L'exemple de Jesús

Jesús, quan ve al món ho fa en un relatiu secret i amb el coneixement concedit només a uns pocs: la seva mare la Verge Maria, el seu pare adoptiu sant Josep, santa Elisabet i familiars, els pastors de Betlem, sant Simeó i santa Anna, els mags d'Orient i aquells a qui aquests ho diuen, sant Joan Baptista...

Després, i de forma només trencada molt puntualment per l'episodi de la seva pèrdua a Jerusalem i retrobament al Temple quan tenia 12 anys, passa la major part de la seva vida vivint d'una forma normal, discreta, amagada, domèstica, com a membre de la Sagrada Família, treballant molt temps amb sant Josep i assistint junt amb Maria a aquest en la seva mort... 

Quan el seu cosí sant Joan Baptista comença a predicar la conversió, anunciant la imminent arribada del Messies i batejant als pecadors penedits en l'aigua del riu Jordà, Jesús encara espera un cert temps i després apareix ja amb el gest ben sorprenent de posar-se en la fila dels pecadors que busquen el perdó amb el bateig de sant Joan, solidaritzant-se amb ells, i quan convenç al Baptista de que el bategi a Ell també, el que realment fa és santificar l'aigua i instituir el baptisme com a sacrament. 

Després, la seva vida pública, d'un any i escaig a tres anys, comença d'una manera molt senzilla i entenedora. Va pels camins de Galilea i predica "Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova, que el Regne del Cel és a prop!". I a partir d'aquests inicis vindrà tot l'altre: deixebles, miracles, el cercle dels apòstols com col·laboradors més propers seus i enviats, la predicació, l'oració del Parenostre, les Benaurances... 

Finalment, l'enfrontament amb els grans sacerdots, els saduceus, fariseus, escribes i mestres de la Llei, que eren els qui l'havien d'haver reconegut i proclamat i que per la seva personalitat, autoritat, doctrina i miracles ja se n'adonen que ve de Déu, però que resulta que no és el Messies que ells volen i això preval, com en el cas d'Herodes, i s'hi oposen, el combaten, el contradiuen i finalment el fan condemnar a mort, i una mort de creu, esperant anorrear-lo del tot. És el misteri del mal, de l'oposició a Déu i el seu pla de salvació, en nom de la voluntat i les mires humanes.

I és aquí on sembla que el mal triomfi que Déu fa triomfar de forma decisiva, esclatant i definitiva, el bé. Jesucrist ressuscita amb un cos glorificat i viu per sempre, la mort no té ja poder sobre Ell, que ha vençut la mort, el pecat, l'infern i el diable, i així ens atorga el perdó dels pecats, que Ell s'ha carregat sobre seu per salvar-nos, ens fa fill adoptius de Déu pel baptisme, ens obra l'entrada a la vida eterna en la Glòria del Cel amb la seva ascensió i ens envia l'Esperit Sant... 

És una nova Creació, un món nou de santedat, que s'inaugura precisament amb la seva mort a la creu i la seva resurrecció d'entre els morts. Els apòstols ho proclamaran, començant per sant Pere: "Aquest Jesucrist que vosaltres vau crucificar, Déu l'ha ressuscitat i ara viu i regna per sempre, immortal i gloriós, com a Senyor de vius i de morts..."

Encomanem-nos a la proteccio de Sant Josep

En aquests temps de pandèmia necessitem, més que mai, encomanar-nos a la protecció i ajuda de Sant Josep. Ell, custodi i protector de la Sagrada Família, a la que va salvar del greu perill que l'amenaçava, demanem-li que també sigui el nostre guia, guardià i acompanyant en els perills d'aquesta malaltia i que amb la seva intercessió poderosa i potent davant el seu diví Fill Jesús, que es molt amatent a complir les peticions que li fa, i de la seva esposa la Verge Maria, Mare de Déu, amb la que sempre els va unir l'amor més tendre i afectuós, en la unitat d'ànimes en la Sagrada Família, sempre dòcils i oberts a la voluntat de Déu, que feien seva tots tres. Invoquem doncs la seva intercessió, reçant-li un Parenostre per tal que ell vetlli per nosaltres. I repetim la jaculatòria "Jesús, Maria i Josep!", que amb els seus sols noms ja ens fan molt benefici. 

Ensenyant religió

Ensenyant religió, com ens deia un professor de l'Institut Superior de Ciències Religioses de Vic, pots tractar de tot. Perquè la religió abarca tota la vida i els professors de religió poden parlar de tots els temes. 

El més important és transmetre sobre la Santíssima Trinitat, sobre Jesucrist, la Verge Maria, l'Església, els sants...

Es pot i s'ha de parlar, és clar, de fe, esperança i caritat, de doctrina, de dogma, de litúrgia i de ritus, de l'oració i els sacraments, i molt també de la Revelació divina preparant al poble d'Israel amb els manaments i amb les profecies i promeses sobre la vida de Jesucrist el Fill de Déu fet home per salvar-nos, sobre els fets dels apòstols i de la primera comunitat cristiana, sobre la Bíblia, on hi ha la Paraula de Déu, sobre la Història de l'Església i del Cristianisme, sobre l'organització eclesial... de tot això i moltes coses més tan importants que són decisives en una vida humana i en l'existència d'una col·lectivitat.

Però un professor de religió pot i ha de parlar també de costums, de calendari, de menjar, de vestits. moral, cultura, art, arquitectura, música, pintura i escultura, literatura, idiomes, història, geografia, pensament, psicologia, societat, política, lleis, festes, biografies ... Perquè la religió viscuda amb autenticitat i sinceritat ho abasta i impregna tot, transformant-ho, donant-li un sentit i elevant-ho per sobre de les mires merament humanes i temporals. Com deia un autor llatí, "humà sóc i res humà m'és aliè" i això passa especialment en la relació individual i col·lectiva amb Déu, el Creador i Senyor de l'Univers, que això és precisament la religió. 

Per transmetre l'actitud religiosa, de trobada amorosa amb Déu, la paraula i la predicació és bàsica, "la fe entra per la oïda" i en això consisteix l'evangelització, sempre que aquesta proclamació estigui recolçada per una vida coherent amb allò que s'afirma, més encara en una vida que pugui ser exemple i model de viure l'Evangeli, que porti a interessar als altres sobre el perquè es viu així, es creu i es posa en pràctica. Per exemple faci interrogar-se a la gent sobre qui sostè i compensa amb escreix una vida d'entrega, d'obediència i abnegació, de renúncies i sacrificis, com en el cas de religiosos i religioses, dels sacerdots, dels missioners... I relacionat amb això hi ha encara una manera de presentar la bona relació amb Déu, la seva presència i la seva providència, que consisteix en intentar mostrar l'experència i vivència espiritual ja sigui amb música, com amb el cant gregorià, la música sacra i els cants de missa, les cançons de Taizé, en pel·lícules sobre Jesucrist i també amb vides de sants que també poden ser en cinema, amb visites a esglésies, capelles i museus, idealment amb l'assistència a una missa... Com deia Pascal, "si et sembla que no tens fe, entra a una església, senyat amb aigua beneïda, agenolla't davant el sagrari i prega una estona... i acabaràs creient". Junt amb la transmissió oral i escrita de la Revelació divina, es també molt important l'experiència personal, la trobada amb Déu en la pròpia ànima, la vivència de l'Esperit Sant... Com s'atribueix que va dir un sant "cal evangelitzar sempre, i quan calgui amb paraules". 

El Gran Diumenge

Des de la Vetlla Pasqual fins a la Pentecosta, hi ha el temps de Pasqua, 50 dies, que és tot ell com un gran diumenge continu. Perquè els diumenges són Pasqua i també Pasqua és diumenge. 

Jesús, jo confio en Tu. 

Celebrem aquest gran diumenge de l'any, mentre esperem el Diumenge sense posta quan la Humanitat sencera entrarà al seu lloc de repòs.

Diumenge de la Divina Misericòrdia

El primer diumenge després de Pasqua és per decisió del Papa St. Joan Pau II (1920 - 2005) de l'any 2000, quan va canonitzar a Sta. Faustina Kowalska (1905 - 1938), el diumenge de la Divina Misericòrdia.

La imatge és la primera que es va fer, segons el desig de Jesús
i les indicacions  de la santa, l'any 1934, quan ella encara vivia. 

Jesús, en tu confio! 

La devoció al Crist de la Divina Misericòrdia ve d'unes aparicions de Jesucrist que la jove monja polonesa va tenir l'any 1931, en les que aquest li va fer una sèrie de revelacions, relacionades amb la seva misericòrdia cap als pecadors. Feia 10 anys i escaig de la Primera Guerra Mundial i en faltaven menys de 10 per la Segona i en aquest món humà tan ple de pecat, Jesucrist la va avisar que oferia la seva misericòrdia als pecadors penedits, abans de venir com a Jutge just de tothom. 

La imatge mostra a Jesucrist amb una túnica blanca,amb la mà esquerra al cor i la mà dreta aixecada per beneir. Del seu pit, en la zona del cor, surten dos raigs lluminosos, un blanc amb tonalitat blavosa i l'altre vermell, simbolitzant l'aigua i la sang que van vessar del seu cor i que ofereix com a misericòrdia pel món per al perdó dels pecats. En una de les visions Crist li va dir a Sta. Faustina: "Tothom haurà de passar per mi; els qui volguin acollir-se a la meva misericòrdia. que els ofereixo, la trobaran; els qui no en facin cas s'hauran de trobar amb la veritat i la meva justícia". La devoció a la Divina Misericòrdia té diverses oracions, com la corona de la misericòrdia, sobretot resada a les 3 de la tarda, hora de la seva mort en la creu, com Ell mateix va indicar, així com la mateixa imatge, de la que n'hi ha una altre versió posterior més coneguda i usada, i la jaculatòria "Jesús, en Vos confio!".

La festa es va celebrar per primer cop l'any 2001 i l'Església concedeix indulgència plenària als qui confessin i combreguin devotament aquest dia, disposats ells també a ser misericordiosos i perdonar als qui els hagin ofés, com Déu fa amb nosaltres. 

Ensenyament cristià universal

L'ensenyament és una de les activitats més pròpies de l'evangelització. I al llarg dels segles molts sants han fundat Ordes dedicades a aquest camp tan important, sobretot en el cas dels nens i joves, que tenen la necessitat vital de ser educats. 

Un d'aquests, i destacat, és Sant Joan Baptista de La Salle (1651 - 1719), la festa del qual és el 7 d'abril i del que fa dos anys es va celebrar el 300 aniversari del seu traspàs. 

Dedicat durant molts anys a l'ensenyança bàsica, però de qualitat i cristiana, dels nens pobres sense recursos per poder tenir una educació, els seus esforços, model i vocació portaren a l'establiment dels Germans de les Escoles Cristianes, popularment coneguts com els Germans de La Salle, que han fet una labor molt valuosa i meritòria des de la seva fundació. 

L'autor d'aquest blog en va ser alumne, havent anat a La Salle Gràcia (1965 - 1967) de Barcelona i a La Salle Manlleu (1967 - 1968) i puc donar fe de l'alta qualitat de l'educació que em donaren. Recordo aquells anys, i sobretot els dos primers encara a Barcelona, com dels millors de la meva vida escolar, tenint una experiència molt bona d'ells. 

Un nou món

La Pasqua ens inaugura un nou món 

La nostra alegria per aquest nou món pasqual, ningú ni res extern ens la pot treure!