Coneixent gent jove del món

Últimament he començat a mirar alguns vídeos de youtube, sobretot de shorts. I és que quan era jove i molt especialment als anys 1977 i 1978, m'agradava molt la Psicologia social, i n'estudiava bastant en llibres, i de sempre m'han atret de tant en tant disciplines com la Sociologia, l'Etnologia i l'Antropologia, això sí més que res en el seu vessant descriptiu i concret, igual que altres per les que he tingut un interès més continu, com la Psicologia en general (1), la Història, la Prehistòria i la Geografia, i en general tots els enfocaments històrics dels temes més variats, com les religions, la filosofia i les ciències, la medecina, els descobriments... 

Aquesta curiositat psicològica i sociològica la veig ara satisfeta en algunes sèries de vídeos que ens mostren com són les relacions humanes, sobretot quan estan fets des de l'autenticitat i amb inteligència i bon humor, ja que et permeten veure la intimitat, sobretot de parella, sense traspassar mai la correcció, el bon gust i el respecte a allò realment privat i/o personal. És com veure programes de comèdies familiars, però primer que fa ja molt que no miro la tele i que aquests programes simpàtics a més han desaparegut de la programació (2) i a més amb l'avantatge de no portar la càrrega ideològica i de propaganda omnipresent en totes les emissions televisives i dels mitjans de comunicació en general, ja que aquests vídeos, tot i que també comuniquen i transmetren valors, en aquest cas són de vivències i d'experiència personal, la qual cosa és molt més satisfactòria i gratificant, i a més tu pots triar allò que vols veure, allò que et sembla interessant, distret i fins instructiu, al contrari del que passa en les cadenes de TV i altres mitjans de comunicació, que quasi totes semblen seguir la mateixa línia i tenir les mateixes instruccions i consignes, i les repeteixen continuament de forma pesada, monòtona i avorrida. Aquí a Internet en canvi hi ha llibertat i tu pots decidir si t'agrada i et convenç i escollir allò que vols. 

Alguns dels que segueixo perquè mostren la relació humana d'una forma molt més discreta, elegant i normal que en moltes pel·lícules i programes de la TV, que ja fa molts anys que no miro:

Sam i Monica Patterson, de soltera Gartner

SamAndMonica - De la parella primer, i matrimoni després, de Sam Patterson (1995) i Monica Rose Gartner (1996), ell britànic i ella nordamericana, dos youtubers exitosos i que són agradables, simpàtics, se'ls veu bones persones i tenen coses atractives que dir i mostrar i ho fan de forma espontània i no sols per part d'un, tot i que es clar que el video està preparat per un d'ells, com al molt curt "lying the seat all the way prank on my husband", https://youtube.com/shorts/MV9vApmPGxM i també "calling my husband in a baby voice to see his reaction" https://www.youtube.com/watch?v=V9EnoI_-Ftc

Lilly Ann i Hunter Crist

hunnaxlib  - De la parella formada per Hunter Crist (1997) i Libby Ann (1997), nord-americans alts i rossos, ell d'Indiana i ella de Wisconsin, que tenen la particularitat d'haver nascut el mateix dia, un 29 d'abril, i ser molt semblants en aspecte físic i que mostren una mena de comèdia divertida de la seva relació, per l'estil de l'anterior i també molt sincers i autèntics. "When my bf wants to be invited to girls day", https://youtube.com/shorts, pNuy5qy090

jenymiguel - Una parella mexicana formada per Jenny i Miguel, se'ls veu molt sans, simpàtics, enamorats i de bon humor, afirmen que tindran obert el seu canal fins el dia del seu casament i en els seus shorts mostren situacions atractives que fan que no sols simpatitzis sinó que fins i tot empatitzis amb ells, com la ben breu de "Mi novia se rie de mi",  https://youtube.com/shorts/CHOoZGNCjRw

maricel_btbm  - Observacions intel·ligents i assenyades sobre psicologia femenina i masculina i relacions de parella de Maricel Troitiño (1999), una jove talentosa, resident a Miami, que parla de forma intel·ligent i informada, molt clara i amb molt sentit comú. Escoltar-la dona confiança en la persona humana i la seva capacitat de resiliència fins i tot en temps confusos i dificils com els nostres, i permet tenir esperança en el futur i considerar que els mals actuals acabaran passant. Per exemple l'observació d'un article de The Washington Post "El celibato en hombres se ha triplicado", https://youtube.com/shorts/t2zPMvmKyvc

N'hi ha uns quants més, com uns mexicans que ja vaig citar en una altre entrada, l'ara matrimoni de Gus Zapiain i Gigi Munch, en realitat l'advocat Gustavo Zapiain i la nutricionista i especialista en fitness coach Gabriela Monserrat Garza Valdés, que viuen a Monterrey i expliquen la seva relació des que es van conèixer fins ara que són casats, que com les altres parelles basen molts dels seus curts en les bromes i reaccions de la seva relació i que en general són força interessants i atrauen l'atenció, ja que també estan molt ben fets i no semblen coses ni situacions preparades, almenys per una de les parts.

I en general com aquests i semblants n'hi ha molts. Tot es tracta de saber-los buscar i trobar. 

Tots ells se't fan entranyables i mostren el seu caràcter i personalitat, cosa que sempre m'ha interessat i atret molt, alhora que veus la seva cultura i ambient i això t'obra al món i a altres visions de la vida. Així no sols relativitzes les teves pròpies coses sinó que et poses al dia de la joventut actual, i ho fas amb gent sana, intel·ligent, de bona pasta i exitosa, cosa que sempre és molt d'agrair.

Per a mi són com lliçons de psicologia pràctica i d'obertura al món en general i al de les parelles en concret, la qual cosa m'és força instructiva, sobretot tenint en compte que no n'he tingut mai. I considero que tot allò que serveixi per conèixer de veritat a la gent i les seves semblances i diferències, sempre es bo, ja que serveix d'informació i és instructiu i diria que fins i tot educatiu si ho saps valorar, amb una part d'empatia i una part de perspectiva pròpia i fins de llunyania personal, geogràfica i encara temporal, perquè són d'unes altres generacions. 

L'ésser humà sempre és el mateix i alhora sempre és diferent, com ho veiem en rostres, temperaments, visions de la vida, pensaments i sentiments, idiomes, educació i cultura. Ens hi reconeixem alhora que constatem la diferència. Com deia un gran psicòleg francés (3), tothom és en part com tothom, en part com alguns (4) i en part únic. I observar-ho i constatar-ho és un bon exercici intel·lectual i d'experiència vital. I com el mateix pensador deia, "Déu es manifesta a cadascú en la mesura en que és capaç de rebre'l". Tenir cura del nostre caràcter, per tant, seria sobretot fer.nos cada cop més capaços d'acollir a Déu en nosaltres (5)!. 

(1) I fins i tot de tant en tant la Psicopatologia i la Psiquiatria. Però al que més temps i atenció hi he dedicat sempre és a la Caracterologia, que avui dia ja és força científica amb els sistema Big Five i Ocean.

(2) Abans n'hi havia uns quants, en determinades èpoques fins i tot bastants, però recentment molts pocs o quasi cap, amb alguna excepció per l'estil de la sèrie televisiva "Como conocí a vuestra madre", potser la que més s'hi acosta.  

(3) René Le Senne (1882 - 1954) de professió filòsof i autor del Traité de Caractérologie (1945) on proposa 8 tipus de caràcters, nerviós, sentimental, colèric, apassionat, sanguini, flegmàtic, amorf i apàtic, basats en les diferències en tres factors, emotivitat, activitat i ressonància (primària o secundària), respecte a la mitjana, acceptant encara un quart factor menys impotant, l'obertura del camp de consciència (ample o estreta), que divideix al seu torn cadascun d'aquests caràcters en dos, arribant en el fons a 16 tipus, cosa en la que coincideix amb un altre sistema, el Mbti, però sense que sigui fàcil ni senzill fer-ne una correspondència, a més que aquest últim, tot i que molt usat, avui dia es considera no científic ni justificat, mentre que el de Le Senne, anomenat de Heymans-Le Senne o de l'escola francoholandesa de Groninga, no és tant objectable però és molt esquemàtic, i tot i el gran èxit que va tenir als anys 1950s i 1960s i fins i tot als 1970s i primers 1980s, avui dia està bastant en desús, i tot i que es reconeix la seva base, se'l considera potser massa senzill i simplificador. Per exemple, jo que l'he estudiat molt i durant molts anys, l'he arribat a conèixer molt bé en teoria com un mètode o un sistema, però he de reconèixer que no l'he sabut aplicar mai a persones concretes, havent de recorrer sempre a les classificacions d'altres, cosa que pensava que era un inconvenient però potser ha estat un avantatge, perquè he tingut que veure la persona real i no un esquema psicològic general. 

(4) S'és home o dona, nen, jove, adult o gran, d'un determinat país i d'un determinat temps, d'un idioma, cultura, professió, estat civil, complexió física, intel·ligència, instrucció, aficions, idees, gustos i també com recalca Le Senne, de determinat grau d'emotivitat, activitat, resonància i camp de consciència, és a dir de caràcter. I tots els que comparteixen alguns d'aquests trets o altres de tota mena, fins i tot malalties físiques i mentals o de comportaments delictius i pecats, comparteixen també determinats trets comuns de personalitat degut a aquestes circumstàncies o accidents. Però en el seu ésser, de tots, d'arreu i de totes les èpoques, hi ha també una part que és com tothom i una altre part que és absolutament única, diferent i irrepetible. I aquesta és la grandesa de la identitat i personalitat humana. 

(5) Hi ha una famosa comparació que diu que Déu t'omple el recipient que li presentes davant d'Ell, si és petit reberàs menys, si el fas gran reberàs més béns i dons, i és que el reps a Ell en la mesura de que ets capaç. 

La comunió

Vivint l'Amor i parlant-ne amb Aquell que m'estima 

Ara que us tinc amb mi, Senyor, no tinc por i em sento estimat i segur a la vostra presència, que tant desitjo i anhelo sempre.  

Ara que esteu aquí amb mi, no guardo cap rancor ni ressentiment envers ningú, perquè em sé perdonat per Vos i jo també perdono, segons la vostra voluntat, a tothom qui m'ha fet mal, i per Vos i el vostre Amor, estimo a tots, fins i tots als meus enemics. 

Ara que Vos esteu aquí ja experimento un tast del Cel, perquè tot el Cel és en mi i jo estic ja vivint el Cel. És el temps millor i més alt i dolç de la meva vida. 

Ara que us tinc vora meu Senyor, res més no desitjo, perquè amb Vos ho tinc tot i sou la meva felicitat plena, estar en comunió amb Vos ho és tot per mi i al mateix temps estic en comunió amb tots aquells amb els que Vos esteu.

Vos, Senyor Jesús, sou el meu Salvador, el qui m'estima, em perdona, em rescata, em reconcilia i m'allibera i em dona la pau, la veritable pau que només Vos podeu donar. 

Gràcies, Déu meu, per aquest do tan gran que em feu, concediu-me de rebre'l amb les necessàries, les adequades i si pot ser les millors condicions de contrició i gràcia, de fe, esperança i caritat, de fervor, pietat, devoció, puresa i amor, per rebreu's i acollir-vos, abraçar-nos i unir-me tot jo a Vos. Vull tenir-vos sempre a la meva ànima, feu que ja mai em separi de Vos. Jesús, mon bé i mon dolç amor, feriu, inflameu del vostre Amor diví aquest mon cor perquè sigui sempre tot ardent d'amor per Vós. 

Doneu-nos Senyor un gran desig i amor a la Missa i a l'Eucaristia! 

El Nadal de la nova Creació

Una narració popular a Rwanda explica en forma de faula l'actitud i conducta d'alguns animals. 

Així, diu que la cabra li deu a tot el món, per això quan hi ha cabres en un camí i s'acosta un vehicle, les cabres es separen, fugen i s'amaguen. L'ovella en canvi està en pau amb tothom, ni deu ni li deuen, de manera que quan n'hi ha al camí i ve un cotxe, no s'immuta i segueix com si res. 

Les ovelles coneixen la veu de Jesús, l'Anyell de Déu i Bon Pastor, i el segueixen i Ell les reconeix

Junt amb fets molt coneguts com que les ovelles són dòcils, van en grup i es deixen portar i no protesten quan les maten i en canvi les cabres són rebels i belicoses, van a la seva i xisclen quan les maten, i d'altres fets no tan coneguts com que les ovelles mengen la part de sobre la terra de l'herba però deixen les arrels i aquesta rebrota, i les cabres en canvi no s'acontenten amb això sinó que també arranquen les arrels per menjar-se-les i així van desertitzant les zones on abunden, i encara altres com que a l'antiga Mesopotàmia a les estrelles en constel·lacions anant sempre totes juntes en un moviment regular se'ls deia ovelles, i als planetes amb els seus moviments errants i estranys se'ls anomenava cabres, o la hipersexualitat atribuïda a les cabres i la sexualitat molt més moderada i ordenada de les ovelles, tot ajuda a entendre millor i a matissar l'afirmació bíblica de la separació final de les ovelles a la dreta i les cabres a l'esquerra pel seu diferent destí final.

A Israel es sacrificava i menjava l'anyell pasqual en obediència al manament diví en record de la nit de la sortida d'Egipte com inici de l'Èxode i de la llibertat, i l'ovella sempre tenia un sentit d'inocència i de puresa, mentre que en el cas de les cabres i cabrits, tot i que també servien per sacrificis i per menjar, hi havia el cas del boc expiatori que s'abandonava al desert per ser lliurat al diable. 

El mateix fet de posar les ovelles a la dreta i les cabres a l'esquerra ens mostra que la dreta va associada al bé i a la rectitud angelicals mentre que l'esquerra té una connotació fosca, sinistre i diabòlica. Encara avui dia en diversos idiomes dreta vol dir directe (de dret), recta (tot dret), justícia i llei (el Dret), correcte  (el right anglès) i fins l'orientació sexual natural i normal (l'straight anglès que aplicat a una persona indica que és heterosexual) i esquerra té les connotacions contràries, negatives, associada a allò sinistre, a un accident, al deixat o perdut (el left anglès). S'associa la dreta amb el bé i l'esquerra amb el mal, i per això educar, sobretot els animals, es pot dir com en castellà "adiestrar" per ensenyar-lis a fer les coses bé, o com en català "ensinistrar", que no vol dir ensenyar-lis a fer-les malament sinó a evitar fer allò inapropiat. 

Fer les coses bé és fer-les segons la voluntat divina i l'ordre natural inherent a l'essència de cada ésser, és a dir sense pecar, delinquir ni fer coses perjudicials o inapropiades, que tot això correspon a no encertar el sentit de l'existència i a separar-se de la realitat. I molt menys a invertir els valors o canviar les normes que venen de la fe i l'obediència a Déu, la veritat i l'humilitat, l'amor i la bondat, la intel·ligència i la raó, la realitat i l'ordre natural. Fins i tot el pecat original, de desobediència i desconfiança, d'ambició i descontent, de preteses autosuficiència i autodeïficació diabòliques, l'anomenat coneixement del bé i del mal, es devia referir a la voluntat dels éssers humans de decidir ells mateixos les seves pròpies valoracions del que considerarien que estava bé i del que estava malament, començant ja d'entrada per fiar-se de la serp i desobeïr a Déu, que només els hi havia prohibit això, decidir ells, enlloc de Déu, Creador omniscient i totpoderós, i d'una bondat i un amor infinits, que seria bo i que dolent, segons la seva intel·ligència i visió limitades i  parcials, la seva voluntat sovint no sols errònia sinó contradictòria i contraproduent, els seus desigs equivocats i variables, en resum volent ser com uns pseudodéus en miniatura, realment semblant a dimonis. I el resultat va ser la pèrdua de la relació directa, propera i familiar amb Déu, la pèrdua del Paradís, la dura realitat de les seves pròpies equivocacions i errors, i com a culminació de tot la mort, perquè pel pecat va entrar la mort en el món, un món que havia perdut la pau i l'harmonia, i que s'anava inclinant cada cop més cap a l'egoisme, la mentida, els conflictes, l'enemistat i l'hostilitat, la lluita i la maldat. Perquè si als bons tots se'ls hi torna bo, als dolents tot se'ls torna dolent, no sols ells mateixos sinó l'ambient i el món, perquè la infecció es contagia i s'estèn.  

Per sort Déu fins del mal en treu un major bé i així va castigar l'enveja, els gelos, la ràbia i el desig del diable de pervertir i de fer perdre als humans el que ell havia perdut i arrosegar-los amb ell al seu càstig, amb un amor i una bondat incondicionals cap a la Humanitat enganyada i vençuda en la temptació i a un món corromput per aquest fet, amb la vinguda al món de Déu Fill, Nostre Senyor Jesucrist, el Fill de Déu nascut de la Verge Maria, encarnat en ella per obra de l'Esperit Sant el dia de l'Anunciació i que en el Nadal apareix com el Nadó diví arribat al món per redimir-lo i salvar-lo. Així va fer Déu una nova Creació, albirada ja en la Concepció Immaculada de Maria, la Mare de Déu, i en la que aquesta és la nova Eva i el seu diví fill Jesús el nou Adam, una Creació lliure del pecat i de la mort, ja que el qui creu en Ell encara que mori, viurà, i no patirà la mort eterna, sinó que tindrà la llum de la vida eterna.  

El Nadal no sols compensa la pèrdua del Paradís sinó que junt amb la Pasqua, l'Ascensió i la Pentecosta, ens porta no al terrenal sinó al celestial, a la Glòria del Cel i la visió beatífica de Déu, en el misteri de la Santíssima Trinitat. Al encarnar-se i fer-se home en Jesucrist, Déu ha realitzat una unió indissoluble entre Ell i la condició humana, i per això a la Pasqua es proclama "feliç pecat que ens va meréixer tan gran Redemptor!". No ens ho deixem perdre i pendre de nou, mantinguem-nos ben units a Déu i gaudim com els sants de les meravelles i miracles de la Nova Creació! 

Cap al bimil·lenari

D'aquí a pocs anys, 7 o 10, serà el bimil·lenari de la Redempció! 

O bé al 2030 o sinó al 2033 es compliran els 2 000 anys de la Passió, Crucifixió i mort a la creu, enterrament, Resurrecció pasqual, aparicions i Ascensió al Cel de Nostre Senyor Jesucrist així com del do de la vinguda de l'Esperit Sant i el naixement de l'Església. 

Avui dia, en l'estat actual de la cronologia històrica, la data més probable i acceptada és el 7 d'abril de l'any 30, però encara resta una petita possibilitat de que fos el 3 d'abril del 33 (1). Potser en els anys que van de 2023 fins a que se'n compleixin els dos mil·lennis, ja s'hagi decidit del tot i hi hagi un ple consens acadèmic històric, cosa que facilitaria molt la celebració oficial (2)

Aprofitem aquests dos mil anys de la Salvació i acollim-nos-hi per a participar d'ella! 

(1) Són els dos únics divendres 14 de Nisan abans del dissabte de Pasqua que hi ha entre els anys 26 i 36, les dates en que Ponci Pilat era el llegat romà a Judea. Diverses consideracions fan preferir l'any 30 com molt més probable, perquè Joan Baptista va iniciar la seva missió profètica l'any 15 de l'emperador Tiberi, és a dir en algun moment entre el 27 i el 29 i si va ser així l'any 30 és l'indicat perquè el 33 allargaria molt la vida pública de Jesucrist, i també els 46 anys de la construcció del Temple apunten cap a l'any 30. Però a favor de la hipòtesi que fou el 33 està que just el dia 3 d'abril la Lluna va sortir aquell vespre sobre l'horitzó a Jerusalem parcialment eclipsada i per tant rogenca. En canvi les tenebres de la crucifixió no corresponen a cap eclipsi de Sol, que a més només es total durant uns minuts i no pas tres hores, sinó a una tormenta de pols que va enfosquir l'atmosfera i que podria haver ocorregut tant al 30 com al 33, si bé en aquest últim any la visibilitat de l'eclipsi de Lluna seria encara més enfosquit. Una data que també s'ha usat és que el prefecte romà Sejà va caure en desgràcia de l'emperador Tiberi i va ser executat l'octubre de l'any 31, i alguns argumenten que la inseguretat de Pilat davant del judici podria reflectir que aquest fet ja havia tingut lloc, però tampoc això permet treure'n una conclusió. En resum que l'any més probable és el 30, però que hi ha alguns motius per suposar el 33, que no es pot descartar. 

(2) Cal recordar que els dos mil anys del Naixement de Nostre Senyor Jesucrist, el Nadal, no es van celebrar gaire, perquè les dates cronològiques del fet varien entre el 6 aC, i alguns proposen encara el 7 aC o fins i tot el 8 aC, i el 2 aC o l'1 aC, essent la data més acceptada pels historiadors la del 4 o 5 aC. Per tant el bimil·lenari del Nadal va tenir lloc en algun moment entre el 1992 i el 1999, molt probablement més concretament entre el 1994 i el 1996, per això no hi va haver una celebració religiosa ben especial en la data exacta, si bé se n'era conscient de l'efemèrides i convencionalment va tenir lloc l'any 2000, segons el calendari de l'Era Cristiana, establert l'any 525 pel monjo Dionís l'Exigu i en ús avui dia a tot el món. 

No estic jo aquí, que sóc la teva Mare?

La Mare de Déu de Guadalupe, que es celebra el 12 de desembre.

Les aparicions de la Verge Maria i els miracles associats tingueren lloc al desembre de 1531 a l'indi St. Joan Diego, i contribuiren moltíssim a la conversió dels nadius americans i de tota Amèrica en general.

La imatge està plena de meravelles, que cal conèixer per tal d'aproximar-se al seu profund misteri: roses a la capa de l'indi, flors no pròpies ni d'aquell continent ni de l'època de l'any, i la imatge de la Verge Maria gravada de forma miraculosa en aquell mantell, sense que se sàpiga com, i amb la visió fotogràfica de l'escena de la presentació al bisbe i companys en les pupil·les de Nostra Senyora. Fins i tot la posició de les estrelles al mantell corresponen a la situació estel·lar d'aquells dies a Mèxic. I com aquests encara hi ha moltes altres coses inexplicables, que donen fe de la seva veracitat i del miracle. I a més efectivament, com havia demanat la Verge, en aquella zona es va construir primer una petita capella que s'aniria convertint en una gran basílica on es venera aquesta imatge, que s'ha conservat prodigiosament al llarg dels 5 segles transcorreguts i que als anys 1920s va sobreviure sense cap dany a un atemptat amb una bomba que se li va posar a prop per part d'un terrorista anticristià i que al esclatar va provocar moltes destrosses al voltant, però la imatge en va sortir indemne, tot i la seva proximitat.

Com he sentit a dir a molts, Mèxic i tota Amèrica són guadalupanes, la basílica és un gran centre de fe i de conversions, i el nucli del Catolicisme no sols mexicà sinó en bona part també de l'americà i de tot el món hispà i fins de tot el món catòlic. 

Siguem fills ben devots de tan excelsa Mare del Cel!  

Gaudete i laetare

L'alegria de la gràcia divina: 

El diumenge Gaudete d'Advent i el diumenge Laetare de Quaresma són de gran alegria, fins al punt que els sacerdots en la litúrgia tenen l'opció de vestir casulla de color rosa, essent aquestes les dues ocasions de l'any en que s'usa aquest color en la celebració. I aquesta invitació a la joia convida a tothom.

La germana Clare Crockett (1982 - 2016)

Perquè hem d'alegrar-nos sempre en Jesucrist, el nostre Senyor i Salvador, i en la presència de l'Esperit Sant en les nostres ànimes, que això és estar en gràcia de Déu, i així estem ja en aquest món en la presència de Déu Pare, que això és l'alegria, la joia, la felicitat i la glòria perfectes. 

Chiara Corbella Petrillo (1984 - 2012)

El beat Carlo Acutis (1991 - 2006)

Els qui ho troben, han trobat ja la felicitat celestial en aquesta vida. I si ells, amb l'ajuda de Déu, ho han fet, perquè no nosaltres també?

Sacerdots del món

Una trobada el 8 de desembre de 2022, dia de la Immaculada. 

Els de davant sóm tres sacerdots del Déu Altíssim: d'Europa (l'autor del blog, Ricard Lázaro, Barcelona 1954), d'Amèrica (monsenyor Alfonso Vázquez, Medellín, Colòmbia 1944) i d'Àfrica (Octave Lutumba, Mbuji-Mayi, RD Congo 1967). Darrera nostra hi ha l'amfitrió de la trobada, Miquel Alsina, feligrès de St. Julià de Vilatorta. En el dinar amb sobretaula al que vam ser convidats a casa seva, hi eren també la seva dona Carme i tres seminaristes colombians arribats fa un mes a la diocesi de Vic.