El major misteri ens ha estat revelat!

Un professor de Filosofia ens deia, fent classe, que misteri i enigma eren coses diferents, encara que semblants. Un enigma, propi del món natural, era un assumpte encara desconegut, perquè era fosc. En canvi un misteri, propi del món sobrenatural, era un tema que no podiem veure perquè era tan lluminós que ens cegava la seva llum. 

Per això els enigmes són investigables i desxifrables, perquè per molt foscos que siguin hi podem fer llum amb el nostre intel·lecte i acabar resolent-los, amb la qual cosa deixen de ser-ho. 

Però al mateix temps els misteris són incomprensibles per la seva mateixa naturalesa i resten sempre incognoscibles per a la ment humana, que no pot intentar-hi fer llum amb la seva intel·ligència quan per la seva pròpia naturalesa són com focus tan lluminosos que ens enlluernen.

Així com nosaltres fem llum als enigmes naturals, per difícils i complicats que siguin, els misteris al seu torn ens fan llum i il·luminen a nosaltres. 

Estudiant un misteri l'únic que podem fer és aprofitar-lo per veure'ns més bé a nosaltres mateixos, els éssers humans, a la seva llum cegadora, que ens supera. 

Per això davant dels misteris de la nostra existència i del tot l'únic que podem fer és conèixer-los, contemplar-los i admirar-los amb actitud reverencial. 

I molts d'ells no els coneixem per nosaltres mateixos sinó perquè d'alguna manera ens han estats revelats, i això val especialment pels misteris més grans i divins, dels que no en sabriem res si Déu mateix no ens els hagués revelat.  Així la raó humana, també do de Déu, pot arribar per si mateixa a establir l'existència de Déu i la seva unicitat, però no pot passar d'aquí, perquè és incapaç de penetrar la intimitat de Déu si Ell mateix no ens ho hagués revelat. I aquesta intimitat divina és el major misteri de tots, el més gran de tots.

Quan s'estima a algú es vol conèixer a l'altre per tal d'acceptar-lo i estimar-lo tal com és, però un també es vol donar a conèixer perquè l'altre sapiga com és. Déu ja ens coneix perfectament, perquè Ell és qui ens ha pensat i estimat des de l'eternitat, abans de crear l'Univers, i ha decidit pel nostre bé, on i quan ens cridaria a l'existència en la seva Creació, quins serien els nostres pares, germans, fills i familiars en general, propers i llunyans, amb qui ens trobariem en la nostra vida, i tot per a que encaixessim perfectament per tal d'ajudar-nos i millorar-nos els uns als altres, ens va encomanar a uns més grans i ens va encomanar a uns més joves que nosaltres i això sempre mútuament, però també ens coneix perfectíssimament per la seva omnisciència que veu totes les causes, interrelacions i conseqüències de tot, i per la seva intel·ligència i amor infinits, perquè l'amor és també una forma de coneixement i més alt que el merament intel·lectual. 

Però en canvi nosaltres, per la nostra intel·ligència i informació molt limitades degut a la nostra condició humana, no coneixem gaire de Déu, a part que per si mateix Déu és infinit, il·limitat, inabastable mai del tot per a ningú que no sigui Ell mateix, podem estar tota l'eternitat aprenent més i més meravelles seves contemplant-lo en la visió beatífica, sense que aquest endinar-nos en descobrir-lo més i més s'acabi ni s'esgoti mai, entre altres coses perquè és infinit i la seva excel·lència ho sobrepassa tot. Per això, tot i que podem descobrir-lo com existent i únic pels nostres mitjans intel·lectuals, sols amb ells no passarem d'aquí i de l'esbòs de les seves perfeccions: infinit, etern, Creador, omnipotent, perfectíssim, infinitament bo i amorós... i tot i així encara anem més segurs quan fem Teologia negativa, és a dir afirmem el que no és, que quan la fem positiva, és a dir afirmant les seves qualitats, ja que ens podem confondre amb el mateix nom de qualitats humanes molt inferiors a les seves, per molt perfectes i excelses que les afirmem. És la Revelació divina mateixa, motivada per l'amor que ens té, que confirma tot això, com que Déu és Amor i aquesta és la seva essència i moltes coses més. 

De totes maneres, l'abisme que hi ha entre Déu i nosaltres és humanament del tot insalvable, i és Ell qui s'abaixa i s'acosta a nosaltres per tal que el coneguem més i millor, cosa que cap investigació o especulació nostra pot fer. Fins quan, com en el cas de l'Antic Testament i del Judaisme es veu Déu de lluny, només se'l veu un de sol, únic, tot i que en l'AT ja s'insinua en diversos llocs la interioritat divina de la Trinitat: a l'inici del Gènesi, en els tres àngels de Mambré... Els cristians tenim el gran do i la gran sort que com que el veiem de prop, en Jesucrist el Fill de Déu fet home, que ens el revela com a Pare i ens mostra la seva intimitat, el sabem U però alhora Tri: les tres Persones del Pare, Fill i Esperit Sant. En el Nou Testament això apareix en molts llocs, com en el bateig de Jesucrist al Jordà, la Transfiguració, la crucifixió i mort, la ressurrecció i la promesa i el do de l'Esperit Sant i en el manament final "Aneu i bategeu a tots els pobles en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant" de Jesucrist ressuscitat abans d'acomiadar-se dels apòstols en l'Ascensió. 

La Trinitat, el Déu Triú, és un misteri incomprensible per a la ment humana, ja que supera les matemàtiques i la nostra capacitat mental, no podem concebre Déu en la nostra ment, perquè Ell és molt més gran, infinitament més, i senzillament no hi cap, és Ell qui ens conté i comprèn a nosaltres, i no nosaltres a Ell. En sí és un misteri i no sols això, sinó el major misteri de tots, el misteri suprem, no havent-hi ni podent-hi haver cap de més gran i ni tant sols igual. És un gran do que ens fa Déu de deixar-nos albirar la seva intimitat, ja que no sols vol ser conegut com és, sinó que ens convida a participar nosaltres mateixos de la contemplació de la mateixa i d'unir-nos a ella com a co-partíceps benvolguts de la seva existència i dinàmica en la Glòria del Cel amb Ell. 

Que el misteri de la Trinitat, un sol Déu en tres Persones divines, sigui irresoluble per a nosaltres no vol dir que no poguem veure que pot ser raonable i que no és il·lògic, perquè la mateixa Trinitat deixa la seva empremta en aquest món i ja des de ben aviat es van fer comparacions per mostrar com pot ser això sense ser una contradicció absoluta. No són, ni de lluny, explicacions del misteri, però sí aproximacions que ens el fan més fàcil d'acceptar. 

Per exemple, Déu és perfecte i té totes les perfeccions i si bé el ser U i únic ho és, la soledat podem entendre que no ho és i que Déu no està sol, perquè es fa companyia a si mateix, i igual que en la pista que dona el Gènesi en el cas d'Adam i els animals, la única companyia satisfactòria és un ésser de la mateixa essència, en aquest cas Eva, la dona. Tota la Creació no basta, només Déu es pot fer companyia a Ell mateix.

O quan Jesucrist ens revela a Déu com a Pare. No hi ha Pare sense un Fill i no hi ha Fill sense Pare. Així Nostre Senyor se'ns revela com a Fill de Déu i a Déu com a Pare seu i Pare nostre, com diu l'oració que ens va ensenyar per pregar.

Els teòlegs han fet altres comparacions per poder entendre la verosimilitut del misteri, no per solucionar-lo. Una d'elles, d'origen medieval o fins i tot antic, és el de l'arbre de les tres branques. Un sol arbre però tres branques, totes les quals són l'arbre, però com es veu molt clar així, ni són tres arbres ni és una sola branca. 

Un altre símil pot ser el temps, que és en si mateix passat, present i futur, però és un sol temps i ni el passat és el present ni el futur, ni el present és el passat ni el futur, ni el futur és el passat ni el present. En un altre ordre de coses hi ha la dita "El món és u perquè Déu és U" que té tota la raó, però que està incomplerta perquè hauria de continuar "i el món és variat perquè Déu és Trinitat", ja que el principi de la diversitat en la unitat que fa que no tot sigui homogeni i uniforme, però que tot sigui unit, relacionat, interactuant i solidari en harmonia ja ve de Déu mateix, de la seva mateixa essència, que com la seva glòria es reflecteix d'alguna manera en el món per Ell creat.  

I essent Déu Amor, els teòlegs ja han fet notar que l'amor no pot estar sol perquè es per naturalesa creador, comunicador i compartidor, i des de fa molts segles ja s'ha destacat que l'amor és per si mateix l'amant i l'amat i l'essència divina implica que Déu és Amant, Amat i l'Amor mateix, qui estima, qui és estimat i l'estimació que hi ha entre ells. En aquest cas podriem dir que Déu Pare és l'Amant, Déu Fill l'Amat i l'Esperit Sant l'Amor que el Pare té al Fill i el Fill té al Pare, Amor que en Déu és una Persona, i que tots tres tenen a tota la seva Creació i a cadascuna de les seves criatures. 

Finalment podríem dir que el més semblant a la Terra a la Trinitat divina al Cel, i amb motiu i raó ja que el propi Déu hi és present, és la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep, similitud de pare, mare i Fill que fa pensar en el misteri de la Trinitat i que Déu amb 3 Persones en Ell tindria una dinàmica interior més d'estil familiar que no pas individual. 

I n'hi ha altres que es podrien fer com si Déu mateix ens hagués deixat pistes en aquest món com el cas ja citat del temps, com podrien ser les tres partícul·les elementals, protó, electró i neutró, que són la base de tota la matèria física, els tres quarks inseparables que constitueixen tant el protó com el neutró, les tres famílies de partícules elementals que són tot l'existent, la de l'electró, muó i tauó, sense haver-n'hi més... però potser ja seria anar massa lluny, havent-hi ja tantes mostres de raonabilitat i verosimilitud del major misteri de tots, el misteri diví. 

Siguem humils, confiats i agraïts davant Déu, que per pur amor i gratuïtat envers nostre ens ha considerat dignes de conèixer-lo millor confiant-nos el secret de la seva interioritat, de la seva essència més íntima!   

Recordant el meu germà Jordi, en el dia del seu aniversari

El 23 de juny és el dia del natalici del meu germà Jordi Joan Lázaro Medina, a qui Déu va cridar a fer la trobada amb Ell fa dos anys. Amb tal motiu faig com un recordatori d'alguns aspectes de la seva persona. 

El Jordi, a la dreta, junt al seu germà gran Ricard, l'autor d'aqust blog,
en la felicitació de La Salle Gràcia per la família el Nadal de 1966. 

El nom de Jordi Joan el portava per St. Jordi, el màrtir patró de Catalunya, i per St. Joan Baptista, ja que va néixer la vigília de la celebració del Precursor. I el cognom Lázaro, que porta la família, evoca diversos personatges bíblics, com algun Eleazar de l'Antic Testament, el Llàtzer germà de Marta i Maria, amics de Jesús, a qui aquest ressuscita quan ja feia quatre dies que era enterrat, aixi com també el Llàtzer pobre de la paràbola explicada pel mateix Jesucrist. I es pot dir que tots els d'aquest nom a la Bíblia fan molt bon paper, a part que en hebreu significa "Déu enforteix" o "Enfortit per Déu". I el més de juny en que va néixer és el més del Sagrat Cor de Jesús. 

El Jordi va estudiar primer al Col·legi del Cor de Maria dels claretians a Barcelona, després a l'Acadèmia Lepanto dirigida per una directora molt catòlica, la Mercè Boronat, i a continuació a La Salle Gràcia i La Salle Manlleu, passant més tard a l'Institut Jaume Callís de Vic i a continuació a la Facultat de Química de la Universitat Central de Barcelona, on va fer diversos anys abans de deixar la carrera per motius de salut.

Amb la família, a Barcelona va viure al carrer Sant Antoni Maria Claret i després al carrer València i a l'Avinguda República Argentina, a Manlleu al carrer Enric Delaris, nom d'un germà de La Salle, i a Vic al carrer Sant Miquel dels Sants, en un pis d'un edifici on durant la guerra civil s'havien guardat amagades les restes de Sant Antoni Maria Claret durant la Guerra Civil. A Barcelona durant un curs el pis d'estudiant el tenia al carrer Sant Ramon Nonat. No és difícil ni inusual a Barcelona, on hi ha tants noms religiosos catòlics, però és a destacar que va viure de nen al barri de Gràcia, de noi prop de Sant Gervasi i de jove estudiant universitari a tocar de Sants. A Folgueroles vivia al carrer Onze de Setembre, on va residir més de 50 anys. Li va tocar fer el servei militar a la Marina, fent la instrucció a Cartagena, però només hi va estar unes sermanes, ja que el van llicenciar per motius de salut. 

Va morir a Vic l'11 de maig de 2021, durant el més de Maria i en l'any de Sant Josep, patró de la bona mort, havent rebut la unció dels malalts uns dies abans. Que Déu li perdoni els pecats que la debilitat de la naturalesa humana li hagués fet cometre i li premiï tot allò bo que va fer al llarg de la seva vida i que la seva ànima ja gaudeixi de la visió beatífica de Déu al Cel i que en la resurrecció final pugui gaudir de la vida futura i eterna, tenint com Llàtzer el pobre un repòs etern!  

De Maria al Cor de Jesús

Maig és el mes de Maria, la Verge i Mare de Déu, i juny és el mes dedicat al Sagrat Cor de Jesús. 

El mes de maig és també el de moltes advocacions marianes i cap a la meitat del mateix, el dia 13, es celebra la festa de Nostra Senyora de Fàtima, una de les més grans aparicions marianes, i de les més recents, tot just fa un segle, ja que tingué lloc l'any 1917, i per tant fa sis anys es va celebrar el seu centenari. Altres festes destacades de la Verge en aquest mes són les de Maria Auxiliadora el 24 de maig, Maria Mare de l'Església el dia 29, i la Visitació de la Verge el 31 de maig. 

Al juny hi ha moltes festes molt relacionades amb Nostre Senyor Jesucrist, com la Santíssima Trinitat, que el 2023 es celebra el diumenge 4 de juny, el Santíssim Cos i Sang de Crist, el Corpus Christi, que correspondria al dijous dia 8, però al no ser festa civil es celebra el següent diumenge, dia 11, el Sagrat Cor de Jesús, al que tot el més està dedicat, que té la seva festa el 16 de juny, l'Immaculat Cor de Maria, l'endemà dia 17, és a dir el divendres i el dissabtes següents al Corpus, així com Sant Joan Baptista el dia 24 i els Sants apòstols Sant Pere i Sant Pau el dia 29. 

Aquests dos mesos de primavera i al final ja els primers dies de l'estiu, són doncs de gran exaltació de la Mare de Déu i del seu virginal Fill diví, Jesucrist, el Senyor i Salvador nostre. Especialment dels seus Sagrats Cors, els de Jesús i Maria. Siguem ben devots de Jesucrist i de la Verge Maria i especialment siguem-ho dels seus Cors, el Sagrat Cor de Jesús i l'Immaculat Cor de Maria, per tal que els nostres noms estiguin escrits en ells!  

La santa dels impossibles

Santa Rita de Cassia (1381 - 1457), una de les santes més populars i que tenen més devots, patrona dels impossibles, té una capella dedicada a Sant Julià de Vilatorta. 

Una imatge de Santa Rita, no la de St. Julià però semblant

Tot i que la capella està en el jardí d'una casa i per tant és privada, està oberta a la gent quan s'hi celebra alguna festa i s'hi fa Missa pública, cosa que succeeix en algunes ocasions, sobretot el dia de la santa, el 22 de maig, on hi va moltíssima gent, que omplen tots els seients d'aquella petita església tan bonica que és com un tast del Cel i encara n'hi ha més que ho segueixen amb les portes obertes i amb una instal·lació de megafonia, asseguts en cadires a l'exterior. 

Aquest any 2023 s'hi van fer dues misses, una al migdia, pleníssima de gent, celebrada per Mn. Andrei Castrillón, rector de les parròquies del Remei i de Lurdes de Vic, un jove sacerdot colombià radicat aquí. 

També es va fer un dinar de la celebració en que hi van assistir quatre mossens i diversos familiars, devots i feligresos acompanyants, que va oferir Miquel Alsina, el propietari, ell mateix, junt amb els seus familiars, molt devots de la santa. 

A la tarda a les 7 hi va haver una segona Missa, presidida per Mn. Pere Oliva, rector en funcions de Sant Julià de Vilatorta, i concelebrada per qui això escriu, Mn. Ricard Lázaro, que ja fa quasi dos anys que celebro a la parròquia de Sant Julià els dissabtes al vespre i des de fa un any també els diumenges al migdia, al que s'hi ha afegit fa més de mig any un cop al mes a la veïna població de Vilalleons. Aquesta Missa, tot i que no tant com la del matí, que va tenir una assistència extraordinària, també va estar molt plena, amb molts assistents. 

Missa del 23 de maig de 2022

L'any 2022 va oficiar la Missa Mn. Francesc Pernau, llavors rector en  funcions del poble, i també vaig concelebrar-la, ja que ja oficiava a Sant Julià. I és que com ens va comentar Miquel Alsina, quan monsenyor Josep Guix, bisbe de Vic entre els anys 1983 - 2003, va inaugurar la capella l'any 1994, li va expressar el seu desig que el dia de la santa oficiés el rector de la parròquia de Sant Julià on està situada, i per això durant molts anys la va fer Mn. Jaume Reixach, que ho va ser entre 1978 i la seva mort l'any 2021, ja amb 91 anys i havent estat actiu fins poc abans.

Acabades les misses, moltes persones porten les tradicionals roses de Santa Rita, per tal que el sacerdot les beneeixi en el dia de la santa. Amb aquesta santa es veuen molts miracles i se'n senten testimonis de primera ma que els han viscut, siguem-ne ben devots i acudi'm si mai cal a la seva intercessió!  

Ascensió i Pentecosta: Cel obert i do de l'Esperit Sant

El temps de Pasqua acaba amb la seva culminació en les dues grans festes de l'Ascensió del Senyor i  de la Pentecosta, el do de l'Esperit Sant a l'Església, que aquest any 2023 han sigut celebrades els diumenges 21 i 28 de maig, respectivament.

En l'Ascensió, un fet històric que va passar ara farà just dos mil anys, Nostre Senyor Jesucrist, que mai va fer un miracle per a Ell, sinó que sempre els va fer per als altres, fa aquest gest simbòlic per tal que els deixebles comprenguin que marxa, després d'unes setmanes d'aparicions sovintejades també pel bé d'ells, més enllà de l'Univers, a la Glòria del Cel, d'on ha baixat i on retorna, un cop acomplerta la seva missió aquí a la Terra i donades ja les últimes instruccions i esperances als seus deixebles, especialment prometent-los el do de l'Esperit Sant. I és que aquest miracle de l'Ascensió el fa per als apòstols i per a tots els cristians de tots els temps, simbolitzant amb ell la seva entrada en la Vida futura i eterna, preludi de la nostra pròpia en la resurrecció general a la fi dels temps, en el moment del Judici Universal per part seva. 

Jesucrist amb l'Anunciació i el Sí de la Verge Maria es va encarnar i es va fer home per tal que amb Ell la Divinitat s'unís indissolublement a la humanitat, de manera que l'aliança entre Déu i l'home fos ja definitiva i indissoluble i a més fos el més íntima possible, al ser Ell el Fill de Déu possibilita a tots els homes i dones que ho vulguin, l'acceptin i el segueixin, esdevenir fills adoptius de Déu pel baptisme. 

En la seva vida pública, Nostre Senyor Jesucrist, a més de fer molts miracles per donar resposta a la fe i per fer el bé a tothom amb el qui es trobava per la Providència divina que així ho havia disposat, sobretot ens va fer partícipes de la Saviesa divina, per tal que la mera saviesa humana es pugués alçar molt més amunt, compartint per un do inimaginable la mateixa Saviesa divina, si s'estava disposat a escoltar-lo i a fer-li cas. Amb  el Parenostre, amb les Benaurances i tot el Sermó de la Muntanya i amb tot el que Ell va fer i dir, i fins amb les reaccions que va suscitar en la gent durant la seva vida mortal, l'home Jesús de Natzaret va transparentar i comunicar contínuament a Déu, la Santíssima Trinitat, amb tots aquells amb qui es va trobar i també amb tots els qui, a través dels Evangelis i tot el Nou Testament, hem sentit i llegit sobre el qui era, el que va fer i el que va predicar, que és tot el que ens convé saber per tal de viure bé, en la presència i l'amistat de Déu, i salvar-nos després de la mort. Jesucrist és la Paraula definitiva de Déu adreçada a tots nosaltres, els homes de tots els temps i tots els llocs, per al nostre bé temporal i espiritual en aquesta vida i pel sobrenatural en l'altre, i per això Ell també, i molt principalment va instituir tots els set sagraments. Tot ho va fer per nosaltres i pel bé nostre.

Jesucrist, amb la seva Passió i mort a la Creu, paga per tots els nostres pecats, els de tota la Humanitat passada, present i futura que s'hi vulgui acollir a la Redempció. La voluntat de Déu és que tots els éssers humans, creats a la seva imatge i semblança, és a dir amb existència, vida, personalitat, consciència, llibertat, voluntat, intel·ligència, capacitat d'estimar i d'actuar... és a dir participants dels seus dons divins, per tal que en puguin fer el tast en aquesta vida temporal i lliurement i meritòriament es puguin construir ells mateixos amb les seves decisions, pensaments, paraules, obres i omissions, ho puguin fer, si així ho desitgen, amb l'ajuda, la companyia, el consòl, la llum, la guia i la força de Déu mateix, per tal d'encertar-ho, no pecant i evitant el mal, i vivint en la gràcia divina i fent el bé, però per això el necessiten a Ell, perquè sense Ell i la seva presència, sense estar-li units per l'Esperit Sant, això no és possible. Ningú pot plaure a Déu Pare si no mostra la semblança de Déu Fill, i és Déu Esperit Sant el qui ens hi va configurant. modelant-nos a la figura del Crist tot i mantenint plenament la nostra plena personalitat individual, tal com Déu la va pensar i crear i l'estimava i la volia des de tota l'eternitat, que la unió amb Crist potencia al màxim, tot desenvolupant tot allò nostre bo i impedint l'afegit desvirtuador del pecat, la malaltia i possible mort de l'ànima humana i fins i tot del cos humà. Amb Crist sóm els qui realment som, com erem previstos, volguts i estimats per Déu, realitzant-nos plenament i trobant el sentit i l'objectiu de la vida, és a dir anar-nos santificant per a poder viure en l'eternitat i l'infinit divins, en la Vida veritable i definitiva. 

Jesucrist, amb la seva resurrecció, va fer possible que el cos humà ressuscités de la mort. Això només ho podia fer Déu, per això va venir al món, perquè pels homes no era possible, però no hi ha res impossible per a Déu. Des de la seva resurrecció tenim l'esperança de que nosaltres, si tot va bé, podrem ressuscitar a la Vida eterna al Cel amb Déu i no haurem de participar de la mort eterna dels qui a Ell no s'acullen. 

I amb l'Ascensió, Jesucrist ens obre als humans, amb el cos ressuscitat i glorificat, les portes del Cel, perquè així allà on Ell, que és el cap, ha arribat, nosaltres com a membres del seu Cos místic, és a dir de l'Església, hi poguem finalment arribar. I això tan literalment com metafòricament. Literalment perquè on el Cap i Senyor ha arribat, nosaltres, deixebles seus, tenim la ferma esperança de, gràcies a Ell, poder arribar-hi també. I la primera en participar-ne ha estat la seva Mare, la Verge Maria, que va ser assumpta en cos i ànima al Cel, allà on el seu diví Fill Jesús havia ascendit amb els seus propis mèrits, i ella, la Immaculada sense pecat concebuda i sense cap ombra de pecat en tota la seva vida, després de la dormició, una mort atenuada i suau, hi va ser enlairada per l'Amor diví. Però també metafòricament, perquè com en el naixement d'un nadó, primer surt el cap i després el va seguint cap al seu nou destí tota la resta del cos, i els humans durant dos mil·lennis hem tingut el do de poguer-lo seguir en aquest naixement celestial, com a membres del seu Cos, que és l'Església, fins que s'acompleti el nombre dels escollits i tot el seu Cos vagi entrant ja en la nova existència realçada a un nivell molt superior al terrenal. 

L'Ascensió o marxa de Jesucrist, per un temps entre aquest món i l'altre, no és un allunyament sinó al contrari, perquè des del Cel Ell actua, invisible però real, en tota la Terra i en tota la Humanitat de tots els temps, complint allò que ens va prometre: "Jo estaré amb vosaltres, dia rera dia, fins a la fi del món". I així on hi ha dos o més reunits en el seu nom, Ell hi és present invisible però real, més real que nosaltres mateixos, enmig nostre. També està present per l'Esperit Sant, la gràcia divina en les nostres ànimes, que ens fa temples i sagraris vius de Déu en el món. I també és present materialment, tot i que en una forma velada per als ulls físics, però copsable pels ulls de la fe per l'ànima, en els sacraments i en la seva acció salvadora i benefactora sobre nostre, en l'Eucaristia per un miracle quotidià i il·limitadament repetit en el temps i en l'espai, allà on un ministre seu, cridat i escollit per Ell mateix, com instrument seu i de l'Esperit Sant el fa present amb Cos, Sang, Ànima i Divinitat en el pa i en el vi consagrats, a glòria de Déu Pare. I no sols es fa present, sinó que se'ns dona com aliment, com una mare alimenta de si mateixa el nen nonascut en les seves entranyes i després al nadó amb la llet dels seus pits, per tal de donar-li vida i salut i fer-lo humà, així Ell ens va fent participants de la seva condició humana perfecta i de la seva divinitat, humanament inassolible per altres mitjans. 

Finalment en la Pentecosta se'ns dona com a do gratuït i el més alt possible, l'Esperit Sant, és a dir Déu mateix. L'Esperit Sant és l'Amor que Déu Pare té a Déu Fill i que Déu Fill té a Déu Pare i que tots tres tenen a la seva Creació, ja que en Déu, que és Amor, aquest amor diví és una Persona. Perquè des de sempe Déu ha sigut en si mateix l'Amant, l'Amat i l'Amor, i aquesta dinàmica d'existència, de vida, d'energia, de creativitat i de comunicació, perquè l'amor no pot estar sol i la soledat no és una avantatge ni una perfecció i Déu les té totes, és el nucli mateix del dinamisme infinit i etern de la Santíssima Trinitat. I tot i que la Trinitat actua sempre conjuntament i a l'uníson, en plena i perfecta harmonia total, hi ha determinats aspectes que s'atribueixen més particularment a una determinada Persona divina, així el Pare és el Creador i la font i origen de tot, el Fill és el Salvador i Redemptor de la Humanitat i reconciliador de tot l'Univers, i l'Esperit Sant és el vivificador i santificador, com es veu en el Credo i el que segueix i s'associa més particularment a cada una de les tres Persones divines, com a tret més característic i propi de cadascuna d'elles. 

Ja abans de la Pentecosta, Jesús ressuscitat en una de les aparicions als deixebles els diu: "Rebeu l'Esperit Sant: a qui perdonareu els pecats els seran perdonats, però mentre no els perdoneu quedaran sense perdonar", afirmació que va en la mateixa línia de "allò que deslligueu a la terra serà deslligat al Cel, i allò que lligueu a la terra serà lligat al Cel". És a dir que, igual que Ell va ser enviat pel Pare al món, els deixebles, enviats per Ell per a continuar la seva missió fins a la fi del món, per tal que la seva col·laboració i esforç siguin meritòries i puguin tenir premi, tinguin la seva mateixa força divina, el poder de Déu amb ells, perquè se'ls dona el mateix Déu, és a dir allò més alt possible, de manera que en siguin instruments i administradors. I és que el perdó és el poder més gran de tot l'Univers visible i invisible, ja que fins i tot humanament parlant el perdó de delictes i penes queda reservat, en la majoria dels països del món per no dir en tots, a les més altes autoritats; el cap de l'Estat i el consell de ministres reunit en sessió amb el seu president. Denunciar, investigar, detenir, acusar, empresonar i jutjar ho pot fer qualsevol persona legalment autoritzada, policies, fiscals i jutges, però cap d'elles, ni tan sols els jutges, poden perdonar, poden sí trobar atenuants i eximents, rebaixar condemnes dins d'uns límits i fins i tot demanar a les instàncies més altres l'indult o l'amnistia pel reu, però no tenen prou poder com a perdonar pel seu compte. I a més, des d'un altre punt de vista, el perdó és l'únic que cura i allibera, tant al qui el rep com al qui el dona, perquè això no ho poden fer ni la justícia, ni la venjança o la revenja, ni el ressentiment i l'odi, que perpetuen en la víctima l'ofensa rebuda i el seu record i encara estenen en el temps les seves conseqüències. Només el perdó sincer de tot cor disculpa al malvat i allibera i sana la ferida a la víctima, i si bé és difícil, perquè en els sentiments no s'hi mana, en la voluntat sí, i un pot ser capaç de perdonar de la mateixa manera que ell mateix vol ser perdonat, per Déu i pels altres, de les seves injustícies, abusos i errors, com Nostre Senyor mateix ens ensenya a dir-li a Déu "perdoneu les nostres culpes com nosaltres també perdonem als nostres deutors/als qui ens ofenen i ens fan mal". Perquè Déu perdona sempre, però a canvi ens demana que nosaltres també perdonem a les persones que ens han agreujat, perquè Déu és misericordiós i just, just i misericordiós, i això demana Ell també de nosaltrres, ja que el perdó és manifestació segura de l'amor i la bondat, i Déu és amor i bondat infinites, i qui perdona fa com Déu i merita que Déu el perdoni a ell. 

I si això passa en les coses humanes, amb molt més motiu en les celestials i divines, en les que el pecat com ofensa a Déu és en sí molt més greu i punible, que el mer incompliment de les lleis i normes humanes, ja que el seu vessant és espiritual i sobrenatural, i tot i que en principi delictes i pecats anirien junts, perquè el pecat ofèn a Déu en la mesura que fa mal a l'home, hi ha en determinats llocs i èpoques alguns delictes segons la legislació particular que no són pecat, i fins i tot són virtuts i fins virtuts heroiques, igual que n'hi ha, i molt més en aquest altre cas, pecats, fins i tot gravíssims, que han deixat de considerar-se delictes o fins i tot són promoguts com estils de vida, drets, i encara en el límit d'orgulls, que a més l'orgull ja és de per sí pecat i dels més greus de tots perquè és el pecat dels àngels caiguts i rèprobes, sense que aquesta consideració legislativa i social els hi tregui gens ni mica la seva condició de pecat, i de pecat mortal i de pecat capital, font de tots els altres. La Llei divina és correlaciona amb la llei natural, posada pel mateix Déu en els nostres cors, però no sempre coincideix ni molt menys amb les legislacions pròpies de determinades regions de la terra i determinats temps, que poden ser ben aberrants i contràries, el veritable pecat estructural, font de perdició. 

Si perdonar un delicte ja és un poder humà dels més alts, perdonar un pecat només ho pot fer Déu mateix. Perquè quan Jesucrist deia "fill, et son perdonats els pecats" i els fariseus s'escandalitzaven: "que diu ara aquest, qui pot perdonar els pecats, sinó només Déu", tenien raó en aquesta afirmació, però al mateix temps fallaven lamentablement i del tot perquè no reconeixien, perquè estaven encegats, que Jesús era Déu i home, home i Déu, i si en lloc de superbs haguessin sigut humils i en lloc de tancats i incrèduls haguessin sigut receptius i oberts a les meravelles de Déu i creients, com els apòstols i deixebles, haurien dit en canvi en el seu interior: "Pot perdonar i perdona els pecats... és Déu!", i per això i per veure si reaccionaven i es convencien Jesús va afegir en aquella ocasió "que és més fàcil, dir els teus pecats són perdonats o aixeca't i camina? doncs perquè veieu que el Fill de l'home té el poder de perdonar els pecats..." i fa el miracle del paralític que manifesta físicament i exteriorment el perdó i la curació espiritual i interior d'aquell pecador. I perquè es pugui continuar aquesta obra seva de salvació dels pecadors, que som tots els humans, per la qual va venir Ell al món, des del Cel el Pare i Ell envien a l'Església i als seus membres, l'Esperit Sant, perquè els vivifiqui, els instrueixi i els ho faci comprendre tot, els santifiqui, els guiï, consoli, doni força i eficàcia, els dinamitzi i els vitalitzi, però sobretot per tal que l'oració sigui escoltada i atesa, puguin fer miracles com el mateix Jesucrist i els sagraments no siguin mers símbols i peticions sinó fonts de la gràcia i l'acció de Déu, i sobretot per que l'Església pugui perdonar els pecats i salvar a la gent de morir en pecat i anar a l'Infern en l'altre vida, perquè el pecat allunya i separa de Déu i l'eternitat amb Déu és el Cel, mentre que l'eternitat sense Déu ja és de per sí l'Infern. I aquest poder màxim, diví, del perdó dels pecats, l'Església, inspirada divinament perquè no són ells que ho escullen sinó Ell que els escull, ho dona, pel sacrament de l'Orde sacerdotal a uns elegits per tal que siguin instruments i administradors del perdó i la gràcia divines, i així tenen aquesta potestat en plenitud els bisbes i en la seva major part, excepte uns pocs casos, també per participació tots els preveres. Però ja que pel baptisme tots rebem l'Esperit Sant, tots tenim en potència, i més encara els confirmats, aquesta capacitat de perdonar davant Déu, tot i que en un altre grau i d'una altre manera, per exemple el perdó d'un religiós o un laic no sacerdots, home o dona, pot fer que Déu actuï i li doni a l'humanament perdonat, el desig, la capacitat, el valor i l'oportunitat de buscar i obtenir el perdó sacramental en cas de pecats greus o d'obtenir ell mateix el perdó en el cas dels venials i lleus, tant per la humiltat i el perdó rebut, com per la comunió, l'oració, les indulgències, l'almoina, el dejuni i els sacrificis i altres mitjans, com perdonar sincerament els altres, pels que Déu exerceix i mostra el seu perdó. Fins i tot en cas de perill de mort o altres circumstàncies molt greus, un pot obtenir per si mateix el perdó diví per mitjà d'un acte de contrició ben fet, idealment per un acte de contrició perfecte. Déu, com mostra la paràbola del fill pròdig, sempre estar obert a perdonar als seus fills pecadors i espera el mínim gest de retorn a Ell penedits per perdonar-los, i fins i tot és Ell qui surt a pregar-los que es deixin perdonar i entrin a les festes eternes, com en el cas del mateix pare que surt a suplicar al fill gran, que no es conscient del seu pecat, l'orgull, l'allunyament interior i l'enduriment del seu cor, tot i estar sempre físicament prop d'ell i al seu costat, cosa que encara és més greu. Des del naixement fins a l'hora de la mort, Déu que ens estima i ens coneix molt més que nosaltres mateixos, ens vol perdonar i salvar, i pressiona de moltes i molt variades maneres, per circumstàncies, inspiracions i per altres persones, per tal que demanem, obtinguem i acceptem el perdó que Ell ens vol concedir per tal que no ens perdem, i l'únic obstacle per tal que ens ho pogui donar és la nostra pròpia voluntat i llibertat humanes, que Déu respecta perquè ens les ha donat realment, de veritat. Som nosaltres els qui tot sovint sembla que ens volguem perdre i condemnar, preferint el pecat tot i els seus efectes, ja sigui per desobediència, orgull i rebeldia interiors, ja cedint a la temptació diabòlica, i és Déu el qui ens vol recuperar i salvar, ajudant-nos amb la seva gràcia i mostrant-nos uns il·limitats amor, paciència, afecte, tendressa i bondat envers nosaltres, del primer fins al darrer moment de les nostres vides. 

I per tal que poguem salvar-nos i ens ajudem els uns als altres a fer-ho, Déu Pare no sols va enviar el seu Fill al món sinó que tots dos ens donen l'Esperit Sant que habiti en nosaltres i així siguem fills de Déu, pedres vives en la construcció del seu Regne, temples i sagraris de Déu, el seu poble escollit, el seu reialme sacerdotal, la seva nació santa i de sants i molt especialment el perdó dels pecats, per tal que ni el diable ni el mal tinguin l'última paraula, perquè no compartim el seu terrible destí etern al que ens voldria arrossegar amb ell i els altres dimonis, i perquè sempre poguem començar de nou, perquè el perdó ens el va guanyar Jesucrist a la Creu, al clavar amb Ell els nostres pecats, i aquest perdó ens neteja espiritualment, ens allibera de l'esclavatge del maligne, del pecat i de la condemnació, ens reconcilia amb Déu, amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb tota la Creació, i ens dona la pau, aquella pau que només Déu pot donar i que no s'assembla a cap cosa d'aquest món per la felicitat incomparable i inefable que l'acompanya, i tot això ens arriba pel do de l'Esperit Sant que actua en l'Església, que ens fa present i actuant la salvació de Crist i aquesta ens fa seguir-lo a Ell i ens porta cap a Déu Pare. 

Penedits, convertits, reconeixent humils aquest do immerescut, gratuït i tan gran i excels, i ben confiats en Déu, el mínim que podem fer és agraïr-li-ho de tot cor, tindre a Jesucrist com el nostre tresor i a l'Esperit Sant com defensor, i estimar a Déu sobre totes les coses, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les nostres forces, fent-li cas, obeïnt-lo i guardant els seus manaments, vivint sempre en gràcia i en la llum, lloant-lo i beneint-lo, i segons la seva voluntat estimant també el nostre proïsme com a nosaltres mateixos per amor a Déu! I vulgui Déu que així sigui!

Dos anys ja que el Jordi va ser cridat a trobar-se amb Déu

El meu germà Jordi Lázaro va morir a la UCI de l'Hospital de Vic al migdia de l'11 de maig de 2021, en el Mes de Maria i en l'Any de Sant Josep, el patró de la bona mort. Déu el va cridar a fer la trobada amb Ell als 64 anys d'edat, menys d'un mes i mig abans del seu natalici el 23 de juny, vigilia de Sant Joan Baptista. 

El Jordi amb 10 anys a Barcelonaa  la primavera de 1967, 
quan tot encara li somreia i se li suposava un gran futur per
les seves bones capacitats intel·lectuals i qualitats personals.

La seva vida no va ser fàcil, començant ja per que va quedar orfe de mare amb tant sols dos mesos i continuant amb una mala salut recorrent, que va fer els primers avisos en dues ocasions, quan tenia 16 i 18 anys i les crisis periòdiques de la qual van fer que tot i ser excepcionalment intel·ligent hagués de finalment abandonar inacabada la carrera de Ciències Químiques que cursava a la Universitat Central de Barcelona quan encara no havia fet 21 anys, a la primavera de 1977, i que al gener del 1979 el declaressin exclòs del servei militar que li havia tocat fer a la Marina a Cartagena després de només quinze dies d'estança, per motius de salut. Tot i que tenia èpoques bones, en que es trobava bé i se'l veia sa i feliç, les recaigudes es van perllongar durant dècades i van fer també per exemple que essent molt aficionat als escacs i amb un gran talent i força de joc, no pogués obtenir els resultats i els èxits que li haguessin correspost, potser entre els millors de Catalunya. 

El 23 de juny de 2019, celebrant en família la festa del seu aniversari

Prometia molt en tots els camps i tenia un bon caràcter, era popular, atractiu i simpàtic i quan estava bé irradiava confiança i entusiasme, però que el que tenia era seriós es va veure també en que encara relativament jove se li va donar la llarga malaltia i després la jubilació, i també que entre l'abril de 2014 i el gener/febrer de 2015 va estar més de 9 mesos seguits ingressat a l'Hospital de Vic, època en que va tenir una forta conversió religiosa que va mantenir fins a la seva mort. I al sortir va estar anímicament millor que mai en els següents anys, i es cuidava moltíssim, no fumava ni bevia, menjava sa, es va aprimar al seu pes normal i caminava molt, però tot i així després se li va detectar una malaltia autoimmune en els últims tres anys de la seva vida. 

En una altre ocasió em referiré a anècdotes seves, però en aquest segon aniversari del seu traspàs, el que considero que escau és, a més de recordar-lo, pregar per ell a Déu, que li hagi perdonat els pecats que per la debilitat de la naturalesa humana hagués comès a la seva vida i que li hagi premiat l'esforç, la fe i tot el bo que va fer, que havent compartit ja la mort de Jesucrist comparteixi també la seva resurrecció i que havent patit mals en aquesta existència terrena ara tingui, com el Llàtzer del seu cognom, per l'amor i benevolència divina els béns en la vida realment important, la definitiva i eterna! 

Amb roses a Maria

Maig és el mes de Maria.

El mes central de la primavera és el de la Mare de Déu i Mare nostre del Cel 

I maig és també el mes de les flors, quan tota la Natura es torna com un jardí i se'ns mostra lluminosa, suaument fragant i més bella que mai, sumant-se aixi ella també a donar honor a la Reina del Cel. 

Una costum que vinc practicant cada any com a mínim des del 1987, i potser ja un o dos anys abans, és la de portar cada dia 23 d'abril una rosa de Sant Jordi o més a la Verge Maria, posant-la al peu d'una imatge de la Mare de Déu, especialment una del Pilar que tinc a la meva habitació des de l'abril de 1985. I no recordo que hagi fallat mai en aquest ritual a la Mare del Cel.

La idea de portar flors a Nostra Senyora en mostra d'amor a ella i d'agraïment al seu amor molt més gran per a nosaltres i per a mi és encara més antiga, dels anys 1970s i en alguna ocasió que altre  fins i tot dels 1960s, quan anava al col·legi, però no era de forma sistemàtica ni el dia de St. Jordi sinó més aviat algun dia del mes de maig o en alguna altre ocasió de l'any, i la vaig aprendre de l'escola, de la família i d'algun company de la mili i tot, a qui un dia li vaig veure collir i després explicar-li el motiu a un comandament que el va veure tallant una o dues flors d'un petit jardí al recinte i li va demanar perquè ho feia i al dir-li que eren per a la Verge en homenatge el superior li va dir "Si és així no n'agafis només unes poques, ja li pots portar un bon ram!" cosa que ell va fer, ja que a les instal·lacions teniem una capella amb altar on es feia Missa els diumenges i festius i alguns dies de cada dia, i on un grup petit però constant de soldats ens trobavem cada dia per resar, fer una trobada i parlar amb el "pater" que era un sacerdot amb rang d'oficial o suboficiali amb el que xerravem distesament o senzillament desconnectar una estona de l'ambient militar de tot el dia i de tots els dies, anant-hi jo asiduament una bona temporada. 

I de l'escola, quan era petit, recordo aquella cançó en castellà que deia: 

Venim i anem tots

amb flors a porfia,

amb flors a Maria, 

que Mare nostra és!

Amb els éssers celestials la millor i quasi única bona relació que hi podem buscar i tenir és l'amorosa!