Dos anys sense la mare

Avui fa dos anys ja sense la mare, que va morir  al Hospital de Sant Jaume de Manlleu el 17 de desembre de 2018, dia de Sant Llàtzer. Vam fer la Missa de l'enterrament, presidida pel bisbe de Vic Mn. Romà Casanovas, a l'església parroquial de Santa Maria de Folgueroles el dia 18, dia de la Mare de Déu de l'Esperança. 

La nostra estimada mare, Nati Valls

En realitat era la meva segona mare, perquè la primera, Digna Medina Rigol (1925 - 1956) va morir quan els seus dos fills teniem 2 anys, jo, i 2 mesos el meu germà Jordi. Però dos anys després el meu pare, Ricard Lázaro Sanromà (1923 - 2008) es va tornar a casar, el 25 de setembre de 1958, amb Nativitat Valls Costa (1929 - 2018), que ens va ser la mare durant aquests 60 anys. Ella era nascuda el dia de Nadal i per això li van posar el nom que abreujat en Nati era com la coneixia tothom. D'aquest segon matrimoni van néixer 5 fills més, fent-nos una veritable família nombrosa. Quan dic "la mama" em refereixo a ella, perquè l'altre quasi no la vaig conèixer i només en tinc referència per fotografies. 

Algun cop he pensat que al meu pare, que era molt emprenedor i actiu i es preocupava molt pels problemes de la gent, Déu el va cridar amb Ell als 84 anys l'any 2008 per estalviar-li tots els durs anys de la crisi econòmica mundial, iniciada aquell mateix any, però que no ens va arribar aquí fins un any o dos més tard. De la mateixa manera a la mare, que era molt sociable i li agradava molt parlar amb la gent i la llibertat de sortir una estona cada dia, Déu la va cridar al seu sí als 88 anys, l'any 2018, per estalviar-li la duresa de la pandèmia, del confinament i de les mesures restrictives, que començaren un any i tres mesos després. Perquè mentre ells eren vius aquestes coses no van passar al món. Déu coneix molt més bé que nosaltres el que convé a cadascú i la seva providència sempre actua. 

Sap greu haver-los perdut, que la seva vida s'hagi convertit en record, viu i agraït, en les nostres memòries, i això ens fa reflexionar sobre el pas del temps i el sentit de l'existència humana de cadascun de nosaltres. A més, per la fe tenim la ferma esperança que un dia, si Déu vol, si tot va bé ens retrobarem ja sense mal, lliures de tot pecat i en seguretat i en perfecte amor i harmonia, en la vida futura i eterna. Al Cel siguin, que Déu els tingui amb Ell a la Glòria! 

I preguem perquè tots els que els vam conèixer i estimar hi puguem també arribar... 

Caminants del gran do de la vida

En l'itinerari de la vida, que Déu ens regala i ens proposa, tots som caminants. 

I molt millor, tant de bo, si en el nostre camí ens trobem amb Ell! 

Jesucrist sempre se'ns fa trobadís, però cal saber-lo escoltar i reconèixer-lo. 

Fent l'itinerari del extraordinari do diví de la vida humana,
el mateix Creador s'uneix a nosaltres i ens hi acompanya

"Camí d'Emaús" (1877) de Robert Zünd (1826 - 1909) 

El camí de la vida

El camí de la vida en ocasions passa pels cims i permet contemplar millor el panorama del món. 

"El caminant sobre un mar de núvols" (1818) de Caspar David Friedrich (1774 - 1840) 

Un dels més grans místics de la Humanitat

Sant Joan de la Creu (1542 - 1591) és un dels més grans místics de la Història de la Humanitat, arribant a cotes altíssimes de contemplació. 

Explica aquesta experiència i vivències en diversos llibres, com "Subida del Monte Carmelo". Ell mateix en va fer un dibuix explicatiu, d'aquest ascens de perfecció fins a la unió de l'ànima amb Déu. És un itinerari difícil, però que val la pena.

Aquest camí, ell mateix l'explica així: 

"Modo para venir al todo:

1. Para venir a lo que no sabes, has de ir por donde no sabes.
2. Para venir a lo que no gustas, has de ir por donde no gustas.
3. Para venir a lo que no posees, has de ir por donde no posees.
4. Para venir a lo que no eres, has de ir por donde no eres."

Les seves poesies, a més de ser de les obres més grans de la mística, són també obres mestres de la literatura universal. Per sí soles ja són extraordinàries. Però encara guanyen molt més amb els seus comentaris, que ens descobreixen móns inesperats i l'experiència espiritual humana més intensa i autèntica.

Té altres llibres, com "Cántico Espiritual" i "Noche oscura del alma", tots ells ens mostren els cims més alts de la espiritualitat humana en la seva trobada amb Déu. 

Diumenge Gaudete: "Alegreu-vos!"

El Diumenge III d'Advent és el Diumenge Gaudete: "Alegreu-vos!" o "Estigueu contents!". 

És l'únic diumenge de l'any en que la vestimenta litúrgica del sacerdot per oficiar la Missa és de color rosa, de tant especial que és aquest dia del Senyor, en que se'ns convida al goig i la joia perquè el Nadal ja s'acosta. En la Corona d'Advent s'encén el tercer ciri dels quatre que hi ha, indicant que ja em passat de la meitat de l'espera i que la culminació del que ens porta allò que tan anhelem i desitgem ja és a prop. 

Totes les lectures de la Paraula de Déu que es proclamen a la Missa inviten a l'esperança ja imminent i a ser feliços. El profeta Isaïes, uns quants segles abans, ja ho anuncia. Sant Pau ens ho repeteix. I a l'Evangeli Sant Joan Baptista senyala que el qui ha de venir, el qui ell anuncia i ja és a punt d'arribar, és tan gran que ell no és res en comparació. Com és l'expectació...! 

La veritable alegria és la de la trobada amb Déu, com en l'espera del Nadal

No hi ha felicitat més gran que veure acomplerts tots els desigs més grans i nobles del nostre cor, els més autèntics i profunds, amb l'arribada del Nadal: Déu ens visita encarnat en l'adorable Nen que ve a salvar-nos, a alliberar-nos, a rescatar-nos... Ens porta el perdó, la gràcia de Déu i en definitiva la veritable felicitat i alegria. Avui és dia de recordar aquella dita popular que diu "un sant trist és un trist sant", perquè el que escau i convé a la santedat és l'alegria, la pau, la felicitat i fins l'entusiasme. El sant rector d'Ars deia que sempre que se sentia trist anava a confessar-se i St. Francesc d'Assís, el mateix de la "perfecta alegria" davant de les contrarietats i adversitats, deia que si sabéssim adorar a Déu i escoltar la seva Paraula, tindríem "la pau i la tranquil·litat dels grans rius que van cap a la mar". El secret de la felicitat és ser feliç fent la voluntat de Déu, sigui quina sigui, més encara trobar la nostra veritable gran felicitat en fer la voluntat de Déu; d'aquí la sorprenent pau i inextinguible alegria dels màrtirs i en general de tots els sants. 

Davant del Nadal no podem no sentir-nos feliços, hem de recuperar la il·lusió i innocència que teniem quan érem infants, perquè aquesta és l'actitud per entrar en el Regne del Cel. I si ens hi ajuden tots els elements exteriors, com la il·luminació, la decoració, les nadales, les felicitacions i tot l'altre amb que ho volem expressar externament, millor.

Alegrem-nos, doncs, i gaudim joiosos de la proximitat del Nadal! 

La Verge de Guadalupe

La Verge de Guadalupe, a Mèxic, és la patrona de les Amèriques.

La molt venerada imatge, d'origen sobrenatural, ve d'unes aparicions de la Mare de Déu a l'indi Juan Diego al turó Tepeyac l'any 1531. En la última de les 4 aparicions, el 12 de desembre, la Verge Maria li va dir que es presentés al primer bisbe de Mèxic, Juan de Zumárraga, portant-li unes roses, flors que no creixien al Nou Món en aquell temps; quan va desplegar el seu mantell en que les duia, es va formar la imatge, miracle  que ens ha donat la imatge de Nostra Senyora objecte de devoció i veneració des de llavors. 

En una de les aparicions, que van tenir lloc entre els dies 9 i 12 de desembre del calendari julià llavors vigent, a la Verge també la va poder veure  Juan Bernardino, oncle de Juan Diego. Hi ha molts misteris associats a aquesta imatge, com el que una tela vegetal hagi pogut resistir mig mil·lenni i la perfecció de la representació sobre un teixit bast, però sobretot el dels ulls de la imatge: la pupila i l'iris de la Verge reflecteixen un grup de persones, entre elles el bisbe Zumàrraga, el vident Juan Diego, alguns indígenes, un traductor castellà de nàhuatl, una dona negra i una família sencera, a la que la Verge dirigeix la mirada. 

El temple que la Verge demanava que es construís, es va començar a fer immediatament i va donar molt de fruit, en pocs anys milions de mexicans es van convertir al Catolicisme, tot i que encara eren pocs els sacerdots i religiosos missioners allà. Avui dia és la gran Basílica de Guadalupe, amb els edificis nou i antic, objecte de peregrinació de milions de persones cap a aquesta advocació de Maria, patrona de Mèxic, d'Amèrica i de Filipines. Sobretot Mèxic és un país guadalupà. 

En aquest any 2020, com que les ingents multituds de pelegrins d'altres anys fins ara no són recomanables amb motiu de la pandèmia, el Papa Francesc ha concedit indulgència plenària a qui aquest 12 de desembre celebri aquesta advocació de la Mare de Déu a casa amb una imatge i participi en alguna Missa a través dels mitjans de comunicació, amb les condicions habituals per a les indulgències de pregar per les intencions del Sant Pare,  estar en gràcia de Déu havent confessat, assistir a una Missa completa i combregar, amb el ben entès que aquestes tres últimes condicions es poden ajornar fins que es puguin complir quan les condicions sanitàries ho permetin. 

És una gran oportunitat, val la pena aprofitar-la!  

Llum i tenebres

En el nostre món hi ha claror i foscor. I mentre vivim, estan barrejades. 

Una de les versions de "L'imperi de les llums" (1950s) de René Magritte (1898 - 1967)

Un gran filòsof i creient catòlic molt devot ho explicava així:

"Hi ha prou llum i prou foscor. Hi ha prou llum per tal que qui vulgui creure pugui creure, i hi ha prou foscor per tal que qui vulgui no creure pugui no creure. Així l'home és lliure de creure i no creure, i la voluntat humana de creure té mèrit i pot merèixer premi".  Blaise Pascal (1623 - 1662), nen prodigi, filòsof, matemàtic, físic, escriptor i catòlic fervorós. 

És a partir de la mort que la llum i les tenebres es separen, i cal haver escollit ja en aquesta vida.