Rwanda, el país i la seva gent

Amb aquesta inicio una sèrie d'entrades sobre aquest país africà en el Blog. 

Vaig passar quasi un mes a Rwanda i 3 dies a Burundi l'agost de 2007, acompanyant al sacerdot rwandès Canisius Niyonsaba (1968) i no anant als llocs turístics sinó a les parròquies a compartir la vida amb ells com a part de la meva experiència com a seminarista del bisbat de Vic. 

A Nyamasheke, al costat del llac Kivu, una mena de paradís terrenal, agost del 2007 

El meu coneixement de Rwanda i Burundi venia de lluny, de quan era un nen a principis dels anys 1960s i el nostre pare ens parlava d'aquests països, entre molts altres, i llavors i més tard per les notícies que arribaven d'aquella zona amb matances de tutsis pels hutus a Rwanda i de hutus pels tutsis a Burundi, els dos països bessons enfrontats des que van obtenir la independència dels belgues l'any 1962. Més tard, des de finals dels anys 1970s fins a principis dels 1990s, també vam estar molts anys subscrits a l'excel·lent revista missionera "Mundo Negro" que portava informació de primera mà i d'altíssima qualitat sobre els països africans i sobretot els del món negre (1).

Des de sempre m'han interessat especialment aquests països de l'Àfrica Central i Oriental i la seva presència ha estat recurrent al llarg de la meva vida abans i desprès del viatge que hi vaig fer: postals nadalenques, sacerdots, monges i alguns visitants i seminaristes, i he fet bons amics amb ells

El primer, a part d'algun conegut casualment a l'estança a Taizè el 2005, i un molt bon amic rwandès ha estat el ja citat P. Canisius mentre va ser aquí entre el anys 2005 i 2013,i amb el que vaig aprendre una mica de l'idioma kinyarwanda i moltes coses sobre el seu país, amb el que vaig col·laborar en la seva tesi doctoral amb algunes aportacions, i a més em va presentar a quasi tots els seus visitants rwandesos, tant religiosos com laics, homes i dones.

També vaig ser amic del sacerdot Valens Bisawimana (1968 - 2013) del qui vaig ser el primer d'aquí que va conèixer al sortir per primera vegada del seu país i arribar per primer cop a Europa, fins a la seva prematura i inesperada mort. 

Rwandesos importants per a mi són P. Joan Hakolimana (1972) va ser el director de la tesis de la meva llicenciatura en Ciencies Religioses  a l'ISCR de Vic el 2015, i el P. Fulgence Hitayezu (1972), de molts anys a la diòcesi de Vic, que vaig conèixer a la seva parròquia a Rwanda,i el P. Eustache Butera (1966) que em va salvar de tenir un accident de trànsit el juny del 2008.  . 

He conegut també força gent d'aquest país, com la Françoise Uwizeyimana (1983), neboda del Canisius que va estar a Manresa entre 2006 i 2012, i uns quants més.

 

I entre els sacerdots d'aquí que hi tenen relació sobretot Mn. Joan Casas (1941), el meu confessor i director espiritual que va estar molts anys a Rwanda com a missioner i ha escrit un interessant llibre sobre el país que he llegit i tinc, però també d'altres com Mn. Josep Maria Pujol (1942), també molts anys resident a aquest pais, i d'altres, tots els  quals tenen molts amics rwandesos que els visiten i que també fan viatges portant gent allà. Ells coneixen i dominen a la perfecció l'idioma i la cultura del país africà. 

Com es veu li dec molt a Rwanda i els rwandesos, com amb el P. Onesphore Ntivuguruzwa, a Ruhuha entre el 2004 i el 2009, que em va ajudar amb un problema administratiu a Rwanda i junt amb el Canisius em va acompanyar en la inauguració d'una filial on va presidir el bisbe de Kigali, si haguès de fer la relació de coneguts des que vaig arribar a l'aeroport Grégoire Kayibanda a Kigali l'1 d'agost del 2007, i un grup de sacerdots m'esperava per donar-me la benvinguda i sopar junts, seia molt llarga. 

Des de bisbes com el de Kigali entre 1996 i 2018 Thadée Nthinyurwa (1942), que ho va ser entre 1996 i 2018, amb el que vaig coincidir i parlar a Kigali i vaig beure amb una canya cervesa fermentada de sorgo junt amb ell d'un atuell tradicional en una festa. 

També Augustin Misago (1943 - 2012) bisbe de Gikongoro (1992 - 2012), que el 2001 va reconèixer l'autenticitat de les aparicions de la Verge Maria a unes vidents a Kibeho (1981 - 1989), on es va presentar com a Nyina wa Jambo, Mare del Verb, equivalent a Mare de Déu, amb el que vaig parlar al bisbat junt amb el seu ecònom Anicet, un sacerdot de més de 2 m d'alt, i d'allà conec també una religiosa que hi va ser durant les aparicions, la Teresita, ara monja sagramentària a Vic, la conec personalment i l'he visitat moltes vegades. 

Un tercer bisbe, aquest burundès, que vaig conèixer i vam resar vespres amb ell és Joachim Ntahondereye (1953), bisbe de Muyinga des del 2002, que ens va acollir a la seva diòcesi a l'entrar al país.

Com que dona per molt, amb aquesta entrada en començo una sèrie en la que miraré de citar allò que em va impressionar i em va semblar més interessant d'aquesta nació, petita en extensió (de l'ordre de la de Catalunya), mitjana en població (molt major que la catalana, ja que està molt més densament poblat i la seva població té un ràpid creixement) i gran per tot allò que és, representa i significa, que és molt i a més molt important.

(1) La seva informació és tan veraç i acurada i el seu anàlisi de les situacions tan intel·ligent i ben raonat que hi estaven subscrits, i potser encara ho estan, no sols quasi totes les ambaixades en països africans sinó també els governs de molts països amb interessos a l'Àfrica.