Humor clerical (II)

Més sobre humorisme clerical 

Tot i que no com un P.G. Wodehouse, un Evaristo Acevedo o un Ephraim Kishon, la majoria dels sacerdots també tenen el seu sentit de l'humor ocasional o viuen situacions divertides, per errors seus o d'altres, o per afirmacions seves o d'algú, intencionals o no.  

Un que no sabia el que se li venia a sobre i que abans va tenir els seus dubtes, no de fe sinó de no
ser-ne digne, del "més dura seria la caiguda", de que era molta responsabilitat i molt lligat, però 
desprès va comprovar que l'ordenació sacerdotal va ser allò millor i més important de la seva vida.
L'autor del Blog en una foto ja amb un aspecte molt clerical quan encara no ho era i li faltava molt per
ser-ho, però sense saber-ho ni ser-ne conscient, ja estava iniciant el camí, el 5 de desembre del 2001. 

I és que portem el tresor més gran de tots en vasos de terrissa, sóm com el burret que porta a Crist en l'entrada a Jerusalem el Diumenge de Rams per celebrar el Sant Sopar, el Calvari i la Pasqua, i en el nostre cas la Missa i els altres sagraments. I aquesta comparació que es diu que l'han dit diversos sants, la va fer explícitament el sacerdot canadenc Emiliano Tardiff (1928 - 1999), fundador i gran figura dels carismàtics catòlics

I que com que Déu ens estima li agrada que siguem feliços i ens vol veure alegres i contents i li agrada que ens prenem bé les coses que ell mateix ens envia, amb acceptació, humilitat i agraïment, fins i tot en els problemes, dificultats, contratemps i fracassos, que el millor és encarar-los amb una resignació abnegada i tranquil·la, de l'estil al mal temps bona cara, i fins i tot en moltes ocasiones amb un punt de divertida. I  

Alguns exemples més d'humor eclesiàstic, continuant l'entrada del 25.08.2025:

- Farem la Fulla parroquial... (un sacerdot, qui això escriu)

- Aquest Nadal he fet 5 Misses del Gall seguides... - Això és un pecat litúrgic! - Un pecat?...però en tot cas serà  litúrgic... - Aquests són els pitjors de tots! (diàleg de dos sacerdots)

- Quan era petit, veient els documentals em pensava que a principis del segle XX la gent caminava fent saltirons... (un, parlant de quan era nen) 

- A casa els meus pares em van dir que a mi em van trobar sota una col a l'hort. Ni aprovo ni desaprovo aquesta extremada reserva sobre el tema sexual (inici d'un llibre sobre la biografia d'un missioner) 

- Donem gràcies, adéu! (la impressió que dona algun feligrès al dir el comiat de la Missa)

- Aquell grup de gent que al carrer a Barcelona esperaven el pas del Papa Benet XVI sota una pancarta de "Jo no t'espero"... això els retrata (un professor de religió d'institut als alumnes de la seva classe a la tardor del 2010) 

Els sacerdots, missioners i seminaristes també poden ser altres coses, com llicenciats, professors o esportistes, i això de tota mena, amb llicenciatures i doctorats en allò més variat. professors en tot tipus  de camps de l'ensenyament, havent conegut personalment uns quants que eren professors d'autoescola i exercien l'activitat, cosa ara ja difícilment possible quan es porten diverses parròquies.  

I també en molts esports, havent-hi alguns de clàssics com el futbol o l'excursionisme, no sols aprovats sinó fomentats per la jerarquia per a seminaristes i ordenats. Així un mossèn d'Àfrica aquí a Catalunya mentre exercia de rector feia de futbolista en l'equip de futbol local, estava federat i jugava encontres oficials com a davanter, i a Rwanda vaig conèixer un sacerdot boxejador, que no feia combats, o almenys això crec, no li devia estar permès pel mal efecte, però sí que entrenava en el gimnàs i fins feia d'entrenador d'altres i tenia uns biceps i una musculatura impressionats i no sé si de natural o no el nas bastant aplanat, i tot i que ara em sembla que ja no, abans també hi havia algun que altre sacerdot caçador i tot, dedicat ocasionalment a la caça menuda d'ocells i potser conills. 

Unes anècdotes en aquest cas de sacerdots excursionistes, muntanyistes i alpinistes, del que en conec uns quants casos: 

- M'hauras de substituir en els funerals i en les misses unes setmanes, perquè faig vacances i me'n vaig unes setmanes al Tibet a fer escalada a l'Himalaia... - Pujareu a l'Everest? (l'atrevida innocència dels desconeixedors del tema, en aquest cas un altre sacerdot) - Però que dius? Per escalar l'Everest s'ha de tenir una edat (1), un físic, una preparació, una aclimatació, un equip, un suport, uns permisos que són cars i costen d'obtenir...! Hi estarem pujant muntanyes per allà a prop, però no passarem dels 6 000 metres... - Déu n'hi do! 

Sobre professors i estudiants:

- De segur que no te'n recordes de moltes coses importants dels estudis i en canvi veig que te'n recordes de totes les anècdotes i acudits dels professors a les classes... (un professor a un mossèn que havia sigut alumne seu  al recordar-li una frase que havia dit i que el tenia intrigat)

- Vostè em faria perdre la fe... (una estudiant, religiosa professa, a un professor laic que feia unes afirmacions bastant atrevides sobre temes) - Si qualsevol cosa que jo digui o faci li fa perdre la fe, és que no l'ha tinguda mai...  

- Així doncs què va influir molt en la cristianització de l'Europa pagana? - Les princeses catòliques, que  eren les més belles i atractives de totes (2), i es casaven amb reis pagans o heretges i els convertien a ells i als seus pobles... - Jo, classes i classes intentat imbuïr a l'alumnat que van ser els monjos i sobretot els benedictins, i tu em surts amb les princeses... però sí, també (una intervenció meva a una pregunta del professor, i la seva resposta) .

- Tots els sagraments i totes les funcions de l'Església tenen un fonament bíblic, per exemple el baptisme en el bateig de Jesús al Jordà, la Missa i l'ordre sacerdotal en el Sant Sopar, el matrimoni en les noces de Canà... - Tot? I per exemple els canonges...? - També, el seu fonament teològic es troba en el "ara ja podeu descansar"... (diàleg entre un professor i un alumne que tenia un dubte) 

I això em recorda quan era un prevere recent ordenat, que també en tinc algunes anècdotes.

- No ho troba estrany, haver-se ordenat amb 56 anys? - No, era l'habitual als primers segles, fins i tot prevere vol dir ancià... (resposta a una periodista, una reportera de TV, en una entrevista l'endemà de l'ordenació)

En una reunió sacerdotal interdiocesana, fent un dinar com sol ser habitual, poques setmanes o mesos desprès de ser ordenat, vaig coincidir per primera i única vegada amb un bisbe d'una altra diocesi, l'elecció com a bisbe del qual va coincidir amb la meva ordenació i va fer que una entrevista d'una plana o dues que m'havia fet un diari català d'abast nacional fos ajornada i quedès en un breu, substituïda per una entrevista amb ell, i amb el que ara ja no podria tornar a coincidir amb ell com a bisbe, aquest que per tant també feia poc que era bisbe, en acabat el dinar va passar per totes les taules a saludar un per un tots els sacerdots presents dels dos bisbats, i quan li va tocar amb mi em va preguntar alguna cosa, potser qui era, i li vaig contestar - Sóc el sacerdot més jove de tots els aquí presents. Va fer una cara de sorpresa i estranyesa i va seguir, però just un instant desprès es va girar bruscament cap a mi  i mirant-me intensament als ulls em va dir - Deus voler dir que ets el sacerdot ordenat més recentment... jo vaig asentir, i ell ja aclarit el tema va continuar saludant al personal.  

En una altra ocasió amb un altre bisbe, estava en una reunió de l'Associació Apostòlica del Clergat, acompanyant a uns altres sacerdots membres com jo, i desprès de les conferències i la Missa vam tenir un piscolabis en unes taules al pati, servit per un diaca recent ordenat aquell mateix diumenge, i mentre preniem unes pastes i xocolata, va passar el bisbe d'aquella diòcesi a coneixer-nos i saludar-nos i va tenir una petita conversa amb el diaca que servia al veure que no prenia res - Menja alguna cosa també tu...  li va dir i el diaca va negar suaument amb el cap somrient - Almenys menja una mica de xocolata... li va insistir, - No gràcies, no puc, sóc al·lergic a la xocolata... i va somriure encara més - I ho dius ara? Podia haver sigut un impediment per a l'ordenació... - Per a l'ordenació no, però per a ser canonge sí... va intervenir un dels mossens del bisbat de Vic membres de l'agrupació que estava just al meu costat davant ells dos, matisant l'afirmació del bisbe.

Aquest mateix sacerdot de l'observació al bisbe forani em parlava en una ocasió d'un jove sacerdot estranger que li havien encomanat que li fes de tutor a la Casa Sacerdotal, sobretot perquè anés aprenent a parlar català, i em deia - No aprèn català i és que ni castellà sap, no sé què pensa aquest noi... i al veure que m'havia fet gràcia això, va afegir - I no rigui, no, que això no fa riure... amb el resultat previsible,  però no el volgut. 

Una feligresa, quan era vicari a Sta. Maria de Corcó, un dia em comentava - Vostè mossèn, que aquí a la rectoria hi viu com un ratolí... 

Un acudit explicat per un mossèn ja difunt i que suposo que no té cap base real diu - Dos antics companys seminaristes es troben al cap d'uns anys, un va ser ordenat i l'altre s'ho va deixar quan ja ho tenia quasi tot fet perquè va descobrir que no era la seva vocació, i no s'havien vist des d'aleshores, i el que és sacerdot li pregunta a l'altre què ha sigut de la seva vida - Bé, al poc em vaig casar - Ah, sí? - Sí i he tingut 11 fills - 11 fills?- Sí, 11 i tots nois - I com es diuen? - Tots tenen noms castellans, perquè la meva dona és castellana i ha volgut que els seus noms fossin en castellà - Com es diu el primer? - Juliano - I el segon? - Luciano - I el tercer? - Severiano  - I el quart? - Adriano -I el cinquè? - Valeriano - I el sisè? - Justiniano... i així segueixen una estona fins que quan encara en falten forces,  el mossèn estranyat pregunta - Que és que tots acaben en ano? - Bé, tots no, en realitat l'últim no - I com li heu posat a aquest? - Proculo... Com que el que explicava aquest acudit era també professor de religió en un Institut, és possible que l'acudit sigui més professoral o estudiantil que no pas clerical, almenys a mi m'ho sembla tot i "dos antics companys seminaristes" que podria ser perfectament una adaptació de "dos amics". Per experiència sé que els alumnes de secundària fan de tant en tant bromes per l'estil de - Com et dius? - Armando - I de cognom? - Jaleo... al que el professor si està al cas i és ràpid de reflexos podria contestar - Armando jaleo oi, Armando Jaleo?...

I unes anècdotes sobre albes, la blanca vestimenta sacerdotal base de les altres: 

- M'agrada l'alba que m'heu fet, em va bé i m'abriga, però trobo que s'arruga molt... (un sacerdot a la dona que li havia fet la seva primera alba) - És que és de roba de bona qualitat, i la roba de bona qualitat s'arruga...- Així ja anem bé... 

En un cas diferent, quan una modista li prenia les mesures i comprovava com anava quedant, necessitant correccions - És que vostè mossèn té unes "hechures" difícils...

I un seminarista, quan ja en tenia i la solia usar quan feia d'escolà, avisant que aniria a ajudar a una Missa en una parròquia no habitual - Vindré i portaré l'alba... - I qui és l'Alba? (algun feligrès estranyat per l'afirmació d'un jove en camí de ser ordenat) 

I és que com es diu la bona vida és la vida bona, o és la vida bona és la bona vida (3)? 

(1) En aquell moment el mossèn implicat tenia ja vora uns 70 anys i l'acompanyava un altre mossèn amic seu que també era escalador i que passava dels 60

(2) Que amb la seva fe i religiositat, bon cor i disposició amorosa i la seva conducta tímida i reservada es convertien en les més femenines i desitjables per casar-s'hi,

(3) Pregunta retòrica com la del "No és no, no?", perquè les dues afirmacions són idèntiques i s'han de prendre en el sentit socràtic i no pas en el cínic.