El Purgatori com a lloc de purificació prèvia a l'entrada al Cel surt diverses vegades a la Bíblia i és proclamat també per la tradició i el magisteri de l'Església Catòlica.
Així al llibre dels Macabeus de l'Antic Testament es veu com els jueus pietosos, els de la revolta macabea de mitjans del segle II aC, preguen pels seus difunts al camp de batalla, perquè els hi siguin perdonats incompliments de la Llei que s'han posat de manifest al trobar-se amulets prohibits en la seva roba. Ho veuen com una falta greu, però no tan greu com per privar-los de la vida eterna, i per això preguen perquè els hi sigui perdonat i puguin ja entrar-hi.
I si això ja es feia més de 150 anys abans de segur que es seguia fent en temps de Jesús al segle I, ja que a més està testimoniat entre els jueus i els cristians en els primers segles de l'Era Cristiana, i Jesús, que destapa i denuncia les pràctiques merament humanes, no d'origen diví, del seu temps, no hi té res a dir, és a dir que ho aprova, acceptant-ho com a normal i bo.
També quan Jesús parla del pecat imperdonable contra l'Esperit Sant "que no es perdonarà ni en aquesta vida ni en l'altre", està suggerint que hi ha algunes coses que poden ser perdonades desprès d'aquesta vida. També s'hi pot entreveure una referència en el "estimeu els vostres enemics" i "pregueu per ells", ja que això no es pot fer ni amb el diable i els seus àngels caiguts ni amb els condemnats a l'Infern, enemics de Déu, però sí que té lògica amb uns pecadors recuperables, fins i tot a l'hora de la mort, cosa que implica que alguna cosa hauran de pagar en l'altre vida per satisfer la justícia divina i poder purificar-se per a ser finalment aptes d'estar amb Déu, els àngels, els màrtirs i els sants.
Aquest pagar el que falta pels propis pecats, ja que per la major part i decisiva ja ha pagat Jesús per nosaltres, ho veiem també quan Jesús li diu al bon lladre, que està patint amb Ell el suplici de la creu i ho accepta resignat com a just pel que ha fet, "avui estaràs amb mi al Paradís". I és que cal pagar pel remanent que queda un cop la culpa principal ha estat perdonada, perquè Déu és just i misericordiós, misericordiós però just, i no pot tractar exactament igual al innocent que al culpable, a la víctima que al botxí, al bo que al dolent, i volent salvar-los a tots cal que hi hagi una reparació pels pecats comesos i el mal portat al món. I com que tots, exceptuant Jesús i Maria, som pecadors, el Purgatori cal passar-lo en aquesta vida o en l'altre, i es molt millor passar-lo en aquesta, amb proves, fracassos, injustícies, sofriments i dolors del cos i de l'ànima, i sobretot amb l'acceptació de la mort com vinguda de mans de Déu, quan i com Ell vulgui, amb totes les seves angoixes, penes i patiments. Això és el que va fer Jesús per tots nosaltres, assumint tots els pecats de la Humanitat i el seu infinit pes de culpa, càstig i maledicció, Ell que era l'únic que podia fer-ho, perquè a més d'home era Déu. El bon lladre accepta el càstig, la terrible tortura que sofreix, per satisfer la justícia, més la divina que la humana que li porta a la força, i a més prega humilment a Jesús veient-lo innocent, bo i injustament crucificat, a diferència d'ell, i això li mereix no sols el perdó de Crist i la salvació sinó a més la santificació i l'entrada immediata al Ce, doncs a més està unit amb els sofriments de Crist patint amb Ell al seu costat. Per això diversos sants han sostingut que l'acceptació plena i perfecta de la mort com voluntat divina i per amot a Déu, no sols assoleix la salvació sinó també la santedat, com en el martiri o el bateig de sang.
Sant Pau també ens diu en un dels seus escrits que "alguns se salvaran, però com passant pel foc", i això evidentment no es refereix a aquesta vida.
.jpg) |
| Trobada de Jesús i el jove ric. Imatge catòlica xinesa, 1879 |
Però on es veu més clar el tema del Purgatori és en la paràbola del ric i Llàtzer. La Paraula de Déu s'explica per si mateixa i per això quan trobem un concepte com "ric" o "pobre" cal mirar els altres llocs on surt, i en el cas del ric la referència més propera és la del jove ric bo que va a veure Jesús perquè experimenta que tot i que haver-ho complet tot des de que té ús de raó, encara li falta alguna cosa - li falta la trobada amb Jesús i la seva proximitat - i Jesús el convida a ser deixeble, sant, potser apòstol i tot, però per això, i almenys en el seu cas (perquè hi ha hagut sants que sí que s'han sentit cridats a fer-ho, com St. Antoni abat, i altres que no han sentit aquesta crida i ho han sigut tota la vida, fent-ne un bon ús de les riqueses, cosa encara més difícil), ha de donat tots els seus béns als pobres i seguir-lo, i el jove ric bo no es decideix perquè és molt ric i no s'atreveix a deixar tota aquesta seguretat, temporal i mundana, limitada i passatgera, per l'arriscada aposta per Déu amb totes les seves conseqüències de sacrifici i donació en aquest món, perquè te fe, creu, obeeix tots els manaments i va a veure Jesús, però no en té tanta per a deixar-se transformar fent aquest pas trascendental i així se'n torna trist i capcot per covardia vital i espiritual. Per això Jesús diu "No podeu servir a Déu i a les riqueses", personificades en l'ídol Mammon, fals déu dels diners i l'abundància de béns materials. I quan Jesús els diu que és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla (1) que no pas que un ric entri en el Regne del Cel i els deixebles, que en el fons encara creuen que la riquesa és signe de benedicció divina com aparentment ho sembla en diversos llocs de l'Antic Testament, s'espanten "Així doncs, Senyor, qui podrà salvar-se?" i Jesús els consola "Per als homes és impossible, però per a Déu tot és possible", o sigui no hi ha impossibilitat divina de salvar, podent actuar Déu en aquest món fins l'hora de la mort o potser en alguns casos desprès i tot si els pecats són lleus o essent greus han estat perdonats però no han estat prou dolguts o reparats. I això recorda allò de "I no en sortiràs fins que no hagis pagat fins l'últim cèntim", o sigui que si d'alguna manera es pot pagar tot el deute, per exemple per donacions exteriors d'amics del reu o de persones que se'n compadeixen d'ell, se n'acaba sortint. I moure el cor de la gent també depèn de Déu.
Però tornant a la paràbola del ric que banquetejava cada dia i el pobre nafrat a la porta de casa seva, del que fins els gossos se'n compadien, però els homes no, i el ric que podia socòrre'l potser ni s'hi fixava, no li donava importància al seu estat o havia fingit no veure'l. i potser al final ni se n'adonava a l'entrar i sortir de casa D'aquest ric, apart d'això, d'aquesta duresa de cor o indiferència envers el necessitat, tan fàcil que hauria sigut dir-li als seus criats "doneu-li les sobres" o molt millor "ocupeu-vos d'ell, que tingui tot el necessari" com el bon samarità va fer amb l'home robat i apallissat en el camí, cosa que en el ric ja és una omissió greu per negligència o desinterès, més encara quan els jueus eren un poble més aviat petit i unit per raça, llengua, religió, cultura i sentiment de formar una comunitat diferent a la resta i escollida per Déu per a viure bé, estimant-se, defensant-se i ajundant-se mútuament entre ells com encara solen fer ara, a part d'aquesta inacció culpable no se'ns diu que fos particularment dolent, amb altres crims i pecats, sinó més aviat normal i potser fins i tot complidor, com el jove ric de la trobada amb Jesús, tot gira entorn del seu egoisme i despreocupació, i a sobre per un cas concret, no descartant-se que puguès donar algunes almoïnes, però no a aquell seu proïsme; potser fins i tot feia el bé en ocasions segons el seu gust, però no el bé que Déu volia que fes. Del pobre Llàtzer tampoc se'ns diu que fos particularment bo, ni perquè havia caigut en desgràcia, tan sols que passava fam i fred i tenia el cos cobert de nafres, és a dir que patia molt, com una mena de Job a la porta de casa d'un ric, que en lloc de discursos alliçonadors i en el fons retrets, perquè en els dos casos hi ha qui sembla pensar (2) que sofreix un càstig diví, potser per pecats seus o dels seus ancestres (3), només rep desinterès, indiferència i gairebé invisibilitat com si no existís o no valguès la pena interessar-se per ell, una cruel mort en vida socialment parlant (4). Del que es tracta, doncs, és de que el ric no se sent solidari del pobre, ni s'entristeix al veure infeliç - com pot ser feliç tenint un infeliç al seu costat i no fent res per posar-hi remei, podent-ho fer de sobres i sense esforç, dificultat ni perjudici propi, al contrari? - sinó que es considera a part d'ell i se'n separa psicològicament, sense adonar-se que, com que Déu està amb els pobres, les víctimes, els marginats, els fracassats i els que sofreixen, al separar-se del pobre s'està separant de Déu, que està amb ells i es pot dir que en ells: "El que feu a un d'aquests germans més petits, a mi m'ho feu" (5).
Però a continuació Jesucrist sembla que dona la lliçó més gran sobre el Purgatori. A l'altre món i entre els turments merescuts, el ric no té els sentiments d'odi, ràbia, desesperació, blasfèmia i voluntat demoníaca de perdre els altres com ell s'ha perdut dels condemnats a l'Infern, sinó tot al contrari es mostra humil, suplica a Abraham i a Llàtzer al qui ara sí que coneix i reconeix el mal que en vida li ha fet i vol que el perdoni amb aquell gest del dit mullat a la llengua que recorda el passar una mica d'aigua pels llavis dels moribunds per refrescar-los en l'agonia, accepta el seu destí amb paciència, resignació i sentit d'estar expiant la seva mal vida, conformant-se amb la voluntat i decisió divina que li diu Abraham que ha de sofrir perquè en vida ell ja va tenir béns i Llàtzer malts i per això ell sofreix i Llàtzer gaudeix, la inversió escatològica que Jesucrist anuncia diverses vegades en els "Benaurats..." i en els "Ai..." i quan diu que el bé que puguin fer uns ho cobren en aquest món i d'altres en l'altre, i això últim és molt millor. Alhora el remanent del mal que haguem fet, fins i tot quan la culpa en si ja està perdona i sols falta netejar-nos, el podem pagar a l'altre món o en aquest, i això últim és molt millor.
Que es tracta d'una ànima del Purgatori encara queda més clar quan, acceptant la seva sort i el seu càstig com a degudament merescut pel que ha fet en la vida, o millor dit pel que no ha fet, diu "Llavors et prego que enviis a Llàtzer a avisar 5 germans que encara tinc al món, que no vinguin a parar en aquest lloc", amb desig que es salvin, intercedint amb amor i afecte familiar i vetllant per ells i la seva sort, i de nou ho encomana que ho faci l'ofès, és a dir Llàtzer, per a més humiliació pròpia seva. I fins i tot arriba a profetitzar "Si algú ressuscités d'entre els morts sí que el creuran" i el qui ressuscita d'entre els morts és Jesucrist, i efectivament per la seva resurrecció i la predicació sobre la mateixa molts van creure. I Abraham li diu "Si no fan cas de Moisès i dels profetes tampoc faran cas d'un ressuscitat" i també en part té raó, perquè tot i la resurrecció de Jesucrist, ben documentada i testimoniada per multituds, una part del poble jueu i d'altra gent no van voler creure. I és que l'Evangeli és sempre i tot ell una "bona notícia" fins i tot quan sembla que amenaci, perquè aquests punts són alarmes, són avisos i tocs d'atenció per advertir del perill real de perdre a Déu i la vida eterna per obstinació en el mal o incredulitat persistent, negant-se a acceptar el perdó que per bondat i amor Déu ens ofereix en Jesucrist i amb el do de l'Esperit Sant que actúa en l'Església universal fundada pel mateix Jesucrist i encarregada a St. Pere, i els seus successors "que també són Pere", com a cap dels apòstols, encarregats de la predicació, la litúrgia que actualitza sempre i arreu el sacrifici salvador i redemptor de Crist i que és la trobada amb Ell que tant necesitem i que ens mana fer pel nostre bé "feu això" i "jo estaré present sempre on sigueu vosaltres fins a la fi del món", i la caritat per amor de Déu també manada als pobres, necessitats, i de vetllar per la integritat i puresa de la fe.
Déu és Amor infinit i etern i al Cel hi entren els qui ja estan prou purificats per poder acceptar aquest foc diví sense dany, tant si s'han purificat en aquest món, els sants pròpiament dits que al morir van directament al Cel, o si es purifiquen en l'altre i són sants perquè desprès ja són prou purs i hi poden accedir, i en el Cel cada cop veuen més i millor a Déu i gaudint d'Ell es van fent cada cop millors i més bons encara, en un progrès il·limitat cap al bé, perquè Déu és infinit i sempre se'l pot conèixer i veure millor, sense acabar de copsar totes les seves meravelles i perfeccions, a part que al Cel per un do de Déu i com resultat de la seva visió (6) les ànimes dels sants hi estan segures i no poden ser temptades ni molt menys cometre el més mínim pecat venial o falta, perquè totel seu desig, voluntat i essència del seu ésser és estar amb Déu i a la seva voluntat, gaudint de la visió beatífica i estant amb Ell, perquè això és el que desitja tota criatura seva dotada d'ànima racional i d'esperit, amb un poder i força irresistibles. I la diferència entre el Purgatori i l'Infern és que al Purgatori els sofriments que provoca en les ànimes no preparades la llum i el foc divins, és acceptat com a medicinal i curatiu, i va purificant l'ànima que els pateix, fent-la digna i transformant-la en digna de començar ja a poder veure Déu i estar en la seva presència. En canvi a l'Infern l'iifinit llum i foc divins que els aturmenten pels seus pecats i culpes, són rebutjats pel dolor que provoquen en unes ànimes particularment orgulloses i rebels, que no reconeixen ni accepten Déu, que es prefereixen a si mateixes i el seu benestar, i que no accepten aquest càstig que experimenten, qualificant-lo com inmerescut, injust, i en lloc de fer-se millors es fan pitjors, més dolentes i més enfrontades amb Déu i més enemigues i odiadores seves, i per això l'Infern és etern.
Per això es pot dir que a l'Infern hi va qui vol o qui s'ho busca, negant a Déu o que Jesucrist sigui el seu Fill i el nostre salvador, l'únic camí,veritat i vida per accedir-hi, o no deixant que l'Esperit Sant ens guii, ens porti a Ell i ens vagi configurant a Ell, o no creient en el perdó, bondat i amor de Déu, o aferrant-se al pecat i preferint aquest i la pròpia voluntat a la divina, o altres motius semblants com rebutjant a Déu per ves a saber quin motiu, preferint les criatures al Creador i rebotant-se contra que les coses siguin així i que aquesta sigui la veritat i realitat, la Santíssima Trinitat, el Cel i la justícia divina inapelable. El condemnat s'ha tancat i es tanca, cada cop més, a la Salvació, per no voler reconèixer, acceptar i agraïr a Déu i a la seva voluntat amorosa salvadora, sinó rebutjar tot això i blasfemar contra Déu per no ser com ells voldrien i les coses com ells voldrien, entre altres com el diable i els dimonis, ser més que ningú i ser adorats ells en lloc de Déu, és a dir per no poder ser ells déus per la seva pròpia voluntat i poder i fent tot el que ells voldrien i no allò que Déu que ho ha creat tot i ho coneix tot perfectament ens diu de fer i ser per al nostre bé temporal i etern. A l'Infern hi van els qui s'autoadoren a si mateixos com a déus, i en el límit volen ser reconeguts i adorats, com els àngels caiguts i esperits malignes, i no volen adorar a Déu, que és a l'únic que li correspon l'adoració perquè Ell És el que És, i tot l'altre és contingent, creació seva, i a més en el súmmum de la supèrbia, maldat i audàcia en l'insult i la blasfèmia fins arribarien a pretendre que Déu els adori a ells, com en una de les 3 temptacions de Satanàs a Jesús en el desert. L'Infern, com s'ha dit, és la impossibilitat de tornar a Déu, a l'amor i fins i tot a la raó.
I està més que clar que veiem que el ric de la paràbola ha millorat molt respecte a l'actitud que tenia en aquesta vida a partir dels sofriments que experimenta en l'altre món, per tant està en camí i procès de salvació i de retrobada amb Llàtzer, amb el que sembla que ja s'han reconciliat, perquè el reconeix i confia en ell, fins i tot el fa com un prototipus de Jesucrist per la seva resurrecció, com l'altre Llàtzer de la Bíbia, el real amic de Jesús i ressuscitat per Ell, pel qui també molts que sabien de la seva mort es van convertir per la seva resurrecció i per això els fariseus, exemples de l'enfrontament amb Jesús i per tant de candidats a la condemnació eterna, tot i que per Déu tot és possible i no deixa d'apel·lar-nos des del bressol fins al llit de mort, cridant-nos a convertir-nos i deixar-nos a salvar, fins a l'últim moment i suspir, potser fins i tot en un esforç últim i suprem deixant-los entreveure una mica de la realitat del món futur, i per una obcecació incomprensible, li diuen cada cop "No, no, no, no...", obstinant-se en fer-se cas a si mateix o als que considera els seus, o bé li dona un "No!" radical, total i definitiu malgrat tot i temerariament disposat al passi el que passi, i siguin quines siguin les conseqüències que se'n derivin. Per això s'ha dit, i ho havia llegit en algún teòleg, que el diable és aquell que diu "No" a Déu, a la seva voluntat i al seu pla.
Per acabar, unes consideracions humanes sobre el Purgatori. Els ortodoxos, els més propers als catòlics, el neguen com a lloc i estat de l'ànima, però tot i així reconeixen que desprès de la mort a l'ànima li cal fer un viatge cap al Cel, un camí més curt o més llarg, més fàcil o més difícil, que en el fons ve a ser un semblant, com el Purgatori de la Divina Comèdia de Dant de pujar una muntanya fent cercles i amb esforços, penes i dificultats (7), cosa que en el Catolicisme s'accepta però com un camí de purificació espiritual en vida, com en la "Pujada al Mt. Carmel" de St. Joan de la Creu, que també es podria considerar que si no s'ha completat en aquesta vida es podria tenir que acabar d'alguna forma en l'altre, per aconseguir l'anhelada visió i unió amb Déu, però en el cas dels ortdoxos amb menys fonament bíblic en les paraules de Jesús, com "i estant en un lloc de turments", i amb una base teològica feble perquè ve a suposar, o almenys ho arriba a semblar, que d'alguna manera l'ànima col·labora amb el seu esforç en la seva purificació i preparació per entrar al Cel, quan està clar que amb la mort es tanca la porta i l'ànima ja no pot ni canviar ni merèixer per si mateixa, encara que sí que pot intervenir pels altres, com les ànimes del Purgatori, ja amb la certesa de la salvació, poden pregar anticipadament pels encara vius, i en especial pels seus éssers estimats i en agraíment als qui les ajuden en els seus sofriments i dolors pregant per elles i oferint intencions de Missa per tal que pels mèrits d'aquesta puguin ja sortir-ne, o sinó que siguin escurçada la seva estança i alleujats els seus sofriments (8).
Els protestants sí que no creuen en el Purgatori (9) i aquesta és una postura extremista de "o tot o res", com si les úniques alternatives a l'altra vida fossin o premis i honors o pena de mort (o si es vol, presó perpètua sense possibilitat de llibertat condicional) per fer-ne un símil mundà. Però això és d'un pessimisme terrible, perquè com feia notar Christoph Lichtenberg a Alemanya al segle XVIII "del centenar de persones que van morir a la meva ciutat l'any passat, una petita minoria es veia clar que haurien anat al Cel, per la seva vida de fe, pietat, oració, litúrgia i bondat amb els altres, i una altre minoria, es veia que era clar que estaven destinats a l'Infern, per incrèduls, blasfems, delinqüents, pecadors públics, malvats, injustos o inclinats al mal, sense penediment visible... però una gran majoria eren dubtosos, tenien coses bones i dolentes, creien en Jesús i en l'Església, però no se sap si hi creien de veritat o si hi creien prou, si tenien fe de la manera adequada o si estaven en la congregació correcta, i en conjunt la gent creia que no semblaven prou bons per anar al Cel, ni tan dolents per anar a l'Infern... on devia destinar Déu a tot aquesta majoria de gent?" (cita no literal i ampliada per especificar). L'existència del Purgatori és la gran esperança que aquests i potser també bastants o tots de la minoria humanament condemnable, anessin finalment al Cel, desprès de la intensa i si calguès llarga purificació en una repesca de salvables. Sense el Purgatori es podria pensar que tots els ja condemnats pels homes i una bona majoria dels dubtosos acabarien a l'Infern, primer per la no existència d'aquesta misericòrdia divina i desprès per que acceptar que Jesús és el Salvador i seguir-lo no implicaria alts i baixos, ni algun daltabaix moral en una vida generalment normal i fins bona, sinó una vida estrictament cristiana i més aviat puritana. La Reforma protestant, perquè en el fons contra que protestaven realment?, va semblar posar en dubte moltes tesis bíbliques - com "això és el meu Cos... això és la meva Sang" o "Jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món" - i sostingudes un mil·leni i mig, en ares del lliure exàmen de cadascú, a més diferent i amb conclusions oposades i contradictòries, fins que necessariament es van convertir en noves ortodòxies i tot i així han seguit dividint-se fins ara en que ja són diversos milers de denominacions i algunes d'elles ja s'han sortit de l'horitzó cristià, no reconeixent a Jesús com a Déu i home.
(1) Normalment es parla d'una exageració semita o com a molt s'ha citat que hi ha una paraula semblant a camell en arameu i que correspon a una corda molt gruixuda i que es podia haver confós. Però la versió que trobo més ajustada al que Jesús volia dir és la que vaig sentir una vegada d'un estudiós bíblic: en les ciutats jueves, rodejades de muralles, hi havia una o més portes principals, que per motius de seguretat de nit es tancaven. Però sembla ser que a banda i banda de la porta hi havia unes construccions com torres amb unes portes petites, per les que només passava una persona, i encara just, que es podien haver dit "agulles" ni que fos popularment. Si un ric arribava de nit amb camell, mercaderies i altres coses i trobava la porta tancada per ser tard, si ho deixava tot a fora, potser sota la vigilància d'algú o dels propis centineles, podia passar per la petita obertura individual sota la vigilància d'un centinela i entrar a la ciutat, però havia de deixar el camell amb els seus béns a fora, perquè evidentment ni el camell ni la càrrega passaven de cap manera pel forat de l'agulla que servia d'entrada. I potser la gent estava acostumada a veure rics que no se'n fiaven i es quedaven la nit a fora esperant que es tornés a obrir, amb la llum del dia, la porta gran d'entrada. No sé si és cert, però correspon molt bé al que Jesús volia dir.
(2) Com els jueus, els calvinistes i altres congregacions de l'èxit i el benestar econòmic, i en un altre ordre de coses els hindús amb la llei del karma. Un professor català ens va explicar en una ocasió que qualsevol veleïtat o simpatia pel orientalisme se li va passar del tot quan estant a la Índia va veure la major misèria al costat de palaus de la major riquesa i luxe, i que els seus interlocutors ho trobaven normal, més encara quan en una ocasió, compadit d'una persona, li anava a donar unes quantes monedes i el seu amfitrió li va dir "No! Ho pots fer si vols però li faràs un perjudici, aquest home està purgant el seu karma, i si l'ajudes interfereixes en el procès". Amb això em va tenir proi. Quan va tornar de la Índia i li van preguntar per les seves experiències diu que va contestar "Allà he descobert que sóc cristià. I catòlic!" i va deixar ben sorpresos als seus companys de la Universitat perquè sabien que no havia anat a veure la Mare Teresa, ni cap fundació cristiana, i que el seu interès per anar-hi havia sigut el d'interessar-se per les antigues religions i filosofies de la Índia.
(3) "Qui va pecar, ell o els seus pares?" pregunten els deixebles respecte al cec de naixement i Jesús els hi respon "Ni ell, ni els seus pares, és perquè es manifesti la glòria de Déu" respecte a ell, i a més del miracle de la curació cal pensar que Déu també vol actuar a travès nostre (caritat, avenços mèdics i tecnològics, l'invent de l'alfabet Braille o el cas d'Ann Sullivan amb Helen Keller) i que com diu St. Ireneu "La glòria de Déu és que l'home visqui, i la vida de l'home és la visió de Déu". Fins i tot pot ser que de forma incomprensible per a nosaltres Déu usi aquests casos per a la salvació de l'afectat i d'altres.
(4) Com salvant les distàncies sembla que pretengui la moda de les cancel·lacions, els comiats i les denúncies que arruïen la vida de persones, tant culpables com innocents, i que en casos extrems porten al suïcidi de l'acusat, tant amb base com de forma arbitrària o per beneficis personals de l'acusador, des de la venjança a actualment avantatges legals. Quan Déu diu "No jutgeu i no sereu jutjats, perdoneu i sereu perdonats, la mateixa mesura que feu s'us farà" i també "Meva és la justícia".
(5) Pel que sembla es refereix en primer lloc als cristians, als batejats i membres de l'Església, germans tots en Crist i fets fills de Déu i per tant de la seva família i amb el do de l'Esperit Sant per la gràcia, però com que tot ésser humà està fet a imatge i semblança de Déu i a més és cristià en potència, en sentit ample es refereix a tots els éssers humans, homes i dones.
(6) Per obviar aquesta dificultat, alguns teòlegs han arribat a especular que abans de la prova els àngels oïen a Déu però no el veïen i els que van ser lleials a Déu van ser admesos a veure'l mentre que els altres, expulsats, van perdre eternament aquesta possibilitat. Però això és nomès una suposició i també es podria admetre que essent esperits purs, tot i veient Déu,aquest els va concedir amb un caràcter excepcioal que d'una vegada i per sempre poguessin tot i així decidir ells mateixos la seva eternitat, amb Déu o sense, i foren molts dels de grau més alr, com ho era Lucifer abans de la caiguda, els que per orgull, supèrbia i vanaglòria, es rebel·laren contra Déu i no volgueren acceptar el pla que Déu els hi proposava i al negar-se acceptar-ho ells mateixos van llaurar la seva pròpia desgràcia, perquè el fonament de tot està en Déu i nomès en Ell, i al sepaar-se'n per desobediència i voluntat d'independència, es van trobar que fora de Déu ells no eren res i sobretot no hi havia en ells rees de bé i de bo, coses totes que nomès venen de Déu, però alhora que Déu no destrueix res del que ha creat, sinó que ho conserva, i aquesta situació radicalment anòmala, dolenta, violenta i de culpable malaltia essencial de l'ésser, com una mort eterna, és el que s'anomena Infern. En aquest cas el record, si el conservessin i no se'ls hi haguès desaparegut o anès desvaneixent-se constantmrnt, no els produeix alegria sinó al contrari el més terrible sofriment, per haver-ho perdut, i per haver de constatar que d'aquest Déu tan meravellós, admirable i desitjable, que atrau irresistiblement, eno sols la visió, la companyia i la proximitat els hi està negada per sempre per culpa d'ells mateixos i a més ara en són enemics, i per tant no els hi produeix cap felicitat sinó que els tortura amb el pitjor dels sofriments, allò que els experts en diuen la pena de dany, agreujat per haver-lo vist i haver-lo perdut per la seva arrogància i desafiament totalment insensats, absurds i gens intel·ligents, que els en va separar, cosa que al dolor essencial de la separació els hi afegeix un dolor més entre d'altres que es van provocant per la seva pròpia malícia, la pena de sentit del remordiment espiritual per l'estúpids i ximples que van ser creient precisameny ser els més llestos i mereixedors de més, perquè en el fons van pretendre ser ells déus, o com Déu, `per sobre de Déu i enfrontamt-se a Ell, i es van trobar burlats i, encara pitjor, burlats per la seva dolenteria és a dir per culpa seva. .
(7) Dant era catòlic i com a tal la seva visió és catòlica o compatible amb ella, potser és una concepció poètica per poder parlar de coses espirituals i per distingir-lo de l'Infern i com una metàfora de l'ascens de l'ànima cap a Déu, igual com un parla d'un Cel de 7 planetes i cercles, i de l'esfera de les estrelles fixes i Déu que n'està per sobre, segons els coneixements i visió del seu temps, els segles XIII i XIV. Curiosament en relació a això les 3 parts del seu llibre acaben amb una cita de les estrelles, des de "vam sortir a l'exterior i en la nit vam poder veure al cel les estrelles" fins a la molt coneguda de "l'Amor, que mou el Sol, la Lluna i les estrelles", potser per indicar que la vocació de l'ésser humà és celestial, i el que més s'assembla en aquest món al Cel, la nostra Pàtria definitiva, o ens fa pensar en ell, és és el cel amb els seus astres,amb el que comparteix nom tot i ser dues coses diferents.
(8) Una pietosa creença popular, que a més ha sigut expressada per alguns sants, ostè que quan es diu una Missa per una ànima del Purgatori, per moltes o per totes, no sols els hi fa un efecte bo intens i perdurable sino que aquells per a qui es fa, sigui un, uns pocs o tots, deixen d'experimentar cap sofriment durant tot el temps que dura la Missa, pel sacrifici de Crist pel be dels per qui s'ofereix que aquesta comporta, i això és un alleujament extraordinàri per als receptors d'aquest benefici, que els ajuda i dona forces d'una manera inimaginable, tot i que desprès si fos el cas retornin al patiment, però ja més alleujat i amb la duració escurçada per l'efecte benèfic de la Missa. Fins i tot s'ha arribat a dir per part d'alguns sants i teòlegs que una sola Missa té el poder de buidar tot el Purgatori i així és, almenys en certs casos i circumstàncies, que poden ser tots, la gran majoria, alguns o un.
(9) Potser perquè van sorgir en primer lloc i entre altres coses per la protesta contra els abusos en la tramitació de les indulgències, malinterpretant alhora el que consideravan excessiva bondat, perdó i facilitats de les autoritats de l'Església envers els pecats i maldats de la gent, que al no atribuir-la a l'amor per la gent i especialment pels difunts temporalment sofrents, ho atribuïren solament a un afany de diners, que sí que en part es podia donar i més en aquella època tan convulsa i complicada de la mentalitat del Renaixement, barreja del millor i del pitjor, d'un Cristianisme viscut i d'un retorn per part de molts al paganisme o a una mena de nostàlgia per tot allò paganitzant, vist en l'art i creences de l'època, i en que s'arribés a qualificar el que sempre s'havia anomenat com la Crisriandat o la Ciutat de Déu (en el sentit de la Societat de Déu o la Civilització de Déu), com a Edat Mitjana, de transició entre l'admirat Classicisme grecoromà i el Renaixement d'ells, o pitjor encara d'Edat Fosca, com si ser cristians, fills de Déu, estimats d'Ell i destinats al Cel desprès del pas, més o menys breu, pel gran teatre d'aquest món, per descobrir qui som, formar-nos com a seguidors de Crist i decidir què volem ser desprès d'aquest món de pas, i fer-ho segons la nostra relació amb Jesucrist i amb l'Església, on més actua l'Esperit Sant, per arribar a la Casa del Pare en el Cel, i tenint també l'ajut valuosíssim de la Mare de Déu, dels cors dels àngels, de Sany Josep i de tots els sants, i fins de les persones d'aquest món que per do de Déu ens estimen i fan el bé i/o els hi fem ells a nosaltres, com familiars, amics, companys i benefactors o beneficiaris coneguts i desconeguts... com si aquesta situació fos un estat de foscor intel·lectual i d'ignorància (!), sols pel fet, a més discutible i fàcilment rebatible, que pensaven que l'art i la ciència i l'organització seves eren millors que les dels mil cinc-cents anys cristians transcorreguts ja que ells ara despertaven i eren cada cop més il·luminats - amb una il·luminació luciferina pel que es veu - en lloc dels medievals que, segons ells suposaaven, vivien temps oscurs i a les fosques en allò que a ells els hi agradava (!) , orgull agreujat pel fet real que alguns efectivament eren genis en els seus camps, que podien ser molts i molt variats, com en els casos de Leonardo o Miquel Àngel i també Copèrnic, Galileo, Vesali i uns quants més eren genis especialistes, Enric el Navegant, Shakespeare, Cervantes, Lope de Vega, Colom, Velázquez, quasi tots ells catòlics com tots els citats, i la societat començava a gaudir de l'invent d'un altre catòlic, Gutenberg, amb una impremta que ben usada haguès pogut fer molt bé, però que també va aprofitar el diable per als seus fins, com sembrar dubtes, discòrdies, rebel·lions i revolucions, i disputes de tota mena. I als protestants davant d'aquesta situació d'un cert retorn al paganisme i de canvis fonamentals, la caiguda de Constantinoble, el descobriment d'Amèrica, l'arribada europea a les civilitzades costes de l'Àfrica Oriental, a la Índia, Xina, les Illes de les Espècies i Japó, i la comprovació de l'esfericitat del món per la circunnavegació realitzada, sempre cap a l'Oest fins a tornar a l'origen, per l'expedició de Magallanes i Elcano, catòlics també, igual que Vespucci i Waldseemüller que van identificar Amèrica com un nou continent que va rebre el nom d'un d'ells, o com quan un Papa amb l'ajut de jesuïtes, ho encertava i els països catòlics s'avançaven en segles als altres amb el Calendari Gregorià, ara usat per tot el món almenys en les relacions internacionals, en un panorama així al moviment iniciat per Luter no se li ocurreix altre cosa que oposar-se al Catolicisme! per un assumpte d'indulgències que ells consideraven que no valien i que els va portar a qüestionar-ho cada cop més tot, i les autoritats catòliques van perdre incomprensiblement unes dècades decisives no convocant el Concili de Trento fins 1545 i no acabant-lo fins 1563, un retard inexplicable i que va posar-ho molt fàcil als protestants per no participar-hi i ja no fer-ne cas. Com a resultat de la imprudència revisionista d'uns i de la reserva i inacció dels altres, deixant el cas als polítics i als naixents Estats moderns, la Cristiandat com a concepte des del segle V, (anterior per tant a la Umma musulmana, concepte aparegut entre els segles VII - IX).es comença a trencar al segle XVI i molts historiadors consideren que el seu veritable final no ve el 1555 amb el descarat "cuius regio, eius religio" de la Pau d'Augsburg, que enacara es devia considerar provisional i limitada, sinó força més tard a la Pau de Westfalia del 1648 on s'abandona definitivament per part de governants i polítics, no per la gent en general, la idea i l'ideal d'una unitat de tots els cristians.
(9) Potser perquè van sorgir en primer lloc i entre altres coses per la protesta contra els abusos en la tramitació de les indulgències, malinterpretant alhora el que consideravan excessiva bondat, perdó i facilitats de les autoritats de l'Església envers els pecats i maldats de la gent, que al no atribuir-la a l'amor per la gent i especialment pels difunts temporalment sofrents, ho atribuïren solament a un afany de diners, que sí que en part es podia donar i més en aquella època tan convulsa i complicada de la mentalitat del Renaixement, barreja del millor i del pitjor, d'un Cristianisme viscut i d'un retorn per part de molts al paganisme o a una mena de nostàlgia per tot allò paganitzant, vist en l'art i creences de l'època, i en que s'arribés a qualificar el que sempre s'havia anomenat com la Crisriandat o la Ciutat de Déu (en el sentit de la Societat de Déu o la Civilització de Déu), com a Edat Mitjana, de transició entre l'admirat Classicisme grecoromà i el Renaixement d'ells, o pitjor encara d'Edat Fosca, com si ser cristians, fills de Déu, estimats d'Ell i destinats al Cel desprès del pas, més o menys breu, pel gran teatre d'aquest món, per descobrir qui som, formar-nos com a seguidors de Crist i decidir què volem ser desprès d'aquest món de pas, i fer-ho segons la nostra relació amb Jesucrist i amb l'Església, on més actua l'Esperit Sant, per arribar a la Casa del Pare en el Cel, i tenint també l'ajut valuosíssim de la Mare de Déu, dels cors dels àngels, de Sany Josep i de tots els sants, i fins de les persones d'aquest món que per do de Déu ens estimen i fan el bé i/o els hi fem ells a nosaltres, com familiars, amics, companys i benefactors o beneficiaris coneguts i desconeguts... com si aquesta situació fos un estat de foscor intel·lectual i d'ignorància (!), sols pel fet, a més discutible i fàcilment rebatible, que pensaven que l'art i la ciència i l'organització seves eren millors que les dels mil cinc-cents anys cristians transcorreguts ja que ells ara despertaven i eren cada cop més il·luminats - amb una il·luminació luciferina pel que es veu - en lloc dels medievals que, segons ells suposaaven, vivien temps oscurs i a les fosques en allò que a ells els hi agradava (!) , orgull agreujat pel fet real que alguns efectivament eren genis en els seus camps, que podien ser molts i molt variats, com en els casos de Leonardo o Miquel Àngel i també Copèrnic, Galileo, Vesali i uns quants més eren genis especialistes, Enric el Navegant, Shakespeare, Cervantes, Lope de Vega, Colom, Velázquez, quasi tots ells catòlics com tots els citats, i la societat començava a gaudir de l'invent d'un altre catòlic, Gutenberg, amb una impremta que ben usada haguès pogut fer molt bé, però que també va aprofitar el diable per als seus fins, com sembrar dubtes, discòrdies, rebel·lions i revolucions, i disputes de tota mena. I als protestants davant d'aquesta situació d'un cert retorn al paganisme i de canvis fonamentals, la caiguda de Constantinoble, el descobriment d'Amèrica, l'arribada europea a les civilitzades costes de l'Àfrica Oriental, a la Índia, Xina, les Illes de les Espècies i Japó, i la comprovació de l'esfericitat del món per la circunnavegació realitzada, sempre cap a l'Oest fins a tornar a l'origen, per l'expedició de Magallanes i Elcano, catòlics també, igual que Vespucci i Waldseemüller que van identificar Amèrica com un nou continent que va rebre el nom d'un d'ells, o com quan un Papa amb l'ajut de jesuïtes, ho encertava i els països catòlics s'avançaven en segles als altres amb el Calendari Gregorià, ara usat per tot el món almenys en les relacions internacionals, en un panorama així al moviment iniciat per Luter no se li ocurreix altre cosa que oposar-se al Catolicisme! per un assumpte d'indulgències que ells consideraven que no valien i que els va portar a qüestionar-ho cada cop més tot, i les autoritats catòliques van perdre incomprensiblement unes dècades decisives no convocant el Concili de Trento fins 1545 i no acabant-lo fins 1563, un retard inexplicable i que va posar-ho molt fàcil als protestants per no participar-hi i ja no fer-ne cas. Com a resultat de la imprudència revisionista d'uns i de la reserva i inacció dels altres, deixant el cas als polítics i als naixents Estats moderns, la Cristiandat com a concepte des del segle V, (anterior per tant a la Umma musulmana, concepte aparegut entre els segles VII - IX).es comença a trencar al segle XVI i molts historiadors consideren que el seu veritable final no ve el 1555 amb el descarat "cuius regio, eius religio" de la Pau d'Augsburg, que enacara es devia considerar provisional i limitada, sinó força més tard a la Pau de Westfalia del 1648 on s'abandona definitivament per part de governants i polítics, no per la gent en general, la idea i l'ideal d'una unitat de tots els cristians.
