La virginitat del deixeble més estimat

Sant Joan (c. 6 - c. 100), apòstol i evangelista, germà menor de St. Jaume el Major, tots dos fills de Zebedeu (1), que eren deixebles de St. Joan Baptista i van seguir Jesús quan el seu mestre el va veure passar i els va dir "Mireu l'Anyell de Déu!", fent-se a partir d'aquell moment els seus deixebles, van ser dels primers cridats per Jesús amb St. Andreu i St. Pere, els dos germans foren escollits per a ser apòstols,  i St. Joan va ser el deixeble estimat de Jesús, aquell qui al Sant Sopar va recolzar el seu cap en el pit de Jesucrist, i el que en el Calvari va ser fet fill de Maria pel Senyor.  El seu nom, Yohannan, significa "el Senyor és misericordiós". 

Monument sobre el lloc on es diu que va ser enterrat St. Joan, a Efes

Nostre Senyor Jesucrist, que va ser verge tota la seva vida, va voler néixer de la Verge Maria, ser anunciat per St. Joan Baptista, que també era verge, i entre els seus deixebles el més estimat era el jove Sant Joan, també verge. La virginitat és el senyal d'un món nou, deslligat del tot de l'antic món del pecat i del mal, i amb ella és possible dedicar-se només a estimar Déu i fer-ho plenament. 

Així St. Joan va formar part del cercle més íntim de Jesús, essent amb St. Pere i St. Jaume els qui acompanyaren a Jesús a l'habitació on Ell ressuscità a la filla de Jaire, i els tres que van pujar amb Crist a la muntanya del Tabor i van ser testimonis de la Transfiguració del Senyor, com també ells tres eren els qui estaven més a prop de Jesús en la seva agonia a l'hort de Getsemaní. 

Només St. Pere i St. Joan van ser enviats per Jesús a preparar el Sant Sopar, en el que St. Joan es va asseure al costat de Jesús, i també ells dos van ser els que van seguir a Jesús pres fins al palau del summe sacerdot, i ells dos van ser els que van córrer a comprovar-ho quan Sta. Maria Magdalena va informar al grup d'apòstols de la tomba buida de Jesús el matí de Pasqua, i aquesta estreta relació amb St. Pere es va perllongar després de la Pentecosta, quan anaven junts quan va tindre lloc el miracle de la curació de l'invàlid al Temple, i també van ser empresonats junts. 

Però al Calvari, en el moment decisiu de la Redempció, ell, St. Joan, era l'únic apòstol present. I St. Pau afirma que St. Pere, St. Joan i St. Jaume el Just (2), eren els caps de la comunitat de seguidors de Jesús a Jerusalem i els "tres pilars de l'Església". 

A part de la seva llarga vida, doncs la tradició l'ha identificat també amb Joan l'ancià i el cap de la comunitat de Joan, i del fet que va ser l'únic dels apòstols fidels que no va morir màrtir, tot i que va ser confessor, és a dir que va ser torturat i el van voler matar les autoritats romanes però no se'n van sortir i van decidir exiliar-lo en una illa, Patmos, fins a la seva mort natural, essent el darrer apòstol en deixar aquest món (3), el més gran regal diví que va rebre va ser quan Jesucrist a la creu, en el seu testament, li va donar a la seva pròpia mare Maria,  com a mare, i a aquesta li va donar a St. Joan, el deixeble predilecte i l'únic apòstol al peu de la creu amb les dones, com a fill.  En aquells terribles moments, els protagonistes són tots verges, d'un candor i una puresa virginal. És el món nou dels qui consagren tot el seu cos i la seva vida a Déu, per estimar-lo millor i únicament a Ell. 

Casa de la Verge Maria, prop d'Efes. L'autor del Blog va tenir la sort de poder-la visitar l'any 2013.

Sant Joan va ser un dels quatre evangelistes del Nou Testament, i el seu Evangeli, el quart i darrer, és el més teològic i més espiritual (4). També se li atribueixen les 3 Cartes de St. Joan, que expliquen algunes qüestions delicades, i l'Apocalipsi. L'alçada incomparable del Pròleg del seu Evangeli, i en realitat de tot ell, i la seva penetració en el misteri de la Trinitat i del pla de salvació diví, li han valgut el títol de L'àguila de Patmos i el símbol de l'àguila entre els 4 vivents. La teologia del Nou Testament es troba sobretot en l'Evangeli segons St. Joan i en les seves Cartes, les Cartes de St. Pau i la Carta als Hebreus, i en l'Apocalipsi, la revelació del sentit de la història dels últims temps i dels fets dels temps finals (5). Per això a l'Església grega també se'l coneix com St. Joan el teòleg (6). 

Es diu que, seguint la seva afirmació aparentment senzilla, però divinament inspirada i realment altíssima, de que Déu és Amor, als seus darrers anys solia repetir als seus deixebles, entre els quals alguns dels escriptors després coneguts com a Pares apostòlics, "fillets, estimeu-vos els uns als altres, que això és el que cal per salvar-se" (7). 

(1) Pel caràcter enèrgic i fogós de tots dos, Jesús els va anomenar en una ocasió "Boanerges" és a dir "fills del tro". 

(2) Jaume "el germà - parent, en realitat - del Senyor", un altre Jaume que havia sigut deixeble però que no formà part del grup dels apòstols, si bé el seu parentesc amb Jesús i la seva manera de ser, que li va proporcionar l'altre sobrenom de "el Just", li van donar un gran ascendent sobre la primera comunitat cristiana. 

(3) Debia morir als inicis del segle II, a Efes, més de mig segle després de la mort del seu germà gran St. Jaume el Major, que va ser el primer apòstol en deixar el món. I tot i que St. Joan tenia una tomba a Efes, amb una església dedicada a ell, quan aquesta es va obrir en temps de Constantí es va trobar buida, un fet misteriós que concorda amb el fet que mai i enlloc s'ha reinvindicat tenir el seu cos ni relíquies seves, un cas realment únic i enigmàtic.

(4) Quan jo era jove i vaig tenir una forta conversió a finals de l'any 1972, amb 18 anys, va ser durant molt temps l'Evangeli que més llegia i m'agradava més.

(5) Léon Bloy (1846 - 1917) deia "quan vull saber les últimes notícies llegeixo el llibre de l'Apocalipsi". 

(6) És a dir "el qui parla de Déu". Després de St. Joan i ja extra-bíblics, els primers dels qui es va dir que feien teologia van ser Tertul·lià (c. 155 - 220) en llatí i Orígenes (c. 184 - 254) en grec. D'altre banda la Teologia com a "ciència que tracta de Déu" és una saviesa molt pròpiament cristiana.

(7) Pel estil de l'afirmació de St. Joan de la Creu (1542 - 1591), "se'ns examinarà de l'amor".  

La Sagrada Família

La Sagrada Família, la de Jesús, Maria i Josep, és el model i exemple de totes les famílies. És la família ideal, tal com Déu la vol, presidida per l'Amor diví. Com a volgudes per Déu, totes les famílies són santes en major o menor grau, però la més santa de totes és la formada per Maria, Jesús i Josep, és a dir la Sagrada Família, en la que Déu mateix hi és present, com a manera que va elegir per entrar en la condició humana i assumir-la plenament. I la Paraula de Déu ens parla molt de la importància de la família per a la Humanitat.

La Sagrada Família, en una tradicional capelleta.

En el llibre de la Saviesa llegim que Déu valora tant honorar els pares que és l'únic dels seus manaments que porta una promesa ja per aquesta vida: qui honora el pare tindrà llarga vida sobre la Terra i qui honora la mare tindrà ja aquí un tresor. 

És Déu qui ens escull els pares, els germans i els fills, junt amb l'època i la zona del món en la que naixerem, i amb aquests ens escull tots els altres parents, avis, tiets, cosins, nebots... I aquests són el nostre proïsme més proper, aquell amb el qui vivim en una mateixa casa, amb el que interactuem més i compartim més coses. I si Déu, que és Amor, ens els ha escollit, és segurament perquè ha considerat que serem els millors fills pels nostres pares i ells son els millors pares per a nosaltres i igualment amb totes les relacions de parentesc. A vegades podem tardar dècades en adonar-nos-en, però al final ens n'adonem: "Quanta raó tenia el meu pare, tant de bo l'hagués obeït en tot allò que en deia" i el mateix val per la mare. Fins i tot en casos complicats i difícils, que n'hi ha perquè la convivència humana és motiu de frecs, Déu igualment ha escollit aquells pares per a aquells fills i viceversa, primer per considerar que són capaços de suportar-ho i superar-ho, i segon perquè igualment es vagin polint mútuament. 

També ens diu la Paraula de Déu, sigues comprensiu si veus que amb els anys la raó del teu pare s'afebleix, no el menyspreis ni l'abandonis mai, i Déu no oblidarà aquesta pietat cap al teu pare i te la tindrà en compte per compensar i perdonar els teus pecats. 

Aquest manament diví amb promesa ja en aquest món ve també de que la mateixa Santíssima Trinitat, que és en si mateixa com una família d'Amor, és Déu Pare, Déu Fill´, que és la imatge i la saviesa del Pare i la seva Paraula,  i Déu Esperit Sant, que és l'Amor que el Pare té el Fill i el Fill té al Pare i el que totes 3 Persones tenen a la seva Creació. Les famílies humanes porten en la seva estructura aquesta empremta trinitaria, essent formades per pare, mare i els fills de l'amor dels dos. I en el món són els pares el més semblant a una presència de Déu en les seves vides per als nadons, els infants i nens, que tot el que necessiten en els tres àmbits, físic, mental i espiritual, ho reben amorosament dels seus pare i mare, que per un do de la Providència divina tenen una particular intuïció per saber que els hi passa, si tenen gana o set, si tenen son, si els hi fa mal alguna cosa o estan malalts, si estan espantats o allò que sigui, i poder atendre'ls. 

Una família nombrosa és una gran benedicció de Déu i això és particularment visible en dates com aquestes de Nadal o les de Pasqua, o bé en festivitats familiars, quan es reuneixen els familiars propers i llunyans i és un goig poder veure reunit un gran nombre d'ells al voltant de les taules, ja sigui a casa o en algun restaurant, celebrant-ho conjuntament. 

Sant Pau a la Carta als Colossencs ens diu que la família ha de viure en l'Amor del Senyor, perquè la família és una petita església i l'església és una gran família. Hi ha unes obligacions mútues que St. Pau ennumera, "dones, sigueu submisses al marit en el Senyor; marits, estimeu l'esposa i no us malhumoreu amb ella; fills, obeïu en tot als pares que això agrada al Senyor; pares, no importuneu als vostres fills, que no es desanimin", totes unes indicacions sorprenentment pràctiques, fent uns petits sacrificis cadascun dels membres per tal que els jo individuals es converteixin en un nosaltres i amb unes obligacions mútues  per una bona convivència amorosa i per una llar on hi regni el caliu de l'amor i, més encara, de l'Amor diví. Perquè quan hi ha Jesucrist present igual que a les noces de Canà, el vi bó ve al final, superant així la tendència humana de que el vi bó sigui al principi, amb la lluna de mel i els primers anys de casats i l'alegria dels primers fills, fruit de l'amor, i que després amb el temps es vagi aigualint amb la costum i la rutina. 

Perquè la família, sobretot la més propera, de pares i fills, germans i nets, però en cert grau també l'extensa de tiets i nebots i fins cosins, és el refugi que tenim davant de les dificultats de la vida. I això es nota molt en els fracassos i en les èpoques més problemàtiques, com en les guerres o en els desastres naturals, especialment quan tots els altres recursos fallen. Com a exemple, durant la crisi econòmica mundial o ara mateix amb l'epidèmia i les condicions sanitàries, sort n'han tingut molts dels seus parents, especialment els més propers però en ocasions també altres que no ho són tant o fins i tot amb llunyans però amb els que sempre hi ha hagut una relació, per poder resistir i en alguns casos literalment per sobreviure. Quants casos hi ha en que joves i adults que han perdut la feina i els ingressos han pogut aguantar gràcies a l'ajuda de les pensions dels seus pares o avis jubilats, tot i no ser aquestes gaire grans, ja que eren els únics ingressos als que podien recórrer. Com també els estalvis familiars, tot i anar fonent-se i no ser ni de lluny inesgotables, han permès superar moltes situacions apurades durant el temps que ha calgut. Això és així perquè els llaços de parentesc formen la relació humana més incondicional, gratuïta i desinteresada. I per això també el Cristianisme ens proposa l'ideal de formar tots una gran família, essent tots germans amb el nostre proïsme, és a dir les persones més properes com veïns, amics, companys de treball, i en general la gent amb qui ens trobem, la que ens ho sol·licita i fins aquella de la que sentim a parlar i la seva situació ens interpel·la i commou, induint-nos a ajudar-los si podem i tenim manera, que això és la caritat. 

I a l'Evangeli segons sant Lluc, evangelista que sembla que havia parlat amb la Verge Maria sobre molts punts, el retrobament del nen Jesús al Temple, després de tres dies d'un incident en que l'havien perdut a Jerusalem i el buscaven entre parents i coneguts. Jesús tenia en aquesta ocasió 12 anys, l'edat entre els jueus de la majoria d'edat espiritual com a membre del Poble de Déu. En tornant els seus pares Josep i Maria van fer una jornada de camí, pensant que anava amb altres de la caravana i després al no trobar-lo enlloc allà feren una altra jornada de retorn a Jerusalem, i al tercer dia buscant-lo per Jerusalem el trobaren al Temple entre els sacerdots i doctors de la Llei, oïnt-los i preguntant-los, mentre aquests estaven sorpresos per la seva saviesa i les seves respostes. Quan es queixaren i li digueren que estaven preocupats, Jesús els digué: "Perquè em buscàveu? No sabíeu que jo només podia estar a la Casa del meu Pare?", perquè ja tenia l'edat de la plena participació espiritual i potser per pròpia iniciativa, humanament parlant, podria haver començat ja la seva vida pública. Però davant dels precs dels seus pares que anés amb ells, Jesús, si és que ho va arribar a considerar, ho va descartar i  va anar amb ells i els hi estava sotmès, i amb ells encara creixia en saviesa i apreci per part dels qui el coneixien durant els molts anys de la seva vida oculta, amagada a Natzaret, fins que ja cap a la trentena i davant de l'inici de la predicació del seu cosí St. Joan Baptista, el Precursor, va iniciar ja la seva vida pública, fet en que també hi va tenir un paper la seva mare, quan a les noces de Canà amb la seva intervenció, intercedint pels nuvis i convidats, va avançar l'hora del seu primer miracle. Així Jesús, el Creador, obedient i dòcil als seus pares terrenals, les seves creatures, ens va donar un exemple de l'important que és la vida familiar i el respecte i obediència als pares, perquè en realitat la major part de la seva vida va ser fent vida de família: Ell, Déu Fill en l'eternitat i el Fill de Déu en aquest món, també va ser principalment fill de la seva família, la Sagrada Família.

El retrobament de Jesús al Temple és l'exemple de com retrobar a Jesucrist, quan l'hem perdut, que en el cas dels seus pares Maria i Josep va ser de forma innocent i purament humana, una pèrdua física, però en el cas nostre és una pèrdua culpable i deguda al pecat, i molt més greu, ja que és una pèrdua espiritual, de la seva gràcia. I en aquests casos, en lloc de buscar-lo per altres llocs, hem d'anar a l'església a retrobar-lo, amb el sagrament de la reconciliació, i viure amb Ell amb els altres sagraments, la Missa, l'oració i la comunitat cristiana, amb el fruit de les bones obres i en la seva Família dels fills de Déu, els batejats, és a dir en l'Església, que és on més actua l'Esperit Sant. I és que Déu estima tant la família i la vida famíliar, que a més de ser criatures seves i tots els éssers humans estar fets a imatge i semblança seva, també ens ha volgut fer fills adoptius seus pel baptisme, que ens dona la Redempció obtinguda a la Creu, en el seu Fill propi Jesucrist, del que tots així som germans i formem la Família de Déu, cosa que comporta la necessitat de mantenir sempre aquesta gran dignitat que ens ha estat donada, o de recuperar-la de seguida si pel pecat l'hem perdut.  

I el Retrobament és el 4t misteri de Goig del Rosari i fa paral·lel amb el 4t de Llum, la institució de l'Eucaristia, on el podem trobar i estar ben a prop seu en la comunió i en el Sagrari, amb el 4t de Dolor que és la crucifixió i mort de Nostre Senyor a la Creu, que és on se'ns va redimir i guanyar aquesta proximitat i familiaritat amb Déu, i amb el 4t de Glòria, que és l'Exaltació de la Verge Maria, assumpta amb cos i ànima al Cel, que si en el seu cas únic va ser de Coronació com a Reina de Cels i Terra, en el nostre és l'entrada a la Glòria del Cel amb Déu, primer amb ànima i després de la resurrecció també amb un cos glorificat, si hem fet tot aquest camí acompanyant a Jesucrist, el Fill de Déu i Senyor, seguint-lo, obeïnt-lo i estimant-lo, fins arribar gràcies a Ell a la més alta meta possible a l'ésser humà, a la que l'Amor de Déu ens crida. 

Que així sigui per a tots els qui ho vulguin i demanin, i que després d'haver sigut membres de les nostres famílies a la Terra, arribem per la gràcia de Déu a ser membres de la Família del Cel! 

Nadal: Glòria a Déu al Cel i pau als homes a la Terra

El Nadal és universal. 

Els àngels i els sants exulten al Cel al veure que arriba al món la Salvació de Déu. 

Un àngel ho anuncia i un cor angèlic n'expressa la felicitat inigualable.

 

Glòria a Déu a dalt del Cel i a la Terra pau als homes que estima el Senyor!

Déu Fill, la segona persona de la Santíssima Trinitat, és fa el Fill de Déu a la Terra. 

I assumeix la nostra condició humana, fet en tot igual a nosaltres, excepte en el pecat. 

Tot el món se'n felicita d'un tan gran esdeveniment: 

Bon Nadal!

¡Feliz Navidad!

Eguberri on!

Bo Nadal!

Joyeux Noël!

Happy Christmas!

Frohe Weihnachten!

Buon Natale!

Feliz Natal!

Craciun fericit!

Vrolijk kerstfeest! 

God Jul!

Glaedelig Jul!

Geseende Keerfes!

Veslé Vánoce!

Nollaig Shona!

Nadolig Llawen! 

Boldog karácsonyt!

Hauskaa Joulua! 

Noheli nziza! 

Nowele elamu! 

 

És Nadal a tot el món, i la Terra ho celebra! 

Nit de Nadal: Avui ho sabreu i demà el veureu!

La Nit de Nadal, la del 24 al 25 de desembre. 

Avui ho sabreu i demà el veureu

Tota la Terra espera amb il·lusió el Naixement del Redemptor del Món!

Que aquest Nadal ho sigui plenament per a tots els qui l'esperem i que canviï el món a partir d'ell!  

Un conte de tots els temps

Un home tenia una casa on vivia amb la seva família, però estava preocupat perquè feia uns dies que el diable havia començat a anar-hi a la nit i trucava furiosament a la porta, amb forts cops i molt soroll. Ell se'n guardava molt d'obrir-li, però la molèstia, aviat acompanyada d'insults i amenaces, durava una estona que a ell se li feia molt llarga, havia començat a agafar por i tot. 

Per això va decidir que convidaria a Jesús a viure amb ell i, sobretot a passar la nit a la seva mansió. Així ho va fer i el mateix dia Jesús va arribar, va trucar a la porta, ell li va obrir i va entrar i van menjar junts, explicant-li el que li passava i demanant-li que passés la nit allà en una habitació que li havia preparat. I Jesús així ho va fer. 

Aquella nit, però, el diable va trucar. Els seus cops a la porta ja no eren tan violents ni van durar tanta estona, i els insults i amenaces havien cessat, però tot i així, tot i que Jesús era a la casa, va tornar a trucar. L'home tampoc tenia tanta por com abans, ja que sabia que Jesús era allà a prop seu a casa seva i que això era una protecció segura, una defensa infal·lible, però tot i això el diable encara va tornar a trucar, i Jesús dormia a l'habitació dels hostes i, a diferència d'ell, no es va despertar. I va comprovar que la trucada a la porta va ser breu i molt menys escandalosa, però tot i així li va estranyar, tenint a Jesús allà dins, a casa seva, amb ells. 

L'endemà, quan menjaven junts de nou, li va comentar a Jesús: "Senyor, com és que tenint-vos ahir aquí com a hoste, tot i així a la nit el diable encara ens va tornar a molestar, despertant-nos a mitjanit?". I Jesús li va contestar: "És que el diable vol que surti l'amo de la casa, perquè vol apoderar-se d'aquesta mansió i dels seus habitants i ser-ne ell l'amo". 

Llavors, l'home va veure de seguida què havia de fer: "Senyor, sigueu Vós el Senyor d'aquesta casa, i jo en seré l'administrador. Al cap i a la fi, és més vostre que meva, perquè Vós me l'heu donada, junt amb tots els altres dons de la meva vida". I Jesús va convenir en que si ho volia, ho seria. 

Aquella nit va trucar encara el diable a la porta, però amb una trucada normal, com la d'un visitant en hora inoportuna. I aquesta vegada va dir clarament "Que surti l'amo de la casa!". Jesús va baixar i va obrir la porta, i el diable al veure qui era el Senyor de la mansió que apareixia a la porta, va caure enrere espantat, es va mig aixecar a corre cuita, i sense cap dil·lació va fugir ràpidament a tranques i barranques, sense dir res i ensopegant i entrebancant-se, encara no dret del tot, de la impressió tan forta que havia tingut amb la sorpresa de que el mateix Déu fet home en fos el propietari i se l'hagués trobat cara a cara.

I no va tornar mai més a molestar a aquella casa, perquè sabia que si Jesucrist n'era el Senyor, no hi tenia res que fer i no volia repetir de cap manera aquell intent ni reviure aquella sorpresa, per al maligne terrible, amb que s'havia trobat. Des d'aquell moment la pau i l'alegria van regnar sempre en aquella casa i en tots els que hi vivien, protegits sota l'empar de Nostre Senyor Jesucrist, Déu de l'Univers. 

I és que véncer les temptacions del diable, que vol apoderar-se de les nostres vides per mitjà del pecat, és d'allò més fàcil: basta aixecar la vista cap a dalt, cap al cel, i demanar interiorment: "Jesucrist, defenseu-me Vós!". Perquè nosaltres sols no podem i perdem davant les astúcies diabòliques, però Nostre Senyor sempre el venç, i recórrer a Ell ens és un refugi segur. 

Demanem doncs que amb el Nadal, Jesús neixi en les nostres cases, i fem-lo el Senyor de la nostra vida, la nostra família, el veïnatge, l'ambient, la societat i, si pogués ser, el món sencer!  

Humilitat, compassió i simpatia

Sant Joan de Kenty (Jan Kanty 1390 - 1473), en llatí Joannes Cantius, va ser un sacerdot polonès de gran categoria intel·lectual, doctor en filosofia el 1418 i durant tres anys un professor universitari de gran fama i prestigi per la seva saviesa i penetració, al que li fou canviada la seva càtedra, tan apreciada i valorada per companys i alumnes, per ser enviat a fer de rector d'un poble rural (1). 

Ell ho va acceptar de bon grat i en la seva nova feina va ser tan savi i eficaç com en l'anterior, amb una dedicació igual de plena i compromesa, tractant amb el mateix interès i sol·licitud als seus feligresos gairebé sense cap estudi i als nens petits que aprenien les beceroles com el que tenia pels estudiants més intel·ligents i avançats i per les qüestions teològiques i filosòfiques més complicades, difícils i delicades. Arreu va mostrar una gran caritat i no sols ensenyant o compartint els seus coneixements, sinó tots els àmbits de la vida, ja que vivia molt austerament, amb just allò estrictament necessari per viure, i la resta del seu sou el donava als pobres, mostrant sempre una gran compassió per a tothom. I deia que ens cal viure sempre alegres i contents, ja que això és el que Déu vol per nosaltres. 

Església de St. John Cantius, a Chicago

La realitat es va imposar i el 1440 va ser retornat a la Universitat de Cracòvia on va seguir donant classes i on va estar fins a la seva mort als 83 anys. A part de la filosofia escolàstica i la teologia, també va investigar en ciència i va desenvolupar la teoria de l'impetu dels cossos físics, proposada per Jean Buridan, i en les seves conclussions es va avançar en uns dos segles a Galileo i Newton, però els seus estudis estaven massa avançats per a la seva època. I seguint el seu costum de combinar el més alt amb el més humil, també va invertir molt temps copiant la Bíblia i tractats teològics, especialment estudis bíblics. 

En les seves dissertacions repetia, seguint a St. Agustí, que cal combatre el pecat però estimar el pecador, tal com fa Déu, i que usar formes violentes en paraules o fets és la manera segura d'equivocar-se en els mitjans, perquè allò sentit com a violent sempre fa mal, i acostuma a tancar i endurir l'altre postura, i que només la bondat, la paciència i la dolcesa són les claus que obren les portes dels cors. 

L'altar del sant, a la mateixa església (fotos de sjcantius a Wikipedia)

Algunes anècdotes ens mostren la seva santedat i qualitat humana. Va peregrinar a peu a Roma i a Jerusalem, on esperava que podria ser màrtir sota els turcs otomans, però va poder retornar sa i estalvi. De viatge per Itàlia, uns lladres el van assaltar i li van robar tot el que tenia i abans de deixar-lo anar li van preguntar si duia res més i ell va respondre que no. Però ja lliure va recordar, o va veure, que els lladres no li havien trobat unes poques monedes d'or que portava cosides dins el vestit. Adonant-se que els hi havia dit una mentida, va córrer darrera dels lladres i els hi va dir que se n'havia oblidat i els va lliurar les monedes. Veient aquesta sinceritat i innocència, els lladres es van sentir confosos i, conmoguts, li van retornar aquelles monedes i tot el que li havien pres. També en una ocasió que nevava va veure a un menesterós poc abrigat i li va donar la capa d'abric amb que ell es cobria per tal que es protegís del fred, i aquella nit a la seva habitació se li va aparéixer la Verge Maria i li va donar una capa igual a la que ell havia regalat.  I d'anècdotes com aquestes en té moltes, cosa que el fa un dels sants més populars entre els qui el coneixen i especialment a Polònia i Lituània, països dels que és patró, així com dels polonesos i lituans arreu del món, que li tenen molta devoció.

Va deixar aquest món i va néixer al Cel celebrant la Missa de la Nit de Nadal, i la seva festa es celebra ara el 23 de desembre, un dia abans del seu natalici a la vida eterna, per no coincidir amb la gran festa de la Nit de Nadal.

Que St. Joan de Kenty pregui i intercedeixi per nosaltres, especialment per tal que coneguem quina és la voluntat de Nostre Senyor Jesucrist sobre nosaltres i així sapiguem quina és la nostra vocació i poguem complir-la! 

(1) Sembla que va ser per intrigues en contra seva motivades per enveges d'alguns a la seva superioritat intel·lectual essent encara jove, per això ell sempre va advertir d'evitar la murmuració i la maledicència i encara més el desig de venjança, com a fets radicalment oposats a la caritat, i ho va acceptar bonament i de bon cor, sense queixar-se mai de la injustícia que se li havia fet, i va ser Déu qui el va defensar i el va posar de nou al seu lloc.

La patrona dels immigrants

Va posar tota la seva confiança en el Sagrat Cor de Jesús i en ell va trobar la perfecció. Santa Francesca Xaviera Cabrini (1850 - 1917), dona molt intel·ligent i d'una gran virtut, va nèixer a Itàlia i havent emigrat als Estats Units, va viure allà gran part de la seva vida, morint a Chicago. Va començar fent de mestre d'escola, però havent fet vots religiosos el 1877, l'any 1880 junt amb 7 dones més, a les que havia congregat, fundà les Germanes Missioneres del Sagrat Cor de Jesús, institut religiós del que ella va composar la Regla i les Constitucions. 

"No a Orient sinó a Occident has d'anar" li van dir el Papa Lleó XIII i el bisbe Scalabrini, i així ho va fer

Tot i que la seva il·lusió hauria sigut ser missionera a l'Orient, i concretament a Xina, la van destinar a ser missionera als Estats Units, sobretot per a atendre als migrants catòlics, sobretot els italians, i dedicarse molt especialment a les nenes òrfenes, que en aquella època i lloc eren moltes. Va arribar a Nova York amb 5 companyes més de la seva congregació, el 31 de març de 1889. Seguint el destí que la Providència havia escollit per a elles, allà van tenir un gran èxit d'assistències i de vocacions, i aviat van obrir cases a Newark, Brooklyn i Scranton i també a Chicago, Seattle, Los Angeles, Nova Orleans i Denver i d'allà fins i tot es van expandir a Amèrica del Sud i d'Europa, i ja després de la seva mort fins i tot a Xina. Però a més de convents, escoles i similars l'any 1892  tambéva obrir un hospital a Nova York. Es va identificar tant amb el seu nou país que el 1909 es va fer ciutadana nord-americana. Per la seva condició d'emigrant a un altre país i per la seva dedicació als que estaven en la mateixa situació, se l'ha fet patrona dels qui marxen a viure i guanyar-se la vida a un país diferent al seu. 

Va ser la primera santa nord-americana, canonitzada el 1946. La Universitat Cabrini de Pennsylvania, oberta el 1957 per membres de la seva Orde, porta el seu nom. Que ella ens sigui model i exemple i per la seva pregària a Déu ens ajudi a imitar-la en virtuts i capacitat realitzadora.