Corpus Christi: la solemnitat del Cos i la Sang de Crist

Junt amb el Dijous Sant, amb el qui té molta relació, i el dia de l'Ascensió, el dia de Corpus, amb les processions eucarístiques amb la Custodia, l'adoració al Santíssim Sacrament, les catifes de flors adornant alguns carrers i l'especial atenció a Crist realment present en l'Eucaristia sota les espècies del pa i el vi un cop consagrades pel sacerdot a la Missa, era un dels tres dijous de l'any que, segons la dita popular, "relluien més que el Sol", pel seu significat espiritual i religiós. Ara, amb l'excepció és clar de Dijous Sant, en les nostres terres les altres dues celebracions, al no ser festa civil, han sigut traslladades al diumenge. És una de les festes variables de l'any, perquè té lloc la setmana que segueix a la festa de la Santíssima Trinitat i al diumenge de Pentecosta, que també ho són perquè dependen del dia en que caigui cada any la Pasqua. 

Crist, realment present, se'ns dona com aliment, vida, força i consol,  pel
nostre be i també perquè nosaltres poguem esser el mateix pels altres necessitats

És una festa molt important, la del Cos i la Sang de Crist, ja que ens recorda, celebra i agraeix la presencia quotidiana de Jesucrist enmig nostre, en la consagració i comunió a la Missa i també en la reserva eucarística del Sagrari. "Jo estaré amb vosaltres, dia rera dia, fins a la fi del món" i així és, des de la institució de l'Eucaristia en el Sant Sopar, just abans de la Passió. Jesucrist ha volgut quedar-se entre nosaltres i no sols amb el do de l'Esperit Sant, des de la Pentecosta, ni amb el fet també promés de que quan hi hagin dos o tres reunits en el seu nom, Ell està present de forma espiritual i invisible enmig d'ells, sinó també materialment, encarnat en les espècies sacramentals estant el seu Cos i la seva Sang sota la forma aparent del pa i el vi. Es pot fer la comparació amb el Sol amagat en un dia ennuvolat, no se'l veu, pel vel material, però segueix estant present i donant llum i escalfor a la Terra. Igualment Jesucrist, velat per la matèria, està realment present, viu i actuant donant-nos el seu Amor, en les formes de la comunió i del sagrari. És un gran do que ens ha fet, per tal que no ens sentim sols ni desemparats i ni tan sols enyorant la seva presència, Ell hi és, invisible però real, més real que la nostra pròpia existència. I a més de ser un gran do, el de la seva estada sempre i arreu entre nosaltres, alimentant-nos d'Ell mateix, disponible per rebre la nostra visita i escoltar-nos, també és encara més una gran necessitat que tenim, perquè sense Ell no podem res i el mal ens supera. Aprofitem i visquem, doncs, aquest do tan gran de tenir accès a Ell a la Missa, en el sagrari, en els sacraments i en l'oració es faci on es faci, però amb la facilitat per a nosaltres de poder fer-ho davant seu, talment com els pocs que el conegueren personalment a Terra Santa fa dos mil anys, quan igual que al Paradís Déu es passejà entre nosaltres, visible com a home però d'incògnit, ara el tenim invisible però amb presència física i coneixent-ho. El cor ens diu "busqueu la seva Presència", i la fe necessària per creure en ella no és un obstacle sinó un mèrit, Ell mateix ens diu "Perquè has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense veure!" i això es refereix concretament a nosaltres.  

Fer una visita al sagrari o a una església és sempre una trobada
d'amistat i d'amor amb Crist, que sempre ens hi espera bondadosament

I a més s'ha de traduïr en actes, perquè aquest Amor diví que se'ns dona com a presència i aliment, ens omple i ens ha de fer vessar aquest mateix amor cap als altres, sobretot envers els més necessitats, seguint el seu exemple. Per això no ens hem de quedar en el mer coneixement, ni en el gaudi de la relació personal i comunitària tan viva i directa amb Ell, sinó que ens ha de moure a fer com Ell feia, que és precisament el que Ell vol, que seguim el seu mestratge i el seu model i exemple, estimant, perdonant, ajudant, servint, reconciliant-nos i sentint-nos units els uns amb els altres com la gran familia dels fills de Déu, en el cas dels batejats, o dels qui ho poden ser-ho i en tot cas estan creats a imatge i semblança de Déu en el cas dels altres. Per això Corpus és també el dia de Caritas, de la caritat, que és el que Déu ens mana perquè aixi no sols fem el be i complim la seva voluntat sinó que trobem el sentit de la vida i fem la felicitat dels altres i la nostra pròpia, i és que hi ha més alegria en donar que en rebre, com el mateix Crist ens va recordar. Pensem en paraboles com les del bon samarità o fins i tot des d'un punt de vista humà i temporal, la de l'administrador astut, i sobretot pensem que trobem a Crist també en el pobre, el malalt, el perseguit, el necessitat, el marginat, l'empresonat, el menyspreat, tot aquell qui sofreix, més encara si és amb culpa seva, perquè aleshores pateix una doble pena, la física i social i la moral espiritual. Recordem que Crist va venir a cridar a la conversió als pecadors, a la sanació i salvació als malalts tant de cos com d'ànima. Que es fa solidari amb ells, com ho va mostrar quan es va posar a la fila dels pecadors penedits que ansiaven el perdó amb el baptisme preparatori de sant Joan Baptista i llavors instituí Ell el Baptisme del perdó dels pecats. I que com es va dir "tot allò que feieu a un d'aquests germans meus, a mi m'ho feieu". Tinguem doncs sempre present que l'amor ha de presidir sempre les nostres vides, perquè Déu és Amor i allí on hi ha amor, allí hi ha Déu.  

Fotos: institució d'acòlit de l'autor a les Josefines de Vic, 6 juny del 2008, i el meu pare al santuari de Meritxell (Andorra), tardor de 1996.

Sant Bonifaci, l'apòstol màrtir de Germania

Era anglosaxó i el seu nom original era Winfrid (Wessex c. 673 - Frisia 754). Sacerdot i més tard bisbe, per encàrrec del Papa va ser missioner a les terres germàniques, labor que va fer amb una gran dedicació durant quasi 40 anys i amb molt de fruit, convertint a molts pagans i cristianitzant les terres llavors de l'Imperi Franc oriental però també externes a aquest, fundat diocesis i monestirs, d'on ve que se'l conegui com "apòstols dels germànics" i "patró d'Alemanya". Per la seva labor podria ser perfectament considerat un patró d'Europa a l'alçada dels ja reconeguts com a tals. 

Decoració de la Nit de Nadal en una església alemanya, l'any 2013 

Dos esdeveniments ben coneguts de la seva vida són que bastant al principi de la seva predicació, va tallar i fer caure al santuari pagà de Geismer el famós roure dedicat al principal déu germànic, fent-ho davant la població del lloc, que al veure que no li passava res al destruir aquell ídol, van acceptar la veritat dels seus ensenyaments sobre l'únic Déu real i veritable i molts es van convertir, i que al final de la seva vida, ja amb uns 80 anys, va voler tornar a evangelitzar zones de Frísia encara no cristianitzades i allà va morir màrtir d'un grup de frisians pagans. Tradicionalment se li atribueix l'origen de l'arbre de Nadal, al que va donar el seu significat cristià. Es venerat com a sant i màrtir per catòlics, ortodoxos, anglicans i luterans.  

Sant Carles Lwanga i companys màrtirs d'Uganda

En la festa del martiri dels cristians, catòlics i anglicans, d'Uganda. 

Sant Carles Lwanga i tots els seus sants companys màrtirs van ser torturats i executats, la gran majoria cremats vius, el 3 de juny de l'any 1886 al lloc ritual d'execució de Namugongo per no voler apostatar de la seva fe cristiana ni sotmetre's als costums de relacions sexuals del kabaka Mwanga II del regne de Buganda amb els joves patges de la seva Cort. En total entre 1885 i 1887 van haver-hi 22 màrtirs ugandesos catòlics i 23 anglicans. Van morir segurs de que anaven al Cel i dient públicament que pregarien Déu per la conversió i salvació del rei*. Sant Carles Lwanga i els seus companys de martiri van ser canonitzats l'any 1964 pel papa Pau VI, que també va visitar Uganda i especialment el lloc del martiri l'any 1969. Els màrtirs ugandesos, tan catòlics com anglicans, són venerats per l'Església Catòlica i també per les confessions cristianes anglicana i protestant luterana. No és l'únic cas en que això passa, ni molt menys, però sí que es força significatiu i un veritable cas d'ecumenisme cristià.  

* I efectivament Mwanga II, quan ja estava derrocat definitivament i exiliat pels britànics a les Seychelles, poc abans de morir va demanar i va ser batejat cristià, concretament en la comunitat anglicana. 

Juny, mes del Sagrat Cor de Jesús

El mes de juny està dedicat al Sagrat Cor de Jesús 

Un dibuix místic del Sagrat Cor de Jesús fet cap a l'any 1675 per Sta. Margarida Maria d'Alacoque (1647 - 1680), que va tenir unes aparicions del mateix Jesucrist, que li va dir que propagués la devoció al seu Sagrat Cor, amb una sèrie de promeses pels qui en fossin devots. Aprofitem-ho sempre, però especialment en aquest mes de l'any, especialment dedicat al Sagrat Cor, símbol de l'Amor de Jesucrist cap a la Humanitat sencera i cap a cadascun de nosaltres. 

Fent la gran visita

La visita més gran i important de la Història de la Humanitat. 

Voltants de Natzaret 

"Maria pujà decididament a la Muntanya, a un poble de Judea, entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet". Al saber per l'àngel a l'Anunciació que la seva cosina estava embarassada i ja de sis mesos, la Verge se'n va a veure-la, moguda per l'Esperit Santa. A l'escena de la trobada ella i santa Elisabet no estan soles: encara al si de la seva mare, sant Joan Baptista, el precursor, salta d'entusiasme davant de la proximitat de la Mare de Déu i de Jesucrist, tot just concebut. L'Esperit Sant els inspira a tots i santa Elisabet ho endevina tot i ho proclama cridant amb totes les seves forces i Maria respon amb la bella oració del Magnificat, en la que afirma "Des d'ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles". Va ser per inspiració divina que va dir això, i també calia moltíssima fe en Déu quan sant Lluc ho va transcriure en el seu Evangeli i encara en els primers segles cristians, els de les persecucions, i fins molt més tard. Però no nosaltres en aquest punt concret no necessitem fe perquè ho veiem realitzat, és una evidència: des d'aquell moment fins ara, més de dos mil·lennis més tard, totes les generacions han dit benaurada a la Verge Maria, l'han lloat, li han pregat, han recorregut a ella: sempre i en tots els segles i a cada generació més i més gent i en més llocs arreu del món, i segueix essent així i amb tota seguretat i certesa ho serà en el futur fins a la fi dels temps. I hem de donar gràcies a Déu que ens hagi escollit també a nosaltres per donar compliment a aquesta profecia al llarg de la nostra vida, com avui que celebrem la festa de la Visitació. Va ser la visita més important de la Història, la més important i la més recordada i celebrada, el seu significat espiritual és tan gran que és el segon dels misteris de Goig al resar el Rosari. I per acomplir-ho Maria es quedà tres mesos allà amb ells, és a dir fins el naixement de sant Joan Baptista, i després se'n tornà a Natzaret... 

La Santíssima Trinitat

Si Déu es veu des de lluny, només es veu la seva unicitat. Però els cristians tenim la sort d'haver vist a Déu de prop, en Jesucrist, Déu Fill fet home, i de que se'ns hagi revelat la interioritat de Déu, la seva intimitat: el misteri de que Déu és únic però no està sol, perquè en Ell mateix hi ha 3 persones: Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant. És un dinamisme d'existència, de vida, d'amor, de coneixement, de creació, de bondat...al que la Trinitat mateixa ens convida a incorporar-nos com a fills seus, participant d'aquesta font divina de tot bé, de forma velada en aquest món i ja plenament en la vida futura i eterna. I el sacrament pel que això es realitza, instituït pel mateix Jesucrist en el seu bateig al Jordà, quan Ell va santificar l'aigua i hi va haver una manifestació de les tres persones divines, Déu Pare des del Cel dient "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en Ell m'he complagut, escolteu-lo", Déu Esperit Sant baixant des del Cel sobre Ell en forma com d'un colom i Déu Fill, Jesucrist Senyor Nostre, rebent el baptisme com a inici i primicia per tots nosaltres. 

Al acomiadar-se dels onze apòstols, Jesús els va dir: "Aneu per tot el món i bategeu a la gent en el Nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant".  Hi ha molts altres llocs en que apareix la Trinitat divina, encara de forma enigmàtica a l'Antic Testament però ja de forma molt clara en el Nou Testament, com en la Transfiguració o en la mort redemptora de Nostre Senyor Jesucrist a la creu, o quan ja ressuscitat Jesús els anuncia que se'n va amb el Pare i que des d'allà els hi serà enviat l'Esperit Sant, però en el Baptisme és potser on està més clar el seu significat transformador per a nosaltres d'aquesta Revelació de Déu sobre el més profund de si mateix: no sols és el coneixement, que ja seria un immens do en sí, sinó que aquest sacrament ens lliura del pecat, ens fa fills adoptius de Déu en el seu Fill propi Jesucrist, ens fa partíceps de l'Esperit Sant i ens obre les portes del Paradís i ens fa hereus del Cel. Tots els batejats estem cridats a fer creixer i viure en nosaltres aquest gran do, aquesta dinàmica d'amor, pau, bondat, perdó i vida, que rebem i que al nostre torn hem de practicar en la nostra vida terrenal i sobretot transmetent-la als altres, perquè Déu vol que col·laborem amb Ell en la seva obra de salvació i ens vol premiar a més la santificació que aquests dons seus produeixen en nosaltres. No ens limitem a conèixer el misteri de la Trinitat i a tenir el gran do del Baptisme, sinó que coneixent la veritat fem-la vida i seguint la inspiració de l'Esperit Sant esforcem-nos a modelar-nos segons la figura de Jesucrist i a fer camí així cap a Déu Pare i la vida eterna en la Glòria del Cel. 

Sacerdots en temps de Covid

Hem de demanar perdó a Déu pels nostres pecats, pels de les nostres famílies, dels nostres veïns, companys de treball i amics i pels de tot el món, especialment pels de la nostra societat occidental que porta dècades allunyant-se de Déu i donant-li l'esquena, fins arribar al desastre actual quan a pràctica i fins i tot quant a fe, si ho comparem amb com es vivia fa trenta o quaranta anys enrere o com és encara avui en molts llocs del món. Hem de pregar sobretot pels governants, polítics i tots aquells qui tenen el poder executiu, legislatiu i judicial així com el poder econòmic, social, mediàtic i de tot altre tipus, que reconeguin que tots necessitem la guia, ajuda, protecció i consol de Déu i es deixin guiar per Ell. I també per tota la gent, que recapaciti i reflexioni i busquin de nou i tornin a Jesucrist i a la seva Església catòlica, que aporten la llum, la veritat, el perdó, la bondat i la salvació. 

A partir d'aquí podem demanar-li a Déu que passi aviat i del tot aquesta pandèmia que ens afligeix i que sense cap dubte és conseqüència del pecat. No tant potser com a càstig diví directe sinó perquè, sigui quin sigui el seu origen, ve d'una situació de pecat, ja sigui per invasió de zones abans reservades o si es va escapar d'un laboratori que experimentava amb nous virus "millorats" (en realitat, molt pitjors) ja sigui per buscar coneixement o, pitjor encara, com a armes biològiques, i no diguem ja en l'hipotètic cas que s'hagués deixat anar expressament, tant inconcebible que costa de creure i fins de considerar-ho, però que en el fons és també una possibilitat, encara que de moment poc probable. Tot això i moltes altres coses que rodegen aquest virus i aquesta pandèmia és fruit d'actituds que en cada cas es poden dir de pecat. El pecat té conseqüències per si mateix, porta en ell el propi mal, igual que les té el decidir allunyar-se i prescindir de Déu, que respecta la llibertat humana tan individual com col·lectiva, que per lliure elecció ens deixa sense la proximitat i la seva protecció més immediata i directa, perquè voluntariament s'hi ha volgut renunciar de forma molt clara en mentalitat, costums i lleis infectades pel pecat. És l'ésser humà i la societat els que han triat i ara s'ho troben, tot i que no s'ho esperaven, primer noves malalties com el SIDA, després el terrorrisme a un nivell inconcebible i un món en guerra, més tard la crisi econòmica mundial i ara la pandèmia, tot això enmig d'una pèrdua progressiva i constant de valors que sembla arribar en determinats casos no sols a l'anul·lació o el menyspreu dels mateixos sinó últimament a la inversió. El pecat promet mitatges de felicitat i autorealització humana, però és una gran trampa vital, sempre es fals, i després deixa amb la decepció i amb els resultats d'abocar-se en ell, sempre negatius, sempre dolorosos, sempre en perjudici de l'home individual i de la Humanitat sencera. Per fer-nos a la idea caldria recordar el primer pecat d'Adam i Eva i les seves terribles conseqüències, la situació de pecat general que va portar al Diluvi i també el regateig d'Abraham amb Déu davant el desti de Sodoma i Gomorra i els seus terribles pecats. 

Mentrestant, en aquesta època de pagar pels efectes acumulats dels pecats de dècades que finalment han acabat esclatant, Déu no abandona als éssers humans ni a la Humanitat i l'Església i els sacerdots segueixen actuant en nom seu, portant el seu perdó i la seva pau, ministres de la fe, l'esperança i la caritat en un món que necessita tot això més que mai però que de tant rebutjar-ho o ignorar-ho ha acabat gairebé considerant normal la vida sense aquestes virtuts teologals i en canvi plena de vicis que s'hi han anat introduint i adherint a mesura que Déu era culpablement apartat de la vida social i de la individual.  "Quan Déu és fet fora i surt per la porta, els dimonis entren per les finestres" com deia molt encertadament i expressivament G.K. Chesterton. I és així, la realitat és aquesta. Tant la vida personal com la col·lectiva no poden estar sobrenaturalment buides i si no és Déu és el diable qui les omple. Demanem doncs que en tota la societat però sobretot en els seus líders de tota mena hi hagi intel·ligència i bona voluntat, se n'adonin dels terribles errors progressius pels que s'ha anat lliscant i relliscant la nostra societat fins al baix estat actual i retornin a Déu i a l'Església abans que sigui massa tard. Sempre hem de pensar que encara hi estem a temps, perquè sempre hi ha perdó pel qui es deixa inspirar per la gràcia i el demana sincerament. No hi ha pecat tan gros que no pugui tenir perdó de Déu si els qui el cometen no es tanquen a la inspiració divina de penediment, conversió, reconciliació i esmena. Aquesta és la gran notícia: abans de la mort - perquè està clar que el que siguem a l'hora de la mort, això serem eternament - sempre hi ha temps per evitar la catàstrofe eterna irremediable i triar el camí de Déu i de la vida eterna. Aprofitem-ho doncs tant en la nostra vida privada com en la comuna!