Innocència i puresa, amor a Déu i perdó

Santa Maria Goretti (1890 - 1902), verge i màrtir. 

Sta. Maria Goretti, màrtir de la castedat, l'any 1902

Quan el seu assassí, Alessandro Serenelli (1882 - 1970), que ja l'havia intentat seduir moltes vegades, essent sempre rebutjat per ella per tal de no pecar ja que havia fet el ferm propòsit "abans morir que pecar", finalment va intentar forçar-la, ella s'hi va ressistir i no va poder violar-la. Furiós, ell la va ferir diverses vegades amb un ganivet. De resultes de les ferides, moriria a l'hospital un dia després. 

En l'agressió ella repetia "no, que és pecat", "Déu no ho vol" i "no, això ofèn a Déu", "no puc, és anar contra els manaments". I passat l'atac, ja al seu llit de mort ella el va perdonar de tot cor: "El perdono per amor a Jesús i vull que ell també vingui amb mi al Paradís". 

Fins i tot un cop ja morta i estant el seu atacant a la pressó, Sta. Maria Goretti se li va aparéixer, dient-li que l'havia perdonat, que l'estimava i que es convertís, per no perdre's a la vida eterna, que el volia al seu costat en el Cel. Alessandro així ho va fer i a partir d'aleshores es va penedir, va iniciar la seva progressiva conversió a la fe i va portar una vida exemplar i quan finalment l'any 1929 va sortir de la pressó per bona conducta, després de complir 27 anys de la condemna de 30 que se li va imposar, va realitzar la seva plena conversió i es va decidir a demanar públicament el perdó de la família, agenollant-se davant la mare d'ella (1) i suplicant-li-ho l'any 1934, perdó que li fou concedit: "Ella t'ha perdonat, Déu t'ha perdonat i jo també et perdono". Va entrar com a terciari laic en un convent caputxí on, portant una vida penitent de reparació del seu pecat, va exercir fins a la seva mort com a porter i jardiner. El 1961, proper als 80 anys, va escriure una carta relatant tot el mal que li van fer les idees llibertines sobre el sexe que va absorbir i fer seves a partir dels mitjans de comunicació, que li van donar unes expectatives eròtiques que al no poder realitzar el van portar per despit al crim passional, del que estava profundament penedit i del que pensava fer penitència tota la seva vida.  

Tant la mare de la santa, Assunta Carlini (1866 -1954), com ell, van poder assistir a la canonització de la joveníssima Maria, a Roma el 24 de juny de 1950, on van donar el seu testimoni i estan enterrats en el santuari de Sta. Maria Goretti, de la que s'han documentat molts miracles de curació. La seva germana més petita, Teresa Goretti (1900 - 1981), a la que cuidava quan ella va ser atacada el 5 de juliol de 1902, es va decidir a entrar en la vida religiosa com a monja franciscana (2).  

(1) El pare, Luigi Goretti (1859 - 1900), ja havia mort abans dels fets, cosa que accentuà la pobresa i la indefensió de la família.

(2) Altres germans foren Antonio (1887, mort als 8 mesos), Angelo (1888 - 1965), Mariano (1893 - 1975), Alessandro (1895 - 1917) i Ersilia (1898 - 1981), que va ser l'última en morir, sobrevivint 6 mesos a Teresa. 

Sant Miquel dels Sants

Sant Miquel dels Sants (Vic 1591 - Valladolid 1625) és el sant vigatà que és el patró de la ciutat i que presideix la Festa Major de Vic el 5 de juliol*. Diverses poblacions porten el seu nom, com a la comarca d'Osona Sant Miquel de Balenyà. 

St. Miquel dels Sants, una vida d'innocència i d'amor a Déu  

Sant Miquel dels Sants és un gran místic, monjo dels trinitaris descalços on professà essent força jove, duent sempre una vida d'austeritat i penitència, de continua i intensa contemplació i pregària, essent molt devot de l'Eucaristia, i experimentà molts fenòmens d'extàsis i levitacions. Morí als 33 anys, i com diuen els seus Goigs "d'aquest món gairebé ni s'en adona, ja estadant d'un món millor". 

* A la resta del món des de l'any 1969 la seva festa es celebra el 10 d'abril, dia de la seva entrada al Cel, però a Vic i comarca es segueix celebrant com abans el dia 5 de juliol. 

Com aigua en el desert

L'ordenació sacerdotal de Mn. Lluís Vidal Buxeda a Vic, pel bisbe Roma Casanova: 

Avui dia i a les nostres terres és un fet gairebé miraculós, fruit d'un ambient de molta fe. La fe que porta a que hi hagi miracles que tothom pot veure i també a veure molts més miracles encara si es mira la realitat amb la mirada de la fe.  

Que sigui un bon i sant sacerdot segons el cor de Déu, i que l'exemple cundeixi i en veiem més, molts més! 

Un gran do de Déu

Diumenge dia 4 de juliol, a la catedral de Vic hi haurà a les 5 de la tarda l'ordenació d'un nou jove sacerdot diocesà: 

Lluís Vidal (Igualada, 1994) va ser ordenat de diaca ara fa un any i ara accedeix al ministeri de prevere.

Donem-ne gràcies a Déu! 

90 anys de vida i 65 de sacerdoci

Aquest 2 de juliol de 2021, Mn. Francesc Basora compleix 90 anys, doncs va néixer el 2-07-1931 a una masia de Juncadella, prop de Manresa, el més petit d'una família nombrosa de la que encara li queda una germana que té 95 anys. 

Mn. Basora fa pocs dies a la Casa Sacerdotal de Vic, on resideix,en la
visita que recentment li va fer l'autor d'aquest Blog, la vetlla de St. Joan

També ha complert ja 65 anys i mig de vida sacerdotal, ja que va ser ordenat pel bisbe Ramon Masnou junt amb molts companys, el desembre de 1955.

Felicitats i que si Déu vol en compleixi força més al seu servei i al de l' Església! 

El pecat original

El pecat original dels primers pares Adam i Eva, les conseqüències universals del qual arriben fins ara i arribaran fins els darrers temps en aquest món de prova que és l'entrada al món definitiu, va ser de desconfiança, de desobediència i d'orgull.  Tenint la visió de Déu i havent-lo escoltat i parlat amb Ell, a la primera ocasió van fer cas d'una desconeguda serp diabòlica que passava per allà, dubtant de Déu i confiant més en si mateixos i en aquell reptil que no pas en el seu Creador i Senyor. Van menjar del fruit de l'arbre del coneixement del bé i del mal, la qual cosa deu voler dir que van decidir que serien ells mateixos els qui establirien què està bé i que està malament, essent així "com dèus". Déu els ho havia donat tot, però en lloc de fer-li cas i acceptar els seus manaments, donats per tal de que portessin una vida bona i feliç, van decidir fer cas a si mateixos i a la primera serp demoniaca que van trobar. En lloc de fer la voluntat de Déu van decidir fer la seva pròpia, que incloïa deixar-se suggestionar pel enemic que els hi presentava la seva ruïna com si fos una cosa encara millor per ells. Tenint el Paradís i el tracte directe i amistós amb Déu, van mirar si encara hi havia una cosa superior al seu abast, com si estiguessin insatisfets amb la seva situació, no en tinguessin prou i volguessin encara més. 

I el resultat del pecat original va ser desastrós, perquè un cop feta la trasgressió es van trobar que havien caigut en la trampa del temptador, es van trobar indefensos i culpables, tacats pel pecat, del que van fer la terrible experiència, van tenir por del que havien fet i de Déu i en lloc de confessar-li-ho contrits i penedits i confiant en la  bondat i l'amor divins, es van avergonyir, es van amagar i no s'atrevien ni a presentar-se davant d'Ell. Havien decidit ser els coneixedors del bé i del mal, i ja en la segona ocasió van seguir la seva opció i no buscar la voluntat divina i a partir d'aquí tot va anar malament, de mal en pitjor. No sols van trencar la confiança amb Déu sinó també entre ells mateixos, el relat ens diu que Adam per intentar justificar-se va acusar Eva i aquesta va intentar descarregar-se de la seva responsabilitat al·legant la temptació diabòlica, quan eren totalment lliures d'optar per confiar plenament en Déu, que a més hagués sigut el més natural en l'estat en que estaven i van deixar-se temptar i enganyar. Volien ser ells mateixos els que jutgessin i decidissin què estava bé i que no i ho van fallar totalment i dramàticament. Va ser la rebel·lió de la criatura contra el seu Creador, que tot i que es va enfadar, va respectar la seva opció pressa amb la llibertat que els hi havia donat i encara va ser prou benevolent amb ells, prometent-los que en un futur Ell mateix intervindria per arreglar-ho. Perquè no sols van perdre el Paradís i la visió i intimitat amb Déu amb la que estava necessàriament relacionada per essència, sinó que el pecat va anar fent la seva labor destructora en la vida humana: al cap de no massa ja hi havia el primer assassinat i fraticidi, Cain matava per enveja el seu germà Abel, i les coses van anar cada vegada més tortes i espatllades degradant-se i degenerant fins la Torre de Babel, quan els éssers humans ja no s'entenien entre ells, potser perquè no es volien entendre, i fins els càstigs divins del Diluvi i de Sodoma i Gomorra, perquè la maldat humana, fruit de fer la pròpia voluntat i el propi gust i decidir un mateix el que pot o no pot fer, com si fos un déu, havia arribat al més abjecte i aquella perversitat extrema, general en un cas i local en l'altre, clamava al Cel. 

Les conseqüències del pecat original dels primers pares de la Humanitat arriben fins ara i arribaran fins els darrers temps, perquè tots naixem en aquesta condició de pecat que va ser la tria inicial de la llibertat personal i va afectar irreversiblement la naturalesa humana; tots els descendents d'Adam i Eva venim a l'existència en la situació i condició que ells van escollir lliurement i voluntàriament per a si i per tant per a tota la seva descendència, va ser una transformació radical del que comporta ser humà, no volguda per Déu sinó per l'enveja i malignitat del que també va decidir, un cop ja caigut, ser enemic del gènere humà per fer oposició a Déu, que ens estima i vol el millor per nosaltres, i per tal que homes i dones també perdessin aquell Cel i felicitat que ell i els seus havien perdut i també per fer-los viure ja en aquest món en la foscor espiritual del pecat en que els dimonis viuen amb les seves desgràcies i penes. Pel pecat va entrar la mort, la mort de tots, en el món, cosa que també era la intenció del diable. Però Adam i Eva van tenir el consol de saber per Déu mateix que un dia això es revertiria per la intervenció divina. Que quan va tenir lloc amb Jesucrist, Déu Fill fet home, va ser molt més gran de l'esperat, perquè no va retornar a la Humanitat al Paradís sinó que va unir totalment l'essència humana amb la divina i ens va permetre arribar a la Glòria del Cel amb Déu. 

Déu ens vol a tots cristians, és a dir redimits per Jesucrist i fets semblants a Ell, i que així visquem una vida santa, digna i feliç a la terra i després siguem ressuscitats i visquem eternament en plenitud d'amor i felicitat en el món nou i definitiu amb Ell, però pel pecat original no naixem cristians. Ens fem cristians pel baptisme, que ens perdona el pecat original - i els pecats afegits que poguem tenir, si és el cas - i ens fa fills adoptius de Déu en el seu Fill propi Jesucrist i així tenim una protecció especial i podem pregar a Déu com a pare nostra, ens fa membres del Cos de Crist, que és l'Església i així anar construint i participant del Regne de Déu ja aquí en la terra abans de ser-ho en la vida futura, i ens fa també temples de l'Esperit Sant, participants de la seva veritat, amor i llibertat per la gràcia divina que ens és donada, se'ns obren les portes del Paradís i som fets hereus del Cel, ell lloc de la llum, del consol i de la pau en la presència de Déu, contemplant el seu misteri inesgotable i adorant-lo, lloant-lo i beneïnt-lo per sempre en acció de gràcies per la seva bondat i amor i per tot el que hem rebut d'Ell i sobretot pel do més gran d'haver-nos salvat. 

Seguint amb les reflexions

Ja que compartim tots l'avantsala de l'eternitat, aquest món, en el que hi fem una estada temporal, de pas, és bo de reflexionar sobre allò més important. 

Seguint amb les diferències entre les dues maneres de fer, la de Déu i la d'aquest món, hi ha una oposició fonamental: al qui confessa el seu pecat Déu el perdona, mentre que al qui confessa el seu delicte, el món el castiga; i al qui no confessa la seva culpa mentre té temps, és a dir mentre viu, Déu el castiga, mentre que al qui no confessa el seu delicte el món no li fa res mentre no ho descobreix i no ho pot demostrar. I així el món a qui ha fet sempre una vida legal i correcta, el castiga per un sol delicte, mentre Déu a aquell que ha viscut en pecat el pot salvar per una sola obra bona, una conversió i un penediment sincers, amb contrició o amb el perdó sacramental demanat, ni que sigui a l'hora de la mort. 

Perquè com diu una dita, "Déu perdona sempre, els homes a vegades, la naturalesa mai". Déu, que és Amor, estima i actua. Els poders del món tenen una altre mentalitat, com es veu en dites com "la llei és dura, és la llei" o "la ignorància de la llei no eximeix del delicte", per no dir ja aquella famosa advertència que és de llei fer en les detencions als Estats Units: "a partir d'ara tot el que digui o faci pot ser usat en contra seva". No hi pot haver més contrast entre això i les paràboles del fill pròdig, de l'ovella perduda, del publicà que s'autoacusava i humiliava davant Déu al temple... El món no entén ni pot entendre casos com el de Sta. Maria Magdalena i el de la dona adúltera a la que Jesús salva del càstig de la Llei, el bon lladre, la reafirmació triple de l'elecció de St. Pere després de les tres negacions, la conversió de St. Pau per un miracle diví...

"L'última pregària" (1883), sants protomàrtirs cristians al Circ Màxim de Roma, Jean Léon Gérome

Perquè a més les lleis del món no sempre són justes ni adequades, amb casos molt greus en molts períodes històrics i en molts llocs, sense eximinir l'actualitat. Hi ha hagut i hi ha moltes lleis injustes, abusives i immorals. En la celebració del 30 de juny ho veiem en els sants protomàrtirs de Roma, torturats i martiritzats per una acusació falsa, executats amb una refinada crueltat l'any 64, cremats vius com torxes gegants o deixats a l'arena del Coliseu per a ser devorats per les feres i  de moltes maneres més, servint els seus assassinats legals i massius per exonerar de les sospites populars a l'emperador Neró i com a espectacle i diversió per entretenir aquest mateix populatxo, excitant les seves més baixes passions de veure matar i morir éssers humans com ells mateixos als que el propi poder imperial incitava a odiar i a insultar com a suposats malfactors i enemics, acusant-los d'odi i maldat, per no haver de reconèixer que aquestes no estaven en aquells, que eren innocents i bons, i sí en les autoritats i el públic, que creien tenir tot el dret a fer el que feien però no li tenien, ans al contrari, eren perversos i culpables, tot i que la gran majoria no devien esser massa conscients de la terrible gravetat del que estaven fent. I no va ser ni l'únic lloc ni l'únic temps en que això va passar, al contrari, va passar a tots els segles fins ara i a moltíssims llocs d'arreu del món, ha passat de forma massiva al segle XX, potser el segle que més màrtirs cristians ha tingut de tots, i segueix passant ara, en molts llocs avui dia els cristians són maltractats, amenaçats, perseguits, empresonats, torturats i en moltes ocasions assassinats o executats, amb tot el suport legal en molts països del món, i ho son només pel fet de ser-ho, és a dir per les seves creences i la seva pràctica religiosa que determinats governs i ideologies volen prohibir i fer desapareixer, suposadament perquè els ofen la seva mera existència. 

Tot això, totes aquestes actituds i aquests fets violents, venen del pecat, que el món en moltes ocasions assumeix com a seu, tot i que tard o d'hora, i més aviat d'hora, el pecat revela el seu origen diabòlic, el seu profund engany, el seu caràcter no sols destructiu sinó també autodestructiu, i deixa entreveure cada cop més clarament la seva meta real, la perdició humana individual i col·lectiva. I les víctimes són els que es salven, mentre que els botxins arrisquen la seva reprobació eterna.