Hi ha tres tipus de ceguesa.
La ceguesa física, biològica, és una malaltia que afecta molt, ja que no ens deixa veure el món, els altres ni a un mateix. És una minusvalia molt forta, que pot ser congènita o adquirida, i que invalida molt la vida humana normal. Perduda la principal font d'informació sensorial, cal buscar suport en els altres sentits, molt especialment en l'oïda, que passa a ser junt amb la parla la principal funció de relació amb el món i els altres, però també s'afinen més, per compensar la pèrdua principal, els altres sentits, amb el tacte com a segon. Per sort des de fa ja temps hi ha organitzacions i sistemes d'ajuda, treballs possibles, gossos guia, l'alfabet Braille per a lectura i escriptura i recentment molts avenços mèdics en aquest camp...
També hi ha una ceguesa que se'n podria dir personal i/o social, quan una persona intel·lectualment normal no té una imatge adequada de si mateix i s'equivoca de forma sorprenent a l'escollir si estudiar o treballar, en quin camp fer-ho, en l'elecció del seu estat civil i fins i tot en la tria de parella, és a dir en les seves capacitats, aptituds, personalitat i vocació vital. És una situació molt trista, perquè en ocasions és evident a gairebé tots els qui el coneixen bé i l'estimen allò que li convindria i el faria sentir-se realitzat i feliç, excepte al propi interessat, que encara sort si es deixa aconsellar i guiar, però sovint s'obstina en la seva voluntat i en les seves decisions, sense fer cas a ningú, sinó només a si mateix. En aquest cas encara li queda el recurs, sobretot si es jove, de resar molt demanant a Déu que l'ajudi a discernir allò que li convè i el farà feliç, és a dir realitzar-se plenament a la vida, recolzant-se en els sagraments, en els fets de la vida i millor amb un acompanyament d'algú expert i savi que el conegui i l'apreciï i el pugui guiar o almenys orientar, com un confessor o director espiritual. Aquesta ceguesa personal té una segona vessant, podent anar les dues unides o no, que és la ceguesa a les necessitats, els sentiments, els problemes i les situacions difícils dels altres, fins i tot de familiars i amics, sense adonar-se'n quan passen crisis, se senten infeliços, estan desorientats o perillen d'entrar en una depressió o prendre decisions equivocades, contraproduents i perjudicials per pertanyer, establement o temporalment, al primer tipus d'aquesta ceguesa, la personal. A vegades fins i tot quan persones ben properes es queixen, estan afectats o traumatitzats i demanen ajuda, no se'ls fa cas, pensant que no n'hi ha per tant, que exageren o que altres vegades també han passat per dificultats semblants i se n'han sortit, i ja no diguem si del que es tracta és de no saber veure una malaltia física o mental, pròpia o aliena. Aquest tipus de ceguesa, tot i no ser tan aparent ni tant inhabilitador com la ceguesa visual, també pot ser greu, si més no per les conseqüències vitals o els resultats inesperats que pot tenir, que en algún cas poden fins i tot ser tràgics.
Però amb tot, i amb molt, la pitjor de les cegueses és la tercera, la ceguesa espiritual, que és aquella dels qui són incapaços de veure la dimensió religiosa i espiritual humana, la més alta de totes. Com si no haguessin sentit a parlar de Déu, la Santíssima Trinitat, ni de Jesucrist, ni tampoc del pecat, del perdó diví i de la gràcia, i no tinguessin present la mort, el més enllà, el judici i el destí etern. Aquesta ceguesa fa que no es vegi Déu ni en la Creació, ni en els sagraments, la pregària, les bones obres que es reben i que es fan, la providència. Aquesta ceguesa fa que no es consideri i literalment no es vegi ni la Redempció i Salvació aconseguida per Jesucrist, ni la seva personalitat tant atractiva com fascinant, ni el seu Amor i Veritat, ni la fe dels altres, ni la proclamació de la Paraula de Déu, ni l'acció divina en els sagraments, ni la protecció, ajuda i consol de la Mare de Déu, dels àngels i els sants, amb les seves intervencions normalment invisibles i discretes, però detectables pels seus efectes, ni tant sols els casos espectaculars de les aparicions i els miracles. I per tant es pensa i s'actua com si Déu i el món sobrenatural no existissin o no importessin, quan ja en aquest món són el que importa més de tot. En els casos més greus ja no es fa cas, i en ocasions ja ni es sent, a la pròpia consciència, la veu de l'Esperit Sant en nosaltres. I aquesta ceguesa és realment terrible, perquè les seves conseqüències, si no es soluciona ni es fa cas als altres que si tenen aquesta visió, no són solament temporals i mundanes, sinó que poden comprometre molt seriosament i tràgicament la vida futura, definitiva i eterna. És la ceguesa més terrible, perillosa i de pitjors efectes.
Què cal fer en aquest cas? No està tot perdut, perquè fins i tot així es pot fer la trobada amb Jesucrist, el qui essent Déu i home, havent vingut a rescatar els pecadors, pagant per ells, havent mort i ressuscitat per nosaltes i existint ara arreu i sempre, ens pot i vol guarir i salvar. Ell, amb el seu Amor infinit, ja que Déu és Amor, ens ofereix el perdó, la curació, la llum i la pau. Quan parlem amb Ell i ens digui "Què vols que faci per tu?" diguem-li "Senyor Jesús, feu que hi vegi!", petició a la que podem afegir-ne d'altres, segons allò que més necessitem, un cop ho veiem: "Senyor Jesús, dona'm fe", "Senyor Jesús, ensenyeu-me a pregar", "Senyor Jesús, feu que estimi, que us estimi i estimi el meu proïsme per amor a Vos", "Senyor, feu-me bo, feu-me com Vos voleu que sigui", "Senyor, doneu-me l'Esperit Sant!"...
Com també podem lloar-lo i adorar-lo, oferir-nos a Ell pel que vulgui de nosaltres i agraïr-li el seu Amor i totes les seves bondats i dons, especialment aquell tan gran d'haver-nos donat a la seva pròpia Mare, la Verge Maria, com a Mare nostra del Cel, per tal que ens cuidi, guiï, consoli, ajudi i protegeixi amb la seva presència maternal, la seva intercessió poderosa i la seva funció de mitjancera de totes les gràcies, com també haver-nos donat la protecció i intercessió d'àngels i sants...
