La religió és la llum de la nostra vida

La religió  és la relació adequada de l'home amb Déu, de forma tant individual com col·lectiva, donades aquestes dues dimensions bàsiques de l'ésser humà. 

Com que la distància entre Déu i la Humanitat és infinita i insalvable, tots els esforços humans per intentar connectar amb Ell són insuficients i vans, quan no erronis i falsos. 

Només Déu, donant-se a conèixer Ell mateix, pot salvar aquesta distància, de forma que la única religió veritable és la revelada divinament. 

Des del principi de la Creació i especialment des de l'inici de la creació de l'ésser humà, Déu d'alguna manera ha donat pistes sobre sí mateix i la seva voluntat. Així tot l'Univers amb tot el que hi ha, són criatures seves i com a tal estimades pel seu Creador. 

Nova York en Setmana Santa, primers dies d'abril de 1956, aquesta foto s'ha fet pública i compartit recentment 

En el cas de l'home a més, aquest està fet a la seva imatge i semblança, per la naturalesa humana de Jesucrist a qui els humans ens assemblem, i perquè a més Déu ens ha donat una sèrie de dons que se superposen als bàsics de l'existència i la vida i que ens fan participar en algun grau de la vida divina com són la consciència, la llibertat, la voluntat, la personalitat, la intel·ligència, la capacitat d'estimar i de fer coses, el pensament i la parla, i encara unes quantes més, la més important de les quals és la capacitat d'escoltar a Déu, entendre'l en la mesura de les nostres possibiliats i relacionar-nos amb Ell i més encara en una relació correcta i bona com correspon a la que està guiada per Déu mateix. 

En l'Antiguitat Déu és va comunicar amb diverses persones, els patriarques, però sobretot a partit d'Abraham ho va fer amb ell i els seus descendents Isaac i Jacob i tot el poble hebreu. Segles desprès hi hagué una altra gran manifestació de Déu a Moisès, fent miracles per a l'alliberament dels hebreus de la captivitat en la que havien caigut a Egipte, i un cop lliure el poble d'Israel, establir amb ell una Aliança i donar-li la Llei que l'havia de regir i que havia de ser acceptada i viscuda de forma lliure, voluntària i conscient, per tal de ser el Poble de Déu i establir-se en un espai destinat, la Terra Promesa, on podrien viure en una teocràcia, l'autentica i real, en una situació tan ideal com volguessin i poguessin, tenint en compte la naturalesa humana caiguda i la seva consequent inclinació fal·lible i pecadora. Aquesta primera Revelació divina, en la que els Déu Manaments són un mínim exigible a tothom i en bona part accessible per la raó i la llei natural inserides per Ell en el cor de l'home, i la resposta humana a ella està continguda en l'essencial a l'Antic Testament. 

Però aquesta situació encara no era la de definitiva ni la de la Redempció completa que havia estat ja predita i promesa, sobretot per la paraula dels profetes que l'expressaven, Faltava que Déu mateix, segons el seu pla salvador, baixés Ell mateix i es fes humà per establir la Salvació de la Humanitat, establint així un lligam ja definitiu i indestructible entre la divinitat i la humanitat, quan Déu Fill amb el Sí de la Verge Maria a la seva voluntat es va encarnar en les seves entranyes com el Fill de Déu que és el Messies i el Senyor. 

Jesucrist diu en moltes ocasions que ha vingut al món per ser testimoni de la Veritat, que és Déu, i ens dona el manament més gran, el de l'amor a Déu i als altres, perquè Déu és Amor. I també afirma molts cops que ha vingut al món per morir i ressuscitar, i això no és només una predicció del que tenia que passar, sinó que té un significat molt més profund: la seva missió al món, a més d'establir l'Església, és ser matat, per pagar al suplici de la Passió i la Creu pels pecats de tota la Humanitat, i desprès ressuscitar per tal que la naturalesa  humana pugui ressuscitar a la fi del món. Com diu Sant Agustí, per completar la Redempció, l'home havia de ressuscitar i poder anar al Cel i com ell per si sol no podia fer-ho, la naturalesa divina es va unir a la humana en Crist per tal que aquesta poguès ressuscitar, i per poder ressuscitar primer havia de morir, i per morir primer tenia que estar viu, per això primer tenia que néixer i per néixer s'havia d'encarnar en el si d'una mare. Però tot està destinat a l'objectiu de la mort reparadora i de la ressurrecció habilitadora, i per aquest motiu la Pasqua és més important que el Nadal, que ja és un fet molt gran, Déu entre les seves criatures, fet una d'elles. Tot això es troba escrit en el Nou Testament, la segona i definitiva Aliança de Déu amb la Humanitat. 

I així tot allò que en l'Antic Testament es trobava en llavor, mig velat i de forma parcial, i amb una consideració terrenal i temporal, col·lectiva i humana, en vistes principalment a aquest món, en l'espera promesa del Messies anunciat en tot ell, en el Nou Testament ja està en fruit, clar i en plenitud, i en vistes ja a la individualitat i a l'esperit, ja amb la promesa completa, amb una nova Creació i una nova manera de viure, ja fets fills de Déu pel baptisme, i amb l'objectiu de la vida eterna amb Déu en el Cel. Allà on l'AT establia els mínims comuns a tots, el NT ens proposa uns màxims ideals pels que podem avançar i créixer tant com volguem i poguem amb l'ajuda divina. I si l'AT coneixia el manà, aliment miraculós però terrenal, el NT estableix ja l'Eucaristia, aliment miraculós i celestial, Déu mateix que se'ns dona com aliment, el Cos i la Sang de Nostre Senyor Jesucrist, perquè ens poguem anar fent com Ell i participar de la seva condició divina igual que Ell ha participat ja per sempre de la nostra humanitat.  

És molt gran el do, un gran misteri de l'Amor diví envers els pobres éssers humans, dèbils i pecadors. Perquè així com una mare alimenta de si mateixa, de la seva pròpia carn i sang, al seu fill encara nonat en el seu sí durant 9 mesos, i desprès encara l'alimenta un temps més de la llet dels seus pits, i més tard pare i mare l'alimenten, en tenen cura, el protegeixen, l'ensenyen a parlar i caminar, i el guien i eduquen perquè sigui un ésser humà com ells  mateixos, així Déu ho fa amb nosaltres en les nostres ànimes per tal que poguem ser fills adoptius seus en el seu Fill propi Jesucrist, i poguem ser feliços en aquest món i sobretot en l'altre, i no sols retornant al Paradís perdut sinó anant encara molt més alt, a la Glòria en la seva presència i amb la visió beatífica. 

És gairebé inconcebible l'amor infinit de Déu pels homes. Ens ha revelat els secrets de la seva intimitat, la Trinitat de Pare, Fill i Esperit Sant, i la seva dinàmica infinita d'existència, vida, saviesa, força, bondat i amor, sinó que ens ha exalçat d'una manera increïble per pur do gratuït, amb la unió de les naturaleses divina i humana en Jesucrist, i amb el fet que amb Ell d'alguna manera la naturalesa humana ha entrat en el sí de la Trinitat amb Déu Fill com el Fill de Déu. I només per sota de Déu, la Immaculada Verge Maria, escollida per a ser Mare de Déu i preservada del pecat original per una aplicació retroactiva del fruit del Calvari com a la nova Eva puríssima i  plena de Gràcia, ha estat col·locada per damunt de tots els àngels, coronada com a Reina de Cels i Terra, Mare nostra, mitjancera de totes les gràcies divines i intercessora per nosaltres. Sostenen diversos teòlegs que la prova dels àngels, que fins aleshores podien escoltar a Déu però segons alguns encara no el veien, punt aquest que és opinable, va ser precisament aquesta, la comunicació a ells del pla de Déu i la seva resposta. Una gran majoria ho va acceptar com a voluntat divina que era, però una minoria, "un terç", entre els quals alguns dels més alts i perfectes, com Lucifer, per desobediència i supèrbia es van rebel·lar contra això, negant-se a que éssers materials, amb totes les misèries de la corporalitat i de la matèria, poguessin estar per sobre seu en la jerarquia celestial, preferint la seva pròpia glòria, coneixement i voluntat a les divines, el mateix pecat que Adam i Eva, del poble d'Israel al desert i dels qui s'oposaren i feren crucificar a Jesús, per no estar conformes amb les decisions divines tot i conèixer-lo i haver vist les seves obres. I llavors, mentre els àngels humils i fidels van no sols restar amb Déu al Cel en la plena i definitiva seguretat, sinó que potser va ser quan van ser premiats amb la visió ja plena de Déu, els àngels díscols, rebels i autosuficients es van trobar que sense Déu no eren res, almenys res de bo, i que en lloc de ser com Ell o potser més que Ell com pretenien, quedaven cada cop més degradats, dolents i sofrents a l'Infern, perquè el Cel és allà on hi ha Déu i tot el bé sense gens de mal, i on no hi ha Déu no hi ha res de bé i sí tot el mal, és a dir l'Infern. Aquest va ser el terrible preu del mal ús de la llibertat. 

Com ens afecta aquest drama còsmic a nosaltres, a part de l'eterna lluita del Bé i el Mal a partir d'aleshores?

Ja que Déu es ha fet el gran do de la Revelació i ens dona el do de la fe, cal aprofitar-ho. Perquè des de la Pasqua, el naixement de l'Església, l'Ascensió i la vinguda de l'Esperit Sant, amb la gràcia divina concedida als qui han rebut el perdó amb el baptisme i amb ell la filiació divina, la Humanitat s'ha dividit en dos:

Els que ho saben, cada cop més al llarg dels dos mil·lenis transcorreguts, que es compliran exactament l'any 2030 o bé l'any 2033, sense que encara sapiguem del cert quina data és la de la Redempció a la Creu, si el 7 d'abril del 30 o el 3 d'abril del 33, les úniques dues dates possibles. 

I els qui no ho saben perquè no els hi ha arribat la notícia, cada cop menys al llarg dels 20 segles transcorreguts, fins realment un mínim avui dia. 

Però una segona divisió del primer grup, dels coneixedors de Jesucrist i la seva acció al món: 

La dels qui ho accepten, agraeixen, se saben estimats i l'estimen i procuren seguir-lo i viure segons els seus ensenyaments i model, deixant-se santificar per l'acció de l'Esperit Sant, que actúa sobretot a l'Església amb la proclamació de la Paraula de Déu i  els sacraments. És a dir els cristians i, molt especialment, els catòlics, hereus de l'Església fundada pel mateix Crist sobre la base dels apòstols i els seus successors, els bisbes ordenats segons la successió apostòlica, i el lideratge de St. Pere, el que ha rebut les claus del Regne del Cel, i els seus successors en el temps, els papes de Roma. 

I les qui no ho accepten i no ho creuen, no el volen i no volen viure segons l'exemple i la guia de Jesucrist, sinó que prefereixen altres religions o bé l'ateisme, l'agnosticisme o la indiferència religiosa, com si Déu no existís o no valgués la pena tenir-lo en compte, opcions totes elles que són terribles errors vitals que poden portar amb l'acabament de la vida a un final tràgic, si Déu no hi posa remei. 

Perquè quan s'acaba la vida humana terrenal i s'entra en l'eternitat, el fonamental és que l'experiència de la vida hagi estat positiva, i l'éxit en ella és el coneixement de Déu i el seu seguiment en una bona relació amb Ell, tal com ens la proposa.

Els primers, els coneixedors i acceptadors de la Salvació de Crist i de la Santificació per l'Esperit Sant que ens permet la bona relació amb la Santíssima Trinitat i arribar així a la Casa de Déu Pare, som els cristians, els qui reconeixem a Jesucrist com a vertader Déu i vertader home, que ha assumit la nostra carn per salvar-la i ara viu glorificat per sempre, intercedint per nosaltres, perdonant-nos sempe si estem penedits i deixant-nos sempre recomençar de nou, i és el Jutge de vius i morts abans, ara i per sempre. 

No són cristians els qui només el reconeixen com a Déu però no com a home (com els docetes i alguns gnòstics), els qui el consideren una mena d'ésser intermig entre Déu i l'home (alguns gnòstics) i els qui el consideren com només un home (jueus, musulmans, membres d'altres religions, ateus i agnòstics o no religiosos) i encara el pitrjor de tot, els dos extrems dels qui reconeixent-lo tergiversen el seu significat i les seves doctrines (gnòstics i heretges) i dels qui el voldrien anorrear negant la seva existència històrica,  per sort només uns pocs casos.. 

Entre els cristians els qui ho són en plenitud són els catòlics, membres sense solució de continuïtat de la primitiva Església, de la doctrina i successió dels apòstols i de St. Pere com a cap, escollit pel mateix Jesús per pasturar les seves ovelles, i els successors legítims ordenats en aquesta funció. La Catòlica és l'Església original continuada en el temps, amb la presència constant del Senyor Ressuscitat en ella, dia rera dia fins a la fi dels temps, i la que té l'Esperit Sant i el poder de consagrar l'Eucarístia, de batejar i de perdonar els pecats. És la que segueix el desig i el manament del mateix Crist d'una sola Església amb un sol Pastor. 

D'aquesta Gran Església es van separar les Esglésies orientals (segles V - VI) per motius pretesament doctrinals i històrics, més tard l'Església ortodoxa (s. XI - XV) per divergències mínimes del mateix tipus, i finalment la multitud d'Esglésies protestants (a partir de 1517) per motius doctrinals, i l'Església anglicana (des de 1534) per motius polítics, constituïnt-se com una mena d'Església catòlica amb alguns elements protestants, un entremig, i reconeguent com a cap el rei d'Anglaterra i no el Papa de Roma. Algunes d'aquestes denominacions són herètiques i altres en la pràctica gairebé només cismàtiques però totes contradiuen el voler de Jesucrist d'un sol ramat i un sol pastor. La divisió dels cristians és un escàndol i dificulta la conversió del món a Crist. 

Fora dels cristians, els musulmans reconeixen a Jesús com un gran profeta i en el fons el més gran de tots, però no el tenen per diví i tergiversen els seus fets i la seva doctrina, a la pràctica preferint a Mahoma i el llibre de l'Alcorà, i les narracions sobre la vida i afirmacions de Mahoma. 

Els jueus no reconeixen a Jesús ni com a profeta, però saben de la seva existència tot i que no el creuen perquè són els descendents d'aquells que no el van acceptar com a Messies i el van acabar crucificant i n'esperen que vingui a un altre que sigui com ells pensen que ha de ser, és a dir al seu gust, i no volen plegar-se a la sorpresa de la voluntat. Encara tenen la major part de l'Antic Testament, excepte uns pocs llibres i textos, els deuterocanònics, és a dir el que en diuen la Tanakh, composta per la Torah, els Profetes i els Escrits, però no saben ni volen veure que tot l'AT parla de Jesucrist, que compleix totes les profecies i promeses d'aquest. Per això no van acceptar els deuterocanònics i ni tan sols la traducció grega de la Septuaginta, considerada inspirada i que havien usat durant 400 anys, i que al segle II van canviar per altres traduccions fetes ad-hoc perquè se'n van adonar que si seguien usant la Septuaginta havien de reconèixer que Jesucrist és realment el Messies. I encara, tot i tenint aquest Antic Testament amb l'Antiga Aliança del Sinaí, a la pràctica prefereixen i es guien per altres llibres posteriors com la Mishnah (c. 200), el Talmud de Babilònia (c. 500) i la Càbala (s. XIII en la teoria i s. XVI en la pràctica) i encara modernament unes interpretacions talmúdico-cabalistes  que es remunten al s. XVIII i la innovació sionista de finals del segle XIX i segle XX. 

La qüestió religiosa és la més alta, la més important i la més delicada de l'ésser humà, perquè no ateny tant a aquesta vida com a la futura, definitiva i eterna, i per tal cal tenir molta cura i molt encert a l'escollir i no cometre una equivocació desastrosa i catastròfica per la nostra existència en l'eternitat i la única manera d'assegurar l'encert i l'arribada al Pare és posar-se en mans de Jesucrist, que és el qui és el Camí, la Veritat i la Vida,  i fora del qual ningú pot arribar al Pare, i de l'acció de l'Esperit Sant que actúa principalment en l'Església universal per Ell fundada sobre el fonament de St. Pere i dels altres apòstols. Tant de bo que tots escoltem la veu del Senyor, ens deixem convèncer i conduir per Ell, i així amb Ell tinguem l'èxit etern al Regne de Déu, el de la llum, l'amor i la pau, amb la Verge Maria, els àngels i els sants!