En el traspàs del meu germà Jordi

 

En Jordi amb la seva mare Nati en una església

Aquest dimarts 11 de maig poc després del migdia ha mort el meu germà Jordi Lázaro Medina després de més de 3 setmanes ingressat a l'Hospital de Vic, afectat de Covid. Entre dues i tres setmanes de donar positiu en el PCR abans havia rebut la primera dosi de la vacuna AstraZeneca. Ha sigut una pèrdua molt inesperada perquè tenia 64 anys, era fort i valent, es cuidava i vigilava molt, des de feia 7 anys no fumava ni bebia, menjava sa i s'havia aprimat i caminava molt traient diariament a passejar els gossos de casa, dels que cuidava molt bé i amb afecte, i també fent caminades de fins una hora i mitja, i complia les precaucions de la mascareta, el gel hidroalcohòlic i evitar situacions potencialment perilloses. A més sempre jugava a escacs diariament moltes partides per l'ordinador fins un dia o dos abans d'ingressar a l'hospital. Seria molt llarg destacar les seves qualitats, era una bona persona, un bon company, de bon tracte, es feia i parlava amb tothom, la seva sola presència d'alguna manera donava seguretat i confiança, perquè encara que ell pogués tenir malaties, tot i que a temporades l'afectessin  per la feina i per a fer activitats de lleure (1) o ho comentés en privat, no ho demostrava ni se'n queixava obertament, al contrari externament solia mostrar-se tranquil. A més dels escacs, que els hi va ensenyar el seu pare quan era nen i era la seva gran passió de tota la vida, en tenia d'altres com per exemple l'ordinador com a usuari, la d'estar molt ben informat de totes les marques i models de cotxes actuals com a pur coneixement i també seguir per Internet l'actualitat política i econòmica. De jove va estudiar uns anys de Ciències Químiques a l'Universitat Central de Barcelona però s'ho va deixar per uns problemes de salut juvenils que també van fer que no hagués de fer el servei militar, i després d'haver fet diverses feines, va guanyar unes oposicions i va ser funcionari de l'INEM i actualment ja feia forces anys que era pensionista. Però sobretot pel seu caràcter obert, reservat però propens a simpàtic i alhora realista i serè, sempre disposat a animar els altres, tenia molts amics i coneguts, gent que l'apreciava i li tenia afecte, com ell a ells. 

En aquest moment el que més val destacar era que era creient, un catòlic convençut que reconeixia a Jesucrit com a Déu fet home i el seu Salvador i que sempre es va considerar membre de l'Església Catòlica i que després d'una temporada de practicar poc, més que no pas ser no practicant, va experimentar una forta conversió i des d'aleshores era cristià  tant en els fets ja habituals en ell com el tracte fratern, el perdó i la generositat, com en la pràctica religosa, assistint a Missa dominical i combregant. Va morir havent rebut els auxilis sacramentals. Que Déu li hagi perdonat els seus pecats, propis de la nostra naturalesa humana, li premiï les seves bones obres i el tingui a la Glòria amb Ell. 

Preguem per ell, al Cel sigui! 

(1) En alguna ocasió van ser molt greus, de l'abril de 2014 al gener o febrer de 2015 va passar 9 mesos ingressat a l'Hospital de Vic, però en va sortir totalment recuperat i aviat fins i tot va mostrar trobar-se més be que abans. 

Festa de la Verge de Fàtima

Nostra Senyora del Rosari de Fàtima

Avui 13 de maig és la festivitat de les aparicions de la Mare de Déu a 3 nens pastorets a la localitat de Fàtima (Portugal), l'any 1917, amb un missatge de conversió, penitència i oració, sobretot resant el rosari. Aprofitem aquesta ajuda maternal i celest que ens ha estat donada! 

La Pasqua del malalt

Aquest diumenge és la Pasqua del malalt. 

Preguem per tots els malalts i per tots els qui sofreixen en l'ànima i el cos, que Déu els doni força, consol i ajuda i si es segons la seva voluntat i segons el bé espiritual del pacient, la guarició dels mals i la sanació. I que trobin en metges, infermeres i persones que els tracten, sobretot els seus familiars, un suport amorós que els conforti, com també consoli a totes aquelles persones que els estimen. I que comprovin que sempre poden comptar amb la Pastoral del malalt de l'Església, amb mossens i voluntaris que estan al seu servei pel seu bé espiritual i també físic, amb els sacraments, les visites, les atencions, la companyia i la pregària. Que tots se sentin acompanyats i estimats!  

La conversa més alta

La conversa més alta i més important que podem tenir a la nostra vida és resar, que és parlar amb Déu. Junt amb la Missa, l'Eucaristia i els sacraments i les bones obres fetes per caritat, especialment socorrent els més necessitats o en dificultats, són el cim de les possibilitats humanes en aquest món, al que totes elles transcendeixen, obrint-nos horitzons d'eternitat i d'infinit, per la bona relació que tenim amb Déu Pare, per Jesucrist i amb l'Esperit Sant que prega en nosaltres. En això ens hi ajuda també la Verge Maria, Mare de Déu, intercessora i mitjancera de les gràcies, junt amb tots els sants i també les ànimes del Purgatori, per les que podem pregar i que poden pregar per nosaltres. Com també ens hi ajuden els ministres ordenats, els religiosos i tota la comunitat cristiana, tot intercedint davant del Senyor els uns pels altres i amb el seu suport, acompanyament i bons consells. Tot això és el punt més alt i allò més valuós de la vida humana. 

La més alta activitat humana

Els éssers humans, homes i dones, tenim un cos físic i un bon estat d'aquest ens dona felicitat. La salut, l'exercici, l'esport, són activitats satisfactories d'aquest primer nivell humà, el biològic, que tot i esser el més baix és necessari i és el que sustenta tot l'altre. Però en aquest nivell, excepte en la longevitat, els humans estem bastant desfavorits respecte a la gran majoria dels animals, molts dels quals són més ràpids i corren més, tenen més força, tenen els sentits més desenvolupats almenys algun d'ell en determinades espècies i poden fer coses que nosaltres no podem, com volar o viure sota l'aigua. També el nadó humà és més vulnerable, indefens i de desenvolupament molt més lent que la immensa majoria de les cries dels animals. En aquest nivell els homes no som especialment destacats, més aviat estem en inferioritat en la Natura.

Hi ha un segon nivell més alt que és el mental, l'intel·lectual, el dels sentiments, la parla i la vida social. Aquest és el nivell més propiament humà. La consciència, la voluntat, la personalitat, la intel·ligència, la amistad i l'amor, és allò que ens defineix com a persones humanes. Aquí és on no hi ha competència possible i l'home supera a tots els animals, fent adaptacions a tots els ambients i situacions, creant eines, assumint una cultura. Desenvolupar aquest nivell amb l'estudi, la informació, la formació del caràcter, els lligams de família i unes relacions socials satisfactòries i harmonioses, dona un grau de felicitat més alt que el que s'obté en el primer nivell físic. Sobretot si hi ha un objectiu a la vida, un projecte de realització en el món. La satisfacció és més alta, perquè és més elevada i és exercitar les capacitats propiament humanes, úniques i exclusives: la ciència, l'art, la música, la literatura, la creativitat en tots els seus aspectes, el descobrir i explorar el món i treure-li els seus secrets. És un nivell més alt i és un plaer més alt exercitar-lo, sobretot si es pot fer en plenitud, al màxim. 

Però encara hi ha un tercer nivell, que és el més alt de tots i que ens supera, ens fa transcendir els nostres limits, perquè és el de la religió i l'espiritualitat, la relació amb Déu tant individualment com col·lectivament, que ens fa mirar més amunt de nosaltres, allà on amb les nostres forces no podem arribar, però que se'ns dona com un do. És la gràcia de Déu, la presència de l'Esperit Sant en nosaltres, que ens arriba pels sacraments, començant pel baptisme que ens fa fills adoptius de Déu en el seu Fill propi Jesucrist que ens ha obtingut la Redempció. La Missa, l'oració, les bones obres fetes per amor a Déu, i l'amor al proïsme com a presència de Déu són allò més alt al que l'ésser humà pot aspirar i arribar, i que és a més allò més alt possible. Si el segon nivell era el propiament humà com ésser pensant i amb parla, en aquest, si hi arribem, descobrim que estem fets a imatge i semblança de Déu, més encara se'ns dona la condició de fills de Déu i la gràcia divina amb l'Esperit Sant, rebem la Revelació de Déu i descobrim que en Jesucrist la naturalesa humana i la divina s'han unit indisolublement i per sempre, que formem una Església universal i que tenim una Mare en el Cel que vetlla per nosaltres i és intercessora i mitjancera de totes les gràcies i els dons divins. Cultivar aquest nivell de la personalitat humana és allò més alt, sobrenatural, i la major felicitat possible humanament parlant, ja en aquest món i  perquè anem cap a la vida eterna a la Glòria del Cel amb Déu. Aquí sí que hi ha el màxim al que la persona humana pot aspirar, allò més important que podem fer i viure a la nostra vida. Aquest és el gran èxit de la persona humana, tenir una bona relació amb Déu i deixar que Déu ens salvi i ens vagi fent sants. No hi ha joia, alegria ni felicitat més gran. 

Les dues voluntats

Una reflexió: les dues voluntats.

Qui resa se salva 

Val, existeixes, estàs viu i resulta que ets persona humana, tens aquests grans dons de Déu.

Com ho portes?

Ho agraeixes a Déu i sabent-te convidat per Ell a la seva Creació, quan i com ha volgut, procures conèixer i fer la seva voluntat i li tens l'amor més gran com a font de tot el que ets i pots fer? 

O pel contrari te'n apropies, ara que ho tens, com si fos teu, sense agraïr res i fins i tot queixant-te de que tot no sigui encara millor?  

És la gran elecció vital, l'opció fonamental, allà on es juga el significat i sentit de la vida.

I al final, quan s'acabi aquest regal, quina serà la gran diferència d'haver escollit un camí o l'altre?

Potser que quan ens presentem davant Déu uns, acostumats de tota la seva vida, li diràn "Faci's la vostra voluntat!" i Déu els farà entrar a la seva Glòria, i als altres, acostumats a fer sempre la seva, serà Déu qui els dirà "Ho has fet sempre, que es faci la teva voluntat" i quedaran afora, a les tenebres exteriors de la pròpia voluntat solitària i errada, amb la seva inanitat, insignificància i insatisfacció?

El Cel i l'Infern es juguen aquí.   

Observacions que il·luminen tot un tema

Hi ha professors, jo mateix n'he tingut més d'un, que a més de transmetre els continguts de la seva assignatura i d'ensenyar-te a seguir aprenent-ne pel teu compte i a tenir moltes ganes de fer-ho, també són capaços de fer llum sobre tot un tema amb una sola frase o observació molt acurada. 

Com aquesta mateixa: 

La Il·lustració va decidir prescindir de la llum celest, substituint-la per les artificials 

"La Il·lustració va tancar hermèticament portes i finestres, perquè no entrés gens de la llum exterior del Sol, i després es va dedicar a encendre a l'interior tantes espelmes com va poder". 

En aquest cas dita, com casualment i de passada, per un professor de filosofia, del que he oblidat quin va ser. 

Normalment aquestes definicions tan exactes i tan entenedores sobre un determinat tema, venen d'un molt gran coneixement sobre el mateix i de molta intel·ligència i reflexió al respecte. 

I n'hi ha unes quantes més, molt encertades i oportunes, que també miraré de recordar i citar més endavant.