Déu i home

Avui és el 2n diumenge d'Advent. Els diumenges, en realitat els primers dies de la setmana encara que els calendaris moderns en les nostres terres - que en altres, no - els solen situar al final, són el Dia del Senyor, el de la seva resurrecció, fet únic en la Història de la Humanitat. Són els diumenges els millors dies de la setmana, el dia sant de cadascuna. Per això santifiquem la festa dominical anant a Missa i millor fent-ho en família, si pot ser. 

Però ara a més són diumenges d'un temps fort de l'any, l'Advent d'espera i preparació del Nadal, amb el que s'obre l'any litúrgic, a finals de novembre o primers de desembre, igual que l'any civil ho fa l'1 de gener i que l'any acadèmic ho fa pel setembre. A l'Advent som especialment conscients que el Fill de Déu ve al món i que ho fa per redimir-nos i salvar-nos, fet un de nosaltres. 

La gran pregunta de la saviesa humana: "qui és Jesucrist?" 
Quadre "L'escola d'Atenes" (1510) de Rafael Sanzio

Qui és doncs Jesucrist, el Senyor? Això ha provocat moltes discussions teològiques i filosòfiques durant molts segles, en realitat més de dos mil·lennis ja. Es diu que un ateu li reconeixia a un creient: "Vosaltres, els creients, teniu una resposta satisfactòria al misteri de Jesucrist: a més de ser un ésser humà igual que nosaltres, és també Déu i això explica el seu gran misteri. Però pels ateus el misteri és aclaparador, perquè com pot ser que un humil predicador jueu de la Palestina ocupada pels romans del segle I, que aparentment no va tenir èxit en la seva missió i que va morir condemnat, torturat i executat al suplici de la creu, el més terrible i degradant i per això reservat només als esclaus o als rebels, per les autoritats religioses i polítiques del seu temps, hagi canviat el món d'aquesta manera decisiva i irreversible amb la seva existència? Com és que la seva doctrina i el seu exemple s'hagin estés durant dos mil·lennis pels cinc continents, que molts milers de milions de persones ara mateix creguin en ell i molts altres al llarg del temps el considerin el seu salvador i redemptor? Com és que moltes de les ments més grans, humanament parlant, han cregut en ell? Com és que la seva personalitat hagi marcat no sols la vida religiosa i l'espirirualitat, sinó l'art, la vida civil, el calendari, els noms de les persones, l'arquitectura, la literatura, la moral i els costums, i fins i tot de fa segles ja tota la Humanitat es regeixi per l'Era Cristiana, comptant els anys a partir d'ell i que els diumenges siguin festius en honor i celebració seva? Aquest excepcional misteri de l'extraordinària personalitat de Jesucrist i dels seus efectes en el món és irresoluble i inexplicable per a ateus, agnòstics i seguidors d'altres religions...". Si aquesta anècdota és certa, aquest autodenominat no creient parlava i fins predicava força bé, i es podria dir d'ell que no estava lluny dels creients, tot i que li faltava donar el pas.  

És Déu! - És home! Totes dues afirmacions tenen
la meitat de la raó; la veritat és que és Déu i home

La solució al gran misteri de Jesucrist, és molt senzilla i quan es coneix es fa evident: és veritablement home però també és Déu. La saviesa humana, un cop coneguda aquesta veritat per la Revelació divina, se'n pot donar plenament compte. Podem imaginar que en el quadre de Rafael les figures centrals, les màximes, Plató (427 - 347 aC) i Aristòtil (384 - 322 aC), mestre i deixeble, estan parlant de Jesucrist.  Ells no el van conèixer, perquè van viure diversos segles abans, en un món encara pagà de llums merament humanes. Però el pintor, Rafael (1483 - 1520), que era cristià catòlic i que va viure mil·lenni i mig més tard, sí que el coneixia i podem imaginar  que els va situar en el centre del coneixement humà parlant de Jesucrist i el seu misteri. Plató està dient "És Déu!" i Aristòtil li respon "És home!" i tots dos tenen raó, millor dit tenen part de la veritat. Perquè per la fe sabem que Jesucrist és Déu i home i que ho és plenament. Aquest misteri està predit en l'Antic Testament i el veiem realitzat en el Nou Testament. Entre molts altres potser St. Agustí (354 - 430) i St. Tomàs d'Aquino (c. 1225 - 1274) són dels que millor ho han explicat intel·lectualment en el transcurs dels segles.