En les tempestes de la vida

En les tempestes de la vida, ja siguin físiques (tempestes, inundacions, incendis, epidèmies, guerres) com amb més motiu si són psicològiques o socials, i encara més si son espirituals, segons el miracle narrat a l'Evangeli, Mc 4,35 - 41 (1), convé: 

"El miracle de la tempesta calmada" (1695), quadre de Ludolf Bakhuizen 

-  No saltar de la barca, que figura l'Església. Només romanent en ella hi ha esperança de salvació del desastre i de poder arribar finalment al destí, l'altra riba del llac, que indica en aquest món la missió encomanada i en definitiva al final la patria celestial i la vida eterna. Baixar a l'aigua és il·lògic, contradictori (és el que es tem), una actitud de desesperació gairebé suïcida. 

- Col·laborar entre tots en l'esforç de mantenir-la en flotació, per evitar el naufragi i la mort. No és moment de desavinences ni de crítiques i ni tan sols de provar de fer canvis, "en tiempos de tribulación,  no  hacer mudanza" deia Sant Ignasi de Loyola (2). Sí que és el moment de fer la feina que cal, ben repartida entre tots i esforçant-se tot el possible, d'aplicar els propìs coneixements i experiència, de donar bons consells, d'animar als altres i mostrar confiança en que se superarà, sobretot a base de fe en Déu. 

- Fins aquí els remeis naturals, humans, però el tercer és el més important, que és recórrer a Jesucrist, al qui es porta en la barca i que en aquell moment no actua, en el cas del miracle perquè estava descansant, dormit a popa amb el cap recolzat en un coixí, com s'especifica. A Jesucrist la barca de l'Església el porta sempre en el seu interior, però a vegades ens sorprenem de que estigui inactiu i com aliè als grans problemes. Cal demanar-li-ho, Ell vol que ho fem, i llavors és la seva actuació la que obra el gran miracle, perquè és Senyor de tota la Creació. Podem reflexionar: "que no sabíem que el portavem amb nosaltres? que no recordavem que sempre el tenim al nostre costat? perquè teniem doncs por, és que no tenim fe o en tenim encara poca? i que no tenim en compte que sense Ell res no podem i que si actuem hem de fer-ho inspirats i guiats per Ell? potser teníem l'orgull de voler sortir-nos-en sols o por de despertar-lo?". 

Jesucrist ens aten amorosament sempre, perquè vol el nostre bé, ningú no ens estima més que Ell, i ens fa cas fins i tot quan la petició pot semblar interessada o oportunista, com podría semblar si només recorrim a Ell en cas de problemes i dificultats insolubles o de perills greus i més si encara no el coneixem prou ni n'estem del tot segurs, llavors sí que davant la sorpresa se'ns plantejarà com a interrogant vital igual que als deixebles "qui és aquest?", "qui és, doncs, Jesús?" i com Job quan va conèixer a Déu en la tempesta, haurem de reconeixer "abans no et coneixia més que d'oïdes, ara sí que et conec personalment", reconeixent-lo com l'únic Déu, callant i acceptant la seva voluntat i humiliant-se davant seu.  

A vegades ens falta aquesta experiència i Déu mateix permet, i fins en ocasions provoca, que l'haguem de fer, per conèixer-lo vitalment i per fer l'experiència de la seva Providència fins i tot si cal en el miracle. I com en el Salm 106, havent-nos posat en dificultats, hem de pensar en recorrer a Ell, fer-ho, constatar la seva intervenció salvadora i agraïr-li la nostra salvació. 

I just això ens portarà a reconèixer que ningú ens estima més que Ell, que només en Ell trobarem tant d'amor envers nostre i tant poder i com diu Sant Pau (2 Co 5, 14 - 17) a viure amb Ell, per Ell i en Ell, i així entrar decididament en la Nova Creació, el món nou on regna l'amor diví i en la que els nous Adam i Eva són Jesús i Maria. 

Que ningú ni res ens prengui aquesta Paraula de Déu que és llum, força i consol i que el diumenge 12è de durant l'any es proclama a Missa en el cicle B, sinó que la recordem, la poguem meditar i aplicar-la quan convingui i sempre en les nostres vides individuals i també en la vida col·lectiva de la societat! 

(1) També a Mt 8,23-27 i Lc 8, 22-25. Un altre episodi i miracle similar, però diferent, es narra a Mt 14

(2) Concretament a la 5ª regla dels exercicis espirituals, que literalment diu "En tiempos de desolación, nunca hacer mudanza". I crec que ho va repetir Sta. Teresa de Jesús, doncs em sona haver-ho llegit fa molts anys en alguna obra d'aquesta, "En tiempos de tribulaciones no conviene hacer mudanza", frase en la que em vaig fixar. 

Fent de professor

Vaig ser professor de religió durant 12 anys, de 2006 a 2018, any en que em vaig jubilar. Tinc bons records en general d'aquesta època, sobretot del període en que ho vaig ser a l'Institut Antoni Pous i Argila de Manlleu (2007 - 2012) a jornada completa i a l'Institut Pla de les Moreres de Vilanova del Camí (2012 - 2014), a mitja jornada. Però abans havia tingut el meu primer destí a l'IES Vic i a l'Institut de St. Vicenç de Castellet (2006 - 2007) a mitja jornada a cadascun dels centres i després, per motius d'acostament al meu domicili, vaig estar a Les Escoles de Gurb i l'Escola Aurora de St. Boi de Lluçanès (2014 - 2017), a un quart de jornada a cada, i finalment de nou a jornada completa a l'Institut Moianès de Moià (2017 - 2018). 

No era la primera vegada que feia classes i ensenyava a joves i nens. De jove, quan encara era estudiant, havia fet moltes classes particulars a casa quan vivia a Vic i a Folgueroles, a grans trets en el període 1968 - 1976, sobre molt diverses assignatures, però sobretot de Ciències, i a l'últim any també a domicili de l'alumne a Barcelona. 

Una altre presa de contacte amb l'ensenyament del jovent va ser la meva feina com a professor d'autoescola, primer a l'Autoescola Capella de Barcelona (1978 - 1980) i després a l'Autoescola Calldetenes d'aquesta localitat (1980 - 2007) i finalment a l'Autoescola Osona de Vic (2007 - 2012). A la A. Capella hi vaig treballar intensament durant mig any al 1980 a la tornada del servei militar i a l'A. Calldetenes més d'un quart de segle.

Com també suposaren una experiència les classes que com a monitor d'escacs de la Delegació d'Esports d'Osona vaig fer a molts instituts, col·legis i escoles de la comarca, entre 1986 i els  primers anys 2000s, vora 15 o 20 anys, en horari sovint extraescolar però en determinats centres i èpoques en ple horari lectiu. Vaig fer molts cursos consecutius a les escoles de Vilanova de Sau i Malla i algun altre lloc i cursos d'un any o un semestre de duració a molts llocs, com a instituts de Tona i Torelló i a centres de primària de molts pobles, com Folgueroles, Calldetenes, Santa Maria de Corcó, Vic, Manlleu, Gurb... i uns quants més. Puntualment vaig fer conferències i sessions de simultànies a instituts com el Jaume Callís de Vic, però no sols aquest. I aquesta activitat didàctica meva va tenir una revifalla inesperada quan em van demanar que ho fes també com a complement a l'últim any que vaig ser a l'institut Pla de les Moreres de Vilanova del Camí, el 2013 - 2014. 

Però com a professor de secundària vaig començar fent classes de Física i Química, quan encara estudiava a la Universitat i amb un permís especial ja que no era llicenciat, a la major part del curs 1977 - 1978 en un col·legi privat de Centelles, substituïnt durant mesos a una professora de baixa als dos últims trimestres del curs, ja al primer semestre de l'any 1978. Això però no va tenir continuïtat, perquè a primers de gener de 1979 ja vaig iniciar el servei militar al C.I.R. de Marinés (València) i quan el vaig acabar a finals de febrer de 1980 ja estava plenament posat en el món de l'autoescola per motius familiars, de manera que ni tan sols vaig reprendre els estudis universitaris per acabar la carrera de Químiques a Barcelona. 

Si comptem des d'aquest precedent de 1978 i també de les primeres classes d'autoescola a finals de 1978, just haver obtingut el títol i abans de la "mili", són 40 anys exercint de professor, i si es compta des de finals de 1968 amb les primeres classes particulars, que a vegades vaig fer durant dos anys seguits o en anys alterns amb el mateix alumne, ja és mig segle, 50 anys, exercint de professor, i de moltes matèries, com matemàtiques, física, química, biologia, conducció d'automòbils, escacs i religió, per ordre cronològic.

Xerrada sobre Rwanda a St. Feliu Sasserra, 8 de maig de 2008. M'acompanya
Mn. Canisius Niyonsaba, amb qui vaig fer el viatge i qui em va convidar a fer-la.

Un camp diferent però igualment important han estat les conferències que sobre astronomia, astronàutica i matèries afins, com astrofísica, cosmologia, exobiologia i fins i tot física nuclear, he fet i encara faig, des del gener de 1995, a l'Agrupació Astronòmica d'Osona. Les primeres van ser sobre la recerca de vida a l'espai, els quàsars, els púlsars, els quarks... i després he anat tocant tots els temes des de la mecànica quàntica a l'Àfrica dels Grans Llacs*  - un total de 4 conferències sobre Rwanda i Burundi, a partir de l'estança que hi vaig fer l'estiu del 2007 -  o el viatge a Xina de la mateixa AAO a veure l'eclipsi de Sol del 2009 a Wuhan. Des del principi, el mateix 1995, això es va complementar amb articles divulgatius a l'Ausona, La Marxa i sobretot El 9 Nou, on sortien amb molta freqüència els anys 1996 a 1999 així com més tard van arribar a ser setmanals a alguns gratuïts, la col·laboració amb els quals va durar uns quants anys.  I això em va portar també a fer durant uns anys una conferència cada curs sobre astronomia a La Salle Manlleu, a una conferència sobre "L'espai-temps: el temps" al Museu de l'Art de la Pell de Vic l'any 1997,  a que l'any 1998 fou professor ajudant de l'astrònom Enric García Melendo a la Universitat de Vic en un curset d'estiu sobre les estrelles, a unes conferències sobre coneixements fonamentals d'astronomia, una d'elles a l'Ateneu de Folgueroles, i que també fes durant dos anys unes classes-conferència sobre astronomia a un institut de Barcelona, convidat especialment per anar-lis a fer i amb valor de crèdits a l'assistència dels alumnes, en data tan recent com 2011 i 2012. I no són les úniques les que he citat, ja que he fet més activitats divulgatives, tan en el camp científic com en l'històric, geogràfic i humanista en general. 

I per acabar com a l'inici, de religió catòlica també vaig ser catequista començant per joves de l'església franciscana del Remei de Vic, els anys 1990 i 1991, i continuant després per la parròquia de Folgueroles durant un temps a meitat dels anys 2000s. 

En conjunt ha sigut una gran part de la meva vida fent de professor, sobretot d'autoescola, de conferènciant i articulista d'astronomia i ciències afins, i de religió. 

* D'aquestes conferències, que des ben aviat si bé no des del principi ja feia amb power points, en vaig fer unes quantes sobre Rwanda i Burundi, a altres llocs, com a les parròquies de Sant Feliu Sasserra, Calldetenes... 

El més important que està passant ara

El més important que està passant ara, i això val per tots els dies de l'any i per totes les èpoques, no és cap guerra, ni trobada política, ni malatia, ni tan sols cap invent o descobriment científic, perquè el més important que succeeix ara i sempre al món des de fa dos mil·lennis és la celebració de misses en infinitat de llocs del planeta i a cada instant, doncs sempre n'hi han en algun hemisferi, quan en un punt donat és de dia i també quan és de nit. Déu es fa present en la consagració eucarística, es dona com aliment espiritual en la comunió sacramental i roman també en el sagrari, on se'l pot adorar. 

Una Missa tridentina, l'any 2009

No hi ha res superior, ni tan sols comparable o que s'acosti ni que sigui de lluny a aquest miracle, misteri i meravella. És un fet únic tot i que per la infinita bondat divina és il·limitadament repetit en l'espai i en el temps, per arribar a tothom que vulgui participar d'ell. En comparació, totes les activitats merament humanes no són res, fins i tot les més excelses, perquè tot allò finit no es pot valorar davant l'infinit ni allò temporal en presència del que és etern, ni l'existència humana, ja efímera davant dels procesos històrics i molt més davant els físics, geològics i astronòmics, no té com a tal una possible comparació i valoració davant del Déu que era, és i serà sempre tant en el món del temps, que és creació seva, com fora d'ell. L'existència i les obres humanes, ja petitíssimes davant la immensitat il·limitada de l'Univers, no poden competir de cap manera davant la presència del Creador d'aquest, de tot. 

Ben entès, això és refereix a allò tan sols humà, perquè quan l'ésser humà, home o dona, pel do diví de l'Esperit Sant s'eleva a la relació amb Déu pels sacraments, l'oració, la vida en gràcia i les bones obres fruit d'aquesta connexió, el valor d'allò que fa participa de la transcendència de Déu, que se li revela amorosament, el beneeix, l'estima, l'adopta per filiació, l'acull i l'hi obre el camí, la veritat i la vida que Déu mateix li ha ensenyat fent-se home en Jesucrist, el punt central i més important de tota la història humana.      

No estem sols

No estem mai sols 

Malgrat el que pugui semblar aparentment, l'home mai està sol perquè sempre té la companyia de Déu

No estem sols, mai ho estem, sempre tenim a Déu al nostre costat, que ens fa companyia i que molt amorosament ens cuida i ens protegeix. I sempre ens podem dirigir a Ell, mentre que Ell ens parla per la seva Paraula, per la seva gràcia en la nostra consciència, en les inspiracions de la pregària, pels fets que ens passen i a través dels altres, molt especialment de la tradició, de la jerarquia eclesiàstica, dels ministres ordenats, dels religiosos i en determinades ocasions de tots els batejats i fins i tot de tothom. 

I en el cas concret d'una Missa, no podem dir mai que hi ha poca gent. Sempre hi tenim la Santíssima Trinitat, que és infinita, present i actuant, la intercessió de la Verge Maria i de Sant Josep, als que s'invoca en totes elles en la pregaria eucarística junt en moltes ocasions amb el sant del dia o el sant patró, així com una multitud incomptable d'àngels i sants com a espectadors. A més sabem que Déu ens ha concedit a tots un àngel de la guarda, perquè ens acompanyi, vigili, inspiri i protegeixi des de l'inici de la nostra vida fins el seu final. Com també cal recordar que tots els cristians som germans i que de catòlics sols ja n'hi ha milers de milions a tot el món vivint ara mateix, igual que ho som dels que han viscut al llarg dels dos mil anys passats i dels profetes i homes de Déu de l'antic Israel i que dels principals d'ells tenim les seves paraules escrites, a la Bíblia o en altres llibres o textos, i també dels innombrables que viuran en el futur. 

Déu Pare ens va adoptar com a fills en el baptisme i és un veritable pare per a nosaltres i la providència divina ens acompanya i proveeix sempre. Jesucrist, Déu Fill el tenim realment present en el Santíssim Sacrament de l'Eucaristia i no sols ens alimenta en la comunió eucarística sinó que el podem visitar, pregar i adorar al Sagrari.  I l'Esperit Sant, que habita en nosaltres com a gràcia divina, per la comunió dels sants ens fa membres no sols de l'Església militant visible a la Terra sinó també de l'Església purgant i de l'Església triomfant. No podem dir, pensar o sentir que estem sols encara que visquem, cosa que sol ser molt rara i ocasional, en una estricta soledat humana.  

Reflexions sobre el perquè

Alguns cops he pensat que al meu pare, que era tan emprenedor, dinàmic, preocupat pel benestar de la gent i desitjós d'ajudar, Déu el va cridar amb Ell el 26 de juliol del 2008, als 84 anys, per estalviar-li les misèries de la crisi econòmica mundial que es va iniciar el mateix any 2008 però que a les nostres terres no va arribar realment fins dos o tres anys més tard, a resultes sobretot de les mesures d'austeritat "anticrisi" que es van prendre per combatre-la i que en canvi la van escampar per tot arreu, aprofundir i perpetuar, essent pitjors que la pròpia crisi. 

I que a la meva mare, que era tan sociable, tan oberta i tan amiga de sortir una estona cada dia i de parlar amb tothom, Déu la va cridar amb Ell el 17 de desembre de 2018, als 88 anys, en part per evitar-li viure la desgraciada situació provocada per la pandèmia de Covid a partir del març de 2020, amb la por, el confinament i altres mesures de reclusió, que a ella probablement li haguessin afectat molt.

Però això em fa pensar per quin motiu Déu deu haver cridat amb Ell al meu germà Jordi Joan, l'11 de maig del 2021, als 64 anys, ell que tota la vida va ser molt precavit respecte a les malalties i va fer tot el cas i va confiar en els metges i els medicaments, especialment amb els sotracs de salut que va tenir l'any 2014, del que gràcies a Déu es va recuperar totalment i aviat va estar millor que abans, i del 2018, quan li van diagnosticar una malaltia autoinmune, que no obstant semblava tan controlada per la seva vida sana en tots els àmbits que portava que feia poc els especialistes li havien calculat 10 anys de vida normal, fins que va donar positiu de Covid a mitjans d'abril, després de ser vacunat amb la primera dosi el 30 de març i seguint portant la vida de vigilància i precaució que havia portat des de feia un any, complint totes les obligacions i consells mèdics. És que Déu l'ha volgut deslliurar d'alguna cosa greu que potser vindrà properament i que l'hagués afectat excessivament, com es pot suposar en el cas del pare i la mare? 

Un cop l'any a un poble

L'abans petita capella i ara ermita, perquè amb el temps s'ha anat ampliant, de Sant Antoni de Pàdua, a les afores de Seva. inaugurada el 13 de juny de 1910, per iniciativa popular.

La petita construcció té un interior molt bonic, amb una imatge del sant i una decoració amb molts ex-vots, sobretot donant les gràcies per haver sigut salvat d'atropellaments per part de cotxes o carros d'una manera miraculosa, que s'ha atribuït a la seva intercessió, ja que la gent del poble n'eren, i en són, molt devots.

Un cop l'any tradicionalment s'hi fa una novena i una celebració popular a la que solia assistir tot el poble i el mateix dia de la festa del sant una Missa, per la que aquest any 2021 em van cridar a mi per fer-la, assistint-hi una vintena de persones, gent gran, famílies i fins alguns nens. Al final es van cantar els Goigs, que entre moltes més coses destaquen que St. Antoni, igual que el seu mestre St. Francesc d'Assís, fundador de l'Orde i amb el que va coincidir en el temps, va passar per Catalunya. 

Sant Antoni de Pàdua

Un sant amb molta devoció a tot el món i al que se li atribueixen molts miracles, ja en vida i també després de mort, fins al punt que va ser canonitzat menys d'un any després del seu decès, és Sant Antoni de Pàdua (c. 1191/95 - 1231), nascut a Lisboa però que va viure sobretot a Itàlia i especialment a Pàdua, la ciutat a la que se l'ha associat.

Sant Antoni de Pàdua, a qui es sol representar amb el Nen Jesús als braços, per un fet 
miraculós de la seva vida, és un sant de devoció universal al món catòlic i un dels més populars.

Frare menor franciscà, predicador de gran èxit, teòleg i defensor de la veritable doctrina front a l'heretgia, proclamat doctor de l'Església l'any 1946, va estar a diversos països a part de Portugal i Itàlia, especialment a França, i una tradició diu que va passar per Catalunya igual que St. Francesc d'Assís, essent amb els dos sants franciscans més coneguts i celebrats. Des de l'Edat Mitjana la devoció a aquest gran sant ha estat constant, invocant-lo sobretot contra els accidents i els perills. Sant Antoni és el "sant de tot el món", és a dir de tots, i advocat de les coses perdudes o oblidades, patró de Portugal, Brasil, Lisboa, Pàdua i de diversos oficis i situacions humanes, com els pobres o aquells que busquen parella per casar-se i fundar una família. És també a destacar la institució de l'anomenat pa de Sant Antoni o pa dels pobres, com a acció caritativa. La primera església dedicada a la seva advocació va fer-se a Barcelona l'any 1236, havent-n'hi actualment moltíssimes arreu del món, així com capelles i ermites on, sovint després d'una novena, s'hi celebra Missa sobretot el 13 de juny, aniversari de la seva entrada al Cel. Ell i Sant Antoni Abat són els dos grans sants d'aquest nom.