El sant bisbe convertit i ordenat sacerdot a Barcelona

El 22 de juny es celebren St. Paulí de Nola i St. Joan Fisher bisbes, i St. Tomàs More. Dels dos darrers, màrtirs durant la persecució que va desencadenar Enric VIII d'Anglaterra al separar-se de l'Església Catòlica ja se'n va escriure en aquest blog en la mateixa data de l'any passat, però no del primer, que és també una personalitat força interessant. 

Un relicari del 1890 de St. Paulí de Nola, a la seva ciutat

Sant Paulí de Nola (c. 352/355 - 431), nascut a l'actual Burdeos, essent escriptor i poeta, havent sigut ja governador de Campània, havent estat casat i estant destinat a ser senador, és va convertir en un procés personal que va començar l'any 390 a Barcelona on també va ser persuadit per una multitud a fer-se sacerdot l'any 394 o 395, però d'on després va marxar aviat, retornant a Campània. La seva vida té diversos paral·lelismes amb el seu contemporani St. Agustí (354 - 430) i cap a l'any 410 St. Paulí va ser escollit bisbe de Nola. Com a bisbe va destacar per la seva eficàcia pastoral i sobretot per la seva caritat per a pobres i necessitats, als que dedicà amb convicció i alegria els seus esforços. Va ser devot de St. Fèlix de Nola (+ 250), prevere i confessor de la fe, la figura del qual havia conegut ja a la seva primera estada a Campània, quan començava a interessar-se pel Cristianisme. Dues iniciatives seves van tenir molta resonància en el futur, una es va interessar per com s'havia convertit St. Agustí i havent-li arribat a aquest, va ser un dels principals motius que l'induiren a escriure les seves Confessions, i l'altre és que se li atribueix l'ús de les campanes per cridar els fidels, que ell començà o almenys popularitzà, per la qual cosa és també el patró dels campaners. Coneixem forces escrits seus, i per a nosaltres té una particular proximitat per la seva conversió i ordenació sacerdotal a Barcelona. Tinguem-lo com un dels nostres i que ens sigui guia i protector! 

Joventut, religiositat, innocència i penitència

Sant Lluís Gonzaga (1568 - 1591), religiós jesuïta italià de puresa angelical, d'un total amor a Déu i d'una caritat fervent amb el proïsme, que el va portar a morir de pesta als 23 anys per la seva dedicació absoluta als malalts de l'epidèmia que va fer estralls a Roma. També va ser molt precoç i estudiós, renunciant de noi a favor del seu germà al marquesat que li corresponia (1) i escollint ser jesuïta per la seva alta qualitat intel·lectual, i el seu mestre i confessor va ser St. Robert Belarmino (1542 - 1621), cardenal i doctor de l'Església, que el va atendre espiritualment en el moment de la seva mort i que al seu torn va demanar i obtenir ser enterrat prop del seu alumne.

St. Lluís Gonzaga de nen, el 1573, ja a prop del seu despertar espiritual i de vocació religiosa  

Se'l representa o com un nen patge, per la seva precocitat intel·lectual i espiritual i perquè hi ha un retrat autèntic seu als 5 anys,  o bé com un jove amb sotana i sobrepellís, amb una creu, un rosari, un lliri i una calavera, pels aspectes més destacats de la seva vida: religiositat, pietat i sacrifici, devoció a la Mare de Déu, virginitat i castedat perfectes i mort prematura. De seguida va tenir fama de santedat i va ser beatificat el 1605, només 14 anys després de la seva mort, si bé la canonització va tenir lloc el 1726, essent declarat un dels patrons de la joventut, com també dels escolars i estudiants i dels acòlits i escolans. 

Que St. Lluís Gonzaga des del Cel pregui i intercedeixi per nosaltres, i especialment pels joves, per tal que Déu ens concedeixi l'alliberament de tota impuresa i una vida virginal i casta a l'estil de la seva, model de puresa, i que els que ja no el podem imitar en la innocència ho poguem fer almenys en el penediment i la penitència per viure sempre en gràcia i deixar-nos santificar segons la voluntat divina, i així entrar com ell a l'eternitat de la Glòria amb Déu! 

(1) Se li atribueix l'afirmació que preferia la glòria de ser fill de Déu i viure plenament com a tal, que la de ser rei de tot el món. En tot cas al seu germà li va dir amb motiu de la seva renúncia al títol i els béns "tu et quedes amb el marquesat i jo professo en religió... el que hi surto guanyant sóc jo". 

Corpus Christi

La Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist

Pròpiament aquesta festa és el dijous després de la Santíssima Trinitat. Com deia la dita: "Hi ha tres dijous a l'any que brillen més que el Sol: Dijous Sant, Corpus Christi i el dia de l'Ascensió". Tots tres es celebraven tradicionalment un dijous, però com que des de fa anys aquí no són festa civil, per motius pastorals els dos últims es traslladen al diumenge següent, per tal que el poble cristià els pugui celebrar degudament. 

En aquesta solemnitat s'agraeix i s'honora particularment, adorant el Santíssim Sagrament, aquest miracle, misteri i maravella de la transubstanciació del pa i el vi consagrats en el Cos i la Sang de Crist, que va instituir l'Eucaristia en el Sant Sopar del vespre abans de l'inici de la seva Passió, per que tinguessim no sols la seva presència invisible però real sempre que estem dos o més cristians reunits en nom seu, sinó, a més del do de l'Esperit Sant que ho fa possible, la seva presència física, material i sacramental, encarnat en el Pa i el Vi després de la consagració. Així a més, no sols Ell es fa present al món i el món se li fa present a Ell en la Missa, sinó que se'ns dona com aliment espiritual, el Pa del Cel que és el de la vida eterna i el Calze de la Salvació que ens neteja del pecat. Perquè com Ell mateix va dir, el seu Cos és veritable menjar i la seva Sang és veritable beguda, i si no ens alimentem d'ells no podem tenir la vida eterna. I com bé s'ha ressaltat, l'Església viu de l'Eucaristia i per a l'Eucaristia. És això el que celebrem especialment el dia de Corpus.  

En aquest miracle, misteri i meravella de la presència real de Jesucrist a l'Eucaristia, Ell és el sacerdot, l'altar i la víctima que s'ofrena, actualitzant sempre i arreu el seu sacrifici a la Creu per a salvar-nos, redimir-nos i alliberar-nos dels nostres pecats i del poder del diable i fer-nos participar de la seva victòria, resurrecció i immortalitat. Com bé diu l'Escriptura, és sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec, el qui oferí pa i vi com oblació al Déu altíssim, Creador del Cel i de la Terra, i a qui Abraham reconegué com al veritable sacerdot de Déu. Jesucrist és l'únic Gran Sacerdot, i els qui ell escull per a ser els seus instruments sacerdotals són els que hi posen la veu i les mans, però els qui realment actuen són Jesucrist i l'Esperit Sant, que transformen el que seria sense ells un recordatori, un memorial i un símbol, en una participació viva i real en el Sant Sopar, en el Calvari i en la Pasqua en cada Missa que un sacerdot seu celebra com a instrument per Ell escollit. 

Quan combreguem, Déu ve al nostre interior i nosaltres fem un tast del Cel. Per això hem de fer-ho sempre en les necessàries, adequades i si pot ser les millors condicions de contrició i gràcia, de fe, esperança i caritat, de pietat, devoció, fervor, puresa i amor, per rebre'l, acollir-lo, abraçar-lo i unir-se totalment a Ell. En la comunió hem de ser conscients de la seva presència real, agraïr i estar contents i feliços del gran do que això representa, estimant-lo i adorant-lo amb tot el nostre cor, la nostra ànima i les nostres forces per ser Ell el Senyor de l'Univers qui sen's dona per tal que participem d'Ell i de la seva Glòria, i també resta al sagrari, per estar sempre entre nosaltres. Tot això que per a nosaltres hagués sigut gairebé inconcebible, se'ns ha donat pel seu Amor envers nostre i és el més gran miracle, misteri i meravella de tots, un fet únic i l'acte suprem a la Creació. Per això hem de demanar sempre que Déu mateix inflami amb el seu Amor el nostre cor, per tal que sigui ben ardent d'amor per Ell. 

I en les aparicions de la Verge a La Salette, a França, l'any 1846, ella li va dir als vidents que hi havia dos pecats que ofenien especialment a Déu. Un eren les blasfèmies i sacrilegis, perquè són el més contrari al respecte, amor, culte i adoració que mereix Déu, per ser Ell qui és, i que participar en aquesta bona relació amb Ell a nosaltres ens eleva i fa molt bé, i per això Déu, que no ho necessita, ho vol de nosaltres. I havent-hi tants pecats greus, el segon que va dir Maria que ofenia especialment a Déu era la inasistència a la Missa dominical i dels dies festius de precepte. I amb tot motiu perquè no sols el 3è manament és el de santificar les festes i en l'oració que el mateix Jesucrist ens va ensenyar diem que sigui santificat el nom de Déu i demanem que vingui a nosaltres el seu Regne, sinó perquè la Missa amb l'Eucaristia és el més gran do que Déu ens dona i no assistir-hi quan està manat és un gran menyspreu i un gran desaire a la Divina Majestat, preferint tota una sèrie d'altres coses a quan Ell es fa present en el més gran miracle de tots, assistència que tant bé ens fa a nosaltres i tant ens convé i per tant Déu ens la mana, pel nostre propi bé etern. Tinguem-ho sempre present i assistim sempre a Missa, fent-ho a més amb tota la consciència, consideració i respecte filial que mereix aquesta trobada personal i col·lectiva amb el Déu de l'Univers i recordant i posant en pràctica en la mesura que sapiguem i poguem que l'Amor només es pot respondre amb el nostre amor!   

Confiem en Déu!

Estem en les mans bondadoses i amoroses de Déu

Ell es cuida de tota la seva Creació

Participant de l'alegria d'unes Noces d'Or

Oficiant la Missa en unes Noces d'Or d'un matrimoni 

Els qui donaven gràcies a Déu per aquest mig segle com esposos, Josep Maria i Anna Maria, es van casar a l'església del Roser de Sant Julià de Vilatorta el 27 d'abril de 1972, dia de la Mare de Déu de Montserrat, i la celebració dels 50 anys va tenir lloc a l'ermita de Sant Roc de Sant Julià de Vilatorta el diumenge 24 d'abril de 2022. 

Fotos d'Eva i Clara Vilamala, cortesia d'elles i d'Anna Rifà

Després de la cerimònia litúrgica hi va haver un dinar familiar a Sta. Eugènia de Berga. I posteriorment el matrimoni va anar a passar uns dies a Montserrat, també dins dels actes d'acció de gràcies per la celebració de l'aniversari. 

Felicitats i que si Déu vol puguin celebrar molts aniversaris més! 

Dos sants màrtirs, mare i fill

Sant Quirze i Santa Julita, màrtirs  

Imatge de St. Quirze i Sta. Julita a la rectoria de St. Quirze de Besora

La tradició situa el seu martiri a Tars l'any 305 amb l'inici de la persecució de Dioclecià i la seva celebració al món catòlic és el 16 de juny. Sempre es cita primer a Sant Quirze, perquè essent un nen d'uns 3 anys, va saber parlar com un adult defensant la seva mare i donant testimoni de que ell també era cristià i volia córrer la seva mateixa sort, i també perquè va ser el primer dels dos en morir màrtir, sent-lo la seva mare a continuació, i per tant en entrar al Cel i començar a regnar amb Crist per sempre. I la seva veneració conjunta a la Terra n'és una mostra.

Altar de l'església parroquial de St. Quirze de Besora. Les fotos són de Joan Arimany.

Molts pobles porten el nom de St. Quirze, com a la comarca d'Osona Sant Quirze de Besora i Sant Quirze Safaja i a la resta de Catalunya Sant Quirze del Vallès, Sant Quirze de Pedret... 

Felicitats als pobles que porten el nom del nen, i de la seva mare, màrtirs. i que els tenen per patrons i en son devots, que ells preguin Déu que ens doni força per ser dignes testimonis de la fe en Jesucrist, Nostre Senyor!

Profetes de l'Antic i sants del Nou Testament

Representació de principis del segle XX d'Eliseu ressuscitant el fill de la Sunnamita

El profeta Eliseu és un dels majors profetes de l'Antic Testament. Deixeble del gran profeta Elies (1ª meitat s. IX aC) Eliseu a partir de l'arrebatament al Cel del seu mestre en un carro de foc al voltant del riu Jordà, va estar actiu al regne d'Israel com el seu successor, aproximadament entre els anys 850 - 800 aC. continuant l'obra i l'esperit d'Elies de retorn d'aquest regne del Nord, corromput per la idolatria, al culte de l'únic Déu real, viu i veritable.  

La que la tradició reconeix com la font purificada per Eliseu, a Jericó 

El nom d'Elies (Eliyahu) significa "El méu Déu és Jahvè" i el d'Eliseu (Elisha) "El meu Déu és salvació". Tots dos tenien relació amb el Mont Carmel i van fer molts miracles mostrant la veritat de l'existència i presència de l'únic Déu autèntic i de la seva actuació totpoderosa. Tant Elies com Eliseu són dos cims dels profetes i de tot l'Antic Testament, amb la revelació de Déu al seu poble escollit, per tal de preparar la vinguda redemptora i salvadora al món del seu propi Fill, Nostre Senyor Jesucrist, per la que en aquell moment faltaven mil anys menys dos segles.

I amb el transcurs de quasi tres mil anys, ja realitzat el canvi al Nou Testament i al món nou salvat i redimit des de bastant més d'un mil·leni i mig, l'endemà de la festa d'Eliseu el 14 de juny l'Església celebra el dia 15 a Santa Maria Micaela del Santíssim Sacrament (1809 - 1865), una religiosa espanyola totalment dedicada a l'adoració divina i a la caritat amb el proïsme segons la voluntat de Déu, fundadora  a partir de 1845 i sobretot de l'any 1856 de les Adoratrius Esclaves del Santíssim Sacrament i de la Caritat.

Sta. Maria Micaela del Santíssim Sacrament (1809 - 1865),
va triar viure l'autèntica aristocràcia, la de la religió i de l'esperit 

De família aristocràtica i molt relacionada amb la Cort reial a Madrid, aquesta santa va preferir la noblesa espiritual, de veritat i duradora a la noblesa temporal, aparent i vana d'aquest món, i així va canviar la seva vida cortesana i de luxe per l'autèntica de l'adoració eucarística a Déu sagramentat i present entre nosaltres, i la caritat volguda i manada per Déu, especialment cap als pobres, malalts, necessitats o errats en la seva vida. I aquesta elevació vital la va portar fins a l'extrem, morint contagiada pel còlera a València, atenent a malalts d'aquesta epidèmia. Una vida molt meritòria que la feu guanyar una noblesa molt més alta davant de Déu, la de la santedat. 

Les seves filles, les Adoratrius Esclaves del Santíssim Sacrament i de la Caritat, trien seguir-la en aquest camí d'estar sempre amb Déu i amb els germans, especialment els més necessitats pel motiu que sigui, sense jutjar ningú sinó al contrari ajudant a tothom a recuperar la seva dignitat humana i de fills de Déu. I la seriositat del seu compromís es veu en que durant la Guerra Civil 27 membres femenines de la Congregació van morir màrtirs per la fe, de les quals 23 d'elles, assassinades a Madrid el novembre de 1936 per ser membres de l'Orde ja han tingut el reconeixement de beates. 

Que Déu protector i redemptor dels homes, que es manifesta admirable en els seus escollits i que va fer passar l'esperit d'Elies endut al Cel al profeta Eliseu ens concedeixi pel seu Fill Jesucrist Nostre Senyor un augment dels dons de l'Esperit Sant a fi que plens del do profètic poguem donar testimoni arreu que Ell ens és present i provident, i que Déu que estima els homes i perdona els nostres mancaments ens doni també aquell esperit d'amor i generositat que va moure Sta. Maria Micaela a descobrir-lo en els més pobres i necessitats de la nostre ajuda i així col·laborem amb Déu a salvar ànimes i portar-les al Cel!