Sempre s'aprèn

Descobriments que he fet aquest any passat: 

Igual que hi ha dimonis que tempten de pecats gravíssims, n'hi ha d'altres que en certa manera els hi preparen el camí i que et tempten amb coses poc greus, amb pecats venials i fins faltes, que aparentment semblen poc importants, en alguns casos veritables absurds o ximpleries i nicieses, però que cal corregir i evitar igualment. Ja St. Pau ens avisa d'això. 

En el final de la sèrie de llibres i films El senyor dels anells de Tolkien, final que no he vist tot i que sí alguna de les primeres pel·lícules, la criatura gollum s'ha aferrat tant al seu anell, símbol del pecat, que quan aquest és llançat al foc del destí on va ser forjat i que el destrueix, i que simbolitza l'infern, per no separar-se de l'anell, al que s'ha aficionat tant, aquesta desgraciada criatura s'hi precipita al darrera, enfonsant-s'hi també. El catòlic Tolkien ens alerta així de l'espantós perill per al destí etern d'identificar-se amb el propi pecat i no voler deixar-lo. 

En un article del professor de filosofia, especialista en St. Tomàs d'Aquino, Eudaldo Forment, que vaig llegir a finals de l'any passat o principis d'aquest, es senyalava que les persones difuntes no deixen de ser ni d'estar presents, sinó que deixen d'existir i manifestar-se en el nostre món, ja han acabat la seva trajectòria vital i ja no poden actuar en l'espai-temps ni interactuar amb els vius. Si no ho vaig entendre malament, aquest és el pensament de l'escolàstica tomista. 

Molt recentment un altre autor deia que els pitjors tirans, déspotes i criminals de la història, podrien haver fet molt bé i ho justificava dient que si van ser capaços de fer grans maldats, com guerres mundials, genocidis i altres, també haguéssin estat capaços de fer molt bé si haguéssin volgut. I que les grans persones amoroses, bondadoses i heroiques fins l'abnegació i el sacrifici, també haurien pogut fer molt mal si haguéssin pres l'altre opció. Perquè en tots dos casos era gent capaç de fer grans coses en el món, i d'aquí la immensa responsabilitat inherent a la llibertat i la voluntat humanes.    

N'he fet més i en voldria posar uns quants, els aniré afegint en aquesta entrada a mesura que els vagi recordant.

Per pensar-hi, i molt especialment ara

Ensenyaments de Nostre Senyor Jesucrist als Evangelis molt adequats a les nostres circumstàncies actuals:

No tingueu por 

La llei s'ha fet per a l'home i no l'home per a la llei

La veritat us farà lliures

Tingueu confiança, Jo he vençut al món 

Jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món 

Llums a la nit: en els moments foscos és quan més les necessitem per veure-hi 

En els Fets dels Apòstols, dit per aquests a les autoritats: 

Cal obeir Déu abans que als homes 

I del llibre de l'Apocalipsi sobre el futur proper a la fi dels temps i al Judici final, de com actuarà la persecució en aquella terrible època de l'Anticrist: 

Ningú podrà comprar ni vendre que no porti la marca de la bèstia  

Totes ens conviden a reflexionar i veure com ho apliquem a la nostra vida i en l'època que ens ha tocat viure, són com llums celestials que il·luminen els temps obscurs. 

I recordar que com em va dir un sacerdot africà amb el que vaig visitar un hospital rural ple de malalts de tota mena i al que li vaig preguntar si no tenia por d'encomanar-se d'alguna malaltia ja que visitava els malalts ingressats més d'un cop per setmana i sempre que li ho demanaven: "Tots estem exposats, és Déu qui ens protegeix". 

Cal tenir fe i confiar en la Providència divina! 

La Porta del Cel

Nostre Senyor Jesucrist és el Camí, la Veritat i la Vida. 

Tots hem de ser imitadors de Crist si volem ressuscitar com Ell i entrar en la nova vida futura i eterna

I la porta estreta que porta a Ell i al Cel és la Creu. Jesús mateix ens diu "Si vols ser deixeble meu, agafa la teva creu i segueix-me". 

Així ho han fet plenament els sants, aquells que han deixat que l'Esperit Sant els modelés segons la figura de Crist, i han pogut entrar directament a la Glòria amb Déu sense necessitat de purificar-se. 

També ho han fet en una part suficient els que després d'una purificació poden, ja nets i purs, entrar a gaudir de la visió beatifica de Déu. 

L'únic terrible i horrorós és si per resistència, rebeldia o persistència en el pecat, es perdés a Déu per tota l'eternitat, una tragèdia inimaginable però possible si hi ha un rebuig total a la Salvació oferta per Déu Pare a través del seu Fill Jesucrist i de l'Esperit Sant que actúa en l'Església, perquè la Santíssima Trinitat, que vol que tots es salvin, proposa però no imposa, ja que respecta la llibertat i la voluntat humanes que Ella mateixa ens ha donat. 

Però esgarrifa només pensar en que hi pugui haver aquesta pèrdua total de tot allò que és la nostra felicitat humana i el nostre destí anhelat, ja que ser inconcebible que es triï això, és una possibilitat real.

Per això Jesucrist ha vingut al món a redimir i salvar amb la seva Creu els pecadors, alliberant-los de ser esclaus del diable i del pecat, de la condemnació i de la mort eterna. Per això ens ha sigut donat l'Esperit Sant, per al perdó dels pecats i la conversió. I també se'ns ha donat la Verge Maria, la Mare de Déu, per que sigui la nostra Mare del Cel que vetlli i intercedeixi per nosaltres, ens protegeixi i ens ajudi sempre. I la immensa multitud de sants, d'ànimes sagrades del Purgatori, i dels àngels també estan al nostre favor. 

Amb tantíssima ajuda com se'ns ha concedit per la voluntat amorosa i bondadosa de Déu, no ens hem d'acovardir ni tenir por, perquè som criatures seves, més seves que nostres, com a éssers humans estem creats a imatge i semblança de Déu, i com a batejats i cristians ens hem acollit a la salvació obtinguda per Jesucrist i hem sigut fets fills de Déu Pare i se'ns ha donat l'Esperit Sant, és a dir la gràcia i el perdó.

A més tenim la promesa que Jesucrist estarà amb nosaltres dia rera dia fins a la fi del món, i que les portes de l'Infern no prevaleixeran contra l'Església. Si Déu està amb nosaltres, no hem de tenir por de res, excepte d'ofendre'l, de separar-nos d'Ell i de perdre'l. Això sí que ho hem de vigilar, però si acceptem la seva voluntat, que vol el nostre bé, no hem de tèmer res sinó que hem de ser valents i estar contents i agraïts i tornar-li al seu Amor tant d'amor nostre com poguem i mostrar-ho estimant als altres, i si ho fem així farem ja en aquest món un tast de la felicitat celestial.  

Demanem-li a Déu que no ens deixi mai de la seva mà, que el seu Amor ens acompanyi sempre, i que puguem seguir el camí estret de la Creu que és el que porta a la trobada amorosa amb Ell i a la participació en la seva vida divina mitjançant la visió de la seva essència inifinita i eterna en el seu Regne amb Ell. Que així sigui! 

En la mort d'una persona estimada

Quan mor una persona estimada, cal recordar que Jesucrist va morir i ressuscitar per tal que nosaltres poguessim ressucitar a la vida futura, definitiva i eterna. 

Amb la seva Passió i mort, Nostre Senyor no sols ens va redimir sinó que va compartir la nostra mort humana, i en les pitjors condicions de ser crucificat, i en passar per ella, Ell que era home però que també Déu, ens l'ha eixamplat i suavitzat amb la seva condició divina. 

I amb la seva Ascensió, ens ha obert la Glòria del Cel perquè puguem anar amb Ell i així estar amb Déu.

Déu és Pare i ens és Pare, i quan un està amb el pare, passi el que passi i estigui on estigui, està a casa i en familia, en el caliu de l'Amor.

Com diu el llibre del Deuteronomi, capítol 31, que anticipa tot això, Moisès al acomiadar-se d'aquest món digué als seus "Sigueu valents i decidits, no tingueu por, no us acovardiu, el Senyor, el teu Déu, t'acompanya, no et deixarà, no t'abandonarà" i encara repetí al seu successor Josuè: "Sigues valent i decidit (...) el Senyor et guiarà i t'acompanyarà, no et deixarà ni t'abandonarà, no tinguis por, no t'acovardeixis". 

I Déu mateix ho confirmà: "Sigues valent i decidit, tu faràs entrar als israelites al país que els he promés, Jo t'acompanyaré". I en el cas de l'Església, l'Israel de l'esperit, aquesta terra promesa és el Paradís, el Cel, a la que l'Església als qui creuen en Crist i en aquest món són peregrins en camí cap a la pàtria celestial, els guia i els fa entrar. 

Confiem plenament en la resurrecció i en la vida futura, si del no-res hem vingut per pur amor i bondat divines a existir en aquest món, no ens ha d'estranyar ni sorprendre gens que se'ns anuncii l'altre en el Regne de Déu i amb Ell!

Déu ha cridat amb Ell al meu germà Xavier

El dimarts 25 de gener a l'Hospital Clínic de Barcelona i a les 16.50 finalitzava el pas per aquest món del meu germà Francesc Xavier Lázaro Valls (Barcelona 29.03. 1961 - Barcelona 25.01.2022) després d'estar més de tres setmanes ingressat en diversos hospitals. Déu l'ha cridat d'aquest món a Ell als 60 anys. I al moment de deixar el món és bo recordar que els dos grans dons que Déu ens fa són el naixement físic i biològic i, encara més gran, el naixement espiritual pel Baptisme, que ens deslliura del pecat original i ens fa cristians i fills seus. Així comencem el nostre recorregut vital pel món, que un dia s'ha d'acabar. 

Bateig del Xavier a Barcelona, primavera de 1961

L'important és que l'experiència de la vida sigui ben feta i bona, que s'hagi arribat a conèixer, agraïr i estimar Déu. Del que es tracta és d'anar gestant aquí, en aquest món temporal que passa, un sant per a donar-lo a llum en l'eternitat, segons la voluntat i la guia i protecció de Déu que ens mostra el model i l'ensenyament del seu Fill Jesucrist i que ens ha donat l'Esperit Sant perquè actui en l'Església i en tots els batejats i també ens ha fet el do que tinguem en la Verge Maria, la Mare de Déu, una veritable Mare nostra en el Cel, que pregui, intercedeixi per nosaltres i ens sigui mitjancera de totes les gràcies, emparats per la seva sol·licitud maternal. Com també tenim tots els models i exemples dels sants, que també preguen per nosaltres i ens ajuden. 

Esperem i desitgem que el Xavier, que tota la vida va ser cristià catòlic i va seguir i confiar en Crist i en l'Església, amb l'ajuda divina hagi fet positivament aquest pas únic i irrepetible per la vida en aquest món, que Déu li ha concedit, perquè de la bondat i l'amor creador de Déu venim, amb la seva companyia vivim i a Ell retornem quan així ho vol, tenint en compte que sempre desitja el millor per nosaltres, que som criatures seves convidades a la seva Creació, que com éssers humans estem fets a imatge i semblança seva i que pel baptisme ens ha escollit i cridat com a fills seus. 

Que Déu el tingui amb Ell en el seu Regne! Al Cel sigui! 

La conversió de St. Pau i les conversions

La conversió és el fet més important i el més decisiu en tota vida humana. I la de Saule camí de Damasc és la més espectacular de totes, es troba per un miracle amb Jesús, que l'ha escollit, i de perseguidor passa a ser un apòstol, sant Pau, l'apostol dels gentils. Ell és el model de que deixant fer a la gràcia divina, l'home sempre es pot convertir i salvar la seva vida. 

Camí de Damasc St. Pau va fer la trobada amb Crist i va passar de l'odi a mort a l'amor que dona la vida

Però de conversions n'hi ha moltes més, en totes les etapes de la vida. 

Així André Frossard (1915 - 1995), l'autor de Dieu existe, je l'ai rencontré (1969), era fill d'un dels fundadors del Partit comunista francès, que a més en va ser líder durant 31 anys. Com tota la seva família i gran part dels seus amics, era ateu convençut i gairebé militant. L'any 1935, amb 20 anys, es trobava esperant al carrer a París a un amic seu amb el que s'havia citat i com que aquest es retrassava va tenir la curiositat d'entrar, per primera vegada a la seva vida, a una església que estava al costat del punt on havien quedat. Era la capella de les germanes de l'Adoració i per una especial gràcia divina allà va tenir una experiència que li va canviar del tot la vida. Quan al cap d'uns minuts va tornar a sortir, el seu amic que ja havia arribat i que era escèptic com ell es devia sorprendre de veure'l sortir d'allà i ell li va dir "Sóc cristià!" i davant l'estupefacció de l'altre, va afegir "Sí, cristià catòlic, apostòlic i romà", i li va explicar que havia tingut una experiència de Déu allà dins, intensa, especial, quasi inexpressable, que l'havia convençut de que Déu existia i que era el que adorava l'Església Catòlica. En el seu cas va ser una conversió total i instantània, sense dubtes ni demores, per una gràcia "tombativa" com la de St. Pau. Es va batejar el 8 de juliol de 1935 en la mateixa capella de les Adoratrius Reparadores on va tenir aquella visió divina que el va convèncer i transformar interiorment. Escriptor i intel·lectual de categoria, que l'any 1987 va ser escollit membre de l'Acadèmia Francesa, tota la seva vida va ser un catòlic convençut i fervorós, ben segur que algun dia es trobaria amb Déu, aquell que ja se li va manifestar en el punt decisiu i culminant de la seva vida i el va atraure cap a Ell. 

John von Neumann (1903 - 1957) va ser un matemàtic i científic nord-americà d'origen hongarès i de família jueva, d'una intel·ligència realment fora del comú, que va fer grans contribucions en diversos camps com la mecànica quàntica i la informàtica i la robòtica, que llavors eren molt pioners i en les fronteres del coneixement humà més avançat. Ell era pràcticament ateu, però feia anys que havia conegut la famosa "aposta de Pascal" i en algunes ocasions hi pensava amb igual interès del que posava en els problemes matemàtics i científics, intentant resoldre el problema de l'existència de Déu i de la millor actitud humana al respecte. Tot i així va sorprendre tothom quan en el seu llit de mort va demanar als seus familiars i amics, jueus i ateus o agnòstics com ell, que cridessin un sacerdot catòlic perquè l'anès a veure. Ben sorpresos i estranyats, van respectar la seva voluntat, i quan va arribar li va demanar que el bategés, cosa que aquest va fer, i potser fins i tot li va donar l'extremaunció i el viàtic. Va ser una salvació ben just a l'últim moment, i la inspiració de fer-ho i el que ho pogués fer, van ser també una gran gràcia divina de conversió. 

Allan Sandage (1926 - 2010), astrofísic nord-americà que va realitzar importants descobriments en l'Univers, sobretot en el camp de les galàxies i dels llavors molt novedosos i durant un temps inexplicables quàsars, i que era de família jueva, no practicant i ateu o agnòstic, en la cinquantena d'edat va començar a reflexionar sobre l'existència de Déu i uns anys després, havent-ho pensat i considerat molt bé, es va convertir al Cristianisme, fent-se catòlic. Li van preguntar si es podia ser científic i creient alhora, una pregunta que era probablement fruit de la ignorància dels que li ho demanaven, ja que la Ciència moderna va registrar els seus avenços més importants gràcies a catòlics devots com el canonge Copèrnic, Galileo (1), Pascal, Pasteur, el monjo Mendel i els sacerdots Mercalli i Lemaître, entre molts d'altres, i Sandage va contestar: "Sí, sempre ho dic, el món és massa complex i les seves parts estan massa interconectades per que sigui causat per l'atzar i la sort". En el seu cas va ser una trobada amb Déu, la fe, i l'Església, en la seva maduresa però més 25 anys abans de morir, feta lentament, intel·lectualment i meditant-ho durant anys, la qual cosa és una altra forma de gràcia divina de conversió.  

La conversió és el fet decisiu de la vida humana i Déu, que vol la nostra salvació, la proposa des de la més tendra infància fins al moment de la mort, però mai la imposa, perquè respecta la llibertat humana, la personalitat de cadascú, els seus dubtes, els seus ritmes, el seu lliure albir i la seva voluntat personal, i això fins i tot en les gràcies de conversió més grans, que Déu dona quan veu que són necessàries, però que tot i així l'home desgràciadament i de forma terrible per a ell mateix, segueix essent lliure de contradir i refusar (2). 

Aprofitem les gràcies de conversió que Déu ens dona i tinguem en compte que sempre hem d'estar en el camí de la conversió i no dubtem mai que Déu ens hi ajudarà tot el necessari!

(1) Que com mostren les cartes privades a la seva neboda va ser tota la seva vida un cristià catòlic convençut, tan abans com durant i després dels dos processos que va tenir, motivats en gran part perquè es posava en qüestions bíbliques i teològiques en les que no era massa expert i escrivia en italià i en llenguatge planer i fins polemista per divulgar-ho al gran públic; unes dècades abans Copèrnic, que escrivia en llatí i amb moltes fórmules matemàtiques, no va tenir cap problema per sostenir les mateixes idees del Sistema Solar i de la Terra com a planeta, almenys no des del camp catòlic, si bé va rebre crítiques des del protestant, si bé és cert que va esperar a l'any de la seva mort per publicar la seva obra magna, De revolutionibus orbium coelestium (1543) que a més va dedicar al Papa, llibre que tampoc va tenir cap censura quan va aparèixer i que quan la va tenir en temps dels judicis de Galileo, va ser en el marc de la controvèrsia protestant i els retrets que aquests feien als catòlics en temes bíblics. Però uns segles abans, al segle XV, el cardenal Nicolau de Cusa (1401 - 1464) havia sostingut postures encara més avançades sobre la infinitat de móns habitats en un Univers d'estrelles amb planetes com la Terra, sense que ningú se li oposés ni li contradís. Perquè com deia un dels cardenals en el segon judici a Galileo, que insistia en la realitat i les conseqüències dels seus descobriments, "si almenys acceptés que ho pot presentar com una hipòtesi...".

(2) Un famós filòsof modern escriu en la seva autobiografia que cap a la vintena va tenir de sobte una intensa vivència de la presència divina bondadosa i amorosa envers ell... però que després de constatar que aquella seva visió havia sigut autèntica i no un somni, un deliri o una il·lusió, tot i així la va refusar,  fins quan la recordava va decidir no aceptar-la. Amb la qual cosa escollia tancar-se a la conversió i la salvació, un fet realment desgraciat, horrorós i terrible, però realment possible a la persona humana. Tant de bo si en els seus últims temps de vida la va recordar, va demanar perdó a Déu i la va acceptar, aferrant-se a la última oportinitat i confiant en el seu infinit amor i misericòrdia...

Entre sants, l'amable bisbe Doctor de l'Església i fundador

Sant Francesc de Sales (1567 - 1622), de qui aquest any es compliran els 400 anys del seu pas al Cel, al ser ordenat sacerdot l'any 1593 va voler seguir els exemples de St. Francesc d'Assis i de St. Felip Neri (1515 - 1595).  Així s'implanta ja d'entrada en una línia de sants, i la viurà i la continuarà amb altres, destacant per la seva figura excepcional, molt influent en àmbits molt variats i d'un carisma extraordinari, mostrant el que fa Déu en una ànima quan aquesta la deixa obrar en ell plenament.

St. Francesc de Sales donant les regles de l'Orde de la Visitació

Va destacar per la seva amabilitat, dolcesa de tracte, i benevolença, i al ser consagrat bisbe el 1602, va exercir com a tal de Ginebra, el centre del Calvinisme, fins a la seva mort. Com sempre ell practica la tolerància, el diàleg, l'actitud pacífica i a més diu als seus sacerdots que facin el mateix: "als homes no se'ls convenç pel rigor i la severitat sinó per l'amor de caritat". Fins i tot dialoga de qüestions teològiques amb el famós Teodor de Beza (1519 - 1605), successor de Calví com a cap de Ginebra, i ho fa de forma gairebé amistosa. 

I la seva manera de fer aconsegueix fruits: tot i que a l'inici de la seva missió com a sacerdot a la zona és objecte d'ultratges, calúmnies, agressions i fins algun intent d'assassinat, la seva paciència i bon cor reverteix aquella situació i els habitants de la zona de Chablais, on estava a l'inici del seu ministeri de prevere, van retornant al Catolicisme entre 1597 i 1598, per la seva gran bondat i capacitat de persuasió. En una ocasió aquest últim any, després d'una Missa i un sermó, en pocs dies es fan de nou catòlics força més de 2 000 persones d'un poble. També fa controvèrsies amb pastors protestants de les localitats, mantenint sempre la calma i l'actitud respectuosa cap a tots. Es centra en la veritat i en la discussió intel·lectual que busca fer-la veure a l'interlocutor, refutant serenament els seus errors.

Com a bisbe de Ginebra, la seva seu està a l'exili de la ciutat a Annency, perquè Ginebra és protestant i encara més és "la Roma del protestantisme" amb el seu govern teocràtic calvinista, però la seva influència és molt gran, amb fulletons, pasquins, l'edició d'un catecisme, diverses publicacions i controvèrsies escrites amb els líders calvinistes (Beza, Fayus...). Ell insisteix sempre en que les conversions s'aconsegueixen per amor i no per duresa ni imposició. La seva personalitat és molt atractiva fins i tot per als seus adversaris, per la seva santedat comprensiva i compassiva. També el fa apreciar el seu bon humor ple de tendressa. Però junt a això té una gran capacitat de treball i desenvolupa una pastoral extraordinària. 

La basílica de la Visitació a Annecy 

Coneix  al 1618 o 1619 a St. Vicenç de Paül (1581 - 1660), al que influeix molt, essent-ne com un mestre, i com ell St. Francesc de Sales és fundador, amb Sta. Joana Francesca Chantal (1572 - 1641), que l'any 1604 commoguda pel seu carisma el pren com a director espiritual i es fa deixeble seva, i el mateix St. Francesc de Sales funda la Congregació de la Visitació l'any 1610, que esdevé Orde religiosa el 1618 i que entre altres noms és coneguda com a Saleses. I anys més tard la seva devoció al Cor de Maria serà decisiva en Sant Joan Eudes (1601 - 1680) per a fundar la Congregació de Jesús i Maria i propagar la devoció als Sagrats Cors. 

St. Francesc de Sales té molts escrits, pels que ha sigut reconegut com a Doctor de l'Església, essent els dos llibres més coneguts i destacats la Introducció a la vida devota (1608), que llegir-lo quan era jove em va fer molt bé a la meva vida, i Tractat de l'amor de Déu (1615). És el patró dels escriptors i periodistes i, per haver inventat un llenguatge de signes per parlar de Déu a un sord, és també patró de les persones sordes. Va ser un director espiritual extraordinari i per això també és patró dels confessors. 

Després de la seva mort, quan l'any 1632 es va obrir la seva tomba es va trobar el seu cos incorrupte i en perfecte estat de conservació, fins i tot amb els braços flexibles. Beatificat el 1661 fou canonitzat el 1665 i fet Doctor de l'Església el 1877. Moltes Ordes religioses masculines s'inspiren en la seva espiritualitat, carisma i obra, entre elles molt notòriament els Salesians fundats el 1859 per Sant Joan Bosco (1815 - 1888), i recentment l'Institut de Crist Rei Summe Sacerdot, fundat el 1990, ha escollit a Sant Francesc de Sales com un dels seus tres patrons, que els inspiren la vocació, junt amb Sant Benet de Núrsia (480 - 547) i St. Tomàs d'Aquino (1224 - 1274). I és que el seu llegat és excepcional. 

Siguem ben devots de tan gran sant, demanem-li la seva intercessió i que pregui per nosaltres, i sobretot mirem de conèixer i tractar d'imitar el seu model i exemple i les seves grans virtuts!

El gran do de la Paraula divina i del Cos de Crist

El 3è diumenge del temps de durant l'any coincideix amb el diumenge de la Paraula i els 8 dies de la pregària per la unió dels cristians. 

La Missa és allò més important que pot fer la Humanitat 

Les lectures proclamades fan referència a l'Escriptura sagrada, al Cos de Crist del que Ell n'és el cap i nosaltres en som els membres, i a l'inici de l'Evangeli segons Sant Lluc i Jesús proclamant davant de l'assemblea a la sinagoga que en Ell es compleix allò que diu el passatge del profeta Isaïes. 

Cap a l'any 400 aC Nehemies i Esdres presidiren una gran assemblea del poble jueu a Jerusalem i proclamaren la Torà, els llibres de la Llei, i alguns altres escrits de l'Antic Testament. Amb una total solemnitat, els textos s'anaren llegint en hebreu, la llengua en que estaven escrits i que era l'antiga llengua del poble, que encara la coneixia però que a partir de l'Exili babilònic entre 200 i uns 150 anys abans havia començat a adoptar com a llengua d'ús l'arameu. Per això i per tal que la gent ho entengués bé hi havia uns intèrprets que anaven traduïnt el dit en hebreu a l'arameu. Es tractava de que no hi haguessin errors ni males interpretacions ja que hebreu i arameu, dues llengües semites, estaven molt propers però tenien diferències que podien donar lloc a malentesos. Més encara, potser ja llavors o sinó ben aviat, a part de la traducció planera hi havia uns experts que explicaven i ampliaven o adequaven a les situacions el sentit del llegit, essent un molt llunyà precedent remot dels actuals sermons i homilies, i aquesta és una feina ben necessària perquè sinó dins d'una mateixa llengua i tot amb el pas del temps i els canvis de les circumstàncies o de mentalitat col·lectiva per diversos motius seria fàcil entendrel's de forma equivocada i amb greus errors (1). Això, afegit al canvi de llengua per traducció, va fer necessària l'estudi de l'exègesi i l'hermenèutica, és a dir l'esforç per entendre el significat real exacte i per traslladar-ho a una altre cultura i uns altres temps. 

Sant Pau els hi diu als corintis (2) que tots els membres del Cos de Crist, que som nosaltres, els que Ell ha escollit per ser-ho, han de col·laborar harmònicament, com ho fan els membres i els òrgans del cos humà, que no tindria sentit que volguessin fer una feina que no els hi pertoca i que tots són necessaris i si un falla se'n ressentent tots. La unitat no és uniformitat ni homogeneïtat, sinó la diversitat complementària actuant tots conjuntats i conjuminats per mantenir la vida i la salut. L'Esperit Sant és com el que de la diversitat de dons que Ell mateix concedeix als membres de l'Església en treu la unitat, la col·laboració, el bé comú i la perfecció, com un director d'orquestra que dels músics dels diversos instruments en treu la meravella de l'obra simfònica. 

L'Evangeli comença amb la introducció, com un pròleg, que St. Lluc fa als seus lectors i molt especialment al Teòfil al que li dedica i sembla que va dirigit. St. Lluc era metge, un home intel·lectual i culte, que escriu en un grec elegant i que a més fa una feina com de periodista o, millor encara, d'historiador, recorrent a fonts de testimonis presencials, donant precisions de temps i de lloc, contrastant el que li diuen, gairebé investigant. Es vol informar bé i a part de que coneix els Evangelis segons St. Marc i St. Mateu, dels que el seu és una mica posterior, parla amb els apòstols i deixebles i sobretot amb la Verge Maria, ja que hi ha coses com la narració del naixement i de la infància de Jesús, amb fets i detalls diferents de l'altre narració, la de St. Mateu, que s'entenen més bé si les ha sabut parlant directament amb la Mare de Déu (3). 

Un altre punt és el de Teòfil, que alguns experts (4) consideren que es tracta del nom, en realitat del títol d'honor o del sobrenom per discreció, d'un summe sacerdot jueu del Temple que es va convertir al Cristianisme i al que St. Lluc li escriu el seu Evangeli doble, comptant amb els Fets dels Apòstols que n'és la continuació i que és "l'Evangeli de l'Esperit Sant" (5), per tal de convèncer-lo del tot de la solidesa de les proves de la fe en Jesucrist. Però és que a més Teòfil, un nom grec, vol dir "amic de Déu" o "el qui estima a Déu", però també "(Aquell de qui) Déu és amic" o "Estimat de Déu", ja que ve de Theos (Déu) i philia (amor d'amistat). En aquest sentit, Teòfil, a més de ser potser una persona real, també significa que l'Evangeli va destinat a tots els amics de Déu i estimats i amorosos de Déu, és a dir els cristians, i naturalment amb el mateix objectiu de presentar-nos a tots la solidesa de les proves històriques i testimonials de la nostra fe en Jesucrist, el Fill de Déu vingut al món per salvar-nos.

I Jesucrist en aquesta escena de la sinagoga, amb la lectura del profeta Isaïes, afirma que amb Ell s'ha acomplert el que aquell anuncia. Ha vingut al món a donar la llibertat als captius, donar la vista als cecs, alliberar als agobiats i proclamar l'any de gràcia del Senyor. És el que fa un veritable amic i una persona que ens estima i a més aquest que ens fa lliures - llibertat surt dues vegades - essent un home com nosaltres també és Déu, i per tant Ell ho pot tot. Si li fem cas, ens convertim a Ell, li demanem i el deixem actuar, Ell ens allibera dels nostres esclavatges. En primer lloc i molt especialment de l'esclavatge del diable, del pecat i del mal, que és el pitjor de tots perquè és espiritual i per les seves conseqüències eternes. Però també dels nostres esclavatges a la vida, provocats tots o quasi tots per les mentides, falsedats i enganys, doncs Jesús mateix ens diu que la veritat ens fa lliures, ja que Déu és la Veritat i és Amor, i per tant la veritat és la màxima amistat i el màxim amor. Fins i tot en algunes ocasions miraculosament i en d'altres providencialment, sovint ens allibera també dels nostres esclavatges físics i biològics si això ens és convenient per a la nostra salvació i creixement espiritual i si és segons la voluntat de Déu, esclavatges que poden ser malalties, minusvalies i malestars corporals o anímics (6). Quan Jesús ens allibera del pecat i de les càrregues associades, és a dir quan ens deslliura del diable, de la condemnació i de l'infern, que potser havien entrat insidiosament en les nostres vides i s'havien convertit en costum i rutina fins que ho haviem acabat considerant-ho normal, i ens n'adonem que ha fet aquest miracle en nosaltres, el menys que podem fer és donar-li gràcies de tot cor i estar-li tota la nostra vida profundament agraïts, essent amics també nosaltres d'Ell i parlant-li d'amor, perquè essent Déu Amor el que correspon és viure en una relació amorosa amb Ell, perquè l'amor només es pot pagar amb amor. I aquest és el principal motiu pel que celebrem l'Eucaristia, actualització del sacrifici redemptor, acció de gràcies i comunió amorosa entre Ell i nosaltres i també entre nosaltres, que units íntimament amb Ell ho estem per tant també els uns amb els altres, segons és la seva voluntat, perquè l'amor a Déu va sempre unit a l'amor al proïsme. 

L'altre motiu també de màxima importància de la Missa és, en comunitat de creients, escoltar proclamada la Paraula de Déu, que ens és aliment espiritual i vida del cos i de l'ànima, i la necessitem realment. La Paraula de Déu va dirigida a tots els éssers humans de tots els temps i llocs en general, però també a cadascun de nosaltres en concret i sempre hi trobem llum, guia, consol, força i pau. 

Siguem sempre amics de Déu i no ens perdem mai cap Missa dominical! 

(1) Així, un professor de la facultat, parlant d'això citava un text de Dickens de mitjans del segle XIX, ben recent per tant en comparació, en el que els nens d'un orfanat tenien una disciplina molt dura i passaven fred i moltes incomoditats "i cada dia menjaven bacallà amb patates". Una persona dels nostres dies, sobretot jove, podria treure la conclusió de que la seva vida era molt difícil però que "el menjar era de primera", quan llavors i fins fa no tant el bacallà era el menjar més barat i senzill, propi de la gent pobre i humil; com que la seva abundància, valoració i preu ha variat amb el temps, en això s'entendria ara just al contrari del que volia dir l'autor.  Igualment, durant el segle XIX, els batelers del Volga tenien el caviar com un menjar comú i abundant, però és que aleshores era un menjar molt senzill i poc apreciat al contrari que ara, i a més no tot era fet d'ous d'esturió sinó també d'altres peixos de riu. I d'exemples com aquests n'hi ha molts.

(2) Les 2 Cartes als Corintis són especialment interessants per a nosaltres avui dia, perquè Corint, gran ciutat rica, comercial i cosmopolita, situada a l'istme del seu nom i cruïlla de pas entre la major part de Grècia i la península del Peloponès, però sobretot entre el Mar Egeu a l'est i el Mar Adriàtic a l'oest, i per tant de les grans rutes comercials entre Europa i Àsia i encara amb Àfrica, vivia una situació pròspera, culta, de moltes religions i ideologies diverses i d'unes costums socials i personals força lliures que ells, al segle I, ja consideraven avançades, amb una clara tendència a l'hedonisme i l'epicureisme de vida, aprofitant el seu alt nivell material, unes condicions que corresponen gairebé dos mil anys abans amb les d'Europa i Occident actualment, i encara més el que hi havia fins les darreres crisis que hem sofert. És interessant comparar els problemes dels cristians de Corint i les advertències, recomanacions i consells de Sant Pau a ells, i constantar que poden ser ben semblants els primers i ben útils i eficaces les segones.

(3) Com també algunes escenes i afirmacions com la de que "Maria conservava aquestes coses en el seu cor i les meditava", que podrien ser de familiars seus o de deixebles de Jesús però que sembla molt més probable que les hagués sabut per ella mateixa. I fins i tot la seva genealogia davídica de Jesús, diferent a la de St. Mateu que porta fins a St. Josep com a pare legal i per tant el qui dona l'afiliació, s'esclareix tenint en compte que es tracta de la de Maria, que també era del llinatge de David. 

(4) Com Josep Rius Camps, gran especialista bíblic, que va ser professor meu a l'ISCR de Vic, i que treballava molt en l'EvLc i per les seves investigacions n'estava convençut d'aquesta identitat.

(5) Com ho afirma entre altres el mateix Josep Rius Camps, expert en tots dos, que a més diu que podrien anar perfectament junts i que només la tradició antiquíssima i el costum magisterial els ha separat en dos llibres clarament units, un continuació de l'altre, per la seva diferent temàtica.  

(6) Algunes malalties persistents i que agafen diferents formes i a les que els metges no els hi acaben de trobar explicació ni una cura adequada poden tenir un origen espiritual, però aquest és un tema molt ampli que necessitaria una explicació molt més extensa. 

Temps de màrtirs

Els dies de mitjans i cap a finals de gener són de celebracions litúrgiques de grans màrtirs: 

Sant Fabià (+ 20.01.250), Papa del 236 al 250, va tenir una elecció insospitada, quan un colom es va posar, per a sorpresa de tothom, sobre un desconegut que estava en mig de la multitud cristiana congregada per elegir un nou bisbe de Roma. Persona molt humil, va ser aclamat per unanimitat de la gent, convençuts per aquell símbol. I els 14 anys de pontificat de Fabià van ser una època de pau i creixement a l'Església, tenint bones relacions amb la Cort imperial i amb el mateix emperador Felip l'Àrab (244 - 249) que va mostrar tanta tolerància i comprensió amb els cristians i va tenir unes relacions tan cordials amb l'Església romana que se'l suposa criptocristià o filocristià i algunes fonts arriben a afirmar que St. Fabià el va batejar en secret mentre que altres molt nombroses, com Eusebi de Cesarea, Sant Jeroni, Sant Joan Crisòstom i Paule Orosi afirmen que ja era cristià a la seva terra natal a l'est del Mar de Galilea, citant un incident d'allà en que suposadament se li va negar l'entrada a l'església la Vetlla de Pasqua fins que no fes penitència dels seus pecats. En tot cas era l'emperador romà durant bona part del pontificat de St. Fabià era una persona molt atreta pel Cristianisme i simpatitzant dels seus practicants i doctrina (1). St. Fabià va poder fer moltes coses en aquells anys de pau i va ser quan Deci va traïr a Filip l'Àrab, el va assassinar i es va proclamar emperador (249 - 251) que va esclatar la primera gran persecució anticristiana general a l'Imperi Romà, amb un edicte de Deci de primers de desembre de 249, fet que s'enquadra més bé tenint en compte que considerava als cristians simpatitzants de Felip l'Àrab. St. Fabià va morir màrtir un mes i mig després, per negar-se a sacrificar ni oferir culte a les divinitats romanes (2).  

Sant Fructuós (o Fruitós), bisbe i Sant Auguri i Sant Eulogi, els seus diaques, van morir màrtirs a l'amfiteatre de Tarraco, l'actual Tarragona, el 21 de gener del 259, en les persecucions anticristianes decretades per l'emperador Valerià (253 - 260) per intentar restablir el culte pagà i per confiscar les propietats dels cristians per tal d'augmentar les arques i les finances de l'Imperi, amb dos grans decrets, un del 257 i un altre encara més dur i sever del 258, que van provocar encara més víctimes que la persecució de Deci. S'han conservat unes Actes molt completes, ben documentades i detallades del seu judici i martiri, fetes per testimonis presencials. Després de la seva mort, cremats a pals amb una foguera, s'aparegueren en hàbits litúrgics i coronats tant a la comunitat cristiana de la diòcesi com als seus botxins. Poc després del seu traspàs, havent estat derrotat i capturat en batalla pels perses l'emperador Valerià, que va ser endut presoner i va morir anys després allà, el seu fill Gal·liè (253/260 - 268) va publicar de seguida l'any 260 un edicte de tolerància, "l'edicte de Gal·liè", que és la primera legitimació oficial del Cristianisme, que donava llibertat als cristians i els restituïa els seus béns i tots els drets legals, fins els de formar part de l'administració imperial, i que va donar lloc als 40 anys de "la petita pau de l'Església" entre 260 i 303, quan Dioclecià (284 - 305) reemprèn les grans persecucions, en que l'Església coexisteix pacíficament amb l'Imperi Romà i fins i tot l'emperador Aurelià (270 - 275), a petició dels cristians, arbitra una disputa interna i ho fa amb justícia i equitat, mostrant la seva benevolènça.   

Sant Sebastià (c. 256 - 288) era un militar romà que s'havia fet cristià en secret. Per les seves condicions i valua, l'emperador Dioclecià (284 - 305), desconeixent que era cristià, el va fer comandant de la I cohort de la guàrdia pretoriana imperial de la seva Cort. St. Sebastià complia molt bé les seves funcions però evitava participar en el culte als déus com idolatria que era i a més d'ajudar als seus companys també els hi feia apostolat cristià. Al ser descobert com a cristià va ser denunciat al co-emperador Maximià (285/286 - 305) qui li va donar primer a escollir entre la seva brillant carrera militar o mantenir la seva fe, i com que St. Sebastià preferís mantenir-se en la seva fe cristiana, Maximià després d'amenaçar-lo el va condemnar a mort. Els soldats se l'enduren a l'estadi, el despullaren, el lligaren a un pal i li dispararen una pluja de fletxes, donant-lo per mort i se n'anaren. Però quan els seus amics s'hi acostaren, trobaren que encara vivia i el van portar a casa d'una noble cristiana romana, Irene, qui el va curar de les seves ferides i es va restablir. Un cop refet i tot i que els seus amics li aconsellaven que marxés de Roma i s'amagués, ell pel contrari es va presentar davant un sorprès i desconcertat Maximià, que el creia mort, i li va retreure enèrgicament la seva conducta i crueldats amb els cristians. Llavors Maximià manà que l'assotessin fins a morir i així va assolir la palma del martiri. La seva veneració és molt antiga i estesa, és patró dels atletes i se l'invoca contra les epidèmies, i molt sovint se l'associa amb St. Fabià. 

Santa Agnès (c. 291 - 304) era una adolescent romana, batejada i educada cristiana, que als 12 o 13 anys va sofrir el martiri per la fe. Va mostrar una gran fermesa i valentia en el seu judici i durant les tortures, en les que miraculosament va conservar la seva virginitat i innocència. Se la commemora, junt amb altres santes verges màrtirs, en el Cànon Romà de la Missa.  És la santa patrona de les verges, de les noies i de la castedat i puresa de vida. 

St. Vicenç (+ c. 304/305) era un diaca d'Hispània. Durant la terrible Gran Persecució de l'emperador Dioclecià. El seu cas és una mica especial, perquè al ser capturat l'any 303 junt amb el seu bisbe St. Valeri, foren portats des de Caesaraugusta fins a Valentia, on se'ls va empresonar fins que se'ls jutgés. Quan això va tenir lloc, St. Vicenç que parlava per tots dos davant del tribunal i ho feia amb fogositat i arguments punyents, va ser condemnat a mort, mentre que St. Valeri (+ 315) per algun motiu només fou exiliat, cosa que li va permetre participar al Concili d'Iliberis (c. 306) ja que als jutges els hi devia molestar més que els contradissin i els possessin en evidència, i van voler venjar-se del seu atreviment. És patró de València i de Lisboa i molts pobles porten el seu nom.   

El testimoni de la seva fe i el seu valor en defensar-la i proclamar-la han fet que pugui arribar fins nosaltres, els nostres dies i tot el món. Donem-lis gràcies a tots ells i demanemt-lis la seva protecció i intercessió davant Déu! 

(1) I no va ser el primer cas d'un emperador romà així al segle III, doncs una cosa semblant s'ha afirmat d'Alexandre Sever (208 - 235), emperador des de 222 fins a la seva mort, una mena de mig cristià, del que es diu que al seu altar tenia un bust de Crist entre d'altres de personatges religiosos i històrics, i que es mostrava extremadament tolerant amb jueus i cristians. I tampoc seria el primer monarca d'origen àrab en convertir-se, doncs consta que cap a l'any 200 el rei Abgar VIII el Gran d'Osroene (177 - 212) es va convertir públicament al Cristianisme junt amb la seva capital Edessa i en va fer la religió oficial del seu petit regne, vassall de l'Imperi Romà.

(2) Els jueus, que tampoc ho acceptaven, n'estaven exclosos per un privilegi religiós-ètnic cap al seu poble, que també els lliurava del servei militar. Però cal tenir en compte que, excepte en determinades èpoques, no eren una religió proselitista en general.  

Més de Rwanda

De quan vaig estar a aquest país del cor d'Àfrica, Rwanda, i al seu bessó enfrontat, Burundi, l'estiu del 2007: 

A Nyamasheke, al costat del llac Kivu i un cop passat el bosc de Nyungwe, en una parròquia que té un jardí com un paradís

Després d'una Missa amb els escolars catòlics en una escola protestant prop de Nyamasheke, amb el llac Kivu al fons, el
sacerdot que la va fer, François d'Assis, una vocació tardana, aquí amb camisa florejada, va morir l'any 2021 de Covid, A.C.S. 

Amb un sacerdot local a prop del riu Ruzizi, a l'altre cantó hi ha la Rep. Dem. del Congo, i és molt a prop de la frontera dels 
3 països: Rwanda, RD Congo i Burundi, per aquesta zona em van dir que s'havia vist algun cop el cocodril gegant Gustave

Explicant el viatge a St. Feliu Sasserra el 8 de maig de 2008, convidat pel llavors mossèn del poble, Canisius Niyonsaba, 
el sacerdot rwandès que va ser el meu acompanyant i guia per a l'experiència. Després de tornar d'Àfrica, a més vaig fer  
4 conferències sobre "L'Àfrica dels Grans Llacs" a l'Agrupació Astronòmica de Vic i a més altres a Calldetenes i més llocs.

Un petit reportatge fotogràfic que mostra la situació en aquest interessant país africà fa 14-15 anys! 

Octavari de pregària per la unitat dels cristians

Els 8 dies seguits de pregària per demanar a Déu la unió de tots els cristians tenen lloc del 18 al 25 de gener.

Es tracta de buscar complir el que ens diu Nostre Senyor Jesucrist: 

Que tots siguin u, com el Pare i jo sóm U

Hi haurà un sol ramat amb un sol pastor

Aneu per tot arreu i convertiu a tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant

i també  Rebeu l'Esperit Sant, a qui els perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu quedaran sense perdonar 

L'Esperit Sant, la 3ª persona de la Santíssima Trinitat, que actúa sobretot en l'Església, és l'autor de la unitat en la diversitat 

Per tant, per complir la voluntat de Déu es tracta de retrobar els germans separats, les Esglésies orientals des dels s. V-VI, l'Església ortodoxa grega separada de la catòlica romana des del s. XI i definitivament des del XV, i les moltes denominacions protestants que van decidir trencar a partir del segle XVI i que després s'han anat dividint també entre elles. 

La separació entre els cristians és un escàndol, ja que va contra la voluntat explícita de Crist de mantenir-se en la unitat tots els seus seguidors i a més dificulta la conversió de la resta del món ja que quan una persona atea o d'una altra religió sent la crida divina a convertir-se, batejar-se i fer-se seguidor de Jesús es troba amb que els cristians es troben en diferents grups que no mantenen la comunió entre ells. Quan, a part d'algunes qüestions teològiques, litúrgiques o d'interpretació, el que realment els sol separar i mantenir desunits són condicionants històrics, polítics, de mentalitat o fins i tot de malentesos. 

Caldria recordar que Jesucrist, al instituir la seva nova comunitat del Regne de Déu, va dir-li al cap dels apòstols, també nomenat per Ell: Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església i les portes de l'Infern no prevaleixeran contra ella, alhora que li donava la plena potestat, les "claus", per obrir i tancar i per lligar i deslligar. 

Vulgui Déu que tots els cristians, és a dir tots els qui creiem que Jesucrist és vertader Déu i vertader home i que va redimir a la Humanitat amb la seva mort a la Creu pels nostres pecats, i amb la seva resurrecció ens ha obert la vida futura i eterna, fundant també la seva Església basada en els 7 sacraments i molt especialment en els del bateig i l'eucaristia, tinguem molt presents aquestes paraules seves i fem tot el possible per recuperar la unió perduda, començant per desitjar-la i per allò que tenim més a disposició nostre i que és el més poderós de tot, l'oració humil, confiada i perseverant. 

Que tots els seguidors de Crist preguem demanant a Déu el retrobament i la concòrdia de tots! 

El més bàsic pel cristià

Una bona admonició per guiar la nostra vida: 

"Dels batejats, Déu exigeix 3 coses:

fe recta,

guarda de la paraula, 

i castedat del cos" 

Atribuït a St. Gregori el Gran (540/590 - 604), Papa i doctor de l'Església. 

És un programa ben senzill i un mínim exigible. Esforcem-nos per complir-ho perfectament! 

El pare del monasticisme i el primer ermità del desert

Sant Antoni abat (c. 12 gener 251 - 17 gener 356), de família molt rica d'Alexandria, va perdre als seus pares quan tenia 18 o 20 anys i una germana petita. Cristià fervorós, escoltant diverses exhortacions de Jesús a l'Evangeli a Missa es va decidir, només mig any després, havent deixat cobert el futur de la seva germana amb una dot i un lloc on viure, a vendre tots els seus béns, usar-los per fer caritat amb els pobres i marxar tot sol al desert de la Tebaida entre el Nil i el Mar Roig, a viure una vida d'ermità anacoreta, essent un dels primers Pares del desert i el que més va popularitzar la vida monàstica, que havia sigut iniciada a Egipte per St. Pau de Tebes (c. 227 - 341), a qui St. Antoni va conèixer poc abans de la mort d'aquest. 

Desert libi prop d'Egipte 

Quan va marxar al desert a fer penitència i viure una austera vida d'oració i contemplació, seguint a Jesús i per trobar-se amb Ell, va confiar plenament en la Providència divina, no preocupant-se de que vestiria, menjaria o d'on treuria l'aigua per beure, ni del dia de demà, i no tenint por tampoc de les feres, dels bitxos ni de les malalties, com tampoc de la calor ni del fred. Es va refugiar en una cova i allà va confiar plenament en que Déu sabia què necessitava, instalat en una zona muntanyosa desèrtica, a no molta distància del Mar Roig, però molt allunyada de qualsevol habitament humà. I va viure 105 anys i ja molt aviat la seva fama de santedat va atraure persones que l'anaven a veure, deixebles i imitadors, fent-se una mena d'agrupació de solitaris cercadors de Déu al desert. En diverses ocasions va marxar més lluny, per viure una soledat més completa, però cada vegada hi havia gent que el buscaven, el trobaven i de nou n'hi havia que s'establien a prop seu. Al final ho va acceptar i al moment de la seva mort eren tants centenars o milers els imitadors al voltant seu que aquella zona, propera al Mt. Colzim, semblava  una ciutat de cel·les eremítiques al desert, com la van descriure els seus contemporanis. 

Monestir de St. Antoni el Gran 

De la seva vida és conegut que va patir moltes temptacions diabòliques quan vivia en soledat, sobretot en l'època en que estava a prop d'un antic cementiri egipci. Allà va ser molt atacat i de moltes maneres pel diable, però va decidir quedar-s'hi per ressistir-les i vèncer-les, confiant en la protecció de Jesucrist, el vencedor del diable i del mal. Se li atribueix la frase "qui no és temptat, no anirà al Cel". I amb Crist al seu costat en va sortir guanyador, tot i les contínues i persistents temptacions, de les que les pitjors no eren les amenaçadores o horroroses sinó les que intentaven temptar-lo a la sensualitat i a la luxúria, quan el diable se li presentava com una noia jove bonica i temptadora o li feia veure imatges de dones bellísimes, fins i tot en grup, que el provocaven i l'incitaven a pecar de desig i de pensament, quan no de fets i tot, però amb Jesús, la creu i l'oració i mortificació, sempre en sortia victoriós i amb més mèrit i força espiritual. Així quan l'any 311, cridat pel bisbe, va sortir breument del seu retir i va anar a Alexandria a combatre l'arianisme, preguntava "encara segueixen pecant els homes?", sorprès pel fet, tan diferent a la seva experiència de vida personal i del do diví de superar la temptació i bandejar del tot el pecat, amb les dolceses inefables i la incomparable felicitat que això comportava quan era viscut amb humilitat i agraïment. 

Monestir de St. Pau l'ermità 

També es famós l'episodi de la seva vida en que després d'un somni l'any 341 va anar a trobar-se amb un altre gran sant, l'anacoreta St. Pau de Tebes (c. 227 - 341), el fundador cap a l'any 250 d'aquest estil de vida en la solitud del desert egipci, que també va tenir una vida extremadament longeva d'uns 113 anys, més encara que la seva, amb el que va tenir una breu relació que més que de mestre i deixeble era de companys de santedat i d'estil de vida,  quan després de la primera visita va tornar a anar-hi, St. Pau ja era mort i St. Antoni el va enterrar vestint-lo amb una túnica que li havia regalat a ell St. Atanasi i posant-lo en un forat que estaven cavant a prop dos lleons, que no els hi van fer cap mal, i així va poder donar-li una digna sepultura. A St. Pau l'anacoreta i St. Antoni abat sovint se'ls representa junts, essent un el Primer Ermità i l'altre el Pare del Monasticisme, i fins les seves festes són molt properes, la de St. Pau el 15 de gener i la de St. Antoni el 17, dos dies després.

Relíquies de St. Pau l'ermità 

Les notícies sobre la vida de St. Antoni són molt detallades i segures, ja que ja l'any 360, el seu amic St. Atanasi d'Alexandria (c. 295 - 373), bisbe i doctor de l'Església, va composar l'obra Vita Antoni, molt ben informada, amb les seves pròpies experiències amb ell, el que el mateix sant li va dir i els records dels seus nombrosos deixebles, i la gran categoria intel·lectual i personal, així com la santedat, de St. Atanasi, fan que l'obra estigui molt ben feta. També, poc després de la seva mort l'any 356, els seus nombrosos deixebles van fundar un monestir allà on el sant havia viscut amb ells, cosa que devia ser gairebé inmediata o a més tardar cap al 360 o poc després, quan l'obra sobre la seva vida la va popularitzar encara més i van sortir nous seguidors.  També per aquells mateixos anys, a la col·lecció de relats Vitae Patrum de St. Jeroni (c. 345 - 420) i concretament a la Vita Pauli primi eremitae dedicada a St. Pau l'Ermità, també hi ha notícies de St. Antoni, concretament de la trobada de tots dos. 

St. Antoni és el patró dels animals i a més de les bendicions d'aquests en la cerimònia dels Tres Tombs, que actualment es celebra des del gener fins tan tard com el juny a diferentes poblacions catalanes, amb cavalcades de cavalls, carros i burrets a càrrec d'agrupacions que mantenen la tradició i en la que són beneïts per un sacerdot junt amb les mascotes domèstiques, sobretot gossos però també gats i altres que hi desfilen o que s'hi acosten, també en el dia de la seva festa en molts llocs a la Missa es beneeixen els panets de St. Antoni, el qual també es patró de l'illa de Menorca perquè va ser en la data del 17 de gener que aquesta illa fou conquerida pels cristians. 

Siguem ben devots de St. Antoni i també de St. Pau ermità i encomanem-nos a la protecció i la intercessió de tan grans sants que ens han sigut model i exemple del seguiment, fins a la literalitat, dels consells evangèlics! 

Trobada de les famílies amb el Papa a València el 2006

El juliol del 2006 una representació del bisbat de Vic va ser un parell de dies a València, que amb el viatge van ser més, a la trobada de les famílies amb el Papa Benet XVI. 

Un grup de seminaristes catalans de diverses diòcesis 

Uns quants d'un grup de Vic. Amb Mn. Pere Oliva hi ha també Joan Prat, Jaume Casamitjana, un frare
caputxí d'Igualada i l'autor del blog, tots actualment sacerdots, i uns quants laics també participants. 

Les fotos van ser fetes a València el 10 de juliol de 2006 i en el meu cas és el segon Papa que conec personalment per haver-lo vist i escoltat, després de Joan Pau II amb el que amb una germana vam anar a veure a Barcelona, al camp del Futbol Club Barcelona, única vegada que hi he estat, l'octubre de 1982 en un acte també molt multitudinari. 

Són records d'unes vivències del procés que ens va portar a decidir-nos pel sacerdoci. Tant de bo que molts joves s'animessin a viure-ho i experimentar el que comporta donar el Sí a la crida de Déu a la vida sacerdotal i/o consagrada, que et pot arribar de moltes maneres i en qualsevol etapa de la vida, i que és una vocació de servei a Déu, a l'Església i a tothom, i comprovessin que és única i incomparable amb qualsevol altre! 

El pas per Vic de la Jornada Mundial de la Joventut 2011

La Jornada Mundial de la Joventut va tenir lloc a Madrid l'any 2011, presidida pel Papa Benet XVI. 

Abans, els grups d'assistents, joves i acompanyants, passaven per diverses diòcesis espanyoles on eren acollits i participaven en diverses activitats. 

Diversos grups van passar i fer una estança d'uns dies a la diòcesi de Vic el maig d'aquell mateix any, repartits per tot el territori. 

Qui això escriu va ser encarregat pel bisbat de fer de traductor i intèrpret de francès per dos grups durant aquells dies que van romandre entre nosaltres a Vic: un grup de Mali, que s'allotjava a Vic i un altre de Fontainebleau, França, que s'allotjava a Folgueroles, atès pel rector Mn. Francesc Basora i diversos ajudants de la parròquia. 

El grup de Fontainebleau a Folgueroles amb el mossèn de Malí de peu a l'esquerra, i el rector del poble ajupit a la dreta.

Un detall participatiu i de solidaritat mútua va ser que mentre van ser a Osona, els dos grups van intercanviar el sacerdot que els portava, el de Fontainebleau va acompanyar al grup de Mali, i el de Mali al grup de Fontainebleau, per tenir un coneixement més gran d'altres situacions, fet que no va tenir cap problema, doncs tots dos sacerdots i grups parlaven francès. 

Van ser uns dies de coneixença mútua i de compartir la fe i les experiències, tot preparant-se per assistir a la meta del seu viatge, la trobada en representació de tota la joventut catòlica mundial a Madrid, poc després. 

Preguem a Déu per tal que tots els joves participants en les diverses JMJ mantinguin i aprofundeixin la seva fe i a més la transmetin i així evangelitzin els seus ambients, societat i nacions! 

La gran època catòlica del segle XX

Durant els anys 1950s i primera meitat dels 1960s, l'Occident en concret i el món en general van viure el que es podria qualificar d'una època catòlica. Els governants ho eren i la mentalitat social també, igual que molts intel·lectuals i creadors. També va ser una època en que hi va haver moltes i destacades conversions al Catolicisme. 

En el seu apogeu, a finals dels 50s i primers 60s, quan era Papa Joan XXIII (1958 - 1963), grans mandataris mundials eren catòlics, com el president John F. Kennedy (1961 - 1963) als Estats Units, Charles De Gaulle (1958 - 1969) president a França, Konrad Adenauer (1949 - 1963) canceller federal a la República Federal d'Alemanya que amb l'elecció d'Heinrich Lübke (1959 - 1969) com a president va tenir dos catòlics en els dos més alts càrrecs (1), el rei Balduí I (1951 - 1993) a Bèlgica, o Ngo Dinh Diem (1955 - 1963) al Vietnam del Sud.

Però això ja venia de lluny, una mica abans Alcide De Gasperi (1945 - 1953) havia sigut primer ministre d'Itàlia, i Eva Perón (1945 - 1952) com a primera dama havia sigut molt activa a Argentina. Els partits democratacristians, d'inspiració cristiana i especialment catòlica, triomfaven a les eleccions a la R.F. d'Alemanya, Itàlia, França, Bèlgica, Holanda i alguns països d'Amèrica com Xile. I molts dels més importants propulsors de la Comunitat Econòmica Europea eren catòlics devots com Robert Schuman. 

I si hi havien governants que ja portaven força anys com Oliveira Salazar (1932 - 1968) a Portugal, que llavors conservava les seves colònies, i Franco (1936/39 - 1975) a Espanya, o Éamonn De Valera (primer ministre durant 16 anys en 3 mandats entre 1937 - 1959 i president 1959 - 1973) a Irlanda, altres ho eren de països emergents com Félix Houphouët-Boigny (1960 - 1993) a Costa d'Ivori, o Julius Nyerere (1961 - 1985) president de Tanganyika primer i des de 1964 de Tanzània (2). I ja anecdòticament però de gran presència mediàtica el príncep Rainier III (1949 - 2005) a Mònaco, més famós encara pel seu casament amb l'actriu nord-americana catòlica Grace Kelly.   

Algunes fites d'aquells anys ho acaben de mostrar:

Proclamació solemne a Roma pel papa Pius XII del dogma de l'Assumpció de Maria, 1 novembre 1950

1949 Adenauer, canceller de la RFA

        Irlanda és totalment independent  

1950 Dogma de l'Assumpció, proclamat pel Papa Pius XII

        Rainier III, príncep de Mònaco 

        Mor Emmanuel Mounier  

1951 Balduí I, rei dels belgues

1952 Congrés científic de Roma presidit per Pius XII, en el que s'accepta l'origen de 

         l'Univers en el Big Bang, proposat pel sacerdot Lemaître, 13 anys abans que ho 

         faci la ciència en general. 

         Mor Eva Perón

         Congrés Eucarístic de Barcelona   

1953 Rebel·lió de Polònia

        Mor Hilaire Belloc, apologista catòlic 

1954 Any marià, centenari de la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció

        Mor De Gasperi 

        Mor el filòsof i psicòleg René Le Senne  

1955 Plena sobirania de la RFA

         Ngo Dinh Diem al Vietnam del Sud 

1956 Rebel·lió d'Hongria

        Casament del príncep Rainier III de Mònaco i Grace Kelly

        Mor Eugenio Zolli (Israel Zoller), que havia sigut gran rabí de Roma de 1940 a 1945, any en 

        que ell, la seva dona i la seva filla es van convertir al Catolicisme per una visió que va 

        tenir de Jesús.

        Mor Giovanni Papini, que d'ateu i antireligiós es va convertir al Catolicisme l'any 1921. 

1957 Tractat de Roma, que dona origen a la CEE

        John von Neumann, científic jueu, fa cridar a un sacerdot catòlic perquè el bategi i li doni els                   altres sagraments en el seu llit de mort.

1958 Expo de Brussel·les 

        De Gaulle, president francès

        Mor Pius XII

        Elecció de Joan XXIII

        S'inaugura la basílica del Valle de los Caídos  

1959 Convocatòria d'un Concili ecumènic pel nou Papa Joan XXIII

        L'actor nord-americà Gary Cooper, després d'un llarg procés personal, es bateja catòlic

        Lubke, president alemany

        De Valera, president d'Irlanda (abans era primer ministre)  

1960 Jocs Olímpics de Roma

        Elecció als Estats Units de John F. Kennedy, el primer president catòlic del país

        Casament del rei Balduí I i Fabiola

        Gran any de la independència d'Àfrica

        Houphouët-Boigny, president de Costa d'Ivori 

1961 La RDA aixeca el Mur de Berlín per evitar la fuga dels seus a la RFA

        Nyerere, president de Tanganyika

1962 Una alocució del Papa Joan XXIII contribueix a evitar una possible 3ª Guerra Mundial en la                crisi dels míssils de Cuba

        Casament del príncep Joan Carles amb Sofia de Grècia  

1962 - 1965 XXI Concili Ecumènic Vaticà II, iniciat per Joan XXIII i continuat per Pau VI

1963 De Gaulle i Adenauer firmen oficialment la reconciliació total i definitiva dels seus països en                 una  catedral del nord de França

        Final del mandat d'Adenauer 

        Mort de Joan XXIII

        Elecció de Pau VI

        Assassinats de Ngo Dinh Diem i John Kennedy

        Mor C.S. Lewis, escriptor i assagista anglicà 

1964 Nyerere, president de Tanzània

1965 Inauguració del nou monument al Sagrat Cor de Jesús al Cerro de los Ángeles, on 

        Espanya fou consagrada al Sagrat Cor de Jesús l'any 1919, i que havia esat destruit 

        a la guerra civil. 

        Final del Concili Vaticà II  

Inauguració del Concili Vaticà II, Roma 11 d'octubre de 1962

I molts dels citats no sols eren catòlics convençuts i practicants, sinó també devots i fervorosos, fins al punt que alguns d'ells estan en procés de beatificació. I és que realment va ser una època molt especial per Europa, per Occident i per tot el món. 

(1) Sense oblidar el gran paper també de Franz Josef Strauss entre 1949 - 1987 a tota la RFA des del seu feu de Baviera i amb el seu partit la CSU, coaligat amb la CDU. 

(2) Es dona el cas que fins i tot governants ateus i d'ideologia oposada, provenien d'ambients catòlics o cristians, com Khrushchev (1953 - 1964), a la URSS, ucraïnès i nascut en una societat ortodoxa i grecocatòlica, Tito (1945 - 1980), croata d'extracció catòlica a Iugoslàvia, o fins i tot Fidel Castro (1959 - 2008) a Cuba, d'un país catòlic i educat en els jesuïtes.