Invoquem-lo sempre a l'Esperit Sant!

L'Esperit Sant és l'Amor que el Pare té al Fill i el Fill té al Pare, Amor que en Déu és una Persona, i tots ells tenen a la seva Creació i particularment a la Humanitat. Els tres, amb el seu dinamisme interior d'existència, vida, bondat, amor, coneixement i poder, constitueixen la Santíssima Trinitat, un sol Déu en tres Persones distintes. Ja d'antic es deia que ja que Déu és Amor no pot estar sol, perquè a part que la soledat no és una avantatge ni una perfecció, al contrari que el ser únic que sí que ho és, a més  l'amor és creatiu, comunicatiu i uneix, i que per tant Ell és en si mateix l'Amant, l'Amat i l'Amor. La Trinitat és un misteri, que supera la nostra comprensió, però sí que ens hi podem acostar a veure la seva possibilitat i racionalitat, perquè ens ha sigut revelada per Déu mateix. 

L'Esperit Sant actúa sobretot a l'Església, a la que està associat, amb els sacraments, la gràcia i la santedat

En relació a nosaltres es pot considerar que el Pare és Déu al Cel, el Fill és Déu a la Terra i l'Esperit Sant és Déu entre el Cel i la Terra, perquè tot i que la Trinitat divina sempre actua en comunió, hi ha algunes coses que s'atribueixen més a una Persona, com es veu en el Credo, així el Pare és el Creador totpoderós i l'origen, el Fill és l'únic engendrat del Pare - perquè no hi ha pare sense fill ni fill sense pare - i Senyor nostre, que es va encarnar i va fer home,  i com a home va morir i ressuscitar per salvar-nos i redimir-nos i vindrà de nou a la fi del temps com a Jutge de vius i de morts, i l'Esperit Sant, procedent del Pare i del Fill (1), que parlà per boca dels profetes i ens ha sigut donat per actuar a l'Església per al perdó dels pecats i com a santificador i que està especialment relacionat amb el manteniment de la unitat en la diversitat (2), amb la comunió dels sants, la resurrecció de la carn i la vida eterna. Així s'ha dit que el camp d'acció del Pare és tota la Creació, l'especial del Fill, que és el Logos de Déu, els éssers racionals, és a dir la Humanitat tant col·lectivament com individualment, i el camp especial de l'Esperit Sant, que és la Gràcia increada, és la gràcia divina i les persones que en ella hi viuen i molt especialment els sants. 

Un cop establertes aquestes notes d'apunts és molt clar quin és, o quins són en les seves manifestacions particulars, el pecat contra l'Esperit Sant. Hi ha diverses maneres de considerar-ho, per exemple que l'Esperit Sant, que actua preferentment en l'Església universal, ens porta a Jesucrist, el qual és l'únic camí, veritat i vida que ens porta a Déu Pare. O bé que l'Esperit Sant, essent l'Amor diví, es podria dir que és allò més sagrat, si es pogués parlar així, de la Divinitat, ja que n'és la seva mateixa essència. I encara es poden fer altres comparacions. 

Siguem doncs molt devots doncs de la Trinitat, de les Tres Persones, i així com resem al Pare i al Fill i és l'Esperit Sant el qui resa en nosaltres per donar valor i eficàcia a les nostres oracions, no oblidem també de tenir-lo present i d'invocar-lo en la nostra vida i pels nostres éssers estimats i el món sencer! 

Déu exalça els humils

Sant Fruitós, bisbe, i els diaques Sant Auguri i Sant Eulogi sofriren el martiri per la seva fe un 21 de gener, ara fa 18 segles i encara se'ls recorda i se'ls té presents amb admiració i agraïment, perquè si la força dels poderosos, com el governador Emilià de la Tarraconense que els feu executar, acaba quan moren o fins i tot ja abans quan són derrocats, en canvi els màrtirs amb la seva mort inicien la seva vida eterna feliç al Cel i comencen a regnar per sempre amb Crist. 

Pels grans d'aquest món, i molt especialment pels descreguts i injustos, la mort és el seu fracàs i la pèrdua de tot, en canvi pels petits, senzills i humils que estimen Déu per damunt de tot, fins de la seva pròpia vida, la mort és el seu èxit, la seva victòria i el seu guany, i són honorats i venerats en aquest món, ja que Déu obra en ells meravelles. 

L'amfiteatre romà de Tarragona, on ells foren martiritzats l'any 259

Els tres sants, Fruitós, Auguri i Eulogi, moriren màrtirs de la fe, cremats vius, a l'amfiteatre de Tarraco, l'actual Tarragona, el 21 de gener del 259, durant la persecució anticristiana de l'emperador Valerià (253 - 260), que continuà la iniciada per Deci (249 - 251), és a dir amb caràcter general a tot l'Imperi Romà i centrada en els eclesiàstics. Es conserven unes Actes del martiri de tots tres, molt documentades i fiables, ja que foren escrites per un soldat romà testimoni ocular dels fets, molt pocs dies després que succeïsin. Relaten algun miracle però són sobries i concises i tenen un molt alt grau d'historicitat gairebé acadèmica. 

Són els primers sants i màrtirs catalans molt ben documentats, i mostren una Església que ja devia portar força temps establerta en la zona de l'actual Catalunya. Es festa a Tarragona i, entre d'altres, a la comarca d'Osona a Sant Fruitós de Bages, que en porta el nom, i a Hostalets de Balnenyà que té a aquest sant bisbe com a patró junt amb els seus dos companys. 

Els tres sants màrtirs ens són model i exemple de valentia i de ser testimonis de la veritat, seguint en això a Nostre Senyor Jesucrist. Encomanem-nos a ells i a la seva protecció i mirem d'imitar-los, com ells amb l'ajut diví, per afrontar les lluites i sofriments de la vida amb confiança, optimisme i amor, i si pot ser més encara, amb fe, esperança i caritat! 

De Fontainebleau i Mali a Folgueroles

Un record de fa 12 anys, del pas per Vic i Osona dels joves que anaven a la Trobada Mundial de la Joventut a Madrid el maig de 2011. En aquell moment, quan els vaig atendre, feia poc més de mig any que jo havia sigut ordenat sacerdot. 

Davant l'església de Folgueroles el rector de la parròquia, un sacerdot de Mali i jovent de les afores de París

El de la imatge és un grup de Fontainebleau, França, que havia intercanviat el seu sacerdot amb un altre grup de Mali al coincidir aquí. Vaig estar amb tots ells. francesos i malians, durants els dies que estigueren a la comarca, fent-lis d'intèrpret i traductor de francès per encàrrec del bisbat. 

El grup de Fontainebleau s'allotjava a Folgueroles. En la foto surten el rector de Folgueroles, Mn. Francesc Basora, i el sacerdot P. Joseph Koné de Mali, que després ha vingut algunes vegades de visita i amb el qui he mantingut la col·laboració amb ell i la seva parròquia i diòcesi al llarg d'aquests anys. 

Esperem que aquests joves catòlics continuin essent testimonis de la veritat i de l'acció divina en aquest nostre món que tant necessitat n'està de la presència amorosa i salvadora de Déu! 

Dones del nostre temps que buscaren i trobaren Déu

Algunes dones destacades des de la postguerra mundial, vives després de 1945, que van buscar i van trobar Déu i la veritable religió en l'Església catòlica i s'hi van convertir, sovint no sols individualment sinó també amb familiars o amics a través d'elles o de forma conjunta: 

Sta. Josefina Bakhita (c. 1869 - 1947) 

Sta. Elisabet Hesselblad (1870 - 1957)

Alice B. Toklas (1877 - 1967)

Sigrid Undset (1882 - 1949)  

Fadhma Aït Mansour Amrouche (1882 - 1967)

Raissa Maritain (1883 - 1960) 

Edith Sitwell (1887 - 1964) 

Rhoda Wise (1888 - 1948) 

Edith Tolkien (1889 - 1971) 

Nazli Sabri (1894 - 1978) 

Catherine Doherty (1896 - 1985) 

Dorothy Day el 1916

 

Dorothy Day (1897 - 1980)

Su Xuelin (1897 - 1999) 

Adrienne von Speyr (1902 - 1967) 

Clare Boothe Luce (1903 - 1987)  

Bella Dodd (1904 - 1969)

Barbara Stanwyck (1907 - 1990) 

Rumer Godden (1907 - 1998) 

Elizabeth Bentley (1908 - 1963)

Mary Lou Williams (1910 - 1981) 

Mary Lou Williams 

Phyllis Kirkus (1910 - 2007) 

Joan Bartlett (1911 - 2002) 

Susan Hayward (1917 - 1975)   

Shams Pahlavi (1917 - 1996) 

Muriel Spark (1918 - 2006)

Meriol Trevor (1919 - 2000)  

Betty Hutton (1921 - 2007)

Alice von Hildebrand (1923 - 2022) 

Mme. Nhu (1924 - 2011)  

Flannery O'Connor (1925 - 1964) 

Patricia Neal (1926 - 2010) 

Svetlana Stalina (1926 - 2011)

Fathia Ghali (1930 - 1976) 

Diana Dors (1931 - 1984)  

Soraya Esfandiari (1932 - 2001)

Alice Thomas Ellis (1932 - 2005) 

Antonia Fraser (1932)

Katharine, duquesa de Kent (1934)  

Nirmala Joshi (1934 - 2015) 

Irene, princesa d'Holanda (1939) 

Elizabeth Fox-Genovese (1941 - 2007) 

Faye Dunaway (1941)

Delia Smith (1941)  

Lola Falana (1942) 

Norma McCorvey (1947 - 2017) 

Ann Widdecombe (1947) 

Regina Derieva (1949 - 2013) 

Giuni Russo (1951 - 2004) 

Malika Oufkir (1953) 

Kimberly Hahn (1957) 

Maggie Gallagher (1960) 

Laura Ingraham (1963) 

Lina Joy (1964)

Nicole Kidman (1967)

Sally Read (1971) 

Ruffa Gutierrez (1974) 

Abby Johnson (1980)

Dewi Rezer (1980)

Britney Spears (1981)   

Rianti Cartwright (1983) 

Sigi Wimala (1983)  

Rima Fakih (1985)

Agni Pratisha (1987)

Lila Rose

Lila Rose (1988)  

Elizabeth Bruening (1990)

Yuna Kim (1990) 

Daria Nekrasova (1991)

Chelsea Olivia Wijaya (1992)

Lauren Southern (1995)   

Totes elles es van convertir al Catolicisme des d'altres religions o des de l'ateisme, en algun cas es van convertir d'una vida de pecat, hi van retornar després d'haver-lo abandonat i fins convertit a una altre religió, o el van mantenir en circumstàncies difícils i el van defensar i propagar. I aquestes són només algunes de les famoses de conversió coneguda, però n'hi ha moltes més. En el cas de les que ja han deixat aquest món la seva trobada amb el Déu i l'Església veritable podem dir que va ser definitiva, tot i que només el Senyor coneix les consciències, i en el cas de les encara vives hi ha l'esperança que perseverin un cop ja l'han trobat, perquè com Déu no hi ha res com proclama una oració a la Santíssima Trinitat i com afirmen i demostren els sants, tot i que la lluita espiritual en l'ésser humà és fins l'últim moment de l'existència.

Resem per tots els qui han trobat Déu i s'han convertit i conservat la seva adhesió a Jesucrist com un tresor preciós, el més gran de la vida humana, i que ells resin també per tots, ja que el millor que podem fer és intercedir davant Déu els uns pels altres! 

De gossos i gats

Essent St. Antoni Abat patró, entre d'altres, dels animals, podem fer una reflexió sobre els principals animals domèstics, que es beneeixen per la seva festa, però sobretot els més de casa, gossos i gats. 

A la Prehistòria els gossos van ser domesticats pels homes a partir d'algunes espècies de llop per tal d'ajudar-los sobretot a la cacera i a la vigilància de la llar i els gats ho van ser sobretot per les dones, a partir dels gats salvatges, per eliminar rates i ratolins dels habitacles i com animal de companyia. És possible que els gossos i gats adquirissin en el procés de domesticació les característiques de conducta que mostren actualment.  

Els gossos sembla que voldrien ser com els seus amos i fer com ells. Foto Maribel Moral.

I un fet molt interessant és que els gossos veuen als seus amos humans, tant poderosos, com unes divinitats per ells i els volen complaure en tot per afecte i per interès en tenir-hi bona relació, i estan completament domesticats, són relativament fàcils d'ensenyar ja que són intel·ligents i obedients, i per això se'ls pot fer servir per múltiples feines; la seva particularitat es que poden ser obertament violents, agressius i hostils si les circumstàncies els hi empenyen o si els seus instructors els hi manen ser-ho. Però en general són dòcils i afectuosos cap als qui coneixen i estimen, ja que per ells són com els seus déus, pels qui ho farien tot i dels qui ho accepten tot i els seus desigs són ordres per a ells que gustosament compleixen si entenen el que l'amo vol, cosa a la que no sempre arriben, tot i la gran empatia que tenen. Els gossos més que d'un hàbitat concret són del seu propietari, amb el qui estableixen una relació de dependència molt més forta que respecte a la seva llar habitual, els hi és menys estressant canviar aquesta que no els seus éssers humans estimats. 

El gat té una voluntat pròpia innata que el fa independent. Foto de l'autor.

En canvi els gats només estan semi-domesticats, mantenen un alt grau d'independència, van a la seva i cal endevinar el seu estat d'ànim si es pren la iniciativa amb ells, per exemple d'acaronar-los, ja que si no els bé de gust en aquell moment i/o d'aquella manera ho demostren sense cap contemplació, fent gestos de desgrat i amenaça i fins i tot esgarrapant o mossegant o senzillament fugint. En la relació amb els éssers humans tan poderosos i dels que depenen tant, és com si pensessin que si aquells tan forts estan al seu servei és perquè les divinitats són ells. Així quan un gat dorm en el llit del seu amo és com si aquell llit ja fos seu i ell tolerés per afecte que el seu humà el compartís, alhora que gaudeix de la protecció d'aquest i pot dormir ben tranquil. I quan vol alguna cosa ho demostra força clarament, fent-se especialment afectuós i seduïnt amb proximitat, frecs, gestos infantils i d'indefensió o de joc, i es fa entendre, alhora que ell entén perfectament el que vol el seu amo, quan el crida per exemple, però només hi va si li ve bé, si li vé de gust fer-ho, perquè si no desobeeix i no fa cap cas, i encara que estimi el seu propietari pot mostrar-se ben indiferent si no està d'humor. A més el gat és més tant o més de la casa que d'uns amos, que també, i un canvi de llar li pot resultar més estressant encara que un canvi de propietari. 

Els gossos i els gats no tenen perquè ser enemics i fins poden fer amistat ràpidament. Foto Daniel Roma.

I es ben sabut que d'entrada, quan són desconeguts, els gossos persegueixen els gats, tot i que aquests no estan tan indefensos davant d'ells com podria semblar. Tant es poden barallar els gossos entre sí com els gats entre ells, tots són animals d'ancestres salvatges i caçadors dels que conserven bona part dels gens. Però com es pot comprovar continuament, si passen prou temps junts i això a vegades és molt ràpid, els gossos i els gats no sols aprenen a tolerar-se entre sí, sinó que es fan companys i fins i tot amics i s'agafen afecte, una característica que comparteixen amb pràcticament tots els animals, que si es van coneixent i acostumant poden arribar a conviure pacíficament i en harmonia tot i que per exemple uns siguin la presa dels altres, i d'això no sols se'n donen molts casos sinó que és molt més fàcil d'aconseguir del que aparentment semblaria, sovint passa espontàniament i de la forma més inesperada. I quan un gat i un gos es fan amics és gairebé invariable que el qui mana en la relació no és pas el gran, fort i agressiu, el gos, sinó el petit, astut i subtil, el gat!

Els sants del desert

Icona copta de St. Antoni, amb la seva trobada amb St. Pau l'Ermità

Sant Antoni Abat (250/51 - 356) va viure quasi tota la seva vida en soledat al desert de la Tebaida a Egipte. Era de família molt rica de la gran ciutat d'Alexandria i havia heredat propietats i fortuna però havent escoltat essent molt jove, un dia a Missa l'Evangeli del jove ric, va decidir complir literalment amb la petició de Jesús i havent deixat una part suficient a la seva germana, va vendre tot l'altre i ho va donar als pobres, i ell va seguir a Jesús anant-se'n al desert, tal com aquest havia començat la seva vida pública. I igual que el seu Senyor i Mestre, ell també va tenir que lluitar contra les temptacions i l'oposició del diable, i va vèncer-ho tot perquè estava sòlidament arrelat en Nostre Senyor, al que estimava per sobre de totes les coses. 

St. Pau l'Ermità i St. Antoni Abat, els primers pares del desert a Egipte

Es va retirar al desert en un lloc solitari, essent un dels primers eremites fundadors del monaquisme junt amb Sant Pau l'Ermità (c. 227 - c. 341), que ja poc després de l'any 250 s'havia retirat al desert egipci com un anacoreta, uns vint i pocs anys abans que ho fes ell. I és admirable que malgrat la calor abrusadora del dia amb un Sol molt intens i el fred glacial de la nit, de la precarietat respecte a l'aigua i l'aliment, dels perills de feres i bandolers i de l'amenaça que suposava qualsevol possible malaltia, així com d'una soledat en moltes ocasions i durant molt temps absoluta, el seu predecesor St. Pau l'Ermità va viure uns 113 o 114 anys i ell uns 105, en un temps en que l'esperança de vida humana era de poques dècades, quatre o cinc. St. Pau i St. Antoni es van conèixer quan aquest el va anar a visitar, havent tingut una visió en un somni sobre la seva existència i el lloc on era, i quan poc després St. Antoni el va tornar a visitar va trobar que St. Pau acabava de morir i el va enterrar. 

Kellia, un dels llocs del desert egipci, junt amb Nitria i Scellis, on primer s'establiren comunitats d'eremites
i després grans monestirs de cenobites, convertint-se en veritables ciutats del desert amb molts milers de monjos

St. Antoni igual que el seu predecessor St. Pau, buscava un lloc solitari i aïllat i allà s'establia. Gent que volia viure com ell el buscava, atrets per la seva fama de santedat i pel seu exemple de retir, i després de veure'l i parlar amb ell, es feien deixebles seus, establint-se una comunitat d'eremites. De tant en tant St. Antoni decidia allunyar-se per tornar a estar en completa soledat i de nou el tornaven a buscar i s'establien prop d'ell. Un dels deixebles més importants de St. Antoni va ser St. Pau el Simple (c. 225 - c. 339), que va viure també uns 114 anys, que era casat amb una dona bellíssima però essent ell ja gran havent-li estat ella infidel, la va deixar i amb 60 anys se'n va anar a St. Antoni demanant-li que li ensenyés a ser monjo i aquest al principi s'hi negà perquè el veia molt gran per a començar a fer una vida tan dura i radical, però davant de la seva humil insistència i al veure'l persistir en el seu propòsit, finalment va acceptar ensenyar-lo i deixar que visqués en una cabana prop de la seva, i va fer tals progressos que el mateix St. Antoni n'estava admirat i l'apreciava molt. Un altre deixeble dels molts que va tenir St. Antoni va ser St. Macari el Gran (c. 300 - 391), fundador de diversos monestirs de vida cenobítica segons l'estil de vida del seu mestre.

St. Antoni va anar a Alexandria en més d'una ocasió, reclamat ja fos pel bisbe o per les circumstàncies. Així hi va ser l'any 311 quan la persecució de Dioclecià, per visitar i donar suport als cristians empresonats, especialment als monjos, i hi va tornar l'any 338 per intervenir en les disputes arianes a favor del Credo nicè. Es diu que en una d'aquestes ocasions, potser la primera, va preguntar "Segueixen pecant els homes?" ja que ell amb l'ajut i assistència divines resistia sempre les temptacions i els atacs demoníacs, que en la seva vida van ser molt forts, i devia considerar que tothom podia fer el mateix. 

Va ser tal la seva fama de santedat que fins i tot l'emperador Constantí li va fer arribar, portada per missatgers, una carta demanant-li consell i St. Antoni li va contestar que pensés menys en les coses d'aquesta vida i més en les de la següent. El patriarca d'Alexandria i doctor de l'Església Sant Atanasi (c. 297 - 373), campió de l'ortodòxia, que el tenia en gran estima i era i es considerava deixeble seu, havent-lo conegut personalment i tractat amb ell, va escriure en grec la Vida d'Antoni, la biografia del sant, l'any 357, un any després de la seva mort, per la qual cosa les dades que coneixem d'ell són moltes i fiables. L'obra va ser traduïda al llatí uns 15 anys més tard. També hi ha dades sobre ell en les col·leccions després reunides en la Vida dels Pares (segles III - IV) i Apotegmes dels Pares del Desert (segle V), que entre moltes d'altres, també de dones, relaten les retirades al desert de St. Pau l'Ermità l'any 250, St. Antoni Abat  el 270 i St. Pau el Simple cap a l'any 285, dels primers en fer-ho, però realment n'hi va haver molts, en certa època en diverses zones hi havia veritables ciutats de milers i fins desenes de milers de monjos vivint a prop els uns dels altres o ja ben aviat en monestirs, alguns d'ells molt grans, com es veu en la Regla de St. Pacomi (292 - 348), el fundador del monaquisme cenobític, és a dir de la vida religiosa viscuda en comunitat organitzada, d'inicis o primera meitat del segle IV. 

Tots ells ens deixaren un exemple de vida de plena confiança en Déu, de seguiment de Crist, de docilitat a les inspiracions de l'Esperit Sant, així com d'ascetisme, oració, miracles, humilitat i penitència, i en definitiva de santedat. Siguem-ne ben devots i si és possible procurem imitar-los en allò que poguem!    

La fascinació del sagrat

La relació amb Déu i tot el sagrat celestial és el més alt i important de la vida

Tot allò sagrat, per la seva pròpia naturalesa, que supera i està molt per sobre de la comprensió i de l'àmbit humà, exerceix una fascinació molt especial, fortament intensa i de tipus únic, incomparable amb cap altra cosa d'aquest món. 

Davant del sagrat experimentem admiració, atracció i alegria, però alhora ens impressiona, esglaia i atemoreix, perquè ens adonem que ens supera i que ens connecta amb realitats molt més altes i desconegudes, que no són d'aquest món tot i que es manifesten en ell. El teòleg alemany Rudolf Otto, en el seu llibre Das Heilige (1917) li dona el nom de "numinós", allò que és miracle, misteri i meravella, i que provoca una reacció de sorpresa davant la seva incognoscibilitat des dels conceptes humans, mundans i temporals, suscitant en l'ésser humà emocions, pensaments i sentiments ambivalents, per una part ens resulta enlluernador, encantador i captivador, alhora també resulta terrible, essencialment diferent, totalment altre, i això ens conmou, ens sacseja i ens espanta. 

Sigui una manifestació de poder (cratofania), una manifestació del sobrenatural o sacre (hierofania) o una manifestació divina (teofania), aquesta irrupció de l'altre món espiritual manifestant-se en el món material habitual sempre produeix una molt forta impressió en els éssers humans. És aquell sentiment "d'absoluta dependència" del que parlava Friedrich Schleiermacher referint-se a Déu i a la religió, davant aquestes realitats l'home sempre és impotent i se sent indefens. I la resposta ambivalent de curiositat i por pot desembocar en entusiasme, si és positiva, o terror i pànic, si és negativa. I no sols per la pròpia psicologia humana sinó per què en el món sobrenatural a l'igual que hi ha presències amistoses, amoroses i bondadoses, com Déu, els àngels i els sants, també hi ha entitats malignes i hostils, el diables i els dimonis, potències enemigues tant de Déu com del gènere humà, que ens volen mal. Per això el contacte amb el món espiritual cal fer-ho sempre per mitjans segurs, com l'Església, els sacraments i l'oració, amb una relació personal i comunitària amb Jesucrist, l'únic camí que condueix a Déu Pare, i en estat de gràcia, és a dir amb la presència en la nostra ànima de l'Esperit Sant que ens ha sigut donat. Cal evitar tot intent fora d'això, altres religions no revelades, anar per lliure, investigar i provar per curiositat, sobretot en estat de pecat, ja que llavors contactem amb el sobrenatural negatiu, els esperits malignes. Només una doctrina ortodoxa i una pràctica catòlica són camins segurs i eficaços per arribar a contactar amb l'espiritualitat positiva, benevolent amb nosaltres, que ens mira i ens tracta amb amor, i al més alt d'ella i de tot aquest món, la Santíssima Trinitat divina. I fins i tot en la relació amb Déu, que ha de ser filial i amorosa, humil i confiada, no s'exclou un cert temor, ja que Ell que és la Veritat ens veu tal com realment som, i l'ésser humà té una capacitat limitada de veure i comprendre la realitat, i perquè Déu és misericordiós, compassiu i benigne i perdona als que es penedixen, es converteixen i es deixen salvar per Crist, però també és just, estableix la veritat i reivindica a les víctimes, i castiga als qui no es penedeixen dels seus pecats sinó que intenten aferrar-s'hi i fins i tot justificar-los. Així com hi ha el Cel obert per Jesús per a ell, també hi ha la possibilitat de l'Infern per a l'ésser humà que ho rebutja i aquest destí final és etern i inamovible. És la infinita distància entre guanyar-ho tot en Déu o perdre-ho tot sense Ell, perquè així com en el món temporal el bé i el mal coexisteixen barrejats en la societat i en cada persona, després de la mort, moment en que es fixa el que un serà eternament, se separen el món del Bé, el de Déu, i el del Mal, el de Satanàs i els seus àngels caiguts, i aquesta elecció espanta de per sí ja que mentre es viu sempre hi ha la possibilitat d'aixecar-se cap a la primera o caure cap a la segona, sovint sense esser-ne conscient, sense saber-ho o negant que sigui així. Sta. Faustina Kowalska en la seva visió de l'Infern va copsar que la major part dels condemnats en ell eren gent que en vida havien cregut que no existia, i això és absolutament estremidor per les seves horroroses conseqüències. Però és que ja el pecat, especialment el pecat mortal, en sí mateix és un horror inimaginable i no només per allà on porta o perilla de poder portar. Jesucrist, el Fill estimadíssim de Déu, va patir la Passió i va morir en el turment de la Creu per alliberar-nos a tots dels nostres pecats, i això ja mostra el terrible que és el pecat, tot i que en l'existència temporal no ens en n'adonem o ho minimitzem, i pitjor encara si pensem que no n'hi ha part tant, el considerem una opció de la nostra llibertat, un estil de vida, un dret humà o ja en el límit de la inversió total, un orgull. És una veritable tragèdia pels qui així es neguen ells mateixos la possibilitat de la salvació, més que res per ignorància culpable, gust pel mal i irresponsabilitat davant la crida divina i la vocació a la ciutadania celestial, preferint allò terrenal i encara en la perversió i depravació. I és que el pecat ofèn a Déu en la mesura que fa mal al propi home que culpablement el comet o al seu proïsme.       

En aquesta existència hi ha el camí de la Vida i el camí de la Mort, el primer porta a Déu i el segon allunya d'Ell i això per a tota l'eternitat. Cal escollir bé, de forma intel·ligent i informada, i així escollirem el camí celestial de la llum, l'amor, la bondat, la felicitat i la pau, en la visió beatífica a la Glòria!