La Ciutat Eterna, la de St. Pere, St. Pau i els papes

Baldaquí de St. Pere a la basílica de St. Pere del Vaticà

Roma és important no tant per haver sigut l'origen de la República Romana i la capital de l'Imperi Romà, cosa que per si sola podria haver quedat com una curiositat històrica, sinó per un fet molt més transcendental i continuament viu des de fa 2 000 anys: per haver estat el lloc on St. Pere fou bisbe, el lloc del martiri de St. Pere i St. Pau i on es conserven les seves tombes, i el centre del Cristianisme durant dos mil·lenis, amb la seu del Papat és a dir dels bisbes successors de St. Pere amb la primacia atorgada a aquest pel mateix Jesucrist sobre els altres apòstols, i per tant el nucli de l'Església Catòlica, la universal. Aquest és un fet actual i viu que segueix mantenint a Roma en una posició única respecte a totes les altres capitals i ciutats, com aquella "a la que tots els camins condueixen". 

Basílica de St. Pau Extramurs 

Sobre la tomba de St. Pere al segle IV es va construir una basílica i unes dècades després també una altre sobre el lloc del martiri i la tomba de St. Pau. A inicis del s. XVI es començà a construir una nova basílica de St. Pere, obra de Miquel Àngel, Bernini i Bramante que es feu després d'haver aterrat l'anterior constantiniana que havia servit durant mil dos-cents anys, i que tardà més d'un segle en completar-se. Encara construint-se la de St. Pere, el Papa Pau VI dedicà de nou totes dues basíliques l'any 1568 amb una Missa comuna, i un cop acabades les obres el Papa Urbà VIII consagrà la de St. Pere del Vaticà el 18 de novembre de 1626, i aquesta és la data que es celebra. La basílica de St. Pau, que va sofrir danys per un incendi el 1823, es va tornar a consagrar un cop restaurada l'any 1854 en la seva forma actual. St. Pere i St. Pau i els papes, la fe cristiana i catòlica estesa arreu del món i les peregrinacions dels fidels, són els que fan que Roma segueixi essent el centre del món d'una forma real, com ja ho havia sigut però només pel món dels voltants del Mar Mediterrani, a l'Antiguitat. 

Símbol vivent de la caritat cristiana

Santa Elisabet (o Isabel) d'Hongria (1207 - 1231) era neboda d'una altra santa, Sta. Eduvigis de Silèsia (1174 - 1243), també noble i coneguda com a molt caritativa des de la seva posició de poder a Polònia.

"La Caritat de Santa Elisabet d'Hongria" (1895) per Edmund Blair Leighton (1852 - 1922)

Santa Elisabet va ser casada als 14 anys i va enviudar als 20, el seu marit era Lluís IV (1200 - 1227) landgravi de Turíngia des de 1217, també molt creient i devot com ella, que ha passat a la Història com Lluís IV "el Sant", tot i no haver estat mai formalment canonitzat per l'Església, i que va morir molt jove de pesta quan estava al sud d'Itàlia en camí per participar en la Sexta Croada. Quan li va arribar la notícia a Sta. Elisabet, que ja havia tingut quan va marxar el presentiment que no el tornaria a veure més, li va afectar molt "Ell ha mort i és com si avui el món hagués mort per a mi". Unes setmanes després de la mort del seu marit, va nèixer la seva última filla, encara a l'any 1227. I a continuació va fer vots solemnes de consagració semblants als d'una monja al qui ja era des de l'any anterior el seu confessor i director espiritual, Konrad von Marburg (1180 - 1233), més tard inquisidor, prometent viure en celibat i obeïr-lo en tot. El molt ascètic i rigorós Konrad, que com a inquisidor va ser tant zelós que es va atrevir a acusar a prínceps i va morir assassinat, la va sotmetre a un règimen molt dur de vida, amb penitències, austeritats i càstigs, que era quasi impossible de complir, però que Sta. Elisabet va acceptar ressignadament i abnegadament. 

En el que si que no va transigir Sta. Elisabet, que amb motiu del seu canvi de vida s'havia fet del Tercer Orde franciscà fundat el 1221 i adoptat un hàbit franciscà (1),  va ser en esser dispensada del seu vot de celibat, tot i que el bisbe Ekbert de Bamberg, tiet seu, li va proposar i d'acord amb la família, que tenia desigs i ambicions per un nou casament, la va pressionar a fer-ho i com que ella s'hi negués, va ser pràcticament ostatge al castell del seu parent bisbe durant un temps, fins que la família es va convèncer de que la seva decissió era irrevocable i va cedir. 

Amb els diners de la seva dot, que va recuperar al enviudar, Sta. Elisabet va construir un hospital a Marburg per a pobres i malalts. La seva caritat envers els menesterosos i necessitats va ser molt intensa i constant al llarg de tota la seva vida i el seu marit Lluís IV, pietós i fervorós com ella, no li ho va retreure mai, ben al contrari li donava tot el seu suport, però la noblesa estava descontenta ja que alguns d'ells opinaven que estava dilapidant els béns del palau donant-los als pobres, i en una ocasió en que es van trobar casualment amb el rei i els cortesans, quan anava a fer caritat, el seu marit li va ordenar que ensenyés el que portava recollit, per tal que els seus acompanyants veiessin que era pa i no pas joies o diners, fins i tot els pans que duia es van transformar miraculosament en roses, és el famós "miracle de les roses". En un altra ocasió, compadida d'ell, va posar a un leprós en el llit conjugal per tal que pogués reposar còmodament i la seva sogra, que va veure com li posava, va anar immediatament a dir-s'ho al seu marit, el qual va acudir indignat i al aixecar els llençols del llit que cobrien al malalt indigent no va veure al lepròs sinó a Crist crucificat estés sobre el llit. 

Però no van ser només aquests i altres miracles en vida, sinó que ja des de poc després de la seva mort als 24 anys, van començar a ocórrer molts miracles, sobretot de sanació, a la seva tomba de l'església de l'hospital. A proposta de Konrad, el Papa va ordenar una investigació sobre les persones que havien sigut guarides de forma sobrenatural, la qual va ser molt detallada, completa i exhaustiva, i va ser acompanyada dels testimonis de tots aquells qui l'havien conegut al llarg de tota la seva vida, des de la seva infància fins als seus últims dies, i es va veure que hi n' havia ben prou per a canonitzar-la immediatament, cosa que es va fer l'any 1235. 

(1) St. Francesc d'Assís, al que Sta. Elisabet admirava molt, la coneixia per haver-ne sentit a parlar i fins i tot, poc abans de morir l'any 1226, li va escriure una carta personal en que segurament l'animava a seguir amb la seva vocació i li donava consells. 

Dues santes de vides ben diferents, noves Marta i Maria

Sta. Margarida d'Escòcia (1045 - 1093) i Sta. Gertrudis de Helfta (1256 - 1302) són dues santes de vides ben diferents. Sta. Margarida, reina, esposa i mare de 8 fills, i Sta. Gertrudis, monja i verge i tota la vida des de nena al convent, però totes dues coincideixen en haver assolit la santedat.  

Santa Margarida és famosa per la seva extraordinària caritat cap els pobres i necessitats, als que socorria constantment i vencent moltes oposicions i dificultats, tot i la seva condició reial.  Havia nascut a Hongria, filla del príncep anglès Edward, que havia sigut exiliat després de la conquesta danesa d'Anglaterra el 1016, però que va retornar amb la seva família l'any 1057. Quan Margarida tenia un any va esclatar ùna revolta pagana a Hongria, sufocada pel nou rei Andreu el Catòlic entre 1046 - 1047, i després aquest va instaurar un ambient general de molta fe cristiana al país, en el que va créixer la futura santa, que un cop retornats a Anglaterra i mort el seu pare, la batalla de Hastings del 1066 va fer marxar a Margaret de nou i l'any 1070 es va casar amb el rei Malcolm III d'Escòcia, i amb ell va ser mare de 3 reis i un corregent d'Escòcia i una reina d'Anglaterra. Molt cristiana i catòlica, pietosa i devota tota la seva vida,  per això i per la seva gran bondat, Margaret, que va morir només 3 dies després de rebre la notícia de la mort del seu marit i un seu fill en batalla l'any 1093, va ser canonitzada ja l'any 1250. 

Va ser tot un exemple de la caritat encarnada i és la santa patrona d'Escòcia. Preguem-li demanant que ella mateixa intercedeixi per tal que Déu ens concedeixi que el seu sigui un exemple i model per a tots els governants actuals!. 

Santa Gertrudis va ser una gran mística, que va tenir aparicions i revelacions de Jesucrist i va impulsar la devoció al Sagrat Cor de Jesús, la caritat de Déu, quatre segles abans que aquesta devoció, que mai es va perdre del tot des del seu origen molt antic, el mateix Senyor la revitalitzés i la difongués de moltes maneres però sobretot a través d'una altre monja, Sta. Margarida Maria d'Alacoque, com instrument seu. Però al segle XIII la devoció al Sagrat Cor de Jesús era molt intensa al convent de Helfta, a Alemanya, i Sta. Gertrudis n'era un dels màxims exponents, tot i que almenys dues companyes seves del convent, Sta. Matilde de Hackeborn (1240 - 1298) i la venerable Matilde de Magdeburg (1207 - 1282) també tenien visions i revelacions i gràcies especials,  i eren molt devotes del Sagrat Cor, igual que l'abadessa Gertrudis de Hackeborn (1232 - 1292), germana gran de Sta. Matilde.  

Hi ha una oració que es diu que Sta. Gertrudis va rebre en una de les seves visions de Jesús, que qui això escriu ja fa temps que resa cada dia en una versió lleugerament diferent a la de la gran santa, perquè va ser com la va descobrir, sense saber que procedia d'ella, i amb una petita adaptació personal i que és: "Pare etern, us ofereixo la preciossísima sang del vostre estimadíssim Fill, Nostre Senyor Jesucrist, i totes les misses que es diguin en el dia d'avui al món, per les ànimes del Purgatori, pels pecadors de tot el món, pels pecadors de l'Església, pels pecadors pels que tinc obligació o que em necessiten i pels qui he ofert pregar o m'han demanat oracions, i pels pecadors de casa meva i de la meva família". Sovint hi faig petites modificacions, citant entremig expressament persones per les que desitjo intercedir davant Déu en el seu apartat corresponent de Purgatori, món, Església, responsabilitat i intencions, i família -  que és el proïsme més proper del que Déu t'ha encarregat ja des de nen i que és per tota la vida - o petites variacions, dient per exemple "per tots els meus parents propers i llunyans, vius i difunts", recordant sobretot pel seu nom aquelles persones de les que sóc padrí, que en el meu cas són dues.  L'oració original de Sta. Gertrudis és: 

"Pare etern, us oferim la sang més preuada del vostre Fill Diví, Jesús, en unió amb les misses que es diguin avui a tot el món, per a totes les ànimes sagrades del Purgatori, pels pecadors de tot arreu, pels pecadors de l'Església universal, la meva pròpia casa i la meva família. Amén". 

Que Sta. Gertrudis ens ajudi des del Cel, i que així sigui! 

El sant patró de la Ciència i dels científics i els estudiants de ciències

Sant Albert el Gran  (c. 1195/1200 - 1280), va ser el mestre i amic del seu company dominic St. Tomàs d'Aquino, a qui va sobreviure, ja que va arribar fins una edat força avançada. 

Catedral d'Estrasburg amb una decoració que va inspirar el mateix St. Albert 

St. Albert Magne és un dels més destacats alemanys de la Història, junt amb Gutenberg, Luter, Kepler, Bach, Kant, Goethe, Schiller, els Humboldt, Hegel, Beethoven, Einstein... Com també podria entrar en una selecció dels personatges europeus més destacats de tots els temps, el seu títol "el Gran" o "Magne", que se li va donar ja en vida seva, així ho indica. 

Va ser un polímata, és a dir un gran estudiós i conèixedor en molts camps diferents del saber: un alt teòleg que ha sigut proclamat com un dels 36 doctors de l'Església, un destacat filòsof que va ser el primer en comentar totes les obres d'Aristòtil, cosa que va fer des d'una perspectiva cristiana facilitant així el camí del seu deixeble St. Tomàs d'Aquino de cristianitzar la filosofia d'Aristòtil, i dels aristotèlics musulmans Ibn Rushd i Ibn Sina. També va ser un precursor científic - "tenia el do diví de la ciència" va dir d'ell el Papa Pius XI - que no sols va recopilar el que se sabia de ciències naturals al seu temps sinó que va fer investigacions i aportacions pròpies en astronomia, química, zoologia, botànica i, sobretot, en mineralogia, essent el primer en aïllar l'arsènic i en estudiar sistemàticament els minerals, i, després d'investigar-ho, va rebutjar l'alquimia i la màgia com a demoníaques, però com a home de la seva època va acceptar la possibilitat de l'astrologia, des d'una visió cristiana, cosa que va fer que el seu alumne St. Tomàs el defensés afirmant al respecte de la seva possible validesa que "hi ha força homes que no usen la llibertat que Déu els hi ha donat sinó que es deixen guiar per les seves passions, les quals poden estar sotmeses a l'influx còsmic". Per la seva part ell va defensar a St. Tomàs d'Aquino quan, un cop ja mort aquest, es posava en qüestió l'ortodòxia d'algunes afirmacions de la seva obra, demostrant davant dels dubtosos que eren plenament ortodoxes i conformes a la doctrina cristiana. 

Un retrat imaginari de St. Albert, c. 1475

Als seus coneixements enciclopèdics s'hi suma que era un extraordinari docent universitari, que aviat va tenir que acabar donant classes a una plaça pública de tants estudiants com volien escoltar-lo i aprendre d'ell. Dins de l'Escolàstica se'l va anomenar com a Doctor universal, ja que els seus interessos i la seva mestria arribaven fins a temes força especialitzats com l'anatomia, l'embriologia i la ginecologia o bastant allunyats com la música, la moral, el dret i la justícia, dels que també era un gran expert, per exemple va ser el primer en explicitar l'importància dels silencis en les composicions musicals. I va fer aportacions en psicologia, teoritzant sobre l'amistat i l'amor, i classificant-los en tipus i nivells. 

A més de religiós, frare dominic que va arribar a ser durant uns anys superior del seu Orde, i sacerdot, va ser durant 3 anys bisbe d'una important ciutat alemanya, Ratisbona, i ho va fer molt bé com a tal, però va dimitir, i el Papa li ho va acceptar, per poder-se dedicar al que era la seva autèntica vocació, la investigació, l'estudi i l'ensenyament. També va ser un gran sant i místic, que va tenir visions de la Verge Maria, que es diu que de jove li va mostrar el camí que havia de seguir com a religiós i com a estudiós, per fer la voluntat de Déu i realitzar-se plenament a la vida. 

Que St. Albert ens ajudi amb la seva intercessió celestial per tal que com ell sapiguem compaginar la ciència divina i la humana i perquè els científics treballin sempre al servei del bé comú i ens ajudin a comprendre millor la Creació divina i el món on ha plagut a Déu situar-nos per fer-nos ser, existir, viure i conèixer-lo a Ell i a les seves meravelles! 

Els 3 finals

Quan es parla dels temps finals, hem de recordar que hi ha 3 nivells d'aquests. 

Hi ha un final individual, que és el de cada persona a l'hora de la seva mort, quan fa la trobada amb Déu i s'en adona de com ha sigut realment la seva existència en la vida d'aquest món, cosa que determinarà el seu destí etern.

Hi ha un final col·lectiu, d'una determinada cultura o manera de fer, sovint accelerat pels propis pecats de la mateixa, i en diverses ocasions Jesús es refereix a aquest tipus de final respecte del món jueu del seu temps, quan diu "no passarà aquesta generació sense haver-ho vist" sembla que, parlant cap a l'any 30, es refereix a la destrucció del Temple de Jerusalem pels romans l'any 70, després de 4 anys de revolta jueva contra la seva dominació, fet que va significar el final d'aquell Judaisme dels sacrificis, les oracions i les peregrinacions al Temple, fins i tot des dels punts més llunyans de la Diàspora, sobretot per les grans festes. I  havien passat poc més de 100 anys des que Jesús ho va anunciar, que l'any 135 va tenir lloc la definitiva destrucció romana de la ciutat de Jerusalem després de 3 anys d'una nova revolta, la de Bar Kokhba, amb l'expulsió dels jueus de Judea i la construcció d'una nova ciutat pagana, Aelia Capitolina, sobre les ruïnes de l'antiga ciutat santa. Fins i tot el Judaisme com a religió va estar prohibit a l'Imperi Romà durant 3 anys, fins a la mort de l'emperador Adrià el 138, ja que el seu successor Antoni Pius ben aviat la va legalitzar de nou. Aquests grans trasbalsos significaren el final de tota una època i l'inici d'un nou temps diferent. 

Finalment hi ha un final de la Humanitat en un temps indeterminat en el futur, quan després de la resurrecció dels morts hi haurà el Judici Final diví sobre persones, nacions i tot el gènere humà de tots els temps. D'aquest l'únic que sabem és que anirà precedit per tota una sèrie de senyals i signes, alguns d'ells enfrontats com la predicació de l'Evangeli a tots els pobles del món i la conversió d'Israel i l'apostasia general i l'aparició de l'Anticrist i un breu però terrible domini seu, que també arribaran a ser còsmics. Unes grans tribulacions, primer dels elegits i després també de tots, precediran la Segona Vinguda gloriosa de Jesucrist i el final de la història humana. Des de fa 2 000 anys estem en la fi dels temps, en els temps finals, ja que teològicament la Història es divideix en abans i després de la vinguda de Crist al món, igual que es fa en la cronologia, si bé afinant més podriem considerar fins i tot 3 períodes: abans de Crist, Crist en el món, després de Crist, essent el segon incomparablement més breu en duració però també incomparablement més intens i decisiu, ja que va ser el temps en que Déu fet home vivia al món i va portar a tot el gènere humà la Salvació i la Redempció. Però que ja hagin passat dos mil·lenis no vol dir res perquè per a Déu "mil anys són com un dia" (1) i a més "ningú sap ni el dia ni l'hora" en que això succeïrà. 

El que sí que des de l'Amor se'ns avisa és de que estiguem preparats i vetllem, visquent sempre en gràcia de Déu, coneixent-lo, donant-li gràcies i estimant-lo, i procurant fer la seva voluntat estimant als altres com a nosaltres mateixos per amor a Ell, ja que per a cadascun de nosaltres la fi del món arribarà en el moment de la nostra mort. Visquem doncs amb l'amor a Déu i els altres i la santedat de vida amb la que voldriem estar en el moment de deixar el món i de la trobada amb Déu, quan Ell que ens ha fet existir i ens ho ha donat tot, ens cridi a deixar-ho ja i anar al seu encontre! 

(1) "... i un dia és com mil anys", indicant que per a Déu, que veu simultàniament el que per a nosaltres és el passat, el present i el futur, la seva visió del temps és ben diferent a la nostra, que és d'escala temporal molt a mida humana. 

Una inesperada agradable realitat que es va fer visible als anys 1960s

El cosmonauta Aleksei Leonov (1934 - 2019) en el primer passeig espacial en òrbita terrestre,
amb  Pavel Belyayev (1925 - 1970) esperant-lo en la cosmonau Voskhod 2, 18 de març de 1965

Quan va començar la carrera de l'espai, amb naus tripulades en òrbita de la Terra, als primers anys 1960s, una competició entre els Estats Units d'Amèrica i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques per veure qui arribava primer a la Lluna, una de les sorpreses que vam tenir va ser veure que en el camp soviètic els seus homes a l'espai, representants junt amb els astronautes nord-americans de la tecnologia més avançada de l'època, portaven noms cristians de tipus grec, bizantí i eslau, molts d'ells noms de grans sants de la Cristiandat d'Orient. 

Així el primer ésser humà en arribar a òrbita terrestre, el 12 d'abril de 1961, que es va fer famós a tot el món després de la seva proesa amb la nau Vostok 1, va ser Yuri Gagarin (1934 - 1968) essent Yuri un nom rus de Jordi. Dins del mateix programa Vostok fins el juny de 1963 van sortir a l'espai Gherman Titov, Andriyan Nikolayev, Pavel (Pau) Popovich, Valery Bykovsky i Valentina Tereshkova. Que els seus noms propis fossin de sants cristians de l'Antiguitat va ser una sorpresa força agradable (1). 

La primera nau politripulada en òrbita de la Terra, la Voskhod 1, els dies 12- i 13 d'octubre de 1964, portava com a capità a Vladimir Komarov (1927 - 1967) amb dos tripulants més, Konstantin Feoktistov i Boris Yegorov (2). Amb la segona i última missió Voskhod, la 2 el març de 1965, es va fer molt famós Aleksei Leonov per ser el primer home en sortir de la nau a l'espai (3). 

A continuació amb el programa Soyuz, iniciat tràgicament l'any 1967 però d'un gran èxit perdurable després, els noms dels tripulants que anaren apareixent també tenien aquest sabor cristià, bíblic, romà, grec, bizantí i eslau: Georgi, Yevgeni, Anatoly, Vladislav, Viktor, Nikolai, Vasily, Oleg, Piotr, Lev, Gennady, Vitaly, Vyacheslav, Aleksandr, Leonid...noms de sants, sobretot antics i en alguns casos medievals. 

La seva aparició en els mitjans de comunicació, premsa i televisió, va ser, i sobretot al principi, com una recuperació de l'existència d'uns antics germans cristians que teniem bastant oblidats des de feia segles i més en els temps actuals, per formar part dels països del Bloc de l'Est, més enllà del Teló d'Acer, però que seguien existint i que havien sobreviscut no sols a antigues o no tan antigues dominacions, com les dels tàrtars o de l'Imperi turc otomà, sinó també a dècades de persecucions i aïllament sota governs comunistes, socialistes marxistes-leninistes i repúbliques populars, quasi totes obertament hostils i entestades en anar-los fent desaparèixer i encara de forma més ràpida que no pas lenta, com en el cas no sols de la Unió Soviètica sinó també de gairebé tots els seus països satèl·lits o d'ideologia política similar, arribant a extrems com l'Albània d'Enver Hoxha (1908 - 1985) entre 1944 i 1985, que el 1967 es va declarar com el primer Estat oficialment ateu del món i va prohibir sota penes molt rigoroses fins i tot la pràctica familiar, privada o íntima de la religió, usant tota mena de lleis, normes i coaccions per suprimir-la. Però tot això, també inesperadament i de forma molt bona i positiva per a tots, va començar a canviar a partir de 1989 amb la caiguda del Mur de Berlín i del comunisme als països de l'Est d'Europa, fet històric alliberador de primera magnitud en que junt amb d'altres hi va tenir un paper molt destacat el polonès Sant Joan Pau II (1920 - 2005), membre per tant de l'Església del silenci i de les catacumbes (4) i Papa des de 1978 fins a la seva mort (5). 

I la realitat és que, com sempre, l'Església perseguida no sols persisteix sinó que és llavor de més i nous cristians i ja des del principi i al llarg dels anys 1950s a 1970s es va veure en casos eclesiàstics com els del iugoslau Alois Stepinac (1898 - 1960), l'hongarès József Mindszenty (1892 - 1975), el polonès Stefan Wyszynski (1901 - 1981) i l'ucraïnès Josyf Slipyj (1892 - 1984), tots ells catòlics, o els seus equivalents ortodoxos, i en casos de laics cristians devots com l'ortodox rus Aleksandr Solzhenitsyn (1918 - 2008). L'arribada d'un d'ells, el polonès Karol Wojtyla, al Papat l'any 1978, el primer Papa no italià des de 1523, va canviar per a bé tot el panorama europeu i mundial. 

Donem gràcies a Déu, que ha volgut que sigui així!    

(1) Els noms propis corresponen a St. Germà, patriarca de Constantinoble (+ 730), St. Adrià màrtir (+ 306), St. Pau apòstol, St. Valeri nom de diversos sants antics i medievals, St. Valentí màrtir (+ 269). 

(2) Tant Vladimir com Boris són noms de sants russos que foren governants de la Rus de Kiev als s. X i XI, el primer d'ells St. Vladimir I el Gran autor de la conversió del seu poble al Cristianisme l'any 988, i Constantí en un context ortodox es deu referir a l'emperador romà Constantí el Gran, a qui l'Església ortodoxa considera sant, ja que va deixar actuar a Déu a través seu i es va convertir de pagà en cristià i va ser batejat en el seu llit de mort. 

(3) Aleksei es pot referir en última instància a St. Aleix de Roma (+ 412), també dit Alexis, però potser directament al metropolità St. Alexis de Kiev (1295 - 1378), un sant ortodox. 

(4) Tot i que el cas de Polònia es una mica especial, per la gran força del Cristianisme catòlic allà, cosa que va fer que les autoritats tinguessin que transigir més que en altres països i on el sindicat catòlic Solidarnosc de Lech Walesa ja va ser com un precedent entre 1980 i 1981 del que seria una realitat pocs anys després, però tampoc se'n va lliurar del tot, com es veu en el cop d'Estat de Jaruzelski, que va acabar amb l'experiment el 1981 per evitar una intervenció soviètica repressora com les de l'any 1953 a Polònia i Alemanya oriental, la d'Hongria el 1956 i la que va acabar amb l'efímera Primavera de Praga a Txecoslovàquia el 1968, o també en el cas del martiri del sacerdot Jerzy Popieluszko (1947 - 1984).

(5) El mateix Papa St. Joan Pau II, tan decisiu en els canvis de l'Europa oriental, no es va lliurar de sofrir un atemptat contra la seva vida a Roma el maig de 1981, a càrrec del ciutadà turc Ali Agca que va disparar contra ell, però darrera el qual estava l'anomenada "trama búlgara" i la instigació soviètica. Afortunadament per a tots, va sobreviure providencialment i quasi miraculosament. 

Màrtir per la unitat de l'Església

Sant Josafat (Ivan Kunczyc, més tard Kunczewicz, 1580 - 1623), ucraïnès nascut ortodox, es va convertir al Catolicisme i es va fer monjo de l'Orde de St. Basili, va ser ordenat sacerdot el 1609 tot i el seu caràcter reservat i monacal, i essent nomenat arximandrita el 1614, bisbe l'any 1617 i arquebisbe de Polotsk el 1618, va treballar i lluitar incansablement  per la unitat de l'Església, aconseguint que molts ortodoxos es fessin catòlics, motiu pel qual va ser bàrbarament assassinat durant una visita pastoral. 

La seva acció enèrgica va despertar moltes oposicions internes i externes, i en diverses ocasions de la seva vida ja havia estat agredit o maltractat, de vegades per la seva insistència i exigència, però en d'altres per calúmnies que es difonien en contra seu, cosa que va motivar també motins i aixecaments contra la seva autoritat. Es va considerar que l'instigador del seu assassinat, o almenys cómplice indirecte, va ser el bisbe ortodox Meleci Smotritsky (c. 1575 - 1633), qui després del fet va marxar a Constantinoble, seu del patriarca ortodox, i a Egipte i Terra Santa, però al seu retorn va penedir-se i el 1627 es va fer membre de l'Església uniata, l'eslava oriental unida a Roma, a la que va pertànyer fins a la seva mort. San Josafat és el primer sant de l'Església greco-catòlica ucraïnesa. 

"Martiri de Josafat Kunsevich" (1861), obra del protestant Józef Simmler (1823 - 1868)

Nascut l'any de la Unió de Brest, 1580, el tractat que va donar origen a l'Església greco-catòlica ucraïnesa unida a Roma i en comunió amb el Papa, St. Josafat pertanyia a la Confederació de Polònia i Lituània, establerta el 1569 per la Unió de Lublin, que va establir oficialment, de iure, una unió que de facto ja existia des de 1386, ja que un sol governant exercia des d'aleshores com a rei de Polònia i gran duc de Lituània, i per aquesta condició a vegades se'l coneix com a St. Josafat de Lituània. Ell era rutè i la major part de la seva vida la va desenvolupar a l'actual Bielorrusia, llavors pertanyent al Gran Ducat de Lituània, sobretot com a bisbe de Polotsk, a la regió de Vitebsk, localitat on va morir martiritzat. 

Actual patró de Lituània, d'Ucraïna i dels rutens i de la ciutat lituana de Vilnius, St. Josafat és un màrtir per la unitat de l'Església, a qui el Papa St. Joan Pau II va qualificar d'apòstol de la unitat i de la reconciliació.