L'any 586 aC el poble de Judà ho va perdre tot a mans dels caldeus de Babilònia: Jerusalem va ser conquerida, el Temple destruït i van cessar per tant els sacrificis expiatoris, es va acabar la reialesa davídica, el poble va ser massacrat; els nobles, la gent important del país, els lletrats i els experts en alguna art o tècnica van tenir que abandonar la Terra Promesa i marxar esclavitzats a l'exili a Mesopotàmia... Ho van perdre tot, tot allò que els donava seguretat i que sostenia la seva confiança de ser el poble escollit del Déu únic, real, viu i veritable. Només els membres del poble baix, agricultors i ramaders, van poder romandre a la zona, que havia quedat bastant devastada i força indefensa.
Va ser un càstig diví? És possible, perquè a vegades Déu castiga per corregir, i el poble de Judà, igual que el d'Israel un segle i escaig abans, s'havia corromput i pervertit, havent menyspreat els avisos que Déu els hi havia fet arribar mitjançant els profetes, que denunciaven que les coses no anaven bé entre ells ni espiritualment ni socialment. D'aquests profetes que els hi portaren el missatge diví de conversió, se'n burlaren, els menysprearen i a alguns els torturaren i fins els executaren. Tot per parlar de part de Déu i dir la veritat que els hi aportava llum sobre la seva situació real, perquè no la volien sentir denunciats els seus pecats ni volien veure la seva realitat.
Tingueren diversos avisos, com la mort en batalla del bon rei Josies l'any 609 aC i una primera conquesta babilònica del país i la seva capital l'any 605 aC, que originà ja una primera deportació de part de la població a Babilònia, anterior a la gran deportació de vint anys més tard. Ells seguiren aferrats a la seva manera de fer i de veure les coses, sense fer cap cas i com si no passés res. Molts profetes els avisaven i, quan encara estaven recents els oracles d'Isaïes, n'actuaven dos més de grans, Jeremies al país i Ezequiel des del primer exili a Babilònia, i uns quants profetes menors i potser un bon nombre d'altres encara... però ells es negaren a escoltar i a canviar i preferiren fer cas als falsos profetes que els hi deien que tot anava bé i que no havien de tèmer. Es van encegar en la seva visió merament humana, persistint en l'opció que havien fet.
|
De la desolació d'origen humà i demoníac, Déu en treu, sorprenent, una nova i millor vida. |
Per això tot el que els va succeïr es pot considerar també com a conseqüència del pecat, dels seus molts i greus pecats, incloent el d'idolatria, però també la injustícia social, els abusos, els enganys i falsedats, la duresa de cor, començant pels dirigents però estenent-se per tota la població. El pecat, l'allunyament de Déu, el donar-li l'esquena, el trencar amb Ell, porta en sí mateix el mal, les desgràcies i els fracassos, primer espirituals i després també temporals, i finalment la destrucció i la mort.
Des d'aquest punt de vista, la constatació és que ho van perdre tot físicament, la Terra Promesa, el país, la ciutat santa de Jerusalem, el Temple de Déu on estava la seva Glòria, els sacrificis d'expiació, la independència, la dinastia reial, la llibertat mateixa... perquè primer ells ho havien abandonat espiritualment, no ho havien valorat, ho havien menyspreat tant de forma encoberta com públicament. Tot el que van perdre materialment ja ho havien abandonat abans en el seu cor. El desastre exterior va ser la manifestació visible de la prèvia corrupció interior.
Així podem adonar-nos que Déu va permetre que els hi passés tot allò primer perquè resplendís la veritat del que hi havia en els seus cors i segon per donar lloc a que ho valoressin amb la purificació de l'Exili, un temps de penitència i conversió que va durar vora 70 anys, varies generacions, en que el poble de Déu se'n va anar donant compte del que tenien i havien perdut per haver-ho ja abans menystingut i abandonat en el seu interior. Llavors aprengueren la seva importància i el fet que havien de triar una cosa o l'altre, o la proximitat i intimitat amb Déu o les enganyoses seduccions del pecat incompatibles amb aquest do i aquesta gran felicitat i alegria de la vida segons l'Aliança divina. Se'n donaren compte tan vitalment que en el Salm reçaven "Si t'oblidava Jerusalem, que se'm paralitzi la mà dreta, que se m'encasti la llengua al paladar...".
Llavors Déu inspira el rei persa Cir perquè els deixés retornar. De la dura experiència que ells mateixos s'havien provocat i de la prova divina per la que van tenir que passar, en van sortir purificats, nets, a una alçada espiritual més elevada que la d'abans, fins de la dels seus bons temps, i ja començaren a albirar la redempció que guanyaria l'Encarnació divina per a tota la Humanitat, portant-la a la salvació. L'anomenat Segon Isaïes visqué i escrigué a l'Exili babilònic del poble jueu del segle VI aC, i ell anuncia amb molta anticipació la vinguda del Messies i la forma com aquest portaria a terme la seva obra, amb el sofriment i carregant sobre seu els pecats del poble i amb la salvació universal, i també en aquella època s'estengueren i desenvoluparen els textos relacionats amb el Deuteronomi, un dels llibres més citats a la seva vida pública per Nostre Senyor Jesucrist.
Com sempre passa amb la Humanitat i la seva història, del mal diabòlic i humà finalment en tragué Déu un major bé. Això, aquesta dinàmica de la permissió del mal inherent a la llibertat humana però amb el triomf final de la Providència que ho capgira cap a un bé més gran, ha passat repetides vegades al llarg dels segles i dels mil·lennis I com la Paraula de Déu va dirigida a tothom, de tot arreu i de totes les èpoques, convendria reflexionar si es pot, i cal, aplicar-ho a la nostra situació actual.