La Verge de Guadalupe

La Verge de Guadalupe, a Mèxic, és la patrona de les Amèriques.

La molt venerada imatge, d'origen sobrenatural, ve d'unes aparicions de la Mare de Déu a l'indi Juan Diego al turó Tepeyac l'any 1531. En la última de les 4 aparicions, el 12 de desembre, la Verge Maria li va dir que es presentés al primer bisbe de Mèxic, Juan de Zumárraga, portant-li unes roses, flors que no creixien al Nou Món en aquell temps; quan va desplegar el seu mantell en que les duia, es va formar la imatge, miracle  que ens ha donat la imatge de Nostra Senyora objecte de devoció i veneració des de llavors. 

En una de les aparicions, que van tenir lloc entre els dies 9 i 12 de desembre del calendari julià llavors vigent, a la Verge també la va poder veure  Juan Bernardino, oncle de Juan Diego. Hi ha molts misteris associats a aquesta imatge, com el que una tela vegetal hagi pogut resistir mig mil·lenni i la perfecció de la representació sobre un teixit bast, però sobretot el dels ulls de la imatge: la pupila i l'iris de la Verge reflecteixen un grup de persones, entre elles el bisbe Zumàrraga, el vident Juan Diego, alguns indígenes, un traductor castellà de nàhuatl, una dona negra i una família sencera, a la que la Verge dirigeix la mirada. 

El temple que la Verge demanava que es construís, es va començar a fer immediatament i va donar molt de fruit, en pocs anys milions de mexicans es van convertir al Catolicisme, tot i que encara eren pocs els sacerdots i religiosos missioners allà. Avui dia és la gran Basílica de Guadalupe, amb els edificis nou i antic, objecte de peregrinació de milions de persones cap a aquesta advocació de Maria, patrona de Mèxic, d'Amèrica i de Filipines. Sobretot Mèxic és un país guadalupà. 

En aquest any 2020, com que les ingents multituds de pelegrins d'altres anys fins ara no són recomanables amb motiu de la pandèmia, el Papa Francesc ha concedit indulgència plenària a qui aquest 12 de desembre celebri aquesta advocació de la Mare de Déu a casa amb una imatge i participi en alguna Missa a través dels mitjans de comunicació, amb les condicions habituals per a les indulgències de pregar per les intencions del Sant Pare,  estar en gràcia de Déu havent confessat, assistir a una Missa completa i combregar, amb el ben entès que aquestes tres últimes condicions es poden ajornar fins que es puguin complir quan les condicions sanitàries ho permetin. 

És una gran oportunitat, val la pena aprofitar-la!  

Llum i tenebres

En el nostre món hi ha claror i foscor. I mentre vivim, estan barrejades. 

Una de les versions de "L'imperi de les llums" (1950s) de René Magritte (1898 - 1967)

Un gran filòsof i creient catòlic molt devot ho explicava així:

"Hi ha prou llum i prou foscor. Hi ha prou llum per tal que qui vulgui creure pugui creure, i hi ha prou foscor per tal que qui vulgui no creure pugui no creure. Així l'home és lliure de creure i no creure, i la voluntat humana de creure té mèrit i pot merèixer premi".  Blaise Pascal (1623 - 1662), nen prodigi, filòsof, matemàtic, físic, escriptor i catòlic fervorós. 

És a partir de la mort que la llum i les tenebres es separen, i cal haver escollit ja en aquesta vida. 

2021, l'Any de Sant Josep

Sant Josep, escollit per la Santíssima Trinitat com a pare legal del nen Jesús i espòs 
de la seva mare i Mare de Déu, la Verge Maria, i cap per tant de la Sagrada Família

Igual que el 2016 va ser l'Any de la Misericòrdia, el Papa Francesc ha instituït l'any 2021 com l'Any de Sant Josep. 

Sant Josep és el segon més gran sant, després de la Santíssima Verge Maria. Tots dos foren escollits per Déu per ser els pares de Jesucrist, Maria com la seva mare biològica i Josep com el seu pare legal. Sant Bernardí de Siena diu que "Maria i Josep eren com una imatge l'un de l'altre" en la seva santedat i dedicació absoluta, confiada i total a la voluntat de Déu. Sobretot foren ells, Maria i Josep, els que amb la seva receptivitat feren possible l'Encarnació del Fill de Déu. Maria en primer lloc, però després d'ella Josep. Escollit com a cap i protector de la Sagrada Família, que formen la Verge Maria, el Nen Jesús i ell. 

Apareixent només en els Evangelis segons sant Mateu i segons sant Lluc, Sant Josep és el Nou Testament el "sant del silenci". No tenim ni una paraula seva, només sabem que rep revelacions en somnis, escolta els avisos angèlics de part de Déu i obra segons el que li ha sigut revelat, fent la voluntat de Déu. Josep sempre obeeix i és diligent en complir amb les seves obligacions, fins i tot amb les civils com les del cens que els porta oportunament a Betlem, a temps de complir les profecies. 

Per la seva mort en companyia de Jesús i Maria, Sant Josep és també el patró de la bona mort, en gràcia de Déu, i en gran santedat en el seu cas, amb la millor i més alta assistència possible en aquest pas.

Santa Teresa de Jesús deia que Sant Josep era "el sant que no li fallava mai", que tot el que demanava per intercessió d'ell ho obtenia, si era segons la voluntat de Déu, i que en tot cas rebia la resposta d'alguna cosa encara més convenient. I el Papa Francesc ja va posar fa anys la invocació a aquest gran sant, patró de l'Església, en totes les pregàries litúrgiques, com ja estava en la pregària litúrgica I o Cànon Romà de la Missa. Que ell ens guardi i ens guíï amb la seva sol·licitud paternal.

Li podem demanar per l'Església Catòlica i per la seva missió i expansió pel món, per les vocacions sacerdotals i religioses, que siguin moltes i santes, per demanar perdó pels pecats i per la conversió dels pecadors i perquè ens protegeixi en les difícils condicions actuals, a malalts, persones en risc, sanitaris, pels afectats econòmicament i per les dures condicions psicològiques i socials del nostre temps. 

Visquem en plenitud l'Any de Sant Josep! 

El Cel i la terra

El Cristianisme en general i el Catolicisme en concret troben Déu i allò més alt en les persones i les coses més humils...

"Fang" (febrer 1952) de M.C. Escher (1898 - 1972)

En l'aigua insòlitament neta  d'un bassal de fang d'un camí rural pel que han transitat cotxes i vianants al vespre s'hi veu el reflex de les copes més altes dels arbres, de la Lluna i del cel.

El mateix fa l'Església, que veu el reflex de la divinitat a baix, en el petit i senzill d'aquest món.  

L'inici d'una nova Creació

El 8 de desembre celebrem cada any la primera festa del nou any litúrgic. 

"Totes les generacions em diran benaurada, perquè el Senyor obra en mi meravelles".
Festa de la Immaculada Concepció de la Verge Maria, Mare de Déu, l'inici de la nova Creació.

La Immaculada Concepció, o la Puríssima, és l'inici del món nou. Per un miracle de Déu, en la Verge Maria, destinada a ser la mare de Jesucrist i per tant la Mare de Déu, es va anticipar la Redempció que el seu diví Fill va guanyar per a la Humanitat i per a tota la Creació amb la seva Passió, Mort i Resurrecció.

Maria va ser lliure del pecat original i de tot pecat en la seva vida. Va ser l'ésser humà perfecte, tal com Déu el volia, la nova Eva igual que Jesucrist és el nou Adam de la Creació redimida i renovada. Entre els éssers humans no n'hi ha cap tan perfecte com Maria, perquè Jesús encara ho és més, però Ell te en sí la divinitat junt a la humanitat, cosa que el fa un cas especial i únic.  Maria va ser verge i sense pecat per la seva missió de mare del Salvador i per que per do de la Santíssima Trinitat va ser deslliurada i deslligada del món antic del pecat i del mal. Això, igual que la seva Assumpció, corresponia a la que amb el seu "Sí" a l'anunci de l'àngel estava destinada a col·laborar en la Salvació que portava al món Déu Fill encarnat en Jesucrist, a la qui ella va portar en les seves entranyes virginals i va alimentar amb el seu cos i la seva sang. 

És una gran festa, la de la Immaculada, una de les més grans de l'any i una de les dues més grans festes marianes, junt a l'Assumpció, d'un any que en te moltes. Celebrem-la amb molta alegria, donem gràcies a la nostra Mare del Cel pels favors que cada dia rebem tots de la seva mà, ella que és mitjancera de totes les gràcies divines i demanem-li per la pau en el món i perquè ens tingui sempre sota la seva protecció i empara. Que no ens falti mai la seva guia, consol i ajuda! 

Llibres per trobar el sentit de la vida

Una relació d’autors importants per a llegir i aprendre d’ells per tal de saber com enfocar i dur el gran do diví de la vida.

Primera imatge (s. VI) de St. Agustí (354 - 430),
autor de Confessions, La Ciutat de Déu, Soliloquis....

La meva llista inicial és:

Bíblia catòlica[1]

Homer – La Iliada[2] i L’Odissea[3]

Plató[4]

Aristòtil[5]

St. Agustí[6]

St. Francesc d’Assís[7]

St. Tomàs d’Aquino[8]

Dant[9]

Kempis[10] - Imitació de Crist

St. Ignasi de Loyola[11]

Sta. Teresa de Jesús i St. Joan de la Creu[12]

Shakespeare[13]

St. Francesc de Sales[14] – Introducció a la vida devota

Sta. Margarida Maria d’Alacoque[15]

St. Lluis Maria Grignion de Montfort[16]

Feijoo[17]

St. Alfons Maria de Ligori[18]

Chateaubriand[19]

Pelegrí rus[20] – Relats sincers al seu pare espiritual

Sta. Teresa de Lisieux[21] – Història d’una ànima

Lemaître[22]

Sta. Faustina Kowalska[23] – Diari

Asimov – Introducció a la Ciència[24]

J. Loring - Para salvarte [25]

J. Rivera i J.Mª Iraburu – Síntesis de espiritualidad catòlica [26]

Aquesta és una llista reduïda, hi ha molts altres autors com Lucreci, Epictet, Orígenes, Boeci, St. Benet (Regla), St. Gregori el Gran... i tots els Doctors de l'Església i sants, que són una veritable guia. També hi ha autors d'altres camps que tenen la seva validesa humana i temporal, però aquí només he volgut fer una llista d'uns quants entre els principals en el tema fonamental de la vida humana en aquest món. 

Notes del perquè els he seleccionat:

[1] Perquè la vida és sobretot la relació de Déu amb la Humanitat i de cadascú amb Déu i pel paper únic i central de Jesucrist, Déu i home. Té de molt especial que és el llibre de la Revelació de Déu, inspirat per Ell i que en ell hi és tot allò que realment importa.  

[2] Perquè la vida és una lluita

[3] Perquè la vida és un viatge

[4] Perquè cal tenir sempre present el món ideal

[5] Perquè també cal mirar a aquest món amb realisme

[6] Perquè la vida és la crida de Déu i l’itinerari humà seguint-la,  i perquè  Déu és el sentit de la Història

[7] Perquè l’Amor que rebem de Déu l’hem de compartir no sols amb els altres sinó amb tota la Creació

[8] Perquè la Llum que és Crist es pot mostrar també a la llum de la raó i perquè la Veritat divina és eterna i universal. 

[9] Perquè la vida és l’avantsala de l’eternitat

[10] Perquè mostra el millor camí de l’ésser humà, l’únic que porta a bon port.

[11] Perquè en la vida cal ser militant, preparar-se i exercitar-se per a lluitar i esforçar-se servint a Déu i procurar fer la seva voluntat, que és el nostre bé

[12] Perquè la vida és sobretot la seva part espiritual de trobada amb Déu

[13] Perquè cal conèixer com són els éssers humans en tota la seva complexitat

[14] Perquè cal tastar i veure que bo que és el Senyor

[15] Perquè cal ser molt agraït al Sagrat Cor de Jesús, al seu Amor i als grans dons que ens ofereix i procurar estimar-lo tant com podem

[16] Perquè als qui Déu vol fer grans sants els fa molt devots de la Verge Maria.

[17] Perquè la llum natural de la raó es complementa i augmenta il·limitadament amb la Llum de Crist.

[18] Perquè cal tenir models de santedat i de devoció a la Mare de Déu i un discerniment clar a la vida i perquè cap veritable devot de la Verge Maria es condemna.  

[19] Perquè el Cristianisme és allò més important i decisiu de la Història

[20] Perquè en el camí de la vida i en el de l’ànima cap a Déu necessitem guia, consell i companyia

[21] Perquè davant de Déu som tant petits que la relació més adequada és la infància espiritual

[22] Perquè no hi ha incompatibilitat entre ciència i religió, que són dues maneres de cercar la veritat, que ben portades es reforcen mútuament. 

[23] Perquè tots haurem de rendir comptes de la nostra vida a Nostre Senyor Jesucrist i els qui no vulguin reconèixer els seus pecats i acollir-se a la seva Divina Misericòrdia es trobaran amb la seva Justícia i per tant és essencial conèixer la seva Misericòrdia, agrair-la amb tot el cor i acollir-s’hi.  

[24] Perquè la veritat, la digui qui la digui, sempre ve de l’Esperit Sant (St. Tomàs d’Aquino) i la divulgació científica forma part del coneixement de la veritat

[25] Perquè allò més important de la vida humana és salvar-se per a l’eternitat, deixant-se salvar per Jesucrist.

[26] Perquè és important tenir una síntesi que sigui guia de la veritable espiritualitat, la de la presència de l’Esperit Sant en l’Església Catòlica i en cadascun dels batejats. 

Déu i home

Avui és el 2n diumenge d'Advent. Els diumenges, en realitat els primers dies de la setmana encara que els calendaris moderns en les nostres terres - que en altres, no - els solen situar al final, són el Dia del Senyor, el de la seva resurrecció, fet únic en la Història de la Humanitat. Són els diumenges els millors dies de la setmana, el dia sant de cadascuna. Per això santifiquem la festa dominical anant a Missa i millor fent-ho en família, si pot ser. 

Però ara a més són diumenges d'un temps fort de l'any, l'Advent d'espera i preparació del Nadal, amb el que s'obre l'any litúrgic, a finals de novembre o primers de desembre, igual que l'any civil ho fa l'1 de gener i que l'any acadèmic ho fa pel setembre. A l'Advent som especialment conscients que el Fill de Déu ve al món i que ho fa per redimir-nos i salvar-nos, fet un de nosaltres. 

La gran pregunta de la saviesa humana: "qui és Jesucrist?" 
Quadre "L'escola d'Atenes" (1510) de Rafael Sanzio

Qui és doncs Jesucrist, el Senyor? Això ha provocat moltes discussions teològiques i filosòfiques durant molts segles, en realitat més de dos mil·lennis ja. Es diu que un ateu li reconeixia a un creient: "Vosaltres, els creients, teniu una resposta satisfactòria al misteri de Jesucrist: a més de ser un ésser humà igual que nosaltres, és també Déu i això explica el seu gran misteri. Però pels ateus el misteri és aclaparador, perquè com pot ser que un humil predicador jueu de la Palestina ocupada pels romans del segle I, que aparentment no va tenir èxit en la seva missió i que va morir condemnat, torturat i executat al suplici de la creu, el més terrible i degradant i per això reservat només als esclaus o als rebels, per les autoritats religioses i polítiques del seu temps, hagi canviat el món d'aquesta manera decisiva i irreversible amb la seva existència? Com és que la seva doctrina i el seu exemple s'hagin estés durant dos mil·lennis pels cinc continents, que molts milers de milions de persones ara mateix creguin en ell i molts altres al llarg del temps el considerin el seu salvador i redemptor? Com és que moltes de les ments més grans, humanament parlant, han cregut en ell? Com és que la seva personalitat hagi marcat no sols la vida religiosa i l'espirirualitat, sinó l'art, la vida civil, el calendari, els noms de les persones, l'arquitectura, la literatura, la moral i els costums, i fins i tot de fa segles ja tota la Humanitat es regeixi per l'Era Cristiana, comptant els anys a partir d'ell i que els diumenges siguin festius en honor i celebració seva? Aquest excepcional misteri de l'extraordinària personalitat de Jesucrist i dels seus efectes en el món és irresoluble i inexplicable per a ateus, agnòstics i seguidors d'altres religions...". Si aquesta anècdota és certa, aquest autodenominat no creient parlava i fins predicava força bé, i es podria dir d'ell que no estava lluny dels creients, tot i que li faltava donar el pas.  

És Déu! - És home! Totes dues afirmacions tenen
la meitat de la raó; la veritat és que és Déu i home

La solució al gran misteri de Jesucrist, és molt senzilla i quan es coneix es fa evident: és veritablement home però també és Déu. La saviesa humana, un cop coneguda aquesta veritat per la Revelació divina, se'n pot donar plenament compte. Podem imaginar que en el quadre de Rafael les figures centrals, les màximes, Plató (427 - 347 aC) i Aristòtil (384 - 322 aC), mestre i deixeble, estan parlant de Jesucrist.  Ells no el van conèixer, perquè van viure diversos segles abans, en un món encara pagà de llums merament humanes. Però el pintor, Rafael (1483 - 1520), que era cristià catòlic i que va viure mil·lenni i mig més tard, sí que el coneixia i podem imaginar  que els va situar en el centre del coneixement humà parlant de Jesucrist i el seu misteri. Plató està dient "És Déu!" i Aristòtil li respon "És home!" i tots dos tenen raó, millor dit tenen part de la veritat. Perquè per la fe sabem que Jesucrist és Déu i home i que ho és plenament. Aquest misteri està predit en l'Antic Testament i el veiem realitzat en el Nou Testament. Entre molts altres potser St. Agustí (354 - 430) i St. Tomàs d'Aquino (c. 1225 - 1274) són dels que millor ho han explicat intel·lectualment en el transcurs dels segles.