Ascensió i Pentecosta: Cel obert i do de l'Esperit Sant

El temps de Pasqua acaba amb la seva culminació en les dues grans festes de l'Ascensió del Senyor i  de la Pentecosta, el do de l'Esperit Sant a l'Església, que aquest any 2023 han sigut celebrades els diumenges 21 i 28 de maig, respectivament.

En l'Ascensió, un fet històric que va passar ara farà just dos mil anys, Nostre Senyor Jesucrist, que mai va fer un miracle per a Ell, sinó que sempre els va fer per als altres, fa aquest gest simbòlic per tal que els deixebles comprenguin que marxa, després d'unes setmanes d'aparicions sovintejades també pel bé d'ells, més enllà de l'Univers, a la Glòria del Cel, d'on ha baixat i on retorna, un cop acomplerta la seva missió aquí a la Terra i donades ja les últimes instruccions i esperances als seus deixebles, especialment prometent-los el do de l'Esperit Sant. I és que aquest miracle de l'Ascensió el fa per als apòstols i per a tots els cristians de tots els temps, simbolitzant amb ell la seva entrada en la Vida futura i eterna, preludi de la nostra pròpia en la resurrecció general a la fi dels temps, en el moment del Judici Universal per part seva. 

Jesucrist amb l'Anunciació i el Sí de la Verge Maria es va encarnar i es va fer home per tal que amb Ell la Divinitat s'unís indissolublement a la humanitat, de manera que l'aliança entre Déu i l'home fos ja definitiva i indissoluble i a més fos el més íntima possible, al ser Ell el Fill de Déu possibilita a tots els homes i dones que ho vulguin, l'acceptin i el segueixin, esdevenir fills adoptius de Déu pel baptisme. 

En la seva vida pública, Nostre Senyor Jesucrist, a més de fer molts miracles per donar resposta a la fe i per fer el bé a tothom amb el qui es trobava per la Providència divina que així ho havia disposat, sobretot ens va fer partícipes de la Saviesa divina, per tal que la mera saviesa humana es pugués alçar molt més amunt, compartint per un do inimaginable la mateixa Saviesa divina, si s'estava disposat a escoltar-lo i a fer-li cas. Amb  el Parenostre, amb les Benaurances i tot el Sermó de la Muntanya i amb tot el que Ell va fer i dir, i fins amb les reaccions que va suscitar en la gent durant la seva vida mortal, l'home Jesús de Natzaret va transparentar i comunicar contínuament a Déu, la Santíssima Trinitat, amb tots aquells amb qui es va trobar i també amb tots els qui, a través dels Evangelis i tot el Nou Testament, hem sentit i llegit sobre el qui era, el que va fer i el que va predicar, que és tot el que ens convé saber per tal de viure bé, en la presència i l'amistat de Déu, i salvar-nos després de la mort. Jesucrist és la Paraula definitiva de Déu adreçada a tots nosaltres, els homes de tots els temps i tots els llocs, per al nostre bé temporal i espiritual en aquesta vida i pel sobrenatural en l'altre, i per això Ell també, i molt principalment va instituir tots els set sagraments. Tot ho va fer per nosaltres i pel bé nostre.

Jesucrist, amb la seva Passió i mort a la Creu, paga per tots els nostres pecats, els de tota la Humanitat passada, present i futura que s'hi vulgui acollir a la Redempció. La voluntat de Déu és que tots els éssers humans, creats a la seva imatge i semblança, és a dir amb existència, vida, personalitat, consciència, llibertat, voluntat, intel·ligència, capacitat d'estimar i d'actuar... és a dir participants dels seus dons divins, per tal que en puguin fer el tast en aquesta vida temporal i lliurement i meritòriament es puguin construir ells mateixos amb les seves decisions, pensaments, paraules, obres i omissions, ho puguin fer, si així ho desitgen, amb l'ajuda, la companyia, el consòl, la llum, la guia i la força de Déu mateix, per tal d'encertar-ho, no pecant i evitant el mal, i vivint en la gràcia divina i fent el bé, però per això el necessiten a Ell, perquè sense Ell i la seva presència, sense estar-li units per l'Esperit Sant, això no és possible. Ningú pot plaure a Déu Pare si no mostra la semblança de Déu Fill, i és Déu Esperit Sant el qui ens hi va configurant. modelant-nos a la figura del Crist tot i mantenint plenament la nostra plena personalitat individual, tal com Déu la va pensar i crear i l'estimava i la volia des de tota l'eternitat, que la unió amb Crist potencia al màxim, tot desenvolupant tot allò nostre bo i impedint l'afegit desvirtuador del pecat, la malaltia i possible mort de l'ànima humana i fins i tot del cos humà. Amb Crist sóm els qui realment som, com erem previstos, volguts i estimats per Déu, realitzant-nos plenament i trobant el sentit i l'objectiu de la vida, és a dir anar-nos santificant per a poder viure en l'eternitat i l'infinit divins, en la Vida veritable i definitiva. 

Jesucrist, amb la seva resurrecció, va fer possible que el cos humà ressuscités de la mort. Això només ho podia fer Déu, per això va venir al món, perquè pels homes no era possible, però no hi ha res impossible per a Déu. Des de la seva resurrecció tenim l'esperança de que nosaltres, si tot va bé, podrem ressuscitar a la Vida eterna al Cel amb Déu i no haurem de participar de la mort eterna dels qui a Ell no s'acullen. 

I amb l'Ascensió, Jesucrist ens obre als humans, amb el cos ressuscitat i glorificat, les portes del Cel, perquè així allà on Ell, que és el cap, ha arribat, nosaltres com a membres del seu Cos místic, és a dir de l'Església, hi poguem finalment arribar. I això tan literalment com metafòricament. Literalment perquè on el Cap i Senyor ha arribat, nosaltres, deixebles seus, tenim la ferma esperança de, gràcies a Ell, poder arribar-hi també. I la primera en participar-ne ha estat la seva Mare, la Verge Maria, que va ser assumpta en cos i ànima al Cel, allà on el seu diví Fill Jesús havia ascendit amb els seus propis mèrits, i ella, la Immaculada sense pecat concebuda i sense cap ombra de pecat en tota la seva vida, després de la dormició, una mort atenuada i suau, hi va ser enlairada per l'Amor diví. Però també metafòricament, perquè com en el naixement d'un nadó, primer surt el cap i després el va seguint cap al seu nou destí tota la resta del cos, i els humans durant dos mil·lennis hem tingut el do de poguer-lo seguir en aquest naixement celestial, com a membres del seu Cos, que és l'Església, fins que s'acompleti el nombre dels escollits i tot el seu Cos vagi entrant ja en la nova existència realçada a un nivell molt superior al terrenal. 

L'Ascensió o marxa de Jesucrist, per un temps entre aquest món i l'altre, no és un allunyament sinó al contrari, perquè des del Cel Ell actua, invisible però real, en tota la Terra i en tota la Humanitat de tots els temps, complint allò que ens va prometre: "Jo estaré amb vosaltres, dia rera dia, fins a la fi del món". I així on hi ha dos o més reunits en el seu nom, Ell hi és present invisible però real, més real que nosaltres mateixos, enmig nostre. També està present per l'Esperit Sant, la gràcia divina en les nostres ànimes, que ens fa temples i sagraris vius de Déu en el món. I també és present materialment, tot i que en una forma velada per als ulls físics, però copsable pels ulls de la fe per l'ànima, en els sacraments i en la seva acció salvadora i benefactora sobre nostre, en l'Eucaristia per un miracle quotidià i il·limitadament repetit en el temps i en l'espai, allà on un ministre seu, cridat i escollit per Ell mateix, com instrument seu i de l'Esperit Sant el fa present amb Cos, Sang, Ànima i Divinitat en el pa i en el vi consagrats, a glòria de Déu Pare. I no sols es fa present, sinó que se'ns dona com aliment, com una mare alimenta de si mateixa el nen nonascut en les seves entranyes i després al nadó amb la llet dels seus pits, per tal de donar-li vida i salut i fer-lo humà, així Ell ens va fent participants de la seva condició humana perfecta i de la seva divinitat, humanament inassolible per altres mitjans. 

Finalment en la Pentecosta se'ns dona com a do gratuït i el més alt possible, l'Esperit Sant, és a dir Déu mateix. L'Esperit Sant és l'Amor que Déu Pare té a Déu Fill i que Déu Fill té a Déu Pare i que tots tres tenen a la seva Creació, ja que en Déu, que és Amor, aquest amor diví és una Persona. Perquè des de sempe Déu ha sigut en si mateix l'Amant, l'Amat i l'Amor, i aquesta dinàmica d'existència, de vida, d'energia, de creativitat i de comunicació, perquè l'amor no pot estar sol i la soledat no és una avantatge ni una perfecció i Déu les té totes, és el nucli mateix del dinamisme infinit i etern de la Santíssima Trinitat. I tot i que la Trinitat actua sempre conjuntament i a l'uníson, en plena i perfecta harmonia total, hi ha determinats aspectes que s'atribueixen més particularment a una determinada Persona divina, així el Pare és el Creador i la font i origen de tot, el Fill és el Salvador i Redemptor de la Humanitat i reconciliador de tot l'Univers, i l'Esperit Sant és el vivificador i santificador, com es veu en el Credo i el que segueix i s'associa més particularment a cada una de les tres Persones divines, com a tret més característic i propi de cadascuna d'elles. 

Ja abans de la Pentecosta, Jesús ressuscitat en una de les aparicions als deixebles els diu: "Rebeu l'Esperit Sant: a qui perdonareu els pecats els seran perdonats, però mentre no els perdoneu quedaran sense perdonar", afirmació que va en la mateixa línia de "allò que deslligueu a la terra serà deslligat al Cel, i allò que lligueu a la terra serà lligat al Cel". És a dir que, igual que Ell va ser enviat pel Pare al món, els deixebles, enviats per Ell per a continuar la seva missió fins a la fi del món, per tal que la seva col·laboració i esforç siguin meritòries i puguin tenir premi, tinguin la seva mateixa força divina, el poder de Déu amb ells, perquè se'ls dona el mateix Déu, és a dir allò més alt possible, de manera que en siguin instruments i administradors. I és que el perdó és el poder més gran de tot l'Univers visible i invisible, ja que fins i tot humanament parlant el perdó de delictes i penes queda reservat, en la majoria dels països del món per no dir en tots, a les més altes autoritats; el cap de l'Estat i el consell de ministres reunit en sessió amb el seu president. Denunciar, investigar, detenir, acusar, empresonar i jutjar ho pot fer qualsevol persona legalment autoritzada, policies, fiscals i jutges, però cap d'elles, ni tan sols els jutges, poden perdonar, poden sí trobar atenuants i eximents, rebaixar condemnes dins d'uns límits i fins i tot demanar a les instàncies més altres l'indult o l'amnistia pel reu, però no tenen prou poder com a perdonar pel seu compte. I a més, des d'un altre punt de vista, el perdó és l'únic que cura i allibera, tant al qui el rep com al qui el dona, perquè això no ho poden fer ni la justícia, ni la venjança o la revenja, ni el ressentiment i l'odi, que perpetuen en la víctima l'ofensa rebuda i el seu record i encara estenen en el temps les seves conseqüències. Només el perdó sincer de tot cor disculpa al malvat i allibera i sana la ferida a la víctima, i si bé és difícil, perquè en els sentiments no s'hi mana, en la voluntat sí, i un pot ser capaç de perdonar de la mateixa manera que ell mateix vol ser perdonat, per Déu i pels altres, de les seves injustícies, abusos i errors, com Nostre Senyor mateix ens ensenya a dir-li a Déu "perdoneu les nostres culpes com nosaltres també perdonem als nostres deutors/als qui ens ofenen i ens fan mal". Perquè Déu perdona sempre, però a canvi ens demana que nosaltres també perdonem a les persones que ens han agreujat, perquè Déu és misericordiós i just, just i misericordiós, i això demana Ell també de nosaltrres, ja que el perdó és manifestació segura de l'amor i la bondat, i Déu és amor i bondat infinites, i qui perdona fa com Déu i merita que Déu el perdoni a ell. 

I si això passa en les coses humanes, amb molt més motiu en les celestials i divines, en les que el pecat com ofensa a Déu és en sí molt més greu i punible, que el mer incompliment de les lleis i normes humanes, ja que el seu vessant és espiritual i sobrenatural, i tot i que en principi delictes i pecats anirien junts, perquè el pecat ofèn a Déu en la mesura que fa mal a l'home, hi ha en determinats llocs i èpoques alguns delictes segons la legislació particular que no són pecat, i fins i tot són virtuts i fins virtuts heroiques, igual que n'hi ha, i molt més en aquest altre cas, pecats, fins i tot gravíssims, que han deixat de considerar-se delictes o fins i tot són promoguts com estils de vida, drets, i encara en el límit d'orgulls, que a més l'orgull ja és de per sí pecat i dels més greus de tots perquè és el pecat dels àngels caiguts i rèprobes, sense que aquesta consideració legislativa i social els hi tregui gens ni mica la seva condició de pecat, i de pecat mortal i de pecat capital, font de tots els altres. La Llei divina és correlaciona amb la llei natural, posada pel mateix Déu en els nostres cors, però no sempre coincideix ni molt menys amb les legislacions pròpies de determinades regions de la terra i determinats temps, que poden ser ben aberrants i contràries, el veritable pecat estructural, font de perdició. 

Si perdonar un delicte ja és un poder humà dels més alts, perdonar un pecat només ho pot fer Déu mateix. Perquè quan Jesucrist deia "fill, et son perdonats els pecats" i els fariseus s'escandalitzaven: "que diu ara aquest, qui pot perdonar els pecats, sinó només Déu", tenien raó en aquesta afirmació, però al mateix temps fallaven lamentablement i del tot perquè no reconeixien, perquè estaven encegats, que Jesús era Déu i home, home i Déu, i si en lloc de superbs haguessin sigut humils i en lloc de tancats i incrèduls haguessin sigut receptius i oberts a les meravelles de Déu i creients, com els apòstols i deixebles, haurien dit en canvi en el seu interior: "Pot perdonar i perdona els pecats... és Déu!", i per això i per veure si reaccionaven i es convencien Jesús va afegir en aquella ocasió "que és més fàcil, dir els teus pecats són perdonats o aixeca't i camina? doncs perquè veieu que el Fill de l'home té el poder de perdonar els pecats..." i fa el miracle del paralític que manifesta físicament i exteriorment el perdó i la curació espiritual i interior d'aquell pecador. I perquè es pugui continuar aquesta obra seva de salvació dels pecadors, que som tots els humans, per la qual va venir Ell al món, des del Cel el Pare i Ell envien a l'Església i als seus membres, l'Esperit Sant, perquè els vivifiqui, els instrueixi i els ho faci comprendre tot, els santifiqui, els guiï, consoli, doni força i eficàcia, els dinamitzi i els vitalitzi, però sobretot per tal que l'oració sigui escoltada i atesa, puguin fer miracles com el mateix Jesucrist i els sagraments no siguin mers símbols i peticions sinó fonts de la gràcia i l'acció de Déu, i sobretot per que l'Església pugui perdonar els pecats i salvar a la gent de morir en pecat i anar a l'Infern en l'altre vida, perquè el pecat allunya i separa de Déu i l'eternitat amb Déu és el Cel, mentre que l'eternitat sense Déu ja és de per sí l'Infern. I aquest poder màxim, diví, del perdó dels pecats, l'Església, inspirada divinament perquè no són ells que ho escullen sinó Ell que els escull, ho dona, pel sacrament de l'Orde sacerdotal a uns elegits per tal que siguin instruments i administradors del perdó i la gràcia divines, i així tenen aquesta potestat en plenitud els bisbes i en la seva major part, excepte uns pocs casos, també per participació tots els preveres. Però ja que pel baptisme tots rebem l'Esperit Sant, tots tenim en potència, i més encara els confirmats, aquesta capacitat de perdonar davant Déu, tot i que en un altre grau i d'una altre manera, per exemple el perdó d'un religiós o un laic no sacerdots, home o dona, pot fer que Déu actuï i li doni a l'humanament perdonat, el desig, la capacitat, el valor i l'oportunitat de buscar i obtenir el perdó sacramental en cas de pecats greus o d'obtenir ell mateix el perdó en el cas dels venials i lleus, tant per la humiltat i el perdó rebut, com per la comunió, l'oració, les indulgències, l'almoina, el dejuni i els sacrificis i altres mitjans, com perdonar sincerament els altres, pels que Déu exerceix i mostra el seu perdó. Fins i tot en cas de perill de mort o altres circumstàncies molt greus, un pot obtenir per si mateix el perdó diví per mitjà d'un acte de contrició ben fet, idealment per un acte de contrició perfecte. Déu, com mostra la paràbola del fill pròdig, sempre estar obert a perdonar als seus fills pecadors i espera el mínim gest de retorn a Ell penedits per perdonar-los, i fins i tot és Ell qui surt a pregar-los que es deixin perdonar i entrin a les festes eternes, com en el cas del mateix pare que surt a suplicar al fill gran, que no es conscient del seu pecat, l'orgull, l'allunyament interior i l'enduriment del seu cor, tot i estar sempre físicament prop d'ell i al seu costat, cosa que encara és més greu. Des del naixement fins a l'hora de la mort, Déu que ens estima i ens coneix molt més que nosaltres mateixos, ens vol perdonar i salvar, i pressiona de moltes i molt variades maneres, per circumstàncies, inspiracions i per altres persones, per tal que demanem, obtinguem i acceptem el perdó que Ell ens vol concedir per tal que no ens perdem, i l'únic obstacle per tal que ens ho pogui donar és la nostra pròpia voluntat i llibertat humanes, que Déu respecta perquè ens les ha donat realment, de veritat. Som nosaltres els qui tot sovint sembla que ens volguem perdre i condemnar, preferint el pecat tot i els seus efectes, ja sigui per desobediència, orgull i rebeldia interiors, ja cedint a la temptació diabòlica, i és Déu el qui ens vol recuperar i salvar, ajudant-nos amb la seva gràcia i mostrant-nos uns il·limitats amor, paciència, afecte, tendressa i bondat envers nosaltres, del primer fins al darrer moment de les nostres vides. 

I per tal que poguem salvar-nos i ens ajudem els uns als altres a fer-ho, Déu Pare no sols va enviar el seu Fill al món sinó que tots dos ens donen l'Esperit Sant que habiti en nosaltres i així siguem fills de Déu, pedres vives en la construcció del seu Regne, temples i sagraris de Déu, el seu poble escollit, el seu reialme sacerdotal, la seva nació santa i de sants i molt especialment el perdó dels pecats, per tal que ni el diable ni el mal tinguin l'última paraula, perquè no compartim el seu terrible destí etern al que ens voldria arrossegar amb ell i els altres dimonis, i perquè sempre poguem començar de nou, perquè el perdó ens el va guanyar Jesucrist a la Creu, al clavar amb Ell els nostres pecats, i aquest perdó ens neteja espiritualment, ens allibera de l'esclavatge del maligne, del pecat i de la condemnació, ens reconcilia amb Déu, amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb tota la Creació, i ens dona la pau, aquella pau que només Déu pot donar i que no s'assembla a cap cosa d'aquest món per la felicitat incomparable i inefable que l'acompanya, i tot això ens arriba pel do de l'Esperit Sant que actua en l'Església, que ens fa present i actuant la salvació de Crist i aquesta ens fa seguir-lo a Ell i ens porta cap a Déu Pare. 

Penedits, convertits, reconeixent humils aquest do immerescut, gratuït i tan gran i excels, i ben confiats en Déu, el mínim que podem fer és agraïr-li-ho de tot cor, tindre a Jesucrist com el nostre tresor i a l'Esperit Sant com defensor, i estimar a Déu sobre totes les coses, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les nostres forces, fent-li cas, obeïnt-lo i guardant els seus manaments, vivint sempre en gràcia i en la llum, lloant-lo i beneint-lo, i segons la seva voluntat estimant també el nostre proïsme com a nosaltres mateixos per amor a Déu! I vulgui Déu que així sigui!