La curació de Bar-Timeu: trobar Déu i veure el Paradís

La Paraula de Déu del diumenge 30 de durant l'any, en el cicle B que correspon a l'any 2021, ens parla de que Jesucrist és aquell qui pot i vol curar-nos, en aquest cas concret a un cec al qui al sentir que el crida per tal que s'apiadi d'ell, el fa venir amb Ell, li demana que vol que li faci, li concedeix la seva petició de poder veure-hi i, a més aquest, havent recuperat la vista i ja veient, segueix a Jesucrist. 

És una història molt completa, que cal considerar bé en tots els seus punts, per aprendre d'ella per a les nostres situacions personals i, si s'escau, col·lectives i tot. 

En primer lloc, la ceguesa és una malaltia molt invalidant, perquè els éssers humans rebem la major part de la informació sobre el món a través dels ulls i del sentit de la vista, que és el que ens permet veure paisatges i ambients, persones i rostres, saber on som i com som, orientar-nos i guiar-nos en els desplaçaments. En aquella època la gent solia pensar que era un càstig degut a una culpa del qui la patia o dels seus pares, tot i que Jesús desmenteix això quan li pregunten pel particular en una altre ocasió, i d'aquesta manera l'invident patia una altre discriminació afegida. Inhabilitat pels treballs habituals del seu temps i sense més suport llavors que la seva família, el seu destí era pidolar, demanar caritat a la gent, confiant en la seva benevolença. 

Bar-Timeu, sent passar gent, usant el principal sentit que li queda, la oïda, i s'assebenta que passa Jesús amb gent que l'acompanya i el segueix. És l'oportunitat de la seva vida i no la perd, perquè havia estat atent a les notícies que li havien arribat sobre Jesús, que predicava i feia miracles, confia o almenys intueix que si algú el pot guarir i tornar-li la plenitut humana és Ell i per això es posa a cridar fort i ho fa amb molt d'encert: "Jesús, Fill de David, apiadeu-vos de mi!". Reconeix i proclama la condició messiànica del Senyor i suplica decididament per la seva misericòrdia. 

Els acompanyants de Jesús al principi tenen una reacció ben estranya, sabent com és de bo Jesús, com estima, es compadeix i cura, i fa miracles. No se'ls ocurreix altre cosa que dir "Calla, no molestis al Mestre", potser perquè estava predicant tot caminant o ocupat amb una altre cosa, potser encaminant-se a un lloc determinat, potser també perquè els més propers a Ell hi estaven conversant. Però de qualsevol manera no s'entén aquesta actitud i menys en un seguidor de Jesús. Aquests que el volen fer callar i dejar-lo sense la trobada amb el Senyor, com si aquest no hagués passat davant seu i el cec no podés aprofitar-ho per fer-ne una trobada, són cecs d'una altra mena, cecs socials respecte a les necessitats i els desigs i els drets dels altres. Ja en parlarem d'aquest altre tipus de ceguesa. 

Però Jesús sí que veu el cec i està prest a detenir la seva marxa davant la seva crida, li presta atenció, és sensible a la seva situació i el seu sofriment igual que ho és a la constatació de la fe de Bar-Timeu en Ell i de la voluntat de demanar-li ajuda, confiant en que l'encontre amb el Senyor li pot canviar la vida d'una manera decisiva i per bé, a millor. Al contrari que els acompanyants, Jesús es para i diu que el cridin perquè vingui amb Ell. Així ho fan els qui abans li ho impedien o li possaven trabes, perquè en l'actitud de Jesús han vist i comprès el que calia fer en un cas així. Ara li diuen que s'aixequi i que hi vagi, que el Senyor el crida. 

Bar-Timeu s'aixeca d'una revolada, sabent que en la trobada amb Jesús està en el punt decisiu de la seva vida i va ràpid cap a Ell. Ho fa amb decisió i valor, amb fe i esperança en Jesús i en el que en pot resultar per a ell. 

Jesús li pregunta "Què vols que et faci?". És evident que està cec i allò que voldria, però el Senyor sempre respecta la llibertat humana, la trobada personal, potser vol saber fins a quin punt arriba la fe d'aquell pobre necessitat, i a més deixa obert a que li demani el que aquest vulgui, donant-nos així un model per a nosaltres. I la fe de Bar-Timeu és extraordinària: "Senyor, feu que hi vegi!", sembla que demani l'impossible. I davant aquella fe i esperança tan grans, davant també d'aquella humilitat conscient de la seva necessitat, que no dubta en demanar coses grans, Jesús li ho concedeix, "Que es faci com demanes". 

I Bar Timeu a partir d'aquell moment hi veu, la seva vida s'omple de llum i per l'acció de Jesús és conscient del món i de la gent, però sobretot, i encara més, veu físicament a Jesús, al que abans només oïa, i per tot això se n'adona de la seva divinitat, que corrobora mirant-lo. La trobada amb Jesús li ha proporcionat la meravella del canvi miraculós i la felicitat més gran: veure-ho tot, i veure a Jesús!

I el segueix. Un cop l'ha conegut, ha experimentat la seva acció salvadora, que supera tot allò humanament possible, i l'ha vist personalment, ja no vol separar-se d'Ell. Bar-Timeu ha trobat la gràcia divina i s'aferra a ella, perquè sap el que es viure en les tenebres i en el desconsol i sap amb qui ha trobat la llum de la vida i el consol. És un cas real, històric, però al mateix temps és un exemple i model per a tots els homes i això ja és un segon gran miracle. En l'actitud de Bar-Timeu hem de veure com hem de fer la nostra personal trobada amb Jesús, quan encara no el veiem però sí que sentim a dir que hi és i que passa. Confiar, creure, aprofitar l'ocasió de la trobada quan és el moment, en els sagraments, en l'oració, en les bones obres fetes a aquells amb qui el mateix Jesús ens diu que s'identifica, coneixer-se un mateix i ser sincers i valents, alhora que humils, en la nostra crida i en la nostra petició de que Jesús ens salvi, ens arregli la nostra vida, ens faci dignes, ens retorni la integritat de la condició humana original malmesa pel pecat, que ens alliberi de la nostra foscor i que ens poguem veure a nosaltres, als altres, a tota la Creació, i sobretot a Ell. Quan hem trobat això ho hem trobat tot i no cal buscar més, perquè hem trobat Déu. I com Bar-Timeu hem de saber no sols acollir el regal amb una gran gratitud sinó restar sempre amb Aquell qui ens ha fet el regal, que també ens n'ha fet molts més abans, que ens el fa el més gran encara amb la seva presència i companyia, i que ens en farà encara molts més en el futur, fins que finalment ens faci el regal definitiu de la vida eterna. 

  

Un sant molt nostre

Sant Antoni Maria Claret (1803 - 1870) és un sant molt català. És un sant molt nostre que alhora, per la seva faceta de fundador d'una Orde missionera, és també un sant mundial. 

El seu lema era "La caritat del Crist ens esperona",
seguint una frase de St. Pau. També deia "Enamora't
del Crist i del proïsme i faràs coses grans a la vida"

Un gran predicador, d'una activitat extraordinària i incansable, la majoria dels pobles de Catalunya tenen alguna anècdota relacionada amb aquest sant: "aquí a l'entrada del poble va arribar sense diners i sense haver pres res després de moltes hores de camí i devant d'una fonda una persona que no el coneixia, o no el va reconèixer, ni sabia res de la seva situació, espontàniament se li va dirigir i li va dir que entrés a menjar, que li ho pagava ell..." s'explica per exemple en una població d'Osona (1), o també en llocs quan uns bandolers el van parar i assaltar mentre feia camí per les muntanyes i no sé sap perquè van dessistir de robar-lo, potser perquè ells sí que el coneixien i el van reconèixer (2). També es citen l'èxit excepcional en penediments i conversions de les seves predicacions i missions, molts miracles que va fer, les oposicions i hostilitats que va tenir que afrontar i que va superar amb éxit... 

Va ser sacerdot, bisbe i arquebisbe, i va exercir la seva labor apostòlica tant a Catalunya com a Espanya, a Canàries, a la Cort de Madrid com a confessor i conseller de la reina, i a Cuba com arquebisbe, principalment. Exiliat a partir de 1868 i perseguit també a l'estranger, ja que al llarg de la seva vida va sofrir diversos atemptats, va poder assistir al Concili Ecumènic Vaticà I a Roma el 1869 - 70, on va ser un dels defensors del dogma de la infal·libilitat papal. Poc després, perseguit a Prades per la inquina anticlerical, exacerbada pels seus èxits, va morir exiliat i amagat al convent cistercenc de Fontfroide al  Sud de França, prop de la frontera espanyola.

Representació artística de la fundació de la congregació
 a una cel·la del Seminari de Vic, el 16 de juliol de 1849

El fet més conegut de la seva vida i el que destaca com a un dels grans sants fundadors, va ser que amb un grup de sacerdots deixebles seus va formar a Vic la congregació dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria, el 16 de juliol de 1849, dia de la Mare de Déu del Carme. Perquè una de les característiques de la seva espiritualitat, i de la dels seus fills espirituals, és la d'una gran devoció a Jesucrist i també a la Mare de Déu, especialment en la invocació del seu Immaculat Cor. El 27 d'agost de 1855 va fundar a Cuba, llavors espanyola, junt amb Maria Antonia Paris (1813 - 1885) les Missioneres Claretianes. L'objectiu era no sols la predicació i l'evangelització a les missions, sinó també "la renovació de l'Església, posant en peu l'Evangeli i ser més fidels a Crist vivint amb radicalitat la pobresa i la caritat, treballant incansablement per difondre la Bona Notícia". Una de les primeres coses que van fer va ser lluitar contra l'esclavitud a l'illa. Un dels màxims impulsors de l'expansió de l'Orde va ser el seu successor, el P. Josep Xifré (1817 - 1899) que va ser general dels Claretians durant 41 anys, del 1858 al 1899, i en el seu temps van passar de tenir una casa i 16 membres,  a tenir-ne 61 amb 1 300 missioners, amb missions a Cuba (1880), Guinea Equatorial (1883) i Mèxic (1884).    

Durant la Guerra Civil de 1936 - 1939 a Espanya els claretians van tenir moltíssims màrtirs, molts d'ells novicis o recent ordenats, dels quals la majoria ja han estat beatificats i estan en camí de canonització. En aquest temps les restes del P. Claret, ja beat des del 1934, van ser salvades en ser amagades per persones pietoses sota un munt de llenya en els baixos d'un edifici del carrer St. Miquel dels Sants de Vic, que quasi miraculosament no va ser mai revisat ni escorcollat, o no li van trobar i així es van preservar. Després foren posats en la nau principal de la Casa Mare claretiana de Vic, l'església de la Mercè, on estigueren a la vista per a les visites i en els oficis litúrgics al costat de l'altar,  fins que fa uns anys van ser portades a una nova urna en la cripta de l'església, a l'entrada d'on es celebren les misses diàries. 

La Creu del cim del Matagalls al Montseny 

És tan ingent la labor i el llegat del P. Claret que és impossible abarcar-ho tot en un article. La seva "Autobiografia" i els Escrits Complets, la fundació d'una llibreria i modernament l'Editorial Claret, l'Espai Claret i els grups i esplais de jovent... De la seva biografia, una anècdota però prou important, com la Creu que plantà al cim del Matagalls, al Montseny, que era com va dir ell mateix o algú proper seu "com senyar Catalunya", a la que ha seguit la tradició de fer-hi una pujada i un Aplec al cim, amb Missa, havent-hi persones que hi han pujat i assistit 25 i fins 50 vegades, tant saltejades com consecutives. Tant ressò i tanta continuïtat han tingut les tradicions per ell iniciades. 

L'escola del Cor de Maria de Barcelona, avui escola Claret

Qui això escriu, l'autor d'aquest blog, te en St. Antoni Maria Claret un dels seus dos sants educadors, ja que de nen va assistir a classes de parvulari i de primària al Col·legi del Cor de Maria de Barcelona, que estava prop d'on llavors viviem i que estava en el carrer que abans ja es deia Pare Claret i que des de la seva canonització com a sant l'any 1950 va rebre el nom de carrer St. Antoni Maria Claret. Allà hi vaig fer els primers estudis des de finals dels anys 1950s fins al 1962, junt amb el meu germà Jordi, i allà també hi exercia el meu pare Ricard Lázaro Sanromà (1923 - 2008) molt devot d'aquest sant i relacionat amb aquesta institució educativa, essent professor de Física i Química i de Matemàtiques dels alumnes de 5è i 6è de Batxillerat i de Preuniversitari, essent molt conegut i apreciat per la direcció i religiosos, professors i alumnes, en els bastants anys en que hi va exercir durant els anys 1950s i primers 60s (3). I després d'uns anys a l'Acadèmia Lepanto, ja que vam anar a viure a l'octubre del 1962 a un pis del carrer València, portat per una directora i professora també molt catòlica, Mercè Boronat (n. 1915), el meu segon sant educador és St. Joan Baptista de La Salle (1651 - 1719), ja que després vaig estudiar amb els Germans de les Escoles Cristianes al col·legi La Salle Gràcia (1965 - 1967) i, per canvi de residència, a La Salle Manlleu (1967 - 68). L'ensenyament que em van donar en totes aquestes escoles, en la fase formativa de la meva vida, m'ha influit molt positivament tant en el camp religiós, que és el principal, com en l'acadèmic i en la vida personal. Crec que m'ha marcat molt i per be ser alumne dels col·legis Claret i La Salle. 

Canonització de St. Antoni Maria Claret a Roma, 7 de maig de 1950

Però a més St. Antoni Mª Claret és un dels meus sants de referència, junt amb primer lloc i davant de tot la Verge Maria en diverses advocacions seves, i després St. Josep, St. Joan Baptista, St. Pere, St. Pau, St. Joan (4), St. Jaume, St. Simeó Estilita, St. Agustí, St. Gregori Magne, St. Bru, St. Domènec, St. Francesc d'Assís, Sta. Clara, Sta. Caterina de Siena, St. Bernardí de Siena, St. Joan de Capistrano, St. Joan Fisher, St. Tomàs More, St. Ignasi de Loyola, St. Francesc Xavier, Sta. Teresa de Jesús, St. Felip Neri, St. Joan de la Creu, St. Francesc de Sales, St. Martí de Porres, St. Pere Claver, St. Josep de Cupertino, Sta. Margarida Maria d'Alacoque, St. Joan Bpta. de La Salle, St. Alfons Maria de Liguori, St. Benet Josep Labre, St. Joan Bta.Maria Vianney, Sta. Joana Jugan, Sta. Caterina Labouré, Sta. Àngela de la Creu, Sta. Teresa de Lisieux, Sta. Gemma Galgani, St. Pius de Pietrelcina, Sta. Faustina Kowalska, Sta. Teresa de Calcuta i uns quants d'altres (5). I això per una mena de decisió i elecció personal, com de simpatia, tant conscient com gairebé inconscient. En diferent mesura i extensió tots ells m'han atret i han influït en la meva vida, per la seva personalitat, pels seus escrits o per la seva obra o les devocions per ells propagades. N'he citat uns 50, i segur que me'n deixo d'entre els que recordo més o hi sintonitzo més, però és que de sants n'hi ha moltíssims, molts milers, i tots de personalitat única, extraordinària i summament atractiva. I entre ells n'hi ha alguns a qui recorro i reso i St. Antoni Mª Claret és un d'ells. Com també a part de les parròquies corresponents i de la catedral, a les esglésies on més anavem a Missa a Barcelona era a la del Cor de Maria dels Claretians, a la Sagrada Família, que als anys 60s s'hi podia anar a Missa a la cripta, i després quan erem a Osona, sobretot als Claretians de Vic i després a l'església del Remei dels franciscans. 

I la nostra relació familiar amb St. Antoni Mª Claret no acaba aquí. Venint de la situació dita de Barcelona a l'anar a viure a Vic vam fer-ho en el pis on havien estat les seves restes amagades a un racó de l'entrada i anavem a Missa a la Mercè, l'església dels Claretians a Vic, on està el convent i casa mare, el seu cos i el museu, i així ho vam fer durant dos anys fins que ens vam traslladar al poble de Folgueroles, el bressol de Verdaguer. 

I encara, de claretians n'he conegut molts, entre mestres del col·legi, directius i membres de la congregació, sacerdots oficiants de misses, confessors - solia anar a confessar molt amb ells i ho vaig fer durant molts anys - professors, promotors de viatges... Amb la seguretat de deixar-me'n molts, en cito uns quants, com els pares Pius Tamarit, Julián Pastor (6), Cándido Palacín (7), José Luis Brasero (8), Ramon Caralt, Joan Soler, els germans Anton Mª i Josep Vilarrubias,  un bisbe a Segòvia, uns missioners al Japó, un d'ells bisbe... Un claretià molt famós dels nostres temps és el bisbe Pere Casaldàliga 

A més de en la història de l'Església, el conegut en vida com el Pare Claret, també té un paper molt important a la història de la nació catalana i la seva cultura, tant per la seva predicació itinerant en català per la majoria de les poblacions catalanes, com pels seus llibres, fulletons i fulles en català per a l'evangelització i catequesi. És una figura coneguda i popular arreu de Catalunya a l'alçada de Jacint Verdaguer, Balmes, el bisbe Torras i Bages, el canonge Collell, Gaudí, Joan Maragall... i molts altres sants i escriptors, artistes i científics destacats. Però el Pare Claret és famós també a tota Espanya i a molts països d'Amèrica, notòriament a Cuba. L'Orde per ell fundada, els coneguts popularment com Claretians, estan estesos per molts països del món com a missioners i educadors, i així tant la seva figura com la ciutat de Vic i molts llocs de Catalunya relacionats amb ell com Sallent, també han estat i són coneguts per aquest fet. 

És també des de l'any 1954 un dels reconeguts oficialment com a catalans il·lustres i un quadre seu està a la gal·leria de catalans il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona, inaugurada el 1871, junt amb altres com Jaume Balmes (1880), St. Ramon de Penyafort (1888),  Jacint Verdaguer (1906), Antoni Gaudí (1967) i Joan Maragall (1971), essent aquest l'última incorporació dels 47 representats.  

I fa poc es va estrenar a Vic la pel·lícula "Claret" on es parla de la seva vida vista a través d'un autor espanyol que primer n'era detractor, perquè es creia el que la propaganda ideològica anticristiana deia d'ell, però que investigant la seva vida se'n va adonant que tot allò del que se l'acusava, a vegades de manera ben grollera i fins obscena, no eren ni tan sols difamacions exagerades sinó veritables calumnies del tot falses i infundades, i de contrari es va fent partidari seu. Com succeeix a la gran majoria dels qui s'interessen per la seva vida i la investiguen a fons.  

Un sant molt nostre, i com a tal un gran amic al Cel. 

(1) A St. Quirze de Besora o un poble proper del Bisaura, si no m'equivoco. 

(2) D'aquesta altre anècdota no estic tan segur, però recordo haver-ne sentit o llegit alguna cosa. 

(3) En unes converses amb uns claretians no fa gaires anys, em deien que el meu pare encara era  recordat en el Col·legi del Cor de Maria de Barcelona, tot i els més de 50 anys que havien passat, per part dels qui l'havien conegut , molt especialment estudiants seus, com també algun claretià o col·lega ja molt gran d'edat, ja que a més de ser un excel·lent mestre, del que molts alumnes  es van fer posteriorment científics, eclesiàstics o religiosos, també va tenir una personalitat molt cordial i generosa, que el feia molt apreciat, ja que es preocupava per la gent, mirava de solucionar-los problemes que tinguessin, s'avançava a despertar intel·ligències i encertar sortides d'estudis o treballs...

(4) Quan era jove, l'Evangeli que més m'agradava era el 4t, el de St. Joan. 

(5) Com St. Ricard, de qui porto el nom, però en sé poca cosa i ni tant sols ser en honor de quin dels sants d'aquest nom m'el van posar; des que visc a Osona i més encara des que sóc diaca i prevere n'he afegit diversos com St. Miquel dels Sants, St. Martí, St. Quirze i Sta. Julita, St. Hilari, etc. I dels meus preferits o pels qui he notat una simpatia espontània n'hi ha molts més però farien la llista molt llarga: Sta. Maria Magdalena, el bon lladre de la creu, el centurió convertit, apòstols, evangelistes, màrtirs, pares apostòlics, pares i doctors de l'Església, molts altres sants i santes... 

(6) Un dels superiors, molt amic del meu pare, i autor del llibre "Raza de hombres que buscan a Dios".

(7) Un altre amic del meu pare.  

(8) Autor de "Ajedrez para niños", que va deixar la congregació. 

El sacerdot frare franciscà que salvà l'Europa cristiana

Sant Joan de Capistrano (1386 - 1456) va ser un pare franciscà, amic i deixeble de St. Bernardí de Siena (1380 - 1444), que es va destacar per diversos fets ben especials a la seva vida, en la que va ser un predicador d'una eficàcia extraordinària, que en una ocasió va reunir 126 000 persones en una localitat per escoltar-lo, i que també va ser inquisidor i líder de la Croada contra els turcs otomans que avançaven irresistibles pels Balcans. 

Potser un dels episodis més coneguts de la seva vida és que essent de família noble i rica es va casar amb una jove bellíssima de la seva mateixa condició social, però el matrimoni no es va arribar a consumar, perquè va ser detingut i empresonat per una falsa acusació política. A la presó va tenir una visió de St. Francesc d'Assís que el convidava a ingressar a la seva Orde per salvar-se i salvar moltes més ànimes. Al principi s'hi va ressistir, però després reflexionant es va convèncer i va decidir no consumar el seu matrimoni, demanar-ne l'anul·lació i entrar en la vida religiosa, intentant convèncer a la seva parella que fés el mateix. 

Sant Joan de Capistrano amb el seu amic i mestre Sant Bernardí de Siena

Va ser un gran lluitador contra les heretgies i com a inquisidor també va lluitar per desenmascarar i convertir els heretges i els falsos cristians (1), així com perseguir els delictes sectaris, en la qual cosa va desplegar també una gran activitat. Com St. Bernardí de Siena va ser també un gran introductor, partidari i propagador de la devoció al Nom de Jesús, vencent amb la claredat i autenticitat de la seva exposició les sospites, controversies i oposicions que inicialment va despertar com a novetat. Tots dos també compartiren el fet que després dels seus sermons i predicacions populars, la gent feia piles d'objectes de luxe innecessaris i els cremava en les anomenades "fogueres de les vanitats", avançant-se mig segle a les que més tard faria i dirigiria Girolamo Savonarola (1452 - 1498) a Florència. 

La presa de Constantinoble pels turcs otomans l'any 1453 va significar una gran commoció per tot el món cristià, augmentada encara pel fet que aquests invasors avançaven pels Balcans, amb una gran força militar.  St. Joan de Capistrano, que ja havia servit a diversos papes com a conseller, diplomàtic i enviat seu i ho havia fet amb gran encert, prudència i saviesa, i havia sigut també conseller del rei hongarès Joan Hunyadi (1407 - 1456), va ser encarregat pel papa Calixt III de predicar la Croada contra els turcs i així ho va fer per diversos països d'Europa central i oriental, aconseguint reunir un exèrcit de desenes de milers de voluntaris, amb els quals va marxar contra les forces otomanes. 

A Belgrad, que es defensava del setge otomà,  es van trobar els dos exèrcits i tot i que l'exèrcit turc era molt superior en nombre, en armament, inclosos centenars de canons i vaixells, i en entrenament i experiència militar, estant dirigit personalment per Mehmet II (1432 - 1481), el soldà que havia conquerit Constantinoble  només 3 anys abans, St. Joan de Capistrano va animar al rei Hunyadi i a les forces hongareses, sèrbies i de reclutes voluntaris, molt inferiors en nombre, armament i preparació, no sols a ressistir el setge sinó, sorprenentment, a prendre la iniciativa atacant. Davant la inicial reticència, St. Joan de Capistrano va posar-se al capdavant i agitant una bandera amb una creu i cridant "Jesús, Jesús, Jesús!" els va convèncer d'avançar i els enardits combatents van irrompre en el camp i el campament turc amb una força inaudita, els enemics van ser abassegadorament derrotats i es van donar massivament a la fugida i el mateix soldà Mehmet II va ser ferit, tot i que va poder escapar i recuperar-se. Els cronistes diuen que una por inexplicable s'apoderà dels soldats turcs, desenes de milers van morir i es van replegar amb 140 carros plens de ferits, perdent també 200 grans vaixells fluvials i 300 canons, que o van ser destruïts o van passar a mans dels cristians. Quan ja lluny del camp de batalla Mehmet II se'n va adonar de la magnitud de la derrota i de que la majoria dels seus generals i caps militars havien mort, es va voler suicidar, però finalment el van dissuadir de fer-ho i van retornar a Constantinoble. Unes cròniques turques diuen "al setge de Belgrad, el juliol de 1456, es va decidir el futur del Cristianisme". Per això a aquest sant sacerdot se l'ha considerat "el salvador d'Europa".  

Aparició de St. Joan de Capistrano a St. Pere d'Alcàntara, 

Acabada la batalla, però, la pesta es va estendre per la zona. Hunyadi va morir d'ella al mes d'agost i St. Joan de Capistrano el 23 d'octubre. D'alguna manera es pot dir que van donar la seva vida per salvar l'Europa cristiana. I Belgrad, gran centre fluvial dels Balcans i ciutat-fortalesa fronterera, seguiria essent cristiana durant força mes de mig segle i no seria conquerida per l'Imperi Otomà fins l'any 1521, per Solimà el Magnífic. 

St. Joan de Capistrano és el patró dels capellans castrenses i dels juristes, així com de Belgrad. Avui dia diverses localitats a Califòrnia porten el seu nom. Que ell demani a Déu que ens animi i doni forces per a lluitar valerosament i vèncer als enemics, tant espirituals com terrenals i tant individuals com col·lectius, de la nostra ànima! 

(1) La Inquisició no perseguia als que obertament eren d'altres religions i vivien acceptats per les autoritats del país com a tals, a no ser que cometessin delictes. El seu objectiu eren els falsos conversos, als que la institució examinava i si els trobava culpables de fingiment, pràctica en secret d'altres religions, heretgies o sectarismes, i no es penedien, els denunciava a l'autoritat civil, que era la que els imposava la pena, establerta legalment. En aquella època això era una qüestió d'Estat i als falsos creients obstinats o relapses se'ls considerava traidors i quintacolumnistes, gairebé com els espies o sabotejadors avui dia.  

El Papa de més enllà del Teló d'Acer que el va fer caure

Sant Joan Pau II (1920/1978 - 2005), el polonès Karol Wojtyla, va ser el primer Papa no italià des de 1523. I no va ser la única de les característiques distintives del seu llarg pontificat. 

El Papa que canvià el món 

També va ser un Papa molt viatger, seguint el precedent de Pau VI. Salvant les distàncies de tota mena que els diferencien, es podria dir que fou un Papa pelegrí com Sant Benet Josep Labre (1748 - 1783). 

Va escollir el nom Joan Pau, en honor dels seus predecessors, Joan XXIII (1881/1958 - 1963), Pau VI (1897/1963 - 1978) i Joan Pau I (1912/1978 - 1978). 

Sant Joan Pau II va tenir molt a veure amb la caiguda del Mur de Berlín i del comunisme a l'Est d'Europa (1989) i en la consegüent dissolució del Pacte de Varsòvia, de la KGB i de la pròpia URSS (1991). La seva influència benèfica en la història europea i mundial ha estat extraordinària. 

A part de viatjar per tot el món, reunint multituds, sobretot de joves, va sofrir també un atemptat el maig de 1981, en el que va ser ferit però va sobreviure, perdonant a l'agressor al que va visitar a la presó, i va canonitzar un gran nombre de sants. 

Va tenir un pontificat de 26 anys i mig, un dels més llargs de la Història, almenys dels temps recents, i això també va influir en permetre que deixés una empremta extraordinària, a part del fet de ser molt popular i conegut. 

Aquest Papa eslau, de l'Església perseguida però ben forta de Polònia, va establir un abans i després del seu pontificat. Que des del Cel intercedeixi i ens ajudi a arreglar el món, que de nou necessita una celestial intervenció divina per superar els seus problemes! 

Octubre missioner

L'octubre és un mes missioner, perquè cap al final del mateix cada any es celebra el Domund, el dia de les missions. I tot el món és terra de labor missionera, essent avui dia Àsia un dels continents més necessitats i on malgrat tot la gent està en general més predisposada ara a la conversió i la cristianització.

Japó, monuments del període Nara (710 - 784)

Es tracta de complir el manament de Jesús ressuscitat als seus deixebles: "Aneu i convertiu tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant". I això es pot fer tant activament i directament com fan els missioners i missioneres, tant consagrats, religiosos o laics, com sense sortir del propi país i a distància, però amb igual eficàcia si es fa bé,  amb l'oració i l'ajuda econòmica o una altra mena de suport. Cal no oblidar que els patrons de les missions i missioners són St. Francesc Xavier (1506 - 1552), viatger i evangelitzador a la Índia, Japó i Xina, i Sta. Teresa de Lisieux (1873 - 1879), monja carmelita de clausura que mai va sortir del seu convent a Normandia, però que va pregar molt i molt intensament pels missioners i per l'evangelització i conversió dels pobles de tot el món.  

Escolanes catòliques, Taiwan 

A l'Àsia Oriental avui dia hi ha una gran conversió al Cristianisme en general i al Catolicisme en concret. A Vietnam, Taiwan, Corea del Sud (1), la mateixa Xina... Es converteixen, quan senten la Paraula de Déu, no sols persones individuals, sinó parelles, famílies, pobles sencers... que sembla que estaven esperant escoltar la veu de Jesucrist, i el reconeixen quan en senten parlar, perquè se'ls predica o els hi arriba, o fins i tot troben, l'Evangeli i el Nou Testament. La seva acceptació és molt bona i les conversions es compten ja no per centenars sinó per milers en poc temps. En l'Església troben el sentit de la vida, la llibertat, la felicitat espiritual, reconeixen la veritat... 

Universitàries catòliques, Taiwan 

Alguns exemples d'això. Al Vietnam Nguyen Van Thuan (1928 - 2002), bisbe des de 1967 i arquebisbe de Saigon, nomenat pel papa Pau VI només 6 dies abans que la capital del Vietnam del Sud caigués en mans del Vietcong i de l'exèrcit de Vietnam del Nord a finals d'abril de 1975, va ser detingut per les noves autoritats i confinat durant 13 anys en camps de reeducació, dels quals 9 anys en aïllament, perquè estant empresonat convertia als seus carcellers i fins alguns comandaments, que simpatitzaven amb ell i li van permetre, ni que fos fent la vista grossa, enviar reflexions als seus feligresos, anotades en petits trossos de paper que es passaven i sortien clandestinament del camp i eren fets arribar als seus destinataris, que els van guardar i més tard van ser recollits i publicats en el llibre "El camí de l'esperança", igual que les seves pregàries a la presó de la mateixa manera van poder formar un altre llibre, "Oracions d'esperança". Guardes convertits en secret, o que li tenien simpatia i respecte i fins admiració per la seva força espiritual, li van deixar entrar uns pocs materials amb els que va poder fer un petit crucifix. Finalment les autoritats comunistes del país el van deixar sortir de la presó l'any 1988, però confinat a la casa de l'arquebisbe de Hanoi en arrest domiciliari, i el 1991 el van deixar anar a Roma, però no el deixaren tornar a Vietnam, vist el seu ascendent sobre la gent i les conversions que feia quan tractava amb els seus compatriotes. I això davant l'hostilitat governamental poc dissimulada. Actualment està en procés de canonització i el seu cas il·lustra quant bé poden fer en aquelles terres de l'Extrem Orient una predicació valenta amb l'exemple i la paraula. 

Un altre cas és el Nepal, a l'any 1975 pràcticament no hi havia cristians a aquest país, en tot cas els catòlics autòctons serien unes desenes com a molt, ja que del 1810 al 1950 no hi va haver missioners en aquest país. Però malgrat que la conversió al Cristianisme estava prohibida per llei des de sempre i fins i tot en la Constitució del 1990, el creixement de les conversions ha estat espectacular i malgrat l'oposició oficial, almenys en teoria ja que cada cop menys a la pràctica, fins l'any 2008 en que hi ha hagut una liberalització, avui dia es calcula que hi ha desenes de milers de catòlics al país i encara molts més cristians en conjunt, i els qui simpatitzen, s'hi acosten o estan en camí de conversió poden ser tants com un milió, i el nombre segueix augmentant a un dels ritmes més alts, sinó el que més, de tot el món. I això que l'Església catòlica ha sigut també durant anys objectiu dels atacs de la guerrilla maoísta en aquest país de l'Himàlaia en el que una immensa majoria és hinduista i la minoria majoritària és budista. 

En aquesta regió del món hi ha també la Filipines molt majoritàriament catòlica, la Corea del Nord de l'Església a les catacumbes ja que hi està prohibida l'entrada de sacerdots i la tenència de bíblies, la pràctica cristiana, i encara més l'evangelització, el proselitisme i la conversió, poden ser castigades amb llargues penes als camps de treball i fins i tot amb la pena de mort, un Japó avui molt tolerant i obert però relativament reticent a la conversió degut a una psicologia social molt peculiar que fa que un pugui pertànyer al mateix temps, o per a diversos camps de la vida, a diverses religions alhora (2), i tot i així hi ha mig milió de catòlics japonesos convençuts i practicants i una xifra similar de cristians d'altres denominacions entre les diverses denominacions protestants i l'ortodòxia, i en el país hi ha hagut catòlics molt devots com el metge Takashi Nagai (1908 - 1951), supervivent de Hiroshima i Nagasaki, que es va convertir d'adult, o l'intel·lectual i escriptor Shusaku Endo (1923 - 1996), de gran categoria, autor de la novel·la "Silenci" entre moltes altres de tema catòlic. Fins i tot hi ha hagut dos primers ministres catòlics del Japó, Hara Takashi (1856 - 1921), que ho va ser de 1918 a 1921, en que va morir assassinat, i Taro Aso (n. 1940) que ho va ser del 2008 al 2009.  

Àsia, sobretot l'Àsia de l'Est, té un enorme potencial de rebre l'Evangeli, la Paraula de Déu, i gairebé es diría que està esperant a que li parlin de Jesucrist, a conèixer l'Església, gairebé està àvida de poder fer-se cristiana, ser batejada i participar de la litúrgia i dels sagraments. Però falten molts missioners, sacerdots, religiosos i laics, que li facin arribar i que li ensenyin el camí. I no és l'única zona en que això passa, per exemple Europa també necessita i demana ser reevangelitzada, com també altres zones del món, però Àsia ofereix un gran potencial per la seva gran població, per la poca implantació fins ara del Cristianisme en ella i per la seva bona disposició a escoltar, rebre i atendre la predicació cristiana. 

Demanem a Déu, ara que s'acosta el Domund, que enviï molts treballadors de l'Evangeli a salvar ànimes en aquest continent i a tot arreu del món!  

(1) On hi ha un 30 % de cristians i el creixement de noves conversions és accelerat. Fins i tot l'actual president del país, Moon Jae-in (n. 1953) que va accedir al càrrec el 2017, és catòlic. 

(2) Així poden iniciar la vida com xintoistes, casar-se com a cristians i especialment catòlics ja que els hi encanta la seva cerimònia nupcial, però evidentment només poden rebre la benedicció del sacerdot, i al morir recòrrer als ritus budistes, sense veure-hi una contradicció. Els japonesos coneixen a Jesucrist, celebren culturalment el Nadal, admiren a diversos sants i figures cristianes, senten interès per l'art i música cristianes, visiten les esglésies i en ocasions per curiositat assisteixen a alguna Missa, coneixen el passat cristià catòlic del país, un 10 % de la població ha sigut educat en centres catòlics en les diverses etapes des de l'escola primària a la universitat o en totes elles, i en conjunt tenen una visió positiva del Cristianisme i especialment del catòlic, però la immensa majoria mostren desinterès i indiferència cap a una real conversió, la seva atracció i simpatia és de tipus cultural i no espiritual, i això el fa una excepció en la situació general del Llunyà Orient. 

Sants de l'octubre

El mes d'octubre és un mes essencialment marià, el mes del Rosari, però també hi ha celebracions i recordatoris de sants.  

Una santa del més d'octubre: 

Imatge de Sta. Joana Jugan amb una reliquia seva,
a la residència de les Germanetes dels Pobres de Vic

Així per exemple Santa Joana Jugan, la fundadora de les Germanetes dels Pobres, que va néixer el 25 d'octubre de 1792, va ser beatificada pel papa Joan Pau II el 3 d'octubre de 1982 i va ser canonitzada pel papa Benet XVI l'11 d'octubre de 2009. És una santa la memòria de la qual és molt present als mesos d'octubre, tot i que la celebració de la seva festa és el 30 d'agost, l'endemà del dia de la seva entrada a la Glòria l'any 1879. 

Encomanem-nos a ella, que pregui a Déu per nosaltres, i felicitats a les Germanetes, als treballadors de les seves cases d'ancians i als residents, com també a tots els que en són devots! 

L' exemple dels sants

Cada dia el sant, o sants, del dia ens ensenyen alguna cosa de com viure. 

Sant Pere d'Alcàntara (1499 - 1562), frare franciscà reformador i fundador, i Sant Pau de la Creu (1694 - 1775), fundador dels Passionistes, tots dos sacerdots, són els principals sants, ja que n'hi ha més, que es celebren el dia 19 d'octubre. 

Un asceta d'una austeritat extrema. 

St. Pere d'Alcàntara destaca per la seva austeritat, penitència i altíssima contemplació. Era membre dels franciscans observants, branca de l'Orde sorgida a Itàlia a meitat del s. XIV per a un major rigor i austeritat en la vida conventual. Però com que en el seu temps s'havia relaxat la primera observança estricta, va ser un reformista per retornar als principis, segons l'esperit de St. Francesc de pobresa, humilitat i intensa oració, per això es va unir als frares menors descalços de l'estricta observança apareguts a Extremadura i després fets una Orde pròpia amb centre a Granada, als últims anys del s. XV. 

 

St. Pere d'Alcàntara li dona la comunió a Sta. Teresa de Jesús; segons la tradició hi va
haver un gran miracle, doncs St. Francesc d'Assís i St. Antoni de Pàdua es van aparèixer
i van oficiar de diaca i subdiaca a la Missa (pintura anònima, s. XVII, Museu del Prado, Madrid). 

Ordenat sacerdot l'any 1524 i havent entrat en aquest grup, encara el trobà poc exigent pel que ell desitjava i, després d'haver intentat fer unes Constitucions molt rigoroses que no foren acceptades pel capítol, es retirà junt amb St. Joan d'Àvila (1500 - 1569) a una vida d'eremitisme a les muntanyes de Portugal seguint a un eremita de la zona. Aviat se'ls uniren més frares desitjosos d'aquella exigència i es formaren comunitats molt estrictes. Nomenat superior, va escriure una regla de molt rigor i la reforma es va difondre ràpidament per Espanya i Portugal, essent els coneguts com alcantarins, que havien d'anar descalços, ja que tenien prohibit el calçat, no podien menjar carn i amb altres prohibicions, com la de tenir biblioteques, que els portaven a una vida austeríssima i de gran penitència. Aquesta Orde ha donat grans sants, com St. Pasqual Bailón (1540 - 1592). 

St. Pere d'Alcàntara conegué a Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582), es feren amics, i ell actuà com a director espiritual, "sempre m'ha donat llum" digué d'ell Sta. Teresa, i l'ajudà en la reforma del Carmel.  Entre altres coses, aquest sant va viatjar a Roma a peu i descalç, on va obtenir del Papa autorització per a la seva reforma. Era un gran predicador, la seva paraula arribava a la gent i feia moltes conversions, com també se li coneixien molts dons sobrenaturals i de profecia. Va morir en olor de santedat dient "Quina alegria quan em van dir anem a la casa del Senyor". Canonitzat al segle XVII, és el sant patró de l'Adoració Eucarística, així com de Brasil (1826) i d'Extremadura (1962).   

  

El fundador de l'Orde per a la meditació i predicació de la Passió i la Creu.  

St. Pau de la Creu predica amb l'ajuda del seu germà Joan Baptista, que sostè el crucifix 

St. Pau de la Creu, italià, va tenir el 1720, quan tenia 26 anys, la inspiració de crear una congregació religiosa de vida contemplativa, devota especialment a la Passió, Mort i Resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist, així com a l'evangelització, apostolat popular i missions, junt amb visions de com havia de ser, fins i tot en l'hàbit negre amb una creu blanca al pit amb el nom de Jesús en lletres blanques a sota la creu. Junt amb el seu germà Joan Baptista de Sant Miquel Arcàngel (1695 - 1765), amb el que tota la vida van estar molt units i  fou cofundador de l'Orde i membre de la mateixa, el 1722 en redactà els estatuts i el 1727 el mateix Papa l'ordenà sacerdot a la basílica de St. Pere del Vaticà. El 1741 el Papa aprovà la regla de l'Orde Passionista i de nou definitivament el 1770, i el 1771 St. Pau de la Creu i una monja benedictina, Maria Crucificada Constantini, fundaren la branca femenina, les Monges de Clausura Passionistes, a la que va pertànyer Sta. Gemma Galgani (1878 - 1903). 

Aprenguem doncs d'ells, seguim el seu exemple i model i demanem la seva poderosa intercessió davant de Déu!