Trobar a Déu en el mar

Hi ha una llarga tradició dels capellans de vaixell, que des de fa molt temps s'ha establert en els creuers.

Déu també viatja en creuer (2012), llibre amb les experiències de molts anys com a sacerdot de creuers, de Mn. Alfred Matas Pericé (1936 - 2020), tot i que la seva dedicació era parcial pequè també devia atendre els feligresos de la seva parròquia a Barcelona. 

A Barcelona hi ha la seu d'Stella Maris - L'Apostolat del Mar, que porta el diaca permanent Ricard Rodtíguez-Martos (1948), capità de marina mercant jubilat, casat i amb fills, que ha dedicat la seva vida a ajudar als homes de la mar, que porten una vida força dura, i en suport dels quals ell ha treballat des l'any 1982. I la Stella Maris de Barcelona, la més antiga d'Espanya, va ser fundada l'any 1927, aviat farà 100 anys. La seva funció principal és l'assessorament i acollida de mariners i el seu servei religiós i espiritual a través dels sacerdots col·laboradors. 

Jo mateix vaig ser capellà de vaixell per Stella Maris de Barcelona entre octubre de 2913 i novembre de 2019, realitzant 8 viatges pastorals amb els creuers Zenith i Horizon de l'empresa Pullmantur i en una ocasió amb la companyia Croissières de France, que era com una filial francesa. I he fet misses en anglès per les tripulacions i en castellà i francès per els passatgers; com que hi ha molts mariners filipins i són catòlics molt devots en un parell d'ocassions vaig celebrar misses mixtes en anglès i tagalo, en que jo feia les parts en anglès i els tripulants les respostes, oracions i cants en tagalo, però també en anglès. 

L'empresa en que ho vaig fer, la naviliera Pullmantur, va resultar molt afectada per la declaració de pandèmia per la OMS i els governs l'any 2020 i pel llarg tancament  de molts mesos sense operar, amb els gastos però sense ingressos, va sol·licitar una reorganització i el 2022 la Royal Caribbean, que n'era la propiettària, va decidir el seu tancament definitiu, i la seva flota de quatre vaixells va ser enviada a ser desballestada a Turquía. S'acabava així l'oportunitat de seguir fent aquests serveis pastorals i alhora vacances, dels que tinc molt bon record. I vaig fer misses en molts llocs del mar que potser no se n'hi havia fet mai cap abans, si bé això nomès és una possibilitat. 

Però aquí el que interessa és que la trobada amb Déu també es pot fer a alta mar, perquè Déu es fa trobadís arreu si estem al cas i ho sabem aprofitar. 

La única resposta a tots els "per què?"

A la vida ens podem formular, i hauríem de fer-lo, molts per què, en realitat un nombre tan gran que humanament sembla superar-nos, "per què això?" "per què allò?", "per què em passa?"... començant  per el bàsic "per què existeix alguna cosa en lloc del no res?" l'inici del qual s'atribueix a St. Tomàs d'Aquino (1225 - 1274) tot i que posterioorment s'hagi fet famós a travès de filòsofs molt més recents, alguns dels quals potser van descobrir l'interrogant de forma independent. 

Jo mateix des de jove, des que gairebé era un noi, em vaig plantejar molts cops la pregunta "per què les coses són com són i no de qualsevol altre manera?", s'entén que havent-hi tantes possibilitats, i que és semblant a l'anterior. Per exemple una concreció d'aquesta pregunta és "per què em sento existeint i viu precisament ara, amb l'edat que tinc, l'any 2026, igual que com tantes vegades en el passat em vaig sentir existint i. visquent en tots els temps anteriors?". 

I només hi ha una resposta a tots els per què, que resulta ser única i la mateixa per a tots, darrera tots ells: Déu. 

Déu és la única resposta possible, la veritable i la real. Sense Déu tots els "per què?" queden sense explicació (1). Caldria reflexionar-hi molt de nou. 

(1) I els nens, sobretot a una determinada edat, fan contínues preguntes del "per què?" cosa que dona una altra comprovació més de la veracitat de l'afirmació divina "si no us feu com a nens no entrareu al Regne del Cel", ja que caldria, entre d'altres coses, que tornessim a fer-nos aquestes preguntes, sobretot en allò que més ens preocupa, fins que descobrim la seva font en Déu, que se'ms ha manifestatt i revelat per respondre'ns-ho. 

La soledat

No hi ha una sola soledat. Hi ha la soledat buscada, tranquila, gaudida, vocacional, l'anglesa "solitude", i la soledat involuntària, molesta, trista, soferta, l'anglesa "loneliness".

 

"Nighthawks"(1942) , noctàmbuls, quadre del pintor nord-americà Edward Hopper (1882 - 1967)  

Però a no ser que sigui per vocació d'inspiració divina fins i tot la soledat positiva és millor que sigui temporal, mentre que la soledat negativa, la més corrent, és indesitjable sempre. "No és bó que l'home estigui sol" diu l'Escriptura i afegeix "Ai del sol, perquè si cau no tindrà ningú que l'ajudi a aixecar-se". 

I Sant Agustí ho explicitava: "Res t'és amic sense una persona amiga", és a dir que tots necessitem per existir i viure una mà amiga, així com també nosaltres podem ser-la per altres. I hi ha una soledat encara pitjor que la humana natural, que és la que, producte del pecat, ens separa de Déu i dels altres, tancant-nos en nosaltres mateixos, i que està molt relacionada amb la tristesa que duu a la mort. Però també al contrari, la persona en gràcia de Déu, mai està realment sol, perquè té sempre amb ell la companyia de les Persones de la Santíssima Trinitat, amb el Pare, Jesucrist i l'Esperit Sant, així com de la Verge Maria, els cors angèlics i tots els sants, està unit a Déu, al Cel i a tota l'Església, i per més sol que pugui estar físicament, com a perdut en un desert o a alta mar com a navegant solitari i tot, sempre té companyia, guia, força, ajuda, consol i el recurs a l'oració. Qui prega mai està sol!   

Experiencia vital i aprenentatge intel·lectual de l'altre

Per si una experiència pot ser útil: 

En una ocasió un company d'un país forani em comentava que ell tenia un gran desconeixement, humanament parlant, de la psicologia femenina, perquè en la seva família eren nomès germans i de molt petit ja va entrar al seminari on hi va seguir fins la seva ordenació, i fin s llavors, quan va començar la seva labor pastoral i va començar a tractar-les en la parròquia eren per ell unes grans desconegudes. Li vaig dir que no era el meu cas, perquè com a germà gran de la família tenia dos germans i quatre germanes menors, i tot i que l'escola va ser de sols nois i igual el servei militar, a la universitat ja erem joves dels dos sexes i desprès com a professor d'autoescola des de jove en vaig tractar a moltes de totes les edats condicions i edats, grans i adultes i joves i adolescents, la gran majoria alumnes, però també altres professores col·legues i examinadores, i fent de periodista també des de jove en vaig conèixer moltes tant companyes de redacció com dones de tot tipus a les que entrevistava. I que en diferents etapes de la meva vida, de noi, de jove i d'adult vaig estar enamorat de quatre noies al llarg dels anys amb dues de les quals vaig pensar seriosament en festejar en vistes a casar-m'hi, però tot i que no va sortir malgrat que l'interès era mutu, l'amor és una gran font de coneixement de l'altre que et fa estar atent, et recorda i et fa reflexionar sobre elles i la relació, procurant comprendre i triant allò que semblava millor pels dos i en algun cas el millor per l'altre. 

Però es diu que Sigmund Freud (1856 - 1939), que en va tractar a moltes, es va casar i va tenir filles, al final de la seva vida es preguntava estranyat "però què volen les dones?" i alguns psicòlegs han fet metàfores (1) per intentar explicitar-ho o han arribat a la conclusió que ni les mateixes dones s'entenen i sovint tampoc a elles mateixes. 

Però sí que tenen una personalitat comú, com a dones, i una de personal, com a éssers individuals, que són objectives i que es poden descobrir, explorar, estudiar i en certa mesura generalitzar, per tal de facilitar el coneixement, tant inruïtiu com intel·lectual o relacionar, i així poder tenir-hi una bona relació segons el principi "primer de tot no fer mal i a partir d'aquí fer tot el bé que es pugui", cosa que la ignorància de qui és i com és l'altre impedeix, provocant en ocasions equivocacions, fracassos i desastres en un o en tots dos.  Així en el popular però poc científic sistema Mbti se sol afirmar que la incompatibilitat més gran és entre els "sensors", manuals, sensuals, concrets, calculadors, pràctics, hàbils i realistes a ras de terra, i els "intuïtius", intel·lectuals, imaginatius, innovadors, abstractes, complicats, dominats pels seus pensaments i sentiments, creatius i somniadors, tant en homes com en dones. A aquests dos grups almenys d'entrada els costaria molt d'entendre's i de tenir una relació fàcil entre ells, excepte naturalment les relacions professionals, funcionals, obligades o d'interès. Però en les relacions amistoses i sobretot sentimentals, hi ha molts obstacles que no són impossibles però sí molt difícils de superar tot i que aconseguir-ho els podria ser molt positiu, ja que cadascun d'ells es fort en les àrees on l'altre és dèbil, i la col·laboració i ajuda mutua els faria molt bé, com en les relacions familiars.

Aquí mostro un sistema merament expositiu, amb personatges ben coneguts, sobretot del cinema - tot i que en els actors hi ha el perill de confondre la persona amb els seus papers, tot i que alguna cosa hi queda - més que res per mostrar un esquema de les diferències en estils de vida, que si no es tenen en compte poden provocar maldecaps, fracassos i fins sofriments, i saber com és l'altre no sols pot ajudar molt sinó ser quasi necessari per evitar errors i malentesos, "tout comprendre c'est tout pardonner" com diu la dita francesa. 

Els estils bàsics, molt esquematitzats, exemplaritzats en personatges femenins molt coneguts, són aquests: 

Estil personal 1

Ginger Rogers (1911 - 1995) 

Audrey Hepburn (1929 - 1993) 

Julie Andrews (1935) 

Estil personal 2

Katharine Hepburn (1907 - 2003) 

Vivien Leigh (1913 - 1967) 

Ava Gardner (1922 - 1990)

Estil personal 3

Lauren Bacall (1924 - 2014) 

Claudia Cardinale (1938 - 2025)

Raquel Welch (1940 - 2023) 

Estil personal 4

Elizabeth Taylor (1932 - 2012) 

Brigitte Bardot (1934 - 2025) 

Romy Schneider (1938 - 1982) 

Estil personal 5

Frances Farmer (1913 - 1970) 

Grace Kelly (1929 - 1982)

Diana de Gal·ls (1961 - 1997)  

Estil personal 6

Vanessa Redgrave (1937) 

Marie Laforêt (1939 - 2019) 

Catherine Deneuve (1943) 

Estil personal 7 

Natalie Wood (1938 - 1981)

Julie Christie (1940) 

Françoise Hardy (1944 - 2024) 

Estil personal 8

Olivia de Havilland (1916 - 2020)  

Doris Day (1922 - 2019) 

Jane Fonda (1937) 

Hi ha estils més compatibles i d'altres més difícils de compaginar, com si un prefereix sortir sempre que pot i estar amb companys i amics, i l'altre prefereix quedar-se a casa, sol o amb els seus familiars més íntims. Trobar un punt d'encontre en aquest i altres casos de diferències per l'estil, com qui prefereix els esports extrems de risc i les aventures difícils i qui nomès vol estar tranquil i descansar, llegint i escrivint, i té aversió a l'esforç físic i encara més al perill, el millor i en ocasions quasi l'únic posible és que anessin cadascú pel seu compte i en tot cas s'admiressin a distància si és el cas. Però hi ha molts més casos com la persona diürna i de matins i la que dona el millor a les tardes i nits, difícils de trobar-se i de compartir la vida junts, o el molt realista i de peus a terra i el d'expectatives ideals i somnis poc realitzables, que és difícil que es posin d'acord a no ser que la intensitat de l'afecte i l'amor els faci abdicar i es vagin apropant  a la recerca d'un terme mitjà més o menys satisfactori, tot i que no plenament de l'un i l'altre. O el que sempre viatjaria i el que prefereix la comoditat del conegut i habitual. O quan un no veu ni valora els mèrits i punts forts de l'altre, i li semblen equivacions i debilitats, i no vol baixar de la seva percepció i idees perquè li semblen que no cal modificar-les ni cambiar-les, cosa que en ocasions, quan no són coses decisives i innegociables, pot ser una forma d'orgull. Per això i tot i que és trist trencar pot ser un acte de lleialtat i respecte, per fer-ho abans que sigui tard, un cop descobert que els seus projectes vitals no són compatibles i ni tan sols poden ser complementaris. No tothom compagina amb tothom en un nivell profund, encara que sí que es pot fer amb la immensa majoria d'una manera superficial i menys compromesa, i per això són quasi un miracle les relacions de parentesc familiar, on per costum, vida compartida i creixement junts s'entenen i s'aprecien malgrat tenir caràcters oposats, i no és el mateix tractar a una persona en el treball, veïnatge, hobbies o professió que casar-se amb ella, que és la intimitat més profunda entre dos éssers humans, i això té unes condicions, uns costos i unes conseqüències. Per això per escollir bé o ni que sigui d'una manera possible a la persona amb la que un vol viure en la màxima intimitat fa falta l'experiència, intel·ligència i prudència humanes i si pot ser l'ajut diví a través de l'oració i els sagraments demanant claredat per veure si convè o no i per això si és de Déu, inspiada o almenys aprovada per Ell, o no la voluntat de fer-ho.  Trobar la pròpia vocació, allò que ens farà feliços i amb el que tindrem èxit i ens sentirem realitzats a la vida, exigeix molt discerniment natural i molta ajuda celestial per veure-ho clar.

(1) Com la de la psicologia "masculina" dels gossos i la "femenina" dels gats d'un i altre sexe, però potser més accentuades en els gossos mascles i les gates femelles.

Interessant-se per la gent, conèixer per comprendre

No tots som iguals, hi ha diferències bàsiques de temperament, caràcter i personalitat, que cal tenir en compte

En una família ja hi ha molts estils personals diferents. Pintura de Norman Rockwell (1894 - 1978)

Per exemple, els 4 gras tipus de persones, segons Keirsey (1): 

1 Els artesans (SP en la seva nomenclatura)

 

Formen un 35 % de la gent, són la gent del carrer, treballadors manuals, mecànics i obrers, artistes plàstics, esportistes i integrants del món de l'espectacle, actors i actrius, animadors. 

2 Els guardians (SJ)

Són un 40 % de la gent i se'ls pot definir com la gent d'uniforme, militars i soldats, policies i agents, jutges, fiscals i advocats, vigilants, guardaboscos, guardes de seguretat i carcellers, scouts i escoltes, metges cirurgians, infermers i paramèdics, funeraris, bombers, cuiners, empleats d'hotel, gent patriòtica i membres d'organitzacions o grups amb característiques distintives usades almenys en ocasions especials, directius i gerents. 

3 Els idealistes (NF)

Són un 15 % de la gent, són els creatius, amorosos, empàtics i espirituals, inclouen escriptors i autors, sacerdots i religiosos, poetes i artistes imaginatius, grans enamorats i parelles, gent sentimental i romàntica  

4. Els racionals (NT)

El 10 % de la gent, són els intel·lectuals, estudiosos i professionals que treballen mentalment a base d'estudis, intel·ligència i informació, com científics, professors, universitaris, informàtics, metges especialistes i bibliotecaris.

La gran diferència és entre sensors (S) i intuïtius (N) o en uns altres termes persones concretes i abstractes

Tot i que aparentment els artesans SP semblen aparentment la majoria de la població, Keirsey sostè que els guardians SJ són fins i tot lleugerament més constituïnt l'autèntica majoria, que estructura la societat.

I entre els intuïtius, de nou els idealistes NF són força més que els racionals NT, tot i que la impressió és que aquests dos grups minoritaris estiguin més o menys equilibrats en nombre

La impressió popular és que els artesans són més, desprès els guardians, els racionals i els idealistes, per aquest ordre, però Keirsey sostè que la veritable proporció és la descrita, encara que pugui estranyar, però és que la primera descripció és molt esquemàtica.

Una visió més detallada: 

1. SP: Artesans (Sensacions + Observació)
Característiques: Són persones orientades a lacció, espontànies, adaptables i pràctiques. Busquen la llibertat i solen ser hàbils amb eines o tècniques.
Focus: Viure el moment present, l'emoció i la funcionalitat.
Motivació: L'estimulació, la llibertat i l'impacte immediat.
Exemple: St. Pere (2). 

2. SJ: Guardians (Sensacions + Judici)
Característiques: Són persones organitzades, responsables, tradicionals i orientades als fets. Valoren l'estructura, la seguretat i el sentit del deure.
Focus: L'organització, les regles, l'estabilitat i la pertinença.
Motivació: La seguretat, la responsabilitat i el manteniment de l'ordre.
Exemple: St. Jordi, Sta. Joana d'Arc

3. NF: Idealistes (Intuïció + Sentiment)
Característiques: Són persones empàtiques, creatives, profundes i orientades al significat. Busquen l'autenticitat, el creixement personal i les connexions humanes.
Focus: El potencial humà, l'harmonia, la comunicació profunda i els valors
Motivació: La identitat, el propòsit i entendre's un mateix i entendre als altres 
Exemple: St. Agustí.

4. NT: Racionals (Intuïció + Pensament)
Característiques: Són persones lògiques, analítiques, estratègiques i orientades a la competència. Valoren el coneixement, l'eficiència i la innovació.
Focus: La competència, la teoria, l'anàlisi lògica i la resolució de problemes.
Motivació: El coneixement, el domini tècnic i l'assoliment intel·lectual.
Exemple: St. Tomàs d'Aquino, Sta. Teresa de Jesús.  

Nota: per Intuició s'usa l'N perquè la I es reserva per la parella Introversió (I) i Extroversió (E). 

(1) David Keirsey (1921 - 2013), psicòleg nord-americà. La seva tipologia en 4 grans grups, artesans, guardians, idealistes i racionals, té arrels en els 4 temperaments de l'antiga Grècia (Hipòcrates i Plató) i la Roma clàssica (Galè), però presenta una el·laboració pròpia basada en idees de Carl Jung (1875 - 1961) i molt semblant i compatible amb el sistema de 16 tipus de Myers-Briggs (o Mbti), cada grup de Keirsey inclou 4 tipus Mbti, agrupats segons dos característiques: els sensors (S), observadors (P) o jutjadors (J) per els 2 primers grups, i els intuïtius (N), sentimentals (F) o pensadors (T), pels següents dos. Se li poden trobar equivalències amb molts altres sistemes de classificació caracterial, sobretot els de 2, 4, 8, 16 o 32 classes diferents.

(2) Els sants són bons exemples, perquè deixant-se guiar i transformar per Déu, són autèntics, tal com Déu els volia i els havia pensat, i en ells es desevolupen al màxim les qualitats bones i es minimitzen o anul·len els defectes. 

L'essència i misteri de la persona (I)

"A les dones no se'ns coneix tan fàcilment" - Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582)

En aquesta primera entrada sobre aquest tema de l'egnima que cada persona és per als altres i fins per a si mateixa i la seva veritable essència que nomès coneix Déu, ens referim a l'"etern femení", una de les dues versions de l'ésser humà tal com Déu els volgué i creà, i la seva diferència i complementarietat física, psicològica, social i fins algun punt també espiritual amb la versió humana masculina. 

Tres destins ben diferents, les germanes Dorléac, aquí a París  el 1960. Françoise Dorléac

(1942 - 1967) morta als 25 anys en un molt tràgic accident de cotxe. Sylvie Dorléac (1946) 

 i Carherine Deneuve (1943), la única que es va canviar el nom. La mare, Renée Deneuve,

(1911 - 2021), que aquí no surt, va viure 109 anys, sobrevivint 54 anys a la seva filla gran. . 

El misteri i l'essència de les persones, començant pel de les dones, en un parell d'exemples, d'estils ben diferents, i enfocant-ho principalment en l'emparellament, la unió matrimonial formant una família i la maternitat, segons el que ens diu la Veritat, "Per això deixaran pare i mare i formaran una sola unitat": 

Però en tots els casos el misteri de la persona de l'altre, que per voluntat divina comparteix espai i temps amb nosaltres i que ens ha presentat, s'ha de tenir present, respectar i intentar esbrinar, així com acceptar i intentar compaginat amb el nostre misteri propi.

Darrera l'aspecte extern hi ha moltes vivències i històries:actrius del film "Las secretarias" (1967)

Es diu que un destacat mestre feia als seus alumnes la pregunta "Qui éts tu?" i anava rebatent totes les respostes del nom, de la professió, de la nacionalitat, de l'estat civil dient-los "Si, aquestes són les teves circumstàncies, però apart d'això... qui ets tu?". I la única resposta possible a aquesta pregunta és "Jo sóc qui Déu sap que sóc". I és senzilla i fins i tot fàcil un cop s'hi pensa, però no n'hi ha d'altre. 

Als éssers humans, incloent psicòlegs, psiquiatres i altres estudiosos de la ment humana que no coneixen gaire més sobre l'essència, només ens queda anar endevinant l'altre, tant pel seu aspecte, especialment el seu rostre, al que es diu "mirall de l'ànima", especialment en els ulls i la mirada, com pel seu comportament, per la convivència i el tracte, i per part de l'observador, que pot ser un mateix, per una mena de reacció instintiva, pel coneixement personal - que sempre aporta alguna cosa superior al intel·lectual, diem "el conec" quan a aquell l'hem vist o millor hi hem parlat i tractat, ens hem donat la mà...- que sempre aporta un plus a tot el que podem haver vist en fotos o escoltat parlar i el que ens puguin haver dit d'ell. La proximitat i el contacte hi fan molt, recordem que en l'hebreu de l'Antic Testament tenir relacions íntimes es deia "conèixer", mentre que en el Nou Testament se'ns indica que per saber realment de l'altre és necessari estimar-lo, l'amor és la forma més alta de coneixement i per això és necessari conèixer, en el nostre sentit habitual de saber de, per poder estimar, i és necessari estimar, la caritat cristiana, per poder conèixer els altres. I sense oblidar que com diu la famosa i celebrada frase poètica "l'essèncial és invisible als ulls", perquè el vetitable valor i signif icat no és veu amb els ulls, que veuen la superficie, sinó amb el cor, que copsa la interioritat, els sentiments, la realitat de les relacions. D'aquí que, tot i que en ocasions puguin estar equivocades, són tan importants les impressions i sobretot les primeres impressions. 

Una de les actrius de la pel·licula citada, en un altre moment

de la seva vida, una altra complicació afegida és que la gent

també va canviant amb el temps i l'acceptació té que ser total

L'amor comporta atracció, simpatia, complicitat i col·laboració, complementarietat, proximitat, unió, ajuda, creació, compartir la vida i crèixer junts, transformar dos "jo" en un "nosaltres". I això en tots dos casos, però sobretot en el femení, comporta unes necessitats de compatibilitat molt determinades que cal conèixer i examinar si es donen. No fos cas que com es queixava una autora "al final sempre es casa un amb un desconegut". No és ben bé així, però la feina d'anar coneixent, comprenent i acceptant a l'altre dura tota la vida i sempre s'hi poden fer nous descobriments i explorar o mostrar facetes fins aleshores inèdites. I potser encara més que en el cas dels homes, les dones són molt diferents entre si. En el cas del festeig cal tenir en compte no sols la jove que és, sinó la nena que va ser, l'adulta que pot ser i la persona madura que serà (1). 

En un pla merament humà les persones són un enigma temporal les unes per les altres, però és quan s'arriba a una vessant transcendent quan apareix el veritable misteri etern. 

Cal descobrir-se mútuament, en la família, amistat, parella, treball, veïnatge...i en el cas de la intimitat, tota una vida junts és necessària per saber-se qui són tots dos. Cal conèixer per poder estimar  i  estimar

per poder conèixer, perquè l'amor és un estil de coneixença i la més alta de totes: nomès coneixem realment quan estimem i sóm estimats i això al llarg de força temps. I quan una parella està ben compenetrada i porta molt temps junta, no és rar que no nomès s'assemblin psicològicament i en conducta sinó també que els seus trets físics vagin convergint fins a assemblar-se realment en el seu aspecte físic cada cop més. 

És molt bonic l'amor, però humanament no sempre és suficient. Hi ha persones que s'estimen però tot i així no són compatibles, almenys no a llarg termini. Diferències d'experiències vitals, d'educació, d'expectatives i objectius a la vida, de ritmes personals, de tendències i d'idees, i sobretot d'estil d'estar en el món poden fer incompatibles a parelles que s'atrauen, que voldrien estar junts i compartir alegries i penes i fins casar-se, formar una família i tenir fills dels dos, com a realització de la seva obediència a Déu i obertura a la vida, insertan-se en la cadena de la transmissió, creació, defensa i formació d'una nova generació de vida humana. . 

Per encertar amb la parella cal intel·ligència, informació, maduresa per estimar, bona predisposició i bona voluntat, i pregar molt per tal si aquest lligam ve i és segons Déu, és a dir que serà per a bé i contribuirà a la salvació i santificació dels cònjugues i dels seus fills, o si pel contrari es faràn mal els uns als altres i arriscaran la felicitat en aquest món i fins i tot en l'altre. Una coneguda dita fa "Matrimoni i mortalla, del Cel davalla", com també es diu que "la solteria és un purgatori, però la vida de casats pot ser un cel o un infern" i també "casa't i veuràs les coses que aprendràs"

És prudent anar-se veient com és cadascun en realitat  i comprenent i acceptant al llarg d'un temps suficient de festeig en que encara hi hagi llibertat per escollir i decidir, perquè no s'hagi fet cap acte irreversible i irremediable i encara els dos siguin plenament amos de si mateixos, dels seus cossos, ntre l'atracció, el desig, la passió i l'enamorament van donant pas al veritable amor real, cosa que no sempre passa. Si surten sorpreses val més que siguin abans de les noces i no desprès, per poder-les valorar, i si s'escau assumir, des de la llibertat personal.  Així uns sociòlegs van fer notar que els soldats nord-americans i les noies britàniques veien cadascun a l'altre com molt atrevits i llançats, i investigant van descobrir que era per una diferència cultural: en la visió i actitud americanes dins de les vuit o deu etapes des de la primera vista i el compromís, el petó estava en els primers esglaons, mentre que en la conducta esperada britànica el petó era ja de les últimes etapes i així els joves feien el petó ben aviat en la relació, sorprenent molt a les noies, i si ho acceptaven llavors aquestes ja feien com si la relació quasi estiguès llesta per a la culminació, sorprenent molt als militars destinats allà. I això junt amb la guerra i el perill, tant al front com als bombardeigs, feren que es donessin forces matrimonis ràpids entre ells.

Una dona expressiva, de personalitat molt marcada i bellesa peculiar, tots som iguals i alhora diferents, tots ens reconeixem i tots ens distingim

I tant l'atracció o no, comm la influència mutua o no, i l'empremta que es deixa en la història personal són humaament inexplicables, no sabem perquè algunes persones ens atrauen, altres ens fascinen, o perquè algunes ens transformen tant o les transformem tant a elles, o recíprocament, perquè a algunes les recordeem i a altres no, perquè en la notra vida hi ha gent inoblidable tot i una petita interacció en ocasions quasi banal, i altres que no recordem tot i haver-les tractat molt temps i perquè algunes són inoblidables, o en les preferències a distància com d'actrius o cantants....Sempre però tenint en compte que mai es pot convertir a algú en un ídol, i que tots som criatures en un mateix pla, i que les relacions personals són tan variades com parelles de persones hi ha. Un pot ser molt simpàtic per a un  i no ser-ho per a un altre, ens podem comportar d'una manera amb uns i d'una altra amb d'altres, de forma espontània, i això pot ser mutu o no, per això no sols l'essència de la persona sinó també la de la relació és diferent i pot ser difícil i complicada o fàcil i natural, corresponsta o no, i equilibrrada o no.  

Perquè hi compten molt les característiques individuals: en la mateixa interacció un introvertit potser se sentirà abrumat per l'excitació, emocions i sentiments i buscarà una mica d'espai i voldrà enlentir més el ritme, mentre un extrovertit ho pot trobar francament insuficient i insípid fins al punt d'avorrir-se i considerar buscar en un altre lloc el que li falta, i tots dos veuràn l'altre com volent deixar la relació. I a part hi ha els veritables malentesos i malinterpretacions entre el que un diu o fa i el que copsa l'altre. Es diu de Mircea Eliade (1907 - 1986) que estant a la Índia amb una beca es va enamorar d'una distingida jove local i van sortir una temporada. Eliade portava un diari de camp i ella també portava un diari íntim. Quan tots dos van ser publicats molts anys desprès, es comprovava que quan Eliade escrivia d'una trobada "avui m'he sentit molt feliç i he vist que ella també, estem molt bé junts, ens estimem, semblem fets l'un per l'altre, en dies així sembla com si el nostre amor estiguès predestinat" o quelcom semblant, en l'entrada d'ella del mateix dia escrivia per exemple "avui ell ha estat particularment odiós, m'ha costat molt de suportar-lo i de mantenir la compostura per no tenir una discussió forta, un altre dia així i trencaré amb ell, quasi semblaria que ho ha fet expressament" o per l'estil. I sí, era la mateixa data i en els dos diaris constava que havien anat al mateix lloc i fet la mateixa activitat. Evidentment amb aquesta disparitat de vivències, van acabar deixant-ho, tot i que el famós estudiós romanès es preguntava què havia fallat, què havia fet malament i perquè no havia funcionat. L'explicació era evidentment molt fàcil: incompatibilitat personal. Aquesta compatibilitat o no és el veritable motiu que decideix el futur de la relació, per molt que l'atracció i passió sigui tan intensa com la dels grans amants, com Abelard i Elöïsa o els literaris Romeu i Julieta, això no basta quan realment en un nivell profund no encaixen ni s'entenen, perquè hi ha gent que semblaria que ni sobre el temps que fa es poden posar d'acord. A vegades tots dos volen el mateix però d'unes maneres i uns ritmes molt diferents i fins oposats, en altres semblen coincidir en les maneres i ritmes però els seus propòsits i objectius són no sols diferents sinó oposats. 

I això fa sofrir molt, especialment quan hi ha un subjacent amor autèntic que no aconsegueix expressar-se ni realitzar-se. O bé és el cas del 90-10, com a parella tenen el 90 de la seva expectativa vital, però poden trencar a la recerca d'aquest 10 faltant que completi el 100 i potser el troben en algú altre, però llavors es poden adonar que tenen el 10 però han perdut el 90 i estan molt pitjor que abans. En ocasions sense arribar a aquests extrems exagerats hi ha parelles que tenint un 70 oo un 60 de compatibilitat trenquen pel 30 o 40 que els hi falta, que els fereix i escandalitza, mentre que altres parelles amb un 40 o 30 de compatibilitat i compliment de les expectatives s'aferren a aquesta part positiva i mantenen la relació i la mantenen estable i raonablement aconseguida i feliç. O es pot donar el cas de que un ho accepta i tolera tot menys un punt en particular i viceversa i si aquesta apareix per un cantó o l'altre o encara pitjor per tots dos cantons, acaben trencant prtquè han tocat aquell punt innegociable i trencador d'acords, que no estan disposats a tolerar, com si allò per ells fos sagrat o tabú i que pot ser qualsevol cosa: bromes sobre la seva família, faltes de respecte reals o imaginades, etc. Com finalment hi ha el cas del qui fracassa i va ensopegant un i altre cop amb la mateixa pedra, com en aquella comèdia americana en la que un li pregunta a una dona el perquè dels seus suposats quatre divorcis, que resulten ser una bola perque en realitat no ha estat casada mai i fingeix, i ella per sortir del pas li respon: "El primer era un pesat, el segon un altre pesat, el tercer encara era més pesat i el quart era el més pesat de tots...". Sort que era humor, però hi ha qui coses així li passen realment i volent millorar va de mal en pitjor. 

Per això el matrimoni ha de ser per a tota la vida i s'admet la separació si és inevitable perquè la convivència s'ha tornat impossible, però no el divorci i molt menys un segon matrimoni. Qui creu que el matrimoni es pot fer, desfer i fer-ne un altre com si res, és que no sap el que és el matrimoni i no l'ha viscut realment, perquè la indissolubilitat fins a la mort d'un dels membres és part fonaental de la seva essència, pequè ja no són dos sinó un, d'individus han passat a ser parella i família i aquest és un estat nou d'identitat, un canvi substancial i irrevocable si el matrimoni, la unió d'home i dona en vistes a propagar la vida, s'ha consumat en la unió conjugal. 

Més encara si és un matrimoni religiós, cristià. El bisbe Fulton J. Sheen (1895 - 1979), ara en procès de beatificació, deia "En un matrimoni de veritat es casen 3, l'home, la dona i Crist present entre ells com a font del seu amor". I si es té la sort que Ell sigui en el casament llavors, com en les noces de Canaan, el millor bé al final. I com diu la dita catalana "qui té una bona esposa o marit, a la cara ho porta escrit".. Però si per orgull i autosuficiència ens entestem a fer nomès la nostra voluntat i a tancar una determinada àrea de la nostra vida a la presència i l'acció divina, pensant que podem escollir i fer nosaltres sols, quasi segur que fallarem i les coses ens sortiran malament, perquè on no hi ha Déu hi ha el pecat i aquest quan és consentit, constant i ens aferrem a ell, porta al fracàs, l'autodestrucció i la mort corporal i espiritual, ja que llavors en lloc de regnar-hi l''amor i la bondat de Déu hi ha en canvi la maldat, l'esclavatge del diable i fins el foc infernal, com en les desgraciades families on tots fan la seva, tots viuen com volen i tots s'odien, que a més solen durar poc, doncs porten a adulteris, divorcis.i tota mena de pecats, i això és un element molt nociu i desintegrador, del que cal fugir com del dimoni, la mort i la perdició.

Per això  entre el naixement i la mort, desprès de tenir una bona reació autèntica i sincera amb Déu, que ens ha creat i ens estima a tots, el segon més important és l'elecció d'estat, que en el cas de les dones pot ser la vida religiosa, la vida de soltera dedicada a causes, o la vida de casada, i en aquest cas encetar ben bé amb el cònjugue adequat amb qui  poder tenir un matrimoni estable per a tota la vida i tot l'humanament feliç possible, i això nomès es pot aconseguir i tenir demanant claretat i discerniment a Déu, que ens coneix perfectament, ens estima infinitament i sap allò que realmente ens convé per a viure una vida bona, plena i feliç en aquest món i per a la nostra salvació i la dels nostres éssers estimats per la vida eterna, sense oblidar que a més és Ell l'únic que pot salvar i redimir les nostres errades i equivocacions vitals, traient-ne un major bé.  Deixem-nos guiar per la infinita saviesa i bondat divina, doncs.

(1) I al respecte, la saviesa popular diu que encara més que en el cas dels homes, les dones acaben assemblant-se a la seva mare. També es diu en psicologia que el fill gran té una personalitat semblant a la mare i igualment la filla gran s'assembla psicològicament al pare. 

Pensaments i reflexions

"Plató m'és amic, però més amiga és la veritat" - Aristòtil (384 - 322 aC) 

"Una altre victòria com aquesta i estic perdut" - Pirro de l'Epir (318 - 272 aC), especialista en victòries pírriques 

"Veni, vidi, vici" (Vaig venir, vaig veure, vaig vèncer) - Juli César (100 - 44 aC) 

"Kai sy, teknon?" (I tu, fill?)  - J. César 

"Viure i conservar-se per a temps millors" - Virgili (70 - 19 aC) 

"No hay cocido bueno sin tocino, ni sermón bueno sin Agostino" - Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582)

"La guerra és la continuació de la política per altres mitjans" - Carl von Clausewitz (1780 - 1831) 

"Quan la veia a ella en el meu interior es desencadenava l'infern" - Soren Kierkegaard (1813 - 1855) 

"Dius que ets dèbil? Saps perquè és: perquè has cedit més de deu mil vegades. Així has arribat a ser joguina de les circumstàncies. Tu has arribat a donar-lis força sense que elles hagin sigut la causa de la teva debilitat" - Henri Frédéric Amiel (1821 - 1881) 

"Que tothom és el que arriba a ser és una veritat profunda. Que tothom arriba a ser el que és és una veritat encara més profunda" - H.F. Amiel 

"L'amor és allò que els cecs poden veure i els sords poden oïr" - Mark Twain (1835 - 1910) 

"La sordesa és pitjor per a mi que la ceguesa. Essent cec no veus els objectes, essent sord no escoltes les persones" - Helen Keller (1880 - 1968), sordmuda i cega.

"Hem perdut la guerra!" - Isoroku Yamamoto (1884 - 1943), al saber que els portaavions nord-americans havien sortit del port un dia abans i no eren a Pearl Harbor quan l'atac japonès del 7 de desembre de 1941. 

"Quan no sàpigues que fer, quan tinguis dubtes, quan no ho vegis clar, ataca!" - Heinz Guderian (1888 - 1954), que va idear la blitzkrieg. 

"La fortuna només afavoreix als audaços i decidits" (H. Guderian) 

"Pararé a Guderian!" - Nikolai Rokossovski (1896 - 1968) quan a la tardor de 1941 els Panzer de Guderian estaven a menys de 100 km de Moscou, que ja estava essent evacuada 

"Necessito 250 000 soldats i aconseguiré derrotar a Hoth" - Georgi Zhukov (1896 - 1974) a Stalin, desprès de sofrir una inesperada derrota a mans del general alemany Hermann Hoth

Quin escàndol ha precedit a l'adopció dels vestits? I quins terribles fraus a la invenció de les claus? (el pecat original explicat d'una manera popular i una mica infantil)

Quan tu vas néixer tothom somreia, sols tu ploraves. Fes que quan moris tothoom plori, sols tu somriguis. (Consigna per la vida) 

Uns quants aforismes més: 

El Budisme és la constatació que s'està a l'Infern - tot és dolor i sofriment sense fi - i que hi ha una suposada sortida extingint-se 

"Me la menjo a petonets!" (1) és una versió moderna, popular, senzilla i una mica infantil de la idea principal del Càntic dels Càntics (2)

"El món és un llibre, i qui es queda sempre al mateix lloc nomès en llegeix una pàgina" (St. Agustí) 

A la vida hi ha prou llum i prou foscor. Hi ha prou llum perquè qui vulgui creure pugui creure, i hi ha prou foscor per tal que qui vulgui no creure pugui no creure. Així l'home és lliure de creure o no creure, i creuere té mèrit i mereix premi (Pascal) 

Si algú té alguna cosa que objectar, que parli ara o que calli per sempre (advertència en els casaments anglesos) 

Un home que s'ho creia tot, excepte la Bíblia (constatació estranyada dels contemporanis sobre un llibertí i lliurepensador anglès)

La Il·lustració va tancar portes i finestres per tal que no entrès gens de la llum del Sol i desprès va començar a il·luminar la foscor interior encenent tantes espelmes com va poder 

Qui no ha viscut abans de 1789 no ha conegut la dolçor de la vida (Talleyrand, revolucionari francès)

Es pot enganyar a tots algun temps i a alguns tot el temps però no es pot enganyar a tots tot el temps (1858)

Arribarà un temps en el que la tolerància serà tan extrema que els intel·ligents i informats se'ls farà callar per tal que no s'ofenguin els necis ignorants (Dostoievsky) 

La ciència sempre es para just quan està a punt de fer-se veritablement interessant (Mark Twain) 

Nietzsche és una brúixola molt afinada que senyala el Sud 

Que nomès tenen valor les afirmacions empíricament demostrables, no és una afirmació empíricament demostrable 

La frivolitat és un estat tràgic de la vida 

A la naturalesa se la domina obeïnt-la 

Qualsevol temps passat fou millor és la nostra idea nostàlgica de la joventut i la constatació que els temps passats eren més innocents i ingenus 

Si el diable et recorda el teu passat recorda-li tu el seu futur 

Creure no és altre cosa que en l'obscuritat del món tocar la mà de Déu i aixi en el silenci escoltar la Paraula i veure l'Amor (Benet XVI) 

(1) I també per l'altre part "Me'l menjo a petonets!"

(2) St. Joan de la Creu, el qui va dir "Al capvespre de la vida se'ns examinarà de l'amor", al moment de la seva mort no va voler que li recitessin les Recomanacions de l'Ànima, sinó que li llegissin el Càntic dels Càntics, i va morit escoltant-ho. I un mossèn deia als seus alumnes "Si esteu enamorats i no sabeu com expressar-ho, llegiu el Càntic dels Càntics, allà hi és tot"