Quan l'Imperi Persa de Xerxes s'estava preparant per envaïr Grècia per venjr la inesperada derrota de Marató del 490 aC, els atenesos van consultar l'oracle de Delfos per veure com es podien salvar i la resposta va ser "es podreu salvar darrera la muralla de fusta". Per això es van dedicar a construir una valla de fusta al voltant d'Atenes i de l'Àtica, però quan 10 anys més tard el mateix Xerxes comandant un exèrcit d'un milió de soldats de tot l'Imperi, per fi va creuar el Bòsfor, i malgrat un breu retard al desfilader de les Termòpiles en que no obstant al final l'èlit militar dels espartans va ser totalment anihilada amb el seu rei Leònides al front, se'n van adonar que intentar ressistir era inútil i van decidir evacuar tota la gent portant-la a la seva gran flota de vaixells, que incapaç de presentar batalla a la flota persa amb els seus hàbils mariners fenicis i els seus guerrers experts, i menys carregats amb gent del poble, van fugir amagant-se a l'interior dels estrets de Salamina, que venia a ser un equivalent marí de les Termòpiles. Llavors van comprendre que l'oracle es referia a la flota quan va pronosticar la salvació en la muralla de fusta. Però desprès que l'exèrcit persa va arrassar l'Àtica i va destruir i incendiar la ciutat d'Atenes, en càstig per la seva rebel·lió, la flota persa va bloquejar la sortida de l'estret de Salamina deixant tancada la flota grega. Al cap de poc temps els comandants navals grecs, veient que estaven entre l'espasa i la paret, van celebrar un consell de guerra i van prendre una decisió tan audaç com aparentment desesperada, no els hi quedava més remei que sortir a lluitar,i per això aprofitan que era de nit van fer baixar a la gent no combatent i la van deixar a les petites platges de la costa dels estrets i van començar els preparatius.
A la matinada els centinel·les perses que vigilaven des de dalt dels penyasegats sobre el mar van quedar sorpresos al sentir un fort xipolleig de la superfície de l'aigua i uns estranys cants religiosos entonats a cor que trencaven el silenci i la foscor: era l'esquadra grega que en fila sortia dels estrets de Salamina disposada a presentar batalla a l'esquadra persa que en formació de combat els esperava a la badia, no creient que s'atrevirien a sortir a lluitar. I el sorprenent desenllaç de la lluita és ben conegut ja que va marcar tot el futur de la Història de la Humanitat perquè Europa i Àsia, que no estan separades geogràficament, com ja va fer notar José Maria Pemán, estan separades històricament pel resultat de la batalla naval de Salamina del 480 abans de Crist.
Dança guerrera d'espases georgiana, procedent de l'entrenament pel combat
Armènia l'any 301 i Geòrgia pocs anys desprès van ser les primeres nacions que es van convertir al Cristianisme, abans que Aksum el 333 i l'Imperi Romà que ho feu entre el 313 i el 380. Armenis i georgians van ser els primers pobles oficialment cristians si no compten el petit precedent d'Edessa a inicis del segle III. Però la seva vida no va ser fàcil, perquè primer van ser dominats pel zoroastrià Imperi Neopersa Sassànida (224 - 642) i més tard van haver de lluitar contra el Califat islàmic a partit del 650 i durant segles, i l'Imperi Khàzar jueu, que ja havia parat l'expansió àrab quan la seva cavalleria derrotà a l'omeia allà a mitjans del s. VIII, un segle i escaig més tard. Més tard foren atacats pels turcs seljúcides a partir del segle XI i a principis del segle XIII foren els mongols de Gengis Khan i successors els qui es passejaren pel Càucas devastant-ho tot i al segle XIV foren els tàrtars de Tamerlà els que hi entraren i ho arrassaren, i al mateix temps i fins el segle XV la Horda d'Or, més tard l'Imperi Turc Otomà sunnita que als s. XVI - XVIII s disputà a sang i foc amb l'Imperi Persa Safàvida xiïta el domini d'aquella zona. Per fi quan l'agitació ja no era tan extrema i la polvareda de la Història es va anar depositant i els exèrcits russos hi arribaren a principis del segle XIX, es trobaren amb que desprès de tan terribles enemics i de tan constants guerres, batalles, lluites i conflictes, els armenis i els georgians d'alguna manera havien aconseguit resistir tanta tempesta, havien sobreviscut... i seguien essent cristians.
L'any 732 l'emir d'Al Andalus, Abderraman el Gafequí, avançava per Aquitània amb els seus núvols de cavalleria lleugera, que apareixa a la llunyania i acabava omplint tot l'horitzó, disposats a conquerir tota la Gàl.lia i d'allí entrar al Centre d'Europa. Per enfrontar la invasió li va sortir a l'encontre la única resistència possible que li quedava a l'Europa Occidental i Central, els francs, el més fort dels pobles germànics, dirigits en aquesta ocasió per Carles Martell. Els dos exèrcits van avançar i maniobrar i finalment es trobaren un davant l'altre a una gran plana entre les actuals Tours i Poitiers, al centre-nord de l'actual França. Els ismailites o sarraïns, com se'ls deia llavors, eren genets amb berbers i àrabs, dirigits per aquests, i formaven part del immens Califat Omeia de Damasc que en aquell moment arribava des del Sind a la Índia i l'Àsia Central fins a l'Oceà Atlàntic al Magreb i a tota la Península Ibèrica, passant per Pèrsia, Egipte i tot el nord d'Àfrica amb una força expansiva i conqueridora extraordinària que havia ant superant quasi totes les resistències. Començant per l'extrem Sudoest, Europa semblava ser ara l'objectiu i la pròxima a caure. Però els guerrers francs, cristianitzats des de Clodoveu el 496, eren encara el bastió de la seva independència, possiblement l'últim i tot. Quan va començar la gran batalla, una de les decisives en la Història de la Humanitat. Els mahometans anaven a cavall i tenien més movilitat i la superioritat de la cavalleria, llavors dominant en les lluites i que ho seria encara 5 o 6 segles més, i usaven la seva tàctica tan exitosa de càrregar ràpid contra les files enemigues, colpejar i retirar-se ràpidament per no deixar oportunitat de respondre i per tornar a la càrrega de seguida. Els francs formaven sobretot infanteria, soldats a peu, i intntaven que les seves files no es trenquessin amb els ràpids atacs dels genets adversaris. Semblava que els invasors havien de guanyar per la seva superioritat militar, però els infants francs ressistien junts i quan un queia un altre el substituia ràpidament a primera línia per mantenir la formació sense forats. Així van lluitar durament per ambdues parts un parell de dies amb resultat incert. I a la matinada del tercer dia els infants francs tornaren al combat, disposats a lluitar i morir, ja que no podien ni retirar-se ni fugir, anant ells a peu i els enemics a cavall. Però per a la seva sorpresa no van veure l'exèrcit invasor front a ells. I és que en els duríssims combats del dia anterior, en els que havia destacat el propi Carles Martell, i sense que ells ho sapiguessin, havia mort l'emir Abderraman el-Gafequí, i sense el seu cap els generals islàmics havien fet durant la nit un consell de guerra i sense una direcció unificada havien decidit retirar-se per evitar majors pèrdues, estant tant esgotats com els francs. A l'avançar els francs van trobar el campament enemic gairebé intacte, però amb ningú allà, els invasors havien marxat a corre-cuita i en secret, abandonat-ho gairebé tot, especialment el botí aconseguit en la incursió.
Aquesta batalla va canviar el rumb de la Història europea i mundial, posant límit a l'expansió explosiva dels Omeies, junt amb els fracassats setges àrabs de Constantinoble del 673-77 i 717-18, la resistència de l'Imperi Khàzar als intents de conquesta - alguns diuen que la cavalleia khàzara va derrotar decisivament a la califal a les planes de l'Azerbaidjan - la incipent resistència dels cristians a les muntanyes del nord d'Hispània a Covadonga el 722 i la gran batalla del riu Talas contra l'Imperi Tang xinès del 751 que si bé es considera una victòria musulmana, en realitat va ser un empat, ja que els dos contendents van parar el seu avenç i van considerar que seria impossible seguir l'avenç contra el seu enorme advesari.
I encara els motius interns, ja que entre el 749 i el 751 la rebel·lió dels descontents amb centre a Pèrsia i Mesopotàmia va acabar amb el molt expansionista Califat de Damasc sirià i el va substituir pel molt menys expansiu Califat Abbasí iranitzat, aviat dirigit des de la nova capital Bagdad., de situació més oriental I de rebot això va portar a que un membre omeia que havia pogut escapar de les matances de tota la seva família, trobés refugi a Al-Andalus i el 756 hi establís un Emirat independent en lluita amb el gran Imperi Àrab, cosa que canviava totalment la situació, tot i que la dinastia Omeia d'Al-Andalus amb capital a Còrdova encara va tenir uns 250 anys d'esplendor, convertint-se en Califat el 929 i amb les campanyes victorioses d'Al-Mansur contra els enclaus cristians del nord de la Península Ibèrica a finals del segle X, que no obstant no aconseguiren canviar la situació ni fer-los desaparèixer. I el 1031 tot això s'esfondrà amb la desaparició del Califat i l'aparició de molts regnes taifes andalusis. I si la situació continuà encara 4 segles fou per les dues grans invasions mores, la dels almoràvids
En canvi els francs anaren fent-se cada cop més forts i expandint-se, recuperant la Septimània i les terres envaïdes fins els Pirineus, i essent una força mundial comparable a la del Califat i la del Imperi de Constantinoble i amb Carlemany (778 - 814), feren incursions al sud del Pirineu ja des del 778 i conqueriren i annexaren Girona (785) i Barcelona (801), creant la Marca Hispànica, i formant l'Imperi Carolingi (800 - 843/s. X) en estreta col·laboracio amb el Papa de Roma, al que entre altres coses donaren els duradors Estats Pontificis (756 - 1870). Aquest nou Imperi Romà d'Occident imperant a Europa occidental i central, aviat trobaria la seva continuació en el Sacre Imperi Romà (962 - 1806) també molt durador. Les bases d'Europa ja estaven establertes, seria europea i cristiana, i tot això té el seu orígen, o si es vol el seu punt d'inflexió o decisiu, en la gran batalla de l'any 732, que ho conformà definitivament.
