Siguem alegres!

  

  

Amb la vera alegria, la del seguidor de Crist i membre de la seva Església, que així ha trobat la veritable felicitat en aquest món i en l'altre!

 

                 

                   

Una misteriosa alegria els fa somriure! 

I si ells l'han trobada i viscuda, també nosaltres podem fer-ho, amb l'ajuda de Déu! 

Fotos: Bisbe Alain de Raemy (1959), St. Enric d'Ossó (1840 - 1896),  Germanetes dels Pobres en una professió presidida pel bisbe, Sisters of Life,  Gna. Clare Crockett (1982 - 2016), Chiara Corbella-Petrillo (1984 - 2012) que va donar la seva vida per que el seu fill pogués néixer,  i el missioner a Alaska Segundo Llorente (1906 - 1989).  

L' alegria més gran

El diumenge III d'Advent és l'anomenat diumenge Gaudete, o de l'alegria. I com que el diumenge és el primer dia de la setmana, tot i que en les nostres terres els calendaris ja fa anys que el situan al final, tota la setmana 3ª de l'Advent és la de l'alegria, perquè el Naixement de Déu al món ja és a prop. 

És un bon moment per tractar de l'alegria. Déu ens vol feliços no sols en l'altre món sinó també en aquest, i això és així perquè ens estima. I perquè en Ell tenim la nostra felicitat completa i la nostra alegria plena, una cançó de Taizé en alemany ho diu molt bé: 

Behüte mich Gott, ich vertraue dir

Du zeigst mir den Weg zum Leben 

Bei dir is Freude, Freude in fülle (1)

La tristesa no és un senyal de proximitat amb Déu, sinó d'allunyament. El sant Rector d'Ars deia que quan se sentia trist anava de seguida a confessar. I és ben coneguda l'expressió popular "un sant trist és un trist sant". Déu ens ha creat per ser feliços i amb Ell ho podem ser fins i tot en les dificultats i contrarietats de la vida, fins les més greus i difícils, com en el cas dels màrtirs.

 

La veritable alegria, la de debò, és la d'estar amb Déu

Perquè la veritable alegria humana és la bona relació amb Déu i qui té a Déu amb ell no pot estar trist. Les alegries mundanes són fugisseres, mai omplen del tot i totes les pecaminoses acaben essent profundament decebedores i amb regust amarg. Igual passa amb les penes i problemes d'aquest món, mai són insuperables. En canvi l'alegria de la vida bona, seguint la religió, és diferent, superior i perdurable, tot i que pugui ser d'efectes menys visibles. Dues anècdotes ho exemplifiquen:

La primera als anys 1970s, i concretament cap a mitjans de la dècada. Durant un temps vaig tenir unes converses profundes amb un conegut de la família, que estava compromés políticament i feia activisme social. Potser em volia guanyar per a la seva causa, perquè m'explicava com canviarien les coses quan hi hagués democràcia, que segons ell deia seria com una mena de paradís a la terra (2). A canvi jo li explicava coses de la religió catòlica (3). Aquestes converses, espaiades en el temps, que feiem quan ell apareixia de nou i em volia convèncer, sense dir-ho explícitament, es van perllongar una temporada. En l'última que vam tenir, més llarga i profunda que l'habitual, quan jo li rebatia els seus arguments dient-li que l'important era deixar-se salvar per Déu i acollir-se a Ell i que això es feia a l'Església Catòlica, al final el meu interlocutor es va mig enfadar, va perdre una mica els nervis i les formes i em va dir, per a gran sorpresa meva, "No pot ser que l'home pugui ser tan feliç!" i fins i tot afegint, si la memòria no em falla, "Els éssers humans no tenen dret a ser tan feliços!" i aquí ho va deixar i a partir d'aleshores les converses no es van repetir per decisió seva, perquè ell havia perdut l'interès o em deixava per impossible segons el seu punt de vista, perquè a mi m'hagués agradat seguir-ne parlant (4). 

Com que jo li parlava dels 10 manaments de la Llei de Déu, de les prohibicions i obligacions, dels sacrificis i renúncies que essent jove et suposava seguir una vida religiosa i en gràcia, tal com jo ho veia llavors, vaig quedar molt estranyat per la seva sortida, amb la que es va acomiadar i pensava "quan li he parlat jo de felicitat?", però es veu que implícitament tota la meva explicació ho mostrava, i a més que ell, que no ho havia sigut mai gaire i finalment havia deixat de ser creient per a ser-ho d'ideologies i de canvi polític en els que posava la seva il·lusió i esperança, potser perquè era uns quants anys més gran i tenia molta més experiència de la vida se n'adonava més i millor que jo, encara neòfit en aquell moment, devia ser cap a l'any 1973, i potser també en part el 1974, de quina era la proposta que feia la religió en general, i la cristiana catòlica en concret: la d'una gran felicitat i alegria, molt superior a qualsevol que es pogués trobar en altres llocs en aquest món. 

No sols per la pau i serenitat incomparables de la bona relació amb Déu, sinó també humanament parlant per, seguint els preceptes i la pràctica religiosa, dur una vida humana digna, protegida i ser capaç d'evitar el mal i de fer el bé. I aquesta vida neta i pura, que endevinava que n'era l'objectiu, a ell li xocava, perquè tot i essent idealista en teoria coneixia més la realitat i la vida, amb els seus problemes, i veia a on anava a parar realment la proposta: a una alegria que no era com les d'aquest món, i que tot i no creure-hi se n'adonava que era molt superior. I es negava a creure que fos possible, és a dir que és negava a creure que a la vida es pogués trobar tanta felicitat, i a més que ens fos donada gratuïtament. Doncs així va anar aquest fet que sempre he recordat, perquè em va avançar la lliçó de l'alegria incomparable de la fe, que jo vivia però no conceptualitzava i gairebé no n'era ni massa conscient, de ser tan feliç, perquè em faltava comparació amb la situació d'altres consciències (5).

La segona anècdota, molt més recent, de fa cosa d'uns anys. Una persona molt propera, de la meva família, de qui ho conec de primera mà. Era un matí de finals d'agost i estava esperant a un ambulatori a que l'atengués el metge. Aquell dia, al final ja de les vacances d'estiu, estava sol a la sala d'espera, potser per l'hora que era, a part d'ell no hi havia ningú allà, ni infermera, ni administrativa, ni cap altre pacient. Portava uns dies molt pessimista i preocupat, tenia problemes a la feina i en altres àmbits i s'acabava de fer uns anàlisis que li havien indicat i dels qui ara esperava el resultat, perquè tampoc es trobava massa bé. En aquell moment entraren un pare, un home jove i molt alt, i el seu fill, un nen petit i només entrar sent que el nen diu "papa, aquest jove està content" i, estranyat, va pensar d'entrada que es referien a algú que acabaven de veure abans d'entrar. Es seuen darrere seu a una certa distància i torna a sentir al nen "perquè està content, aquest jove?" i el pare parlant en veu baixa "calla, fill, calla...". Va mirar a tota la sala, però estaven sols, i llavors es va estranyar, perquè primer ell era un adult i sobretot perquè estava tenint pensament molt grissos sobre la seva situació a la vida. Va sortir una metgessa i el va cridar, i el nen mentre ell hi anava va fer una altra observació amb la que va quedar clar que sempre s'havia referit a ell i fins la doctora va somriure "els nens, ja se sap..." va comentar després, indicant que a aquella edat diuen el que pensen. 

I mentre feia la visita, pensava en allò de que el nen l'havia vist content i no s'ho explicava, perquè era el que menys s'hauria pensat, donades les seves preocupacions i els problemes que tenia. I com que és creient i practicant, a la consulta mateix o poc després, va arribar a la conclusió: "si aquest nen, no sé perquè. m'ha vist content, tot i la meva situació, la única explicació que li trobo és que dec estar en gràcia de Déu" i que aquell nen petit d'alguna manera ho havia copsat (6). Perquè quan un està en gràcia de Déu, les dificultats, per moltes i greus que siguin, són com una tempesta en alta mar, que agita la superfície amb grans onades, però que a partir d'una certa profunditat tot està ben calmat, les turbulències són superficials. Quan va sortir de la visita, alleugerit, els dos ja no hi eren a la sala d'espera, els devia haver cridat per visitar-los un altre metge o la infermera. I a més els anàlisis havien sortit molt bé, no tenia res, a part d'estar decaigut d'ànim. 

Després, aquells problemes que tan semblava que l'afectaven es van anar esvaïnt, no era tot tan greu com havia arribat a imaginar-se, ni molt menys, ni a la feina, on va ser una cosa passatgera, ni en els altres camps de la vida que també veia complicats i difícils en aquell final d'estiu, tot va anar retornant a la normalitat. Així doncs resultava que s'havia capficat en va, que els seus temors eren infundats. I a més, pensant en aquell episodi i quan l'explicava, va donar-se'n compte de que havia succeït un 28 d'agost, la festa de St. Agustí, i li va semblar que havia sigut providencial, una ajuda divina que li havia fet veure la seva situació real, com en el cas, que va recordar de seguida per associació perquè el coneixia, del sant i el nen petit a la platja. I de petites providències com aquesta a la vida n'hi ha moltes, algunes de les quals per l'oportunitat i pels efectes que produeixen són quasi miraculoses.  

"Ens has fet per a Tu, i el nostre cor està inquiet fins que reposa en Tu", diu també St. Agustí. Déu és l'únic que ens pot omplir i saciar el nostre desig més íntim i més essencial a la nostra naturalesa. En comparació, tots els èxits i plaers d'aquest món no són res com tampoc les diversions o distraccions, que com a molt són substituts inadequats i succedanis imperfectes. "La frivolitat és un estat tràgic de vida" és l'afirmació d'un filòsof, ara no recordo quin, però que tenia tota la raó per dir-ho. Quina és la veritable alegria ho mostren els creients convençuts, els devots i sobretot els sants, fins arribar a la "perfecta alegria" que deia Sant Francesc d'Assís, la que prové de la total conformitat de la pròpia voluntat amb la voluntat de Déu, sigui el que sigui el que succeeixi. I aquest alegria ningú ni res la pot treure, com diu aquella cançó religiosa "La nostra alegria ningú no ens la prendrà!". 

(1) Guarda'm Déu, jo confio en tu / Tu em mostres el camí de la vida / Amb tu hi ha l'alegria, l'alegria plena.

(2) En ocasions he pensat, ja que no el vaig veure més, que no ja ara, amb el terrorisme, les guerres, la crisi econòmica, política, social i cultural, la pandèmia i les restriccions, sinó tan sols 10 o 12 anys després, o menys, ja devia haver quedat molt decebut de com anaven les coses i el diferent que eren del que ell es pensava que serien, però aquesta és una altre història.

(3) Tot i que sempre havia estat creient, vaig estar uns anys entre els 14 i els 18 en que no era practicant, i vaig tenir una conversió  molt forta el novembre de 1972, una nit a continuació de la qual vaig anar l'endemà a confessar als Claretians i vaig començar a viure realment la fe amb l'assistència a Missa dominical, la pregària diària, confessions freqüents i procurant viure sempre en gràcia de Déu i ho vaig viure amb molt fervor com sol passar en aquests casos, i em vaig sentir content i feliç com no ho havia experimentat mai. Al setembre de 1973 una segona conversió encara, no tant radical com la primera però que va ser com un esglaó més, em va donar encara més tranquil·litat d'esperit, seguretat i benestar. I per tant savia de què parlava.

(4) Com he fet posteriorment en altres èpoques de la meva vida, per exemple recordo unes també intenses durant una temporada amb el pintor Àngel Corominas, en que parlavem de tot, però sobretot de religió, el sentit i significat de la vida, la veritat de la religió catòlica i temes similars, ja que ell tenia una forta tendència filosòfica.

(5) Com també perquè vaig passar una època d'escrúpols, que em privava de veure allò important de base. Un confessor em va haver de dir "No pensi en pecats, pensi en virtuts!". Com he sentit a dir en algun lloc, era molt feliç però no n'era conscient que ho era, i em capficava amb petiteses, que en el fons eren temptacions que m'ho volien espatllar. I això que aviat vaig conèixer el que deia al respecte St. Alfons Maria de Liguori, el gran moralista: "Qui fa de coses petites pecats greus, acaba fent de pecats greus coses petites", però durant força temps no m'ho aplicava a mi mateix. Va ser amb els anys que vaig guanyar experiència espiritual. 

(6) I encara que en això altre no s'hi va fixar gaire i no hi va pensar més, davant del molt més decisiu "content", també li havia dit "jove" quan ell estava ja entrant a la maduresa. Aquell nen, que havia sigut com un àngel en el sentit de transmetre-li un missatge divinament inspirat, també a més de content el veia jove, perquè tot i l'edat ho era d'esperit. "Un té l'edat dels seus pecats" diu una dita. 

Flama d'Amor viva

Sant Joan de la Creu (1542 - 1591) és un gran sant carmelita i dels més coneguts, junt amb la seva contemporània Santa Teresa de Jesús (1515 - 1582) i Santa Teresa de Lisieux (1873 - 1897), les flors més vistoses del Carmel, tot i que n'hi ha d'altres. 

Comparteix molts punts en comú amb Sta. Teresa de Jesús, a la que va conèixer i van ser amics i col·laboradors: tots dos van ser grans místics, dels més elevats de la Història, que van arribar a uns alts cims de l'esperit, i tots dos van ser reformadors. A més tots dos van ser reformadors de la seva Orde del Carmel, cercant un major rigor i austeritat, i tots dos van escriure llibres que s'han convertit en clàssics de l'espiritualitat, del pensament i fins de la literatura, i si Sta. Teresa escriva en un estil molt propi seu, a volaploma de les seves idees i com volgudament descurat en ocasions, St. Joan escriu en un estil excels, sublim, que és una joia literària, essent un dels millors poetes de tots els temps, i no sols dels de llengua castellana, sinó de la universal. I no són uns elogis exagerats. 

El que no busca la Creu de Crist, no troba la glòria de Crist (St. Joan de la Creu)

A més tots dos són sants no sols de molts ensenyaments valuosos, que també perquè cada frase seva ho és per a qui ho sap copsar i valorar, sinó de vida exemplar i modèlica, tots dos fent molts miracles ja en vida. Hi ha una anècdota, poc coneguda i potser apòcrifa  però que va donar motiu a que es pintés com a mínim un quadre, si no algun més i tot, en que en una reunió que van tenir els dos a soles van començar a parlar de coses tan elevades respecte a Déu i el seu Amor, que la monja que els hi va portar i que havia sortit per atendre algú que demanava, quan va tornar del recado i els va venir a veure a la sala on estaven se'ls va trobar a tots dos levitant i en èxtasi, aparentment aliens a les coses d'aquest món, de tant alta contemplació en que estaven. I essent tan grans contemplatius, no es res d'estrany que hagués succeït així. 

El Crist dibuixat per St. Joan de la Creu (1572). Té una certa semblança amb
el Crist de Grünewald del retaule d'Isenheim (c. 1514) i va fascinar a Salvador
Dalí, que inspirant-se en ell, va pintar el "Crist de Sant Joan de la Creu" (1951)

Perquè els monjos en general viuen lliures del món i de cara a Déu, l'eternitat i l'infinit. I els de clausura encara més, vivint aïllats i lluny del món, i entre ells Ordes com el Carmel, la Cartoixa, la Trapa i algunes més són les més exigents i estrictes en quan a silenci, dejunis, mortificacions, soledat i oració, vivint una vida que és ja un tast de les glòries i alegries de la joiosa vida futura i eterna, que compensa amb un escreix molt superior a tots els sacrificis i renúncies dels pobres i pàl·lids plaers temporals i mundans, tan efímers i decebedors (1). És una felicitat suprema, incomparable, que només coneix el que l'ha experimentat, i que és quasi inenarrable i inexpresable. 

Però dins d'aquesta felicitat també hi ha graus, i les més altes cotes les assoleixen, per voluntat i do divins, alguns com aquests grans sants. Que com St. Joan de la Creu amb els seus escrits ens deixen entrellucar i entreveure alguna cosa dels cims tan excels que han vist i viscut. Noche oscura del alma, Subida del Monte Carmelo, Cántico espiritual, Llama de Amor viva... Les poesies, d'una alçada espiritual extraordinària, ja ens transporten a un món diferent, el de la intimitat creixent amb Déu, i les dificultats, obstacles i proves que s'hi troben, que poden desanimar al neòfit en el camí si no té prou experiència o un acompanyament espiritual com el que St. Joan de la Creu dona, amb moltes pistes i situacions de l'ànima reconeixibles, avisant també que hi ha camins que fallen en el seu objectiu. Però quan es llegeixen els seus comentaris, un se'n adona que no n'havia vist més que unes pinzellades superficials, i encara potser alguna l'havia equivocat. Perquè en els comentaris hi ha molt més i en ells encara s'endevinen més coses per descobrir. Són unes obres mestres de la guia espiritual i uns clàssics, que quan es rellegeixen s'entenen millor i sempre s'hi descobreixen coses noves.  

El Monte Carmelo o Monte de Perfección, dibuix de St. Joan de la Creu 

A tots els qui vulguin progressar en la seva vida espiritual els hi convindria llegir a St. Joan de la Creu, però llegir-lo a poc a poc, meditant el que allà es diu, perquè el text és molt dens. I sovint cada frase dona per meditar molt i de cada pàgina se'n podria escriure un llibre. Perquè St. Joan diu coses que sorprenen com "Para llegar a donde no sabes, has de ir por donde no sabes", "Quien supiere morir a todo, tendrá vida en todo"  o "Para venir a gustarlo todo, no tengas gusto en nada" i moltes similars, aparents paradoxes que mostren veritats i realitats molt més altes que les d'aquest món, divinament inspirades. 

Nostre Senyor Jesucrist en ensenya que qui vulgui anar amb Ell i ho faci, agafant la seva creu i seguint-lo, trobarà molts més dons ja en aquesta vida dels que ha deixat, "i també persecucions", afegeix. I St. Joan de la Creu en va patir, va ser difamat, denunciat i empresonat per la Inquisició durant una temporada, fins que se'l va trobar innocent i va ser absolt. Però també va tenir altres dificultats i problemes, que va encaixar amb esperit senzill, humil, "acceptant la vida tal com és", tal com ell mateix recomanava, dient que aquest era "el secret de la vida". Fins a un que, volent consolar-lo o animar-lo, però fent-ho de manera humana, dient-li quan injusta havia sigut la seva acusació i condemna, li va contestar una cosa així com "no m'ho diguis, que no em fa cap bé, si va ser voluntat de Déu permetre-ho hem d'acceptar del tot que hagi sigut així", o quelcom semblant. 

I així, per la seva saviesa espiritual, avui St. Joan de la Creu és Doctor de l'Església. En les seves ensenyances, a més de la negació d'un mateix i del camí de l'ànima cap a Déu, recalca la importància de l'amor: "Quien a su prójimo no ama, a Dios aborrece" i "Al atardecer de la vida nos examinarán del amor", perquè hem sigut creats per Amor i la meta de la nostra vida és viure per sempre en l'Amor. Per això en el moment de la seva mort, quan els seus companys frares li volien resar les oracions del moribund, St. Joan de la Creu els hi va dir "No cal, estic preparat, aneu-me llegint el llibre del Càntic dels Càntics...", el llibre de la Bíblia que més parla de l'amor, humà i diví, i així ho van fer.  

Com diu la seva oració memòria: "Oh Déu, Vós heu inspirat a Sant Joan de la Creu, prevere, una abnegació perfecta de si mateix i un amor extraordinari a la Creu; concediu-nos de seguir constantment les seves petjades i així arribar a la contemplació eterna de la vostra Glòria. Per Crist, Senyor nostre. Amén". 

(1) Una oració, que crec que és del Trisagi a la Santíssima Trinitat, ho diu ben clar: "Com em podran enganyar, Senyor, els vans plaers d'aquest món si cap d'ells es pot comparar al més mínim dels consols que Vos doneu a una ànima devota que us és fidel".  

Filla de la llum, res la separà de l'Amor de Déu

Santa Llúcia (c. 283 - 304) era de Siracusa. El seu nom en llatí vol dir "portadora de llum" o "resplendent". La seva festa es celebra cada any el 13 de desembre, a l'inici de les festes nadalenques. 

Una imatge de Santa Llúcia, amb una relíquia seva

De família rica, era una noia molt cristiana, que havia fet vot de castedat en secret. Un jove pretendent seu va aconseguir dels seus pares l'acord que li donarien en matrimoni, ja que n'estava molt enamorat de la seva bellesa i, es diu, sobretot dels seus ulls meravellosos. Però Sta. Llúcia va donar el seu dot de casament, repartint-lo entre els pobres, i es va negar a casar-se. El pretendent, al veure's rebutjat i sentint-se desairat, la va denunciar com a cristiana davant el governador i aquest davant la seva negativa a sacrificar als ídols la va condemnar a diverses penes (1) i després la va fer morir màrtir. 

Altar a San Geremia, Venècia, amb el cos de Santa Llúcia

És una de les set verges que, junt amb la Verge Maria, surten cites a la pregària eucarística del Cànon Romà: les santes Felicitat, Perpètua, Àgueda, Llúcia, Agnès, Cecília i Anastàsia, demostrant que el seu culte és molt antic, dels primers segles cristians. En el cas de Sta. Llúcia sembla que tan d'hora com l'any 313, tot just després de l'Edicte de Milà de l'emperador Constantí (2), a l'inici de la "pau de l'Església", ja se li va dedicar una església a la seva localitat natal de Siracusa, en tot cas està documentat que al segle V es venerava el seu sepulcre a Sicília. El relat grec de la passió de Sta. Llúcia és també del segle V i el llatí un segle posterior, i tots dos concorden força i a més són bellísims. I a St. Apolinar de Ràvenna, c. 560, Sta. Llúcia és una de les verges de la processó d'acompanyament, amb la torxa de la llum encesa i portant a les mans la corona. 

Processó de Santa Llúcia, el 13 de desembre, a una església de Suècia, l'any 2006

La devoció a Sta. Llúcia s'ha mantingut al llarg dels segles. És la patrona dels cecs, dels oftalmòlegs, de les persones amb problemes a la vista, o que la usen molt i la necessiten mantenir en bones condicions, com modistes, cosidores i moltes professions més. En molts llocs es celebra la Nit de Santa Llúcia, o el Día de Santa Llúcia, amb processons, llums i en algun cas foc, essent molt coneguda la Festa de Santa Llúcia a Escandinàvia. 

Senyor, que la intercessió gloriosa de Santa Llúcia, verge i màrtir, ens ajudi a celebrar ara el seu martiri i a fruir per sempre de la seva glòria! 

(1) La primera d'elles segons la tradició va ser la de ser violada en un prostíbul, però Sta. Llúcia, plena de l'Esperit Sant, es va mantenir inamovible i per més que ho intentaren de diverses maneres, no van aconseguir moure-la per portar-li. Per això hagueren de desistir  i a continuació la van torturar físicament, sense lograr que desistís i al final la van matar a espasa.  

(2) A qui els cristians del seu temps devien considerar com un nou "centurió al peu de la Creu" que es convencia que "veritablement aquest home era el Fill de Déu".

La imatge més miraculosa de la Mare de Déu

La Verge de Guadalupe té una imatge no feta per mans humanes i que és molt miraculosa. El seu origen està en unes aparicions marianes a Mèxic l'any 1521. 

Una versió de la imatge de la Verge de Guadalupe, la més miraculosa de les de la Verge Maria

En les aparicions que començaren tan sols 10 anys després de la conquesta espanyola de Tenochtitlan, i parlant-hi en nàhuatl a St. Joan Diego Cuahutlatoatzin (1474 - 1548), un indi chichimeca cristià pietós i devot, Nostra Senyora es va presentar com "la Sempre Verge Maria, Mare del Déu veritable", destacant la seva virginitat perpètua, en el diàleg que van tenir li va mostrar la seva protecció, dient-li que res li turbés ni espantés, "No estic Jo aquí, que sóc la teva Mare?", i després de la 4ª i última aparició seva al turó del Tepeyac , li va dir que tallés unes roses que havien florit miraculosament allà i que anès - ja  que com li va dir la Verge, al seu oncle Juan Bernardino (c. 1456 - 1544), que s'estava morint i li demanava que anés a buscar un confessor, Ella també se li havia aparegut i l'havia curat de la seva greu malaltia - i les ensenyés al bisbe de Mèxic, el franciscà Juan de Zumárraga (c. 1468 - 1548), que havia sigut escollit com a tal l'any 1530, però no fou consagrat com a bisbe fins el 1533 a Espanya, en un viatge que hi va fer, i que exercí plenament de bisbe de Mèxic entre 1534 i 1548, essent nombrat arquebisbe el 1547. 

Quan el vident, que portava embolicades en la seva capa aquelles flors, no pròpies del Nou Món, ni de la zona àrida del Tepeyac, ni de l'època hivernal, se les va mostrar al bisbe Zumárraga, aquest no sols va quedar molt sorprès pel miracle, sinó que en la capa hi va aparéixer miraculosament una imatge de la Mare de Déu, amb un aspecte de mestissa d'índigena mexicana (1), però que també s'assemblava a Nostra Senyora de Guadalupe, una imatge de finals del segle XII a Extremadura (2). A més el nom que va dir el sant, Coatlaxopeuh, que en nahuatl vol dir "La que xafa (el cap de) la serp", s'hi assemblava molt (3). En la imatge Maria portava un llaç a la cintura, indicant que estava embarassada, és a dir que portava el Crist en les seves entranyes virginals, i que per tant aquest també estava present. Era el 12 de desembre, en el calendari julià vigent llavors, del 1531. 

El bisbe Zumárraga, tot i que tota la seva vida va guardar silenci sobre l'aparició, va ordenar de seguida que es posés la capa amb la imatge a la catedral de Mèxic, amb una cerimònia solemne que les cròniques diuen que ell mateix va presidir. A continuació es va construir al lloc de les aparicions, segons el desig que  havia expressat la Verge Maria en una d'elles, una petita ermita mariana molt senzilla, que amb el temps es va anar ampliant, i avui són dues grans basíliques, l'antiga i la moderna, que atrauen milions de peregrins de Mèxic i d'arreu, essent un dels santuaris més visitats del món. Així es va complir l'encàrrec de la Verge. 

I encara que al principi no se'n va parlar gaire, des del principi començaren els miracles, sobretot de guaricions. Com també va ser un miracle que just a partir de llavors la cristianització de Mèxic avancés moltíssim, ja que els indígenes es convertien acceleradament, de manera que es van tenir que fer catequesis especials per poder-los donar el baptisme que demanaven en un gran nombre sempre creixent. A mitjan s. XVI la devoció a l'advocació i a la seva imatge, fins llavors bastant pròpia principalment dels indígenes, es va estendre molt també entre els criolls i espanyols del Virregnat hispànic, i és llavors quan es fa realment popular, i es troba ja documentada.  

Altres miracles de la imatge de Nostra Senyora de Guadalupe són que la capa dita en nahuatl "tilma" on està gravada, feta de material senzill, no sol durar més d'unes poques dècades abans de començar a deteriorar-se i acabar desfent-se, però la de la imatge porta gairebé 500 anys conservada en perfectes condicions. I molt recentment, al segle XX, l'anàlisi fotogràfic de la imatge ha permès descobrir, en les pupiles dels ulls de la Verge, una mena de reflex del que veien els seus ulls quan es estampar i va aparèixer, com passa en la visió humana. I el resultat de l'estudi amb gran augment, des del seu descobriment el 1929 a l'anàlisi digital més acurat del 1979,  ha estat espectacular, doncs s'hi veu un grup de persones al bisbat just en el moment del miracle de l'estampat de la imatge: un indígena mexicà assegut que mira amunt en un gest d'atenció i respecte, un ancià que s'ha identificat amb el bisbe Zumárraga, un home jove amb cara de sorpresa que podria ser el traductor de nàhuatl Juan González al servei del bisbe, l'indi St. Joan Diego amb un barret de cucurutxo propi dels treballadors indis del camp del Mèxic d'aquell moment, una esclava negra i un home blanc amb barba no identificat que mira atentament el contingut de la tilma. Però encara s'ha trobat més recentment en l'interior dels ulls de la Verge, una segona imatge molt més petita, d'un grup familiar nadiu amb el pare, la mare, uns quants nens i dos adults (4). 

El que es veu a la pupila, ressaltat. La fletxa assenyala a 
l'indi Sant Joan Diego, en el moment d'abocar les flors.

I encara n'hi ha més, entre d'altres que les estrelles que hi aparèixen corresponen a la situació del cel sobre Mèxic aquell dia o que no hi ha cap rastre de pintura en la tela, no sabent-se com és que hi apareix la imatge (5) o que quan l'any 1791 en un cantó hi caigué accidentalment àcid nítric del que usaven per netejar el marc de plata, el tros de tela afectat no sols va resistir sinó que amb el temps es va anar reparant sol, quedant tant sols una lleugera decoloració, o que quan l'any 1921 un terrorista hi deposità davant una potent bomba, l'explosió ho destruí tot al voltant i fins provocà danys en edificis, però la tela amb la imatge i fins i tot el vidre que la cobría van sortir indemnes, totalment intactes.  

Altres miracles famosos ocorreguts per la intercessió de la Verge Maria sota l'advocació mexicana de Guadalupe han sigut el final d'una epidèmia a Mèxic l'any 1554 després d'una processó amb pregàries a la Verge Maria; la salvació d'uns mariners que havien naufragat en alta mar l'any 1751, després d'encomanar-se a la Verge, a la que digueren haver vist a l'horitzó calmant les aigües, tots sobrevisqueren i foren rescatats; que la perillosa epidèmia de tabardillo, una malaltia infecciosa causada per una rickettsia, que afectà a Mèxic l'any 1965 desaparegué després d'una novena que es va fer a la Verge de Guadalupe... 

Hi ha molta devoció a aquesta advocació de la Mare de Déu a Mèxic, a tota Amèrica i Filipines, a Espanya i a altres països, i s'està estenent per tot el món. Que ella ens miri sempre, vetlli per nosaltres, ens guiï, consoli i protegeixi, que com a mitjancera de totes les gràcies ens en doni en abundància, i que  intercedint per nosaltres pregui a Déu per la nostra salvació!   

(1) Però amb els cabells llisos i un vestit semblant als altres marians, com el que porta la Immaculada Concepció. 

(2) El nom d'origen àrab del topònim Guadalupe podria significar "riu d'amor" o "riu de llum", entre altres accepcions. 

(3) La imatge de la Verge de Guadalupe espanyola és una de les "Verges negres" i és de pell més fosca que la mexicana. Va ser descoberta miraculosament al segle XIII, amagada sota terra, per una aparició de la Verge a un pastor i està ben documentat el seu culte des del 1326. Els descobridors i conqueridors espanyols a Amèrica, molts dels quals eren extremenys, i també de Castella, regió on era molt coneguda i venerada al segle XV, li tenien molta devoció. A més, un altre element a tenir en compte és que al monestir de Guadalupe és on va tenir lloc la trobada al gener de 1492 entre els Reis Catòlics i Colom en que es va decidir finalment que fes el viatge exploratori per l'Oceà Atlàntic.

(4) En total són 13 figures en un espai de 8 mil·límetres.

(5) De fet es diu que si se la mira a menys de 10 cm només es veu la tela de magüey, sense cap imatge. Estudis científics amb làser han mostrat que la imatge que es veu no està ni en l'anvers ni en el revers de la tela, sinó a 3 dècimes de mil·límetre per sobre d'aquesta, essent un misteri de què està feta. També s'afirma que els ulls de la Verge Maria a la imatge sembla com si estiguessin vius, ja que les pupil·les es fan molt lleugerament més petites amb il·luminació intensa i molt lleugerament més grans en cas de poca il·luminació, o sigui que ve a ser com si la Mare de Déu mirés a través d'ella i veiés als qui la contemplen.    

Lloar els sants

Lloar els sants és lloar l'Esperit Sant que els santifica. 

Sant Dàmas I (304 - 384) va ser Papa de Roma des del 366 fins a la seva mort. Nascut a Hispània, havia sigut secretari del Papa Liberi (352 - 366), al que va acompanyar a l'exili durant el nomenament de l'antipapa Fèlix II (355 - 358) qui va morir retirat l'any 365.

St. Damas i St. Jeroni, altrelleu de c. 1757 a Madrid, Museu del Prado

Quan la seva elecció, hi van haver greus disturbis a Roma, amb violència i força morts, perquè hi havia tres partits que volien que el seu candidat fos elegit, uns donaven suport a St. Damas, d'altres a un successor de Fèlix i encara els arrians, molt poderosos en aquell moment, que pretenien que fos escollit un arrià. Cal tenir en compte que poc abans d'aquests fets hi havia hagut el regnat de Julià l'Apòstata (361 - 363) que havia intentat restablir el poder del paganisme, i que els pagans eren encara una força en joc, doncs la religió cristiana catòlica no es faria la religió oficial fins el decret de Teodosi del 380, que no seria del tot efectiu fins que Teodosi va dominar tot l'Imperi el 391. Essent una època de continues grans lluites, amb guerres interiors i exteriors i greus conflictes ideològics, aquests disturbis, que van acabar amb una massacre, van enterbolir la seva elecció, molt combatuda i disputada. Pitjor encara, els seus enemics l'acusaren d'haver instigat algunes de les violències letals, però el cas fou investigat per les autoritats imperials i St. Damas fou trobat innocent i absolt. 

Tot i així el diaca Ursici, que va morir després del 385, va ser proclamat antipapa el mateix any 366 i va exercir breument com a papa fins el 367, en que va ser deposat i St. Damas reconegut com el papa autèntic. No va ser la única vegada en que la calúmnia i la maledicència van perseguir a St. Damas, també va ser acusat falsament davant de l'emperador de deshonest i adúlter en una altre ocasió l'any 378, però, un cop examinat el cas, de nou en va sortir com a víctima d'una acusació infundada i sense base, com fou reconegut per l'emperador Gracià (375 - 383) primer, i després per un sínode de 44 bisbes que a més va excomunicar als dos acusadors. Ursici, que havia seguit intrigant i que amb motiu de les acusacions del 378, potser instigades per ell o els seus partidaris, havia intentat tornar a ser papa però no ho va aconseguir i va ser exilat temporalment, encara ho va intentar un últim cop a la mort de St. Damas el 384, però llavors l'emperador el va desterrar definitivament, de per vida. 

St. Damas va fer grans obres durant el seu pontificat: va encarregar al seu secretari St. Jeroni la nova traducció llatina de la Bíblia des dels originals hebreu i grec, la versió després coneguda com a Vulgata, que va ser la oficial de l'Església i confirmada com a tal pel Concili de Trento al segle XVI; va convocar l'any 382  un sínode en que seguint la llista de la carta de St. Atanasi del 367 va fixar el cànon bíblic de l'Antic i del Nou Testaments, que va ser confirmat pels sínodes de Cartago presidits per St. Agustí i per un altre papa a inicis del segle V; va combatre les heretgies de l'arrianisme, apol·linarisme i priscil·lianisme... En la litúrgia va introduir la veu hebrea "Al·leluia" i l'oració trinitaria del "Glòria". 

També va veure grans coses en el seu pontificat: en el temps de Gracià el Cristianisme es va convertir en la religió dominant a l'Imperi Romà, i el decret de Teodosi del 380 el va fer la religió oficial de l'Imperi "segons la fe de St. Pere, que mantenen els bisbes d'Alexandria i de Roma" és a dir, el Catolicisme. L'any 381 va tenir lloc el II Concili ecumènic de Constantinoble on es va reafirmar i acabar de definir el Credo del I Concili ecumènic de Nicea del 325, que per això es coneix com a Credo niceno-constantinopolità. L'any 382 l'emperador Gracià va fer treure el pagà Altar de la Victòria del Senat romà i va suprimir la institució també pagana de les verges vestals, havent ja renunciat com emperador al títol de pontifex maximus pagà. L'Imperi Romà s'encaminava a ser plenament catòlic (1).

St. Damas es recorda especialment per haver promogut la veneració dels màrtirs i en general dels sants, que llavors eren sobretot els màrtirs (2). Lloant els sants es lloa la salvació que Déu els hi ha donat i en ells es veu, modelats per l'Esperit Sant, pel qui s'han guiat i l'han deixat actuar a través seu, una aproximació personal a la figura de Jesucrist, que en això consisteix la santedat.  

Cal lloar els sants, prendre'ls com a model i exemple i demanar-lis la seva intercessió, que St. Damas pregui i faci que també en siguem devots com ell!. 

(1) No obstant l'any 385 el bisbe heretge Priscil·lià i alguns dels seus principals col·laboradors, van ser condemnats a mort i executats a Treveris per traició a l'Estat romà, quan l'Església només els havia deposat i desterrat. Ells van apel·lar al poder secular contra aquesta decisió, i això va ser un error tràgic de resultat fatal, ja que aquesta instància va ser molt més dura i severa. I tot i que St. Damas, St. Ambròs i St. Martí de Tours, i encara altres, van intercedir perquè no fossin executats i se'ls mantingués la pena imposada per l'Església, el govern imperial va ser inflexible un cop la jurisdicció de la causa estava a les seves mans, negant-se a concedir-los l'indult sol·licitat. Va ser la primera vegada que un heretge va ser condemnat i executat pel fet de ser-ho, i ho va ser pel poder civil. 

(2)  Tot i que ja hi començava a haver grans sants no màrtirs, reconeguts per l'Església. Un dels primers en ser venerat oficialment va ser St. Martí de Tours. 

Bella de cos i més bella d'ànima: la santeta verge i màrtir

Santa Eulàlia de Mèrida (c. 290/292 - 304), va ser una noieta cristiana que al saber del decret de l'emperador romà Dioclecià (284 - 305) que prohibia el culte cristià i manava a tothom oferir culte als ídols romans, va anar pel seu compte a protestar contra la mesura a la residència del governador de la Lusitània, província que tenia per capital la mateixa Mèrida, llavors Emerita Augusta. I allà Sta. Eulàlia va fer honor al seu nom, "la que parla bé".

Sta. Eulàlia figura entre l'acompanyament de verges i màrtirs a St. Apol·linar de Ràvenna, a Itàlia ,mosaic del segle VI

Veient-la tan joveneta, doncs debia tenir entre 12 i 14 anys, i havent-se presentat ella mateixa per a mostrar la seva indignació per la persecució i fent apologia cristiana, les autoritats romanes van intentar convèncer-la primer amb suborns i afalags i després amb amenaces, però ella es va mantenir ferma i desafiant: "Els déus pagans no són res, Maximià [co-emperador d'Occident amb Dioclecià entre 286 - 305] tampoc és res, els primers són ídols fets pels homes, el segon adora coses fetes amb les mans!". 

I mostrant-se valenta davant de la condemna a les tortures i mort, que seria revocada si consentia, després d'un últim intent del governador de convèncer-la, parlant-li dels seus pares i la seva família que patirien molt per ella i dels terribles sofriments que li esperaven a ella si no accedia i el senzillament que se'n podia lliurar, oferta a la que va contestar que ella només adorava a Crist, va ser lliurada als botxins per tal que la torturessin tant com puguessin i aquests van fer de tot en el seu petit cos de nena, per fer-li tot el dolor possible, assotant-la amb garfis fins esquinçar-li en moltes parts la carn i aplicant-li torxes enceses a les moltes ferides obertes, però ella resava i semblava no notar el dolor, també la van clavar en una creu en forma d'aspa i finalment, no sabent ja on més fer-li mal, la van posar en un foc, on després de sofrir greus cremades va morir asfixiada pel fum. En el moment de la seva mort, es va veure un colom blanc pujant cap al cel, i havent deixat el seu cos tan magolat al terra del fòrum, per una nevada que va començar a caure just llavors va ser cobert a la vista per una capa de neu com si fos un mantell blanc que embolcallava el seu coset virginal de màrtir. Els cristians de la localitat el van recollir i el van enterrar amb veneració. 

El culte de Sta. Eulàlia, verge i màrtir, està documentat ja poc després de la seva mort, l'any 350. I encara al segle IV, tot i que ja a finals o potser als primers anys del s. V, el poeta hispanoromà cristià Prudenci (348 - c. 413) va escriure la seva passió al "Peristephanon" junt amb la d'altres màrtirs molt venerats, basant-se probablement en un escrit més antic, potser contemporani dels fets o poc més tardà, cosa probable perquè l'Edicte de Milà del 313 va donar la llibertat als cristians i l'emperador Constantí (305 - 337) de seguida en va ser simpatitzant i afavoridor, tot i que no es va batejar fins al seu llit de mort. Santa Eulàlia va ser molt venerada a l'Edat Mitjana, fins i tot la Seqüència o Cantinela de Sta. Eulàlia, de cap a l'any 880, és el poema més antic en francès (1), i ho segueix essent ara quan molts pobles porten el seu nom, com Sta. Eulàlia de Riuprimer a Osona o Sta. Eulàlia de Ronçana al Vallès Oriental, com també a molts altres llocs del món, com França o Canadà, essent patrona de Mèrida, Oviedo i molts altres llocs, així com se l'ha escollit com a patrona de la llibertat de pensament i d'expressió, de l'oratòria i l'eloqüència, i patrona i santa protectora de les vídues i  dels fugitius i víctimes de tortures i Eulàlia té una certa popularitat com a nom femení fins avui dia. 

Que Sta. Eulàlia ens sigui model i exemple de fortalesa davant les proves, i des del Cel pregui i intercedeixi per nosaltres!

(1) Que comença "Eulàlia era una bona noia, tenia un bell cos i una ànima encara més bella, els enemics de Déu la volien vèncer, fent-la servir al diable, però ella no va escoltar als malvats que volien fer-la negar a Déu, que és al Cel..."