Potser n'hem conegut molts

La solemnitat de Tots Sants és la celebració de tots els sants, l'Església triomfant. 

La immensa majoria són sants desconeguts com a tals, que poden ser familiars nostres, religiosos i religioses i sacerdots que hem conegut, professors, companys de treball, amics, veïns, a vegades les persones més inesperades, que han portat una tal vida de santedat aquí a la Terra, que al moment de la mort han entrat directament al Cel, sense necessitat de purificació, i ara gaudeixen de la visió beatífica a la Glòria amb Déu. 

Celebrem-ho i demanem-lis que preguin per nosaltres i per tot el món!

Arribar a sant fent de porter

Sant Alfons Rodríguez (1531 - 1617), nascut a Segòvia i mort a Mallorca, va assolir la santedat d'una manera ben humil, essent servicial com a porter. Una frase seva és "Sancta Maria, Mater Dei, memento mei", és a dir la jaculatòria "Santa Maria, Mare de Déu, recorda't de mi". 

Atenia la porta dient-se per a si mateix "Ja vaig, Senyor".

Jesuïta laic, va passar 32 anys fent de porter a un convent a Mallorca. Ho va fer tant bé, amb tant amor a Déu i al proïsme, que va assolir la santedat. Avui dia és un dels sants patrons de Mallorca a més de ser-ho dels germans jesuïtes. I és que com deia Sta. Teresa de Jesús "también entre pucheros anda el Señor". La seva vida de santedat ens mostra que estimar Déu i el proïsme ho és tot. 

Que el seu exemple ens ensenyi a deixar-nos fer sants per Déu en el desenvolupament senzill de la vida quotidiana, i que ell que ja va fer una experiència exitosa de la vida i va arribar feliçment a la meta, pregui per nosaltres a Jesucrist i Maria, als que tantes vegades va atendre i servir en el tracte caritatiu amb el proïsme! 

El miracle de la vida

La vida és un miracle diví. 

I el seu principal propòsit és arribar a conèixer, estimar i adorar a Déu. 

Aquest és el seu veritable sentit i significat, i la felicitat humana en aquest món i en l'eternitat. 

I Ell ens mana que li demostrem el nostre amor estimant-nos també entre nosaltres. 

Tinguem-ho present i no ho oblidem mai! 

Una celebració recent a Vic

Amb la catedral de Vic gairebé plena de fidels, presidida pel bisbe Romà Casanova i amb un gran nombre de sacerdots concelebrant amb ell, va tenir lloc amb una Missa l'inici de la fase diocesana del Sínode dels bisbes, segons la petició del Papa Francesc de celebrar-ho a totes les diòcesis. 

A la foto un aspecte de la cerimònia final, després de la Missa, en que a la plaça de davant de la catedral de St. Pere de Vic es van encendre unes llànties vermelles que en conjunt formaven una creu. 

Va ser el diumenge dia 17 d'octubre, a la tarda, per permetre l'assistència del clergat després de les misses dominicals. Com a primer fruit, a part de la molta gent que s'hi va sumar, hi van haver-hi també moltes confessions.

El Sínode dels Bisbes, òrgan consultiu del Papa, d'aquest 2021 - 2023, té per lema "Per una Església sinodal: comunió, participació i missió" i tindrà el seu punt culminant i final l'octubre de 2023. 

Preguem a Déu que doni molts fruits a tota l'Església!  

Els darrers seran els primers

Sant Simó i Sant Judes Tadeu, són dos apòstols de Jesús, que venen nombrats els últims en la llista i que són menys coneguts, malgrat les seves importants aportacions. Tots dos van viure i morir al segle I, sense que en sapiguem gaires coses amb certesa de les seves biografies. 

Grup de sis apòstols a la cripta de St. Sernín de Tolosa, un d'ells representa a St. Simó i un dels altres pot ser St. Judes

Sant Simó és anomenat el Zelota, cosa que pot voler dir que havia sigut un zelota abans de convertir-se i fer-se del grup de Jesús, o potser indica que era molt zelós de la religió i de la Llei , ja que d'aquí ve el nom dels zelotes i que un altre mot menys usat pel que se'l coneix tradicionalment, Simó el Cananeu, que pot voler dir de Canaan o de Canà de Galilea, però que en el seu cas sembla que potser vindria d'una palabra hebrea que també vol dir "zelós". Se l'identifica amb el Simó de Jerusalem i el Simó parent de Jesús, que indicaria que era o bé cosí de Jesús o un mig germà seu, fill de St. Josep d'un altre matrimoni anterior. Això el fa també parent proper de St. Judes i potser per aquest motiu es diu que anaren junts a evangelitzar i que sofriren el martiri plegats. I no sols això, sinó que estan enterrats tots dos junts i també celebrem conjuntament la seva festa. Patró dels serradors, curtidors, adobers, tenyidors i en alguns llocs també dels pescadors, és de l'apòstol del que es té menys informació. 

A Sant Judes se'l coneix com Tadeu, sobretot per distingir-lo de Judes l'Iscariot, l'apòstol que va trair a Jesús. Potser per això el seu nom de Judes és molt poc o gens usat en l'onomàstica,  tot i ser de significat molt bonic, el nom original en hebreu vol dir "Lloat sigui Déu". En canvi sí que es posa el nom de Tadeu, i en context cristià sí que s'usa el seu nom com a patronímic en llengües com l'anglesa i la francesa, on es distingeix entre Jude, el sant, i Judas (1). També se'l coneix (2) com Judes de Jaume, Judes no l'Iscariot, Judes germà (3) de Jesús...i naturalment l'autor de la Carta de Judes, que el més normal i el que s'ha considerat sempre és que fossin una mateixa persona. Junt amb l'apòstol St. Bartomeu, St. Judes és el patró d'Armènia i de Rio de Janeiro i se l'invoca també per a les causes perdudes i les situacions desesperades (4). 

Tots dos van morir màrtirs i la tradició ha dit que ho feren junts, sense que es coneixi amb certesa el lloc tot i que se suposi que va ser als anys 60s del primer segle de l'Era Cristiana (5). 

Que ells preguin a Déu per tots nosaltres i ens ajudin amb el seu exemple i la seva intercessió! 

(1) Evidentment en el món jueu el nom de Judes és molt usat des de temps antics fins ara, però sense cap referència a cap dels dos apostols.

(2) La tradició sempre ha dir que és el mateix, tot i que alguns estudiosos actuals fan la hipòtesi que algun d'aquests noms podria referir-se a una altre persona, com en el cas del Tadeu un dels setanta deixebles, que és una altre. 

(3) Així s'anomenaven els cosins germans en aquell temps, per evitar confussions i males interpretacions es pot dir parent de Jesús.

(4) Probablement perquè en la Carta de Judes es diu que cal afrontar les situacions difícils.

(5) Si no haguessin sigut màrtirs junts, és possible que St. Simó ho fos dècades més tard. 

La vocació d'una gran santa

Quan feia molt poc que era monja, Sta. Teresa de Calcuta (1910 - 1997) va viure una situació que va canviar la seva vida i li va mostrar la seva vocació (1). 

A Calcuta, davant l'habitació de la santa, el diaca permanent Jaime García Noriega i la seva esposa Maria Paz,
l'any 1996. L'exemple i els consells de la Mare Teresa de Calcuta han motivat a molta gent a discernir la seva
 manera personal de poder seguir a Crist en aquest món i a trobar la manera, la força i la constància per fer-ho.

La Mare Teresa estava a la Índia, havia d'anar a fer uns exercisis espirituals i per això tenia que agafar un tren, i s'hi dirigia amb el temps just quan al costat del camí va veure un moribund. Era el primer cop en que es trobava amb una situació semblant. 

Va tenir que decidir, si el deixava i s'afanyava per poder arribar a temps de pujar al tren per anar a fer els exercicis, o si es quedava acompanyant aquell agonitzant en els seus últims moments. I va optar decididament per quedar-se allà amb ell, per tal que no morís sol i tingués una companyia i un caliu humà, una mà amiga que agafés la seva i que pregués per ell en aquell trànsit d'aquest món a l'eternitat. I així ho va fer.

Santa Teresa de Calcuta va perdre el tren que tenia que agafar i molt probablement ni tan sols va anar als exercicis en els que se l'esperava, com era la seva obligació de religiosa, però va trobar providencialment la seva vocació. Als primers temps tant ella com les seves companyes, les primeres germanes missioneres de la caritat, atenien sobretot i principalment a moribunds i malalts terminals que no tenien a ningú que se n'ocupés i estaven sols en aquest pas i als que l'atenció humana els era un gran consol temporal i a més la seva salvació eterna, si acceptaven ser batejats, i en tot cas amb l'ajut espiritual de les pregàries, i d'una santa!, per tal que trobessin el repòs etern, la llum perpetua els il·luminés i restessin en pau. Sense descuidar les atencions humanes, com un lloc adequat, i mèdiques adients al seu estat, la primera de totes la companyia humana i una presènciam una paraula i una mà amiga. A partir d'aquí la santa i les seves deixebles i filles van atendre també malats incurables, leprosos, famolencs, pobres, marginats i abandonats, malalts en general...

I la seva obra abasta avui dia tot el món i fins i tot humanament parlant la va fer mereixedora de rebre el premi Nobel de la pau l'any 1979. I tot iniciat per la seva encertada decisió en una situació imprevista i molt important, en que va haver d'escollir entre dos deures. I va triar allò que corresponia, el que Jesucrist va ensalzar en la paràbola del bon samarità. 

Demanem a Déu que per la intercessió de la Verge Maria i dels sants, que també saberen encertar i deixar-se guiar per la gràcia, ens doni encert en les nostres decisions, especialment en els casos delicats o difícils, i posem per davant de tot la voluntat divina, la caritat! 

(1) Aquesta anècdota la vaig sentir explicar al pare Fermín Delgado en la seva homilía de la missa de la curació del cec Bar Timeu del diumenge 30 de durant l'any, mentre conduïa i escoltava per la ràdio del cotxe la missa vespertina de Ràdio Estel. Sta. Teresa de Calcuta va tenir prou visió interpersonal i espiritual per veure la importància d'assistir aquella persona que es moria al costat del camí per la necessitat que l'altre en tenia de ser atès i no deixat sol en aquell moment, i també per descobrir a què la cridava Déu, quina era la seva missió a la vida. 

Sants de Vic

A finals d'octubre hi ha tres festes seguides de sants de la ciutat de Vic,  molt relacionats amb ella, que va arribar a ser coneguda per la seva catedral i importants bisbes, el seu gran nombre d'esglésies i convents i pel seu gran seminari com la Ciutat dels Sants. 

Per ordre cronològic històric, els primers són els germans màrtirs sant Llucià i sant Marcià, que van morir cremats a Nicomèdia, a l'Àsia Menor (1) per no voler abjurar de la seva fe cristiana, durant la gran persecució general de l'emperador romà Deci (249 - 251), l'any 250. Unes relíquies seves van ser portades a Vic probablement en algun moment del temps de les Croades a Terra Santa (1095 - 1291), tot i que podien haver estat portades molts segles abans ja que una tradició local diu que es van redescobrir ja al segle XI,  i la ciutat els va adoptar com a patrons, avui dia aquestes relíquies junt amb unes imatges seves es troben a l'església de la Pietat, al costat del Temple Romà. El nom Llucià ha estat bastant corrent a Vic i Osona igual que a molts altres llocs de Catalunya. Van ser els principals patrons de Vic entre 1551, ja que abans ho era St. Pere, i 1862 en que ho passà a ser St. Miquel dels Sants, fill de la localitat. Han quedat com a patrons secundaris i la seva importància ha minvat junt amb la devoció popular, però se'n fa memòria litúrgica a Vic el 26 d'octubre. 

Sant Bernat Calbó (o Calvó com es prefereix modernament, 1180 - 1243), va néixer a Reus, va ingressar al monestir cistercenc de Santes Creus, del que va ser el primer abat l'any 1214. Molt relacionat amb la catedral de Tarragona, de la que va ser canonge, el 1223 va ser nomenat bisbe de Vic, mantenint-se també com abat de Santes Creus. El Papa el nomenà inquisidor contra l'heretgia valdesa el 1232, i va participar en Corts reials, concilis de la Tarraconense i en la conquesta de València, on va celebrar la primera missa en la nova catedral d'aquesta ciutat, fent també les lleis amb les que es regiria el nou país valencià. Va morir i ser enterrat a Vic, on les seves restes es conserven a la catedral. La seva memòria litúrgia es celebra a la diòcesi de Vic el dia 25 d'octubre. 

I el ja citat en una entrada anterior, Sant Antoni Maria Claret (1803 - 1870), un sant d'una activitat excepcional i uns resultats extraordinaris, molt conegut i celebrat popularment, fundador dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria, coneguts com a Claretians, en les seves branques masculina (Vic 1849) i femenina (Cuba 1855) a les que en temps moderns se n'hi han afegit d'altres, i que estan estesos per tots 5 continents, en una seixantena de països, com a missioners i educadors, i tenen moltes vocacions a l'Àsia sobretot, especialment a la Índia, d'on és el superior general actual de la congregació, però també en altres països i continents. I tot i que la seu central dels Claretians avui dia està a Roma, la Casa-mare i les restes del sant estan a Vic. La seva festa litúrgica és el 24 d'octubre, i és molt celebrada popularment, doncs hi ha molta devoció a aquest sant català universal, molt conegut i venerat arreu. 

A Vic i a Osona hi ha molts més sants, de gran importància, molts d'ells fundadors i fundadores d'Ordes d'abast internacional i fins mundial, com també màrtirs, sobretot missioners a l'estranger, però també de la guerra civil espanyola, així com beats, venerables, servents de Déu i altres que sense tenir un reconeixement canònic han fet grans coses, com molts bisbes, alguns a l'estranger, com els tres molt relacionats amb la primera Església Catòlica a Califòrnia, i arreu del món, com Pere Casaldàliga al Brasil, el bisbe Abella al Japó...i un gran nombre d'eclesiàstics, religiosos i religioses i laics. Que tots ells vetllin sempre per la diòcesi de Vic, i especialment ara que està en ple Sínode, i demanin a Déu que la renovi i revitalitzi i que es mantingui sempre cristiana i catòlica, i es pugui seguir dient de veritat: Vic, la Ciutat del Sants! 

(1) Més probablement que al nord d'Àfrica com apunta una tradició minoritària divergent; la creença sostinguda per alguns a l'Edat Mitjana que eren d'Ausa, la moderna Vic i van morir també aquí és purament llegendària.