut altres sants notables, i el seu lema és "Servite", és a dir  "Servir", d'on els hi ve el nom de Servites. 

Una representació de St. Aleix Falconieri, el més conegut dels 7 sants fundadors

Excepte d'un parell o tres d'ells se'n sap poc, però s'ha conservat el nom dels set i les dates de la seva entrada al Cel. El més conegut de tots és St. Aleix Falconieri (1200 - 1310), que va viure 110 anys, i del que una neboda seva, Sta. Juliana Falconieri (1270 - 1341) és també membre de l'Orde i santa. 

Que ells preguin i intercedeixin per nosaltres i que el seu exemple ens sigui model d'intensa devoció a la Mare de Déu per servir-la, donar-la a conèixer i fomentar el seu culte, i posar-nos sempre sota la seva protecció i empar!

Europa és cristiana

Europa és cristiana i ho és des de fa milers d'anys. 

Banderes dels països escandinaus amb la Creu de la Cristiandat: les
de Finlàndia (1918), Islàndia (1944), Noruega (1906), Suècia (1821)
i Dinamarca (1219). Falten les de les autònomes Feroe i Aaland.

Va començar a esser-ho fa dos mil·lenis amb els primers cristians a Grècia i Roma, va ser religió oficial d'Armènia l'any 301, i amb l'Edicte de Milà de Constantí del 313, que va donar la llibertat al Cristianisme acabant amb les persecucions que havien durat segle i mig (1), i amb el Decret de Teodosi del 380 que va fer del Cristianisme catòlic la religió oficial de l'Imperi Romà, es va estendre moltíssim. 

Bandera de Geòrgia, la segona nació del món després d'Armènia en
adoptar el Cristianisme com a religió oficial del país, l'any 326.

En els següents segles el Cristianisme va anar arribant a quasi tota Europa, amb l'evangelització d'Irlanda per St. Patrici al segle V, la conversió de Clodoveu i dels francs l'any 496, les mesures de l'emperador romà-oriental (527 - 565) tancant les seus de les últimes restes de paganisme, St. Benet de Núsia i l'expansió dels monjos benedictins a partir del s. VI, la conversió al Catolicisme del rei visigot Recared el 589, el gran impuls que va donar el Papa St. Gregori Magne a la cristianització d'Anglaterra enviant-hi a St. Agustí de Canterbury el 597, la missió de St. Bonifaci "l'apòstol de Germània" durant la primera meitat del segle VIII, la creació dels Estats Pontificis pel rei franc Pepí el 755, la conversió que Carlemany (768 - 814) exigí als saxons, la predicació de St. Oscar a Dinamarca i Escandinàvia al segle IX, la conversió de Boris I de Bulgària i el seu poble el 864, la predicació dels germans St. Ciril i St. Metodi, "els apòstols dels eslaus" a partir dels anys 860s a la Gran Moràvia, l'inici de la conversió dels normands a partir de l'establiment de Hrolf el Caminant a Normandia el 911 com vassall del rei francès, la protecció de l'emperador Otó I i l'inici del Sacre Imperi Romà Germànic el 962, la conversió del duc Mieszko de Polònia el 969, el bateig del rei St. Vladimir i la conversió de la Rus de Kiev el 988, la decisió de l'assemblea general Althing d'Islàndia de que l'illa fos cristiana l'any 1000, el bateig de St. Esteve d'Hongria i la conversió dels magiars l'any 1001... i moltes fites més fins arribar a la conversió dels lituans, els últims pagans d'Europa, l'any 1397, amb la qual cosa tot el continent ja era cristià, i algunes zones feia més de mil anys ja que ho eren.

Bandera del Regne Unit (1801): és una combinació de la Creu de St. Jordi
d'Anglaterra (roja central), la Creu de St. Andreu d'Escòcia (blanca en aspa)
i la Creu de St. Patrici d'Irlanda (aspa vermella) superposades com a símbol. 

Com que l'evangelització és un procés constant, cal destacar a més dels "segles benedictins" inicials, l'expansió de Cluny a partir de 910, la del Císter a partir del 1118 amb St. Bernat de Claraval, el moviment de les Croades (1095) i de les Ordes de Cavalleria,el Camí de St. Jaume amb els pelegrins que anaven a Santiago de Compostela, les Ordes mendicants de franciscans, dominics i altres a partir de l'inici del s. XIII amb St. Francesc i St. Domènec... i tantes i tantes altres. Europa s'ha cristianitzat, s'ha recristianitzat quan ha calgut degut a invasions o heretgies i s'ha mantingut cristiana (2). 

Es pot dir que l'essència d'Europa és cristiana i parafrasejant al bisbe Josep Torras i Bages es pot afirmar que "Europa serà cristiana o no serà". És a dir que Europa seguirà essent cristiana (3) perquè sinó ja no seria Europa, esdevendria una altre cosa diferent i pitjor (4). 

Esperem que Europa, que és cristiana, ho sigui sempre! I tant de bo que Déu així ho vulgui! 

(1) Ja abans hi havien hagut èpoques de tolerància com les dels regnats d'Alexandre Sever i Filip l'Àrab, de qui es deia que era cristià en secret, i sobretot la de mig segle iniciada amb l'Edicte de Galeri del 253, que va estar en mig de dues grans persecucions, la general de Deci i Valerià del 249 - 252 i la gran persecució de Dioclecià iniciada el 303 que va ser la més terrible de totes, però que entremig va donar lloc a "la petita pau de l'Església". I després de l'Edicte de Milà encara hi va haver alguna que altre persecució esporàdica, com la de l'aspirant al tron Eugeni, que era pagà, a la zona que controlava l'any 392. Però l'Edicte del 313 va senyalar un abans i un després. 

(2) En aquest panorama hi ha dos punts negatius: una la separació entre l'Església catòlica romana i l'ortodoxa grega iniciada el 1054, que dividí la Cristiandat europea, amb precedents ja a mitjans del segle IX amb el cisma de Foci, però que no es feu del tot definitiva, almenys fins ara, fins a la conquesta de Constantinoble pels turcs otomans l'any 1453, i l'altre la separació protestant que dividí la Cristiandat d'Europa Occidental a partir de 1517, també amb precedents, però que realment culminà amb el tractat de Westfàlia de 1648, en una època religiosa però dividida. 

(3) Un mal símptoma és una mena de descristianització iniciada al segle XVIII amb diversos moviments anticristians, amb precedents ja al s. XV amb els ambigus Humanisme i Renaixement, força ambivalents. Esperem que això s'acabi superant, com es superaren altres crisis com "el segle de Ferro del Papat" al segle X, en realitat des de finals del s. IX fins quasi mitjans del s. XI i  el terrible segle XIV de grans desgràcies, com l'Exili babilònic del Papat a Avinyó o el Cisma d'Occident, afortunadament superants després de molt sofriment i confusió espiritual.

(4) Tant si decaigués cap a l'agnosticisme o l'ateisme o una altre o altres creences, ja no es podria dir dels europeus, com fins ara, que "és una gent assenyada i molt intel·ligent que coneix la veritat i té a Déu ben a prop seu" 

El Déu de l'Amor

L'amor és un misteri en la vida humana. 

En el seu llibre "Els quatre amors", C.S. Lewis recorda que ja des d'antic, des de l'època dels grecs, s'han distingit 4 tipus d'amor: l'eros, philia, storge i l'agape. 

L'eros és l'amor que per això es diu eròtic, l'atracció i la passió física i el desig per quelcom que es considera molt desitjable i superior a un mateix. La seva base és sexual, instintiva i impulsiva, però pot adoptar formes més sofisticades com l'enamorament, el romanticisme i el festeig. És l'únic tipus d'amor que involucra la sexualitat, i a més en ell aquesta és el motiu i l'objectiu principal.

La philia és l'amor d'amistat, aquell que ens fa simpatitzar amb algú, passar temps amb aquesta persona, compartir confidències, amb comprensió i confiança mútua, i amb interès per compartir coses, sense involucrar cap aspecte físic, fins i tot en persones de diferent sexe. 

L'storge és l'amor familiar i fraternal, dels pares pels fills, dels fills pels pares, i dels germans entre sí, estenent-se a avis i nets, tiets i nebots i cosins entre sí i en diferent grau també a parents més llunyans. És l'amor paternal i maternal, el filial, el fraternal, i el seu component corporal consisteix en manifestacions d'afecte i tendressa, com petons, abraçades, somriures i altres mostres per l'estil, sense cap component sexual. Aquest tipus d'amor és per tota la vida. 

Ningú té un Amor més gran...

Finalment, el més alt dels amors, l'àgape, és l'amor de caritat, basat en la donació altruista i desinteresada de la pròpia persona i del seu temps i mitjans, cap a les persones necessitades o en dificultats per amor cap a elles i voluntat que ressolguin els seus problemes, mantinguin o recuperin la seva dignitat i siguin feliços. És un amor altruista i filantròpic que es basa en la compassió, la misericòrdia i el desig del bé de tothom, especialment aquells qui estan en situació pitjor. És l'amor cristià per excel·lència, ja que és l'Amor que Déu té a l'Humanitat i el que ens va demostrar, ensenyar i demanar Jesucrist als seus seguidors, i és l'amor que es preocupa i té cura dels pobres, dels marginats, dels malalts, de les persones que tenen fam o passen circumstàncies difícils, fins i tot per la seva culpa, pel sol fet de ser un ésser humà en problemes, tot i ser totals desconeguts o fins enemics o persones que ens han fet mal, a les que perdona i oblida les seves ofenses, no les té en compte, i està sempre obert a la reconciliació i vol i permet sempre començar de nou. Aquest amor pot arribar a extrems heroics de renúncia i sacrifici i fins de donar la pròpia vida pel proïsme, que és la mostra més gran de aquest amor més gran de tots, és l'amor que porta a la santedat i la manifesta. 

I encara que tots els amors venen de Déu, perquè Déu és Amor, els éssers humans podem fer dolent principalment l'eros, que pot portar al pecat i a justificar-lo, podent caure en la fornicació i l'adulteri, i ser dominat per un component egoista i abusiu, i en alguns casos fins i tot la philia, com en les males companyies i influències, però en aquests casos l'amor o és sols una aparença o s'ha exagerat fent-ne un ídol, s'ha tornat desamor o fins i tot s'ha invertit. Només l'àgape, i normalment el sorge, que també sol ser incondicional, són amors sempre bons per la seva pròpia naturalesa, perquè són els més semblants a l'Amor de Déu, que comprèn també la philia en el seu sentit bo, el de les persones que s'aprecien i s'ajuden a ser més bones i millors, ja sigui mútuament o una d'elles a l'altre, que es deixa guiar cap al bé. Aquest amor diví també ens ensenya a viure l'eros bo, el que porta al compromís formal, el matrimoni, la paternitat i la família, i per tant obre a l'storge. 

Que visquem sempre en l'Amor de Déu i que aprenguem a viure en l'amor més bo! 

Déu i el món

Hi ha dues opcions contraposades: escollir Déu o escollir el món, la visió de Déu o la mundana, el poder de Déu o el poder dels éssers humans. En el fons es tracta de veure quin camí seguir a la nostra existència, el de Déu que duu a la vida, al bé i a la veritable alegria en la veritat i l'amor, o el del món que porta a la tristesa, en els enganys i el desamor, i al mal i la mort. 

La temptació de Crist (1854) d'Ary Scheffer. Les tres temptacions de Jesucrist pel 
diable al desert mostren l'oposició entre la visió i el poder de Déu i la visió i poder del
món. I on Adam i Eva van fallar i el poble d'Israel també, Crist va triomfar i va iniciar
 la nova Creació redimida per la seva mort i resurrecció salvadores, en la que Ell i la seva
 Mare, la Verge Maria, són els nous Adam i Eva i l'Església presència del Regne de Déu.

El que passa és que les aparences enganyen i la voluntat humana és temptada de voler fer el que vulgui a cada moment, i és fàcilment inclinada al dolent, a l'egoisme, a l'orgull i vanitat, als plaers, a les disbauxes i a les diversions, però a la llarga es comprova l'equivocat que és aquest camí, a primera vista seductor. Allò que semblava tan important i tan atraient, el ropatge amb el que es disfressa el pecat, tard o d'hora, i més aviat que no tard, acaba portant a la comprovació de la seva falsedat, buidor, inanitat i decepció, a més d'anar esclavitzant cada cop més i progressivament també tancant cada cop més l'horitzó de la persona, que se sent alhora estafada i culpable, perquè l'estafador és ell mateix o almenys n'és còmplice. Que molta part de la societat ho faci no fa a l'home menys individualment responsable, perquè Déu dona prous gràcies i inspiracions, que es poden acceptar o resistir, persistint en un esclavatge del mal, i això porta al fracàs, la soledat i la decepció, i encamina cap a la desesperació o la presunció, els dos pecats més greus de cara a la vida eterna. Humanament un no se'n pot alliberar i es podria dir que es tan difícil o gairebé impossible sortir-ne perquè era molt fàcil no entrar-hi i no caure-hi, hi ha tota una voluntarietat que pot arribar a fer-se com part de la propia personalitat. Per això si un intenta sortir-ne confiant en si mateix és com si intentés escapar de sorres movedisses, i si ho fa en les forces merament humanes, es troba amb que mai s'acaba de solucionar i en que això li repercuteix. Fins i tot molts mals físics i psicològics estranys, de difícil diagnòstic i de més difícil curació, poden tenir una base espiritual. 

La solució només és una i ve de Déu amb el seu poder, bondat i amor que ens crida al penediment i anar cap a Ell buscant el perdó, és l'Esperit Sant el qui actua i Jesucrist el que ens allibera. Llavors és quan hi ha una veritable conversió del cor cap al camí de Déu, el perdó diví recupera, retorna la integritat perduda i regenera al pecador, i així ens reconcilia amb Ell, amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb tota la Creació, i això dona una alegria i felicitat immenses, incomprables i inigualables, i aquestes sí que de veritat, reals, duradores i creixents. Quin encert vital, per docilitat i confiança en els manaments i les inspiracions divines, el de les persones bondadoses, creients, que des dels primers anys han viscut triant el camí de Déu a la vida, pel camí estret i portant la seva creu seguint a Jesucrist i que així han procurat viure sempre en gràcia de Déu o recuperar-la d'immediat si mai se n'han adonat que han pecat greument, i d'aquesta manera han anat deixant salvar-se per l'acció de Déu en ells i han esdevingut sants! Ells sí que han sigut intel·ligents espiritualment i ben afortunats!  

El Sermó de la Muntanya (1877) de Carl Bloch. En ell Jesucrist proclama feliços als que el món té per
infeliços i infeliços als que el món té per feliços, mostrant així la radical oposició entre Déu i el món. 

Però en canvi la societat mundana sovint els ha menystingut, marginat, combatut i fins perseguit. Perquè el món no pot tolerar que hi hagi qui no segueixi els seus valors, que són radicalment oposats als que Déu ens ha revelat en Jesucrist.  Ell ens diu que no es pot servir alhora a Déu i al diner i les riqueses, i aquests són els grans ideals mundans a més de ser, i no pas l'amor, la bondat, la compassió i la misericòrdia ni la renúncia i el sacrifici, allò que mou i fa funcionar a la mundanitat. I com que molts opten per aquesta via fàcil i comòda, però traïdora i que és una trampa, és més difícil encara sustraure's al consens de la majoria, més encara quan va recolzada pel poder d'aquest món, fins i tot amb injustícies, abusos i lleis iniqües i violentes, que poden arribar fins a la persecució, la tortura i el martiri, com bé van comprovar els primers cristians. Però el món sempre acaba fracassant perquè el poder de Déu és l'autèntic i la sang dels màrtirs ha sigut sempre llavor de noves conversions i nous cristians. El mateix Jesucrist ens ho diu: "Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres, però tingueu confiança: Jo he vençut al món" i sabem que Ell estarà amb nosaltres sempre i arreu, dia rera dia, fins a la fi dels temps.   

Bé diu el Catecisme de la doctrina cristiana que el món és, junt al dimoni i la carn, un dels tres enemics de l'ànima, que conspiren i actuen per perdre-la. Per tant cal ser innocents i bons però també precavits i esforçats en la lluita interior pel destí etern. I si recorrem a Jesucrist, sempre en sortim vencedors, perquè és Ell qui ens defensa i protegeix!  

Metges del cos i metges de l'ànima

Sempre estaré agraït als metges, perquè si no fos per ells jo hagués mort als 29 anys, a finals de juny de 1984, quan vaig tenir un atac d'apendicitis i vaig esperar uns dies, pensant que aquells forts dolors intestinals que no sabia de que eren, però que em feien recargolar,  m'acabarien passant amb dejuni estricte i infusions d'herbes. Quan al final vaig decidir que no podia aguantar més i vaig anar a l'hospital de Vic, que llavors era a l'actual Santa Creu de Vic, em van atendre molt bé, una metgessa va descobrir aviat de que em venia pel mètode d'apretar amb el dit el ventre i deixar-lo anar de cop, i quan només feia un parell d'hores o poc més que havia ingressat ja m'operaven d'urgència i acabada l'operació em van dir que l'apèndix ja estava grangrenat i que va venir de molt poc que no s'hagués perforat i provocat una peritonitis, que havia sigut just a temps.  

Just abans de l'operació, mentre esperava, em van preguntar si volia alguna cosa i vaig demanar veure al sacerdot del centre. Feia més d'un parell d'anys que no em confessava i considerava que no devia afrontar l'operació sense haver-ho fet. El mossèn va venir de seguida i vaig fer una confessió ràpida amb ell, després de la qual em sentia ja tranquil i segur per entrar al quiròfan (1). Per això i per moltes coses més, anteriors i posteriors, sempre he tingut un especial agraïment, simpatia i docilitat amb els sacerdots i religiosos igual que se l'ha he tinguda amb els metges, hi he confiat com a experts en el seu camp, metges del cos uns i metges de l'ànima els altres. 

Durant uns anys, a la meva adolescència i joventut, entre diverses altres opcions possibles com escriptor, astrònom o historiador (2) una de les opcions que havia considerat, tot i que finalment no ho vaig fer, va ser la d'estudiar medecina i fer-me metge, un fet que m'atreia per poder ajudar a tothom, aconsellar, solucionar problemes físics i salvar vides. I al llarg de molts anys també vaig pensar en anar al seminari, tant jo com els meus familiars propers, que pensaven que era la carrera a la que estava cridat per la meva manera de ser. En una altre ocasió ho explicaré, però ara només cal dir que amb algun precedent anterior, aquesta possibilitat me la van proposar els meus pares i/o la vaig considerar jo, com a mínim entre 1968 i 1980, és a dir entre els 14 i els 25 anys, que és l'edat de l'elecció vital, però mai es va acabar concretant i mentrestant i després les circumstàncies de la vida em van portar per altres camins. Però sempre ho vaig tenir present com un record, un anhel i una aspiració, que es va materialitzar precisament quan ja pensava que havia fet tard, en aquesta ocasió moltes persones i moltes coses m'hi van anar portant, progressivament i gairebé sense adonar-me'n, fins que amb una preparació d'uns 10 anys ja, el 2004 em vaig anar a oferir al bisbe per a ser diaca, em va proposar ser prevere quan va va saber les meves condicions, i vaig ser seminarista fins a ser ordenat diaca l'any 2009 i sacerdot el 2010, és a dir que vaig resultar una vocació molt tardana. 

Així al final no vaig ser metge de cos sinó metge d'ànimes. Totes dues vocacions i professions són molt nobles, però la més important és la de la cura de l'esperit tot i que la cura de la nostra part material és la més bàsica, perquè és la que ens permet existir i poder accedir als estadis superiors de la vida humana i de la relació amb Déu. Reconeguem sempre la seva labor i estem-ne agraïts!

(1) I després en el postoperatori d'una setmana abans que em deixessin anar-me a casa, em va venir a visitar i vaig parlar breument amb ell, però a part s'havia interessat per mi més d'un cop, igual que per tots els altres pacients i malalts del centre. Era un temps en que tothom era cristià catòlic i no calia en general preguntar-ho.

(2) Una mica abans, quan era un noi, havia considerat també coses tan pintoresques com astronauta, esportista professional o vigilant solitari d'un far. 

Idees equivocades del tot, però molt influents

Quan estudiava a l'ISCR de Vic sovint els professors ens parlaven dels "mestres de la sospita", els més destacats dels quals eren Darwin, Marx, Nietzsche i Freud. 

Deixant una mica a part a Darwin, perquè era un científic biòleg i si la teoria de l'evolució que va proposar es manté dins del camp de la ciència i no s'extrapola a fora d'ella, no hi ha massa que dir, tot i que és cert que és ben diferent l'antropologia cristiana de l'ésser humà com a criatura, feta a imatge i semblança de Déu i pel baptisme fet fill de Déu en el seu Fill propi Jesucrist, i destinada a la vida eterna del Cel amb Déu, que una antropologia darwinista de l'ésser humà purament terrenal, descendent d'uns precedents simiescos i arribat a la seva condició actual per un mer atzar cec i només amb l'horitzó d'una breu existència en aquest món, després de la qual es considera que no hi ha res, ja que en el primer cas l'home ve de dalt i té una suprema dignitat i un futur infinit i etern i en el segon surt de baix i és només un animal més, tot i que amb unes sorprenents condicions especials de consciència, intel·ligència, raó i parla que no s'explica d'on, com ni perquè han sorgit (1). 

De Marx es van publicar fa anys unes poesies escrites per ell en la seva joventut, que només cap qualificar-les de diabòliques, ja que són amargues, ressentides, rebels a Déu - a qui sembla intuir vagament - contra el qui es revolta des d'un punt de vista que recorda a Bakunin. Però no és això l'important d'ell, sinó la seva teoria social de la Humanitat, que proposa que aquesta en lloc d'estar unida i de viure en pau, està dividida en unes suposades classes socials, hostils entre ells i en lluita continua i permanent. Ni tant sols sembla que consideri que l'ideal de les societats i comunitats humanes sigui l'estar unides i ser solidàries, tant interiorment com exteriorment als grups, ni que l'absència de conflictes i de baralles sigui positiu. És una inversió total i per això parla de revolució, és a dir de posar-ho tot a l'inrevès, el de dalt a baix i el de baix a dalt. Per si fos poc, les seves idees on s'han aplicat i posat en pràctica han portat a dures tiranies, a opressions i genocidis, a Rússia, Xina, Cambotja...Tant per motius teòrics com d'experiència, tot el seu sistema és erroni, està equivocat, i en lloc de a un paradís terrenal com pretèn la seva teoria, porta a l'esclavatge de pobles i individus. 

De Nietzsche poc s'ha de comentar, les seves idees com el retorn cíclic de tot, repetit infinitat de vegades, són com un malsón, en que tant la persona com tota la societat queden tancats i sense sortida. Com es conegut va acabar boig els últims anys de la seva vida, però ja abans en la seva obra s'hi veien trets delirants i afirmacions gairebé dements, portant un pas o molts més enllà allò de l'estret parentesc de la genialitat amb la malaltia mental, però a part d'això en general la seva obra es veu dolguda, ressentida, rebel com una protesta contra tot, i fins contra la vida, tot i que ell afirmi el contrari. En les seves propostes s'hi veu sadisme i crueltat i tot i que se'l segueix llegint i estudiant per l'atreviment i l'audàcia inaudita del seu pensament, com a sistema no se li fa cap cas, perquè col·lectivament portaria als pitjors totalitarismes i individualment no estaria lluny del crim absurd o almenys de la delinqüència, i semblen apuntar a la mort, que ell projecta com si així la fes fora del món humà. 

Finalment Freud és un altre cas peculiar. Totes les seves afirmacions i conceptes havien sigut ja expressats més o menys amb anterioritat, però ell els va reunir tots junts i en va construir un sistema teòric, tan influent com el marxista però incompatible amb aquest, tot i que s'hagi intentat fer-ne síntesis mixtes, amb la qual cosa els dos sistemes es forcen com si s'intentés fer soluble d'alguna manera l'oli amb l'aigua. Si va suscitar tanta oposició inicial va ser perquè el seu pensament també invertia els termes naturals, capgirant l'essència de les coses, ja que en lloc d'explicar la malaltia per fallides en la salut, proposava explicar allò considerat sa, que segons ell no ho era, a base d'allò malalt, la persona que es considera sana és un malalt que es desconeix i tothom és malalt en major o menor grau, sense que hi hagi una real normalitat plena. La inversió que fa substitueix d'alguna manera la idea de la Trinitat divina, que ell no compartia, per tres poders interiors a la ment humana i per tant inferiors a l'ésser humà, el superjo, el jo i l'id, que segons ell ho explicarien tot sense que es vegi d'on han sorgit, perquè són tres i no qualsevol altre nombre, ni com ni perquè això té que ser així i a més per a tots els humans de tots els llocs i èpoques, ja que com el marxisme en fa també una teoria universal, sense tenir en lloc cultures, situacions històriques, llengües o diversitats personals. Igualment la seva proposta de l'inconscient, parteix l'home i el divorcia de si mateix, fent-lo estrany a ell mateix i sense un domini ple de si. I com el marxisme, també el sistema freudià és un sistema tancat, que tanca en ell mateix i pretén explicar fins i tot les seves fallides i contradiccions per no deixar sortir- ne, i que per tant no es científic ni pot ser objecte de crítica ni de verificació al igual que el marxisme, tot i que tots dos pretenen que ho són sense més motiu que les pseudociències, i al igual que en aquestes en cap d'ells hi ha un real progrés, els qui pretenen desenvolupar-los en el fons el que acaben fent és separant-se d'ells o inventant noves variants pròpies i diferents, com feren tants seguidors seus. 

És curiós i mostra molt l'estat del món avui dia que aquestes idees equivocades i excèntriques, per no dir més, hagin sigut històricament tant influents i que tot i els seus fracassos de tota mena en intentar explicar la realitat, vagin d'alguna manera continuant i rebrotin de tant en tant amb formes diverses, aparentment multiformes però en el fons un altre cop el mateix que ja es va provar tantes vegades i sempre va sortir malament, perquè no s'adequava a la realitat del món ni de l'home. 

(1) No hi ha cap incompatibilitat, ans al contrari, entre ciència i religió, totes dues busquen la veritat i són vàlides en el seu propi àmbit, però cal vigilar que cap de les dues envaeixi terrenys que no li corresponen. Així la Creació és una veritat religiosa i l'evolució de les espècies sembla ser un descobriment científic fins ara no refutat i per tant provisionalment vàlid i real mentre no es demostri el contrari, com passa sempre amb la ciència. Però seria erroni intentar introduir la Creació en la ciència - el mateix Lemaître, sacerdot catòlic i pare de la teoria del Big Bang com origen de l'Univers, va avisar de no confondre els termes identificant plenament el Big Bang amb la Creació divina, perquè aquesta és una veritat teològica, que no depèn de que el Big Bang sigui cert o fals i aquest últim com tota teoria científica podria ser refutat o almenys superat - tant com introduir l'evolució en el camp religiós i intentar treure'n conceptes teològics. La ciència i la religió es complementen i s'ajuden i fins es purifiquen l'una a l'altra, fent entendre més bé i millor els seus propis coneixements, per exemple la religió ha de considerar, en l'actual estat de coneixement científic, l'evolució dels humans actuals a partir d'altres espècies homínides precedents, i no té dificultats en fer-ho, i la ciència ha de tenir present el sentit de la vida, la dignitat tan alta i única dels homes i les possibilitats que entren dins del pla de Déu, és a dir de la bondat, l'amor, la vida i el bé, i les que hi van en contra, posant en perill o oposant-se i fins combatent a tot l'anterior, i tampoc es veu que hagi de tenir cap dificultat en fer el primer i evitar el segon. Llavors religió i ciència es potencien l'una a l'altre. 

Com poden anar les coses i el cas del meu germà

Algunes reflexions personals: 

Tot i que l'any decisiu i central d'aquest petit cicle que estem vivim va ser l'any passat, el 2021, aquest d'ara també és un any important. 

La mare, Nativitat Valls Costa (1929 - 2018), i el seu fill Jordi Joan Lázaro Medina 
(1956 - 2021) en una església. El meu germà Jordi, tota la vida creient, va tenir una
conversió personal molt forta a partir del 2014, que el va fer més religiós i practicant. 

El mateix patró que em va permetre fer alguns pronòstics per l'any 2020, em fa pensar que aquest 2022 serà un any a la mesura de gent valenta i que infon seguretat als altres, però alhora pessimista i fins una mica hipocondríaca, com ho era el meu germà Jordi, sempre preocupat per la seva salut i que des de sempre que feia molt cas als metges i des de feia ja bastant anys que es cuidava molt: menjava sà, s'havia aprimat, no fumava ni bebia gens ni mica, caminava cada dia i en algunes ocasions fins a 2 o 3 hores... Però al 2018 li van detectar una malaltia autoinmune, tan incipient i tant controlada que li van donar 10 anys de vida, i de vida normal, abans de pensar en fer una intervenció seriosa, i tot i que cada any es vacunava contra la grip i que a l'any 2020 li van posar diverses vacunes més, que prenia moltes precaucions, complint escrupulosament els confinaments prescrits, portant sempre la mascareta quan sortia de casa, rentant-se les mans amb solució alcohòlica i evitant aglomeracions i guardant les distàncies de seguretat, i així havia sobreviscut tot l'any 2020 i els primers mesos del 2021, el 30 de març li van donar la injecció de la primera dosi d'AstraZeneca, a partir de la primera setmana d'abril es va començar a sentir rar i estrany, tot i que seguia mantenint les mesures de seguretat, en les que hi creia molt, i a casa l'animavem dient-li que ara començava a estar encara més protegit, el 14 d'abril va donar per primera vegada positiu en un test PCR, i el 18 d'abril, després d'un malestar creixent, tot i que prenia a casa els medicaments que li van dir, va tenir que anar a Urgències a l'hospital, on jo hi era ingressat des del 13 d'abril a la nit i hi vaig estar una setmana a planta. El diumenge 19 vam coincidir ell i jo un dia a planta en una habitació de l'hospital, i jo el vaig veure bé, normal, com a casa, això sí a ell com a precaució li donaven Remdesirvir en vena; aquell mateix dia se'l van endur cap a Semicrítics, on van dir que tindria millors aparells respiratoris, i ens vam acomiadar xocant els dits dels punys, com dient "d'aquí uns dies ens retrobem a casa". Estava conscient i animat, parlava per telefon i enviava WhatsApp i només es queixava a una nostra germana que "ara ja no tinc el meu assistent", referint-se a mi, que l'havia atès i estat al seu servei tot el dia que vam estar junts, ja que a ell, tot i que ho volia, per precaució no el deixaven aixecar-se del llit ni per anar al lavabo. Al cap d'uns dies, quan jo ja era fora de l'hospital, vam rebre la notícia de que el passaven de Semicrítics a la UCI i semblava una cosa bona, perquè ens deien "així estarà permanentment vigilat tot el dia". Els primers dies encara conscient i resistint, fins que ens van informar que una nit havia fet una taquipnea i l'endemà ja el van sedar i intubar i seguíem pensant que estava en molt bones, les millors mans, i que ho feien tot per ell. Jo estava confiat en la seva recuperació, com ho estavem tots a casa, perquè tot i la seva malaltia ell era fort, sa i valent, i altres vegades s'havia sortit de coses que semblaven pitjors, ja que des de finals d'abril de 2014 a gener o febrer de 2015 va estar gairebé 8 o 9 mesos ingressat en l'hospital i se'n va sortir totalment curat i recuperat i millor que abans i tot. I també perquè l'últim dia que vaig estar ingressat a l'hospital, on vaig estar del 13 al 20 d'abril, vaig coincidir amb un senyor que havia estat mes d'un mes a la UCI i la major part del temps intubat, i l'acabaven de pujar a planta, davant meu un metge que el va anar a veure li va dir "Ara el pitjor ja ha passat..." i a més recordava casos propers, del meu mateix poble, de persones dos i tres mesos ingressades a la UCI i en que en més d'una ocasió es deia que es morien, i que finalment van resistir i es van recuperar i al cap d'uns mesos se'ls tornava a veure passejant i fent vida normal. A la família tots esperavem el mateix pel Jordi i més quan ja tenia una dosi de la vacuna, en qui la majoria confiava molt. Tots pensavem que amb més o menys dificultats i amb més o menys temps se'n sortiria. Però al cap d'una setmana ja ens anaven dient que estava molt greu i després gravíssim, i jo que resava molt per ell i per la seva recuperació, confiant en que fes una bona evolució per lenta que fos, vaig plorar un parell o tres de vegades a mesura que se'ns comunicava que no millorava i que empitjorava, i les notícies sempre eren dolentes i progressivament a pitjor. No ens ho podíem creure, ens estranyava molt, mai haguessim dit que seria llavors, ni d'aquella manera, sonava tot a molt artificial. I el pitjor va ser quan ens van dir que l'estaven mantenint amb vida artificialment, que no reaccionava i que no hi havia esperances, i que no li tindrien gaires dies més. Això sí, va poder rebre la unció dels malalts, que li va administrar Mn. Pere Oliva estant ja inconscient, i els familiars el vam poder visitar gairebé cada dia, de dos en dos, i estava a la UCI en una mena d'habitació per ell sol, amb tot d'aparells conectats monitoritzant-lo. El vam visitar practicament tots els seus germans i vam poder veure'l i pregar per ell al seu costat. Fins l'últim moment jo confiava en un miracle, però els metges ens van reunir un diumenge a tota la família en una sala annexa a la UCI, ens ho van explicar tot detalladament, van dir tot el que havien intentat, i van contestar amablement a totes les nostres preguntes i dubtes, estenent-se tot el necessari i més, però ens van deixar clar que ja no hi havia res que fer, "té una Covid molt agressiva" ens van dir, i davant l'interrogant que els hi vam plantejar "i la vacuna?" ens van respondre que no hauria tingut prou temps per crear-li les defenses, i que si el mantenien en vida amb els aparells, l'oxigen al màxim i les medecines, era per donar-li temps als familiars d'anar-se fent a la idea... Van ser amables i atents, però teníem una sensació d'estranyesa, de raresa, com de cosa artificial. També se'ns va dir que no es podia intentar un transplant de pulmons, que amb tota probabilitat comportaria també el de cor, mentre encara tingués la Covid, i que tots els testos que li feien encara donaven positiu, i d'una Covid forta. Finalment el dimarts a les 10 del matí el van desconnectar, van deixar de donar-li les medecines i  li van baixar l'oxigen, i tot i així va sobreviure encara un parell d'hores i mitja, morint acompanyat de tres germanes, dues d'elles infermeres, mentre la resta de la família erem fora de la UCI, al passadís d'entrada, esperant i resant per ell. En els últims moments de consciència o poc abans li havia deixat dit a una germana: "No em deixeu sol en aquell moment..." i així va ser. Perquè ell ho savia o ho temia, mesos i setmanes abans m'havia dit en un parell o tres d'ocassions mentre tots dos passejavem els gossos de casa, "Si agafo el Covid, no me'n sortiré" i quan jo en una ocasió vaig protestar "Home, Jordi, no diguis això!" ell em va contestar "m'ho ha dit l'especialista en reumatologia, que prengui totes les precaucions per no agafar-lo, perquè no veu clar que si l'agafo el pugui resistir...". Per això, encara que no ho demostrés, devia tenir molta por interiorment, sobretot quan va saber a mitjans d'abril de 2021, encara sense símptomes, que era positiu. Es prenia a casa les medecines que li van receptar, hidroxicloroquina, vitamines i altres, però no va ser suficient i va tenir que ingressar quatre dies més tard. Tampoc sabíem com ho vam agafar tots a casa just llavors, ja que pràcticament la única diferència amb les mesures que veníem prenent des de feia mes d'un any era que a ell, com a pacient de risc, l'havien vacunat dels primers. No ens ho sabíem explicar. I no sols nosaltres, ja que va morir el 11 de maig, i més de mig any més tard un amic meu em deia "Encara no em faig a la idea que el teu germà s'hagi mort, no ho entenc, no m'entra..." i si a ell li passava això a finals de 2021, es fàcil imaginar-se com ho veiem nosaltres. Tot i la seva malaltia i els medicaments que prenia, se'l veia ple de vida, amb força, amb projectes i ganes de fer coses...Però la por, el temps de confinament, la soledat, potser alguna errada en el tractament, el nerviosisme i al final el pànic el devien afectar molt, tot i que externament no ho demostrés. I tota aquesta llarga explicació motivada per ser el germà amb el que estava molt unit des de petits, ens portavem dos anys de diferència i erem de la mateixa mare, ell més jove que jo (1), per la incredulitat que em va provocar tot el procés i el desenllaç, i perquè em va afectar molt, era sobretot per citar-lo en relació amb aquest any 2022, que no va arribar a veure i en el que a principis d'any ha mort un segon germà, el Xavier, en unes circumstàncies molt semblants per no dir que pràcticament idèntiques (2), amb Covid, ingressat a l'hospital des de l'1 de gener i agreujant-se progressivament, tot i que ja estava malalt i dèbil, i passant les últimes setmanes a la UCI, en el seu cas de l'Hospital Clínic, sedat i intubat i sense reacció ni milloria, fins un final no menys inesperat del que ens vam assabentar gairebé el dia abans, mentre que en el cas del Jordi van ser amb tres o quatre dies d'antelació (3). No sé perquè tinc la impressió que aquest any 2022 ha de tenir un caire potser no de casos aguts i de morts com l'any anterior, però sí de malalties, de tractaments mèdics, de molt ús de medecines i de bastant actituds hipocondríaques o nosofòbiques entre molta gent. Tant de bo que m'equivoqués, però aquesta és la valoració que se'm ocórre, per comparació amb altres anys. Però també de gent resistent, intel·ligent, interiorment valenta i que es cuida molt i bé, tot i que dic com exteriorment acovardits molts per tot el que ha passat i el temor del que pot passar (4). Ja veurem, si Déu vol, com es va presentant realment aquest any. 

No és la única reflexió que volia fer i tampoc és particularment religiosa, tot i que aquest any pot veure moltes conversions fortes i duradores davant la situació que hem viscut i vivim, però com que ja m'he estés molt escrivint a rajaploma, segons se m'amuntegaven els records i les idees no ja seguides sinó gairebé juntes, ho deixo en tot cas per una altra entrada. En tot cas sempre hem de confiar en Déu que ens estima i que és bondadós, amorós i provident i no ens deixa mai sols, i en la nostra Mare del Cel, la Verge Maria, que ens té sempre vigilància i cura maternal i prega i intercedeix per nosaltres. Que tinguem sempre la seva companyia, consol i protecció. 

(1) La nostra mare Digna Medina Rigol (1925 - 1956) va morir quan ell tenia dos mesos i jo dos anys, per tant no la va conèixer.

(2) El Jordi era nascut a Barcelona el 23.06.1956 i va morir a Vic l'11.05.2021. El Xavier, l'altre germà que em quedava, doncs la resta són germanes, va néixer a Barcelona el 29.03.1961 i ha mort a Barcelona el 25.01.2022, quan escric això fa just 15 dies. És un fet dur el de perdre dos germans amb 8 mesos de diferència, i tots dos de manera inesperada. 

(3) Però és que el Xavier des de la mort de la mare el desembre del 2018, que ens va afectar a tots però sembla que a ell encara més, i especialment des de la mort del Jordi, amb el que estava realment molt unit, es trobava no sols afectat, sinó que se'l veia desanimat, cansat, tou, pessimista i deprimit, diferent de l'habitual.

(4) Al que em refereixo és que així com l'any 2020 va semblar justificar a la gent molt casolana, gairebé temerosa de sortir al carrer i de les relacions humanes i socials, fins a ser quasi reclusos a casa i en família, reduint les interaccions al mínim i fins passant molt temps a la seva habitació, que n'hi ha fins i tot en temps normals, aquest any 2022 podria semblar la raó a la gent molt preocupada i pendent de la seva salut, amb malestars i malalties poc clares i difícils de diagnosticar, de curar i fins i de tractar, i a més recurrents, més aviat cròniques, potser sobrevalorades pels propis afectats, amb pors potser hipocondríaques i fins i tot en alguns casos malalts imaginaris, amb només una petita base real, gent que visiti molt el metge i prengui moltes medecines, per diverses dolències que subjectivament els afectin molt tot i que no siguin tan greus com creuen. Però en tot cas l'any 2020 no va mostrar la seva especificitat fins a primers o mitjans del mes de març, per tant per veure el caire d'aquest any potser encara haguem d'esperar un mes o un mes i mig.