El bonic soroll del món

Mentre vivim, no ens podem sostreure a les influències del món en general i de la nostra època i ambient en concret, que ens envolten. Això ha sigut així sempre però és molt més fort ara, des que els mitjans de comunicació ens ho fan present continuament i arreu. I això, tant conscientment com subconscientment i tant a favor, indiferentment o en contra, ens afecta i ens va definint, perquè ho interioritzem, sobretot allò que rebem en la nostra època formativa, quan no tenim la perspectiva dels anys i d'altres llocs, quan som més receptius i el nostre sentit crític no està gaire desenvolupat i ens deixem portar fàcilment per la novetat, l'emoció i el moment, ja que som inexperts i maleables. 

La societat humana està plena de missatges i sons artificials; necessitem la soledat i el silenci naturals per buscar i trobar Déu

Així, per exemple, unes cançons que sonaven repetidament quan jo era nen, noi i jove, en les que em vaig fixar i que associo amb moments d'aquell temps, i que em deuen haver influit: 

Only you (and you alone) (1955) - The Platters

Diana (1957) - Paul Anka

Oh Carol! (1959) - Neil Sedaka 

Remember when (1959) - The Platters 

Las cintas de mi capa (1960) - Tuna universitària

Legata a un granero di sabia (1961) - Nico Fidenco  

Tous les garçons et les filles (1962) - Françoise Hardy

J'entends siffler le train (1962) - Richard Anthony

Quiereme siempre (1962) - Estela Raval i Los 5 Latinos

Where have all the flowers gone? (1962) - Pete Seeger

Cuando calienta el Sol (1963) - Hermanos Rigual 

Y volvamos al amor (1963) - Marie Laforêt 

Be my baby (1963) - The Ronettes

Si je chante (1963) - Sylvie Vartan 

Downtown (1964) - Petula Clark 

A présent, tu peux te'n aller (1964) - Richard Anthony 

And I love her (1964) - The Beatles 

Mes mains sur tes hanches (1965) - Salvatore Adamo

Tema de Lara (Dr. Zhivago) (1965) - Michel Jarre

Pongamonos en camino (V put dorogu) (1965) - Cors de l'Exèrcit Roig, LP

California girls (1965) - Beach Boys

Norwegian wood (This bird had flown) (1965) - The Beatles 

Drive my car (1965) - The Beatles

You won't see me (1965) - The Beatles

I'm looking through you (1965) - The Beatles

Eleanor Rigby (1966) - The Beatles 

You don't have to say you love me (1966) - Dusty Springfield

Penny Lane (1967) - The Beatles 

World (1967) - Bee Gees

Whose were the days (1968) - Mary Hopkin

California dreamin' (1968) - The Mamas & The Papas 

Comment te dire adieu (1968) - Françoise Hardy  

Mundo (1968) - Gelu 

Tu amor, mi amor (1969) - Fórmula V

Las flechas del amor (1969) - Karina

Raindrops keep fallin' on my head (1969) - B.J. Thomas 

I'll never fall in love again (1969) - Dionne Warwick 

Wunder gibt es immer wieder (1970) - Katja Ebstein 

Quiero abrazarte tanto (1970) - Víctor Manuel  

Don Juan (1970) - Los Mismos

Te quiero, te quiero (1970) - Nino Bravo 

Close to you (1970) - The Carpenters

Yellow river (1970) - Christie

Diese Welt (1971) - Katja Ebstein  

Knock three times (1971) - Tony Orlando & Dawn 

Rose garden (1971) - Lynn Anderson 

Another day (1971) - Paul McCartney

Butterfly (1971) - Danyel Gerard 

Chirpy chirpy cheep cheep (1971) - In the Middle of the Road

Mamy blue (1971) - Pop Tops

Without you (1972) - Harry Nilsson 

Música eres tu (1972) - Trébol

Popcorn (1972) - Hot Butter

Amarillo (1972) - Tony Christie 

Beautiful Sunday (1972) - Daniel Boone 

Song sung blue (1972) - Neil Diamond

Top of the World (1972) - The Carpenters   

Killing me softly with his song (1973) - Roberta Flack

Tie a yellow ribbon round the ole oak tree (1973) - Tony Orlando & Dawn 

Kodachrome (1973) - Paul Simon

Crocodile rock (1973) - Elton John

Yesterday once more (1973) - The Carpenters 

Pequeño y andarín (1974) - Mocedades 

Ding-a-dong (1975) - Teach In

Río de ausencia (1975) - Maya

El cucut (1975) - Esquirols 

Y te vas (1975) - José Luis Perales 

If you leave me now (1976) - Chicago 

Torn between two lovers (1976) - Mary McGregor 

There's a kind of hush (1976) - The Carpenters 

Sorry, I'm a lady (1977) - Baccara 

Yes sir, I can boogie (1977) - Baccara

Si tu me dices ven (1977) - Los Panchos

Night fever (1977) - Bee Gees

Stayin' alive (1977) - Bee Gees 

How deep is your love (1977) - Bee Gees

Summer nights (1978) - John Travolta i Olivia Elton--John 

You're the one that I want (1978) - John Travolta i Olivia Elton-John 

Solo tu (1978) - Matia Bazar 

Cara de gitana (1978) - Daniel Magal 

It's a heartache (1978) - Bonnie Tyler 

Poco a poco me enamoré de ti (1978) - Collage

Stumblin' in (1978) - Suzie Quatro i Chris Norman  

Y.M.C.A. (1978) - Village People

In the Navy (1979) - Village People

Solo pienso en ti (1979) - Víctor Manuel 

Me llamas (1979) - José Luis Perales 

9 to 5 (morning train) (1980) - Sheena Easton 

Corazón (1980) - Alfonso y Cristina

Me voy pa'l pueblo (1980) - Los Panchos 

Santa Lucia (1980) - Miguel Rios 

Pasaba por aquí (1980) - Luis Eduardo Aute 

Words don't come easy (1982) - F.R. David 

Pick up the phone (1982) - F.R. David 

Me colé en una fiesta (1982) - Mecano 

Yo no te pido la Luna (1982) - Daniela Romo

Un paso adelante (1983) - Emilio José

Vanità di vanità (1983) - Angelo Branduardi

I just called to say I love you (1984) - Stevie Wonder  

D'amagat t'estimo (1985) - Santi Vendrell

¿A quien le importa? (1986) - Alaska y Dinarama 

Voyage, voyage (1986) - Desireless

Secret love (1991) - Bee Gees  

Désenchantée (1991) - Mylène Farmer  

No sabia anglès ni alemany i el francès no el practicava gaire i per tant de la majoria de les lletres d'aquestes cançons, per no dir quasi totes o totes, no entenia res, però això era força comú i ens pensavem que deien coses molt maques i importants. De les cançons en català, castellà i italià, com que comprenia el que deien, era molt més selectiu, i això és una cosa que m'ha passat sempre, que imagino les coses molt més boniques, interessants i atractives del que després resulten ser, com que sense conèixer-les les suposo meravelloses. després sempre em deceben una mica, tot i que resultin tenir el seu valor diferent al que pensava, i en algunes ocasions molt. Ara bé, unes quantes de les cançons estrangeres, llavors molt de moda, les havia escoltat també en la seva versió espanyola. 

No he posat en la relació, que de totes maneres és molt incompleta i només il·lustrativa, cançons molt famoses en el seu moment que eren, per dir-ho d'alguna manera, de domini comú i per tant no sentia que hi tingués una simpatia especial, ni d'altres que potser vaig tararejar, o cantar per a mi mateix o en companyia de pocs íntims, familiars sobretot, sovint com fa tothom en general sense donar-me'n gaire compte fins que m'ho van dir o la van acompanyar per simpatia cap a mi i/o cap a la cançó, però que no han resistit el pas del temps i ara sonen ridícules o falses, o bé que per algun motiu al revisar-les ara se m'han fet insubstancials i fins antipàtiques. 

Però sigui com sigui, una cosa que tenen és que mobilitzen els records, porten fets de joventut a la memòria, i et situen força bé l'any i el seu sabor sentimental, ja que tots el tenen diferent i únic, ja de per si, amb la mentalitat de l'època i les notícies del món, i més encara perquè van associats a fets de la pròpia vida, tant positius i feliços, agradables de reviure, com negatius i desafortunats, que amb el pas dels anys solen acceptar-se resignadament i fins amb certa nostàlgia i tot perquè van ser intensos i així es suavitzen i s'edulcoren, i encara aquells estranys, inesperats i de significat ambigu i ambivalent, inexplicables, que encara avui dia et deixen perplex quan els evoques, si no n'has tret l'entrellat i encara no has resolt l'enigma del perquè, les causes i les situacions, i que tot i que et fan interrogar-te a la llum de l'experiència, de la saviesa dels anys i d'haver vist les conseqüències, alguns conserven el seu misteri i el que realment va passar i els seus motius segueixen essent secrets, i potser no els resoldrem en aquesta vida, havent d'esperar a entendre-ho a, si tot va bé, quan estiguem en el Cel i ens sigui revelat, com tota la veritat de les nostres vides. I com que pensem en 30, 40, 50, 60 o més anys enrere, quan tot era nou i per fer, descobríem el món i ens descobríem a nosaltres mateixos i les nostres realitats, teníem el futur per davant i construiem les nostres vides i fins les nostres personalitats, activament amb les nostres decisions i pasivament amb les decisions dels altres sobre nosaltres, aquests records sempre ens solen ser plaenters i gratificants, fins i tot un refugi i una mena d'autoajuda, tan normalment com especialment en els moments difícils, elevant-nos l'autoestima i donant-nos seguretat, amb la felicitat del recordar, fins i tot allò que ens va fer sofrir perquè vam fracassar o almenys ho vam desaprofitar, però tot i així el record de la vivència i de la possibilitat dona satisfacció i alegria: el temps d'estudiant jove a la Universitat, el servei militar, les opcions que teníem i que vam haver de triar, els encerts i els errors, les coses que ara faríem diferent però que llavors veiem molt clares, allò del que mai ens hem penedit tot i que reconeixem que va ser un error a curt i potser també a mitjà termini, però un encert vital a la llarga, com en el meu cas decidir deixar la carrera universitaria fent 3è, anar-me'n a fer la mili i no reanudar-la al tornar, tot i que n'hi ha d'altres que pensem que ho podríem haver fet millor o molt millor, i algunes de les que ens penedim molt, com dels pecats que vam cometre i que ara veiem quin disbarat eren i quin amor, bondat i paciència tenia Déu amb nosaltres mentre feiem així el ximple a la vida, sense aprofitar els manaments i consells divins que ens haguessin fet viure molt intel·ligentment, amorosament i bondadosament, una vida de molta més qualitat, sentit i significat i d'un valor molt més alt per a un mateix i pels altres. 

I com tothom una de les coses que em saben més greu, després de la d'haver-me rebelat contra Déu pecant mortalment moltes vegades, és la d'haver desobeït o no fet cas dels meus pares. pensant que no s'adonaven de la meva situació i problemes o que si ho feien estaven antiquats i ara el món era diferent, i veient, i en ocasions ja des de fa molts anys que tenien tota la raó per la seva experiència de grans i la seva visió externa, més objectiva i més real, i que m'hagués anat molt més bé si els hi hagués fet cas en els seus consells benintencionats i savis, molt útils, pràctics i assenyats, perquè m'haguessin solucionat molts problemes i hagués tingut una vida millor. Però sembla que tots ens hem d'equivocar pel nostre compte i que això forma part de la naturalesa humana, amb l'agreujant que en moltes ocasions tots se n'adonen menys el propi implicat, fins i tot en qüestió de preferències i gustos, d'adequació amb el propi caràcter i aptituds, o senzillament de coherència vital i fins de mer sentit comú. Però ha sigut i és així i ara no hi podem fer res per canviar-ho, tot i que com a tothom ens agradaria que la nostra experiència servís per ajudar als joves, i en particular a les persones de les que som responsables i a totes aquelles que estimem, però en general a tot el món, ja que veiem que es una cosa en la que podem ajudar i guiar, perquè nosaltres hi hem caigut abans i ho hem comprovat, si no en les mateixes coses concretes sí en altres de similars o equivalents. És clar que amb això ja s'hi van trobar els nostres pares, avis, germans i parents, mestres i professors, amics i companys i tota l'altra gent que ens apreciava i estimava, o que li queiem simpàtics, i que volia el nostre bé, i ara ens passa a nosaltres, tot i que també ho seguim intentant, com sempre s'ha fet, generació rera generació, des que el món és món i existeix la Humanitat sobre la Terra. 

Per això aquest tema de la memòria i records, vivències i aprenentatges de vida, és tan important, sobretot en l'edat adulta, la maduresa i la vellesa, i mereix que se'l consideri degudament i s'externalitzi, primer que tot per un afany de sinceritat però  sobretot per si pot servir als altres o almenys a algú altre, perquè tots ens hem d'ajudar amb allò que tenim, com coneixements i vida viscuda, destacant allò realment important, com la relació amb Déu i la religió, que ha de ser autèntica i veritable, i en aquest sentit només n'hi pot haver, i n'hi ha, una, la de Jesucrist i la seva Església universal on actua l'Esperit Sant, i per ells entrem al Regne de Déu i arribem al Pare, el Paradís i la Glòria del Cel. Comparat amb això i la seva importància total i absoluta, general i permanent, decisiva i definitiva, tot l'altre és molt relatiu, tot i que humanament i temporalment tingui la seva importància.  

I només una reflexió més, a vegades penso què feliços devien estar fa uns segles o a l'Edat Mitjana, quan no tenien tants continus i repetits missatges amb sentit o sense, bonics o lletjos, agradables o desagradables, de tota mena, ideològics, de propaganda, de publicitat, de proposats models socials suposadament ideals, però que van variant no sols ràpidament en el temps, sinó també en part segons els llocs, i que en el nostre temps van a càrrec no sols de polítics, partits, opinadors i poderosos econòmicament, sinó dels seus representants, cantants, actors i actrius, famosos i semblants, de vides bastant superficials o artificialment projectades per experts, grups i interessos, i que porten a la societat en conjunt a viure en una mena de món de fantasia, irreal, infantilitzat o directament manipulat i que en ocasions arriba a l'absurd, al mal gust i fins i tot a promoure delictes i perversions, sense que la gent se n'adoni que la frivolitat en la que vivim, perquè tot col·labora a fer-hi viure, és un estat tràgic de vida, que com a mínim la fa viure superficialment i que ben sovint la falseja i la uniformitza, homogeitzant-la i fent-la entrar en un carril general que no té valor i en ocasions ni tan sols funciona, i en tot cas la desnaturalitza i despersonalitza. En el camí es perden l'autenticitat i el significat de les coses i en ocasions la mateixa realitat, substituida per ficcions.

Per exemple, tornant al tema principal, tant la música, com el cant i la dansa tenen un origen històric i social sagrat i religiós, i aquest sentit principal i més important s'ha mantingut en el cant gregorià, la música sacra, els himnes litúrgics i també en bona part en la millor música clàssica. Però aquesta i altres per l'estil són minoritàries i selectes, i el que priva i mana en la nostra societat és la música lleugera, comercial, molta de la qual no té qualitat, sobretot en les lletres però també freqüentment en el ritme i música. I fins i tot quan la melodia és bonica, cosa que no és tan rara, i el text és simpàtic i té un cert valor, cosa que també sol passar perquè el mal tot sol no s'aguanta ni va enlloc i allò dolent necessita enganxar-se en alguna cosa de cert valor, sigui aquest real o més que res aparent, per poder mantenir-se i transmetre's, tot i així ens podem preguntar què ens proposen realment i a què substitueix o fa la competència aquests atractius, seductors i excitants sons mundans, perquè es publiquen i publiciten i que pretenen realment en el fons: mantenir l'esperit comunitari i de grup, domesticar o desviar rebeldies, influir en la gent, fer comprar, fer famosos els intèrprets, convertir en generals situacions i idees particulars considerades convenients posant-les de moda, destirotar la psicologia del públic amb missatges banals, contradictoris o sense sentit fent-los agradables i enganxosos per tal que siguin assumits, conduir l'evolució de la societat segons aquell principi d'aconseguir l'efecte desitjat sense que, com a mínim d'entrada, s'adverteixi la intenció...? I aquestes preguntes, avui dia, poden valdre per tots els camps de l'art i de l'entreteniment, que no és gaire o gens innocent, espontani ni desinteresat, sinó tot al contrari. 

Perquè per exemple moltes o la majoria de les cançons d'amor humà, idealitzen tant a l'objecte de l'amor i al qui el proclama públicament als quatre vents, que idolatritzen la joventut, la bellesa, les dones i a determinats actors, actrius i cantants, i obertament es diu ídols als famosos i exitosos o ni que sigui als que estan de moda o són molt coneguts, que fan que el sexe, l'atractiu, la conquesta i les relacions sexuals semblin sagrats, com succedanis de sacraments de no se sap quina mena de pseudoreligió en concret, tot i que clarament gens bona, i això és clarament pecaminós i un cercle viciós de causa i conseqüència, que escandalitza i esclavitza, ja que quan no es creu en Déu ni se'l té present, la necessitat de sentit, transcendència i d'adoració dels éssers humans, al no poder expressar-se de la forma natural, adequada i millor, que és cap a Déu, es desvia i perverteix i d'éssers humans concrets i d'atributs corporals i parts i funcions del cos, fa d'ells falsos déus als que es proposa, i això ja és demoníac, com a déus als que admirar, estimar i servir, en substitució del Déu viu, real i veritable, confiant immotivadament i erròniament en trobar així l'objectiu i el sentit de la pròpia vida i desesperant-se després per no aconseguir-ho o per sentir-se cada cop més burlat, enganyat, insatisfet i frustrat pel poc valor real d'allò aparentment divintzat i divinitzant, que produeix just al contrari, i que com a mínim fa preguntar-se "és això tot el que hi ha, és això aquell màxim que somniava?" perquè cada cop es queda més decebut de la inanitat de l'erotisme i de consegüent la topada amb la realitat. I sort encara si un acaba adonant-se'n de la bestiessa en lloc d'interrogar-se que fan malament ell o el seu objecte considerat quasi-diví d'atracció i satisfacció sexual i del que hauria de ser la relació perfecta que fes immensament feliç com se'ls havia presentat, ja fos de forma romàntica, sentimental o apassionada, o realment amorosa. 

Perquè fins i tot quan els missatges proposen amor, més que sexualitat adolescent i juvenil més o menys edulcorada i presentada com a resposta a tot, fan d'aquest amor i el seu objecte coses tan absolutes que no corresponen gens a la realitat humana i als seus límits. Quasi totes aquestes cançons d'amor no sols són idealitzacions irreals que poden confondre i trastornar, sinó que només serien apròpiades si aquest amor total, d'adoració, fos dirigit a Déu, que és Amor, ja que llavors sí que tindria sentit tota aquesta relació amorosa, com indica el primer manament, d'estimar a Déu sobre totes les coses i amb tot el cor, que se'ns dóna per evitar-nos precisament aberracions com les citades d'idolatrar i adorar persones o la bellesa, el sexe, el plaer o l'èxit a la vida, que tant mal fan a se les creu i ho viu. Però d'això quan ets jove, com que hi estàs immers i busques orientació social, no te n'adones, ho fas després, quan ets gran. 

Aquesta distracció, una culpable operació de diversió per desviar de la vida humana digna i autèntica, pot ser, i sovint ho és, bonica, interessant i commovedora, però és realment soroll que destirota, atavala, i no ens deixa concentrar en escoltar la Paraula divina i per tant ens impedeix desenvolupar allò realment important de la nostra vida: la relació confiada i amorosa amb Déu.

Tant de bo ens n'adonem aviat, i en tot cas a temps! 

Gent

L'experiència humana, a la que hem de saber estar oberts. Perquè cada persona és un món. 

A Internet miro i segueixo molt poca gent. Però n'hi ha alguns que m'han cridat l'atenció: 

Sydney Gant,  vídeo "How the MBTI types drive impersonations", 15.12.2018

https://www.youtube.com/watch?v=N3hnyixn_q4 (1)

Sandra Milena Gómez, vídeo "Para los mal pensados", 23.04.2021 (2)

https://www.youtube.com/watch?v=-xIWiXHE9VI

Gus Zapiain i Gigi Munch, molts vídeos, p.e. "Tenemos que hablar", 13.09. 2022 (3)

https://youtu.be/AzxrcZ2tL1s 

Els exemples:

És molt interessant conèixer gent, situacions, experiències i estils de persones de tot el món i obrir-se a ells, per interessar-s'hi, comprendre'ls i oblidar-se d'un mateix i mirar d'entendre altres vivències, tenint afecte per ells. 

Perquè al cap i a la fi tots som germans i compartim la nostra mateixa naturalesa humana i es molt enriquidor veure i copsar les similituds i les diferències. 

Déu ens demana que estimem a les persones concretes amb les seves virtuts, visions del món i debilitats, tot ajudant-nos mútuament a millorar, si podem fer-ho. Compartir el mateix món i el mateix temps és un gran do! 

(1) Una jove nord-americana de Maryland, que quan era superseniorsydney a la xarxa tenia molts vídeos sobre les 16 personalitats, entre ells un molt bo sobre cadascuna d'elles tocant música al piano, però els ha tret tots deixant només els més recents

(2) És una colombiana-mexicana. dansarina i actriu, professora a la Universitat de Mèxic, segons sembla sap alemany i ha estat a la Índia. 

(3) La parella formada pels mexicans Gustavo Zapiain i Gabriela Garza Valdés té molts vídeos i són molt simpàtics, sobretot en les seves bromes mútues en vídeos curts tenen quelcom molt atractiu i especial, degut a les seves personalitats, per la intel·ligència, l'energia, habilitat i sociabilitat d'ell i la bellesa, el caràcter, l'amor i l'autenticitat d'ella, que es potencien l'un a l'altre.

Els contemporanis de Jesucrist

Un tema que pot ser interessant és mirar quins van ser els contemporanis de Jesucrist, a part dels jueus que surten al Nou Testament, és a dir quins homes d'altres nacions, i sobretot de l'Imperi Romà al que pertanyien Judea, Galilea, Samaria, Egipte, Fenícia i regions veïnes on Nostre Senyor va estar durant la seva vida mortal. Per tant sobretot, però no només, grecs, romans i altres ètnies de l'Imperi o relacionades amb aquest, així com petanyents a països veïns com l'Imperi Part arsàcida i fins alguns llunyans com Índia, Àsia Central i Xina, aquesta llavors en ple Imperi Han i en un interregne entre els Han occidentals i els posteriors Han orientals. 

Retrats del Fayum, inicis de l'Era Cristiana

Un dels principals, que va conèixer Jesús personalment, va parlar amb Ell i va ser decisiu en la seva vida i missió al condemnar-lo a mort i fer-lo executar en creu, és Ponç Pilat, governador romà de Judea entre els anys 26 - 36, però del que no sabem les dates de naixement ni de mort ni tant sols amb certa aproximació. Però n'hi ha molts més de coneguts i famosos. 

Alguns dels més destacats són aquests: 

Tit Livi (64 aC - 17), historiador 

Estrabó (64 aC - 24), geògraf 

Octavi August (63 aC - 14), emperador romà 27 aC - 14 

Livia (59 aC - 29), emperadriu romana

Juba II (48 aC - 23), rei de Mauritània 25 aC - 23

Varus (46 aC - 9), general romà, derrotat i mort junt amb dues legions al bosc de Teutoburg 

Wang Mang (45 aC - 23), emperador xinès 9 - 23 

Ovidi (43 aC - 17), autor llatí, L'art d'estimar, desterrat al final de la seva vida

Tiberi (42 aC - 37), emperador romà 14-37  

Cels (29 aC - 37), metge i escriptor romà  

Sejà (20 aC - 31), favorit i mà dreta de l'emperador Tiberi, caigut en desgràcia i executat 

Armini (17 aC - 21), líder germànic vencedor en la batalla del bosc de Teutoburg l'any 9

Germànic (15 aC - 19), líder militar romà 

Filó d'Alexandria (c. 15 aC - c. 50), filòsof jueu hel·lenitzat 

Fedre (14 aC - 50), fabulista grec en llatí

Claudi (10 aC - 54), emperador romà 41 -54

Han Liu (5 aC - 57), primer emperador xinès de la restaurada dinastia Han, 25 - 57 

Sèneca (4 aC - 65), filòsof estoic romà 

Galba (3aC - 69), emperador romà 68 - 69 

Vespasià (9 - 79), emperador romà 69 - 79 

Herón d'Alexandria (10 - 70), inventor grec

Calígula (12 - 41), emperador romà 37 - 41  

Vitel·li (15 - 69). emperador romà l'any 69

Plini el Vell (23 - 79), savi i naturalista llatí, mort en l'erupció del Vesubi 

Boudica (25 - 61), líder d'una revolta d'una tribu celta d'Anglaterra contra els romans 

Petroni (c. 27 - 65), anomenat "arbiter elegantiarum", escriptor llatí del Satiricó 

Evidentment n'hi ha molts més i alguns d'ells importants i famosos per diversos motius, però n'he volgut citar només alguns dels principals. I també n'hi ha d'altres dels que desconeixem l'any del seu naixement, però que se suposa que estaven vius abans de la mort i ressurrecció de Jesucrist, ja fos l'any 30 o el 33, les dues dates possibles, com les dues germanes Trung (+ 43), líders d'una efímera revolta vietnamita contra l'Imperi Han, i el geògraf Pomponi Mela (+ 45), per exemple. Algun altre hi podria entrar si la segona data de la crucifixió fos la real, com Otó (32 - 69), breu emperador romà l'any 69. 

És clar que quasi tots ells no en van tenir cap notícia de l'existència i divinitat de Jesús, però l'important és que compartiren temps de vida amb Ell, tenint en compte un naixement cap al 6/4 aC i el final de la seva estada en aquest món el 30 o 33. Aquest ventall cronològic es podria ampliar als qui foren coetanis de la Verge Maria (c. 20/18 aC - mitjan s. I), degut a la condició especialíssima d'aquesta en el pla i l'acció divina, cosa que faria incloure a uns quants més, com: 

Vitrubi (c. 75 - 15 aC), arquitecte, enginyer i escriptor romà 

Virgili (70 - 19 aC), poeta romà, autor també cap a 40 aC de l'Égloga 4 de les Bucòliques sobre l'inminent naixement d'un nadó que inauguraria una nova Edat del món, considerada inspirada i referida a Jesús 

Mecenes (c. 70 - 8 aC), mecenes de la literatura llatina de l'Edat d'Or del segle I aC

Horaci (68 - 8 aC), escriptor llatí 

Agripa (63 - 12 aC), militar romà 

Tibul (54 - 19 aC), poeta 

Properci (47 - 14 aC), poeta 

Tant Jesucrist des de la seva resurrecció i ascensió com Maria des de la seva dormició i assumpció, viuen glorificats per sempre i estan presents en tots els segles, com és visible en les seves aparicions. Per tant es pot dir que des del segle I fins ara mateix tota la Humanitat ha sigut, i és i serà sempre fins a la fi del món, contemporania seva. 

I en el cas de Jesucrist, ja que com a Déu Fill ja existia eternament, també tota la Humanitat des del seu inici a la Prehistòria, igual que tota la vida a la Terra i que tot l'Univers des de la seva Creació per la Trinitat divina, ja ha estat també contemporania seva. 

Jesús i Maria viuen amb nosaltres i nosaltres vivim amb ells! 

Les dues taules

Hi ha dues taules a la vida, la taula de l'Evangeli i l'Eucaristia és la primera i més important, el més gran do diví. 

La segona és la taula del menjar compartit per fer festa, i el Regne de Déu es compara sovint amb un banquet de noces, perquè el Senyor aprova aquest compartir i ser feliços, i ens la proposa i dona.

Visquem, juntes i amb agraïment i alegria, les dues grans taules! 

Llum i tenebres

En aquest món bé i mal, veritat i mentida, llum i foscor, estan barrejats. 

Però a partir de la mort això canvia, l'altre vida es divideix en dues. 

En una, amb Déu, hi ha la llum, el bé, la veritat, la felicitat, la vida eterna. 

En l'altre, sense Déu, hi ha les tenebres, el mal, la mentida, el sofriment, la mort eterna. 

Cal triar quin volem que sigui el nostre futur per sempre, perquè tot el que fem en aquesta vida importa!

Tots aquells a qui Déu ja ha cridat amb Ell

El 2 de novembre, Dia de Difunts, és l'especialment dedicat a pregar per tots aquells qui ja han fet l'experiència de la vida i ja han fet la trobada amb Déu, en la que han conegut la veritat de la seva vida i la valoració divina sobre ells, amb  el seu destí final i etern. 

Déu ens vol salvar a tots, perquè estima tot el que Ell ha creat, les seves criatures, i encara més als éssers humans, que ha fet a la seva imatge i semblança perquè a més de l'existència i la vida els hi ha donat intel·ligència, consciència, llibertat, personalitat, voluntat, capacitat d'estimar, de socialitzar i de fer coses, coneixement i sobretot la possibilitat de saber sobre Ell, escoltar-lo i relacionar-se amb paraules i obres. Més encara, Déu ens vol a tots cristians, perquè ens vol feliços i realitzats en aquest món en una vida digna i amb sentit, que hagi valgut la pena quan acabi, i més encara feliços a l'altre món al Cel amb Ell en la vida eterna, però pel pecat original no naixem cristians sinó que ens hi fem pel baptisme, pel qual se'ns perdona el pecat original i, si s'escau els pecats actuals, pels mèrits de la Redempció obtinguda per a nosaltres per Jesucrist, el seu Fill i Senyor nostre. Pel baptisme sóm fets cristians, fills adoptius de Déu Pare en el seu Fill propi Jesucrist, membres del Cos de Crist que és l'Església, participants de l'Esperit Sant, podent pregar i participar dels sacraments, ser perdonats i perdonar, i això ens obre les portes del Paradís i ens fa hereus del Cel, si estimem Déu sobre totes les coses i si l'amor que Ell ens dona, no sols l'acceptem, l'agraïm i el vivim sinó que el compartim amb tots els altres, segons la voluntat divina. 

Déu ens ha creat per pura bondat sense demanar-nos permís, perquè quan no existíem no ens ho podia proposar ni li podíem respondre, però un cop ja existim i tenim tots els meravellosos dons que Ell ens concedeix pel seu amor, sí que respecta la nostra llibertat, personalitat i voluntat i  un cop feta la prova de la vida, en aquest món també de prova on el bé i el mal estan barrejats perquè ens ha atorgat autèntica llibertat i poder personal de decisió a tots els humans, ens demana si  desitgem la vida eterna ara que ja n'hem fet el tast de la vida temporal que a més ens ha permès construir-nos a nosaltres mateixos, sense que mai ens faltés la seva ajuda, protecció, consol, guia i companyia, ni la seva paraula i la seva força, per tal de que poguessim evitar el mal i fer el bé. I si com és ben natural li diem que sí, llavors ens diu que seguim el model i els ensenyaments de Nostre Senyor Jesucrist, Ell que és el Camí, la Veritat i la Vida, i que siguem dòcils a les inspiració i acció de l'Esperit Sant en nosaltres, que ens anirà transformant per modelar-nos a la imatge de Crist i així fer-nos dignes de la ressurrecció i la de la vida eterna de la Glòria. 

En això consisteix la santedat i Déu ens crida a tots a deixar-nos fer sants, però això sí, respecta totalment la nostra llibertat i els altres dons que Ell mateix ens ha donat: la nostra personalitat i voluntat, i per tant el nostre ritme, reticències, dubtes, resistència, i també és clar la possibilitat de que fem el mal i pequem, especialment per la temptació diabòlica, però també mentre vivim ens dona sempre l'oportunitat de canviar, penedir-nos, convertir-nos, ser perdonats i poder començar de nou en la gran i única aventura de viure aquesta vida sense perdre de vista, i ni molt menys perdre realment, l'horitzó diví d'infinit i eternitat al que estem cridats per la nostra pròpia naturalesa humana creada per Déu, que no descansa fins que no troba i coneix el seu Creador i amb Ell la veritat i el sentit de la vida i de tot, l'únic que ens dona la pau i ens fa realment feliços, ja que és allò a que tots tendim per essència, i tot el nostre ésser hi tendeix, a buscar i obtenir com a la única i ineludible necessitat bàsica, fonamental i total: "La glòria de Déu és que l'home visqui, i la vida de l'home és la visió de Déu" reconeixia St. Ireneu ja al segle II, i igualment inspirat St. Agustí hi afegia dos segles després "Ens heu creat per a Vos i el nostre cor està inquiet fins que reposa en Vós", i realment així és, tot i que mentre encara estem en aquest món això està velat per les condicions de l'espai, el temps i la matèria, però després de la mort és un fet irresistible, aquest desig absolut de veure Déu i estar amb Ell en la seva presència, ja que Déu és Amor i això en definitiva és l'únic que compta i importa, perquè aquest Amor atrau amb una força infinita i eterna. 

I si el nostre pas per l'existència terrenal i la vida corporal ha estat positiu i ha tingut èxit, no sols gaudim d'aquesta visió beatífica de Déu, sinó que a més Ell ens deixa participar en el seu dinamisme infinit i etern d'ésser, d'existència, de vida, d'amor i de bé en grau superlatiu de grandesa i felicitat il·limitades, sempre creixents per a nosaltres, inesgotables per sempre. Però per entrar-hi i participar-hi hi ha una tria, ja que el Cel és el bé suprem, sense cap bri de mal, i en ell no hi poden entrar el pecat, l'odi, la rebel·lia, la pròpia voluntat, el rancor ni cap ombra de maldat, i per tant per gaudir-ne cal ser sant, com Déu és sant i font de tota santedat, i això exigeix haver-se purificat o bé ja a l'existència temporal o bé purificar-se en l'altre, tot i que s'hagi finalitzat en gràcia i per tant es surti d'aquesta vida en pau i amistat amb Déu. Aquesta possible purificació més enllà de la mort, un altre extraordinari do amorós diví, és el Purgatori, on les ànimes salvades però encara amb pecats venials o imperfectament netes de les restes dels seus pecats ja perdonats, purguen aquestes taques per arribar a ser completament i totalment santes i entrar ja a la Glòria. 

Les ànimes del Purgatori tenen la certesa i la seguretat de la salvació, i això els hi dona una gran confiança per sofrir les terribles penes de la seva purificació, provocades precisament per aquestes resistències que encara queden en elles a l'Amor diví, que fa que el sentin com un foc abrussador intensíssim, mentre aquestes no desapareguin del tot i perfectament. Les ànimes del purgatori, bones i en camí del Cel, no poden pregar per si mateixes ni per les seves companyes d'aquest estat, però sí que nosaltres podem pregar per elles, per accelerar el seu pas per la purificació o per suavitzar-lo, i elles al seu torn, segons el voler de Déu, poden pregar-li per nosaltres, els éssers vius al món, especialment en agraïment a aquells qui preguen per elles i també per aquells que en vida van conèixer i estimar, o aquells amb els qui van tenir tracte i hi van interactuar, a favor o en contra i en un sentit o l'altre, i viceversa. D'aquí la gran importància mentre estem en aquest món de pregar no sols pels vius sinó també pels difunts, pregària que els aprofita si estan en el Purgatori. Aquesta és una part primordial de l'obra de caritat de pregar pels vius i pels difunts, intercedint per ells davant Déu, nosaltres que podem des del temps donat de la vida en aquest món. 

Hi ha una altre possibilitat, terrible i realment terrorífica, que és la de la condemnació a l'Infern per pecats mortals no perdonats. És a dir el destí horrorós de perdre a Déu i ser enemic seu, sofrint per això per tota l'eternitat. Pels rèproves de l'Infern no s'ha de pregar, perquè és inútil i una ofensa a l'amor, la misericòrdia, la bondat, la veritat i la justícia de Déu, incomparablement molt més grans que les nostres, i seria com un acte d'orgull inconcebible per part nostre creure'ns més bons. Però podem pregar per tothom perquè no sabem del cert de ningú que estigui en l'Infern, el mateix St. Rector d'Ars quan una feligresa li va anar a consultar aterrada perquè el seu marit s'havia suïcidat tirant-se al riu i estava a l'Infern, li va contestar que no perdés l'esperança que s'hagués salvat, "perquè entre el salt des del pont i l'impacte amb l'aigua hi ha temps per reconciliar-se amb Déu", per tant es podia pregar per ell per si en lloc de l'Infern estava al Purgatori. També Sta. Teresa de Lisieux solia resar pels executats per crims i especialment pels que refusaven la confessió i l'extremaunció, per si la seva oració els movia a compunció en l'últim moment de la seva mort, i almenys en un cas va semblar tenir èxit, perquè un assassí que havia rebutjat tots els auxilis espirituals de la religió i pel que ella havia resat, a l'últim moment davant la guillotina i abans que li col·loquessin el cap allà va agafar el crucifix del sacerdot que l'acompanyava al costat del patíbul i va començar a besar-lo apassionadament plorant, com si davant la mort hagués vist en aquesta acció l'últim recurs que li quedava i l'hagués aprofitat com a última oportunitat, en aquest cas Sta. Teresa va estar convençuda que a l'últim moment, amb aquell gest d'amor a Jesús crucificat, el reu havia evitat la condemna eterna infernal i s'havia posat en camí de salvació, per molt llarg i dur que fos el seu Purgatori. Però no podem tampoc suposar que l'Infern hagi d'estar buit d'éssers humans i que hi hagi en ell només el diable i els dimonis, perquè el mateix Jesucrist, Ell que és la Veritat, ens va dir que diferent a tots els altres pecats hi ha un pecat, el pecat contra l'Esperit Sant, que no es perdonarà "ni en aquesta vida ni en l'altre" i que consisteix en rebutjar l'amor del Pare, la salvació obtinguda per Jesucrist i el perdó que se'ns concedeix per l'acció de l'Esperit Sant que actua en l'Església. Qui s'obstina en no reconèixer a Déu, en no acceptar-lo com a Senyor i Jutge, en no voler ser perdonat o no creure en el seu perdó, qui creu no tenir pecats o que són tan greus que Déu no els pot perdonar i per tant peca de pressumpció o de desesperació, es nega la possibilitat de ser perdonat si humilment i confiadament ho reconeix i sincerament penedit ho demana, i per tant ell mateix comet el pecat imperdonable, no per part de Déu sinó per part seva ja que Déu respecta la seva llibertat i voluntat, i no vol ni pot perdonar a qui no creu que se li hagi de perdonar res o no vol ser perdonat, a qui inverteix el bé i el mal, a qui s'entesta en la rebeldia de morir en pecat i enemic de Déu. Com va dir Jesucrist en una aparició a Sta. Faustina Kowalska, tothom haurà de passar i respondre davant d'Ell, els que busquin, demanin i s'acullin a la seva misericòrdia la tindran, però els qui no el reconeguin, el neguin o no vulguin la seva misericòrdia, es trobaran amb la seva justícia. I la mateixa Sta. Faustina Kowalska en una visió que va tenir de l'Infern, on com altres vidents hi va veure molts condemnats, va saber que la gran majoria dels qui hi estaven eren gent que en vida no creien en la seva existència. No sé si era ella o una altra a la que Déu li va dir que els qui es condemnaven era perquè ningú pregava per ells. Per tant cal pregar per tots, propers i llunyans, amics i enemics, coneguts i desconeguts, perquè la voluntat de Déu és que ningú es perdi, ja que estima entranyablement tot el que ha creat, i li dol cada ànima que es perd perquè Déu no vol que el pecador es condemni, sinó que es converteixi i visqui. Déu proposa a tots la salvació i mira per la des de cadascú des del bressol a la tomba, i hi ha més alegria al Cel per un pecador que s'anava a condemnar i es converteix i se salva que per moltíssims justos que anaven bé pel bon camí i arriben amb èxit a la meta, per tant va a la paorosa perdició el qui s'obstina en aferrar-se al pecat i a rebutjar la gràcia divina, i no sabem si comparativament són pocs o són molts, perquè nosaltres veiem les aparences i l'exterior però Déu veu l'interior i els cors.

Podem pregar per tothom, fins pels que més sembla que van morir incrèduls o impenitents, rebels o blasfems, perquè si realment estan a l'Infern el fruit de les nostres pregàries Déu el destinarà a uns altres al Purgatori o potser encara en vida i en perill, però també perquè en atenció a les nostres pregàries, tot i que fetes a posteriori, després de la mort d'aquell per qui van dirigides, Déu que veu el passat, el present i el futur, pot tenir-les en compte per donar-li gràcies extraordinàries a aquella persona en el moment de la mort, que suscitin just a temps la contrició salvadora, potser fent-lo conscient en aquell instant just abans de les persones que en el futur pregaran per ell. Per tant, tot i que el judici, el veredicte i el destí no es poden canviar, Déu sí que pot donar eficàcia retroactiva a aquelles pregàries i oracions o oferiments de misses, per tal que hagin fet el seu efecte just abans del moment final i definitiu d'aquella persona, com en el cas que citava el St. Rector d'Ars, conversió potser obtinguda per la pregària posterior de la seva dona i d'ell mateix al saber-ho. No hem de desesperar mai de ningú, com tampoc hem de pressumir de cap altre, excepte d'aquells canonitzats per l'Església Catòlica com a sants  després de comprovar la santedat de la seva vida i mort i els miracles realitzats per la seva intercessió, ja que d'aquests sí que sabem segur que estan al Cel. De tots els altres el millor per a nosaltres i per a ells és pensar que estan al Purgatori i pregar intercedint per l'alleujament dels seus sofriments i per la seva ràpida entrada al Cel.

I una altre cosa que va molt bé en un dia com el dels difunts especialment però en general sempre, és pensar en la mort, "pensa en la mort i mai pecaràs" ens diu la Saviesa divina. I ser molt agraïts a l'amor, la bondat i la misericòrdia divines, que tant afecte, tanta paciència i tanta tendressa mostra que té Déu amb nosaltres, perquè ens estima de veritat tot i que nosaltres pequem i ens posem voluntàriament en greu perill ofenent-lo, desobeïnt-lo i rebel·lant-nos, és a dir comportant-nos com autèntics ximples, desagraïts i perversos, desafiant la seva bondat i amor, i tornant-li mal per bé, i tot i així Déu ens segueix estimant, volent el nostre bé i perdonant-nos com a fills pròdigs quan tornem a Ell ni que sigui per mera atrició, i encara més, buscant-nos activament com ovelles perdudes del seu ramat i no parant fins a retrobar-nos i portar-nos a la seguretat. 

Acceptem, doncs, i agraïm de tot cor aquest amor i bondat i ja que el Sagrat Cor de Jesús ens estima tant, oferim-li també nosaltres tot el nostre amor i el nostre cor, per tal que bategui unit al seu per fer la seva voluntat divina i salvar pecadors!   

Tots els sants

Cada l'any l'1 de novembre és un dia de gran alegria perquè celebrem la solemnitat de Tots els Sants, tots aquells que ja estan al Cel i gaudeixen de la visió beatífica de Déu, i des d'aquella seva immensa felicitat preguen i intercedeixen per nosaltres. 

En un món espiritualment fosc per  l'error i mal  del pecat i per l'acció del diable, els sants són aquells que s'han deixat
il·luminar i guiar per la llum divina, que a tots se'ns dona però que no tothom gaudeix i aprofita per al seu propi bé i  
el bé de tots:"El qui em segueix no camina en les tenebres" diu Nostre Senyor Jesucrist "sinó que té la llum de la vida".

Hi ha els sants coneguts i que l'Església ha canonitzat al comprovar la seva vida santa i els seus miracles, que són milers o desenes de milers, i que reben culte ja que al venerar-los a ells adorem a Déu Pare que els ha creat, a Déu Fill que els ha redimit i salvat i a imatge del qual s'han modelat, i a Déu Esperit Sant, que els ha santificat. Els sants són, com l'Església, l'acció de l'Esperit Sant que ens port a Crist, que és l'únic Camí, Veritat i Vida cap al Pare i la Glòria. Però també hi ha milions o desenes de milions d'altres sants, igualment sants en els seus diversos graus, que són desconeguts i anònims, i dels que segur que a la nostra vida ens n'hem trobat sense que ni nosaltres ni ells ho sabessim que ho eren: poden ser pares, avis i parents, sacerdots, religiosos i monges, professors que hem tingut, amics, veïns, companys o coneguts amb els que hem tingut un tracte molt ocasional. Gairebé segur que és en bona part gràcies a ells que mantenim la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat com a membres de l'Església Catòlica, ja que d'una manera quasi inconscient van ser per a nosaltres transparència de Déu: gent amb la que vam compartir una Missa i va pregar per a tots els assistents, gent humil i senzilla, les persones menys pensades, que no obstant d'una manera amagada es deixaven santificar per Déu i així vivien en gràcia de Déu i eren instruments d'Ell. En una trobada o una breu conversa ens va sorprendre i marcar la seva autenticitat, la seva manera de viure, la seva personalitat tan bona, perquè deixaven que Déu els hi evités i eliminés el mal i els potenciés tot allò bo, i quasi inadvertidament vam veure en ells allò diferent del comú, la llum divina i la docilitat a la seva inspiració, d'una manera normal, natural i espontania. Tot i que no en fossim plenament conscients ens va arribar la seva originalitat personal i la seva salut espiritual, perquè la santedat és la salut de l'ànima humana. 

Ser sant té dos significats, un de propi i un de general. En sentit concret sant és aquell qui havent-se ja purificat i preparat durant la seva existència, potser perquè ja ha passat el seu purgatori en vida o per la seva adhesió i conformitat amb la voluntat de Déu, després de la mort va directament al Cel, sense haver de purificar-se en el Purgatori per a poder entrar-hi. En sentit ample, sants són tots aquells que, ja hi hagin anat directament o s'hagin purificat a l'altra vida, ja han sigut admesos a la Glòria i les seves ànmes ja gaudeixen de la visió divina, en espera de la resurrecció final. Des d'allà poden, i ho fan, pregar i intercedir a Déu per nosaltres, i protegir-nos, a tots, perquè units a Déu que és Amor els sants estimen a tots els qui viuen al món i vetllen per ells, però especialment als qui han per disposició divina han conegut en aquesta vida, i per tant hi han interactuat més, amb aquells qui han tingut una relació més personal o aquells qui recorren a ells, per la qual cosa fa falta coneixer-los. 

Ser sant és haver arribat amb èxit a la meta, evitant la condemnació eterna, i assolint el veritable triomf en l'objectiu i sentit de la vida, la trobada i la visió de Déu, l'admissió en el Cel amb la Santíssima Trinitat, la Verge Maria Mare de Déu, els cors dels àngels i tots els altres sants, és a dir en la felicitat infinita i eterna, des d'on poden més que mai fer bé a la Terra.

Deixem doncs santificar-nos per Déu, que és el nostre objectiu més alt i ple i el sentit final i definitiu de la nostra vida. Que Déu ens faci sants!