El meu germà Jordi Lázaro va morir a la UCI de l'Hospital de Vic al migdia de l'11 de maig de 2021, en el Mes de Maria i en l'Any de Sant Josep, el patró de la bona mort. Déu el va cridar a fer la trobada amb Ell als 64 anys d'edat, menys d'un mes i mig abans del seu natalici el 23 de juny, vigilia de Sant Joan Baptista.
 |
| El Jordi amb 10 anys a Barcelonaa la primavera de 1967, quan tot encara li somreia i se li suposava un gran futur per les seves bones capacitats intel·lectuals i qualitats personals. |
La seva vida no va ser fàcil, començant ja per que va quedar orfe de mare amb tant sols dos mesos i continuant amb una mala salut recorrent, que va fer els primers avisos en dues ocasions, quan tenia 16 i 18 anys i les crisis periòdiques de la qual van fer que tot i ser excepcionalment intel·ligent hagués de finalment abandonar inacabada la carrera de Ciències Químiques que cursava a la Universitat Central de Barcelona quan encara no havia fet 21 anys, a la primavera de 1977, i que al gener del 1979 el declaressin exclòs del servei militar que li havia tocat fer a la Marina a Cartagena després de només quinze dies d'estança, per motius de salut. Tot i que tenia èpoques bones, en que es trobava bé i se'l veia sa i feliç, les recaigudes es van perllongar durant dècades i van fer també per exemple que essent molt aficionat als escacs i amb un gran talent i força de joc, no pogués obtenir els resultats i els èxits que li haguessin correspost, potser entre els millors de Catalunya.
 |
| El 23 de juny de 2019, celebrant en família la festa del seu aniversari |
Prometia molt en tots els camps i tenia un bon caràcter, era popular, atractiu i simpàtic i quan estava bé irradiava confiança i entusiasme, però que el que tenia era seriós es va veure també en que encara relativament jove se li va donar la llarga malaltia i després la jubilació, i també que entre l'abril de 2014 i el gener/febrer de 2015 va estar més de 9 mesos seguits ingressat a l'Hospital de Vic, època en que va tenir una forta conversió religiosa que va mantenir fins a la seva mort. I al sortir va estar anímicament millor que mai en els següents anys, i es cuidava moltíssim, no fumava ni bevia, menjava sa, es va aprimar al seu pes normal i caminava molt, però tot i així després se li va detectar una malaltia autoimmune en els últims tres anys de la seva vida.
En una altre ocasió em referiré a anècdotes seves, però en aquest segon aniversari del seu traspàs, el que considero que escau és, a més de recordar-lo, pregar per ell a Déu, que li hagi perdonat els pecats que per la debilitat de la naturalesa humana hagués comès a la seva vida i que li hagi premiat l'esforç, la fe i tot el bo que va fer, que havent compartit ja la mort de Jesucrist comparteixi també la seva resurrecció i que havent patit mals en aquesta existència terrena ara tingui, com el Llàtzer del seu cognom, per l'amor i benevolència divina els béns en la vida realment important, la definitiva i eterna!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada