Seguint amb les reflexions

Ja que compartim tots l'avantsala de l'eternitat, aquest món, en el que hi fem una estada temporal, de pas, és bo de reflexionar sobre allò més important. 

Seguint amb les diferències entre les dues maneres de fer, la de Déu i la d'aquest món, hi ha una oposició fonamental: al qui confessa el seu pecat Déu el perdona, mentre que al qui confessa el seu delicte, el món el castiga; i al qui no confessa la seva culpa mentre té temps, és a dir mentre viu, Déu el castiga, mentre que al qui no confessa el seu delicte el món no li fa res mentre no ho descobreix i no ho pot demostrar. I així el món a qui ha fet sempre una vida legal i correcta, el castiga per un sol delicte, mentre Déu a aquell que ha viscut en pecat el pot salvar per una sola obra bona, una conversió i un penediment sincers, amb contrició o amb el perdó sacramental demanat, ni que sigui a l'hora de la mort. 

Perquè com diu una dita, "Déu perdona sempre, els homes a vegades, la naturalesa mai". Déu, que és Amor, estima i actua. Els poders del món tenen una altre mentalitat, com es veu en dites com "la llei és dura, és la llei" o "la ignorància de la llei no eximeix del delicte", per no dir ja aquella famosa advertència que és de llei fer en les detencions als Estats Units: "a partir d'ara tot el que digui o faci pot ser usat en contra seva". No hi pot haver més contrast entre això i les paràboles del fill pròdig, de l'ovella perduda, del publicà que s'autoacusava i humiliava davant Déu al temple... El món no entén ni pot entendre casos com el de Sta. Maria Magdalena i el de la dona adúltera a la que Jesús salva del càstig de la Llei, el bon lladre, la reafirmació triple de l'elecció de St. Pere després de les tres negacions, la conversió de St. Pau per un miracle diví...

"L'última pregària" (1883), sants protomàrtirs cristians al Circ Màxim de Roma, Jean Léon Gérome

Perquè a més les lleis del món no sempre són justes ni adequades, amb casos molt greus en molts períodes històrics i en molts llocs, sense eximinir l'actualitat. Hi ha hagut i hi ha moltes lleis injustes, abusives i immorals. En la celebració del 30 de juny ho veiem en els sants protomàrtirs de Roma, torturats i martiritzats per una acusació falsa, executats amb una refinada crueltat l'any 64, cremats vius com torxes gegants o deixats a l'arena del Coliseu per a ser devorats per les feres i  de moltes maneres més, servint els seus assassinats legals i massius per exonerar de les sospites populars a l'emperador Neró i com a espectacle i diversió per entretenir aquest mateix populatxo, excitant les seves més baixes passions de veure matar i morir éssers humans com ells mateixos als que el propi poder imperial incitava a odiar i a insultar com a suposats malfactors i enemics, acusant-los d'odi i maldat, per no haver de reconèixer que aquestes no estaven en aquells, que eren innocents i bons, i sí en les autoritats i el públic, que creien tenir tot el dret a fer el que feien però no li tenien, ans al contrari, eren perversos i culpables, tot i que la gran majoria no devien esser massa conscients de la terrible gravetat del que estaven fent. I no va ser ni l'únic lloc ni l'únic temps en que això va passar, al contrari, va passar a tots els segles fins ara i a moltíssims llocs d'arreu del món, ha passat de forma massiva al segle XX, potser el segle que més màrtirs cristians ha tingut de tots, i segueix passant ara, en molts llocs avui dia els cristians són maltractats, amenaçats, perseguits, empresonats, torturats i en moltes ocasions assassinats o executats, amb tot el suport legal en molts països del món, i ho son només pel fet de ser-ho, és a dir per les seves creences i la seva pràctica religiosa que determinats governs i ideologies volen prohibir i fer desapareixer, suposadament perquè els ofen la seva mera existència. 

Tot això, totes aquestes actituds i aquests fets violents, venen del pecat, que el món en moltes ocasions assumeix com a seu, tot i que tard o d'hora, i més aviat d'hora, el pecat revela el seu origen diabòlic, el seu profund engany, el seu caràcter no sols destructiu sinó també autodestructiu, i deixa entreveure cada cop més clarament la seva meta real, la perdició humana individual i col·lectiva. I les víctimes són els que es salven, mentre que els botxins arrisquen la seva reprobació eterna.