Una nació assenyada i molt intel·ligent, que té Déu ben a prop seu

La Paraula de Déu ens diu que si per amor a Ell som dòcils i obeïm els seus manaments, posant-los en pràctica, tots els altres pobles hauran de reconèixer: "És una nació assenyada i molt intel·ligent, que té Déu ben a prop seu!".

Aquests 10 grans manaments divins es resumeixen en dos: Estimar a Déu amb tot el cor i sobre totes les coses, i estimar els altres com a si mateix per amor a Déu. Qui compleix això ja fa la voluntat de Déu, perquè Déu és Amor. I estimant Déu i el proïsme es viu en la veritat i es troba la veritable llibertat: "La veritat us farà lliures" diu Jesucrist, i Sant Agustí, seguint-ne les petjades pot dir "Estima i fes el que vulguis". Quan estimem, Déu, que és Amor, està en el que fem.  

"No heu de limitar-vos a sentir la Paraula, l'heu de posar en pràctica en la vostra vida". Aquí
 "Aneu i convertiu tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant".
Sant Juníper Serra (1713 - 1784) evangelitzador de Califòrnia a la segona meitat del s. XVIII

Però per ser de debò no basta amb un mer coneixement ni amb la sola acceptació d'aquest manament diví com un ideal o una realitat, cal posar-ho en pràctica i viure-ho, perquè sinó ens enganyariem a nosaltres mateixos. La nostra societat intel·lectualista ens ensenya i ens fa creure que quan coneixem la solució d'un problema ja està arreglat, però està clar que no és així, perquè un cop trobada la veritable solució, que si és per Revelació divina tenim l'absoluta garantia que ho és, encara falten quatre passos més: voler-la aplicar, saber-la aplicar, poder-la aplicar... i el més important de tots, aplicar-la. Si no és així, la solució és inútil. 

Sant Jaume, que qualifica a Déu de Pare de les estrelles, és a dir Creador d'aquestes, insisteix en tota la seva Carta que els manaments divins s'han de portar a la pràctica, que només així s'obeeixen realment. "Obres , obres vol el Senyor!" com deia Sta. Teresa de Jesús. Fins i tot accions petites i quotidianes, però això sí, reals, no solament pensades o desitjades. Fent-ho és com es comprova el "Tasteu i veureu, que n'és de bo el Senyor". 

I a l'Evangeli segons Sant Marc, el diumenge 22 de durant l'any del Cicle B, té dos punts fonamentals: el primer no ser ritualista i quedar-se i entendre's amb rituals externs i lloança tan sols de paraules, sense posar-hi el cor i oblidant-se d'allò més important, la bona relació amb Déu, estimant-lo en els altres. I molt menys anar buscant el mal en els altres com fan els fariseus i alguns mestres legals, ni que sigui en detalls i coses minúscules, per tenir l'oportunitat de queixar-se, criticar i acusar, sense donar-se compte de que ells fan coses molt més dolentes, incomparablement pitjors, com és oposar-se a Jesús i al final acabar acusant-lo, condemnant-lo i portant-lo, per mans d'altres, al suplici de la Creu, amb voluntat no sols de castigar-lo sinó també de fer-li mal i anorrear-lo. Per això Jesús amb tota justícia els qualifica d'hipòcrites. Saben per la seva personalitat, per la seva excelsa doctrina i pels seus inaudits miracles que Jesús ve de Déu, però es neguen a reconeixer-ho i el combaten, perquè segons la seva idea no és el Messies tal com l'esperaven i desitjaven. I en els fariseus, pel que es veu, les seves opinions i la seva voluntat valen més que la voluntat de Déu. Per això, per tal que se'n donin compte i potser es converteixin i se salvin, Jesús els hi diu als fariseus "sepulcres blanquejats", perquè semblen religiosos i aparenten tenir una bona relació amb Déu, però en el fons no ho són ni la tenen i les seves obres ho mostren. És tot una façana, gairebé una representació, a la que han arribat per haver-se anat desviant i endurint poc a poc i progressivament, fins a convertir-se en una altre cosa, uns "experts" en Déu que no busquen la voluntat divina sinó la pròpia i volen que Déu la faci. Gairebé com si ells sabessin millor què és el que cal fer i com s'ha de fer, fins aquest punt arriba el seu orgull i la seva supèrbia. 

Com expressa una dita política "Deixeu a les autoritats fer les lleis, que nosaltres farem els reglaments per aplicar-les...", perquè l'esperit d'una norma es pot tergiversar, desvirtuar, exagerar fins a l'absurd o fins i tot invertir a la pràctica, ajustant-se encara a la literalitat de la mateixa.  A la Bíblia Sant Pau ens recorda "la lletra mata, l'esperit vivifica". I com constatava ja del seu temps G.K. Chesterton (1874 - 1936) "El món modern està ple de virtuts cristianes que s'han desvinculat del seu origen diví, s'han separat unes d'altres, s'han fet absolutes... i s'han tornat boges!". 

Els que ho veuen diuen "És una nació assenyada i molt intel·ligent, què té Déu ben a prop seu".
Sant Juníper Serra celebrant Missa a Monterrey, quadre de l'any 1877 de Léon Trousset (1838 - 1917)

El segon punt de l'Evangeli de la Missa del diumenge 29 d'agost de 2021 és allò que ens fa saber Jesús: Espiritualment "res de fora ens pot contaminar, només ens contamina allò que surt de dins". De l'abundància del cor parlen les obres i fins els petits gestos i detalls. És del cor, quan està corromput, d'on surten els mals pensaments que es tradueixen en pecats, maldats i delictes. És un punt molt important, perquè quan algú experimenta que té un pecat recurrent, que cada cop torna a reaparèixer, gairebé com una mena de riu Guadiana, per molt que se'n penedeixi, es confessi i lluiti contra ell, és perquè està combatent els símptomes i no les causes. Perquè en aquesta situació cal intentar esbrinar quina rebeldia secreta contra Déu hi ha en el cor, oculta i potser amagada fins i tot a un mateix, que n'és la causa. En aquests casos cal demanar a Jesús que ens guareixi, ens curi, ens sani de tot el cor. No són els fets exteriors els que tempten l'home, com a molt poden ser oportunitats per a la disposició pecadora interior, aprofitades quan apareixen o fins i tot buscades activament. I això, sigui quin sigui el pecat específic, el Senyor mateix ens diu que d'una única i sola mala disposició interior surten, o poden sortir, tota mena de dolenteries diverses, segons el punt dèbil de cadascú, ja sigui una de sola, diverses o, en el pitjor dels casos, moltes o totes. Com ens diu la Paraula de Déu: "Al dolent fins i tot les coses bones se li fan dolentes, en canvi al bo fins i tot les coses dolentes se li tornen bones". Quan el cor de l'home està espiritualment sa i és net i pur, les ocasions de pecat ja no són temptacions, són irrellevants. Allò que abans ens feia caure, si hem estat rentats i purificats per Jesucrist després ho veiem sense cap valor o a vegades normal i fins i tot bo, sense cap resonància temptadora ni pecaminosa en el nostre interior, i més aviat ocasió de lloar Déu amb tota sinceritat per la misericòrdia que ha tingut amb nosaltres i per les seves obres prodigioses. 

De la Missa hem de sortir transformats: perdonats i disposats a perdonar, reconciliats amb Déu, amb els altres, amb la Creació i amb nosaltres mateixos, enfortits interiorment per la llum i l'aliment de la Paraula, per l'aliment i la força de l'Eucaristia, per l'Amor que hem rebut i al que hem intentat correspondre i que volem compartir, per la comunió amb Déu i per tant entre tots, per allò que hem celebrat i ara hem d'aplicar i viure a la nostra vida quotidiana. També cal recordar i repetir, fent-les nostres, les frases que més ens hagin cridat l'atenció, sobretot de la proclamació de la Paraula, però també dels comentaris de l'homilía. Per això cal estar atents, seguint-la devotament, disposats a rendir-nos a la Paraula de Déu, a oferir les nostres alegries i penes en la consagració, quan Jesús ja present espiritualment es fa present sacramentalment per obra de l'Esperit Sant, a ser del tot sincers quan per Ell, amb Ell i en Ell ens oferim tots a Déu Pare, i oferir-nos del tot a Jesucrist quan en la comunió Ell s'ofereix del tot a nosaltres, combregant amb tot el fervor que poguem i sabent ben bé el que fem, amb agraïment i amb alegria i pau. A la Missa estem espiritualment però de forma no menys real, al Sant Sopar, al Calvari i al dia de Pasqua i següents. No en podem sortir igual com hi hem entrat, seria una gran ofensa que seria com dir "ni amb això Senyor em feu canviar", i l'assistència a la Missa és precisament per estar ben a prop de Déu i que aquesta proximitat actuï en nosaltres i ens modeli fent-nos cada cop més bons i més sants. I igual que Déu ha tingut paraules de guia i consol i ha sigut aliment de vida per a nosaltres, nosaltres ho hem de ser pels altres. 

D'avui podriem recordar i meditar: "Una nació assenyada i molt intel·ligent, (per)que té Déu ben a prop seu", "Déu, Pare (Creador) de les estrelles", "(No hem de ser) un poble que honora Déu amb els llavis però es manté lluny d'Ell", "Res de fora contamina, només ho fa el que surt de dins de l'home" i sobretot, si només ens haguessim de quedar amb una, "No és suficient escoltar i acceptar la voluntat de Déu, cal posar-la en pràctica i viure-la". Això és tan important que Jesucrist ens ho repeteix moltes vegades: "Feu el que diguin, però no els imiteu, perquè diuen i no fan" i "No tothom qui diu Senyor, Senyor! entrarà al Regne del Cel sinó aquells que fan la voluntat del meu Pare"... 

Que aquest ensenyament, tota aquesta informació i formació que ens és revelada i dedicada, ens serveixi per aquesta vida i per a l'eternitat!  

La conversió que permet accedir al coneixenent del secret de l'Univers i al sentit de la vida humana conscient i lliure

"Entre les coses possibles hi ha aquesta: que existeixi la veritat i que algú la posseeixi" deia un intel·lectual italià del segle XX (1). Sant Agustí  (354 - 430), posseïdor d'una intel·ligència excepcional, entre les més altes de la Humanitat, va buscar amb totes les seves forces la veritat, equivocant-se diverses vegades a la seva joventut en aquella recerca tant intel·lectual com vital que comprometia tota la seva vida, i sort en va tenir dels consells i llàgrimes i de les pregàries a Déu per tal que l'il·luminés i es salvés de la seva mare Santa Mònica, que patia veient-lo desencaminat i enganyat durant tants anys. 

El jove St. Agustí, ja convertit, i la seva mare Sta. Mònica cap a l'any 387, parlant de les coses
de Déu i de la vida futura del Cel, en la visió imaginativa del pintor Ary Scheffer (1795 - 1858)

Finalment, però, per un do diví, Aureli Agustí d'Hipona va trobar la veritat no en les sofisticades i atraients, però vanes i inútils per merament humanes, especulacions dels grans filòsofs grecs ni en les exòtiques doctrines heterodoxes d'un líder religiós persa, en les que va caure durant la seva joventut, sinó en la senzillesa planera de l'Evangeli i de la Bíblia, oberta per voluntat divina per a ser entesa pels senzills i humils. "Per entrar en la veritat, cal abaixar el cap" va reconèixer. 

Sobretot va trobar la Veritat encarnada en Jesucrist, Déu Fill fet home, i mantinguda per l'acció de Déu Esperit Sant en l'Església Catòlica - "No creuria en la Bíblia si no m'impulsés a fer-ho l'Església" va constatar després - que així ens porten a conèixer a Déu Pare i a adorar la Trinitat Santíssima de Pare, Fill i Esperit Sant, el misteri de Déu. "Vull conèixer Déu i l'ànima - Res més? - Res més!" ens va dir que havia pensat en el seu interior. 

Un cop coneguda la Veritat, que és Déu i que se'ns manifesta en Jesucrist i en la il·luminació i l'acció de l'Esperit Sant, Sant Agustí, que va començar la seva profunda experiència de conversió l'any 386, amb 31 anys, va ser catecumen i es va batejar cristià i catòlic l'any 387. Però un cop batejat i havent conegut la Veritat, el seu progrés, essent com era d'una intel·ligència extraordinària i d'una personalitat molt voluntariosa, va ser increïble per les alçades que per voluntat de Déu va assolir ben ràpidament i cada cop més. La seva conversió i la seva ingent obra posterior ens remeten al precedent de St. Pau i els seus cims teològics i filosòfics al posterior St. Tomàs d'Aquino, essent les cimeres del pensament cristià. 

Primera representació coneguda de Sant Agustí, al Laterà de Roma (segle VI).
Moltes Ordes religioses i molts sants són hereus de l'espiritualitat agustiniana.

Havent retornat al nord d'Àfrica i havent estat instituït prevere per tal d'ajudar a l'ancià bisbe d'Hipona l'any 391 i haver sigut escollit bisbe poc després, amb la seva claredat de visió va ser l'instrument escollit per Déu per combatre les diverses heretgies del seu temps, que eren moltes i greus: l'arrianisme, el donatisme, el pelagianisme, el nestorianisme que ja apuntava, el mateix maniqueisme que es volia i pretenia cristià i que l'havia enganyat a ell mateix per un temps, tot i ser realment una religió diferent. Perquè tenia molt clar que volia ser un servent de Crist i, com el papa St. Gregori Magne segle i mig més tard que ell, "servent dels servents de Déu". "Amb vosaltres sóc cristià, per vosaltres sóc sacerdot i bisbe" deia St. Agustí que afegia als seus feligresos que desitjava ser salvats per Déu junts: "No vull salvar-me sense vosaltres". Potser tenia present l'exhortació de St. Joan Crisòstom que els bisbes tenen una gran responsabilitat pastoral que han de complir per obtenir la seva pròpia salvació. 

I St. Agustí veient l'encara limitada expansió del Cristianisme catòlic pel món, les moltes heretgies i sectes, la persistència del paganisme i no sols entre els pobles bàrbars, les altres religions errades, els molts segles ja passats d'idolatria i politeisme amb l'única excepció, i encara, del poble d'Israel fins la vinguda de Jesucrist, així com l'acció del diable i les temptacions mundanes que inicitaven a pecar fins i tot als creients i altres perills a la vida, era pessimista sobre el nombre dels salvats, pensant que potser eren pocs i fins molt pocs, tot i que la voluntat de Déu és sempre salvadora i Jesucrist ha vingut per salvar tots els homes, perquè encara n'hi ha molts que no el coneixen, no l'entenen o, pitjor, no l'accepten com els jueus rabínics, o malinterpreten i manipulen el seu ensenyament i la seva doctrina, com els gnòstics i altres heretges, grups aquests dels que sempre hi ha l'esperança que per un do de Déu vegin la llum i com ell mateix es converteixin, o es desvien i s'aparten d'Ell i surten de l'Església universal un cop conegut i havent-lo acceptat, el pitjor dels pecats. Per això reflexiona molt sobre la gràcia divina i el paper dels homes respecte a ella. Doctor de l'Església, a St. Agustí se li ha dit "el doctor de la Gràcia". I les seves reflexions al respecte arriben a punts tan alts que sovint d'altres autors posteriors que l'han volgut seguir i desenvolupar la seva pròpia doctrina a partir de la de Sant Agustí, no han pogut estar a la seva alçada per no tenir les seves dots ni molt menys la seva santedat i han acabat desbarrant i equivocant-se lamentablement i apartant-se del consens de l'Església. 

Un altre problema que preocupava a St. Agustí és el del mal. Si Déu és bo i és omnipotent, com és que hi ha mal a la Terra es preguntava, i no sols per respondre a les objeccions de tipus ateu que des d'antic s'havien fet a l'existència de Déu sinó essencialment com a recerca filosòfica i teològica, essent que Déu existeix, és bo i ens estima i vol salvar i és omniscient i omnipotent. S'explica la història que un dia que preocupat per aquesta qüestió de perquè hi ha mal al món, a la que no trobava resposta, passejava pensant per la platja, va veure un nen petit que assegut a la sorra a tocar de l'aigua amb una petita pala agafava aigua del mar i l'anava posant en un petit cubell, altres versions diuen que en un forat a la sorra, que tenia al seu costat. Ell se'l va mirar i va observar que un cop ple el cubell, el nen seguia agafant aigua i intentant posar-la al cubell, que ja ple vessava en cada ocasió. Estranyat li va preguntar "Què fas?" i el nen li contestà "Intento posar tota l'aigua del mar dins d'aquest cubell". Sant Agustí va seguir el seu camí, pensant que només era un desassenyat caprici infantil del tot irraonable i irrealitzable, però només havia fet unes poques passes quan se'n va adonar "Però si és el que estic fent jo! Intento que l'infinit de Déu entri en la meva ment limitada...!" i així es va donar compte que hi ha misteris que estan per sobre de les capacitats de la ment humana i que l'home ha de ser humil perque Déu és sempre infinitament superior a l'home i sempre el sorprèn, escapa a la seva comprensió. "Déu és incomprensible, si creus que el comprens no és Ell" dirà també aquest gran sant. 

Va escriure molts llibres, entre els quals les "Confessions" (2), autobiografia que s'avança en molts segles, gairebé mil·lenni i mig, a a altres de semblants i que sorprèn per la seva modernitat, St. Agustí se'ns revela com no sols l'últim dels grans savis antics, el més gran d'ells perquè te la llum de la seva intel·ligència i cultura i també la de la seva fe i santedat,  i el primer dels medievals, també un dels seus cims compartint-ho amb St. Tomàs d'Aquino, sinó el primer home "dels nostres temps", que ha transcendit les limitacions de lloc, essent un dels pilars d'Europa i Occident, i del temps, amb una personalitat i idees plenament vigents i actuals. Un altre gran llibre és "La Ciutat de Déu", Civitas Dei, que literalment seria quelcom com "La societat de Déu", on fa per primera vegada filosofia de la Història, inaugurant aquest camp, i pels mateixos motius ciutats ho fa amb molta més volada i encert que els qui més tard intentaran trobar el sentit de l'evolució històrica (3). Sant Agustí troba que hi ha dues societats que coexisteixen juntes en la Humanitat des del principi i ho faran fins a la fi del temps i el Judici Final, "la Ciutat de Déu i la Ciutat del món" i constata "Dos amors van produir dues ciutats: l'amor de Déu fins al menyspreu propi ha construit la Ciutat Celestial, l'amor propi fins al menyspreu de Déu la Ciutat terrenal" i afegeix "Una es gloria en Déu i les seves obres, l'altre en l'ésser humà i les seves". I no són els únics ni molt menys, hi ha "Sol·liloquis" i molts més i tots estan plens d'observacions intel·ligentíssimes i molt encertades, de manera que es pot ben bé dir que de cada pensament i frase de St. Agustí se'n podria escriure un llibre. 

Demanem a Déu que la intercessió de St. Agustí, igual que el seu ensenyament, ens ajudi per a la nostra salvació individual i col·lectiva, i a més que ens envii al nostre temps i al del futur més grans sants com ell, que fan molta falta al nostre món! 

(1) Giovanni Papini (1881 - 1955), que per aquest motiu, convençut que l'Església Catòlica posseeix la veritat, es va convertir al Catolicisme. 

(2) Un mossèn català molt coneixedor de St. Agustí, que té tots els seus llibres i els ha estudiat, essent-ne un gran expert igual que de la Patrística, ens deia que de "Confessions" el que li agrada més és l'experiència vital, la lluita personal, la recerca de la veritat i l'efecte de la gràcia de Déu en aquesta trajectòria fins arribar a la fe, al baptisme i a la santedat. A mí en canvi el que m'agrada més és la part final del llibre, quan ja arriba a la Veritat, perquè l'altre, el procés, està en funció de la meta i depèn d'aquesta i del resultat, ja que "Bé està el que bé acaba" com diu Shakespeare, i la major del llibre és tot allò que havia fet patir a Sta. Mònica i a més és un camí personal determinat, havent-n'hi molts, tot i que pot servir per casos semblants, però la Veritat és única i és allò que en definitiva importa. 

(3) Que n'hi ha molts, molt posteriors a ell: Ibn Khaldun, Giambattista Vico, Hegel, Comte, Spengler, Toynbee, Deulofeu, Sankar... més o menys encertats però cap d'ells comparable, i alguns dels quals desbarren molt arribant a disbarats de conseqüències històriques funestes, com Marx i Engels o Nietzsche. 

El gran poder espiritual d'una esposa i mare santa

Santa Monica (c. 331/2 - 387) és una santa nascuda al nord d'Àfrica, que és famosa per haver sigut la que amb les seves pregàries i llàgrimes fervorososes, constants i perseverants va aconseguir la conversió del seu fill Sant Agustí (354 - 430), un dels més grans sants de la Història, que s'havia resistit a donar el pas de fer-se cristià i batejar-se durant 17 anys, amb una vida dissoluta en la que va passar temporalment per diverses fases, des del paganisme al maniqueísme, això sí buscant sempre la veritat, fins que la va trobar amb l'ajuda decisiva per a ell de les oracions, mocions i plors de la seva mare. "És impossible que un fill de tantes llàgrimes es perdi" la va consolar un bisbe, potser el mateix sant Ambròs (c. 340 - 307) que va tenir un paper molt important també en l'evangelització, la catequesi l'acompanyament espiritual de St. Agustí des de 386 fins al seu bateig el 387. 

Tomba de Sta. Mònica a Itàlia 

Però la conversió del seu intel·ligentíssim i desencaminat fill Agustí no va ser l'únic gran èxit espiritual de Sta. Mònica, perquè casada amb el pagà Patrici, aquest que tenia un temperament fort. i en ocasions colèric, tot i que la deixava ser cristiana, devota i generosa, estava obstinat en mantenir-se en el paganisme greco-romà malgrat les exhortacions, les súpliques i l'amor desitjós de la seva salvació eterna de la seva esposa, que preocupada per ell també pregava molt Déu per que es convertís. Patrici va perseverar obstinadament durant molts anys fins que inesperadament l'any 371 va acceptar convertir-se, fer-se cristià i batejar-se. I això va ser just a temps, dons va morir l'any següent, el 372. Va ser el primer èxit de l'atenció amorosa i les pregàries de Sta. Mònica, qui encara va haver d'esperar molts anys per tal que l'extraordinari fill d'ells seguís el camí del seu pare. Però això sí, un cop convençut, St. Agustí arribaria a un altíssim grau de santedat.  I just poc després d'haver vist batejar i ser un bon cristià al seu fill, Sta. Mònica va emmalaltir i va morir als pocs dies. La seva missió a la terra ja estava acomplida i podia marxar en pau cap a la trobada amb Déu i la vida futura a la Glòria del Cel. Santa Mònica ens ensenya la necessitat, importància i grans fruits de la intercessió per la pregària fervorosa i perseverant i ens mostra el camí per tal que com ella també ho poguem fer nosaltres!

Patrona de l'ancianitat

Santa Teresa de Jesús Jornet (1843 - 1897), nascuda a Aitona, Lleida, i morta a Llíria, València, verge i fundadora junt amb al sacerdot Saturnino López (1830 - 1905) de les Germanetes dels Ancians Desamparats l'octubre de 1872, és la patrona de l'ancianitat. 

Va ser neboda-neta del beat Francesc Palau (1811 - 1872), carmelita descalç exclaustrat i sacerdot, també nascut a Aitona, al Segrià, i fundador de congregacions religioses terciaries, amb qui va col·laborar en les seves iniciatives com a terciària.  

Santa Teresa Jornet voliar entrar en la vida religiosa com a novícia de les clarisses a Briviesca, Burgos, però per les lleis anticlericals de l'època no va poder professar i havent-ne sortit va  fer-se carmelita terciària en la comunitat de Francesc Palau, ensenyant a les escoles del seu parent, ja que tenia el títol de mestre, però havent sabut que hi havia un sacerdot aragonès que volia fundar una comunitat per ajudar els vells i avis necessitats, el va anar a veure, es va oferir, i com a cofundadora, i fundadora principal, va entrar junt amb una seva germana, Maria, ja des de l'inici de la fundació el 1872 a la seva congregació de la que de seguida va ser nomenada superiora, i quan la casa mare amb la comunitat es va traslladar de Barbastre a València l'any 1873, va ser confirmada com a superiora, però no va fer els vots perpetus fins el 1877, el dia de la Immaculada Concepció. En 25 anys d'activitat incansable a favor de la gent gran, quan va deixar aquest món havia fundat 103 cases-asils de la congregació, que ja tenia 1260 germanetes atenent a les persones d'edat sense recursos.

De caire semblant a les Germanetes dels Pobres fundades per Sta. Joana Jugan, però posteriors a aquestes, les Germanetes dels Ancians Desamparats tenen la seva seu a València, tenint com a patrons de l'Orde a la Mare de Déu dels Desamparats, advocació de la Verge Maria patrona  de València i del País Valencià, així com St. Josep i Sta. Marta. Avui dia tenen 204 cases amb 2106 religioses a Espanya, Portugal, Itàlia, Alemanya, Filipines, Moçambic i a 15 països d'Amèrica, continent on ja en vida de la fundadora es va expandir la congregació, actualment a Mèxic, Guatemala, El Salvador, Cuba, Puerto Rico, República Dominicana, Veneçuela, Colòmbia, Equador, Brasil, Perú, Bolivia, Paraguai, Argentina i Xile.   

Tot i que Sta. Teresa Jornet va deixar dit i escrit que no desitjava que es destinessin diners de l'Orde a causes de canonització, per la seva fama de santedat i pels miracles seus que s'han comprovat va ser beatificada el 1958 i canonitzada el 1974. A més dues religioses de l'Orde, Josefa Ruano i Dolors Puig, que van ser màrtirs l'any 1936, han estat beatificades l'any 2001.  

Com deia la santa i segueixen les seves filles espirituals, "Déu en el cor, l'eternitat sempre present, i el món sota els peus", indicant l'atenció constant a l'experiència trinitaria i a l'infinit diví, així com una actitud de servei universal estimant Déu en els altres. Que així sigui! 

Temps de grans sants

La segona quinzena d'agost és un temps de celebració de grans sants.
Així el dia 25 d'agost trobem, entre d'altres: 

Sant Genís màrtir (+ c. 300). Donà testimoni

que sempre cal obeir Déu i mirar pel Cel etern 

 abans que als homes i les coses d'aquest món.

Sant Lluís IX (1214 - 1270), rei de França. 

Va demostrar que un sobirà pot ser sant 

i que un sant pot ser sobirà d'un gran país.

Sant Josep de Calassanç (1557 - 1648),

aragonès de la Franja de Ponent i català

de llengua, fundador de les Escoles Pies,

els coneguts com escolapis o calassancis. 

Honorar els sants no és sols honorar-los a ells sinó també honorar l'acció de l'Esperit Sant en ells. 

Que ens ajudin ensenyant-nos el camí, intercedint per nosaltres i essent estímul per esforçar-nos a arribar a la meta on ells ja han arribat feliçment, i que la seva memòria i la seva obra perduri sempre en nosaltres i a tot el món! 

La Creu és l'entrada del Cel

Aquesta frase, la Creu és l'entrada al Cel, que solia dir Sta. Rosa de Lima, s'aplica a tots els màrtirs i entre ells els apòstols de Jesús, que ho foren amb l'excepció de St. Joan apòstol qui fou confessor, és a dir que fou torturat i martiritzat per la fe, però no assassinat, potser perquè per voluntat divina els seus botxins no poderen fer-lo morir a ell, que era l'únic dels apòstols que estigué al peu de la Creu de Jesucrist al Calvari i que era el deixeble més estimat del Senyor, al qui en el seu testament al moment de la seva mort Ell li donà a la seva pròpia mare com mare i a ella al deixeble com a fill. 

Tots els altres apòstols donaren testimoni seguint a Jesús portant la seva pròpia creu fins a la mort en el martiri. Sant Bartomeu (segle I), de nom complet Natanael Bartomeu (1), seguí a Felip a veure a Jesús quan aquest li va dir que havien trobat el Messies i després d'uns dubtes inicials, canvià radicalment quan sentí al Senyor dir d'ell al veure'l "Heus aquí un israelita de veritat, en qui no hi ha mentida" i ell li preguntà sorprès "De què em coneixeu?" rebent la resposta "Abans que Felip et cridés, quan eres sota la figuera t'he vist" i ell llavors es va rendir a la realitat i la veritat: "Vos sou el Fill de Déu, el Rei d'Israel!". Una declaració de fe com la de St. Tomàs "Senyor meu i Déu meu!", però aquest la feu veient a Jesús ressuscitat i gloriós, mentre St. Bartomeu la va fer com St. Pere veient-lo en la seva figura humana.

Perquè li va impactar tant que Jesús li digués que l'havia vist sota la figuera? Només són suposicions, però devia ser primer perquè estava sol i devia haver constatat que ningú l'havia vist i potser fins i tot que allà no el podia veure ningú. També perquè allà devia haver resat i pensat alguna cosa molt especial, potser demanant a Déu per la seva vocació. I perquè en aquell moment molt íntim i secret, en que estava ell sol amb Déu, Jesús l'havia vist i sentit, n'havia reconegut la importància i amb confiança li ho deia obertament, sabent allò que només podien saber Déu i ell. D'aquí la seva decidida professió de fe després dels dubtes inicials. 

Jesús fa l'elogi de la seva fe: "Perquè t'he dit això has cregut? Coses més grans veuras!". És una de les ocasions en que Jesús admira la gran fe d'algú, com amb la dona sirofenícia de la filla endimoniada, amb el centurió romà del criat malalt i amb Sant Pere quan aquest li diu "Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu!" i Jesús li respón "Sortós de tu, perquè això no t'ho ha revelat la carn o la sang, sinó el meu Pare del Cel!". I a Felip i Bartomeu els hi diu que veuran al Fill de Déu rodejat d'àngels pujant i baixant del Cel. 

Com la resta dels apòstols, excepte Judes Iscariot el traïdor, que va tenir un final tràgic, St. Bartomeu retorna a Crist després de la Passió i està a la Pasqua, l'Ascensió i la Pentecosta. Tots els apòstols es prenen molt seriosament "Aneu, convertiu a tots els pobles i bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant". Sembla que la primera expansió evangelitzadora devia ser explosiva (2), tot i que els seus fruits tot just comencessin i encara en mig de moltes dificultats, oposicions i persecucions. St. Pau i St. Jaume el Major van arribar fins a Hispània, a l'extrem occidental del món conegut en el seu temps. St. Pere i St. Pau van anar a Roma, la capital de l'Imperi. Altres escolliren el camí oriental, entre ells St. Bartomeu, que com St. Tomàs però independentment d'ell sembla que va arribar a Pèrsia i a la Índia. Algunes històries situen a St. Bartomeu també al Iemen i fins a Etiòpia, en el camí del sud, però tot i que dels fets concrets de la majoria dels 12 apòstols en sabem poc, perquè no en tenim gaires documents o si n'hi ha són no canònics i poc fiables, sí que per tradició comú, reflectida per diversos Pares, i per historiadors seriosos com Eusebi de Cesarea, del segle IV, ens ha arribat que St. Bartomeu va anar finalment cap al nord i va predicar al Caucas, on a Armènia (3) va morir màrtir, torturat d'una manera horrible, escorxat viu i després decapitat, però mantenint la seva fe i el seu testimoni de la veritat i donant glòria a Déu. Els apòstols són els fonaments de la nostra fe en Jesucrist, ja que per ells i pel seu esforç, valentia i sacrifici ens ha arribat. Donem-lis gràcies de tot cor i demanem que intercedeixin sempre per nosaltres! 

(1) Aquesta és l'opinió majoritària. donat que Bartomeu segueix a Felip en la llista dels Dotze Apòstols i que Natanael és un nom propi mentre que Bartomeu ("fill de Tomeu") és un segon nom. L'aparició primerenca, l'elogi de Jesús i algun detall més també semblen confirmar-ho. 

(2) Fins a Hispània, Itàlia, Grècia, Egipte, Aràbia, Síria i gairebé la major part de l'Imperi Romà està ben documentat. La Pax Romana hi va ajudar molt, igual que la navegació pel Mediterrani, "el mar entre terres", totes elles sota domini romà. Però també hi va haver una predicació evangelitzadora dels apòstols i altres missioners a l'estranger, fora de l'Imperi, en nacions hostils com Mesopotàmia i Pèrsia, aleshores part de l'Imperi Part arsàcida, rival i enemic de Roma, en països bàrbars poc civilitzats i també a la llunyana Índia, allunyada tan geogràficament com culturalment. Algunes intrigants troballes fan suposar que el Cristianisme podia haver arribat fins i tot a l'Àsia Central i, per la Ruta de la Seda, fins a Xina, tan aviat com a la 2ª meitat del segle I, molts segles abans del comunment acceptat, i no sols a la capital de l'Imperi Han, llavors Luoyang, o a l'antiga capital Chang-an, sinó també fins a les costes orientals d'aquest immens país. Desconcertant és que s'hagin trobat algunes creus en un context religiós en algun monument del segle I a Corea i fins al sud del Japó. Si fos així, si signifiqués que algún cristià va arribar fins allà, llavors sí que seria ben literalment "fins als extrems del món", és a dir del món conegut de l'Antiguitat al Vell Món.

(3) Sant Bartomeu i Sant Judes Tadeu, que també hi va predicar, són els sants patrons d'Armènia, la primera nació del món oficialment cristiana, després de la seva conversió l'any 301 per St. Gregori Fotistes, també patró del país, i poc després es ferien cristians també els seus veïns de Geòrgia. És a ressaltar que aquestes nacions cristianes del Càucas van partir tota mena d'invasions, destruccions i massacres per motiu de la seva fe, primer l'Imperi Neopersa sassànida de religió zoroastriana, després els Califats de Damasc i Bagdad, posteriorment van entrar-hi arrassant-ho tot els mongols de Gengis Khan, més tard els tàrtars de Tamerlà, seguits dels turcs otomans i dels perses safàvides...quan finalment van cessar aquestes terribles convulsions i catàstrofes que havien durat un mil·leni i mig i la polseguera de la Història es va anar depositant, quan els russos cristians van arribar al Caucas a principis del segle XIX van trobar que els armenis i georgians havien sobreviscut... i seguien essent cristians!.  Als armenis, però, encara els hi quedava un atac duríssim, el genocidi que l'Imperi Turc otomà va cometre contra ells des de finals del segle XIX a les primeres dècades del segle XX, quan els governants i militars turcs, tant els otomans com els Joves Turcs, els volien exterminar i en van matar un milió i mig tan directament, torturant-los i assassinant-los, com indirectament, de fam i extenuació, mentre que una xifra similar d'armenis, un altre milió i mig, va haver de fugir i exiliar-se, essent les execucions i deportacions més massives entre 1915 - 1917 durant la Primera Guerra Mundial.  Però tot i així Armènia va sobreviure i fins va poder constituir un petit Estat propi al Caucas, molt menor del que li hauria correspost, que molt recentment ha perdut un territori tradicionalment armeni, Nagorno-Karabakh, a mans dels seus veïns azerís. Hi ha una important diaspora armènia a tot el món, especialment a Rússia, França i Estats Units.  Armènia és, com també Geòrgia, una nació molt cristiana i que ha sigut martiritzada al llarg de la seva Història però sempre ha mantingut i confessat la seva fe, com els seus sants patrons St. Bartomeu i St. Judes Tadeu.  

La Rosa santa d'Amèrica

Santa Rosa de Lima (1586 - 1617) va ser la primera santa de les Amèriques, canonitzada, es diu que després d'un miracle amb una pluja de roses del que el mateix Papa en va ser testimoni, per Climent X l'any 1671. Des de molt nena va sentir la crida a la santedat i la va viure i de jove va ser terciaria dominica. Des de petita hi va haver molts fets miraculosos a la seva vida, que va ser de gran religiositat, pietat i penitència, des de curar malalts amb una imatge del Nen Jesús fins a salvar Lima, pregant a l'altar i demanant-ho a la Verge, del saqueig d'un corsari holandès, que llavors inesperadament se'n va anar, i al seu desposori místic amb Jesús quan li demanava perdó pensant que estava enfadat amb ella perquè l'havia ofés amb alguna falta i Jesús li va dir "vull que siguis la meva esposa" i ella li contestà "sóc la vostra esclava". Com a mostra de la seva excelsa santedat, tenia el do, només compartit amb uns pocs sants, de que els animals de tota mena l'obeïssin quan els parlava. És una de les santes més conegudes a tot el món, molt simpàtica i admirada. 

Sta. Rosa de Lima, pintada per Carlo Dolci (1616 - 1686)

Hi ha moltes imatges d'aquesta santa, declarada patrona d'Amèrica i dels amerindis, de Perú, Filipines i la Índia i de la ciutat de Lima i diverses ciutats que es diuen Santa Rosa com la de Califòrnia i dues de Filipines i que la tenen per patrona, així com de les brodadores, les costureres, jardiners i floristes entre d'altres. 

Sta. Rosa era molt devota del Nen Jesús, quadre de l'any
1859 del pintor peruà Francisco Laso (1823 - 1869)

Se l'ha representat de molt diverses maneres, la seva bellesa, innocència i joventut, així com la seva admirable santedat, han inspirat moltes imatges seves, això sí sempre amb la corona de roses. Ha sortit nombroses vegades en segells del Perú així com en el bitllet de més gran valor d'aquest país. També moltes noies i dones porten el nom d'aquesta santa tan femenina. Que Sta. Rosa pregui i intercedeixi per tot el món perquè cada cop més gent arreu pugui seguir com ella el camí de la santedat, que porta al Cel amb Déu!