Com aigua en el desert

L'ordenació sacerdotal de Mn. Lluís Vidal Buxeda a Vic, pel bisbe Roma Casanova: 

Avui dia i a les nostres terres és un fet gairebé miraculós, fruit d'un ambient de molta fe. La fe que porta a que hi hagi miracles que tothom pot veure i també a veure molts més miracles encara si es mira la realitat amb la mirada de la fe.  

Que sigui un bon i sant sacerdot segons el cor de Déu, i que l'exemple cundeixi i en veiem més, molts més! 

Un gran do de Déu

Diumenge dia 4 de juliol, a la catedral de Vic hi haurà a les 5 de la tarda l'ordenació d'un nou jove sacerdot diocesà: 

Lluís Vidal (Igualada, 1994) va ser ordenat de diaca ara fa un any i ara accedeix al ministeri de prevere.

Donem-ne gràcies a Déu! 

90 anys de vida i 65 de sacerdoci

Aquest 2 de juliol de 2021, Mn. Francesc Basora compleix 90 anys, doncs va néixer el 2-07-1931 a una masia de Juncadella, prop de Manresa, el més petit d'una família nombrosa de la que encara li queda una germana que té 95 anys. 

Mn. Basora fa pocs dies a la Casa Sacerdotal de Vic, on resideix,en la
visita que recentment li va fer l'autor d'aquest Blog, la vetlla de St. Joan

També ha complert ja 65 anys i mig de vida sacerdotal, ja que va ser ordenat pel bisbe Ramon Masnou junt amb molts companys, el desembre de 1955.

Felicitats i que si Déu vol en compleixi força més al seu servei i al de l' Església! 

El pecat original

El pecat original dels primers pares Adam i Eva, les conseqüències universals del qual arriben fins ara i arribaran fins els darrers temps en aquest món de prova que és l'entrada al món definitiu, va ser de desconfiança, de desobediència i d'orgull.  Tenint la visió de Déu i havent-lo escoltat i parlat amb Ell, a la primera ocasió van fer cas d'una desconeguda serp diabòlica que passava per allà, dubtant de Déu i confiant més en si mateixos i en aquell reptil que no pas en el seu Creador i Senyor. Van menjar del fruit de l'arbre del coneixement del bé i del mal, la qual cosa deu voler dir que van decidir que serien ells mateixos els qui establirien què està bé i que està malament, essent així "com dèus". Déu els ho havia donat tot, però en lloc de fer-li cas i acceptar els seus manaments, donats per tal de que portessin una vida bona i feliç, van decidir fer cas a si mateixos i a la primera serp demoniaca que van trobar. En lloc de fer la voluntat de Déu van decidir fer la seva pròpia, que incloïa deixar-se suggestionar pel enemic que els hi presentava la seva ruïna com si fos una cosa encara millor per ells. Tenint el Paradís i el tracte directe i amistós amb Déu, van mirar si encara hi havia una cosa superior al seu abast, com si estiguessin insatisfets amb la seva situació, no en tinguessin prou i volguessin encara més. 

I el resultat del pecat original va ser desastrós, perquè un cop feta la trasgressió es van trobar que havien caigut en la trampa del temptador, es van trobar indefensos i culpables, tacats pel pecat, del que van fer la terrible experiència, van tenir por del que havien fet i de Déu i en lloc de confessar-li-ho contrits i penedits i confiant en la  bondat i l'amor divins, es van avergonyir, es van amagar i no s'atrevien ni a presentar-se davant d'Ell. Havien decidit ser els coneixedors del bé i del mal, i ja en la segona ocasió van seguir la seva opció i no buscar la voluntat divina i a partir d'aquí tot va anar malament, de mal en pitjor. No sols van trencar la confiança amb Déu sinó també entre ells mateixos, el relat ens diu que Adam per intentar justificar-se va acusar Eva i aquesta va intentar descarregar-se de la seva responsabilitat al·legant la temptació diabòlica, quan eren totalment lliures d'optar per confiar plenament en Déu, que a més hagués sigut el més natural en l'estat en que estaven i van deixar-se temptar i enganyar. Volien ser ells mateixos els que jutgessin i decidissin què estava bé i que no i ho van fallar totalment i dramàticament. Va ser la rebel·lió de la criatura contra el seu Creador, que tot i que es va enfadar, va respectar la seva opció pressa amb la llibertat que els hi havia donat i encara va ser prou benevolent amb ells, prometent-los que en un futur Ell mateix intervindria per arreglar-ho. Perquè no sols van perdre el Paradís i la visió i intimitat amb Déu amb la que estava necessàriament relacionada per essència, sinó que el pecat va anar fent la seva labor destructora en la vida humana: al cap de no massa ja hi havia el primer assassinat i fraticidi, Cain matava per enveja el seu germà Abel, i les coses van anar cada vegada més tortes i espatllades degradant-se i degenerant fins la Torre de Babel, quan els éssers humans ja no s'entenien entre ells, potser perquè no es volien entendre, i fins els càstigs divins del Diluvi i de Sodoma i Gomorra, perquè la maldat humana, fruit de fer la pròpia voluntat i el propi gust i decidir un mateix el que pot o no pot fer, com si fos un déu, havia arribat al més abjecte i aquella perversitat extrema, general en un cas i local en l'altre, clamava al Cel. 

Les conseqüències del pecat original dels primers pares de la Humanitat arriben fins ara i arribaran fins els darrers temps, perquè tots naixem en aquesta condició de pecat que va ser la tria inicial de la llibertat personal i va afectar irreversiblement la naturalesa humana; tots els descendents d'Adam i Eva venim a l'existència en la situació i condició que ells van escollir lliurement i voluntàriament per a si i per tant per a tota la seva descendència, va ser una transformació radical del que comporta ser humà, no volguda per Déu sinó per l'enveja i malignitat del que també va decidir, un cop ja caigut, ser enemic del gènere humà per fer oposició a Déu, que ens estima i vol el millor per nosaltres, i per tal que homes i dones també perdessin aquell Cel i felicitat que ell i els seus havien perdut i també per fer-los viure ja en aquest món en la foscor espiritual del pecat en que els dimonis viuen amb les seves desgràcies i penes. Pel pecat va entrar la mort, la mort de tots, en el món, cosa que també era la intenció del diable. Però Adam i Eva van tenir el consol de saber per Déu mateix que un dia això es revertiria per la intervenció divina. Que quan va tenir lloc amb Jesucrist, Déu Fill fet home, va ser molt més gran de l'esperat, perquè no va retornar a la Humanitat al Paradís sinó que va unir totalment l'essència humana amb la divina i ens va permetre arribar a la Glòria del Cel amb Déu. 

Déu ens vol a tots cristians, és a dir redimits per Jesucrist i fets semblants a Ell, i que així visquem una vida santa, digna i feliç a la terra i després siguem ressuscitats i visquem eternament en plenitud d'amor i felicitat en el món nou i definitiu amb Ell, però pel pecat original no naixem cristians. Ens fem cristians pel baptisme, que ens perdona el pecat original - i els pecats afegits que poguem tenir, si és el cas - i ens fa fills adoptius de Déu en el seu Fill propi Jesucrist i així tenim una protecció especial i podem pregar a Déu com a pare nostra, ens fa membres del Cos de Crist, que és l'Església i així anar construint i participant del Regne de Déu ja aquí en la terra abans de ser-ho en la vida futura, i ens fa també temples de l'Esperit Sant, participants de la seva veritat, amor i llibertat per la gràcia divina que ens és donada, se'ns obren les portes del Paradís i som fets hereus del Cel, ell lloc de la llum, del consol i de la pau en la presència de Déu, contemplant el seu misteri inesgotable i adorant-lo, lloant-lo i beneïnt-lo per sempre en acció de gràcies per la seva bondat i amor i per tot el que hem rebut d'Ell i sobretot pel do més gran d'haver-nos salvat. 

Seguint amb les reflexions

Ja que compartim tots l'avantsala de l'eternitat, aquest món, en el que hi fem una estada temporal, de pas, és bo de reflexionar sobre allò més important. 

Seguint amb les diferències entre les dues maneres de fer, la de Déu i la d'aquest món, hi ha una oposició fonamental: al qui confessa el seu pecat Déu el perdona, mentre que al qui confessa el seu delicte, el món el castiga; i al qui no confessa la seva culpa mentre té temps, és a dir mentre viu, Déu el castiga, mentre que al qui no confessa el seu delicte el món no li fa res mentre no ho descobreix i no ho pot demostrar. I així el món a qui ha fet sempre una vida legal i correcta, el castiga per un sol delicte, mentre Déu a aquell que ha viscut en pecat el pot salvar per una sola obra bona, una conversió i un penediment sincers, amb contrició o amb el perdó sacramental demanat, ni que sigui a l'hora de la mort. 

Perquè com diu una dita, "Déu perdona sempre, els homes a vegades, la naturalesa mai". Déu, que és Amor, estima i actua. Els poders del món tenen una altre mentalitat, com es veu en dites com "la llei és dura, és la llei" o "la ignorància de la llei no eximeix del delicte", per no dir ja aquella famosa advertència que és de llei fer en les detencions als Estats Units: "a partir d'ara tot el que digui o faci pot ser usat en contra seva". No hi pot haver més contrast entre això i les paràboles del fill pròdig, de l'ovella perduda, del publicà que s'autoacusava i humiliava davant Déu al temple... El món no entén ni pot entendre casos com el de Sta. Maria Magdalena i el de la dona adúltera a la que Jesús salva del càstig de la Llei, el bon lladre, la reafirmació triple de l'elecció de St. Pere després de les tres negacions, la conversió de St. Pau per un miracle diví...

"L'última pregària" (1883), sants protomàrtirs cristians al Circ Màxim de Roma, Jean Léon Gérome

Perquè a més les lleis del món no sempre són justes ni adequades, amb casos molt greus en molts períodes històrics i en molts llocs, sense eximinir l'actualitat. Hi ha hagut i hi ha moltes lleis injustes, abusives i immorals. En la celebració del 30 de juny ho veiem en els sants protomàrtirs de Roma, torturats i martiritzats per una acusació falsa, executats amb una refinada crueltat l'any 64, cremats vius com torxes gegants o deixats a l'arena del Coliseu per a ser devorats per les feres i  de moltes maneres més, servint els seus assassinats legals i massius per exonerar de les sospites populars a l'emperador Neró i com a espectacle i diversió per entretenir aquest mateix populatxo, excitant les seves més baixes passions de veure matar i morir éssers humans com ells mateixos als que el propi poder imperial incitava a odiar i a insultar com a suposats malfactors i enemics, acusant-los d'odi i maldat, per no haver de reconèixer que aquestes no estaven en aquells, que eren innocents i bons, i sí en les autoritats i el públic, que creien tenir tot el dret a fer el que feien però no li tenien, ans al contrari, eren perversos i culpables, tot i que la gran majoria no devien esser massa conscients de la terrible gravetat del que estaven fent. I no va ser ni l'únic lloc ni l'únic temps en que això va passar, al contrari, va passar a tots els segles fins ara i a moltíssims llocs d'arreu del món, ha passat de forma massiva al segle XX, potser el segle que més màrtirs cristians ha tingut de tots, i segueix passant ara, en molts llocs avui dia els cristians són maltractats, amenaçats, perseguits, empresonats, torturats i en moltes ocasions assassinats o executats, amb tot el suport legal en molts països del món, i ho son només pel fet de ser-ho, és a dir per les seves creences i la seva pràctica religiosa que determinats governs i ideologies volen prohibir i fer desapareixer, suposadament perquè els ofen la seva mera existència. 

Tot això, totes aquestes actituds i aquests fets violents, venen del pecat, que el món en moltes ocasions assumeix com a seu, tot i que tard o d'hora, i més aviat d'hora, el pecat revela el seu origen diabòlic, el seu profund engany, el seu caràcter no sols destructiu sinó també autodestructiu, i deixa entreveure cada cop més clarament la seva meta real, la perdició humana individual i col·lectiva. I les víctimes són els que es salven, mentre que els botxins arrisquen la seva reprobació eterna.   

Dues maneres de fer i altres pensaments en la festa de St. Pere i St. Pau

Hi ha la manera de fer de Déu, que detesta el pecat, però estima al pecador, i sempre vol salvar-lo com el metge vol salvar el malalt o l'advocat vol salvar l'acusat. I la manera de fer del món, que estima el pecat, però detesta al pecador; el món primer anima a la trasgressió, però després rebutja i castiga al trasgressor. 

L'àngel davant la possibilitat del nostre pecat ens recorda la justícia de Déu i si hem tingut la dissort de caure en la temptació, després ens parla de la misericòrdia de Déu. El dimoni fa a l'inrevès, abans de que pequem ens suggereix la misericòrdia divina i després que hem pecat ens recorda les terribles conseqüències del que hem fet davant la justícia divina. I això és així perquè l'àngel vol que no pequem i ens mantiguem en gràcia i en canvi el dimoni vol que pequem i que seguim pecant. 

Quan un sap que peca i que és pecador, no tot està perdut, primer perquè viu en la veritat tot i que pequi, i segon perquè sempre pot cedir a la gràcia divina, convertir-se, penedir-se, ser guiat i trobar l'ajut dels qui l'estimen, confessar el seu pecat, fer penitència i canviar de vida en endavant. I té temps fins l'hora de la mort, quan les coses es fixen. Però quan un no reconeix que peca i no se sap pecador, la situació és molt més terrible, perquè viu en la falsedat i la mentida, es pot acostumar i endurir en el pecat i resistir totes les inspiracions de conversió, a no ser que tingui la fortuna d'una gràcia extraordinària de Déu i/o que, també per un do diví, algú que l'estimi li ho expliqui clarament i el vagi guiant cap al canvi del cor, de la mentalitat i l'acompanyi cap a la sortida sacramental del pecat ja tan arrelat que gairebé formava part de la seva personalitat i psicologia. Això no és impossible i l'exemple de St. Pau, passant de perseguidor dels cristians, pensant-se que obrava bé, a un gran amor a Crist i una extraordinària feina a favor d'Ell i de la salvació de tots els homes, ho demostra.  

Primera imatge coneguda de St. Pere i St. Pau junts, d'una catacumba romana

Cal tenir sempre esperança, que és el pas cap a la fe i aquesta duu a la caritat, que és el grau més alt de les tres virtuts teologals. Tenir esperança vol dir no caure en els extrems de la presunció de salvar-se sense mèrits o de la desesperació de creure's ja condemnat en vida; tots dos extrems comprometen seriossísimament la salvació eterna, són els dos pecats que es tanquen al perdó de Déu. En aquest cas té tota la raó Aristòtil: la virtut està en el mig, en l'esperança ferma però temorosa, la confiança plena en Déu però la desconfiança en un mateix, i tenir en compte que si un és virtuós, sempre ha de vigilar de no caure i de perseverar fins al final, mentre que si s'és viciós sempre fins l'hora de la mort es pot recorrer a la bondat, l'amor i l'ajut de Déu, deixant-se vèncer per la seva voluntat salvadora i seguir l'inspiració divina i així trobar el perdó i la pau en els sacraments de l'Església catòlica. Perquè, com s'arriba a dir, encara que tot depèn de Déu, cal obrar com si tot depengués d'un mateix i buscar activament a Déu fins a trobar-lo. I recordar que com diu St. Agustí "tu no em buscaries, si no m'haguessis ja trobat" i que és sempre Déu el que dona el primer pas i que fins i tot en l'experiència de molts quan la misericòrdia divina s'exerceix primer atemoritza al pecador.  És una bona senyal, que obra la porta a la reflexió i al canvi sincer.  

Tornant a la reflexió del principi, el món mateix davant el pecat té una actitud molt contradictòria: primer anima a la trasgressió de moltes maneres, presentant-la com atractiva, simpàtica, normal i fent-ne molta publicitat i fins propaganda, però el qui es deixa temptar per aquest esperit mundà que li arriba per tots cantons, per pel·lícules, cançons, opinions i comentaris, jocs i demés, i deixant-se influir cau en la trasgressió - sigui adulteri, violència, frau, mentida, enriquiment il·lícit... o qualsevol altre cosa ja prohibida per la llei dels 10 manaments - s'acaba trobant amb la sorpresa que el mateix món que l'incitava no sols rebutja sinó que en molts casos castiga severament al transgressor.  

I no sols això hi ha també un doble barem mundà, a la curta i a la llarga. Així, per exemple, un jove que s'acaba de treure el carnet de conduir i condueix ràpid, sense respectar els límits de velocitat, es pot trobar amb l'admiració inicial dels col·legues pel fet - més que no pas per ell - però després aviat comprova que no volen anar de viatge si condueix ell, que no li deixen els seus cotxes i que fins i tot pensen, o acaben dient-ho i tot, "aquest un dia es farà mal". En canvi el qui compleix i es prudent no sol suscitar d'entrada cap aplaudiment per aquest fet, que sol ser rebut amb indiferència quan no amb una mica de burla, però a la llarga comprova que els mateixos companys confien en anar amb ell conduint, li poden deixar els seus cotxes en cas de necessitat i que al final acaben reconeixent que és un bon conductor i pensant i fins dient que "no tindrà problemes, almenys per culpa seva". Jugar a l'efímera i fictícia valoració "a la curta" és una actitud perdedora, en canvi apostar per la duradora i real, tot i que tardana, valoració "a la llarga" és l'opció guanyadora. El mateix s'aplica al conjunt de la vida humana, pensant no només en la joventut i la vida adulta i en els temps feliços, sinó també en els temps difícils i en els següents passos de la maduresa, la vellesa, l'ancianitat i finalment la mort. 

Seguir a Déu, amb el mínim exigible dels Deu Manaments i amb l'ideal, sempre obert a una major i millor pràctica, de les Benaurances, és estar aconsellat i guiat i fins trobar la força necesària en la intel·ligència infinita, l'amor il·limitat i la providència omnipresent del Creador, Senyor i Redemptor de l'Univers, que és qui ho coneix tot perfectament i ens estima més del que podem imaginar, desitjant-nos la felicitat temporal i eterna. Cal pensar-ho i tenir-ho sempre present. 

Qui som?

Una de les preguntes fonamentals que ens podem fer és "qui sóc jo?" junt amb "qui és aquest?" i"qui som?"

El mateix Jesucrist, conscient del seu misteri per als qui el coneixen o han sentit parlar d'ell, pregunta als deixebles: "qui diuen la gent que sóc jo?" i desprès els demana "i vosaltres, qui dieu que sóc?". Perquè per sobre de les opinions dels altres, cadascú ha de resoldre, per vivència personal, aquest interrogant, fruit de la trobada real amb Jesús vivent. I si l'experiencia es fa ben feta, s'acaba corroborant l'afirmació de St. Pere: "Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu!", aquell descobriment que Ell mateix confirma i diu que no és una opinió més, sinó que li ha inspirat Déu Pare. I també sabem que ningú pot dir "Jesús és el Senyor!" si no és per obra de l'Esperit Sant. Confrontar-nos amb Jesucrist i esser-nos revelat que és el Fill de Déu fet home, el Redemptor de la Humanitat i Salvador de tots els qui a Ell s'acullen, és allò més important per a tots els éssers humans a qui Déu ens ha concedit fer com a tals l'experiència de la vida, per tal que el poguem conèixer, estimar-lo tornant-li una mica de l'immens amor que ell ens té, agrair-li-ho, respectar-lo pel que és, escoltant-lo i obeïnt-lo, lloant-lo i beneïnt-lo i així poder ser feliços ja en aquest món temporal i, sobretot, ser-ho també estant amb Ell i contemplant-lo en el món etern. L'amor, la contemplació del misteri diví i l'agraïment i lloança a Déu per haver-nos-en fet partíceps són les úniques activitats en aquest món que no s'acaben amb la mort sinó que continuen, es potencien i arriben a la plenitud en la vida futura infinita. 

Un cop sabem alguna cosa de qui és Déu, tot i que el seu misteri és insondable i inesgotable, l'altre que hem de saber és qui som nosaltres. Ja St. Agustí deia "Vull conèixer Déu i l'ànima - Res més? - Res més!". Aquest és el principal coneixement que hem de fer en la nostra vida en aquest món i tots els altres són secundaris o funcionals. Però saber què som els humans i qui és cadascú de nosaltres és allò bàsic per poder establir una relació personal, tant individual com comunitària, amb Déu, i una bona relació, correcta i encertada, que això és la religió. I la religió és allò més gran i alhora més necessari a que pot aspirar l'ésser humà. 

Una de les maneres de saber alguna cosa de nosaltres i de la condició
humana és la trobada amb l'altre, sobretot quan hi ha la presència de Déu 

Qui som doncs els humans, homes i dones, i qui és en concret cadascú amb les seves particularitats individuals i per tant qui sóc jo?. Més enllà de definicions externes, qui som en el nostre interior, d'on surten totes les coses bones i dolentes? I si fem introspecció comprovem que nosaltres mateixos no ens coneixem, no ens coneixem del tot ni a fons, no sabem del que som capaços o no, ni podem dir perquè triem i escollim, a vegades tenim respostes i reaccions que ens sorprenen a nosaltres mateixos... i tampoc arribem mai a conèixer plenament als altres, ni tan sols amb aquelles persones amb les que sóm més amigues o amb les que tenim una major intimitat, com en el cas dels esposos. Qui som doncs els homes i qui sóc jo? 

La resposta a aquest interrogant és molt senzilla, és fàcil i única: Sóc, i tots som, allò que Déu sap que som. Sóc allò que Déu veu que sóc, i en saber-ho també jo consistirà el judici final en la trobada amb Déu a l'hora de la mort. Llavors es farà palesa la veritat de la nostra essència i de la nostra existència. Per tant tots ho arribarem a saber, qui som. Ara només Déu ho sap, Ell que ens ha creat i ens estima des de sempre, des que ens va pensar i va decidir crear-nos a l'existència, a la vida i a ser persones, molt abans de l'inici del món i del seu devenir, atorgant-nos a més la llibertat de poder anar fent-nos nosaltres mateixos durant el temps del nostre pas per la seva Creació, a la que ens ha convidat per pur amor, per pura bondat i generositat. 

Seguim així sense saber ben bé qui som, però sabem qui ho sap i també que quan s'acabi el temps dels canvis ho sabrem.  Allò que siguem a l'hora de morir, el que haguem arribat a ser, la nostra opció final, allò serem eternament, és evident. Però Déu també ens ha fet a imatge i semblança seva, com se'ns ha revelat, i a més del ja dit ens ha donat intel·ligència, raó, consciència, voluntat, capacitat d'estimar, capacitat de fer coses, i especialment la llibertat. Així podem saber per nosaltres mateixos, tot i que és molt més, i molt més important, el que sabem per la Paraula divina. Però a més pel baptisme Déu ens fa fills seus adoptius, en el seu Fill propi, Jesucrist. Així la Santíssima Trinitat ens fa fills, germans i participants d'un mateix Esperit, pel que coneixem la veritat i aquesta ens fa lliures. 

Així podem dir que coneixem allò més fonamental de qui som i qui és cadascú, sobretot perquè com també ens ha estat revelat, pels fruits que donem es coneix qui som. I el més decisiu i definitori de tot és si estem en bona relació amb Déu i el deixem actuar en nosaltres i per tant vivim inspirats, guiats i protegits per Ell i assemblant-nos cada cop més al model que ens proposa, el del seu Fill Jesucrist. L'oració, els sacraments, la vida en gràcia, les bones obres i la caritat fraterna en són el distintiu, i això és la santedat, la nostra vocació. Perquè la vida humana en aquest món és anar gestant un sant per a donar-lo a llum al Cel.