Càstig o conseqüència?

 L'any 586 aC el poble de Judà ho va perdre tot a mans dels caldeus de Babilònia: Jerusalem va ser conquerida, el Temple destruït i van cessar per tant els sacrificis expiatoris, es va acabar la reialesa davídica, el poble va ser massacrat;  els nobles, la gent important del país, els lletrats i els experts en alguna art o tècnica van tenir que abandonar la Terra Promesa i marxar esclavitzats a l'exili a Mesopotàmia... Ho van perdre tot, tot allò que els donava seguretat i que sostenia la seva confiança de ser el poble escollit del Déu únic, real, viu i veritable. Només els membres del poble baix, agricultors i ramaders, van poder romandre a la zona, que havia quedat bastant devastada i força indefensa.

Va ser un càstig diví? És possible, perquè a vegades Déu castiga per corregir, i el poble de Judà, igual que el d'Israel un segle i escaig abans, s'havia corromput i pervertit, havent menyspreat els avisos que Déu els hi havia fet arribar mitjançant els profetes, que denunciaven que les coses no anaven bé entre ells ni espiritualment ni socialment. D'aquests profetes que els hi portaren el missatge diví de conversió, se'n burlaren, els menysprearen i a alguns els torturaren i fins els executaren. Tot per parlar de part de Déu i dir la veritat que els hi aportava llum sobre la seva situació real, perquè no la volien sentir denunciats els seus pecats ni volien veure la seva realitat. 

Tingueren diversos avisos, com la mort en batalla del bon rei Josies l'any 609 aC i una primera conquesta babilònica del país i la seva capital l'any 605 aC, que originà ja una primera deportació de part de la població a Babilònia, anterior a la gran deportació de vint anys més tard. Ells seguiren aferrats a la seva manera de fer i de veure les coses, sense fer cap cas i com si no passés res. Molts profetes els avisaven i, quan encara estaven recents els oracles d'Isaïes, n'actuaven dos més de grans, Jeremies al país i Ezequiel des del primer exili a Babilònia, i uns quants profetes menors i potser un bon nombre d'altres encara... però ells es negaren a escoltar i a canviar i preferiren fer cas als falsos profetes que els hi deien que tot anava bé i que no havien de tèmer. Es van encegar en la seva visió merament humana, persistint en l'opció que havien fet. 

De la desolació d'origen humà i demoníac, Déu en treu, sorprenent, una nova i millor vida.

Per això tot el que els va succeïr es pot considerar també com a conseqüència del pecat, dels seus molts i greus pecats, incloent el d'idolatria, però també la injustícia social, els abusos, els enganys i falsedats, la duresa de cor, començant pels dirigents però estenent-se per tota la població. El pecat, l'allunyament de Déu, el donar-li l'esquena, el trencar amb Ell, porta en sí mateix el mal, les desgràcies i els fracassos, primer espirituals i després també temporals, i finalment la destrucció i la mort.

Des d'aquest punt de vista, la constatació és que ho van perdre tot físicament, la Terra Promesa, el país, la ciutat santa de Jerusalem, el Temple de Déu on estava la seva Glòria, els sacrificis d'expiació, la independència, la dinastia reial, la llibertat mateixa... perquè primer ells ho havien abandonat espiritualment, no ho havien valorat, ho havien menyspreat tant de forma encoberta com públicament. Tot el que van perdre materialment ja ho havien abandonat abans en el seu cor. El desastre exterior va ser la manifestació visible de la prèvia corrupció interior. 

Així podem adonar-nos que Déu va permetre que els hi passés tot allò primer perquè resplendís la veritat del que hi havia en els seus cors i segon per donar lloc a que ho valoressin amb la purificació de l'Exili, un temps de penitència i conversió que va durar vora 70 anys, varies generacions, en que el poble de Déu se'n va anar donant compte del que tenien i havien perdut per haver-ho ja abans menystingut i abandonat en el seu interior.  Llavors aprengueren la seva importància i el fet que havien de triar una cosa o l'altre, o la proximitat i intimitat amb Déu o les enganyoses seduccions del pecat incompatibles amb aquest do i aquesta gran felicitat i alegria de la vida segons l'Aliança divina. Se'n donaren compte tan vitalment que en el Salm reçaven "Si t'oblidava Jerusalem, que se'm paralitzi la mà dreta, que se m'encasti la llengua al paladar...". 

Llavors Déu inspira el rei persa Cir perquè els deixés retornar. De la dura experiència que ells mateixos s'havien provocat i de la prova divina per la que van tenir que passar, en van sortir purificats, nets, a una alçada espiritual més elevada que la d'abans, fins de la dels seus bons temps, i ja començaren a albirar la redempció que guanyaria l'Encarnació divina per a tota la Humanitat, portant-la a la salvació. L'anomenat Segon Isaïes visqué i escrigué a l'Exili babilònic del poble jueu del segle VI aC, i ell anuncia amb molta anticipació la vinguda del Messies i la forma com aquest portaria a terme la seva obra, amb el sofriment i carregant sobre seu els pecats del poble i amb la salvació universal, i també en aquella època s'estengueren i desenvoluparen els textos relacionats amb el Deuteronomi, un dels llibres més citats a la seva vida pública per Nostre Senyor Jesucrist. 

Com sempre passa amb la Humanitat i la seva història, del mal diabòlic i humà finalment en tragué Déu un major bé. Això, aquesta dinàmica de la permissió del mal inherent a la llibertat humana però amb el triomf final de la Providència que ho capgira cap a un bé més gran, ha passat repetides vegades al llarg dels segles i dels mil·lennis I com la Paraula de Déu va dirigida a tothom, de tot arreu i de totes les èpoques, convendria reflexionar si es pot, i cal, aplicar-ho a la nostra situació actual. 

L'home dels dos cels

Aquest mes fa 20 anys que va morir mossèn Manuel Serinanell (1909 - 2001), sacerdot tota la vida dels de sotana i barret de capellà i de fer la Missa en llatí al matí a la catedral de Vic, de la que va arribar a ser canonge, conegut popularment com "mossèn Passiu-ho bé!" perquè saludava tothom anant pel carrer i també astrònom aficionat però a l'alçada dels professionals, que havia conegut i estudiat amb Josep Comas Solà (1868 - 1937) i sobretot amb Josep Pratdesaba (1870 - 1967).

De jove, estudiant i treballant amb Josep Pratdesaba

Ordenat sacerdot el 25 de juny de 1932, pocs anys abans de la Guerra Civil, va poder sobreviure a les persecucions d'aquella època i després en la postguerra arribà a ser professor d'Astronomia del Seminari, i des dels anys 1970s també fou meteoròleg. A Vic i a tota la comarca d'Osona va ser un personatge simpàtic i estimat i l'any 1985, davant la imminència del pas del cometa Halley, va fundar el grup "Amics del cometa Halley" que al 1986 es convertiria ja en l'Agrupació Astronòmica d'Osona, amb estatuts i reconeixement oficial des del maig del 1987, de la que ell fou l'impulsor, el primer president, en actiu a l'AAO fins l'any 1997, quan començà a retirar-se gradualment de les activitats, tot i que no ho feu del tot fins l'any 2000, i el màxim representant, gairebé emblemàtic, fins al final de la seva vida, a punt de fer 92 anys. 

En una ocasió, parlant amb ell, en ocasió de felicitar-lo pel seu 88è aniversari, em va dir "Els 80 primers res, però aquests 8 més ja comencen a pesar..." i al cap d'uns mesos es va començar a retirar per motius d'edat i també sobrevinguts de salut, ja que fins aleshores estava molt bé, de la presència al local social i d'assistir i escoltar les conferències dels dimarts a les 8 del vespre, de les que sempre sortia un quart d'hora abans de que acabessin, per motius d'horari del sopar on residia. 

Al llarg de la seva vida va escriure i publicar dos llibres sobre temes astronòmics i un gran nombre d'articles de la mateixa temàtica en tota mena de diaris i revistes, generals i especialitzades. 

Més encara que la creu

Més encara que la creu, instrument infamant de tortura i d'una de les morts més cruels i doloroses, el que realment importa és l'amor amb el que Jesucrist va acceptar ser clavat en ella, per la salvació de tots i cadascun dels éssers humans que han viscut, viuen o viuran. L'acceptació de la creu per a la redempció del conjunt dels homes i dones de tots els llocs i tots els temps i considerant-los no com una massa anònima sinó coneixent-nos i estimant-nos un a un, amb els nostres pecats i les nostres característiques individuals pròpies, és un acte d'amor màxim, generosíssim i personal per part seva i personalitzat envers cadascú.

Nosaltres també hem de portar la nostra creu i seguir Jesús, i el més important és que ho fem per amor envers Ell, i per tant envers Déu, i seguint el seu ensenyament i el seu manament d'estimar. Com en el cas de Jesús, més encara que la creu que portem, és el motiu pel qual l'acceptem portar seguint-lo, que ha de ser per amor a Déu, perquè la relació amb Déu sempre és una relació d'amor, si és autèntica. I a més ens trobarem amb la sorpresa que se'ns fa lleugera, perquè el mateix Jesús s'avança cap a nosaltres i Ell mateix ens ajuda a portar-la. La clau de tot és l'Amor. 

Novena a Sant Josep

Un llibre sobre Sant Josep, de Mn. Joan Casas, que acaba de sortir ara 

Són dies de fer la Novena a Sant Josep per la seva gran festa anual del 19 de març. Amb més motiu encara en aquest Any de Sant Josep, com l'ha instituit el Papa Francesc, que n'és molt devot i que precisament el dia 13 de març celebra aniversari del seu pontificat, que tot just avui fa 8 anys que va iniciar. 

Monges que ens animen

Fa un any de la declaració del confinament, degut a la pandèmia. 

És un acte d'amor ajudar als altres de totes les maneres, també anímicament. 

Ho van fer ja a l'abril del 2020

https://www.youtube.com/watch?v=f-4cpyduLIU

Adaptant una cançó dels anys 1960s aquestes missioneres dominiques ens encoratgen a resistir. 

I al final del ball ens mostren el qui és la seva força i la de tots nosaltres. 

Pregàries mútues

Una monja catòlica birmana s'agenolla amb els braços extesos, demanant que no disparin als manifestants i que si cas la matin a ella però no als altres, davant d'uns policies armats que,  reconeixent el seu poder espiritual com a religiosa cristiana, responen agenollant-se també un parell d'ells i pregant-li a ella. Va passar el passat 8 de març en un context budista, a Myitkyina, regió de Kachin, a l'actual Myanmar. 

El gran silenci

"El gran silenci" -  "Die große Stille" (2005), en la versió original alemanya - és un documental sobre la vida dels cartoixans de la Grande Chartreuse de França, que amb Mn. Francesc Basora i una seva germana vam anar a veure a un cinema de Barcelona el mateix any, poc després de la seva estrena.   

La pel·lícula, amb la seva llum natural, el seu silenci sols trencat pels sorolls inevitables i pels sonors cants litúrgics i uns breus diàlegs molt escassos al llarg de les dues hores de projecció, ens va agradar. Els cartoixans, fundats per Sant Bru el 1084 a la mateixa zona on ara hi ha el seu gran monestir i amb regles de l'Orde que es remunten al segle XII i que s'han mantingut intocades fins el segle XX, són una de les Ordes monàstiques més estrictes i potser la que més de totes fins al punt que s'ha arribat a parlar d'ells com una mena d'aristocràcia espiritual. 

El seu lema és "La Creu roman mentre el món gira" i exerceixen una gran fascinació per la seva reclusió, solitud, silenci, continua vida d'oració amb pregàries freqüents i extenses, abstinència de carn, dejuni des de l'Exaltació de la Santa Creu a Pasqua i enterraments senzills al terra del pati del mateix monestir. I els seus estatuts s'han complert de tal manera que s'ha pogut dir que l'Orde mai ha estat reformada perquè mai ha estat deformada. Per viure aquesta vida cal tenir molta vocació i unes disposicions especials adequades, de manera que les condicions d'admissió pels solicitants de "misericòrdia", són força estrictes. I tot i així no els hi falten vocacions, ans al contrari. 

El juliol de 2012, en la reunió anual de la Unió Apostòlica del Clergat de Catalunya, vam tenir la sort de poder visitar, amb un permís especial obtingut pels membres de la diòcesi de Barcelona per a l'ocasió, donada la condició sacerdotal de quasi tots, la Cartoixa de Montalegre a Tiana. Ens va fer de guia Josep Maria Canals (1930), que havia sigut sacerdot diocesà de Barcelona abans d'entrar, amb un permís també extraordinari, a ser membre de l'Orde. Ens van ensenyar el monestir, el claustre, la sala de reunions i l'auster cementiri on està enterrat Ramon Daumal (1912 - 2008), bisbe de Barcelona i benefactor de l'Orde en general i de la cartoixa de Montalegre en particular, que va demanar i li va ser concedit aquest privilegi. També un monjo ens va ensenyar la seva cel·la, que són de tipus individual i amb un petit hort i des d'on es veia una bonica vista del paisatge amb el mar al fons i que ens va dir "De la celda al Cielo..." com a resum. En aquesta visita en que a part dels altres membres de la UAC hi anavem Mn. Francesc Basora, el diaca Mn. Joan Tió i jo, vam tenir també l'oportunitat de parlar amb el prior i ens van concedir d'assistir i participar del res de Vespres, amb un ritus litúrgic propi de l'Orde. Així vam poder conèixer la vida interior d'una Cartoixa per experiència directa, un veritable do que ens van fer i que vam agraïr molt. Personalment ho recordo com un moment molt especial i diferent que he tingut la sort de poder viure, comprovant de primera mà aquesta vida lluny i lliure del món i dedicada del tot a la contemplació i l'oració, davant de Déu i de cara a l'infinit i l'eternitat. Una vida que molts hem somniat en abraçar, almenys alguna vegada en la vida.