Els règims humans sense Déu (I)

A Occident hi ha hagut uns pocs episodis en que s'ha intentat viure sense Déu i fins i tot contra Déu, combatent la seva Església, negant-lo i fins proposant religions alternatives en un va intent de voler reemplaçar la Religió revelada, real i veritable.

Un d'ells va ser la Revolució Francesa, a partir de 1789, molt agreujada a partir de la proclamació de la repíblica el 1792 i l'execució dels reis Lluís XVI i Maria Antonieta el 1793, i sobretot amb el règim jacobí de terror extrem de 1793 - 1794.  Ja al principi, el mateix 1789, es van confiscar totes les propietats i béns de l'Església Catòlica, l'any 1790 es va dictar la constitució civil del clergat i es va exigir a tots els clergues el jurament d'aquesta, aquells que s'hi van negar per obediència al Papa van ser perseguits, empresonats i fins executats i obligats a amagar-se o exiliar-se. Entre 1790 i 1792 es van suprimir també les Ordes religioses masculines i femenines i es van buidar els convents i monestirs. El moment més dur va ser amb l'Època del Terror de 1793 - 1794, amb una descristianització absoluta, tancament d'esglésies i prohibició del culte, es va canviar el calendari cristià per un inventat calendari republicà anticlerical i antireligiós en vigor entre 1793 i 1805, i la resistència popular catòlica a la Vendée del 1793 va ser anegada en banys de sang, amb l'assassinat de desenes de milers de civils. Més encara, es van idear dues noves religions atees, el culte a la Deessa Raó promogut per Hébert (1793) i el culte a l'Ésser Suprem (1794) de Robespierre, rivals entre sí, que no van tenir èxit i van ser suprimits oficialment el 1802 quan ja feia anys que eren quasi inexistents. 

Un arrest durant el Terror,  quadre d'Adrien Moreau (1843 - 1906)

Providencialment, la situació es va anar revertint, el punt més àlgid del Terror, destruït pels seus excessos, va acabar el mateox 1794, el Consistori (1795 - 1799) va ser més moderat o amb l'arribada al poder de Napoleó el 1799 tot es va anar revertintt: Concordat amb la Santa Seu el 1801, prohibició dels cultes laics i ateus el 1802 i supressió del calendari revolucionari, substituït de nou pel calendari gregorià. Desprès l'Imperi napoleònic (1804 - 1814/1815) va revertir formalment la situació però va continuar la matança a base de guerres, i el 1815 finalment es restabliria la monarquia amb Lluís XVIII, que va regnar fins 1824 amb el suport de la Santa Aliança. Els anys de la Revolució Francesa foren uns anys terribles, malaguamyats, una època horrible per a a viure, que va materialitzar el fet que les revolucions i guerres destrueixen en molt poc temps el que ha tardat anys, dècades o segles en crear-se. I a la cap i a la fi en el fons en va, desprès de diverses revolucions (1830, 1848) i contrarevolucions, la república nomès es va instaurar definitivament a França a partir del 1871, per la gran derrota, i encara amb la sagnant revolució de la Comuna de París, molt violenta i molt durament combatuda pels propis republicans. I desprès del definitiu però més respectuós trencament entre l'Estat francès i l'Església el 1905, aquest govern francès encara duria a la gran sagnia de vides humanes de la Gran Guerra de 1914 - 1918, que va deixar França esgotada i bastant despoblada. Llunyanes conseqüències d'un error fonamental, perquè ben mirat Lluís XVI  i Maria Antonieta podrien ser perfectament uns monarques consttitucionals dels bastants que encara existeixen a Europa i el món, i realment estaven en camí de ser-ho, però no els hi van deixar, mentre que Robespierre i els altres revolucionaris avui dia serien terrorists o dictadors tirànics i despòtics dels que massacren el seu propi poble. 

Alguns dels protagonistes d'aquest disbarat: 

Jean Sylvain Bailly (1736 - 1793) 

Joseph-Ignace Guillotin (1738 - 1814) 

Marquès de Sade (1740 - 1814) 

Jean-Paul Marat (1743 - 1793)

Nicolas de Condorcet (1743 - 1794) 

Antoine-Quentin Fouquier-Tinville (1746 - 1795) 

Felip Igualtat (1747 - 1793)  

Olympia de Gouges (1748 - 1793) 

Comte de Mirabeau (1749 - 1791) 

Fabre d'Églantine (1750 - 1794) 

François-Joseph Westermann (1751 - 1794) 

Charles-Maurice de Talleyrand (1754 - 1828) 

Anarchasis Cloots (1755 - 1794) 

Jean-Baptiste Carrier (1756 - 1794) 

Antoine-François Momoro (1756 - 1794) 

Jacques-René Hébert (1757 - 1794)

René-François Dumas (1757 - 1794) 

Marquès de La Fayette (1757 - 1834) 

Maximilien Robespierr (1758 - 1794)

Georges-Jacques Danton (1759 - 1794) 

Joseph Fouché (1759 - 1820) 

Camille Desmoulins (1760 - 1794)

Grachus Babeuf (1760 - 1797) 

André Chénier (1762 - 1794)  

Pierre-Gaspard Chaumette (1763 - 1794)  

Louis Antoine Léon Saint Just (1767 - 1794) 

Charlotte Corday (1768 - 1793) 

Napoleó Bonaparte (1769 - 1821) 

En canvi en la part positiva, la de les víctimes reals, tenim a Lluís XVI (1754 - 1793), Maria Antonieta (1755 - 1793), Mme du Barry (1743 - 1793), Lavoisier (1743 - 1794), i molts milers de sacerdots, monjos i monges, catòlics pel fet de ser-ho (1), nobles, realistes i altres. 

Com sol passar, i com ja avisa la Bíblia amb l'advertència "qui a ferro mata, a ferro mor", els guilotinadors van acabar guillotinats, ja que la Revolució, com va passar igualment en la posterior Revolució Soviètica, es torna contra ells i acaba matant els seus propis protagonistes, a que un cop engegada la maquinaria aquesta no va tenir aturador i ben aviat es va girar contra els propis revolucionaris, sobretot per la discòrdia i rivalitats internes,  i ben pocs, especialment  els més hàbils, prudents, moderats i discrets, però també algun per insignificància o circumstàncies,  hi van sobreviure. Fills de la Il·lustració i l'Enciclopèdia del s. XVIII, se'ls pot aplicar allò de "el somni de la raó engendra monstres". I és que sense Déu, tot es perverteix, tot degenera i es fa maligne i hostil. 

(1) Això es donarà també en altres revolucions anticristianes i sobretot anticatòliques, com la Comuna, la Mexicana, la Boltxevic de Rússia, la de la Segona República espanyola, la Xinesa, la dels Khmers Roigs...el sol fet que se sabés que era o havia sigut creient i, encara més practicant, era prou motiu per ser assassinat, un odi realment diabòlic.