L' Església Catòlica

Catòlic vol dir universal i la denominació Església Catòlica ja es troba en les Cartes de Sant Ignasi d'Antioquia a principis del segle II i es va concretant durant el temps de la Patrística fins a fer-se general amb Sant Vicenç de Lerins (+ 450) que s'hi referí molt amb aquest nom, significant l'assemblea d'aquells qui creuen el que s'ha cregut sempre i arreu des del temps de Jesucrist i els apòstols. 

Església catòlica de ritus siro-malabar a la Índia 

Amb la denominació de catòlica no sols s'indica, doncs, el seu caràcter obert i destinat a tota la Humanitat de tot el món i de totes les èpoques, sinó també la seva ortodòxia doctrinal i puresa de la fe, de les que és dipositària i guardiana. Com va dir un molt destacat intel·lectual del segle XX que es va convertir al Catolicisme, citant els seus motius de joventut per fer-ho, "perquè entre les coses possibles hi ha aquesta: que existeixi la veritat i algú la posseeixi". 

I tenia raó, perquè com ja va veure St. Agustí, la veritat no pot no existir "perquè llavors seria veritat que no existiria la veritat", i perquè la Veritat és Déu, que se'ns ha revelat Ell mateix fent-se home en Jesucrist, que va fundar la seva Església amb vocació d'universalitat per arribar a tothom en l'espai i en el temps, i els apòstols escollits per Ell, tots els quals sortiren des de Jerusalem a missionar per les quatre direccions al seu voltant i arribaren molt lluny, com St. Tomàs a la Índia, imposaren les mans als seus successors elegits, els bisbes, i així la transmissió del Credo apostòlic en tota la seva senzillesa, puresa i integritat, va ser garantida a l'Església Catòlica, que ha conservat la successió apostòlica, la fe completa i segura, sense mancances ni afegits, i la tradició dels primers cristians fins el dia d'avui. 

I aquesta Església Catòlica que, com el seu nom indica, és la de tots, és la única en que això s'ha mantingut sempre, des del kerigma i el Símbol dels apòstols, després concretat en el Credo niceno-constantinopolità, fins al Nou Testament canònic, a l'igual que l'Antic Testament amb el seu cànon, i la tradició i el magisteri cristians catòlics, és a dir universals i eterns. El món això ho necessita molt i ara potser més que mai, tenint la promesa de Nostre Senyor que Ell estarà amb nosaltres cada dia fins a la fi del món i que les portes de l'Infern no prevaleixeran, per molt que l'ataquin, contra la seva Església. I és en aquesta Església universal on s'hi troba a Déu, sobretot en els sacraments, gràcies a l'acció en ella de l'Esperit Sant donat a la Pentecosta i que des d'aquell moment no la deixa mai.  

Preguem, doncs, demanant a Déu que la nostra zona del món, la primera en conèixer la veritat al ser la primera cristianitzada, no perdi mai aquest gran do i sigui en els nostres temps i sempre part del compliment de la promesa! 

Humils per estimar

Santa Joana Jugan (1792 - 1879), la fundadora de les Germanetes dels Pobres, de la que es diu que era humil per estimar i ho mostrava en l'ajuda incondicional als ancians pobres o malalts, vocació que segueixen les seves filles en religió, procurant mantenir i viure el seu carisma, continuant l'obra que Déu va iniciar en ella i amb ella de socors a les persones grans necessitades. 

Joana Jugan, en religió Maria de la Creu, "el pobre és Crist"

Una anècdota mostra ben clarament aquesta humilitat en l'amor de la santa fundadora de la gran obra assistencial a la vellesa sense recursos. Demanava la santa tan sovint i amb tanta insistència a una persona rica a la que anava a trobar en un determinat moment a falta d'altres almoïnes per tal que els seus acollits poguessin viure i ser ben atesos, ja que ella veia en ells al mateix Jesucrist i els hi deia a les seguidores que també hi veiessin al Senyor i els tractessin amb tot amor i respecte, afecte i tendressa, que aquell personatge va tenir un impuls sobtat i li va donar una bofetada a la cara. Sta. Joana Jugan no es va queixar, ni ofendre, ni li va recriminar i ni tant sols el va deixar allà anant-se'n de buit, sinó que li va respondre senzillament "ara ja m'ha donat per mi, ara doni'm alguna cosa pels pobres". I davant d'aquesta humilitat i aquest amor pels qui socorria, ja que si se n'anava de buit no podia portar-lis res,  aquella persona del rampell violent es va convertir en un proveïdor generós i, més encara assidu, en fer voluntàriament caritat a la seva obra benèfica.

 

Cal demanar molt a Déu que les Germanetes tinguin sempre noves vocacions

Per tal que els vells pobres puguin trobar sempre el seu caliu humà i atencions

Que Santa Maria de la Creu, Joana Jugan, des del Cel pregui i intercedeixi sempre per les seves germanetes i per les vocacions, pels ancians acollits, pels treballadors i col·laboradors i per les persones benefactores que amb els seus donatius fan possible la continuïtat d'aquesta obra que ja porta dos segles de labor i que s'ha anat estenent cada cop més per tot el món! 

Humilitat en presència de Déu

La humilitat és la veritat. 

La humilitat és l'autenticitat de l'ésser, i això plau a Déu

El llibre de Jesús fill de Sira de l'Antic Testament ja ens ho diu, la humilitat fa simpàtic i estimat. L'home modest atrau, en canvi el superbi, orgullós o vanitós repel. 

I Nostre Senyor Jesucrist ens ho confirma a l'Evangeli: els humils seràn exalçats i els qui es glorien ells mateixos seran humiliats. 

Déu estima els humils, perquè viuen en la veritat i reconeixen que tot el bo que tenen ho reben d'Ell i n'estan agraïts. 

Practiquem la virtut de la humilitat, tenint sempre molt present però que la humilitat és com el silenci, que quan se'n parla s'esvaneix. Per tant cal ser humil en les obres més que no pas en les paraules i per això la única manera és deixar que Déu faci en nosaltres la seva obra. Que així sigui! 

Baptisme de sang d'un Víctor

Sant Genís (+ 303 o 308), patró de Taradell, on és festa gran, i dels notaris. Genís és encara un nom celebrat, conegut i posat en temps recents, més de mil·lenni i mig després de que obtingués la palma del martiri, com si algun fet de la nostra època encara tingués ressò i estigués present a la vida social humana més enllà de l'any 3600, al segle XXXVII, tanta és la força de la santedat. 

L'autor en una festa familiar amb dos nebots, l'any 1995. El de l'esquerra es diu Genís (n. 1991).
I just per aquella època vaig començar el camí que em portaria a ser ordenat sacerdot l'any 2010. 

Era notari a Arlès i catecúmen cristià i una tradició diu que sense estar batejat es negà a publicar el decret de Dioclecià pel que es perseguia als cristians, per la qual cosa fou detingut i decapitat, rebent així el baptisme de sang d'un màrtir per la fe. D'aquesta manera triomfà en la lluita espiritual i fou un vencedor ("víctor") que anà directament d'aquesta vida al Cel, obtenint l'únic real èxit, i el major de tots, en l'experiència del seu pas per l'existència d'aquest món com a ésser humà. 

Que St. Genís pregui i intercedeixi per nosaltres per tal que en aquest món convuls i descarriat dels nostres temps sapiguem donar testimoni de vida cristiana i de la fe en Déu!

Una profecia molt antiga ara ja realitzada

Forces segles abans de Crist, ara fa més de dos mil·lennis i mig, el profeta Isaïes, inspirat per Déu, veia el futur a molt llarg termini, proclamant que la Paraula de Déu seria ensenyada arreu del món i fins a les illes més llunyanes, que no l'havien sentida mai i que d'arreu, de tots els països, aniria gent a Jerusalem, a adorar el Déu únic, viu i veritable. 

Quan Isaïes va dir això i quan es va posar per escrit aquesta profecia, era una afirmació insòlita, quelcom inaudit, quasi inimaginable, ja que el petit regne d'Israel i l'encara més petit de Judà, on es trobava Jerusalem, eren gairebé insignificants, rodejats de nacions molt més poderoses, com Assíria, Babilònia, Egipte, i aviat els Imperis Persa i més tard l'Hel·lenisme sorgit de les conquestes d'Alexandre. Que una petita nació, que seria conquerida pels seus veïns babilònics i dominada durant segles pels seus successors en el poder, afirmés que el seu era l'únic Déu de debò i no els falsos ídols de les altres religions, que o no eren res o eren demoníacs, i que aquest Déu universal i etern que s'havia dirigit primer a ells, seria conegut i reconegut a tot el món i de tots els països afluirien a Israel a pregar-li i donar-li culte, semblava una pretensió inimaginable, només concebible perquè el mateix Déu els hi ho havia revelat, però tot i així suposava un atreviment increïble. Calia tenir molta fe per creure-ho i per viure-ho ja llavors com l'anticipació d'un futur llunyà o molt llunyà, però tot i així segur i ja anunciat. 

El Mur de les Lamentacions a Jerusalem. A part dels cristians i dels jueus també els musulmans consideren a
Jerusalem la seva tercera ciutat sagrada, La rampa que es veu permet pujar a l'explanada on estan el Domo de
La Roca, en origen  cristiià, i la mesquita d'Al-Aqsa, la tercera més sagrada de l'Islam, i és curiós que només
hi pugen cristians i musulmans, perquè els jueus ho tenen prohibit, ja que allà hi estava el lloc més sagrat del
Temple, el Sant dels Sants, i no se sap ben bé on. Foto del  pelegtinatge del bisbat de Vic a l'octubre del 2010.

En canvi ara ja no cal aquesta fe extraordinària per creire aquestes afirmacions d'Isaïes, perquè són una evidència. La Paraula de Déu, tota la Bíblia, ha sigut escrita en quasi totes les llengües del món, la fe i el coneixement de la Revelació i l'Evangeli s'han estés per tots cinc continents, i ha arribat i més encara ha sigut creguda, acceptada, agraïda i viscuda a les illes més llunyanes, que ni l'havien sentit mai ni en suposaven res, i que des de fa uns dos segles han sigut ja evangelitzats, com les illes i els arxipèlags més remots, els d'Oceania, a les antípodes, Arreu del món hi ha moltíssima gent que coneix i segueix al Déu de Jesucrist, i amb l'excepció de gran part d'Àsia i del nord d'Àfrica, els creients són majoria, en molts llocs una immensa majoria, com a Europa i el Nou Món de les Amèriques i Oceania, així com també la major part d'Àfrica i alguns països d'Àsia (1). Havia estat profetitzat i ho veiem acomplert, perquè per a Déu res no és imposible. 

Més encara, de tots els països, cultures, mentalitats i llengües del món, aflueixen pelegrins a Jerusalem i a tota Terra Santa, a visitar els Llocs Sants i fer-ne l'experiència. I si fins el segle I aC només eren pelegrins jueus de la Diàspora, a partir del segle I o poc més tard, ja són en molt major nombre i diversitat els cristians que hi van. Els rabins que preguen davant del Mur de les Lamentacions a Jerusalem, l'únic que queda del Temple, han d'acceptar que al seu costat preguin els cristians, fins i tot en la zona més amagada, en principi mig reservada a ells, perquè Isaïes ho diu en el seu llibre i és el compliment d'una profecia divina de l'Antic Testament, a la que no s'hi poden oposar.  

(1) Caldria però tenir en compte també el món islàmic, que cobreix la major part del món on el Cristianisme és minoritari, i si ho considerem així es pot dir que és pràcticament tot el món.

La Verge Maria Mare de Déu, Reina de Cels i Terra

Sabem per la Revelació que la Verge i Mare de Déu per voluntat divina és Reina del Cel i de l'Univers. I això ho confirmen la tradició apostòlica i patrística i el magisteri de l'Església. 

A l'Antic Testament ja hi ha algunes prefiguracions de la Verge Maria com a Reina, com en algunes frases del Cant dels Cants, en alguns Salms i especialment en el 45,  i en altres llocs. Cal tenir en compte que en els temps bíblics els reis tenien moltes esposes a part de concubines i per això la reina era la mare del rei. I si alguns profetes critiquen el culte a una "reina dels cels" és perquè aquestes són falses i no l'autèntica que encara havia de venir al món, per l'estil de com algun critica i li pronostica la caiguda al rei de Babilònia per dir-se rei de reis, quan l'únic Rei de reis veritable és Jesucrist.  

Al Nou Testament encara hi ha més fites explícites. Així a l'Anunciació, l'arcàngel Gabriel li anuncia a la Verge Maria que serà mare del Fill de Déu i descendent del rei David, del qui Déu li donarà el tron de David, el seu pare, i regnarà per sempre sobre la Casa de Jacob i el seu regnat no tindrà mai fi. Així Maria és la Mare del Rei universal i etern i per tant la reina mare. També al llibre de l'Apocalipsi, la Dona vestida del Sol, amb la Lluna als seus peus i una corona de 12 estrelles que dona a llum al Salvador que governarà les nacions és una imatge de la Mare de Déu. Com també és bíblica la consideració de Jesucrist com el Nou Adam i la seva mare Maria com la Nova Eva de la Nova Creació redimida pel sacrifici de Nostre Senyor a la creu i inaugurada amb la seva resurrecció gloriosa. I també caldria citar, com a prova indirecta, el centenar de vegades que hi apareix Regne de Déu o Regne del Cel. 

A la 2ª meitat del segle IV en l'art i a principis del segle V en els escrits, Maria apareix ja reconeguda com a Reina i Mare al costat del seu Fill Jesucrist, Rei de l'Univers. I després del III Concili Ecumènic d'Efes (431) en que s'estableix com a dogma la definició de Mare de Déu, Theotokos, apareixen les denominacions de Reina del Cel, Nostra Senyora i Emperadriu de Cels i Terra, al costat del seu Fill el totpoderós Rei celestial i Senyor de l'Univers, governant d'acord amb Ell, amb una reialesa diferent i superior a la terrenal. 

La Salve Regina, el Regina Caeli i l'Ave Regina Caelorum ja es resaven al segle XII i poden ser molts segles anteriors. Alguna d'aquestes antífones i oracions marianes es remunta al segle XI o X, però alguna d'elles pot ser del segle VI. I també al segle XII estan ja documentades les Lletanies Lauretanes, fixades en la seva forma actual al segle XVI, en les que en diverses ocasions s'invoca i se li suplica a la Verge com a Reina; Reina dels àngels, dels patriarques, dels profetes, dels apòstols, dels màrtirs, dels confessors, de les verges, de tots els sants, concebuda sense pecat original, assumpta al Cel, Reina del rosari, de la família i de la pau, sabent-se que ja al segle VII se li feien súpliques en forma de lletanies a Maria.

I en els misteris del Rosari, el 5è i últim dels de Glòria i últim de tot el Rosari, és la Coronació de la Verge Maria com a Reina i Emperadriu de Cels i Terra. Amb precedents, el rosari es pot remuntar fins a principis del segle XIII amb la visió de la Mare de Déu de Sant Domènec de Guzmán que li hauria mostrat i ensenyat a resar-lo, però la Dormició, Assumpció i Coronació de la Verge es remunten potser al segle II, quan ja són citades, i possiblement al mateix segle I dels fets i de l'inici del Cristianisme. 

Siguem ben devots de la nostra Reina Maria, que tant ens protegeix i afavoreix, i procurem servir-la ben lleialment en aquest món per tal que un dia la poguem veure amb el seu Fill al Cel!     

La clau del Cel

 La Creu és la clau que obre el Cel. 

Una creu al cel astronòmic: la constel·lació de la Creu del Sud

L'emperadriu romana Sta. Helena (c. 247 - c. 330), mare de l'emperador Constantí, va trobar després de 300 anys, la Creu de Jesús a Jerusalem, després d'haver anat a Terra Santa per restituir els llocs cristians i bíblics, per exemple retornant el nom original de Jerusalem a la que des de l'any 138, després del fracàs de la última rebel·lió jueva anti-romana, portava el nom d'Aelia Capitolina. També va construir esglésies als llocs de la vida de Jesús que la tradició cristiana havia conservat, però el seu més gran descobriment, un miracle, va ser trobar la veritable Creu de la crucifixió de Nostre Senyor, la que es va anomenar Vera Creu, soterrada amb d'altres, potser per la pietat primerenca, en el lloc que se li va indicar que la busqués, i així va ser, allà hi era. I per distingir quina era va ser molt fàcil, era la creu que per un do diví amb el seu contacte o proximitat feia miracles com curar malalts o obrar conversions. 

Santa Helena i la Santa Creu com una constel·lació celest, la del Cigne, en l'atlas del firmament 

Coelum Stellatum Christianum (1627) de Julius Schiller (c. 1580 - 1627) i Johann Bayer (1572 -

1625), un intent massa tardà de reemplaçar les constel·lacions amb noms pagans amb altres amb

noms bíblics, per tal de cristianitzar el cel. L'intent no va tenir massa èxit i va ser molt poc usat,

tot i que va ser utilitzat en l' Harmonia Macrocosmica (1660) d'Andreas Cellarius (1596 - 1665)

 i al planisferi estel·lar de l'hemisferi septentrional celest (1706) de Carel Allard (1648 - c. 1706)

La trobada de la creu de la crucifixió per Santa Helena va ser l'any 326 essent autentificada per St. Macari, bisbe de Jerusalem entre 312 i la seva mort cap al 334, al saber-ho  l'emperador Constantí en aquell lloc hi va fer construir la basílica del Sant Sepulcre, consagrada l'any 335 amb una porció de la creu com a relíquia que després, segons una tradició, es va dividir en 3 trossos: un terç es va quedar a Jerusalem, un terç va ser portat a Roma i l'altra terç a la recent inaugurada nova capital de Constantinoble. 

Un cop trobada, la creu de Crist va estar a Jerusalem fins que amb la conquesta persa de la ciutat l'any 614 aquests, que eren zoroastrians, se la van endur al seu país on va passar uns anys, igual com l'Arca de l'Aliança va estar un temps en poder dels filisteus a l'Antic Testament, però la van respectar i l'any 628 amb la victòria bizantina va ser retornada intacta pels mateixos perses. Però amb la conquesta musulmana de Jerusalem de l'any 637 la Creu va començar a desaparèixer, exceptuant les relíquies que quedaven a molts llocs. Tot i que portava segles perduda i a la pràctica desapareguda, els últims informes esporàdics d'haver-la vist algú es perllonguen fins al segle XIII, temps de l'últim avistament suposat o real, aparentment a Damasc. 

Si qualsevol nit contemplem la meravella del firmament estel·lat, que com diu la Bíblia proclama la grandesa i la meravella de Déu, cal recordar que la Creu de Jesucrist i les nostres pròpies creus seguint-lo a Ell són la clau per un dia poder arribar encara molt més enllà, al Cel de la Glòria amb Déu!