Un lema originariament cristià

En els primers segles cristians sembla ser que ja es coneixia un lema trinitari que deia, referint-se a tots els batejats: 

Igualtat com a fills tots del mateix Pare, 

fraternitat com a germans tots del mateix Fill, 

llibertat (1) com a participants tots del mateix Esperit.  

I això entès en sentit teològic i espiritual, com una veritat essencial: tots hem estat fets fills de Déu amb la Redempció obtinguda pel seu Fill propi, Jesucrist, que ens arriba pel baptisme i ens fa hereus de la vida eterna; tots ens hem d'estimar com a germans, perquè ho som en el nostre germà gran, primer i únic, Jesucrist; i la veritat que ens aporta l'Esperit Sant, la 3ª persona de la Santíssima Trinitat que ens ha estat donat com el major do possible i que ens fa participar ja en aquest món de la vida divina, ens fa lliures.  

El que van fer els revolucionaris francesos de finals del segle XVIII va ser recuperar aquest lema, que llavors estava una mica oblidat, deslligar-lo de la seva font divina - però llavors ja no s'entén ni tan sols perquè són tres els conceptes i no un, dos, cinc  o set... - i aplicar-lo com cosa purament humana i voler imposar-lo a la societat i no pas considerar-lo una constatació o una proposta, com ho feien els cristians del món antic en aquest i altres casos similars. 

Com diu G.K. Chesterton (1874 - 1936), "el nostre món actual està ple d'antigues virtuts cristianes que s'han deslligat de la seva font divina, s'han separat també unes d'altres oblidant el conjunt, s'han volgut fer absolutes... i s'han tornat boges!" 

(1) La llibertat sobretot de poder evitar el mal, o de sortir-ne, i de poder fer el bé, amb l'ajut diví, però també de respecte a la consciència, de discerniment i d'encert. 

Una breu poesia que és tot un pla de vida

Reprodueixo un poema que fa molts anys va sortir publicat en un Full Diocesà del bisbat de Vic, on el vaig llegir i m'ha quedat sempre a la memòria i algun que altre cop l'he citat. 

El seu autor era un escriptor català catòlic ja gran d'edat, del que malauradament vaig oblidar de seguida el nom i no l'he pogut retrobar quan ho he intentat. 

És un pla de vida i és titula Consigna: 

La fira de la vida,  és millor passar-hi orientat i amb un sentit  

"Consigna"

Quan tu vas néixer 

tothom somreia,

sols tu ploraves. 

Fes que quan moris

tothom plori,

sols tu somriguis. 

Amb el breu que és, un parell de frases,  i no sols és cíclic i lligat, sinó que a més és tot un pla de vida. Però no sols això, també mostra una sorprenent saviesa i no sols pel principi i final equilibrats i corresponents, tant de la vida humana i de tot el que implica viure segons el que proposa com dels versos en sí, sinó perquè s'hi intueix un significat més profund de plorar = desig de viure i somriure = acceptació de la mort.  L'autor no sols tenia un excel·lent domini del llenguatge i de la concentració dels més alts conceptes en poques paraules, sinó que també devia tenir una gran vida espiritual. 

I molta obertura a allò general, doncs el que proposa pot ser acceptat i viscut per tothom. 

Cal redescobrir la fe

Al món d'avui ens cal molt redescobrir la fe, amb tota la innocència i puresa d'infants. 

Si no ens fem com a nens, amb la seva confiança, il·lusió, agraïment i alegria, davant de Déu, no entrarem en el Regne de Déu. 

La bona mort

La bona mort és aquella que té lloc de forma natural, quan Déu crida l'ànima a finalitzar el curs d'aquesta vida i entrar en l'eternitat, i en estat de gràcia divina. No n'hi ha d'altra. 

Amb un exemple que ho mostra clarament: 

El Papa St. Pius X (1835 - 1914) al seu llit de mort

Més encara la mort dels sants que, siguin quines siguin les circumstàncies, fins i tot en la tortura i el martiri, és una mort angelical. Aquesta és la veritable millor mort. 

La felicitat

Tothom busca la felicitat. I sembla que costi trobar-la. Però el secret és molt fàcil: la felicitat es troba en fer la voluntat de Déu, o dit d'una altra manera en descobrir i exercir la pròpia vocació, allò al que Déu ens crida en aquesta vida, perquè és el millor per a nosaltres.  

Com  per exemple, en el cas del jesuïta lleonès Segundo Llorente (1906 - 1989): 

Aquesta gran felicitat se sol trobar molt en els missioners, com en el cas de 
Segundo Llorente i també entre els religiosos i religioses: és la felicitat dels sants. 

Des de sempre, de jove i fins de nen, va sentir la crida a ser missioner entre els esquimals d'Alaska. Li va costar, perquè van sorgir-li obstacles i retards, però al final ho va aconseguir. I després va viure 40 anys "en el país dels gels eterns" exercint de missioner catòlic entre els inuit, dels qui va aprendre l'idioma i les costums i va ser molt feliç essent el seu sacerdot i vivint entre ells. 

Tots estem cridats a la felicitat i a tots se'ns proposa. Només fa falta descobrir a què estem cridats i fer-ho decididament. No hi ha felicitat més alta i més duradora que trobar i seguir el camí que Déu ens indica i complir la pròpia vocació. 

El món necessita sants

Allò que probablement més necessita el nostre món d'avui dia són sants. Sants de tots els estils i a ser possible grans sants. Com aquest: 

Sant Charbel Makhlouf (1828 - 1898)

El vídeo explica molt bé la vida d'aquest gran sant catòlic 

maronita del Líban, sobretot cal veure els primers 45 minuts

Hem de demanar a Déu que ens doni molts sants i molt grans sants, que a tota la Humanitat li fan molta falta. 

L'any de Sant Josep

2021 és l'any de sant Josep, el sant protector de l'Església i dels cristians, com ho va ser de la Sagrada Família de Natzaret. La intercessió de sant Josep és molt poderosa, ja santa Teresa de Jesús deia que era un sant que no li fallava mai quan li demanava gràcies per la seva mediació. Que ell faci que aquest any sigui el del ressorgiment de l'Església Catòlica a tot el món! 

El llac de Tiberíades 

Perquè és tot el món el que necessita un enfortiment del Cristianisme, i no sols espiritualment, que això és el principal, sinó també per motius fins i tot mundans que poden ser compartits per tots. Un intel·lectual francès ja se'n va adonar, i va fer notar l'any 1973, que el triomf del Cristianisme al món mediterrani i a Europa, SO d'Àsia i nord d'Àfrica als segles IV-V va salvar durant més de mil anys a la Humanitat dels tres grans problemes globals que han aflorat a partir de la creixent descristianització de la societat d'Occident des del segle XVIII: l'explosió demogràfica, l'esgotament de recursos naturals i la contaminació ambiental. La vida de castedat, d'austeritat i de respecte dels cristians va evitar durant un mil·lenni i escaig aquests problemes que després han aparegut i que s'han volgut solucionar actualment de forma totalment inadequada, immoral i ineficaç, des d'un punt de vista creient, greument pecadora i humanament molt pertorbadora i fins brutal. Els éssers humans, per molt poder, informació i recursos que tinguin, no poden jugar a ser déus sense caure en allò més terrible, pervers i nefast, perquè senzillament el curs del món i la seva evolució no està a les seves mans, per més que ho pugui semblar i el segle XX n'ha vist molts tràgics testimonis d'això. Al món en conjunt li convé la recristianització, més encara en té una absoluta necessitat, tant espiritualment com materialment. 

Només Déu pot ser Déu i exercir com a tal. Que la intercessió de sant Josep ens ajudi a tots, però especialment als governants i a tots els qui detenten el poder, a entendre-ho, acceptar-ho i amb confiança posar en mans de la Providència el destí del món. De ben segur que anirà millor, molt millor, que en mans humanes. I a més és la única solució.