dissabte, 21 d’agost del 2021

Instaurar totes les coses en Crist


St. Pius X (Giuseppe Sarto, 1835 - 1914), Papa entre 1903 i 1914, va tenir un pontificat d'11 anys que va succeïr als molt llargs de Pius IX (1846 - 1878) i Lleó XIII (1878 - 1903). de 32 i 25 anys, en una situació política provisional, doncs entre 1870 i 1929 els papes es van autoconsiderar exiliats al Vaticà, després de la conquesta de Roma per les tropes revolucionàries, l'annexió dels Estats Pontificis (755 - 1870) i l'establiment del Regne d'Itàlia. Va ser un sant que va arribar a Papa i un Papa que va ser sant.


 

És conegut per haver elaborat el Catecisme del seu nom, publicat el 1906, per  a partir del 1910 haver permés als nens fer la primera comunió als 7 anys, quan abans es solia fer als 12, cosa que va significar que la comunió es fés abans que la confirmació, i per haver iniciat l'elaboració del Codi de Dret Canònic (1917), acabat i publicat després de la seva mort. També durant el seu temps hi va haver la separació de l'Estat amb l'Església Catòlica a França (1905).



Escenes de la vida del Papa al Vaticà

St. Pius X fent bisbe al futur papa Benet XV, 22 de desembre de 1907

Sobretot va destacar en el seu papat la decidida oposició al Modernisme, un moviment sorgit com a tal el 1902, però amb antecedents variats al segle XIX, basat en la reunió d'opinions teològiques no tradicionals i influïdes per teories modernes de tota mena, d'on el nom, cadascuna de les quals desvirtuava la doctrina catòlica i que per això com a síntesi va ser qualificat d'heretgia final i de suma de totes les heretgies. A més, era una postura insidiosa perquè començava d'una manera suau, com a crítica de tipus històric, literari i científic, seguia per la introducció de teories de moda psicològiques, antropològiques i filosòfiques i acabava negant els dogmes i la fe. A un dels màxims promotors, un dels adherents o simpatitzants del moviment que devia estar una mica espantat per les conseqüències a mitjà i llarg termini,  li va preguntar "On ens detindrem?" rebent la resposta "No ens detindrem!".

El descens dels modernistes, una il·lustració cristiana de 1922

St. Pius X va combatre el Modernisme amb l'encíclica "Pascendi" (1907) i amb la professió de fe i jurament antimodernista que va estar en vigor a l'Església Catòlica entre 1910 i 1967, l'excomunió dels dos principals líders modernistes el 1907 i 1908 i altres mesures. Curiosament, un famós artista de vanguarda de l'època li va fer el paradoxal elogi: "Pius X és l'home més modern del nostre temps", en el sentit que ell, guardià i defensor de la fe catòlica tradicional, sempre nova i renovadora davant l'antiga oposició del món, era el realment home de la seva època i no aquells que seguien les modes del moment. 

St. Pius X va tenir una mort angelical, en la que devia influir, i força, el fort sentiment de pena que li va provocar l'esclat de la Gran Guerra europea, més tard coneguda com la Primera Guerra Mundial, l'1 d'agost de 1914, ja que va acabar els seus dies aquí a la Terra menys de tres setmanes després, el 20 d'agost del mateix any, això sí amb una gran pau i serenitat i un semblant i aspecte molt més jove que els seus 79 anys, quasi de noi, mostrant així la veritat que hi ha en aquella dita "un home té l'edat dels seus pecats".  Per la puresa i santedat de la seva vida i pels miracles que després del seu traspàs se li van atribuir, va ser beatificat el 1951 i canonitzat el 1954. 

Aquest Papa sant, que volia restaurar totes les coses en Jesucrist i establir-les fermament sobre Ell com a base, es queixava que "els homes no miren el Cel", frase que va donar nom a una pel·lícula italiana, "Gli uomini non guardano il cielo" (1952) sobre la seva vida. Que St. Pius X ens ajudi a guardar íntegrament i en puresa la fe cristiana i catòlica que hem rebut i conegut! 

divendres, 20 d’agost del 2021

Sant Bernat de Claraval, l'extraordinària santedat del seguiment de Crist i la devoció a Maria, del més gran personatge del segle XII

Sant Bernat de Claravall (c. 1090 - 1153), un gran sant, abat de Claraval, impulsor de la nova Orde del Císter i doctor de l'Església, és una personalitat decisiva en l'Edat Mitjana i en la història de la Cristiandat i en la d'Europa, considerat la persona més important i influent del segle XII. 


St. Bernat, una ànima molt fogosa i de forta personalitat, i molt devot de la Verge Maria

Les seves contribucions han estat essencials en camps, dels que se'n pot fer una llista dels principals, tan diversos com:
-  Les Croades, de les que per ordre del Papa va predicar la Segona l'any 1146
-  L'Orde del Císter i la forma de religiositat monàstica que tindria un gran èxit
- Les Ordes de Cavalleria, de les que va establir, al ser-li demanat, la regla de la nova Orde dels Templaris, encarnant ell mateix un ideal cavalleresc religiós i tenint per Dama a la Mare de Déu
-  L'Escolàstica amb la seva polèmica amb Abelard
-  El cant gregorià
-  El naixement de l'art i l'arquitectura gòtica
-  La mística medieval i posterior, amb la devoció fervorosa a la humanitat de Crist i a Maria 
En totes aquestes i encara en altres va fer aportacions que han marcat des d'aleshores el seu desenvolupament. 

Amb la seva activitat apassionada, va ser abat del monestir de Claraval des de la seva fundació per ell mateix el 1115 fins a la seva mort, quasi 40 anys, i des d'allà va propagar la Reforma Cistercenca, ja en els primers 10 anys ja va fer 3 noves fundacions de monestirs cistercencs i al morir ja n'havia fundat 68 i no sols a França sinó ben aviat també a Alemanya, Anglaterra i Espanya, on l'Orde del Císter va estar molt relacionada amb l'esplendor del Camí de Santiago. 

Personalment era un asceta que feia grans penitències i mortificacions, vivint en una gran austeritat a la clausura fins al punt en ocasions de malmetre la seva salut, i un místic de gran alçada espiritual. De tracte suau i amable, fou també un extraordinari predicador, que viatjà per Europa com a evangelitzador, reclamat des de molts llocs i la seva influència i eficàcia en la conversió de les gents eren públicament reconegudes i notòries, electritzant les multituds. Encara en vida seva, un cistercenc deixeble seu arribà a ser Papa, el beat Eugeni III (1145 - 1153), que sempre considerà a St. Bernat com el seu pare espiritual i li demanà consell al llarg del seu pontificat.  

En vida va tenir un revés, el fracàs de la Segona Croada, i més de segle i mig més tard de la seva entrada en el Cel, la dissolució entre acusacions de l'Orde dels Templaris. Però la seva fama de santedat era tal que ja va ser canonitzat el 1174, poc més de 20 anys després del seu trànsit a la vida eterna. I justament l'any 1153, en que això va succeïr, uns monjos cistercencs arribaven als voltants de Tarragona i fundavan el monestir de Poblet. 

dijous, 19 d’agost del 2021

La devoció als Sagrats Cors de Jesús i Maria

St. Joan Eudes (1601 - 1680), sacerdot francès, va ser el promotor del culte als Sagrats Cors de Jesús i Maria. És un dels grans representants de la millor espiritualitat francesa del segle XVII, essent un gran confessor i evangelitzador popular a tota França, fins i tot a París i a Versalles. Va combatre la fredor del Jansenisme, destacant la calidesa de l'amor dels cors de Jesús i Maria.  





Autor de l'adoració litúrgica als Sagrats Cors de Jesús i Maria, va fundar la Congregació de Jesús i Maria (1643) coneguts com Eudistes, l'Orde femenina de Nostra Senyora de la Caritat del Refugi  i la Societat del Cor de l'Admirable Mare, unes dones terciàries, a la que van pertànyer dues grans fundadores, Sta. Joana Jugan, en religió Maria de la Creu, fundadora de les Germanetes dels Pobres, i Amélie-Virginie Fristel, fundadora de les Germanes dels Sagrats Cors de Jesús i Maria. 

Sant Joan Eudes tenia un caràcter vehement, s'inflamava al sentir una heretgia, i en això era diferent per exemple del seu en part contemporani, però anterior, St. Francesc de Sales, tan suau i amable amb els qui anaven errats. De sants n'hi ha de molts tipus i Déu respecta la seva personalitat, que val tant la d'un tipus com la d'un altre si es posa al servei de la voluntat de Déu i de l'amor a Déu i al proïsme. 

Que com St. Joan Eudes siguem ben devots del Sagrat Cor de Jesús i de l'Immaculat Cor de Maria i que com ell siguem zelosos de la Veritat i de l'ortodòxia!

dimecres, 18 d’agost del 2021

La torxa encesa de la fe, la trobada de la Creu i un món que canvia a molt millor

L'emperadriu Santa Helena (c. 250 - 330), mare de l'emperador Constantí I el Gran, que va regnar a l'Imperi Romà entre el 306 i el 337. El nom d'Helena significa "torxa" en el sentit de "llum brillant" i, casada amb Constanci Clor, un general que no va perseguir als cristians allà on tenia poder, va tenir amb ell el seu fill i quan el seu marit es va divorciar d'ella per casar-se amb la filla de l'emperador romà del moment per ambició política, havent quedat sola es va convertir al Cristianisme, vivint en endavant una vida de devoció, pietat i caritat. Quan Constantí va arribar a emperador, la va cridar a la Cort amb ell i la va nomenar emperadriu. A Terra Santa, on havia anat en peregrinació, manant fer excavacions va trobar diverses creus i entre elles la Creu on va morir Nostre Senyor Jesucrist, que va reconèixer perquè feia miracles. També va trobar altres relíquies i va fer construir allà tres grans esglésies, a Betlem, a l'Hort de Getsemaní i al Calvari.  


Sta. Helena, a part de la seva santedat i aportacions cristianes
va ser també la mare de Constantí, l'emperador que va canviar
el món i en qui els cristians devien veure un nou "centurió al
peu de la Creu" dient "Realment aquest home és el Fill de Déu"

Constantí, que havia sigut instruit per ella i que a més de tenir-li molt afecte l'admirava molt, fou el qui després d'una visió al cel poc abans de la batalla del Pont Milvi, en la que va veure una creu amb l'escrit "In hoc signo vinces", va fer dotar als seus estendards d'aquest signe cristià i en gran inferioritat numèrica va vèncer al seu rival pagà Maxenci el 28 d'octubre del 312 i Constantí queda amo de l'Imperi Romà, on afavorí el Cristianisme amb l'edicte de Milà a la primavera del 313, atorgant-li llibertat de culte i legalitat, així com estatus oficial. Constantí va facilitar, ajudar a convocar i reconèixer el I Concili Ecumènic de Nicea del maig - juliol del 325, d'on van sortir el text del Credo de Nicea i el càlcul de la data de la Pasqua, a més de condemnar l'Arrianisme com heretgia. En la mateixa línia Constantí va prohibir les crucifixions com a mètode d'execució, va establir oficialment la setmana de 7 dies amb el diumenge, Dia del Senyor, festiu, i altres mesures procristianes, però sobretot va construir entre 326 i 336 la nova capital de l'Imperi, la Nova Roma cristiana, la inauguració oficial de la qual va ser l'11 de maig del 330, que en honor seu va acabar ben aviat essent coneguda com Constantinopolis, la ciutat de Constantí, que ens ha arribat com a Constantinoble. Finalment Constantí es va fer batejar com a cristià en el seu llit de mort, el maig del 337. 

La direcció procristiana d'aquests fets tan decisius que van canviar el món a partir d'ell potser es devien en bona part a la influència i a la conversió cristiana de la seva mare Sta. Helena que hauria sigut l'instrument de la Providència per modelar-li, potser al principi de forma poc conscient però després cada cop més voluntari, aquell "somni de la infància realitzat a l'edat adulta". El que Constantí, un nou "centurió al peu de la Creu" tornant a proclamar a Jesucrist com a Fill de Déu fet home, va iniciar va ser un procés de cristianització i d'unitat de la fe que va culminar amb l'establiment del Cristianisme catòlic com a única religió oficial de l'Imperi per l'emperador Teodosi a l'edicte de Tesalònica de l'any 380 i altres gests legals i símbolics al llarg del segle V fins a la pràctica extinció del paganisme grecoromà al segle VI. El Cristianisme, perseguit a mort durant segles, havia finalment sortit a la llum i neixia un món molt millor... 

dimarts, 17 d’agost del 2021

Els 8 elements comuns de les religions (I): Els 4 primers

Fa anys, estudiant en l'Institut de Ciències Religioses de Vic, em va arribar un document en que si no m'equivoco, es parlava "dels 8 elements presents en la majoria de les religions". No recordo l'autor, però el vaig trobar molt interessant. La informació ens l'havia proporcionat als alumnes de la seva classe el professor Francesc Xavier Marín, un dels membres del professorat dels qui vaig aprendre més, dins el molt alt nivell de tots. Recordo que acabada la classe, com ens havia proposat fer un treball de l'assignatura, li vaig dir que miraria de fer un estudi sobre aquests 8 elements procurant-ho fer en una clau evolutiva i/o lògica en que un portés a l'altra. El professor Marín ho va pensar un moment, considerant-ho, i em va dir "et costarà lligar-ne alguns" en el conjunt, acceptant que ho fes. I així va ser, em va costar trobar el lligam seqüèncial d'uns quants, si bé d'altres va ser molt fàcil, però al final ho vaig aconseguir més o menys pel treball i finalment, tot i que adaptant-ho, ho he anat arrodonint. 



El Sant Sopar, de Joan de Joanes (c. 1562)
























Els primers 4 elements que vaig seleccionar van ser molt fàcils de relacionar, i sense haver de canviar ni tan sols el seu nom ni el significat, sinó respectant totalment l'original, excepte alguns canvis molt menors. Eren els següents: 

1. Hierofania. La manifestació del sagrat, allò diferent al temporal i mundà. Aquesta experiència espiritual, que pot anar des de la Teofania a una cratofania, està en la base de la religió, com a revelació fundadora. En l'Antic Testament tindríem les aparicions a Abraham, l'esbarsser ardent que no es consumia de Moisès, la manifestació divina al Mont Sinaí a Moisès i el poble d'Israel...I en el Nou Testament n'hi ha moltes, des de l'Anunciació a Maria, els somnis de St. Josep i la inspiració d'Elisabet ja precedida per l'aparició angèlica a Zacaries,  l'avís i adoració del Naixement a pastors, mags i ancians del Temple, el Baptisme de Jesús al Jordà i el testimoni de St. Joan Baptista, la personalitat, predicació i els miracles de la vida pública de Jesucrist, i la Transfiguració, però sobretot el tram final del Sant Sopar amb la institució de l'Eucaristia, la Passió i mort en creu, la Pasqua i les aparicions, l'Ascensió i la Pentecosta.

2. La recepció i inculturació. L'original deia "mite", però això sembla implicar massa un component mític o llegendari, que en el cas del Cristianisme, religió històrica i veritable, no hi és sinó que senzillament forma part de la mateixa condició humana, com poden ser diverses visions segons els testimonis sobre un mateix fet, cosa que sempre pot passar i passa a la vida humana. Es tracta que l'experiència fonamental o fundadora s'insereix en una determinada llengua, cultura, mentalitat, història i geografia, en unes determinades personalitats... Així en l'Antic Testament en el poble jueu, la mentalitat semítica, els líders que tingueren el do de la revelació, els profetes, la situació socioeconòmica i política del seu temps, l'experiència de l'Exili i del retorn quan es reuneixen, redacten i proclamen els textos sagrats. En el Nou Testament és l'ambient de l'Imperi Romà i de l'Hel·lenisme, la pluralitat de corrents jueves i de filosofies gregues del moment, les llengües aramea (oral) i grega (oral i escrita) especialment el grec koiné, la personalitat pròpia de St. Pere, St. Joan, St. Jaume i els apòstols i sobretot de St. Pau, dels quatre evangelistes, dels màrtirs començant per St. Esteve, dels Pares apostòlics... D'aquí en surten els textos sagrats del Nou Testament, la tradició, el Símbol dels Apòstols i el Credo (1). Les experiències numinoses es veuen mediatitzades per la pròpia condició humana i la situació espacio-temporal en el moment clau inicial. 

3. Ritu. L'experiència religiosa fonamental, transmessa en una determinada forma de vida i època, es repeteix per tal que tots en el futur hi puguin retornar, com a mínim espiritualment, i participar-hi. En l'Antic Testament i el Judaisme era sobretot la celebració de la Pasqua jueva, recordant i volent actualitzar, la Nit de l'Èxode. En el Nou Testament i en el Cristanisme és sobretot l'Eucaristia, instituïda pel mateix Jesucrist en el Sant Sopar per donar-se Ell mateix en Cos i Sang, i en Ànima i Divinitat, com aliment espiritual per a aquesta vida i per a la vida futura i eterna, i per al perdó dels pecats obtinguda en la seva Passió, Mort en Creu i Resurrecció. Per poder accedir a aquest Sant Sacrifici de la Missa, com si estiguessim al Cenacle, al Calvari i al Dia de Pasqua o com si aquests tinguessin lloc en l'ara i aquí arreu del món, i per participar-hi vitalment, personalment, intel·lectualment i anímicament de forma plena, hi ha l'entrada que és el Baptisme, instituït pel mateix Jesucrist al santificar l'aigua al Jordà amb el seu, i hi ha la manera vàlida i eficaç de fer-ho, sacramentalment, amb la donació de l'Esperit Sant a la Pentecosta, i amb la seva continuació els sagraments de la Confirmació i l'Orde Sacerdotal. Així és Déu mateix, la Santíssima Trinitat, la que està present i actua a la Missa i a tots els sacraments, a la Litúrgia de les Hores i a l'oració, a l'Església, a la vida consagrada, al seguiment evangèlic de Crist, a les bones obres fetes per caritat... 

4. Festa. Quan tot un poble, o una comunitat, es torna creient i s'uneix a la celebració del rite, separant uns dies i uns llocs del temps i les activitats profanes, s'arriba a la festa. Expressió màxima de llibertat i de connexió amb Déu i amb el sagrat. En l'Antic Testament aquesta era sobretot el dissabte, dia de la setmana reservat al Senyor, i les festes al llarg de l'any, molt especialment la Pasqua i la Pentecosta jueves. En el Cristianisme són tots els diumenges de l'any, Dia del Senyor, així com les Festes de Nadal i de Setmana Santa i Pasqua, amb les seves celebracions religioses i vacances, i els dies festius d'origen religiós al llarg de l'any, molt especialment les grans festes marianes com la Immaculada Concepció, l'Assumpció de Maria i altres, així com algunes de grans sants. Les festes i les vacances, tot i que avui en la nostra societat occidentals s'han anat secularitzant, sempre són inicialment religioses, és a dir que tenen un origen religiós, sagrat (2). 


Fins aquí els 4 primers elements, de tipus més aviat col·lectiu i inicials, que em van ser molt fàcils d'ordenar i de lligar lògicament i alhora en successió cronològica. Més difícils em van ser els 4 següents elements, com ja m'havia avisat el professor, perquè són d'un tipus diferent i a primera vista no tan clars d'incloure en un esquema conceptual. Ja dic que ho vaig aconseguir, basant-me en altres estudis, primer d'una manera més provisional i per a mi no tan satisfactòria com els primers, tot i que el treball en que ho vaig presentar no sols em va ser acceptat i aprovat sinó que va tenir una molt bona qualificació, potser per l'atreviment, pel novedós del tema i pel resultat finalment exitós malgrat la dificultat. Més tard, però, canviant algun concepte i modificant-ne algun altre, i aprofitant-me de reflexions i d'altres estudis posteriors i diferents, de tipus psicològic sobretot i aparentment no relacionats, que em van servir per poder treballar-ho més, he aconseguit una síntesi que trobo satisfactòria. No sé si hi vaig posar cap referència en el treball de fi de llicenciatura d'Humanitats del 2004 o més probablement en el de fi de llicenciatura de Ciències Religioses del 2015 - tot i que havia acabat els estudis el 2005, vaig tardar 10 anys en fer el treball - però per aquells anys hi anava treballant de tant en tant i fent adaptacions i aportacions externes, comparacions amb altres temes i buscant similituds, fins arribar a la conclusió definitiva (3). Però ho deixo per una altra entrada en aquest Blog.  

(1) Cal pensar en l'adaptació cultural si el Cristianisme en lloc d'expandir-se principalment cap a l'Oest en la seva versió primera i ràpida, majoritària i principal, de l'Església, ho hagués fet cap a l'Est, per exemple. Però la Providència i les circumstàncies, Imperi i Pax Romana, el van fer inculturar ja des del principi des del seu origen jueu en llengua aramea i amb textos sagrats hebreus, i grecs com la Septuaginta,  en el món grecollatí de mentalitat indoeuropea i amb les filosofies, ciència i art hel·lènics i el dret, l'organització i la política romanes, amb l'universalisme tan de l'hel·lenisme com de l'Imperi.
(2) Igual que el tenen la Història, la música, l'art... tot i que en aquests casos l'origen és més remot, encara que sempre han anat molt relacionats amb la religió com es veu en les millors i més importants obres artístiques i musicals.
(3) Avanço que em va costar bastant el 5è esglaó de la cadena d'elements, perquè introduïa unes concepcions noves que feien necessari un enfocament diferent per aquests altres elements restants, tot i que un cop trobada la correlació sembla força evident l'ordre i els conceptes i fins i tot tenen una correspondència clara amb els elements primers.   

dilluns, 16 d’agost del 2021

Promovent l'expansió de l'Església a la Terra

St. Esteve d'Hongria (c. 975 - 1038), després d'haver-se batejat cap a l'edat de 12 anys, va ser coronat rei per delegació del Papa Silvestre II, que li envià una corona, el dia de Nadal l'any 1000, essent el primer rei cristià del seu país. Va promoure l'evangelització dels magiars, fins aleshores majoritariament pagans,  i va organitzar l'Església Catòlica al seu país, essent-li atorgat el títol de rei apostòlic. Fundà una arxidiòcesi, 6 bisbats i 3 monestirs benedictins i es va implicar molt personalment en la difusió de la fe cristiana a les seves terres, la conversió del seu país en un Estat cristià va ser el seu objectiu principal durant tot el seu regnat. I si bé la conversió massiva de la gent ja havia començat en el regnat del seu pare, ell va ser qui va obligar a renunciar als cultes pagans establint-ho legalment. 


Relicari de St. Esteve a la catedral de Budapest 

St. Esteve va ser un dels sobirans evangelitzadors d'Europa, que va portar als seus a la Veritat, formant part així del selecte grup de Constantí (313), Ezana d'Aksum (333), Teodosi (380), Clodoveu (498), Recared (589), el tsar Boris de Bulgària (864), el duc Mieszko de Polònia (969), St. Vladimir de Kiev (988), l'assemblea Althing d'Islàndia (1000) i molts altres, als que s'hi podrien afegir els qui consolidaren el Cristianisme ja establert o el defensaren, a més de propagar-lo, com Justinià, Carlemany i Otó I. I encara Carles V i Felip II, pel seu paper a Europa i a Amèrica. 

També forma part St. Esteve d'Hongria del grup de reis sants, com St. Vladimir de Kiev, St. Ferran III de Castella, St. Lluís IX de França... Governants que saberen santificar-se en la molt difícil, i plena de responsabilitat, funció reial. N'hi ha uns quants i si tenim en compte les reines serien encara molts més. 

Que St. Esteve, que la va expandir durant la seva vida terrenal, ens ajudi ara des del Cel a mantenir sempre l'Església Catòlica viva, fecunda, forta i creixent a les terres d'Europa i a tot el món! 

diumenge, 15 d’agost del 2021

L'Assumpció de la Verge Maria en cos i ànima al Cel

L'Assumpció de la Verge Maria és la gran festa mariana que es celebra el 15 d'agost. 



La fe ens diu que, essent Immaculada i Mare de Déu, la Verge Maria no va morir, sinó que va experimentar la Dormició, una mena de son profund, a continuació del qual va ser Assumpta al Cel i va ser coronada com a Reina i Emperadriu de Cels i Terra. Aquest meravellós miracle ja es celebrava als primers segles de l'Era Cristiana i es va establir com a dogma de fe l'any 1950. És la celebració de Maria més important de l'any, perquè així com la Immaculada és l'inici, l'Assumpció és la meta. 

A part de la celebració litúrgica solemne del mes d'agost, la Mare de Déu d'agost com també se li diu popularment, i del patronatge que aquesta advocació té sobre diferents llocs com a la comarca d'Osona la vila de Manlleu, també es celebra aquest miracle quan es resen els misteris de Glòria del Rosari, el 4t dels quals és precisament l'Assumpció de la Verge Maria en cos i ànima al Cel amb gran goig dels àngels, que lloen i beneeixen al Senyor veient pujar a la Glòria l'Arca immaculada i vivent del Déu encarnat. 

És el moment de recordar algunes oracions a la Santíssima Verge Maria, que junt amb l'Angelus, el Rosari, la Salve i les Lletanies Lauretanes és molt escaient resar-les el dia d'aquesta gran Festa, essent convenient fer-ho tots els dies de l'any, però amb més motiu encara en aquestes grans festivitats de Maria. 


Magnificat: 

La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa, des d'ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. Les obres del seu braç són potents, dispersa els homes de cor altiu i exalça els humils, omple de béns els pobres i els rics s'entornen sense res. Ha protegit Israel el seu servent com ho havia promès als nostres pares, s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre. 


Oració de Sant Bernat (1): 

Recordeu-vos, oh piadossísima Verge Maria, que mai no s'ha sentit a dir que ningú que hagi implorat la vostra assistència i reclamat el vostre auxili, hagi estat abandonat de vos.  Animat amb aquesta confiança a vos recorro, oh Mare, verge de les verges, i encara que gement sota el pes dels meus pecats m'atreveixo a comparèixer davant la vostra presència sobirana. No desoïu, oh Mare de Déu, les meves súpliques, ans escolteu-les i acolliu-les favorablement. Aixi sia.  


Consagració a la Mare de Déu: 

Oh, Verge i Mare de Déu jo m'ofereixo per fill vostre i a honra i glòria de la vostra puresa us ofereixo els meus ulls, les meves orelles, la meva llengua, les meves mans, en una paraula tot el meu cos i la meva ànima, i us demano que m'assoliu la gràcia de no fer mai més ni un sol pecat. Amén. 
Mare, aquí teniu el vostre fill, Mare aquí teniu el vostre fill, Mare aquí teniu el vostre fill. En vos Mare meva dolcíssima he posat tota la meva confiança i mai més quedaré confós. Amén. 

A continuació d'aquesta oració de consagració es solen resar 3 Avemaries per desgreujar a la Verge d'ofenses i indiferència envers ella. 

I la jaculatoria de la Medalla miraculosa: "Oh, Maria, sense pecat concebuda, pregueu per nosaltres que recorrim a vos". 

També es molt bo de conèixer i resar les pregàries de St. Alfons Maria de Liguori per cada dia de la setmana, per assegurar la salvació amb l'ajuda de Maria, mitjancera de totes les gràcies. 

(1) Sant Bernat de Claravall (1050 - 1153), sant molt devot de Maria, a qui se li atribueix la composició, que ha rebut el seu nom. L'eficàcia d'aquesta oració l'explica St. Francesc de Sales, que en la seva joventut, al resar-la un dia en una església, va superar una forta temptació de desesperació que l'abrumava des de feia temps.