La caritat fraterna (II)

Una altre mostra d'un món on hi regna la caritat. 

Potser no ho és de nom, però el protagonista viu d'una manera molt cristiana. 

La caritat fraterna

La caritat fraterna és una manera de viure, que té en si mateixa el seu propi premi. 

I la caritat suscita la caritat dels altres. 

La càtedra de St. Pere

"Tu ets Pere i sobre aquesta pedra Jo edificaré la meva Església" 

Sant Pere, monestir Sta. Caterina del Sinaí, segle VI

Victòria sobre les temptacions

La temptació és el cantó fosc del gran do diví de la llibertat. I té un gran poder. Els àngels van estar sotmesos a la temptació i una part va caure degradant-se en esperits malignes. Adam i Eva al Paradís van sofrir la temptació de la serp i van caure, arrossegant amb ells tota la seva descendència humana. El poble d'Israel va ser temptat en el desert del Sinaí i va caure... 

Però la temptació no va tenir la última paraula. Jesucrist va ser temptat pel diable (1) al desert durant el seu dejuni de 40 dies a l'inici de la seva vida pública, i va vèncer. Tot i que molt debilitat en les seves forces humanes, va rebutjar les tres grans temptacions diabòliques.  La primera, fer un miracle per a si mateix, Ell que només els va fer pels altres, per amor i per no defraudar la fe del proïsme que li demanava. La segona, fer un miracle tan espectacular que obligués a tots a creure en Ell (2), privant així a la Humanitat de la seva llibertat d'escollir, donada i volguda per Déu. La tercera el camí de la facilitat per complir la seva missió, sense esforç ni sofriment i també amb molt menys amor, i a més el diable li posa una condició del tot inversora, capgiradora: que l'adori a ell, és a dir que li doni la raó en la seva rebel·lió contra Déu (3). Aleshores Jesús és rotund: "Fuig Satanàs!" (4) i explicita "Adoraràs a Déu i només a Ell" i "No temptaràs al Senyor, el teu Déu".   

La victòria de Jesús és la nostra. Ell va vèncer perquè nosaltres vencessim, perquè l'ésser humà finalment triomfés sobre l'horrible poder de la temptació, del mal i del pecat i la mort, la temporal i l'eterna. En Jesús, home com nosaltres a més de Déu, nosaltres també guanyem. Amb aquesta esperança i aquest optimisme, que el mal ha estat derrotat, comencem el temps de la Quaresma. 

(1) Entre les dues paraules gairebé sinònimes, sembla que "diable", a més de referir-se al cap dels àngels caiguts, s'usa quan l'actuació de l'esperit del mal és externa,  i "dimoni", referit més al comú d'aquests, quan actua des de l'interior. En el cas de Jesús la temptació només podia ser externa, per això actua el diable. I pel mateix motiu és una gran blasfèmia quan en alguna ocasió l'acusen de tenir el dimoni.

(2) El diable és tan astut que usa els mateixos textos de les Escriptures, però adaptant-los a les seves conveniències, tergiversant-los al dir la lletra però no l'esperit dels mateixos, una altre gran temptació. 

(3) Per això el diable el vol apartar del pla de salvació de Déu Pare, suggerint-li que hi ha alternatives i que humanament podrien semblar millors. El que està en joc es fer la voluntat de Déu o optar per la voluntat humana, com quan Jesús renya a St. Pere, que pensant fer-li un favor i mostrar-li el seu afecte li diu que no permetran que li passi allò tan terrible que els anuncia.

(4) I el diable es retira fins a la seva oportunitat final, l'hora de les tenebres de la Passió i mort en creu de Jesucrist, on inspira als sacerdots, escribes i fariseus a explicitar la blasfema gran temptació final : "Si ets el Fill de Déu, baixa de la creu i creure'm en tu", volent no sols anular la Redempció sinó sotmetre el pla de Déu a la voluntat humana.  

La llei del cel

El Senyor, sobirà nostre, té posada en el cel la seva majestat (Salm 8). 

No podria ser que la gravitació i la seva atracció mútua fos la manifestació a un nivell purament
físic i material de l'amor?  Expressió d' aquell amor diví que, com reconeix Dant, "mou el Sol i les estrelles"... 

Les lleis superiors de la Física i la Biologia

A més de les lleis físiques normals, cal destacar-ne una que poques vegades es cita o es té present: 

"La força més poderosa de totes és l'amor". 

El que passa és que aquesta força s'escapa a l'intent de mesurar-la,  "la mesura de l'amor és estimar sense mesura" reconeixia sant Agustí  (354 - 430), el mateix que es va avançar un mil·lenni i mig als descobriments més avançats de la ciència quan va establir "el món va ser creat amb el temps, no en el temps". I encara avui segueix essent vàlida, actual i puntera la seva reflexió: "què és el temps? si no m'ho preguntes, ho sé; si m'ho preguntes, no ho sé". Les més avançades investigacions actuals no han arribat gaire més lluny. 

Això sí, actualment ja es coneix que l'Univers no és etern sinó que va tenir un inici, una Creació, i que al principi de tot fou la llum. 

Quant a la biologia, la que potser ho ha expressat més bé, referint-se a aquestes metalleis, és l'escriptora nord-americana Flannery O'Connor (1925 - 1964): 

"Per a mi el naixement virginal, l'Encarnació, la resurrecció, són les veritables lleis de la carn i del físic. La mort, la decadència, la destrucció, són la suspensió d'aquestes lleis. Sempre em sorprèn l'èmfasi que l'Església posa en el cos, afirmant que ressuscitarà glorificat". 

El cel proclama la glòria de Déu

El cel proclama la glòria de Déu, el firmament pregona l'obra de les seves mans, resa el Salm 18. 

Déu ha donat als éssers humans capacitat de veure'l i admirar-se'n, i també intel·ligència per poder estudiar-lo i entendre'l. Després de la religió, la contemplació de les meravelles de l'Univers és allò que fa pensar més en Déu i acosta més a l'home amb Ell. 

Una conferència divulgativa, "El món de l'Astronomia", de l'autor d'aquest blog, a l'Agrupació Astronòmica d'Osona, del 16 de febrer d'aquest any, ho pot il·lustrar, tot i que el seu caràcter és més general: 

https://www.youtube.com/watch?v=B5HFmkGvUvU