L'amor humà, la senzillesa de l'estima mútua

Una reflexió sobre el veritable amor humà, el de debò 

El Ian i la Larissa Murphy. Amb l'ajuda de la seva fe en Déu el seu amor no es rendeix i s'estimen, 
perquè com diu St. Pau l'amor és pacient, és bondadós, no té enveja, no és orgullós ni interessat, tot
ho entèn, tot ho creu, tot ho suporta, tot ho espera. Ja són feliços aquí i esperen ser-ho del tot al Cel

Els que aquí es citen com a exemples i com a model d'amor humà autèntic i sincer estan trets de relacions de casos admirables pel seu afecte, tendresa, abnegació, sacrifici o duració, o en algun cas per circumstàncies insòlites i dificultats superades amb valor, paciència i constància.. 

Són casos reals, alguns adaptats a relats i fins novel·les que per això o per motiu de notorietat són coneguts,  com el d'Irina McClellan (1938) a Of love and Russia (1989) sobre la seva història d'11 anys de separació amb Woodford McClellan, amb qui es va casar a Rússia el 1974 però quan el seu marit nord-americà va tenir que retornar a Estats Units a ella les autoritats soviètiques no li van deixar anar fins 1986. 

O com el cas de Jack i Phyllis Potter, amor a primera vista quan es van conèixer en un ball l'octubre de 1941, i Jack va començar a portar un Diari de les seves relacions amb ella, es van casar el 20 de febrer de 1943 i van tenir un matrimoni feliç fins i tot quan ja gran ella va patir Alzheimer i va tenir que ser ingressada en una residència i ell l'anava a visitar cada dia i li llegia trossos del seu diari i li ensenyava fotos dels seus temps feliços, com un El quadern de Noah (The Notebook, llibre de 1996 i pel·lícula de 2004) de la vida real i sense relació amb els personatges de la narració, que són ficticis; al 2013 van celebrar els 70 anys de casats. És dels casos en que es pot dir que la vida imita a l'art, o viceversa, i que allò que un ha pogut imaginar un altre ho pot realitzar, i també d'aquells que es diu que la realitat supera a la ficció, ni que sigui perquè és real. 

I el que els va passar a George Raynes (1930 - 2025) i Carol Harris (1930 - 2017) que 75 anys desprès del seu primer petó al col·legi en una funció escolar quan eren uns nens petits l'any 1936, un cop vidus tots dos dels seus primers matrimonis, es van retrobar, es van recordar, redescobrir i congeniar i es van casar, cosa que els va permetre viure uns anys junts. 

O el que van viure Forrest Lunsway (1911 - 2014) i Rose Pollard  que vidus tots dos, es van conèixer en una cita a cegues  el 1983 i a partir d'aleshores ell la va festejar anant gairebé  cada dia a veure-la tot i que vivien a 40 km l'un de l'altre, i li va proposar matrimoni el 2003 amb ell amb 92 anys i ella amb 85, obtenint d'ella la resposta que es casaria amb ell quan complís 100 anys, i així va ser, es van casar el mateix dia que ell els complia i encara van poder viure uns quants anys casats. 

Un altre Fred Stobaugh (1917 - 2016) que va conèixer a Lorraine Dinquel (1921 - 2013) el 1938, es van casar el 1940 i quan ella va morir ell, amb 96 anys va composar la lletra de la cançó "Oh, sweet Lorraine", que un cop musicada per professionals va ser un èxit internacional. 

També són especials Less Brown (1918 - 2013) i Helen Brown (1918 - 2013), que van néixer el mateix dia, van fugar-se per casar-se amb només 18 anys, van estar casats 76 anys i van morir amb un dia de separació per malalties diferents (1). 

També Ian i Larissa Murphy (1985), que es van conèixer a la Universitat el 2005, es van enamorar, van descobrir que estaven fets l'un per l'altre i el 2006 van decidir casar-se però just quan Ian anava a comprar l'anell de noces el setembre d'aquell any va sofrir un accident de trànsit del que va quedar mesos en coma, amb la sort que tant els seus pares com la seva promesa no van permetre que el desconectessin ja que semblava irreversible i necessitava suport vital, i amb fe i molta pregària al final va començar a donar mostres de recuperació i no necessistar maquinaria d'asssistència i mesos més tard va poder sortir de l'hospital i tornar a casa, tot i que va quedar amb dany físic permanent, però Larissa no va desistir del projecte i quan Ian es va recuperar una mica més i ja podia parlar es van casar el 2010, i tot i la minusvalia d'ell segueixen feliçament casats, ella en té cura de tot i ell s'esforça en seguir fent rehabilitació per seguir millorant i així el 2014 l'Ian va començar la campanya d'oració  per demanar a Déu que poguès caminar abans dels 30 i el gener de 1985, tres mesos abans de complir-los, miraculosament va poder donar els primers passos; a més el gener del 2017 Déu els va beneïr amb el seu primer fill i dos anys desprès van tenir una filla. Així, suportant les dificultats per l'amor mutu a Jesucrist i entre ells, la seva història surt en el llibre escrit per ella Eight twenty-eight: When love don't give up (2014). Larissa ho explica: "Senzillament ens estimem".

L'amor humà lleial és reflex de l'amor de Déu, ve d'Ell, troba la seva inspiració, guia i força en Ell i porta a Ell.  

(1) I per citar un cas no procedent de les notícies sinó conegut personalment, tinc el vague record de que quan era nen en algun lloc vaig conèixer una parella casada de mitjana edat però que es conservaven molt joves i se'ls veia molt feliços i molt units l'un a l'altre, es notava que tenien un amor mutu total i molt satisfactori, d'aquells envejables perquè no són massa habituals, tan ben compaginats i tan adequats i complementaris l'un amb l'altre, que segons em van dir ells mateixos, quasi com el secret de la seva bona sort, ell va tenir que insistir força al llarg d'uns quants anys perquè quan se li declarava ella li va dir que no unes quantes vegades, fins que finalment es va convèncer i va accedir. I el més curiós de tot és que segons em va dir el xicot, al final havien tingut tants fills, i no eren pocs, quatre o cinc, com negatives li va donar ella i ell va superar, un d'aquells fets estranys de la vida i no planificats ni molt menys, al final van comprovar que en tenien un per cada negativa. I és que l'experiència humana és molt rica i variada, molt individualitzada, i per exemple el meu germà Jordi també m'explicava un cas que havia sentit a dir d'un matrimoni que es van casar pràcticament sense haver-se tractat i gairebé ni quasi conèixer-se per un arranjament dels pares que ells dos van acceptar, i va ser un matrimoni molt correcte i normal, i havent començat nomès amb l'acceptació van anar estimant-se cada cop més amb el pas del temps i quan ja de molt avançada edat ella va quedar vídua va confiar als seus que el seu marit no li havia donat mai cap disgust i que amb ell sempre s'havia sentit bé. I l'escaquista argentí Ariel Sorín (1967) em va dir en una entrevista que li vaig fer que un seu avi als inicis del segle XX va buscar una casamentera perquè li trobés una dona perquè volia emigrar a Argentina des de la seva Rússia natal i per poder-ho fer necessitava estar casat, en uns dies n'hi van trobar una, jueva com ell, els van presentar, quasi de seguida es van casar i immediatament van partir a instalar-se a la seva nova pàtria "i malgrat la forma en que es va contraure, van ser un matrimoni raonablement normal i feliç" que va perdurar fins que la mort els va separar, ja grans d'edat, i ell els va arribar a conèixer i tractar. I és que com diu Shakespeare "hi ha més coses a la vida no sols de les que conèixem sinó també de les que podem arribar a conèixer".