Llibres molt adequats per al nostre temps

Faig una relació d'uns quants llibres especialment indicats per llegir en els temps en que estem: 

Bíblia catòlica

El Pastor d'Hermas

La Ciutat de Déu de St. Agustí 

Regla pastoral de St. Gregori Magne (per a sacerdots i religiosos)  

L'escala al Paradís, de St. Joan Clímac 

Imitació de Crist, de Kempis 

Introducció a la vida devota, de St. Francesc de Sales 

Cartes d'un pelegrí rus al seu pare espiritual, anònim 

Llegint aquests i altres de semblants, però ben triats (1), un agafa distància amb el soroll del món actual i relativitza les coses que passen al món avui dia. 

(1) Evidentment s'hi han d'afegir també les obres de Sta. Teresa de Jesús, St. Joan de la Creu, Sta. Teresa de Lisieux i tants altres. 

Un conte que potser convé llegir

Fa molts anys vaig llegir un conte curt d'Isaac Asimov (1920 - 1992), un autor que no obstant m'agrada molt més com a divulgador científic, ja que té obres extraordinàries com Introducción a la Ciencia, El Universo, Enciclopedia biográfica de la ciencia y la tecnologia, Civilizaciones extraterrestres i ¡Cambio! 71 visiones del futuro, entre moltes altres (1) així com a divulgador històric amb els llibres de la sèrie Història Universal Asimov (2), que com autor de ciència-ficció, tot i que en aquest camp també té algunes obres extraordinàries i que han resistit molt bé el pas del temps, mentre que altres, que em van cautivar en el seu moment han resultat amb els anys ser fluixes o malintencionades, o amb episodis puntuals desagradables que espatllen tot el conjunt, o massa repetitives, estenent massa amb els anys determinades sèries. 

Però com a divulgador del coneixement en matèries molt diverses Asimov és realment excepcional, més objectiu que Carl Sagan (1934 - 1996) i més realista que Arthur C. Clarke (1917 - 2008), els altres dos dels més grans difusors de la ciència del segle XX, entre realment molts. 

Com pronosticador del futur Asimov va ser força bó, però també alguna
historieta seva de ciència-ficció il·lustra força bé coses possibles ben aviat

Però una altre característica d'Asimov és que va tenir una visió molt encertada del futur. Al 1964 li van demanar que fes una previsió de com seria el món 50 anys més tard, i el 2014 es va poder comprovar que ho havia predit correctament gairebé tot, degut a estar molt ben informat, ser molt intel·ligent i tenir una intuïció particularment afinada del desenvolupament de la ciència, la tècnica, la societat i fins i tot la política internacional i mundial (3). Així es va colocar junt amb altres pronosticadors sorprenentment fiables del futur com Jules Verne (1828 - 1905). 

Però és que a més Asimov té observacions, idees i frases que per si soles t'obren o t'esclareixen tot un tema. I com autor de ciència-ficció té algunes suposicions sobre escenaris possibles en un futur, el seu gran tema vital, que resulten molt instructives i que fan reflexionar. Un conte curt que recordo, perquè des que el vaig llegir fa molts anys ja no se'm va oblidar, és el títolat "La criba", en que en un món superpoblat, amb fam i amb amenaces de guerra a gran escala, un grup del govern pressiona primer a un bioquímic que ha fet un descobriment d'un producte químic que pot salvar milions de vides, prohibint-li que ho doni a conèixer públicament, segrestant-lo a la pràctica i després demanant-li que en faci una versió que convenientment administrada serveixi, pel contrari, per eliminar una gran part de la població mundial. El desenllaç sorprenent i com d'una dura justícia poètica, manifesta clarament el que pensava l'autor sobre aquests plans de fer un triatge sobre la superpoblació. És possible que llegir aquesta petita narració, força breu i que es pot trobar fàcilment a internet, pugui fer-nos veure més clar coses del nostre món actual o d'un futur no excessivament llunyà. Potser convé fer-ho i tenir-ne present la mera possibilitat de quelcom semblant. 

(1) Són especialment deliciosos els reculls de relats curts de divulgació científica com els de Los lagartos terribles y otros ensayos científicos o El electrón es zurdo y otros ensayos científicos, en els que és molt instructiu, entenedor i amè. 

(2) Composta per llibres molt clars i interessants, Los griegos (1965), La república romana (1966), El imperio romano (1967), Los egipcios (1967), El Cercano Oriente (1968), La formación de Inglaterra (1969), Constantinopla, el imperio olvidado (1970), La Alta Edad Media (1970), La Tierra de Canaán (1971),  La formación de Francia (1972), La formación de América del Norte (1973) i tres llibres més sobre la Història dels Estats Units des de 1763 fins al segle XX. Vaig gaudir molt llegint-los a primers-mitjans dels anys 80s, i són llibres molt descriptius, concrets i que dins de cada un conserven l'orde cronològic molt ben estructurat i lligat. 

(3) En canvi Clarke, fent una previsió a molt menys distància temporal, de 25 anys, es va passar d'optimista pronosticant bases habitades a la Lluna, colónies en òrbita i exploracions humanes al planeta Mart i similars, que no s'han acomplert i que si mai ho fan el mínim que es pot dir és que en tot cas encara queden el futur, anys després de passat el termini previst. En canvi Asimov sempre va saber separar el desig i el somni de la realitat del futur previsible, i va tenir raó en ser moderat en això. 

Observacions i reflexions

Dels mesos passat i a part de la inesperada mort de dos germans, en Jordi l'11 de maig i el Xavier el 25 de gener d'aquest any (1), he observat que, també a part de la perduració de la situació anòmala en que viu la major part del món des del març de 2020 i que contra tot pronòstic inicial es va allargant, hi ha hagut alguns canvis generals al principi progressius però que s'han anar estenent i estabilitzant. 

En cito alguns fàcilment comprovables, com que en bars i restaurants la gent ja gairebé no mira la televisió, excepte si fan alguna transmissió esportiva però també aquestes han baixat moltíssim en audiència i interès, comparant l'expectació actual amb la d'anys enrere. I ja hi ha llars en les que la televisió, abans present gairebé tot el dia, ara està permanentment tancada. S'ha recuperat el costum de parlar en família o de fer altres coses, tant a l'interior com a l'exterior. El jovent i els nens, excepte els més petits, ja han abandonat massivament el visionat de la tele des de fa uns anys, però ara això s'ha consolidat i convertit en una costum, preferint l'ordinador i internet, els mòbils i els videojocs. Ara, a partir principis de 2021, com desenganyats s'hi han anat sumant els adults i la gent gran, a aquest abandó i els motius poden ser molt diversos, però sobretot es detecta un cansament, originat en gran part per la repetitivitat de sempre el mateix i també, segons opinions sentides a dir, per un excés d'ideologia i de propaganda continus que arriba a saturar i allunya. Més encara quan la realitat quotidiana i viscuda és sovint molt diferent de la que apareix en la petita pantalla, de manera que el contrast i la intencionalitat són evidents i van portant a la gent a l'escepticisme i la desconfiança. 

Molt relacionat amb això, abans amb molts bars i restaurants tenien quatre o cinc diaris diferents i costava de poder llegir-ne algun només entrar-hi, perquè sempre hi havia gent que ho feia. Però això era abans, ara només en tenen dos o tres, els que encara en tenen, i a totes hores els pots llegir, ja que no hi ha ningú que se'ls miri, en els rars casos que veus algú llegint, quasi sempre és un esportiu. Els clients ara parlen entre ells, miren els mòbils per correus i probablement per notícies en mitjans triats al seu gust, o senzillament passen l'estona, però la televisió, en els llocs on està oberta, que cada cop són menys, ni se la miren ni l'escolten ni li fan cas. Es diria que la gent acusa un cansanci per la pesadesa de  la insistència en determinats temes, sempre els mateixos i sempre enfocats de la mateixa manera en tots els mitjans de comunicació, que arriba a semblar obsessiva i monotemàtica i s'ha anat fent carregosa i pel que es veu, cada vegada més gent ho considera una mena de tabarra monòtona de la que es pot, i és millor, prescindir. Així ho veuen, quan hi és, com una molèstia de fons que cal suportar i tolerar, perquè on hi és no hi ha més remei, però sense prestar-li atenció ni fer-li cas. Fa uns anys ningú ho hagués dit ni imaginat, però ara cada vegada es va fent una actitud més general. Les notícies es miren per internet o s'escolten per la ràdio del cotxe algun cop al dia. I la impressió és que potser molta gent ja senzillament en prescindeix. 

Són dos casos només, però n'hi ha molts més, fàcils de veure, sobretot si un compara la situació actual amb la d'anys enrere. Sembla que hi va havent un canvi social, potser com adaptació a les noves circumstàncies a una societat i un món que han clarament canviat d'una manera radical en poc temps i sense que se'n coneguin les causes, els motius ni les conseqüències. Si és així, el que es pot dir és que hi ha una actitud com de resiliència general que va acompanyada d'un creixent escepticisme popular degut al divorci visible entre la informació oficial i la realitat de les coses. Un fet que tampoc ningú hagués dit només fa uns quants anys, posem per cas l'any 2000, abans que a partir de l'any següent comencessin a passar coses rares, cada cop més estranyes, a nivell mundial. I la gestió desencertada de molts problemes internacionals ha estés la desconfiança. Un panorama del primer quart del segle XXI ben diferent  al que s'esperava i era previsible. 

En una altre entrada miraré d'ampliar una mica més aquesta percepció, acompanyant-la d'algunes reflexions més i miraré d'esbrinar-ne l'evolució. 

(1) En Jordi Lázaro Medina (1956 - 2021) i el Xavier Lázaro Valls (1961 - 2022), que de cap manera haguessim pensat que poguessin morir ara i de la forma en que ho han fet, ha sigut molt sorprenent. A finals de l'any passat un amic del Jordi em deia "Encara ara no m'arribo a fer a la idea que s'hagi mort el teu germà", una sensació d'estranyesa compartida per molts, familiars, amics, veïns i gent que el coneixia, i que ara al mes de gener s'ha fet encara més forta amb la mort també ben inesperada d'un altre germà, el Xavier, que s'hi ha sumat també de forma del tot inesperada. 

Xavier Lázaro, in memoriam

El meu germà Xavier Lázaro (1961 - 2022) era una persona religiosa. 

El Xavier Lázaro l'any 1971, amb 10 anys 

Malgrat els seus dubtes i les qüestions que durant tota la seva vida es plantejava, perquè li atreia molt reflexionar sobre aquests temes, va ser sincerament creient tota la seva vida.

S'havia preocupat pels temes religiosos i plantejat moltes preguntes des de noi fins als seus últims temps, però sempre va ser un catòlic convençut. 

Quan era un nen i un noi tenia de llibre de capçalera a la tauleta de nit la Imitació de Crist de Kempis, que llegia asíduament, probablement durant molt temps cada vespre abans d'anar a dormir.

També assistia quasi sempre, per no dir sempre, a la Missa dominical. Durant molts anys, fins i tot quan ja vivia a Roda de Ter, anava a Missa a Folgueroles, perquè li agradava molt escoltar a Mn. Jacint Ramon (1931 - 2006), que va ser ecònom (1) del poble des de 1973 al 1998. Després havia anat sovint al Remei amb els franciscans, i més tard va ser assidu de la Missa vespertina de la Divina Pastora, feta per Mn. Pere Soler.  

També havia fet, com mecànic i informàtic, molts treballs de col·laboració amb diversos mossens i parròquies de la comarca, com Mn. Pere Oliva i forces altres. 

Tota la vida havia buscat a Déu amb veritable interès per trobar-lo, i ho va fer en la religió dels seus pares i de la seva família, en Jesucrist i en l'Església Catòlica, a la que sempre va voler pertànyer. I és que com deia Sant Agustí: "Tu no em buscaries, si no m'haguessis ja trobat". I així va ser en ell, això es va complir plenament en la seva vida. 

Que el Senyor li perdoni els pecats de la naturalesa humana i li premiï tot el bé que va fer, que en el moment de la seva trobada definitiva amb Déu hagi pogut veure el rostre somrient de Jesucrist que li deia: "Fill, en aquest món ja has tingut les penes, ara entra als goigs dels meu Regne celestial!". Que així sigui!  

(1) Un títol equivalent a rector, com "regent". 

Sempre s'aprèn

Descobriments que he fet aquest any passat: 

Igual que hi ha dimonis que tempten de pecats gravíssims, n'hi ha d'altres que en certa manera els hi preparen el camí i que et tempten amb coses poc greus, amb pecats venials i fins faltes, que aparentment semblen poc importants, en alguns casos veritables absurds o ximpleries i nicieses, però que cal corregir i evitar igualment. Ja St. Pau ens avisa d'això. 

En el final de la sèrie de llibres i films El senyor dels anells de Tolkien, final que no he vist tot i que sí alguna de les primeres pel·lícules, la criatura gollum s'ha aferrat tant al seu anell, símbol del pecat, que quan aquest és llançat al foc del destí on va ser forjat i que el destrueix, i que simbolitza l'infern, per no separar-se de l'anell, al que s'ha aficionat tant, aquesta desgraciada criatura s'hi precipita al darrera, enfonsant-s'hi també. El catòlic Tolkien ens alerta així de l'espantós perill per al destí etern d'identificar-se amb el propi pecat i no voler deixar-lo. 

En un article del professor de filosofia, especialista en St. Tomàs d'Aquino, Eudaldo Forment, que vaig llegir a finals de l'any passat o principis d'aquest, es senyalava que les persones difuntes no deixen de ser ni d'estar presents, sinó que deixen d'existir i manifestar-se en el nostre món, ja han acabat la seva trajectòria vital i ja no poden actuar en l'espai-temps ni interactuar amb els vius. Si no ho vaig entendre malament, aquest és el pensament de l'escolàstica tomista. 

Molt recentment un altre autor deia que els pitjors tirans, déspotes i criminals de la història, podrien haver fet molt bé i ho justificava dient que si van ser capaços de fer grans maldats, com guerres mundials, genocidis i altres, també haguéssin estat capaços de fer molt bé si haguéssin volgut. I que les grans persones amoroses, bondadoses i heroiques fins l'abnegació i el sacrifici, també haurien pogut fer molt mal si haguéssin pres l'altre opció. Perquè en tots dos casos era gent capaç de fer grans coses en el món, i d'aquí la immensa responsabilitat inherent a la llibertat i la voluntat humanes.    

N'he fet més i en voldria posar uns quants, els aniré afegint en aquesta entrada a mesura que els vagi recordant.

Per pensar-hi, i molt especialment ara

Ensenyaments de Nostre Senyor Jesucrist als Evangelis molt adequats a les nostres circumstàncies actuals:

No tingueu por 

La llei s'ha fet per a l'home i no l'home per a la llei

La veritat us farà lliures

Tingueu confiança, Jo he vençut al món 

Jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món 

Llums a la nit: en els moments foscos és quan més les necessitem per veure-hi 

En els Fets dels Apòstols, dit per aquests a les autoritats: 

Cal obeir Déu abans que als homes 

I del llibre de l'Apocalipsi sobre el futur proper a la fi dels temps i al Judici final, de com actuarà la persecució en aquella terrible època de l'Anticrist: 

Ningú podrà comprar ni vendre que no porti la marca de la bèstia  

Totes ens conviden a reflexionar i veure com ho apliquem a la nostra vida i en l'època que ens ha tocat viure, són com llums celestials que il·luminen els temps obscurs. 

I recordar que com em va dir un sacerdot africà amb el que vaig visitar un hospital rural ple de malalts de tota mena i al que li vaig preguntar si no tenia por d'encomanar-se d'alguna malaltia ja que visitava els malalts ingressats més d'un cop per setmana i sempre que li ho demanaven: "Tots estem exposats, és Déu qui ens protegeix". 

Cal tenir fe i confiar en la Providència divina! 

La Porta del Cel

Nostre Senyor Jesucrist és el Camí, la Veritat i la Vida. 

Tots hem de ser imitadors de Crist si volem ressuscitar com Ell i entrar en la nova vida futura i eterna

I la porta estreta que porta a Ell i al Cel és la Creu. Jesús mateix ens diu "Si vols ser deixeble meu, agafa la teva creu i segueix-me". 

Així ho han fet plenament els sants, aquells que han deixat que l'Esperit Sant els modelés segons la figura de Crist, i han pogut entrar directament a la Glòria amb Déu sense necessitat de purificar-se. 

També ho han fet en una part suficient els que després d'una purificació poden, ja nets i purs, entrar a gaudir de la visió beatifica de Déu. 

L'únic terrible i horrorós és si per resistència, rebeldia o persistència en el pecat, es perdés a Déu per tota l'eternitat, una tragèdia inimaginable però possible si hi ha un rebuig total a la Salvació oferta per Déu Pare a través del seu Fill Jesucrist i de l'Esperit Sant que actúa en l'Església, perquè la Santíssima Trinitat, que vol que tots es salvin, proposa però no imposa, ja que respecta la llibertat i la voluntat humanes que Ella mateixa ens ha donat. 

Però esgarrifa només pensar en que hi pugui haver aquesta pèrdua total de tot allò que és la nostra felicitat humana i el nostre destí anhelat, ja que ser inconcebible que es triï això, és una possibilitat real.

Per això Jesucrist ha vingut al món a redimir i salvar amb la seva Creu els pecadors, alliberant-los de ser esclaus del diable i del pecat, de la condemnació i de la mort eterna. Per això ens ha sigut donat l'Esperit Sant, per al perdó dels pecats i la conversió. I també se'ns ha donat la Verge Maria, la Mare de Déu, per que sigui la nostra Mare del Cel que vetlli i intercedeixi per nosaltres, ens protegeixi i ens ajudi sempre. I la immensa multitud de sants, d'ànimes sagrades del Purgatori, i dels àngels també estan al nostre favor. 

Amb tantíssima ajuda com se'ns ha concedit per la voluntat amorosa i bondadosa de Déu, no ens hem d'acovardir ni tenir por, perquè som criatures seves, més seves que nostres, com a éssers humans estem creats a imatge i semblança de Déu, i com a batejats i cristians ens hem acollit a la salvació obtinguda per Jesucrist i hem sigut fets fills de Déu Pare i se'ns ha donat l'Esperit Sant, és a dir la gràcia i el perdó.

A més tenim la promesa que Jesucrist estarà amb nosaltres dia rera dia fins a la fi del món, i que les portes de l'Infern no prevaleixeran contra l'Església. Si Déu està amb nosaltres, no hem de tenir por de res, excepte d'ofendre'l, de separar-nos d'Ell i de perdre'l. Això sí que ho hem de vigilar, però si acceptem la seva voluntat, que vol el nostre bé, no hem de tèmer res sinó que hem de ser valents i estar contents i agraïts i tornar-li al seu Amor tant d'amor nostre com poguem i mostrar-ho estimant als altres, i si ho fem així farem ja en aquest món un tast de la felicitat celestial.  

Demanem-li a Déu que no ens deixi mai de la seva mà, que el seu Amor ens acompanyi sempre, i que puguem seguir el camí estret de la Creu que és el que porta a la trobada amorosa amb Ell i a la participació en la seva vida divina mitjançant la visió de la seva essència inifinita i eterna en el seu Regne amb Ell. Que així sigui!