I les santes

Continuant amb la classificació del que es podria dir caràcter però també vocació, missió o estil de vida ideal per cada persona, ara un intent de fer-ho amb les santes (1): 

1 Sta. Teresa de Lisieux 

2 Sta. Teresa de Jesús (2), Sta. Faustina Kowalska, Lucia Dos Santos 

3 Sta. Caterina Labouré, Sta. Gemma Galgani, Sta, Jacinta Marto 

4 Sta. Hildegard de Bingen, Sta. Clara d'Assís, Sta. Maria Goretti, Sta. Gianna Beretta Molla, Sta. Teresa de Calcuta  

5 Sta. Caterina de Siena, Dorothy Day 

6 Sta. Margarida Maria d'Alacoque, Sta. Edith Stein 

7 Sta. Joana d'Arc, Sta. Bernadette Soubirous 

8 Sta. Joana Jugan, Caterina Coromina, Sta. Àngela de la Creu 

Manifesten tant semblances com diferències amb els seus homòlegs masculins. 

La classificació de les models dels estils de mentalitat és meva, per tant hi poden haver errors en la tipificació, però conjuntament donen una idea general de cada grup, que no defineixo perquè considero que es veu més bé amb els exemples (3). I cal tenir en compte que en cada tipus hi ha molta varietat per les circumstàncies i altres condicionants, com també que el tipus de caràcter només és un factor més entre els molts que ens fan semblants en alguna faceta a alguns éssers humans en particular (4), a part del que ens fa iguals que tothom i el que ens fa absolutament únics. 

I cal tenir en compte tant el que diu Nostre Senyor "A la Casa del meu Pare hi ha moltes morades",  també que Déu ens dona diferents dons i l'Esperit Sant és l'autor de la unitat en la diversitat,  com algunes observacions teològiques com "l'opció fonamental", presa sovint a edat molt primerenca, que feia notar Dietrich von Hildebrand (1889 - 1977) que és quan un decideix el sentit que tindrà la seva vida  i es descobreix i posiciona respecte de si mateix, especialment en la que serà la seva relació amb Déu ("en Crist i l'Església Catòlica hi ha la veritat", "seré cristià catòlic sempre") i en els seus valors morals i ètics bàsics ("jo miraré de ser bo", "procuraré no fer mal a ningú"...), tot i que després ho compleixi més o menys bé en la seva vida. I això està molt relacionat al que Déu vol de nosaltres, a la vocació que ens crida i la missió que tenim a la nostra existència, i amb la resposta positiva o negativa, intensa o fluixa, segura o dubtosa, amb la que un mateix hi respon. 

(1) I també amb algunes encara no canonitzades però en camí de ser-ho, o de vida santa i/o amb grans dos espirituals. 

(2) Referint-se al seu temperament i personalitat, un alt càrrec eclesiàstic que la va entrevistar va dir d'ella "No és mujer sino varón y de los muy barbados". 

(3) Així els 2 sovint són de claustre i els 5 de vida exterior, els 3 són místics i els 8 de vida molt activa, per exemple. Una altre manera seria fent una relació de dones en general i amb alguna religiosa encara viva, com 1 Karen Blixen; 2 Isabel la Catòlica, Maria Estuard, Emily Dickinson; 3 Helen Keller, Edita Majic; 4 Jane Austen, Ada Lovelace, Charlotte Brontë, Dolores Hart; 5 Cristina de Suècia, Eva Perón, Grace Kelly;  6 Maria Antonieta, Bertha von Suttner, Flannery O'Connor; 7 Florence Nightingale; 8 Edith Cavell, Anne Sullivan.  

(4) Amb la diferència que els altres factors són en general més externs (educació, professió...) o físics (edat, salut...), tot i que no sempre són així perquè n'hi ha també alguns de tant interns i especials com comuns i externs alhora (llengua, religió...), mentre que el temperament, caràcter i personalitat és més interior, general i abarcador, per això és tant especial i important, modificant tots els altres però també a la vegada essent modificat per tots els altres, englobant-los i essent englobat per ells, en una influència mútua. I també es podria afirmar que com a tal el caràcter d'una persona també és en part igual que el de tothom i en part únic, però aquí el que interessa és la part compartida, que és la que es pot comparar.  

Un estudi de psicologia

En la nostra vida humana hi ha com a fet important la personalitat de cadascú. Perquè tot ésser humà comparteix 3 característiques que el defineixen,  ja que tothom és: 

1. En part com tothom. Hi ha una essència humana comuna a tots. 

2. En part com alguns, en diversos punts diferents: sexe (1), edat (2), llengua i cultura, país i època, religió (3), estat civil (4), intel·ligència (5), educació (6), idees (7), professió (8), esports, gustos i hobbies (9), economia (10) salut (11)... i això el fa semblant en cada apartat a tot un grup humà, que comparteix la mateixa condició. 

3. En part únic i diferent de tots, en tots hi ha una part només pròpia, original i irrepetible, que el singularitza. 

Tenint present  això, en l'apartat 2 un tema més que ens assembla a un grup similar, independent dels altres citats, és el del propi caràcter, que diversos psicòlegs i escoles psicològiques han considerat que es pot basar en 3 factors principals: l'emotivitat (12), l'activitat (13) i la resonància (14) de les impressions. 

Llavors es poden considerar les combinacions d'aquests 3 grans trets temperamentals, donant lloc a 8 tipus diferents (15), dels que en una versió pròpia de qui això escriu, es poden aplicar a grans figures religioses, per veure els seus punts comuns: 

Els tipus, segons la meva interpretació, serien: 

1. David, St. Pere, St. Ignasi de Loyola

2. St. Francesc d'Assís (16), St. Joan Eudes

3. St. Joan Baptista, St. Simeó Estilita, St. Rector d'Ars

4. Abraham, Moisès, St. Pau, St. Agustí 

5. St. Joan Fisher, St. Pius de Pietrelcina

6. St. Felip Neri, St. Francesc de Sales, St. Josep de Cupertino, St. Joan Bosco 

7. St. Domènec, St. Francesc de Paula, St. Benet Josep Labre

8. Salomó, St. Tomàs apòstol, St. Tomàs d'Aquino, St. Bernardí de Siena, St. Tomàs More, St. Alfons Maria de Liguori 

És possible que algun d'aquest estigui mal tipificat, fins i tot dins d'aquesta classificació específica, però l'important és la impressió de conjunt. Així l'1 seria el lluitador, el 2. l'heroi, el 3. la veu que clama en el desert i atrau multituds, el 4. la grandesa de la missió i la conversió, el 5. el teòric i realitzador, el 6. l'amabilitat i dolcesa, el 7. el predicador itinerant o pelegrí,  el 8. el savi, qualitats aquestes que és cert que tots comparteixen però que en uns predominen particularment i més que en altres o són més definitòries seves. 

Les santes les deixo per una altra entrada, perquè el mateix caràcter en versió femenina té certes diferències i nombrosos matisos, que fan que si bàsicament siguin del mateix sistema que els homes, tinguin peculiaritats pròpies degudes a la influència que el sexe té sobre el cos i també sobre la mentalitat i la conducta social, diferents valoracions de les coses i situacions i altres particularitats distintives. 

Aquesta tipologia és una adaptació personal de la de Luigi M. Rossetti O.M.I. (17), en el seu llibre Práctica de Caracterologia, on dona informació i consells sobre les necessitats, punts forts i punts febles i manera de tractar i ajudar a cada tipus, tant en general com en el progrés en l'espiritualitat i la vida religiosa. Al seu torn aquest sacerdot italià aplica el sistema popularitzat per René Le Senne (1882 - 1954), filòsof i psicòleg francès professor de la Sorbona, desenvolupat més a partir d'ell pel filòsof Gaston Berger (1896 - 1960) entre d'altres, i basat en les investigacions del filòsof i psicòleg Gerard Heymans (1857 - 1930) i del psiquiatra Erno Dirk Wiersma (1858 - 1940), professors de la Universitat holandesa de Groningen, que després de fer unes enqüestes empíriques i uns tests experimentals, establiren la tipologia anomenada de Heymans-Wiersma i posteriorment dita de Heymans - Le Senne, o de l'escola franco-holandesa de Groninga. Tot i que esquemàtica i ja amb Le Senne ampliada amb 4t factor, l'amplitud o estretor del camp de consciència, que subdivia en dos cada tipus, i ja no tant de moda com va estar entre 1945 i  finals dels anys 1970s i principis dels 1980s, i superada avui dia per altres, essent la més acceptada científicament pels psicòlegs acadèmics la dels 5 grans factors, dita Big Five (18), i en popularitat per altres menys fiables i amb els que es pot fer més o menys una correlació, encara és un bon sistema bàsic per tenir una idea panoràmica o general de la psicologia diferencial i de les tipologies dels caràcters humans. 

Uns quants llibres d'aquest sistema, que té l'incovenient de ser massa esquemàtic i tancat en si mateix i de no ser pròpiament científic, però que és intel·lectualment acceptable i satisfactori - els seus fonaments són l'idealisme, l'existencialisme i la fenomenologia -  és sòlid, funciona molt bé i, pres amb les degudes reserves, dona pistes intuïtives força bones sobre la mentalitat humana:

Traité de Caractérologie (1945) - René Le Senne

Traité du caractère (1946) - Emmanuel Mounier 

Traité pratique d'analyse du caractère (1950) - Gaston Berger 

Caractérologie des enfants et des adolescents (1950) - André Le Gall (19)

Guide de l'émotif (1950) - Raymond de Saint Laurent 

Pratica di caratterologia - Luigi M. Rossetti 

Caractère et personnalité (1954) - Gaston Berger

Caractères et visages (1954) - Roger Mucchielli (20)

Caractérologie du criminel (1959) - René Resten 

La caractérologie ethnique (1961) - Paul Griéger (21)

La caractérologie à l'age scientifique (1961) - Roger Mucchielli 

Les caractères et le bonheur conjugal (1965) - André Le Gall i Suzanne Simon (22)

Le caractère des femmes (1967) - Suzanne Simon

Guida al carattere (1968) - Leo Talamonti (23)   

La majoria d'aquests llibres, i molts més, van ser publicats a l'editorial P.U.F. (Presses Universitaires de France) en la colecció "Caractères" dirigida per Édouard Morot-Sir  (1910 - 1993), amb alguns també a Seghers i als llibrets Que sais-je?. Un divulgador en llibres de butxaca va ser Jean Brun Ros (1886 - 1975) amb la seva sèrie de "Comment...". Les traduccions espanyoles van ser sobretot de les editorials Marfil, Luis Miracle, Herder i Ediciones Paulinas. Tot i que van tenir un gran èxit als anys 1950s - 1970s i encara es reeditaven als 1980s, aquests llibres avui estan pràcticament desapareguts, excepte en segona mà o llibreries de llibre antic (24). 

En una altre entrada seguiré amb aquest tema, que m'ha interessat des que el vaig conèixer tenint uns 14 anys, a l'any 1968. Per tant són més de 50 anys d'estar-hi familiaritzat i de tornar-hi esporàdicament, retrobant-lo de tant en tant, per curiositat intel·lectual i reflexions teòriques més que no pas per un ús pràctic. 

(1) Home o dona

(2) Nen, jove, adult o vell

(3) Catolic, protestant, ortodox, musulmà, jueu, hinduista, budista i d'altres, ateu, agnòstic, indiferent

(4) Solter, casat, vidu, vida consagrada 

(5) Alta, mitjana o baixa

(6) Primària, secundària, universitària, de ciències o de lletres  

(7) Corrent filosòfic, ideologia política, opinions 

(8) Pertànyer a una professió determinada, com metge, policia, advocat, militar, home de negocis, obrer...

(9) Preferències musicals i artístiques, esports com a pràctica i/o observador

(10) Ric, classe mitjana, pobre, sense llar

(11) Tant l'espiritual (sant, en gràcia, pecador...) com la mental, social i física, malàlties passades i presents

(12) Com afecten les coses que succeeixen, l'excitabilitat, que tan impressionable i suggestionable s'és, nerviosisme o sang freda...

(13) Vida exterior o món interior, capacitat de treball, motivació i facilitat per fer coses, ganes d'esforç i d'acció, la força física... 

(14) Si les respostes als estímuls o als fets són ràpides però superficials, efímeres i variables (primarietat), o lentes però profundes, duradores i persistents (secundarietat)

(15) Perquè un factor dona lloc a dos tipus, segons s'estigui en ell per sobre o per sota de la mitjana; combinat amb un segon factor es desdobla en 4; i comptant amb un 3è factor hi ha ja 8 tipus, si es compta un 4t ja són 16... En teoria l'escala seria sobre la generalitat humana però a la pràctica és més sobre el promig del seu lloc, cultura i temps, si bé les diferències solen ser petites o no molt grans i es pot extrapolar

(16) Podria ser un 4 però semblant als 2; els 4 són polifacètics i engloben característiques dels altres tipus, així St. Joan de Capistrano podria ser un 4 però similar als 8... les circumstàncies també influeixen igual que la combinació dels elements citats com a fonamentals

(17) Italià, sacerdot i membre dels Missioners Oblats de Maria Immaculada, va néixer el 1897 però no he trobat la data de la seva mort 

(18) Junt amb altres semblants com OCEAN, HEXACO i per l'estil. En canvi el Myers - Briggs o Mbti, tot i la seva enorme popularitat i el seu atractiu, és un sistema tancat i no científic, que dona resultats molt variables amb diferents tests o amb el temps i que té uns fonaments molt marcats pel seu primer autor, Carl Jung, que va fer moltes suposicions i va plantejar teories indemostrables i molt fixades i reduccionistes; de sistemes així alguns en diuen la versió moderna i intel·lectualment aparentment més acceptable de l'astrologia i els signes del Zodiac, però també se'ls podria comparar amb el psicoanàlisi de Freud i sistemes per l'estil, de pressupòsits com a mínim dubtosos i objectables i molt tancats, rígids i ideològicament motivats.

(19) André Le Gall (1904 - 2004), metge i psicòleg.   

(20) Roger Mucchielli (1919 - 1981), psicòleg francès de fama, que tot i escriure diverses obres de la temàtica, desprès ho va deixar, abandonant-ho a favor d'altres enfocs i teories.

(21) Paul Griéger (1916 - 2009) era un germà de les Escoles Cristianes, és a dir de La Salle. 

(22) Aquest llibre va ser revisat,  parcialment refet i ampliat en Les caractères et la vie des couples (1977) dels mateixos autors. A finals dels anys 1970s encara es feien obres creatives en aquest camp. Fins he llegit que el veritable declivi no va succeir fins 1993 amb la mort de Morot-Sir, que publicava i prologava els autors d'aquest tema a PUF.  

(23) Leo Talamonti (1914 - 1998), periodista italià, una mica inquietant perquè com a divulgador era més que res expert en esoterisme i paranormal, la seva obra principal és Universo proibito (1966) en que explora l'ocult, fent el recull una mica per l'estil d'altres però destacant més els enigmes, la màgia i l'irracional. El llibre citat, en la traducció castellana Guia del carácter, el vaig llegir prestat per la Biblioteca de Vic en diverses ocasions al llarg de força anys entre els 70s i els 90s. 

(24) No obstant, hi van escriure i publicar molts autors de diverses disciplines, com Émile Caille, Roger Gaillat, Guy Palmade... 

Manaments i Benaurances, mínims i màxims

Els 10 manaments, donats per Déu al Sinaí a Moisès cap al 1200 aC són el mínim exigible del comportament humà, allò més bàsic i fonamental, havent-n'hi 3 que regulen la nostra relació amb Déu i 7 que ho fan sobre la nostra relació amb els altres i amb els altres. Tots es resumeixen en estimar a Déu sobre totes les coses i estimar al proïsme com a un mateix per amor a Déu. 

Tan necessaris són aquests manaments, que són la llei divina i la llei natural, que les legislacions civils de tot el món estableixen unes prohibicions i obligacions molt semblants, per no dir iguals, fins en els països no cristians: no matar, no robar, no donar fals testimoni ni mentir, i encara ara en molts països, no precisament cristians, no cometre adulteri, que també estava penat en el món occidental fins fa poques dècades i encara ho estan moltes altres varietats d'un ús desarreglat i impropi de la sexualitat, com la violació, la prostitució, la pornografia, la corrupció d'innocents... Complir els 10 manaments de la Llei de Déu ens permet també viure tranquils, lliures i en pau en aquest món, però el seu principal efecte és que com que ens eviten cometre pecats mortals, fan possible viure sempre en gràcia i per tant són el camí del Cel. 

Més enllà d'aquests mínims, Jesucrist, en les Benaurances ens proposa uns ideals, una vida de bondat no de mínims sinó de màxims, en els que sempre podem créixer i avançar, arribant més lluny i més alt i assolint la santedat. Les Benaurances anomenen feliços als qui el món té per poca cosa o no res, perquè els valors del món, que sí que arriben a concordar en gran part amb molts dels 10 manaments, almenys externament i oficialment, en canvi estan radicalment oposats a les Benaurances.

Perquè el món aprecia el poder, el prestigi i el privilegi, té per afortunats als qui tenen èxit, als competitius, als qui poden fer i fan el que volen (1), els qui estan contents de si mateixos pels seus coneixements, riqueses, poder i fama i es diverteixen i gaudeixen de plaers en aquesta vida i als qui, com a mínim aparentment, compleixen amb la llei i l'ordre i viuen satisfets en el seu egoisme i indiferència envers les necessitats dels altres. Aquest és el camí de l'autosuficiència, la vanitat, l'orgull i la supèrbia, el més gran dels pecats, el pecat diabòlic perquè és el de la pretesa autodeïficació prescindint de Déu. 

Però en canvi Crist ens proposa una via, la que Ell mateix va viure i practicar: la de la bondat, de l'amor, de la pobresa, del perdó, de l'humilitat, de la senzillesa, de la veritat encara que costi, del sacrifici, de la renúncia, de portar la pròpia creu i seguir-lo a Ell, és a dir donar la vida per al bé dels altres per amor a Déu i això només es pot fer si estem empeltats com sarments al Crist, i així la Trinitat actua a través nostres, fent-nos instruments del seu Amor. Perquè si acceptem, vivim i agraïm l'amor que Déu ens dona, també el podrem repartir al voltant nostre, perquè aquest amor diví és com un foc, que com més en dones, més n'hi ha i fins augmenta el teu propi. Hem de ser focos d'aquest foc de l'Amor en el món, imitant a Nostre Senyor, que com a Déu-home i home-Déu el va portar en el grau màxim, i aquest incendi de l'amor que Ell va encendre no sols dura, sinó que s'expandeix i creix, abarcant ja tot el món i cada cop encenent més ànimes amb el foc de l'Esperit Sant. I aquest gran foc de l'amor diví porta amb ell  l'alegria, la pau i la felicitat perfectes per a tots els que el vulguin rebre i viure'l comunicant-lo. 

El camí de les Benaurances humanament és difícil i necessita esforç i sacrificis i, sobretot, necessita de la companyia, la guia, el consol i la força divines, que ho compensen tot amb un escreix il·limitat. Però alhora espiritualment les Benauraces són l'autopista cap al Cel i Déu, per la que podem arribar amb més segurat, amb molts menys estorbs i distraccions, amb més comoditat i més ràpid i més lluny en aquest ascens sense fi cap a l'infinit de Déu i del seu Regne celestial.

(1) "Fes el que vulguis" és una proposta demoníaca i humanament criminal. "Estima i fes el que vulguis" com diu St. Agustí és en canvi una proposta angelical i de santedat. "Estima" ho canvia tot, perquè Déu és Amor i qui estima està amb Déu i Déu està en ell. Podem fer la nostra voluntat sempre que estimem, perquè aleshores coincidirà amb la voluntat de Déu. 

També avui hi ha màrtirs

Els 21 cristians coptes màrtirs, segrestats per l'ISIS a Líbia el gener de 2015 i assassinats el 12 de febrer del mateix any,
20 d'ells eren d'Egipte i un era de Ghana, reconeguts com a sants, ja han fet miracles i tenen una església dedicada a ells 

Els segle XX va ser en nombre el de més màrtirs cristians de tots els segles des de l'inici del Cristianisme. I al segle XXI això no sembla afluixar sinó al contrari. I atacar als fidels cristians per odi a l'Església de Crist és ser partidari i servidor de l'Anticrist. 

El sacerdot catòlic francès Jacques Hamel (1930 - 2016), que va morir màrtir per la fe assassinat per uns islamistes

Avui dia ser cristià és molt perillós en molts països del món, ja que pel sol fet de la pròpia fe cristiana es pot ser marginat, perseguit, empresonat per les autoritats o executat legalment o víctima d'un atemptat terrorista. Però no sols aquest com indiquen els recents atemptats anticristians amb martiris al món occidental, com el del sagristà d'una església d'Algesiras, Diego València, assassinat en un acte de terrorisme gihadista per un islamista radicalitzat, atemptat en el que també va ser greument ferit el sacerdot d'una altre església, Antonio Rodríguez i ferits tres feligresos que assistien a Missa. Aquest fet ens recorda que actualment també hi ha molts màrtirs cristians arreu del món.

Diego València, el sagristà de 65 anys assassinat a Algesiras el 25 de gener de 2023
per un terrorista gihadista, que també va ferir greument al rector Antonio Rodríguez
i va ferir lleument a tres feligresos en l'atac per odi a la fe catòlica a dues esglésies

Els països on els cristians corren més perill són en 1è lloc Corea del Nord, en 2n l'Afganistan dels talibans, en 3è la Somàlia islamista, i segons un estudi oficial de l'any 2020 (1) els segueixen 4 Líbia, 5 Pakistan, 6 Eritrea, 7 Iemen, 8 Iran, 9 Nigèria i 10 Índia.  

A Corea del Nord ser descobert com a cristià pot comportar l'execució immediata o ser internat en camps de treball en condicions molt dures per molt llargs períodes o indefinidament, estimant-se que hi ha vora uns 60 000 en aquesta situació d'empresonament amb treballs forçats pel sol fet de la seva fe, però tot hi així hi ha al país una Església cristiana en la clandestinitat amb uns 400 000 integrants i creixent, cosa que fa que les potencials víctimes siguin moltes més.

A Afganistan no es permet cap altre religió que l'Islam, i tots els cristians estan permanentment sotmesos a l'amenaça de, si son descoberts, ser detinguts, aïllats, empresonats, torturats i assassinats. I els assassins no són sols els talibans en el poder sinó també la gent i els propis familiars, pel que han de mantenir la seva fe estrictament en secret, fins i tot dels més propers.

En quant a Somàlia, no sols l'Estat sinó també el grup terrorista islàmic Al Shabab consideren als cristians, en un pais on el 99 % són musulmans i la Sharia és la llei, com un objectiu prioritari per a ser detectats i assassinats, a més que Al Shabab fa incursions a la veïna Kenya on deté grups de gent, separa als musulmans dels cristians fent-lis preguntes sobre passatges de l'Alcorà, i llavors assassina als qui no les responen correctament.  

En el cas de Líbia, des que l'OTAN va intervenir militarment l'any 2011 derrocant i assassinant a Gaddafi -  president del país des del 1969 que propugnava un Islam peculiar, amb el Llibre Verd que va escriure sobre religió i política, que tot i els seus vincles amb organitzacions terroristes i la seva responsabilitat en alguns atemptats a l'exterior, era tolerant i moderat a l'interior amb els cristians, i que havia convertit al seu pais gràcies al petroli en "la Noruega d'Àfrica" - la situació de les altres religions ha empitjorat molt, perquè Líbia ha entrat i segueix en una situació d'anarquia i caos, i grups terroristes com Al Qaeda i ISIS controlen regions del país. Hi ha 34 500 cristians al país, la majoria estrangers, essent sols 150 els libis. 

El Pakistan també és molt perillós per ser cristià, tot i que n'hi ha molts entre la majoria musulmana. A part de la marginació, el menyspreu i les amenaces i pressions per a deixar la fe cristiana i passar-se a l'Islam, els atacs populars contra esglésies i persones sovintegen. Tots els cristians estan sota "l'espasa de Damocles" de la Llei de Blasfèmia introduïda des dels anys 1980s i cada vegada més usada per coses més petites, ja que qualsevol denuncia per qualsevol motiu d'un musulmà contra un cristià ben fàcilment comporta ser acusat de haver menyspreat a l'Islam, l'Alcorà o Mahoma, fins i tot per dir frases cristianes, per comentaris inofensius o bé per motius inexistents i inventats, motivats per enemistat, antipatia, disputes o interessos, el famós cas de la jove Asia Bibi n'és un exemple. Moltes nenes cristianes són segrestades i/o obligades a casar-se amb musulmans o a ser usades com prostitutes i esclaves. 

A Eritrea, des de la seva independència el 1993, la única Església cristiana permesa és l'Ortodoxa d'Eritrea, controlada pel govern, i tots els altres cristians són perseguits i empresonats en condicions inhumanes. Al Iemen el govern considera a tots els iemenites com a musulmans i la conversió al Cristianisme, com en molts països àrabs, té pena de mort. El govern dels ayatollahs d'Iran està preocupat perquè en el seu país hi ha molts musulmans que es converteixen en cristians, havent-n'hi ja un milió on abans eren molt pocs, i el procés sembla accelerat i per això la repressió és molt severa. A Nigèria és on més cristians són assassinats, allà hi operen els grans grups terroristes gihadistes Boko Haram, els islamistes fulani i l'ISIS. Finalment a la Índia hi ha cada any milers d'atacs per part d'extremistes hindús contra esglésies i cristians, hi ha mesures de pressió de tota mena i la persecució ha augmentat cada cop més en els anys 2010s, i el govern dona suport a aquesta opressió, l'any 2020 un total de 28 Estats de la Índia havien promulgat ja lleis anticonversió. 

La pressió anticristiana també és extrema al Sudan, i és molt severa a Síria, Aràbia Saudita, Birmània, Illes Maldives, Xina, Mali, Iraq, Algèria, Mauritània, Uzbekistan, Colòmbia (pel crim organitzat i per la corrupció política), Burkina Faso, Rep. Centrafricana, Vietnam, Turkmenistan, Cuba, Níger, Marroc, Bangladesh, Laos, Moçambic, Indonèsia, Qatar, Egipte, Tunisia, Congo, Mèxic (com a Colòmbia), Etiòpia, Bhutan, Turquia, Illes Comoras, Malàisia, Tadjikistan, Camerún, Brunei, Kazajistan, Jordània i Nicaragua, de més a menys aproximadament en aquest ordre. 

Alguns d'aquests països són majoritàriament cristians però en ells els cristians són víctimes del terrorisme, del crim organitzat, de la corrupció política o del govern (2). En aquests 50 països on la persecució és extrema o molt alta, dels quals 33 són islàmics, hi viuen uns 360 milions de cristians, és a dir un 14 % dels total mundial de cristians, 1 de cada 7, per continents 2 de cada 5 cristians a Àsia (40 %), 1 de cada 5 a Àfrica (20 %) i 1 de cada 15 a Amèrica Llatina (6'5 %) tot i que aquesta és molt majoritàriament cristiana. Tots ells veuen amenaçada cada dia la seva seguretat, propietats, llibertat, honor, integritat física i fins i tot la seva pròpia vida.   

A continuació d'aquests 50 que lideren l'anticristianisme al món, n'hi ha encara més amb un nivell de persecució considerat molt alt, és a dir molt perillós, com Kenya, Sri Lanka, Emirats Àrabs Units, Tanzània, Nepal, Níger

En resum l'any 2022  milers de cristians van ser assassinats al món  per la seva fe (3), molts milers més van ser detinguts per ser-ho, 220 000 van tenir que fugir de les seves cases, tancar els seus negocis o mantenir-se amagats, 25 000 van abandonar el seu país  i 600 esglésies van ser atacades o clausurades, amb una minva doncs l'any 2021 foren 5 100, potser degut a que en els països on es fa en van quedant menys per destruir. Un gran nombre de cristians sofriren amenaces, maltractaments, agressions, violacions, matrimonis forçats i segrestos, denuncies falses, injustícies i abusos físics o psicològics. 

Tot i que l'extremisme islàmic, tant terrorista com governamental, és el perill més gran, també hi ha molts països com Corea del Nord, Xina, Birmània, Vietnam, Laos, Cuba i Nicaragua per règims estatals marxistes o post-marxistes. 

Totes aquestes dades provenen de l'ONG Open Doors, fundada a Holanda el 1955 i que és la més conservadora en les seves estimacions, perquè altres organitzacions observadores tant governamentals com no governamentals multipliquen les seves xifres per 10 i fins per 100, ja que moltes víctimes són secretes, no conegudes o no reconegudes, o queden dissimulades en les estadístiques com per altres causes. 

I tot això malgrat que el Cristianisme és la religió majoritària en el món, 2 300 milions de creients, un 31 % de la població mundial, dels quals la gran majoria són catòlics (4), seguits pels protestants, ortodoxos, orientals i denominacions diverses molt minoritàries. Però els cristians són els membres d'una religió (5) més perseguits a tot el món per les seves creences religioses i tot i així és constata un creixent anticristianisme al món, tan violent com ambiental, tan oficial i governamental com popular i ambiental, tan explícit com dissimulat, probablement promogut pels poders fàctics dels grans poderosos i ideòlegs del món i difós pels mitjans de comunicació de tota mena al servei d'aquestes persones, grups i ideologies (6).  

Preguem per tots aquests cristians de l'Església perseguida i necessitada i que els seus sants i màrtirs preguin també per ells i per tots nosaltres! 

(1) Les xifres i les posicions en la llista varien segons els anys, però els països són amb molt poques excepcions els mateixos, el 2022 el més perillós va ser l'Afganistan superant a Corea del Nord que era el primer dels perseguidors des de feia 20 anys, tot i que aquest últim país va endurir les seves mesures anticristianes. 

(2) Els cristians, i principalment els catòlics, solen ser les víctimes preferides pels integrants de bandes i càrtels, per indefensos i pacífics i per no tornar-s'hi en general, o bé senzillament per odi a la fe i a la moral cristiana. 

(3) Segons Open Doors, l'organització que ho estudia des de l'any 1992, treballa en 60 països i que és molt cautelosa en comptabilizar, usant sols dades oficials comprovades i segures, doncs altres observadors apunten a una xifra molt més alta de uns 100 000, el màxim recent es va establir l'any 2016 amb més de 7 100 morts, mentre que el 2021 foren 5 900. Últimament el 79 % dels cristians màrtirs ho foren a Nigèria, amb 4 650 assassinats, un 11 % al Pakistan, 620 morts, i un 10 % als altres països, si bé això no indica del tot el terror sofert, ja que depèn de la població del país i del nombre de cristians. 

(4) Seguint l'Islam amb 1 800 milions, un 24 % del total, després l'Hinduisme un 15 % amb 1 100 milions, el Budisme un 7 % amb 500 milions, mentre que el Judaisme, tot i ser reconegut com una religió important només té el 0'2 % del total. 

(5) De les 4 200 religions que existeixen avui dia, segons el Pew Research Center.

(6) Recentment Klaus Schwab, líder del FMI, ha afirmat públicament d'una manera molt clara el seu odi a Jesucrist i al Cristianisme i la seva voluntat de combatre'l en el marc dels seus objectius, d'una manera semblant a altres magnats, practicants d'altres religions o ateus, alguns de forma no tant descarada però igualment oposada i hostil, com George Soros. Sembla que el Cristianisme en general i l'Església Catòlica en particular consideren que és el major obstacle per als seus plans del Nou Ordre Mundial i l'Agenda 2030 entre d'altres, i si no tots van d'acord ni ho fan pels mateixos motius sí que convergeixen en aquest preferir la línia de l'Anticrist, a qui sembla que voluntàriament o involuntàriament, conscientment o inconscientment, preparen el camí per a la seva aparició.    

Ara fa uns 60 anys

Un record de la meva primera trobada íntima amb Jesús en l'Eucaristia:

El 14 de maig de 1961 vaig fer la primera comunió a Barcelona. Aquesta tassa daurada de record s'ha conservat des d'aleshores. A més de la memòria ha sigut com un símbol de la presència de Jesucrist al món, entre nosaltres a casa nostra. Mantinguem-ne sempre el do i el vincle!  

Ens convé estar amb Déu en aquesta vida i en l'altre

"Cap a on caurà l'arbre? Cap a on s'inclina.

Cap a on anirem després de la mort? Cap a on ens inclinem en la vida"

Sant Alfons Maria de Ligori (1696 - 1787)

Ara fa un any moria a l'Hospital Clínic, estant ingressat des de feia un mes en diversos centres hospitalaris, el meu germà Xavier Lázaro Valls (Barcelona 29.03.1961 - Barcelona 25.01.2022) als 60 anys d'edat i tan sols 8 mesos després de la mort d'un altre germà, Jordi Joan Lázaro Medina (Barcelona 23.06.1956 - Vic 11.05.2021), que en tenia 64, i les dues morts van ser bastant sorpresives per inesperades, tot i que aquest altre germà també havia estat ingressat quasi un mes. Van ser els temps terribles de la pandèmia, del confinament i de les vacunes, i en ambdós casos van acabar el seu pas per aquest món per complicacions de la malaltia que va afectar els cossos, l'estat d'ànim, la vida religiosa i tota la societat humana des de març del 2020 fins  poc més de dos anys després. I si el Jordi va sobreviure a l'any 2020 i els primers mesos de 2021, quan va ser vacunat, el Xavier va sucumbir ja cap al final de la gran alarma social, si bé tots dos tenien malalties prèvies, malauradament cròniques, en el cas del Jordi, molt ben controlada, essent valent i vigilant i cuidant-se molt i fent una vida molt sana, mentre el Xavier feia una vida gairebé normal. Molts sants han dit que el Purgatori s'ha de passar en aquesta vida o en l'altre, perquè tots som pecadors, i això és aplicable a tothom, i val més que sigui en aquesta que en l'altre, per això malalties, sofriments, dificultats i fracassos no són necessàriament negatius sinó en ocasions tot al contrari. 

El Xavier amb el seu únic fill Genís (1991),
en un viatge a Candas (Astúries) el març de 2013. 

    El Jordi, solter, va ser molt aficionat als escacs 

    i en actiu, aquí a un torneig a Taradell el 2019

Tots dos van ser creients sempre,  el Xavier practicant tota la vida i el Jordi després d'uns anys d'una relativa fredor va tenir una forta crisi espiritual i conversió l'any 2014 amb motiu d'una malaltia per la que va estar ingressat diversos mesos a l'hospital i va tornar a la pràctica religiosa, que va mantenir fins a la seva mort. Ells van conèixer a Jesucrist com Déu fet home, l'únic Senyor i Salvador, i a l'Església Catòlica com la veritable, fundada per Nostre Senyor i mantenint la successió apòstolica i la doctrina original íntegra, i van morir havent rebut el sacrament de l'extremunció i amb l'acompanyament de l'oració dels seus familiars i també d'alguns sagramentals. 

Que Déu els hi hagi perdonat els pecats que la debilitat de la naturalesa humana els hi hagi fet cometre, els premiï amb escreix totes les seves bones obres i esforços, i que les seves ànimes ja estiguin al Cel amb Déu en espera de la resurrecció final, i que un dia si Déu vol ens hi poguem retrobar allà, igual com Déu mateix va fer que ens trobessim i fossim molt pròxims en vida, per això els seus familiars i persones que els estimaven els encomanem a Déu igual com Ell ens va encomanar mutuament els uns als altres en aquesta vida, perquè és essencial ser amb Déu en aquesta vida i en la futura! 

Periodisme i mitjans de comunicació

Sant Francesc de Sales (1567 - 1622), bisbe i doctor de l'Església conegut per la seva dolcesa en el tracte i la festa del qual es celebra el 24 de gener i del que l'any 2022 es va complir el 400 aniversari de la seva entrada a la Glòria, és el sant patró dels periodistes i dels mitjans de comunicació. 

Model i exemple de tots els periodistes, dels que és el patró, St. Francesc de Sales pertany a una línia de 
sants molt amables, acollidors i comprensius, com St. Felip Neri (1515 - 1595) i St. Joan Bosco (1815 - 1888)

Es pot dir que en aquest aspecte ha sigut un dels meus patrons, ja que he tingut i encara tinc una important relació amb aquest camp de les comunicacions, sobretot escrites, i per això en faig una reflexió personal. A part que l'any 1963, quan encara no havia complert els 9 anys, vaig començar a escriure històries de ficció a màquina d'escriure, inventant-me la temàtica i gaudint extraordinàriament al fer-ho i ho vaig continuar fent després, cosa de la que ja tinc previst parlar-ne, el meu primer contacte amb el periodisme va ser el de les Cartes al Director que, signades quasi totes amb les inicials o amb pseudònims, vaig enviar, i em van publicar sempre, al diari El Correo Catalán, el que més llegíem a casa, i després també algunes a les revistes Destino i Mundo internacional. Això va ser entre mitjans de 1969, l'any que més en vaig escriure, i desembre de 1970, quan ho vaig deixar. 

El veritable contacte amb el periodisme va començar el març de 1972 quan per encàrrec del Club Escacs Vic vaig iniciar una secció d'escacs semanal a la revista Ausona recollint l'actualitat del món dels escacs a la comarca d'Osona. Ho vaig fer d'entrada un parell de temporades, amb alguna col·laboració puntual en altres periòdics com Altius o El Noticiero Universal, i amb la inauguració del nou setmanari El Nou 9, ja des del primer exemplar el març de 1978 vaig fer unes petites cròniques d'escacs per breu temps, un parell o tres de mesos. Però va ser l'any 1985 quan vaig començar a escriure seguit i de tant amb cròniques llargues i reportatges i entrevistes tant a l'Ausona com a El 9 Nou. Al principi va sorprendre una mica que ho fes en els dos, ja que signava amb el meu nom però, com que l'estil de la redacció de les mateixes notícies la feia diferent per un i altre i els tractav tots dos amb la mateixa seriositat i dedicació, ho van acceptar i ho vaig seguir fent en aquests dos mitjans fins el 1992, amb l'afegit de que a l'iniciar-se el setmanari La Marxa el 1989 també em van cridar  perquè els hi fés per ells, i llavors durant uns tres anys escrivia tres versions diferents, però absolutament equivalents a part de detalls, pels tres mitjans de comunicació d'Osona. 

El 1991 vaig entrar en plantilla de l'Ausona per fer periodisme en general, sobretot reportatges i entrevistes, i aleshores vaig acabar plegant d'escriure sobre escacs a El 9 Nou al cap d'un any o dos, però hi vaig fer esporàdicament alguns escrits importants fins l'any 2002. A La Marxa vaig romandre, però cada vegada amb menys participació, fins a mitjans dels 90s, ja que al 1991 vaig deixar de ser jugador d'escacs en actiu, però vaig seguir molts anys com a cronista. 

Entremig els meus interessos es van ampliar i vaig començar a donar conferències sobre Astronomia a l'Agrupació Astronòmica d'Osona a partir del gener de 1994 i n'he seguit donant fins ara, i al cap de poc ja feia unes cròniques d'Astronomia i Astronàutica a l'Ausona i La Marxa, i a partir de 1996 vaig començar a fer articles grans sobre l'Univers, aquí compartint la secció amb altres autors, en una pàgina que El 9 Nou reservava per a l'AAO durant aquells anys de la 2ª meitat de la última dècada del segle XX en que s'acostava l'any 2000 i el futur semblava estar a tocar, i aquest futur semblava molt relacionat amb la ciència, i especialment amb les meravelles de l'Univers. En aquesta ocasió la col·laboració va ser en quatre o cinc periòdics, perquè també vaig fer seccions en un parell de revistes gratuïtes, com les Reclam i Més. I l'estiu de 1998 fins i tot vaig fer de professor convidat en una sessió del crèdit "Les estrelles" de la Universitat de Vic. Tot això escrit va finalitzar als primers anys 2000s.  

I podria continuar, però aquí acabo citant només algunes col·laboracions de tema religiós, en escrits i conferències, a les que m'he dedicat posteriorment, amb algun que altre escrit al Full Diocesà i el Planter del bisbat de Vic, i portant la redacció i edició dels Fulls parroquials de St. Quirze de Besora entre l'octubre de 2014 i el setembre de 2019. Perquè des del 2011 la meva participació principal, a part de les conferències, ha estat a Internet, on ben aviat he portat i segueixo portant diversos blogs, com aquest mateix de Viatge amb Déu per la vida, començat el  5 d'agost del 2019 i que és en el que estic més actiu ara, tot i que els primers van ser el blog de la Parròquia de St. Quirze de Besora (2015 - 2018), Escacs viscuts (13.10. 2016) que encara és el de referència doncs és el del nom i el que té links amb tots els altres, Aprenent pel món (21.10.2016) i Apunts de l'Univers (8.11.2017). 

Parlant d'Internet, hi ha mitjans on podem informar-nos sobre temes transcendents i de religió com "Religión en Libertad", "Infocatòlica", "Aciprensa", "Actuall", "Infovaticana"...però cal anar en compte i discernir, perquè Internet és com la vida i hi ha de tot i com es diu "el paper ho aguanta tot, i Internet encara més". Cal tenir molta cura en seleccionar guiant-nos per la pròpia intuïció, vigilant perquè si pàgines extremes en qualsevol sentit són molt fàcilment identificables, n'hi ha d'altres que són barrejades o ambigües i fins algunes que essent en general bones mostren alguna cosa que les desacredita (1), sense oblidar tampoc que el diable en ocasions es disfressa d'ésser de llum i presenta el mal aparentment com a bones intencions i desigs (2). Una guia segura per escollir són les paraules de Nostre Senyor: "Pels seus fruits els coneixeràs!".  

Els escriptors, tot i que n'estem lluny o molt lluny, hauriem de mirar la perfecció dels escrits del doctor de l'Església

I com vaig sentir-li dir a algun professor quan era alumne a l'escola, "la paraula vola però l'escrit queda", cosa que avui amb les grabacions audiovisuals ja no és tant radical però que s'entén molt bé a que es refereix, a la comunicació oral, tot i que aquesta ha de ser compensada per la dita també molt coneguda "paraula i pedra solta no tenen volta" tant per bé com per mal. La paraula és un dels més grans dons de Déu a l'home, que ens fa a imatge i semblança divina, i cal saber usar-la sempre pel bé, primer per escoltar, aprendre, pregar i lloar Déu, i per comunicar vivències, pensaments i emocions i sentiments, per crear vincle i col·laborar, per informar, ensenyar i educar, per transmetre coneixements i sabers i ocasionalment per distreu-re, divertir, entretenir...Cal saber valorar aquest gran do diví  i respectar-lo (3), com tots els altres dons que Ell ens fa. 

Que Sant Francesc de Sales, un dels meus sants preferits i del que destaco sobretot el seu llibre Introducció a la vida devota, pregui intercedint per tal que tots els que es dediquen al periodisme i mitjans de comunicació siguin veraços i sincers i que la labor que fan sigui ben positiva i bona!

(1) És l'efecte "mosca en el pastís". Però també es pot donar el cas de que en publicacions dolentes hi hagi alguna cosa bona entremig que sigui aprofitable, entre d'altres coses perquè la mentida i la falsedat no es mantenen si no van unides a alguna dosis de veritat i realitat, perquè per si sol allò negatiu és autodestructiu i necessita el suport d'anar amb quelcom positiu per poder funcionar, quan el mal és massa explícit provoca rebuig i encara el mal si és mal fet no atreu i és inoperant i ineficaç...
(2) Aquí es pot entendre el real significat de l'afirmació dels nostres avantpassats "L'Infern està empedrat de bones intencions", la bona intenció, aparent o equivocada, no basta i és dolenta i perillosa si és vehicle del mal o condueix cap a aquest.  
(3) I una de les millors maneres de respectar-lo és el silenci, quan és oportú i convé, com alternativa a usar-lo malament i també per anul·lar el soroll, el brogit del món, que no deixa sentir ni dir el realment important, especialment la Paraula de Déu, però també tot allò humanament significatiu i valuós, diluït i dissimulat entre banalitats i paraules improcedents o que amaguen entre la confussió allò realment important. Com afirmava un teòric de la comunicació als anys 1980s, la majoria del que es publica és repetit, irrellevant, publicitari, propagandístic, fluix o dolent, però cal saber trobar el realment valuós, original, informat, revelador i ben fet, que és una minoria. Igual es pot dir del veritable o fals, com em va dir l'autor basc Bernardo Atxaga en una conversa que vaig tenir amb ell l'any 1993, "tu pots explicar la realitat de primera mà i la gent llegir-ho i saber-ho, però primer que són una minoria i després que a continuació fins i tot a aquests pocs els hi arriben pels mitjans moltes més altres coses dubtoses, equívoques, políticament interessades, enganyoses o del tot falses sobre el tema, i cal tornar a començar de nou". I com ja m'havia dit en una entrevista l'any 1990 un polonès de 90 anys que només volia ser conegut pel seu nom artístic de Trelleg, que és Gellert a la inversa, "l'alfabetització general ha acabat fent mal, perquè la majoria de la gent es desinforma llegint tonteries i disbarats". Les coses sempre són molt més complicades del que poden semblar i per això sovint és millor no opinar si no es coneix bé i en tot cas no jutjar si no cal o no es pot, com deia Wittgenstein "D'allò que no es pot parlar és millor callar", perquè els límits del llenguatge són els límits del nostre món, i aquest ha de ser tant real com podem.