La comunió

Vivint l'Amor i parlant-ne amb Aquell que m'estima 

Ara que us tinc amb mi, Senyor, no tinc por i em sento estimat i segur a la vostra presència, que tant desitjo i anhelo sempre.  

Ara que esteu aquí amb mi, no guardo cap rancor ni ressentiment envers ningú, perquè em sé perdonat per Vos i jo també perdono, segons la vostra voluntat, a tothom qui m'ha fet mal, i per Vos i el vostre Amor, estimo a tots, fins i tots als meus enemics. 

Ara que Vos esteu aquí ja experimento un tast del Cel, perquè tot el Cel és en mi i jo estic ja vivint el Cel. És el temps millor i més alt i dolç de la meva vida. 

Ara que us tinc vora meu Senyor, res més no desitjo, perquè amb Vos ho tinc tot i sou la meva felicitat plena, estar en comunió amb Vos ho és tot per mi i al mateix temps estic en comunió amb tots aquells amb els que Vos esteu.

Vos, Senyor Jesús, sou el meu Salvador, el qui m'estima, em perdona, em rescata, em reconcilia i m'allibera i em dona la pau, la veritable pau que només Vos podeu donar. 

Gràcies, Déu meu, per aquest do tan gran que em feu, concediu-me de rebre'l amb les necessàries, les adequades i si pot ser les millors condicions de contrició i gràcia, de fe, esperança i caritat, de fervor, pietat, devoció, puresa i amor, per rebreu's i acollir-vos, abraçar-nos i unir-me tot jo a Vos. Vull tenir-vos sempre a la meva ànima, feu que ja mai em separi de Vos. Jesús, mon bé i mon dolç amor, feriu, inflameu del vostre Amor diví aquest mon cor perquè sigui sempre tot ardent d'amor per Vós. 

Doneu-nos Senyor un gran desig i amor a la Missa i a l'Eucaristia! 

El Nadal de la nova Creació

Una narració popular a Rwanda explica en forma de faula l'actitud i conducta d'alguns animals. 

Així, diu que la cabra li deu a tot el món, per això quan hi ha cabres en un camí i s'acosta un vehicle, les cabres es separen, fugen i s'amaguen. L'ovella en canvi està en pau amb tothom, ni deu ni li deuen, de manera que quan n'hi ha al camí i ve un cotxe, no s'immuta i segueix com si res. 

Les ovelles coneixen la veu de Jesús, l'Anyell de Déu i Bon Pastor, i el segueixen i Ell les reconeix

Junt amb fets molt coneguts com que les ovelles són dòcils, van en grup i es deixen portar i no protesten quan les maten i en canvi les cabres són rebels i belicoses, van a la seva i xisclen quan les maten, i d'altres fets no tan coneguts com que les ovelles mengen la part de sobre la terra de l'herba però deixen les arrels i aquesta rebrota, i les cabres en canvi no s'acontenten amb això sinó que també arranquen les arrels per menjar-se-les i així van desertitzant les zones on abunden, i encara altres com que a l'antiga Mesopotàmia a les estrelles en constel·lacions anant sempre totes juntes en un moviment regular se'ls deia ovelles, i als planetes amb els seus moviments errants i estranys se'ls anomenava cabres, o la hipersexualitat atribuïda a les cabres i la sexualitat molt més moderada i ordenada de les ovelles, tot ajuda a entendre millor i a matissar l'afirmació bíblica de la separació final de les ovelles a la dreta i les cabres a l'esquerra pel seu diferent destí final.

A Israel es sacrificava i menjava l'anyell pasqual en obediència al manament diví en record de la nit de la sortida d'Egipte com inici de l'Èxode i de la llibertat, i l'ovella sempre tenia un sentit d'inocència i de puresa, mentre que en el cas de les cabres i cabrits, tot i que també servien per sacrificis i per menjar, hi havia el cas del boc expiatori que s'abandonava al desert per ser lliurat al diable. 

El mateix fet de posar les ovelles a la dreta i les cabres a l'esquerra ens mostra que la dreta va associada al bé i a la rectitud angelicals mentre que l'esquerra té una connotació fosca, sinistre i diabòlica. Encara avui dia en diversos idiomes dreta vol dir directe (de dret), recta (tot dret), justícia i llei (el Dret), correcte  (el right anglès) i fins l'orientació sexual natural i normal (l'straight anglès que aplicat a una persona indica que és heterosexual) i esquerra té les connotacions contràries, negatives, associada a allò sinistre, a un accident, al deixat o perdut (el left anglès). S'associa la dreta amb el bé i l'esquerra amb el mal, i per això educar, sobretot els animals, es pot dir com en castellà "adiestrar" per ensenyar-lis a fer les coses bé, o com en català "ensinistrar", que no vol dir ensenyar-lis a fer-les malament sinó a evitar fer allò inapropiat. 

Fer les coses bé és fer-les segons la voluntat divina i l'ordre natural inherent a l'essència de cada ésser, és a dir sense pecar, delinquir ni fer coses perjudicials o inapropiades, que tot això correspon a no encertar el sentit de l'existència i a separar-se de la realitat. I molt menys a invertir els valors o canviar les normes que venen de la fe i l'obediència a Déu, la veritat i l'humilitat, l'amor i la bondat, la intel·ligència i la raó, la realitat i l'ordre natural. Fins i tot el pecat original, de desobediència i desconfiança, d'ambició i descontent, de preteses autosuficiència i autodeïficació diabòliques, l'anomenat coneixement del bé i del mal, es devia referir a la voluntat dels éssers humans de decidir ells mateixos les seves pròpies valoracions del que considerarien que estava bé i del que estava malament, començant ja d'entrada per fiar-se de la serp i desobeïr a Déu, que només els hi havia prohibit això, decidir ells, enlloc de Déu, Creador omniscient i totpoderós, i d'una bondat i un amor infinits, que seria bo i que dolent, segons la seva intel·ligència i visió limitades i  parcials, la seva voluntat sovint no sols errònia sinó contradictòria i contraproduent, els seus desigs equivocats i variables, en resum volent ser com uns pseudodéus en miniatura, realment semblant a dimonis. I el resultat va ser la pèrdua de la relació directa, propera i familiar amb Déu, la pèrdua del Paradís, la dura realitat de les seves pròpies equivocacions i errors, i com a culminació de tot la mort, perquè pel pecat va entrar la mort en el món, un món que havia perdut la pau i l'harmonia, i que s'anava inclinant cada cop més cap a l'egoisme, la mentida, els conflictes, l'enemistat i l'hostilitat, la lluita i la maldat. Perquè si als bons tots se'ls hi torna bo, als dolents tot se'ls torna dolent, no sols ells mateixos sinó l'ambient i el món, perquè la infecció es contagia i s'estèn.  

Per sort Déu fins del mal en treu un major bé i així va castigar l'enveja, els gelos, la ràbia i el desig del diable de pervertir i de fer perdre als humans el que ell havia perdut i arrosegar-los amb ell al seu càstig, amb un amor i una bondat incondicionals cap a la Humanitat enganyada i vençuda en la temptació i a un món corromput per aquest fet, amb la vinguda al món de Déu Fill, Nostre Senyor Jesucrist, el Fill de Déu nascut de la Verge Maria, encarnat en ella per obra de l'Esperit Sant el dia de l'Anunciació i que en el Nadal apareix com el Nadó diví arribat al món per redimir-lo i salvar-lo. Així va fer Déu una nova Creació, albirada ja en la Concepció Immaculada de Maria, la Mare de Déu, i en la que aquesta és la nova Eva i el seu diví fill Jesús el nou Adam, una Creació lliure del pecat i de la mort, ja que el qui creu en Ell encara que mori, viurà, i no patirà la mort eterna, sinó que tindrà la llum de la vida eterna.  

El Nadal no sols compensa la pèrdua del Paradís sinó que junt amb la Pasqua, l'Ascensió i la Pentecosta, ens porta no al terrenal sinó al celestial, a la Glòria del Cel i la visió beatífica de Déu, en el misteri de la Santíssima Trinitat. Al encarnar-se i fer-se home en Jesucrist, Déu ha realitzat una unió indissoluble entre Ell i la condició humana, i per això a la Pasqua es proclama "feliç pecat que ens va meréixer tan gran Redemptor!". No ens ho deixem perdre i pendre de nou, mantinguem-nos ben units a Déu i gaudim com els sants de les meravelles i miracles de la Nova Creació! 

Cap al bimil·lenari

D'aquí a pocs anys, 7 o 10, serà el bimil·lenari de la Redempció! 

O bé al 2030 o sinó al 2033 es compliran els 2 000 anys de la Passió, Crucifixió i mort a la creu, enterrament, Resurrecció pasqual, aparicions i Ascensió al Cel de Nostre Senyor Jesucrist així com del do de la vinguda de l'Esperit Sant i el naixement de l'Església. 

Avui dia, en l'estat actual de la cronologia històrica, la data més probable i acceptada és el 7 d'abril de l'any 30, però encara resta una petita possibilitat de que fos el 3 d'abril del 33 (1). Potser en els anys que van de 2023 fins a que se'n compleixin els dos mil·lennis, ja s'hagi decidit del tot i hi hagi un ple consens acadèmic històric, cosa que facilitaria molt la celebració oficial (2)

Aprofitem aquests dos mil anys de la Salvació i acollim-nos-hi per a participar d'ella! 

(1) Són els dos únics divendres 14 de Nisan abans del dissabte de Pasqua que hi ha entre els anys 26 i 36, les dates en que Ponci Pilat era el llegat romà a Judea. Diverses consideracions fan preferir l'any 30 com molt més probable, perquè Joan Baptista va iniciar la seva missió profètica l'any 15 de l'emperador Tiberi, és a dir en algun moment entre el 27 i el 29 i si va ser així l'any 30 és l'indicat perquè el 33 allargaria molt la vida pública de Jesucrist, i també els 46 anys de la construcció del Temple apunten cap a l'any 30. Però a favor de la hipòtesi que fou el 33 està que just el dia 3 d'abril la Lluna va sortir aquell vespre sobre l'horitzó a Jerusalem parcialment eclipsada i per tant rogenca. En canvi les tenebres de la crucifixió no corresponen a cap eclipsi de Sol, que a més només es total durant uns minuts i no pas tres hores, sinó a una tormenta de pols que va enfosquir l'atmosfera i que podria haver ocorregut tant al 30 com al 33, si bé en aquest últim any la visibilitat de l'eclipsi de Lluna seria encara més enfosquit. Una data que també s'ha usat és que el prefecte romà Sejà va caure en desgràcia de l'emperador Tiberi i va ser executat l'octubre de l'any 31, i alguns argumenten que la inseguretat de Pilat davant del judici podria reflectir que aquest fet ja havia tingut lloc, però tampoc això permet treure'n una conclusió. En resum que l'any més probable és el 30, però que hi ha alguns motius per suposar el 33, que no es pot descartar. 

(2) Cal recordar que els dos mil anys del Naixement de Nostre Senyor Jesucrist, el Nadal, no es van celebrar gaire, perquè les dates cronològiques del fet varien entre el 6 aC, i alguns proposen encara el 7 aC o fins i tot el 8 aC, i el 2 aC o l'1 aC, essent la data més acceptada pels historiadors la del 4 o 5 aC. Per tant el bimil·lenari del Nadal va tenir lloc en algun moment entre el 1992 i el 1999, molt probablement més concretament entre el 1994 i el 1996, per això no hi va haver una celebració religiosa ben especial en la data exacta, si bé se n'era conscient de l'efemèrides i convencionalment va tenir lloc l'any 2000, segons el calendari de l'Era Cristiana, establert l'any 525 pel monjo Dionís l'Exigu i en ús avui dia a tot el món. 

No estic jo aquí, que sóc la teva Mare?

La Mare de Déu de Guadalupe, que es celebra el 12 de desembre.

Les aparicions de la Verge Maria i els miracles associats tingueren lloc al desembre de 1531 a l'indi St. Joan Diego, i contribuiren moltíssim a la conversió dels nadius americans i de tota Amèrica en general.

La imatge està plena de meravelles, que cal conèixer per tal d'aproximar-se al seu profund misteri: roses a la capa de l'indi, flors no pròpies ni d'aquell continent ni de l'època de l'any, i la imatge de la Verge Maria gravada de forma miraculosa en aquell mantell, sense que se sàpiga com, i amb la visió fotogràfica de l'escena de la presentació al bisbe i companys en les pupil·les de Nostra Senyora. Fins i tot la posició de les estrelles al mantell corresponen a la situació estel·lar d'aquells dies a Mèxic. I com aquests encara hi ha moltes altres coses inexplicables, que donen fe de la seva veracitat i del miracle. I a més efectivament, com havia demanat la Verge, en aquella zona es va construir primer una petita capella que s'aniria convertint en una gran basílica on es venera aquesta imatge, que s'ha conservat prodigiosament al llarg dels 5 segles transcorreguts i que als anys 1920s va sobreviure sense cap dany a un atemptat amb una bomba que se li va posar a prop per part d'un terrorista anticristià i que al esclatar va provocar moltes destrosses al voltant, però la imatge en va sortir indemne, tot i la seva proximitat.

Com he sentit a dir a molts, Mèxic i tota Amèrica són guadalupanes, la basílica és un gran centre de fe i de conversions, i el nucli del Catolicisme no sols mexicà sinó en bona part també de l'americà i de tot el món hispà i fins de tot el món catòlic. 

Siguem fills ben devots de tan excelsa Mare del Cel!  

Gaudete i laetare

L'alegria de la gràcia divina: 

El diumenge Gaudete d'Advent i el diumenge Laetare de Quaresma són de gran alegria, fins al punt que els sacerdots en la litúrgia tenen l'opció de vestir casulla de color rosa, essent aquestes les dues ocasions de l'any en que s'usa aquest color en la celebració. I aquesta invitació a la joia convida a tothom.

La germana Clare Crockett (1982 - 2016)

Perquè hem d'alegrar-nos sempre en Jesucrist, el nostre Senyor i Salvador, i en la presència de l'Esperit Sant en les nostres ànimes, que això és estar en gràcia de Déu, i així estem ja en aquest món en la presència de Déu Pare, que això és l'alegria, la joia, la felicitat i la glòria perfectes. 

Chiara Corbella Petrillo (1984 - 2012)

El beat Carlo Acutis (1991 - 2006)

Els qui ho troben, han trobat ja la felicitat celestial en aquesta vida. I si ells, amb l'ajuda de Déu, ho han fet, perquè no nosaltres també?

Vivim temps bàrbars

Des de mitjans del segle XVIII i especialment a partir ja del XIX, estem visquent uns temps que podem qualificar de bàrbars. 

Estem en un món de predomini anglosaxó, l'idioma mundial és l'anglès i la cultura occidental està definida per Londres, Nova York i Hollywood, amb la proposta d'un American Way of Life i American Dream internacionals. Els Estats Units i el Regne Unit amb la Commonwealth al darrera van guanyar la Primera i la Segona Guerres Mundials i la posterior guerra freda i són les potències hegemòniques en un món que des de 1989 o 1991 fins ara és pràcticament unipolar. Això ha fet que una gran majoria de països del món no sols s'alinein amb ells sinó que fins i tot es vagin convertint en una mala imitació d'aquestes grans potències, Estats Units i Gran Bretanya, i la seva manera de viure i de fer, ben peculiar i que pels resultats es mostren en el fons molt poc o gens exemplars i modèliques, tot i que es proposen com a tal. 

Es consideren democràcies i junt amb països similars com Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i l'Europa de la UE i l'OTAN, es presenten com a ideals. Però en realitat això és una façana, estan dominats realment pels poders econòmics i fàctics a l'ombra, que són els qui realment controlen, decideixen i ho influeixen tot, com ja van denunciar els presidents nord-americans Eisenhower i Kennedy a principis dels anys 1960s. Des de fa dècades, com a mínim des dels 1970s i accentuat a partir dels 1980s i cada cop més, estan en crisi econòmica, social, ideològica i política, en un món dominat per la falsetat i les aparences, que oculten realitats molt dures i negatives. Però això fins ara estava ocult o amagat, com a mínim dissimulat. 

Des de l'inici del segle XXI ençà però el món no sols ha evolucionat terriblement a pitjor sinó que la tecnologia s'ha girat en contra de la gent fins i tot en temps de pau, perquè en temps de guerra això ja havia passat secularment, i contra la pròpia gent i no sols contra la de països enemics o hostils, i el més greu de tot és per una part que ja no es dissimula ni eufemitza sinó que es fa cada cop més obertament i descaradament, fent servir greus crisis prepreparades de tot tipus, i que ja ni es disculpen ni lamenten pel malament que van les coses, i per altre que aquests països punters en molts temes i autoproclamats com els ideals del món actual són els que més ràpidament i totalment s'han deixat pervertir, corrompre i evolucionar cap a ideologies absurdes i delirants i cap a governs dictatorials i tirànics, usant mitjans abans impensats i fins i tot impensables, com la manipulació de masses, l'enginyeria social i els avenços científics i tecnològics, però no per al bé sinó pel mal, i no rectifiquen ni canvien el rumb tot i que vegin que tot va cada cop més malament i que anem cap al desastre. Al contrari, sembla com si governants, polítics, ideòlegs, poderosos i multimilionaris ho busquessin activament, per motius de control, d'objectius d'agenda secreta i de domini per part de determinats grups molt minoritaris però molt rics, poderosos, influents i motivats, que volen fer i desfer al seu gust, erigint-se en amos del món. I amb aquest objectiu de poder usen la tàctica de fer viure a la societat en exageracions, contradiccions, amenaces i problemes, pretenent aplicar la seva voluntat a partir de fomentar divisions, conflictes, malestar i irracionalitat, obtenint d'entrada un estat caòtic i aparentment irresoluble. S'ha portat i es porta d'una manera que ja aparentment no té cap sortida, perquè tot està tocat i el conjunt està ja enfonsat. Fins i tot és ben previsible que tot un estil que es va iniciar al principi del segle XX està ja esgotat i es pot afirmar que té com a límit l'any 2028, és a dir d'aquí pocs anys, poc més d'un lustre, perquè moltes coses estan en fase terminal, organitzacions, sistemes, estructures, lleis i teories incloses, alhora que l'Occident capdavanter està cada cop més decadent, degradat i degenerat. És trist constatar-ho però és així realment. 

Com cada vegada més gent a tot el món se n'adona davant l'evidència, i per força i a desgrat se'n fa conscient, sembla que la societat s'hagi tornat boja i que el mal domini el món, en una mena de catàstrofe intel·lectual, moral, social, política, econòmica i personal, que ho afecta tot. Vivim temps bàrbats i només podem confiar en Déu, perquè humanament els gravíssims problemes actuals, d'abast mundial, no tenen solució. L'únic que ens queda és pregar i tenir fe, refugiant-nos en Déu i en la seva providència, perquè per a Ell no hi han impossibles. Esperem-ho així! 

Sacerdots del món

Una trobada el 8 de desembre de 2022, dia de la Immaculada. 

Els de davant sóm tres sacerdots del Déu Altíssim: d'Europa (l'autor del blog, Ricard Lázaro, Barcelona 1954), d'Amèrica (monsenyor Alfonso Vázquez, Medellín, Colòmbia 1944) i d'Àfrica (Octave Lutumba, Mbuji-Mayi, RD Congo 1967). Darrera nostra hi ha l'amfitrió de la trobada, Miquel Alsina, feligrès de St. Julià de Vilatorta. En el dinar amb sobretaula al que vam ser convidats a casa seva, hi eren també la seva dona Carme i tres seminaristes colombians arribats fa un mes a la diocesi de Vic.