El pecat del nostre temps

Jesucrist i la seva Redempció està sempre a la nostra disposició per tots i arreu del món, però en els nostres temps 
molta gent li donen l'esquena, se n'allunyen o no li fan cas, fent com si no hi fos, perdent així la seva salvació

A Occident el pecat del segle XVIII fou la rebeldia, al segle XIX l'orgull, al XX l'apostasia silenciosa i pel que portem de segle XXI sembla que perilla que el d'aquest segle sigui el pecat contra l'Esperit. 

Perquè aquells rebels il·lustrats i enciclopedistes que iniciaren aquest descens de la societat, donant pas un segle després a l'orgull cientifista i que al segle XX es traduí en un apartament progressiu de la fe, enmig de persecucions i violències anticristianes a la 1ª meitat i amb una molt més subtil i efectiva mena d'hipnosi col·lectiva a la 2ª meitat a base de cinema, televisió i mitjans de comunicació que anaren augmentant grau a grau la seva propaganda anticristiana de manera que la població gairebé no se'n va adonar de tan lent i insidiós, ara en aquest 1è quart del segle XXI sembla haver-se ja anat traient la careta, confiant en que el terreny està ben preparat per moltes dècades d'estovament i relaxació de les consciències, i ja no és que es vagin perdent els manaments i les virtuts cristianes o es desvaloritzin o manipulin com abans, sinó que des dels poders del món es fomenten decididament pecats, vicis i antivalors com cosa natural, opcions de vida o fets alternatius pretesament vàlids pel mer fet de ser legals i sancionats per un consens social ben treballat durant molt temps, que aviat es voldran presentar com a millors i tot, és a dir la inversió total del bé i el mal, és a dir el pecat contra l'Esperit Sant, aquell que per la seva pròpia naturalesa no té remisió i no serà perdonat ni en aquesta vida ni en l'altre. 

Perquè mentre un que peca es sap pecador, encara té el perdó de Déu ben obert davant seu fins a l'últim moment de la seva vida, ja que primer de tot està en la veritat i en segon lloc sempre pot saber-li greu, penedir-se i convertir-se amb l'ajut de la gràcia que Déu ens va donant al llarg de totes les etapes de la nostra vida des del bressol fins a la tomba, ja que ens estima i vetlla per la nostra salvació eterna. Però si un, convençut per les maquinàries propagandistíques i manipuladores dels grans poders del món, ben atiats per la iniciativa diabòlica envejosa i procuradora de la nostra perdició eterna, es va convencent de que no és pecat, que és una opció de vida, que la vida moderna ja ho permet, i fins ho fa una ideologia i ofega els gemecs de la seva consciència - i en alguns casos del propi cos i tot - i es va endurint en la seva elecció al marge de Déu i, quan ja està ben corromput, en contra de Déu i tot, i es mostra activista i beligerant en aquest sentit, doncs passa que ja viu en la mentida i l'odi, ja ha escollit el camp del diable, ja es torna ell mateix pecat definint-se com rebel a Déu i buscant l'aprovació del món, el diable i la carn com a substituts temporals i insatisfactoris, i ja li diu blanc al negre i negre al blanc... com podrà reaccionar i demanar perdó, si no creu que faci res mal fet ni que hagi de canviar i demanar perdó de res, si s'enfronta a Déu considerant-se'n enemic per les seves lleis, que detesta perquè li mostren el seu mal, i s'entesta en la seva opció, fins i tot dolent-se i protestant de que les coses li surtin malament ja en aquest món? 

Es necessitaria una gràcia molt excepcional i la seva acceptació o una conversió "tombativa" per l'estil de la de St. Pau i això no és que sigui impossible però sí que és rar, no tant per part de Déu sinó per la part humana, ja que ni que Jesús hagi ressuscitat d'entre els morts no es converteixen, com diu la famosa paràbola del ric Epuló i el pobre Llàtzer. És el gran perill del nostre temps i el més greu i letal per a les ànimes humanes immortals i pel dia de la resurrecció i el judici i el destí etern, des de fa dos mil·lenis. És molt trist i tràgic, però és així. Hem de pregar molt a Déu que doni una sobreabundància de gràcia santificant que ajudi a recapacitar i encarrilar-se a una societat humana tan desencaminada com la nostra a veure si, contra totes les expectatives, és capaç de rectificar i tornar a Ell a la recerca de guarició espiritual i perdó. 

La princesa i patrona de Barcelona

La Mare de Déu en l'advocació de la Mercè:

La Mare de Déu de la Mercè és la patrona de Barcelona i del seu arquebisbat i se la coneix també com la princesa de Barcelona. Aquesta advocació comença l'any 1218 quan la Verge Maria es va aparèixer simultàniament a St. Pere Nolasc (1180 - 1256), St. Ramon de Penyafort (1175 - 1275) i el rei Jaume I el Conqueridor (1208 - 1276) que encara era un noi, però ja era rei des de 1213, tot i que sotmès a tutela. i que just al setembre d'aquell any començà a regnar efectivament. L'agost del 1218, quan es van trobar tots tres i van compartir la visió,  seguint les indicacions de la Verge neixia l'Orde de la Mercè per a la redempció de captius. Aquesta Orde, que aviat es va estendre per Europa i després per Amèrica i el món, va donar de seguida sants com els dos fundadors ja citats, així com St. Serapi (1179 - 1240), St. Ramon Nonat (1200 - 1240), St. Pere Pascual (1227 - 1300), Sta. Maria de Cervelló (1230 - 1290) i St. Pere Armengol (1238 - 1304) i també ha donat beats i màrtirs, com també intel·lectuals destacats en diversos camps, per exemple el famós escriptor castellà Tirso de Molina (1579 - 1648) també va ser un religiós mercedari. 

Aquesta advocació de la Verge no és només patrona de Barcelona, també ho és d'altres poblacions catalanes que celebren la seva Festa Major el 24 de setembre, com Calldetenes a Osona. En el món és la patrona de la República Dominicana, de Delaware, i de les ciutats de Quito, Valparaíso, Guayaquil, Càdis, Jerez de la Frontera, així com de moltes altres ciutats i pobles a Espanya, Amèrica i Filipines, així com de les forces armades d'Argentina, Perú i Equador, i, en molts països, dels reclusos i les institucions penitenciaries. 

Felicitats i per molts anys a totes les Mercè, que porten el seu nom i celebren avui el seu sant, i que la Mare de Déu de la Mercè ens segueixi redimint de totes les esclavituds, i molt especialment de la del pecat!

Un gran sant del segle XX, do de Déu pel poble

Església de St. Pius de Petrelcina a St. Giovanni Rotondo,
abans de morir el sant va dir "faré més després de la mort que en vida"

El sacerdot i franciscà caputxí Sant Pius de Pietrelcina (1887 - 1968), conegut durant la seva vida com el Pare Pio, és un gran sant, místic estigmatitzat durant mig segle amb les ferides de Crist a la Passió, obrador de miracles, sobretot de sanació però també d'altres tipus com la bilocació (1), un extraordinari confessor amb el do de discerniment d'esperits i del consell espiritual exigent i eficaç, tan popular com combatut durant la seva vida. I amb la seva mort la seva fama de santedat, ja molt extensa i intensa en vida, no sols s'ha mantingut sinó que ha augmentat, desapareixent tots els dubtes sobre ell i essent beatificat l'any 1999 i canonitzat el 2002, en una cerimònia en que hi van assistir 300 000 persones a Roma. Amb tal motiu s'ha comentat que el poble de Déu sap reconèixer i valorar els bons pastors que vetllen de veritat per ell. 

Des de nen va tenir visions i èxtasis celestials, així com també atacs del diable tan espirituals com físics. El diable, al que ell anomenava "barbablava" se li va presentar en molt diverses formes, des d'un gos negre rabiós que el perseguia, fins a la més curiosa d'un penitent al confessionari que justificava de forma aparentment vàlida tots els seus gravíssims pecats o un àngel de llum que pretenia desencaminar-lo, passant per ombres o siluetes negres i per atacs invisibles però que l'agredien físicament colpejant-lo i fent-li mal. Però pitjor van ser encara les incomprensions, malentesos, dubtes i judicis equivocats o maliciosos que va sofrir durant bona part de la seva vida, alguns d'ells sinó tots, d'inspiració clarament diabòlica. Junt amb moltíssima gent que el coneixia i el veia i el tenia per un sant ja en vida, d'altres i entre ells figures d'autoritat eclesiàstiques que l'investigaven pels seus estigmes i miracles, el consideraven un impostor i un farsant, que fingia els seus estigmes i altres aparences de santedat. Fins i tot, mal informat, el Papa Sant Joan XXIII va quedar decebut d'ell, sobretot pel cercle de dones que el rodejaven (2), però ja el Papa Sant Pau VI va descartar totes les acusacions que es feien en contra seva. 

Un dels que va tenir-lo per home de Déu i sant ja en el moment més controvertit de la seva vida, quan se'l discutia més, va ser el futur Papa Sant Joan Pau II. El va conèixer ja l'any 1947 quan era seminarista a Roma i anys més tard en un viatge a Itàlia va voler anar-lo a veure a San Giovanni Rotonda per confessar-se amb ell i després de fer-ho, hi ha qui afirma tot i que no està confirmat i que fins i tot s'ha negat que succeïs, que el Pare Pio amb un do de precognició li va dir que havia vist que arribaria al més alt de l'Església, cosa que de moment el llavors Karol Wojtyla va creure complert quan el van nomenar cardenal però que no es va complir plenament fins que va ser escollit pontífex l'octubre de 1978, essent el primer Papa no italià des de 1523. El que sí que és segur és que, essent bisbe de Cracòvia, el futur Papa polonès li va escriure l'any 1962 demanant-li que resés per una polonesa amiga seva, Wanda Poltawska (n. 1921), malalta de càncer, a la que els metges només li donaven un any i mig de vida, cosa que Sant Pius va fer i el càncer va remetre espontàniament de manera inexplicable i encara es viva ara, a punt de fer 100 anys. Aquest va ser un dels molts miracles de sanació que se li atribueixen. 

Es podrien dir moltíssimes coses d'un sant tan excepcional i que en vida va suscitar tanta fe del poble com oposició per part de determinades persones que no s'ho creien. Però com a mostra en citaré una, un llavors seminarista català, quan assistia a Missa en una església catòlica a Anglaterra, va veure, segons em va dir ell mateix, un monjo al costat de l'altar durant la celebració. Intrigat de que el frare hi era però sols acompanyava i el sacerdot no semblava adonar-se de la seva presència, després de la Missa va entrar a la sagristia a parlar amb el celebrant preguntant-li qui era aquell religiós. "Ah, avui hi era? L'has pogut veure?" li va contestar i a continuació li va explicar que era el Pare Pío que algun cop s'apareixia durant la Missa en aquella parròquia i que, si la memòria no em falla, alguns el veien i d'altres no, encara que d'això últim no estic tan segur.  

(1) Se'l va veure en dos llocs diferents en més d'una ocasió com també es va aparèixer en diverses ocasions i no sols després de la seva mort. I algún cop se'l va veure levitar, en una ocassió en que es dirigia a confessar, els qui esperaven per confessar-se amb ell el van veure anar al confessionari caminant per l'aire per sobre dels seus caps i es diu que un feligrés li va preguntar que se sentia caminant així i li va respondre "el mateix que caminant per terra".

(2) Tot i que sembla que després, ja cap al final del seu pontificat, va rebre millors informes i explicacions i es va tranquilitzar i alleujar al respecte, com si sempre hagués desitjat que fos així.  

L'existència de Déu

La Bíblia no parla gaire o quasi mai d'arguments de l'existència de Déu, perquè la considera evident, com un fet natural i donat, en efecte en la mentalitat semita la constatació de l'existència divina és abans i és el fonament de la consciència de l'existència humana, del propi jo i dels altres. I a més és Déu qui té la iniciativa i es manifesta i així l'home sap d'Ell, Déu parla i s'apareix i l'home escolta i contempla, i l'home el rep quan li fa cas i l'obeeix. Déu és una experiència real i vital, ja sigui directa o indirecta, externa o interna (1). 

La terra d'Israel, escenari de la primera Revelació divina al poble escollit d'Israel a
l'Antic Testament i de la nova i definitiva Revelació amb Jesucrist al Nou Testament

St. Pau (segle I) ho explicita a la Carta als Romans: des de la Creació del món, la invisible naturalesa de Déu, és a dir el seu poder etern i divinitat, s'ha percebut clarament en les coses que han estat fetes. 

Sant Agustí (354 - 430) ja diu que essent Déu la Veritat, no pot no existir. Perquè si la veritat no existís, llavors això seria veritat i per tant existiria, és una contradicció lògica. La veritat no sols existeix sinó que no pot no existir, i la veritat és Déu. Però fins i tot l'existència de la veritat ens porta a trobar l'existència de Déu per diverses vies. Així, per exemple, com la llum del Sol és necessària per a poder veure el món amb els ulls humans, veiem amb l'esperit a Déu com el Sol que il·lumina el coneixement intel·lectual humà, essent la raó per a la ment com la vista pels ulls. I així com no es possible mirar al Sol directament amb els ulls per la seva excessiva lluminositat, també per la ment humana és molt difícil mirar a Déu directament, excepte d'una manera espiritual o mística, però sí que pot deduïr que Déu és el que il·lumina el món intel·ligible, les idees i la raó. St. Agustí ja comença amb les comparacions matemàtiques, com els ens matemàtics i les seves proposicions. que són veritats absolutes, universals, immutables i eternes. 

St. Anselm (1033 - 1109) fa veure que si existeix l'idea de Déu, fins i tot entre els que no el coneixen i el neguen, és que Déu existeix. En efecte, essent Déu l'ésser necessari, és necessari que existeixi. I essent Déu l'ésser més perfecte això també implica la seva existència, ja que sinó li mancaria la perfecció més bàsica. És a dir que si Déu és allò més gran pensable, no pot no existir, ja que no seria allò més gran. Encara que al mateix St. Tomàs d'Aquino no li va semblar del tot convincent, per la diferència entre la idea i la realitat, i Kant no el va acceptar pel mateix motiu, aquest argument ontològic, com se li diu, ha estat considerat vàlid per grans pensadors com Descartes, Hegel i Gödel. En la seva forma més moderna i convincent s'expressa: "Si l'Ésser necessari és possible, existeix. És evident que és possible, per tant existeix". 

St. Tomàs d'Aquino (1225 - 1274) va proposar les 5 vies per argumentar l'existència de Déu. Són aquestes: 1. El moviment de les coses ens fa pensar en un primer motor immòbil que les mou totes. 2. El fet que els efectes siguin deguts a causes ens porta a deduïr que hi ha d'haver una primera causa incausada. 3. L'experiència de la contingència de les coses en el món, que no existien, apareixen com existents i després desapareixen, i el mateix fet que puguin existir o no, ens porten a pensar en que existeix un Ésser que no sols és possible sinó que és necessari que existeixi i que sigui etern i universal. 4. Els diferents graus de perfecció ens porten a que hi ha d'haver qui tingui la perfecció màxima i que més encara sigui l'origen o font de totes les altres perfeccions. 5. L'ordre de l'Univers porta a descobrir que hi ha algú que el manté i el fet que tots els éssers, fins i tot els irracionals i encara els inconscients, tinguin habilitats i finalitats, que hi ha un guia i director de tots. Són arguments intel·lectualment molt forts i difícilment rebatibles, tot i que costa d'entrar-hi ja que hi cal una preparació filosòfica per entendre'ls bé i en profunditat. 

El cardenal Nicolau de Cusa (1401 - 1464), que va ser un dels primers en parlar de l'Univers infinit i de la il·limitada pluralitat de móns habitats per éssers intel·ligents , va fer diverses consideracions matemàtiques per intentar entendre Déu, com la de les rectes paral·leles que només convergeixen i es troben en l'infinit. Algunes de les consideracions matemàtiques següents procedeixen d'ell mateix, altres estan inspirades en el seu estil de trobar fets matemàtics que donin una idea de veritats de la fe o mostrin la seva raonabilitat.

Per exemple, del fet geomètric que una recta tangent a una circumferència només la toca en un sol punt, que és al mateix temps punt de la recta i punt de la circumferència, es pot fer una comparació, i aquesta crec que és d'ell mateix, amb l'únic home-Déu, Jesucrist, pertanyent, metafòricament parlant, tant a la infinita recta divina com a la limitada circumferència humana. 

Un altre fet matemàtic ben conegut és que l'infinit multiplicat per zero dona qualsevol nombre, degut a que qualsevol nombre dividit per infinit és zero (i que qualsevol nombre dividit per zero dona infinit) i per tant dona lloc a tots i cadascun dels nombres. S'hi veu un clar equivalent matemàtic amb un Déu infinit creador que crea totes i cadascuna de les coses a partir del no-res, mostrant no sols la racionalitat d'aquest fet sinó la seva presència en les mateixes matemàtiques. 

René Descartes (1596 - 1650), el filòsof i matemàtic, basava la seva prova de l'existència de Déu en el concepte d'infinit: en el món no hi ha res infinit i no obstant la ment humana té aquesta noció i cal preguntar-se d'on li pot venir. Descartes considera que només pot venir de la intuició de l'existència d'un infinit, és a dir Déu. 

Blaise Pascal (1623 - 1662) va fer notar que si no sabessim si Déu existeix o no existeix, allò intel·ligent i racional seria apostar per la seva existència, per si de cas.  Ho va explicitar molt bé en la seva coneguda aposta, que porta el seu nom. 

Georg Cantor (1845 - 1918), que va obrir un nou horitzó a les matemàtiques amb els diversos infinits, ja que va trobar que, per paradoxal que pugui semblar, alguns tipus d'infinit són més grans que altres i els va definir per la lletra hebrea aleph (aleph 0, aleph 1...), va arribar a la conclusió que hi havia d'haver un infinit suprem i va considerar que aquest infinit de tots els infinits es podia, com ell mateix pensava, relacionar amb Déu.  

Kurt Gödel (1906 - 1978), el més gran lògic i un dels més grans matemàtics del segle XX, va trobar una demostració matemàtica de l'existència de Déu. Tot i que la va descobrir cap als anys 1940s no ho va comunicar per primera vegada fins l'any 1970 i encara a un cercle reduït, entre d'altres coses perquè la demostració matemàtica és molt complicada i molt difícil de seguir, encara que sembla ser que és irrefutable. Si no m'equivoco, pel que he pogut entendre es tracta de que amb una sèrie de deduccions s'arriba a la conclusió que en els sistemes (i móns) hi ha unes qualitats positives i unes de negatives i d'aquí que en aquestes condicions en tot sistema o món hi ha un element que té totes les qualitats positives i cap de les negatives, que en tots ells és un element únic i que a més resulta que és el mateix en tots ells, per molt diferents que siguin. 

A misteris com la Trinitat divina, un sol Déu en 3 persones, Pare, Fill i Esperit Sant, se'ls ha trobat comparacions que no l'expliquen però sí que fan veure la seva possibilitat i verosimilitut, com el famós ja citat des de l'Antiguitat cristiana de l'arbre de les 3 branques, cada branca és diferent a les altres, però totes elles són un sol arbre. O el temps, que és passat, present i futur.  

La Física, sobretot la moderna, també ha trobat l'estructura ternaria en moltes coses fonamentals de l'Univers i de la matèria, per exemple les 3 generacions de partícules elementals o les 3 partícules constituents dels àtoms i la matèria, protons, neutrons i electrons. Un altre exemple poden ser els 3 quarks, inseparables, que formen els protons i els neutrons. 

Per la fe sabem que Déu és Amor i des de l'Edat Mitjana sinó abans s'ha comparat l'amor com una analogia de Déu: l'amor no es veu, però existeix i els que l'experimenten ho saben, i el que sí que es veuen són els seus efectes. O que l'amor no pot estar sol, que necessita comunicar-se i compartir-se, i és creador d'existència i de vida (2). I també que l'Amor és en sí mateix l'Amant, l'Amat i l'Amor.

A vegades fets relativament senzills poden donar una gran ajuda per a fer possible una conversió. Així per exemple un enginyer amb el que vaig parlar a Londres l'any 2011 em va dir que ell es va convèncer de la veritat de la fe, reflexionant sobre el fet que l'energia ni es crea ni es destrueix, tan sols es transforma, "llavors d'on va sorgir l'energia?" es preguntava, arribant a la conclusió que l'havia d'haver creat un Creador, Déu. 

(1) Igual que algunes religions, com la musulmana, per la que no hi ha ateus perquè els qui així es diuen són politeistes que tenen molts petits déus en que confien o ni que siguin pocs o un de sol (com els diners i les riqueses), en el món bíblic no hi ha pròpiament ateus perquè tothom dona per descomptat l'existència de Déu, o sinó de déus, i del que es tracta és de reconèixer quin és el Déu únic real, viu i veritable, i no creure ni confiar en falsos déus que són ídols inexistents o dimonis que enganyen. El més semblant a l'ateu que hi ha a la Bíblia, i especialment a l'Antic Testament, és el qui creu que Déu no considera els actes dels homes o no actua.  

(2) També s'ha fet notar que la soledat no és un bé i que Déu no està sol, essent en si mateix Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant, a part de la seva Creació. I que la inacció o la passivitat tampoc són coses positives, però que això no succeeix en la intimitat divina perquè al ser Trinitat és un dinamisme infinit d'existència, de vida, de coneixement, de felicitat i d'amor, a la que convida a participar-hi als àngels i els éssers humans, els sants i salvats, per la contemplació en la visió beatífica i per la participació en aquesta mateixa vida divina.

Buscat i cridat per Crist, de publicà a sant, apòstol, evangelista i màrtir

St. Mateu (segle I) va ser un dels 12 apòstols de Jesucrist i un dels 4 evangelistes del Nou Testament. 

Quan era publicà, recaptador d'impostos, a Cafarnaüm, va ser cridat per Jesucrist quan passava per allà: "Segueix-me!", i ell deixant-ho tot, es va aixecar i el va seguir, convertint-se en deixeble i en apòstol.

Sembla ser que el seu nom era Leví i que va rebre el nou, i aixi va ser conegut després de la seva conversió, de Mateu, que significa "do de Déu". 

Una de les primeres coses que va fer va ser convidar a Jesús a menjar a casa seva, moment en el qual els fariseus, que s'oposaven a Ell, van dir-li als deixebles que el seu Mestre menjava amb un pecador a la seva casa, ocasió en que Jesús va dir "No tenen necessitat de metge els sans sinó els malalts. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors". 

Cripta de la catedral de Salerno amb les relíquies de St. Mateu

Com els altres apòstols fidels al Senyor va ser testimoni de la Pasqua, l'Ascensió i la Pentecosta. 

No es sap gaire cosa més de la seva vida posterior, la tradició diu que va predicar a Judea i entre els jueus i després va anar a evangelitzar altres terres, on sembla que va morir màrtir com tots els altres apòstols, excepte St. Joan, que va ser confessor de la fe, torturat i exiliat. Es diu que va morir a Etiòpia cap als anys 70s i les seves relíquies es conserven a la catedral de Salerno. 

Una tradició molt antiga i comuna ha associat sempre a St. Mateu apòstol amb l'autor que va escriure l'Evangeli segons St. Mateu, i no hi ha cap prova concloent de que no sigui així. St. Mateu era relativament jove, devia néixer als inicis de l'Era Cristiana, i tenia una bona formació, com ho demostra el fet de la seva professió abans del seu canvi de vida. L'Evangeli de St. Mateu en grec va ser escrit molt probablement cap a l'any 60 i en tot cas abans del 65, però diverses fonts coincideixen que aquest era una segona versió ja que primer va escriure un primer Evangeli "en llengua hebrea", que probablement volia dir en la llengua dels jueus de l'època, és a dir en arameu, que es suposa escrit cap a l'any 40 o fins i tot el 35, és a dir pocs anys després de la mort i resurrecció de Nostre Senyor i de l'inici de l'Església i del Cristianisme, que hauria tingut lloc a l'any 30 o 33. 

L'Evangeli de St. Mateu està dirigit especialment als jueus i mostra com Jesús compleix totes les promeses i profecies de l'Antic Testament respecte al Messies, que en total són unes 200. Insisteix en que el Salvador no ha vingut a abolir la Llei sinó a perfeccionar-la i portar-la a la seva plenitud. Sembla clar que es va escriure a Israel, o menys probablement a Antioquia, i diversos autors dels primers segles, com el Pare apostòlic Papies, Orígenes, St. Climent d'Alexandria i St Jeroni diuen que l'Evangeli de St. Mateu en hebreu era l'únic que usaven els natzarens, un grup judeocristià del segle I.  

Per les seves característiques l'Evangeli de St. Mateu és un dels 3 Sinòptics, és a dir "paral·lels" per tenir un contingut i estructura semblants, junt amb el de St. Marc i de St. Lluc, a diferència del de St. Joan que té una estructura i estil diferenciat. I si bé l'Evangeli de Mateu en grec sembla a parer dels especialistes posterior al de St. Marc i més o menys contemporani del de St. Lluc, potser una mica anterior, en canvi l'Evangeli de Mateu en la seva primera versió en arameu, avui perduda, pot ser contemporani o fins i tot anterior al de St. Marc.  

Que com St. Mateu la trobada amb Crist ens faci passar de pecadors a perdonats, escollits, sants, evangelitzadors i testimonis i transmissors de la fe que hem rebut a tot el món actual i a les generacions futures!

Sants màrtirs de Corea

El 20 de setembre és la festa de Sant Andreu Kim Taegon (1821 - 1846) i Sant Pau Chong Hasang (c. 1794 - 1839) i 101 més sants màrtirs coreans, companys seus. 

Sant Andreu Kim Taegon i Sant Pau Chong Hasang 

Sant Andreu Kim va ser el primer sacerdot catòlic coreà i recentment, el 21 d'agost, s'ha celebrat el 200 aniversari del seu naixement. Els seus pares eren conversos catòlics de l'alta noblesa coreana i el seu pare també va morir màrtir. Ell va poder sortir del país, ser batejat als 15 anys, estudiar com a seminarista al Macao portugués i ser ordenat sacerdot per un bisbe francès a Shanghai l'any 1845 i a continuació va tornar a Corea a predicar i evangelitzar. L'any següent va morir decapitat a Seul per ser cristià i les seves últimes paraules foren: 

"En aquesta última hora de la meva vida escolteu-me atentament: si he mantingut comunicació amb estrangers ha sigut per la meva religió i pel meu Déu. És per Ell que jo moro. La meva vida immortal està en el seu punt inicial. Convertiu-vos al Cristianisme si desitgeu la felicitat després de la mort, perquè Déu alberga càstig etern per a aquells que rebutjaren coneixer-lo"   

St. Andreu Kim és el sant patró del clergat coreà, de Corea i molt especialment de Corea del Sud, desprès de la patrona principal, la Mare de Déu en la seva advocació de la Immaculada Concepció, i junt amb St. Pau Chong i els altres sants coreans màrtirs.  

Sant Pau Chong era fill del màrtir Agustí Chong (1760 - 1801) i nebot del gran filòsof coreà Jeong Yankyong (1762 - 1836), conegut com Dasan, un dels més grans experts neoconfucians i conseller reial, que fou també un dels primers coreans en convertir-se al Catolicisme i que si bé va mantenir la seva fe en privat, gairebé en secret, va ser exiliat durant molts anys.  St. Pau Chong com a intèrpret oficial d'una missió governamental va anar a Beijing, la capital xinesa, l'any 1825 i allà va poder parlar amb el bisbe catòlic de Beijing demanant-li missioners i sacerdots per Corea i a través del bisbe de Beijing va escriure al Papa de Roma sol·licitant que establís una diòcesi a Corea. Però la dinastia coreana Joseon (1392 - 1910), molt confuciana, era violentament hostil al Cristianisme i especialment al Catolicisme, perseguint-lo i volent-lo exterminar, i tot i el precedent d'un sacerdot xinès (1), Jacob Zhou Wenmo (1752 - 1801) que va celebrar la primera Missa al país l'any 1795 quan els catòlics ja eren uns 4 000, que hi visqué amagat i que morí màrtir a Corea l'any 1801, es pot dir que en general per a la majoria dels catòlics coreans els primers sacerdots, uns francesos, no van arribar  al país fins 1836.  El 1839 St. Pau Chong, quan essent seminarista estava a punt de ser ordenat sacerdot va ser detingut com a cristià, va ser interrogat per les autoritats i mentre estava empresonat va escriure un text explicant i defensant la religió cristiana, que va lliurar al jutge, que un cop ho va haver llegit li va dir que tenia raó en tot el que deia però que els reis de Corea prohibien aquesta religió en el seu país i per tant era el seu deure renunciar-hi, a la qual cosa ell va contestar "Ja us he dit que sóc cristià, i ho seré fins a la meva mort". Aleshores va ser torturat i finalment lligat en una creu sobre un carro, on enmig els sofriments va morir content i alegre, doncs savia que anava a la felicitat eterna.  

El Cristianisme a Corea, concretament el Catolicisme, té la particularitat que inicialment va ser de laics, que es convertiren espontàniament i decididament al arribar-lis des de Xina i poder llegir textos bíblics, especialment dels Evangelis i del Nou Testament, escrits en xinès (2). Coneixer-los va ser per molts d'ells una autèntica revelació, allò que sempre havien estat esperant, van reconèixer la veritat així que la van llegir, trobant-la molt superior a les especulacions confucianes, budistes i taoistes i a les creences xamàniques, i van adherir-se de tot cor a Jesucrist, Déu fet home per redimir a la Humanitat, que va morir en creu i ressuscitar per tal que els homes també puguessin ressuscitar i tinguessin una eternitat feliç al Cel amb Déu. Tot i que inicialment no van ser predicats oralment ni instruïts i que el seu coneixement de la fe era allò més bàsic i no tenien més sacrament a la seva disposició que el Baptisme, s'hi van fer tan forts que davant de l'oposició dels sobirans, governants i poderosos del seu país van preferir ser màrtirs abans que abandonar la veritat i el secret i el sentit de la vida per fi trobades i conegudes. 

Hi ha documentats uns 9 000 màrtirs coreans, cristians catòlics, dels quals 103, entre ells St. Andreu Kim i St. Pau Chong, foren canonitzats pel Papa Joan Pau II l'any 1984. Més tard, l'any 2014 el Papa Francesc en va beatificar 123 més. Van ser torturats i martiritzats entre els anys 1791 - 1888 (3), essent el primer d'ells el beat Pau Yun Ji-chung (1759 - 1791) qui malgrat les amenaces i tortures es va negar a apostatar com li exigien, i va morir decapitat. 

No és gaire conegut que Corea és, des de l'any 1984, el 4t país del món en nombre de sants catòlics.  Avui dia el Cristianisme és la major religió de Corea del Sud, practicada per un 30 % de la població (4), mentre que la segona religió, el Budisme, només la practica un 15'5 %, si bé els qui es defineixen com a no religiosos o indiferents són un 45 %. A Corea del Nord es calcula que hi ha uns 5 000 cristians, però allà el Cristianisme està pràcticament prohibit pel govern, i han de viure amagats, mantenint en secret la seva fe, per por de ser detinguts i enviats a camps de treball o fins i tot executats, l'entrada de sacerdots està prohibida a aquest país. 

(1) I encara sembla que hi hagué un precedent més antic, el jesuïta espanyol Gregorio Céspedes, que amb les tropes japoneses que envaïen Corea, ja que residía al Japó i estava al servei d'un daimyo convertit que va participar en l'expedició, va estar al país els anys 1593-94 i va poder predicar als coreans presoners, alguns dels quals s'haurien convertit. També es diu que el 1603 uns diplomàtics coreans van portar notícies del Cristianisme, catòlic, des de Xina i Japó, on el van conèixer i que també en aquesta ocasió hi hagué gent que va creure, alguns historiadors situen aquí l'inici del Cristianisme a la península. 

(2) El primer coreà batejat va ser Pere Yi Seung-hun (1756 - 1801), que ho va estar a Beijing l'any 1784, quan era membre d'una ambaixada, i que ho va fer instat per un altre convers, Yi Byeok (1754 - 1785), que havia conegut el Catolicisme estudiant llibres dels coneixements occidentals escrits en xinès per Matteo Ricci. Un cop batejat va tornar al seu país amb bíblies, crucifixos i objectes de devoció catòlics.

(3) El 1899 encara van morir assassinats en una zona del país uns 600 catòlics coreans, però no van ser màrtirs de les autoritats sinó d'una revolta popular d'inspiració confuciana que els va agafar com a víctimes. D'altra banda un coreà convertit ja va ser matat pel govern en un cas únic l'any 1784 en que els van trobar en una reunió cristiana, però va ser executat per no ser aristòcrata, tots els altres, que eren nobles i fins membres de la Cort van ser respectats de moment.

(4) Un 19'5 % protestant i un 11 % catòlic.  Però hi ha estudis que diuen que un terç de coreans simpatitzen amb el Catolicisme i un nombre encara més gran amb el Cristianisme en general. 

Salvadora de vaixells i una patrona de Barcelona i dels navegants

Santa Maria de Cervelló (1230 - 1290), nascuda i morta a Barcelona, és la primera religiosa mercedaria i la fundadora de la branca femenina. És una de les patrones de la ciutat de Barcelona i també dels vaixells i dels mariners. 

Que Sta. Maria de Cervelló pregui
per tots nosaltres i ens ajudi a evitar
per sempre els naufragis espirituals, 
molt pitjors que els físics a la mar. 

Tot i que vaig nèixer a Barcelona i que vaig viure-hi fins als 13 anys, és una santa que fins al dia d'avui desconeixia. Si mai havia sentit el nom, em pensava que era una advocació de la Mare de Déu i del poble d'aquest nom. Al vespre del 18 de setembre vaig sentir per Ràdio Estel mentre anava en cotxe per un trajecte curt un tros d'una Missa especial, concretament una part de l'homilia, en que es parlava dels mercedaris i d'una santa que encara que no anava a rescatar captius perquè no era prudent essent dona, sí que els acollia quan arribaven rescatats amb diners o per intercanvi, "acollir i servir" deia el predicador que va ser la seva santedat. Tot i així encara no vaig lligar caps i no savia de qui parlava. Ha estat el 19 de setembre, dia de la seva celebració, quan havent llegit a la Litúrgia de les Hores que era la festa de Sta. Maria de Cervelló he sentit curiositat per conèixer com era el que jo pensava que era una imatge mariana i m'he trobat i he descobert aquesta santa catalana, mercedaria, una de les patrones de Barcelona, la seva ciutat, i que a més és patrona dels mariners i se l'invoca contra els naufragis, perquè es diu que en diverses ocasions en vaixells que corrien un greu perill per una forta turmenta o algun altre motiu, se'ls va aparèixer la santa, assegurant-los que estaven en seguretat i que no els passaria res, com així va ser. Per això se la sol representar amb un vaixell al braç. 

Per mi ha sigut un descobriment, que ha ampliat el meu món, tan l'espiritual com el cultural, i d'una santa ben propera, barcelonesa com jo, cosa que encara fa més estrany i sorprenent que la desconegués, o com a mínim no la recordés si en alguna ocasió me n'havien parlat quan d'infant era alumne del Col·legi Claret, de nen de l'Acadèmia Lepanto portada per una directora catòlica molt devota, i de noi de La Salle Gràcia, tots tres a Barcelona. Si algun cop l'havien citat, com és probable, no en recordava res. Però ara sí i en dono gràcies. Una de les patrones de Barcelona, la seva santedat es va assumir pel poble a partir de la seva mort i va ser confirmada pel Papa l'any 1692 autoritzant-ne el culte, el seu cos està a la basílica de la Mercè de Barcelona i es conserva incorrupte. 

Que Santa Maria de Cervelló, dita també del Socors, ajudi amb les seves pregàries a Barcelona, Catalunya, Espanya i Europa i a tot el món a mantenir-se cristians i catòlics ara i sempre!