El Mont Saint-Michel

La més original i coneguda abadia d'Europa 

  

Símbol de la Cristiandat i de França

Les 4 grans actituds vitals bàsiques

A la vida es poden prendre quatre grans opcions vitals: 

Ja des de petit un ha de decidir quina actitud bàsica pren davant la vida: un meu germà, el Jordi, als 12 anys, maig 1969 

1. De confiança. Creure en tot el que t'arriba avalat per la tradició, per institucions, per les persones grans, especialment per pares i altres parents, mestres i professors, persones amb autoritat per estudis o experiència i per les persones que t'estimen i a les que tu estimes i en qui confies, perquè saps que et volen bé... i creure-ho mentre no es demostri el contrari.  

És l'actitud de la religió, de la fe, de la família, de l'amor, de l'amistat, de la simpatia, de les bones relacions personals i col·lectives... pressuposa la bona fe i les bones intencions en general i la bondat de la gent i del món, la confiança bàsica en la vida i l'acceptació i la intel·ligència i bona informació pròpia i aliena.  

2. Escèptica - investigadora. Creure només en allò provat i demostrat, no creure res mentre no s'hagi testat, investigat i comprovat repetidament de forma objectiva i segura, per molts observadors.

És l'actitud científica i escèptica, que serveix molt bé per conèixer el món material i per poder dominar-lo, però que porta a un fracàs en les relacions humanes en general i molt més encara en les relacions íntimes, ja que pressuposa la desconfiança i la vigilància constant, no sols perquè tota afirmació s'ha de comprovar ja d'entrada, preguntant o espiant, sinó perquè sempre pot aparèixer eventualment l'excepció o alguna cosa amagada, o bé amb el temps una novetat o canvi que ho invalidi.

3. Personal de tria. Creure només en allò que t'agrada, escollir personalment el que vols o no vols creure, a la carta, fora del conjunt en que t'arriba o agafant coses de sistemes diferents, ni que siguin inconexos, incompatibles o incoherents.

És l'actitud artística o subjectiva, eclèctica i irracional, de creure només allò que et ve de gust creure, que pot variar no sols amb les implicacions que es dedueixen i de les que es prescindeix, sinó que també pot variar amb el temps (abans, ara...en el futur potser una altre cosa) i és molt individualista, arribant a fer síntesis pròpies que gairebé ningú més, o només uns pocs, comparteixen, essent que la majoria dels altres ho veu fals i enganyós, fins i tot,  i molt sovint sobretot, els qui tenen altres gustos i creences. 

4. Rebel y negativa. No creure en res, ni en allò comunment acceptat ni en allò ben establert amb demostracions i certesa i en casos extrems ni tan sols en allò evident.

És l'actitud nihilista, antitot, de l'escepticisme radical, que nega el món arribant a negar l'existència, el coneixement i la comunicació, com en la famosa frase del sofista Gorgias, cosa que en la majoria d'ocasions és només una pose o una provocació, perquè sinó implicaria una ignorància total, falta d'intel·ligència o un negativisme patològic fronterer amb la malaltia mental quan no degut a aquesta. 

El gran patró d'Europa

Sant Benet de Núrsia (480 - 547), fundador de l'Orde Benedictina i un dels pares i potser el més gran del monasticisme occidental és un dels patrons d'Europa, a la que ell i els seus fills benedictins contribuiren en gran mesura a evangelitzar i cristianitzar. millorant les vides comunitàries i individuals de tots els seus habitants  i comunicant-los alhora la veritat i el sentit de la vida, coneguts per la revelació divina, obeïnt el manament de Jesucrist d'anar a convertir i batejar tots els pobles. 

De les necessitats i els perills del món a la Glòria del Cel amb Déu 

Amb el seu lema de "ora et labora", amb la fundació de l'abadia de Monte Cassino (529) sobre les ruïnes d'un dels últims temples greco-romans pagans i amb la famosa Regla (540), seguint a Jesucrist, el Camí, la Veritat i la Vida, van ensenyar la dignitat de la vida humana per la filiació divina, van donar exemple de viure l'Evangeli i d'estar en camí cap al Regne de Déu ja en aquest món i també i definitivament en el món futur i etern.   El bé que van fer els monestirs benedictins ja des del principi al segle VI i després amb la fundació l'any 910 del monestir de Cluny i l'expansió de la reforma Cluniacenca entre els segles X - XIII sobretot i després amb la reforma del Císter (c. 1100) i la segona onada d'expansió de la reforma Cistercenca, uns segles posterior, tota Europa s'omplí de monestirs benedictins, que feien vida contemplativa, resaven, treballaven la terra i organitzaven i estructuraven el territori, però sobretot mantingueren la fe i l'espiritualitat catòlica i preservaren el valuós del llegat cultural de l'Antiguitat en els escriptoris on es copiaven i comentaven les millors obres en llatí de la Roma clàssica i de la patrística i se'n arribaren a crear algunes de noves, i en les escoles on s'ensenyava la doctrina cristiana i l'ensenyament bàsic del trivium i el quadrivium com també l'especialitzat, de medecina, farmacopea i botànica principalment, però en general de tota la cultura, essent on aquesta es conservà i transmeté en els anomenats Segles Benedictins (1). 

El seu llegat espiritual i cultural ha sigut extraordinari, incloent-hi la difusió de l'art romànic primer i del gòtic després, així com de pelegrinatges com el Camí de Sant Jaume. Europa i el món li deuen molt a St. Benet i als monjos continuadors de la seva obra, perquè com va fer notar un destacat intel·lectual francès l'any 1973, "el triomf del Cristianisme a Europa a partir dels s. IV - VI, va solucionar durant més d'un mil·leni i mig els grans problemes que el món actual té plantejats ara i que han tornat des de fa un segle o un segle i mig: l'explosió demogràfica, l'esgotament de recursos naturals i la contaminació ambiental i els seus efectes". Hauriem d'aprendre, avui més que mai, de quina manera tan senzilla, respectuosa i afavoridora, es va dur a terme. 

(1) Una descripció molt acurada de com va ser, la seva importància i el seu llegat es pot veure a Los siglos benedictinos: la primera expansión (1969) de l'historiador David Knowles O.S.B.

Portadors de Jesucrist

St. Cristòfol, qui segons la tradició va portar el nen Jesús a les espatlles per travessar un riu, és el patró dels automobilistes i dels viatgers en general. Cristòfol o Cristòfor, nom que ve del grec Christofóros, vol dir "portador de Crist" i en aquest sentit es podria aplicar, perquè ho són, a tots els ministres ordenats i també d'alguna manera els religiosos i religioses i fins i tot tots els batejats. 

Benedicció dels cotxes a Santa Maria de Corcó, dia de St. Cristòfol, 2011.

Molts conductors de vehicles porten la medalla de St. Cristòfor a l'automòbil, o una estampa a la cartera o a la guantera. En molts pobles encara es manté la tradició de la benedicció amb aigua beneïda per part d'un sacerdot o diaca de tota mena de cotxes, motos i altres màquines de desplaçament, ja sigui el mateix dia 10 de juliol o en un dels dos diumenges més propers, el d'abans o el de després d'aquesta data.

El rostre dels sants

La cara és el mirall de l'ànima, se sol dir, i és interessant veure com és la dels sants.

 

Sant Enric Newman (1801 - 1890)
i Santa Teresa de Lisieux (1873 - 1897)

Mantenint la seva personalitat, creada per Déu, i complint totes les expectatives en ells posades, el rostre i la mirada dels sants tenen una especial lluminositat, el transparenten a Ell.

Santa Edith Stein (1891 - 1942) i

Sant Maximilià Kolbe (1894 - 1941)
 

El caràcter dels sants

El filòsof catòlic René Le Senne (1882 - 1954), de tendència personalista, va desenvolupar l'estudi dels caràcters humans realitzat pels holandesos Heymans i Wiersma l'any 1908, en que distingien 3 grans constituents de la personalitat humana: la capacitat d'emoció alta (E) o baixa (nE), la predisposició a l'activitat que també pot ser alta (A) o baixa (nA) i la resposta habitual als esdeveniments, que pot ser primaria (P), és a dir immediata, ràpida, superficial i efímera,  o bé secundaria (S), retardada, lenta, profunda i persistent. La combinació d'aquests 3 factors produeix 8 tipus de caràcter, que encara es desdoblen cadascun d'ells per un quart factor, no tan important però que suscita diferències, que és el tipus de "camp de consciència", que pot ser ample, quan la persona tendeix més a veure panorames generals i conjunts, o pot ser estret, quan es tendeix més a enfocar l'atenció i veure coses particulars i detalls (1). Després d'anys d'observació, investigació i estudis, Le Senne va escriure les seves aportacions al seu Traité de Caractérologie, una obra voluminosa, densa i fins i tot espesa, publicada l'any 1945. 

El filòsof francès René Le Senne. 

Aquest sistema de classificació dels caràcters humans en 8 tipus (2), conegut com la Caracterologia de Heymans - Le Senne (3) va ser molt utilitzat i va estar molt de moda als anys 1950s i 1960s sobretot, per les aportacions al mateix de molts psicòlegs, pedagogs, metges i religiosos, i especialment per les  de Gaston Berger (1896 - 1960) amb els seus llibres Traité pratique d'analyse du caractère (1950) i Caractère et personnalité (1954), en que encara estenia més el sistema, i també d'André Le Gall (1904 - 2004) amb la Caractérologie des enfants et des adolescents, à l'usage des parents et des éducateurs (1950) i altres obres posteriors com Les caractères et le bonheur conjugal, analyses et conseils (1965) i Les caractères et la vie des couples (1977). Totes les quals van tenir ben aviat traducció a diversos idiomes, entre ells el castellà. 

El sistema encara estava ben vigent i d'actualitat als anys 1970s i 1980s  i tenia prestigi intel·lectual i universitari, la col·lecció Caractères de l'editorial Presses Universitaires de France (P.U.F.), va publicar ja des del principi sota la direcció d'Edouard Morot-Sir (1910 - 1993) totes aquestes i moltes altres contribucions. També va tenir un gran èxit popular gràcies a divulgadors com Jean Brun-Ros (1886 - 1975) que va escriure diversos llibres d'autoconeixement i autoajuda basant-se en aquest sistema, que van arribar molt al gran públic. Avui dia segueix usant-se però de manera més limitada i han sortit altres sistemes que es consideren més científics, com el model dels Cinc Factors també dit Big Five o Ocean, per les inicials de les característiques considerades en anglès, que té una amplia acceptació entre els professionals de la psicologia, i també altres que senzillament estan de moda, encara que siguin dubtosos o fins i tot basats en teories molt especials i no científiques. Molts d'ells porten a 4 (4), 8 o 16 tipus, amb la qual cosa sovint és possible fer una certa correlació i en algun que altre cas gairebé una equivalència i tot. El problema de tots ells és que no es poden prendre com una manera d'encasellar ja que només indiquen tendències generals, fins i tot els que estan més ben fets, i la personalitat individual humana és irreductible a uns pocs tipus o a una teoria determinada. Perquè com ja deia el mateix René Le Senne, tothom és: a) en part com tothom, b) en part com alguns, c) en part únic. Per tant dir que algú és d'un determinat caràcter teòric és com dir que és home o dona, o que és nen, jove, adult o ancià, o solter, casat o vidu, d'una llengua, cultura, religió i pais determinat, d'una època històrica, d'una determinada professió... tant considerar això, aquestes condicions compartides amb altra gent, com el seu suposat tipus de caràcter dona informació i és orientatiu, però no es por portar més enllà i molt menys es pot considerar un retrat psicològic complet (5). 

Però el que interessa més aquí és que també es va usar aquesta tipologia de Le Senne amb finalitats no sols educatives en general sinó també religioses com la Caracterologia pastoral de Paul Grieger. Al sacerdot italià Luigi Maria Rossetti O.M.I. se li deu l'obra més important d'aquest grup, Práctica de Caracterologia, reeditada moltes vegades als anys 1960s i 1970s, on parla molt de tipus d'espiritualitat, de direcció espiritual i de vocació segons la pròpia manera de ser. En ella dona uns exemples de cadascun dels caràcters, tant de figures històriques i culturals com d'alguns sants que semblen respondre bé a l'arquetip proposat. 

He adaptat una mica la nomenclatura, deixant de banda els noms de la tipologia i fent-la numèrica (6), però seguint fidelment la seva proposta de classificació: 

1 St. Ignasi de Loyola 

2 St. Francesc d'Assís 

3 St. Joan Bpta. Mª Vianney, rector d'Ars 

4 St. Agustí 

5 St. Joan Fisher 

6 St. Josep de Cupertino 

7 St. Benet Josep Labre

8 St. Bernardí de Siena, St. Tomàs More 

 

Són models de maneres de ser humanes, portades a la perfecció dins de cada estil, perquè la santedat no altera la personalitat de cada persona, al contrari la potencia al màxim en tota la seva originalitat individual i coses bones, tal com Déu l'havia pensat i estimat abans de crear-la. 

(1) De visió ample seria el qui veu el bosc i de visió estreta el qui veu els arbres o encara un arbre concret.

(2) O en 16 si tenim en conte el desdoblament del quart factor, que a vegades es prou important. 

(3) També dita Moderna caracterologia de l'escola franco-holandesa de Groninga, pels seus origens.

(4) Com els famosos 4 temperaments establerts ja des de l'antiga Grècia clàssica. 

(5) Els éssers humans tenim molta tendència a crear sistemes tancats, que són limitats i necessàriament parcials i que ni de lluny reflecteixen tota la riquesa de la realitat, la qual d'altre banda sempre és oberta i no es pot reduïr a un esquema, per molt complex i variat que sigui, i això ho veiem per exemple en les ciències i fins i tot en les mateixes matemàtiques.

(6) Ni el numero ni l'ordre indiquen cap preferència, són convencionals i potser seria fins i tot més convenient per alguns motius començar pel 7 (al que se li podria dir 1) i seguir pel mateix ordre fins al 6 (que seria el 8 i darrer). Els nombres són veïns, els d'un tipus s'assemblen una mica a l'anterior i al posterior, perquè en cada pas només canvia un dels 3 elements constitutius i per tant en tenen dos en comú; el 8 i l'1 també són veïns, és una roda. Els més oposats (en el sistema E/nE, A/nA, P/S) són l'1 amb el 6, el 2 amb el 5, el 3 amb el 8 i el 4 amb el 7, que no tenen cap element en comú. El 8 és el tipus més extravertit, seguit per l'1; el 3 és el tipus més introvertit, seguit pel 6. 

L'opció fonamental a la vida: creure o no

Un debat radiofònic de la BBC als anys 1920s o primers 1930s reuní a l'apologista catòlic Chesterton amb un notable intel·lectual ateu. 

G.B. Shaw, Hilaire Belloc i G.K. Chesterton, tres grans intel·lectuals britànics
 molt amics, Shaw era ateu mentre que Belloc i Chesterton eren cristians i catòlics.

El punt més important i crucial del diàleg, quan Chesterton ja havia desmontat els arguments expressats per l'escèptic i l'havia acorralat bastant, va anar aixi: 

- Jo creuria - digué l'ateu - si algun cop la realitat s'estripés i una veu digués "Sóc Déu!". 

- No - li respongué Chesterton - quan això ja hagués passat, vostè diria: "Hi ha hagut un terratrèmol i he sofert una al·lucinació"... 

Cap prova és suficient pel qui no vol creure, igual que cap falta de prova fa desistir al que si vol fer-ho.  

Ja Pascal deia que "Al món hi ha prou llum i prou foscor, hi ha prou llum per qui vol creure i prou tenebres per qui no vol creure, així l'home és lliure de creure o no creure i per tant creure és meritori i mereix el premi". 

Com també un professor de Filosofia universitari, que volia que els seus alumnes molt majoritariament creients s'acostumessin a les crítiques per tal d'afermar i depurar la seva fe i els parlava d'opinions d'autors mestres de la sospita, va sentir la queixa d'una alumne seva: 

- Vostè em fa posar en perill d'anar perdent la fe - va protestar

- No, si qualsevol cosa que jo digui o faci li fa perillar de perdre la fe, és que no l'ha tinguda mai - li replicà.

Creure o no creure és l'opció fonamental humana de la que parla el teòleg Dietrich von Hildebrand, la fe és un do diví que l'home pot acceptar i així viure-la o pot refusar i pretendre ignorar-la.