Déu és Amor

L'Amor és infinit, perquè Déu és Amor.  

El qui estima a Déu sobre totes les coses i al proïsme com a si mateix per amor a Déu, ha trobat la veritat, la vida i el sentit secret de l'existència humana temporal al món, fent ja un tast anticipat de la futura vida eterna. I aquesta és la única veritable felicitat. Cal lloar i glorificar Déu, el Creador, donant-li gràcies per la seva infinita bondat, que fa que sigui així. 

Una reflexió

Un pensament personal i de tipus nocturn: són els seixanta-sis anys una edat important per un home? 

Perquè tradicionalment l'edat de jubilació s'ha fixat un any abans i també perquè a mi m'ha passat complir aquests anys just aquest any 2020 tan especial i diferent als altres. 

És clar que a això se li podria objectar que el passat any ha coincidit amb gent de totes les edats, i que si aquesta edat tingués quelcom d'especial, tots els anys haurien de ser-ho també, ja que cada any hi ha gent que té aquests anys. 

Però el que m'hi ha fet pensar, ni que fos per un moment, en que alguna cosa hi podria haver, és que el meu pare, nascut el 1923, també tenia just aquesta edat meva actual quan l'any 1989 canvià dràsticament el món, en un altre sentit però potser tan intens i important pels que ho visqueren, especialment aquells a qui afectà més directament. 

Potser al cap i a la fi només són casualitats, i coincidències familiars. I encara només una. 

El rosari missioner

Aquest rosari serveix per pregar per les missions, a la vegada que es resa el Rosari. El difonen molt els missioners combonians, fundats a l'Àfrica per St. Daniel Comboni (1831 - 1881). Cada color representa un dels 5 continents i amb cada misteri les intencions van especialment per aquell continent. 

Religió, amor i alegria

Un dels grans avantatges de la religió és que t’ensenya a estimar. La religió és un aprenentatge de l’amor.

I aquesta experiència t’omple d’alegria. Embolcallat de l’afecte i la tendresa divina i fent-ne partícip als altres, vius la vida feliç i humil. No hi ha millor manera d’estar content i agraït per tot.

 

Això ho expressa molt bé, per exemple, la narració amb dibuixos de les historietes del germà Juníper de Fred “Justin” McCarthy (1918 - 2009), un franciscà dedicat a l’apostolat en els mitjans de comunicació.

I també de la seva versió femenina, la de la germana Suzie del mateix autor.

Aquestes tires còmiques van ser molt populars en diaris i revistes nord-americanes i arreu del món i s'editaren també en col·leccions en llibre. Són molt entranyables i se'ns fan com germans nostres. És un estil de vida que se’ns mostra i que d’alguna manera se’ns proposa amablement. Sobretot per qui s'enamori de Déu i de la seva manera de fer i acció al món i vulgui viure sempre prop d'Ell, gaudint del seu encís i de la seva estimació i vetllant per fer la seva voluntat. 

Són veritables models de vida humana senzilla, plena i realitzada. Pau i bé! 

Un gran teòleg i filòsof sant, i un gran sant teòleg i filòsof,

St. Tomàs d'Aquino (1225 - 1274), prevere i doctor de l'Església, el teòleg i filòsof més gran de l'Escolàstica i potser de tota la Cristiandat, junt amb St. Agustí, i un dels pensadors més importants de la Humanitat. 

La Verge Maria i el Nen Jesús amb St. Domènec i St. Tomàs d'Aquino (Fra Angèlico)

És un gran filòsof i teòleg sant. I un gran sant teòleg i filòsof. De la seva obra la cimera teològica és sense dubte la "Summa Teològica" i el cim filosòfic segurament la "Summa contra gentils". Monjo dominic i sacerdot, adaptador de la filosofia d'Aristòtil tot conservant allò millor de Plató, punt culminant de l'Escolàstica, el seu magisteri inigualable s'ha recollit en el Tomisme i recentment en la Neoescolàstica i en el Neotomisme, doncs el seu pensament segueix essent vigent i actual.  

St. Tomàs d'Aquino va ser deixeble d'un altre gran,
St. Albert Magne i contemporani del també gran 
teòleg i filòsof, el franciscà St. Bonaventura.  

De les moltes anècdotes de la seva vida, dues que destaquen: a l'any 1273 al final de la seva vida i pocs mesos abans de la seva mort quan el seu secretari li va dir que li dictés com cada dia allò que havia d'escriure, St. Tomàs li contestà "No puc! En visió he vist coses tan meravelloses que el que pugui escriure em sembla molt poc". Per la mateixa època, però, en una altra visió divina Jesús a la Creu li va dir: "Has escrit bé de mi, Tomàs..." i com Jesús li preguntés què volia d'Ell, St. Tomàs li va respondre: "Només a Vos!".   I en això recorda de nou a St. Agustí que confessa: "Vull conèixer Déu i l'ànima - Res més? - Res més!". 

La nostra època necessita que Déu ens faci el do de tenir molts i grans sants com ell i els altres citats. 

Teologia, vida i pastoral al Nou Testament

A la Bíblia, com a Paraula de Déu revelada a la Humanitat que és,  hi ha tot el que interessa per a la salvació individual i per a la vida bona col·lectiva. 

Ja a l'Antic Testament (AT) es troba de forma prefigurada, col·lectiva, material i  temporal, és a dir en llavor, allò que en el Nou Testament ja serà en plenitud, individual, espiritual i en vistes a la vida eterna. 

L'AT ens prepara pel NT i per entendre'l bé. Les
profecies i promeses de l'AT es fan realitat viva al NT.

És en el Nou Testament (NT), amb la vida de Jesucrist narrada en els Evangelis i en la naixent seva Església en els altres llibres i en la visió de futur de l'Apocalipsi,  on culmina tota l'epopeia i l'odissea bíbliques, la llarga preparació per aquest fet únic, crucial i decisiu que narra el NT i que ho canvia tot en la Història de la Humanitat. 

Així la Revelació del Déu únic com a Trinitat, ja anunciada misteriosament en alguns llocs de l'AT, com en l'inici de la Creació al llibre del Gènesi o amb els tres visitants de Mambré a Abraham del mateix llibre i en altres indicis, es manifesta clarament al NT en diversos llocs, com al Baptisme del Jordà, a la Transfiguració, a la Crucifixió i en el manament d'evangelitzar i de batejar del Ressuscitat, entre d'altres. 

A la Bíblia també s'hi troba una veritable Teologia, ja insinuada a l'AT i clarament expressada en el NT en els Escrits joànics (l'Evangeli, les Cartes de St. Joan i l'Apocalipsi), en les Cartes de St. Pau i en la Carta als Hebreus. Aquí hi ha la Teologia més alta, començant destacadament pel Pròleg de l'Evangeli segons St. Joan.  

De l'Església també en tenim tota la mostra i definició, especialment en els Fets dels Apòstols, llibre que se ha qualificat en ocasions com "l'Evangeli de l'Esperit Sant", és a dir de l'acció de l'Esperit Sant, revelador de la Veritat i congregador i impuls de la vida eclesial, en caritat, oració, sagraments, discerniment i eficàcia. 

També tenim una pastoral en diversos llocs, però molt especialment en les Cartes de St. Pau a Timoteu i Titus. En línies generals és ja com la "Regla pastoral" del papa St. Gregori Magne, que ho explicita inspiradament. 

I del que podem esperar ens en parla el llibre de l'Apocalipsi en metàfores, símbols i visions, com un missatge pels tots els temps en l'espera del futur, tant el proper com el llunyà. Un devot catòlic ho afirmava així: "Quan vull saber les últimes notícies, llegeixo el llibre de l'Apocalipsi" 

La conversió i St. Pau

Sant Pau destaca per la seva radical conversió, "tombativa", en la seva caiguda del cavall quan es veié embolcallat de llum i experimentà una intensa trobada amb Jesucrist ressuscitat, els seguidors del qual fins llavors perseguia a mort. Però Déu tenia altres plans per ell... 

De St. Pau després de la seva conversió destaquen el seu paper d'apòstol dels gentils, els seus viatges missioners, el obstinat valor i coratge amb que tornava un i altre cop a predicar sobretot i primer als seus, els jueus, als qui volia salvar, tot i que en diverses ocasions li van donar tal pallissa que el van deixar per mort, en altres el van denunciar i fer empresonar, en altres es conjuraren per matar-lo... però ell s'aixecava i tornava de nou a intentar-ho, sense defallir ni desanimar-se. 

Podem recordar frases seves, com: 

"Si vivim, per Ell vivim, i si morim per Ell morim, tant si vivim com si morim som del Senyor..." 

"Cap ull ha vist mai ni cap orella ha sentit ni el cor de l'home somniava allò que Déu té preparat pels qui l'estimen"

I sabent-se instrument de Déu, unit a Ell i volent estar-ho cada vegada més, concloïa:

"Ja no sóc jo qui visc, és Crist que viu en mi". 

En el seu cas era molt evident que no era ell qui havia escollit a Crist, sinó Crist el que l'havia escollit a ell, perquè fos el gran apòstol missioner. I una tradició molt antiga diu que en aquesta missió va arribar fins a Hispània, concretament a la gran urbs de Tarraco, capital de la Tarraconense, portant l'Evangeli fins el confí occidental del Mar Mediterrani. 

Aquesta cançó de Missa, " I si vivim...", expressa molt bé el seu pensament: 

When we are Living - Pues si vivimos,  https://youtu.be/NKImco_1SWM

La Paraula de Déu

El migdia de Pentecosta, ple de la força de l'Esperit Sant, sant Pere va sortir a predicar obertament que Jesucrist, al que les autoritats havien crucificat, havia ressuscitat i no sols vivia una vida més alta i definitiva sinó que ens havia obert també per als humans la vida eterna, mitjançant el baptisme. 

L'escoltava una gran multitud de jueus i prosèlits vinguts d'arreu de les terres veïnes del Pròxim Orient així com dels països europeus i africans del Mediterrani oriental i central. I tots el sentiren predicar en les seves pròpies llengües. 

Un miracle aquest que és el revers de l'ocorregut a la Torre de Babel, quan els homes ja no s'entengueren entre sí i es dividiren en grups que només es podien comunicar entre sí i no amb els altres. I encara, perquè tot i parlant la mateixa llengua, eren sovint els malentesos, les malinterpretacions del que l'altre deia. 

 

L'àrab ja fou una de les llengües del miracle de la predicació inicial de sant Pere, des de llavors hi ha hagut àrabs cristians. 

El miracle de les llengües de la predicació de sant Pere a la gran gentada cosmopolita congregada, Déu el va fer com un signe de l'autenticitat i el poder de la seva Paraula, inspirada i transmesa abans pels profetes, en plenitud per Jesucrist i després pels apòstols, i perquè llavors era necessari, per tal que tots els oients sentissin proclamar el kerigma i la bona nova de l'Evangeli, i per donar força a les conversions de la naixent Església. Aquell dia moltíssims dels oients es convertiren, cregueren en Jesucrist el Messies i Fill de Déu, i van demanar el baptisme. Fou l'inici de l'expansió ràpida i accelerada de la Paraula de Déu, començant per Jerusalem i seguint per Terra Santa i arribant en poc temps fins als extrems del món habitualment conegut d'aquella època. 

Els apòstols i els altres seguidors de Jesús, els màrtirs, els evangelistes, els bisbes, preveres i diaques, els pares apostòlics, els apologistes, els missioners i predicadors, i tots els sants i aviat els teòlegs i els pares i doctors de l'Església, havent rebut la Paraula divina, l'escoltaren, la meditaren, la guardaren, la testimoniaren i la proclamaren primer oralment i després també posant-la per escrit. Així comença la gran col·laboració humana en l'obra de Déu. Havent-hi conversos de cada cop  més pobles, cultures i llengües diferents, Déu els permeté de ser col·laboradors seus en la propagació de la fe en Jesucrist per tot el món. 

L'Antic Testament, inspirat per Déu, va ser escrit en hebreu i alguns fragments en arameu, i la seva traducció de la Septuaginta, també inspirada, en grec koiné. El Nou Testament canònic, inspirat per l'Esperit Sant i seguint la vida, obra, exemple i ensenyament de Jesucrist, el Senyor, també es posà  per escrit finalment en grec koiné, tot i que molt probablement hi hagueren algunes primeres versions almenys d'algunes parts, en arameu. 

I aviat començaren les traduccions, al siríac, al llatí, al copte, a l'armeni... i a moltes llengües més amb el pas dels segles, com el gòtic, l'eslavònic o eslau eclesiàstic i unes quantes més. Ara gràcies a la d'alguna manera també miraculosa col·laboració i traducció humana, la Paraula divina, continguda en el conjunt d'escrits de la Bíblia, arribava a cada vegada més llengües, cultures i països gràcies a les traduccions. En alguns va ser crucial en la seva literatura i en la dignificació del mateix idioma, com en l'alemany al segle XVI i en l'anglès a principis del s. XVII. 

Però també calia tenir cura de la puresa i la inspiració real de la Paraula revelada. Per això entre mitjans del s. IV i principis del s. V es fixà, per sant Atanasi, sant Agustí i diversos sínodes a Cartago i Roma, el cànon dels Escrits veritablement inspirats i portadors de la Paraula de Déu a la Humanitat, tant dels llibres de l'Antic Testament com del Nou Testament. És a dir els textos ortodoxos, segurs, lliures d'errors i de contaminacions. Per tenir un text fiable i correcte, l'Església Catòlica va confiar en la gran labor de traducció de sant Jeroni en la Vulgata llatina, a principis del s. V, establerta com la Bíblia estàndard acceptada, i corregida i confirmada en la versió de la Vulgata dita Sixtoclementina, editada i publicada a finals del s. XVI. 

Aquesta és la Bíblia catòlica íntegra, sense afegits i sense supressions, sense canvis, sense errors i sense malinterpretacions, gràcies a les notes i els comentaris, provinents molts d'ells dels grans sants de la Patrística dels primers segles. És a dir, amb l'ajuda necessària i inestimable de la tradició i del magisteri.  Així un esforç de segles d'exegesi i d'hermenèutica permeté portar la Paraula de Déu arreu del món en tota la seva veritat, força i puresa. 

Avui dia la Bíblia, el llibre més venut i el més llegit de la Història de la Humanitat i fins i tot humanament parlant una de les grans joies de la literatura universal, però sobretot portador de la Paraula de Déu viva, eficaç i transformadora, ha estat traduïda totalment o en part (en aquests pocs casos sol ser el Nou Testament sencer o almenys els Evangelis) no sols a gairebé tots els idiomes actuals sinó que en els pocs casos de llengües molt minoritàries i marginals que no disposen encara d'aquesta traducció, els seus parlants poden sentir la paraula de Déu oralment per part de cristians de la seva ètnia i/o tenen a la seva disposició traduccions en llengües que ells poden comprendre. 

Es pot dir que avui dia la Paraula de Déu a la Humanitat ha arribat a tots els pobles i tots els individus i que tothom la pot escoltar i/o llegir en la seva pròpia llengua. És com el miracle de la predicació de sant Pere a Jerusalem, però amb l'esforç, la constància i la col·laboració humana essencial en el Pla de  salvació de Déu per a tots els éssers humans, homes i dones, de tot arreu del món i de totes les èpoques, passades, presents i futures. I a més així Déu pot premiar aquesta dedicació humana com a mèrit.   

Bíblies en diverses llengües: 

 

Bíblia catòlica en alemany, és possible que la portés d'un dels meus viatges a Alemanya, però potser me la van regalar 

Durant uns anys vaig col·leccionar Bíblies catòliques en diferents idiomes. A partir de les Bíblies catalana i castellana (moltes de cada) i les en llatí i grec, vaig tenir-la en francès, anglès, alemany, holandès, irlandès, polonès, búlgar, ucraïnès, japonès, rwandès, àrab i encara algunes més, com romanès i altres, si bé d'algunes d'aquestes altres no eren catòliques. 

Però aquesta col·lecció es va anar desfent, tot i que se'n conserva la major part. Ja ben aviat una Bíblia catòlica en francès, de tapa tova i format reduït sense arribar a ser de butxaca, que em va portar una germana meva des de França l'any 1990, la vaig regalar a una estudiant de francès (1) polonesa que era també una catòlica molt devota. 

Bíblia, em van dir que catòlica, en búlgar, obsequi d'una dona búlgara i els seus dos fills, 7 d'octubre de 1997

Una edició en polonès molt bona, que em va regalar la Dorota Ozga, la vaig conservar molts anys, però al final la vaig acabar regalant a uns polonesos als que vaig casar l'any 2018. Quan els hi vaig regalar van estar molt contents, perquè em van dir, era una edició especial, de tirada limitada i de molta qualitat de la traducció i contingut, que es va fer amb motiu de la celebració d'un esdeveniment cristià molt important per a Polònia. 

Bíblia catòlica en kinyarwanda, cortesia de Canisius Niyonsaba, Valens Bisabimana
o bé Françoise Uwizeyimana, els hi dono les gràcies a tots ells; potser cap a l'any 2008.  

Algunes més les conservo, però en aquest moment les tinc sense localitzar, com l'holandesa i la irlandesa. 

En la meva activitat de capellà de vaixell de Stella Maris, l'Apostolat del Mar, entre els anys 2013 a 2019, se'm van donar alguns exemplars en diversos idiomes, la majoria dels quals els vaig regalar als tripulants amb els que feia Missa, si bé n'he conservat algun, com el d'àrab, ja que no vaig trobar a qui donar-li. 

En un altre ordre de coses, un amic meu de Calldetenes, coneixedor de que feia col·lecció de bíblies, me'n va regalar unes quantes de molt importants, sobretot en castellà, en edicions luxoses o antigues que van arribar al seu poder.  

Bíblia catòlica en japonès, cortesia de la professora Akiko Ichikawa, c. 1994

Ara bé tot això és una mera curiositat de col·leccionista i, com a molt, una mostra d'afició, d'interès i fins d'amor a la Paraula de Déu revelada en la Bíblia, però més des d'un punt de vista simbòlic que pràctic. Amb els anys vaig arribar a la conclusió que el millor que podia fer era regalar-les a persones que les poguessin llegir, les necessitessin, les valoressin i les llegissin, millor encara en companyia i en grup, que no pas l'ús que en feia jo, que només les guardava, les valorava com a molt importants i les ensenyava ocasionalment. 

L'Evangeli segons sant Joan era el meu preferit quan era jove

Un programa que havia tingut i que l'havia practicat durant unes setmanes o poc més l'any 1990 era copiar diàriament textos de la Bíblia, començant en aquell temps per les lectures del dia, escrivint-les, però ho vaig deixar quan em vaig trobar amb textos molt llargs. Ho hauria pogut seguir fent si hagués fet una selecció, un tros per exemple, però volent fer-ho tot ho vaig acabar deixant al cap d'un temps. Em semblava una bona manera de conèixer la Bíblia i de familiaritzar-me amb la Paraula de Déu, prestant-li prou atenció. Una variant d'aquesta idea, que a més implicava anar-se familiaritzant amb idiomes estrangers i qui sap si aprenent-los i tot, era copiar textos de la Bíblia en altres idiomes. Aquest, però, a part d'un intent inicial de prova, no vaig arribar ni a posar-lo en pràctica seriosament. 

(1) Perquè a part del seu valor religiós i espiritual únic, com a Paraula revelada de Déu, i del seu extraordinari valor literari, que la fa una de les més grans obres de la Literatura universal, la Bíblia també pot ser una manera d'aprendre idiomes, alhora que es rellegeix i repassa, donada la seva divisió en capítols i versicles, cosa que pot ajudar a aprendre i fins a practicar un idioma nou, fent dues feines alhora.  

Setmana de pregària per la unitat dels cristians

En diverses ocasions Nostre Senyor Jesucrist va demanar la unitat de tots els seus seguidors: 

"Que tots siguin u, com el Pare i jo som U"

"Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església" 

"Hi haurà un sol ramat i un sol Pastor" 

"Jo estaré amb vosaltres, dia rera dia, fins a la fi del món"

A baix es pot estar molt lluny i no veure's, cap al cim tot convergeix cap a Crist i la seva Creu: un sol Senyor, una sola fe,
un sol Déu i Pare, i com més amunt ascendim més ens n'adonem que estem cridats a conservar la unitat en l'Esperit

La separació en grups dels seguidors de Jesucrist, dels qui creiem que és el Fill de Déu fet home per salvar-nos, de tots els que el reconeixem com a veritable Déu i veritable home, és un fort ensopec que va començar amb la separació dels orientals allà pel segle V, més tard de la dels ortodoxos al segle XI i finalment i més greu la dels protestants i anglicans al segle XVI. 

Aquesta separació, per motius culturals i històrics tant o més que teològics, no és volguda per Déu i és un veritable pecat col·lectiu. És un escàndol per a tots qui des d'altres posicions religioses o des de l'ateisme, es plantegen convertir-se i seguir Jesucrist, perquè la separació dels seus seguidors els pot fer dubtar i perquè poden tenir el primer problema, o fins l'excusa, de en quina denominació integrar-se; el primer pensament, i el bo,  és fer-ho en l'Església Catòlica, la més nombrosa i estesa pel mon i la que manté intacta la transmissió apostòlica des de sant Pere i sant Pau, màrtirs a Roma, del que sant Pere, instituït pel mateix Jesucrist com a cap de la seva comunitat de batejats en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, en va ser el primer bisbe i per tant el primer Papa. L'Església Catòlica també és la que, junt amb l'Ortodoxa, que li és propera i de la que només la separen qüestions teològiques menors i interpretacions pràctiques opinables, la que ha conservat la integritat de la fe tramesa pel apòstols i pels pares de l'Església dels primers segles. El cas protestant és més greu, perquè la lliure interpretació ha conduït a una divisió constant i a un continu creixement de noves variants separades unes de les altres. 

Però el sol fet que hi hagin diverses denominacions alternatives a les que aparentment poder integrar-se per accedir a Crist i a la seva Redempció, ja és un fort obstacle a la conversió dels no cristians. I el fet que hi hagi crítiques i divergències i que no es puguin posar d'acord és un veritable escàndol, perquè la Veritat és una, ja que Déu és la Veritat. En qüestions fonamentals, per tant, no hi poden haver, i no hi hauria d'haver, discrepàncies. Però el diable ha trobat en els dubtes, les opinions grupals o individuals i les separacions en mig de crítiques i retrets, un veritable camp de perdició per oposar-se a la gràcia divina i la salvació dels éssers humans. "La Veritat us farà lliures" ens diu Jesús, i tots els enfosquiments o debilitacions de la Veritat divina, per heretgies i cismes, ja ens porten a ser esclaus i ens separen i fins ens tanquen les fonts de la llibertat. En això el diable, el rebel a Déu i l'adversari del gènere humà, aplica la màxima d'origen militar "divideix i venceràs".  

Hi ha molta responsabilitat en la separació herètica o cismàtica.  El Senyor, que era molt comprensiu i benèvol amb els qui se sabien pecadors i necessitats de perdó, als que Ell havia vingut a salvar, era en canvi dur i molt crític amb aquells que feien grups apart creient-se els escollits i superiors, com els fariseus o mestres de la Llei, que menyspreaven al poble comú. Per altra part també va dir "Jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món" i no pas que la seva obra seria desvirtuada fins que cinc-cents, mil o mil cinc-cents anys més tard, per fi algú redescobriria el seu veritable sentit. I quan va establir a St. Pere com a fonament de la seva Església, va afegir: "Et donaré les claus del Regne del Cel" i amb elles el veritable poder espiritual, el de perdonar els pecats i reconciliar amb Déu, i també de discernir i decidir com a cap religiós de l'Església i del món, "tot el que lligaràs a la Terra serà lligat al Cel, i tot el que deslligaràs a la Terra serà deslligat al Cel". Tot això amb una promesa "i les portes de l'Infern no prevaldràn contra l'Església".  Els cristians  som fills de Déu, membres de la família dels pel baptisme fets fills de Déu en el seu Fill propi, Jesucrist, Nostre Senyor, i si som membres de la mateixa família no podem estar dividits i separats. L'Església és Poble de Déu, Cos de Crist, Temple de l'Esperit Sant, i tot indica unitat. 

Hem de pregar molt per la unitat de totes les esglésies, que l'Esperit Sant que congrega la diversitat en la unitat, ens uneixi a tots els seguidors de Jesucrist en una sola Església universal, que això és el que vol dir "catòlica". 

Temps de màrtirs

Aquests dies celebrem diversos màrtirs cristians dels primers segles a les misses. 

Així santa Agnès, el papa sant Fabià, sant Sebastià, el bisbe sant Fruitós i els diaques Auguri i Eulogi, sant Vicenç...

Els primers cristians ens deixaren testimonis admirables de fe, esperança i caritat que els hi donaren un gran valor i coratge per afrontar totes les proves: persecucions, judicis, tortures, les pitjors formes d'execució. 

"La última pregària" (1863) de Jean-Léon Gérome (1824 - 1904)

A exemple del mateix N.S. Jesucrist a la Creu i de sant Esteve protomàrtir, moriren per amor a Déu i als homes, donant testimoni, estimant i perdonant i pregant pels seus botxins. 

L'Església sol recordar junts a tres grans diaques màrtirs,  sant Esteve, sant Vicenç i sant Llorenç, dels primers segles cristians, els seus noms signifiquen coronat, vencedor i llorejat. Però de màrtirs cristians que donessin la seva vida per no renunciar a la seva fe i per donar testimoni de la veritat,  n'hi ha hagut sempre al llarg de la història posterior. 

Gràcies a ells i a molts altres, la fe ha arribat fins a nosaltres, perquè la seva sang vessada ha sigut llavor de nous cristians. 

Venerem-los, doncs, i encomanem-nos a ells, en els que actua plenament l'Esperit Sant, que ens siguin guia, model, consol i ajuda. 

L'activitat humana més important

Instituïda per Jesucrist mateix al Sant Sopar, per ser present dia rera dia amb nosaltres
i per al perdó dels pecats, tots els cristians hi són cridats i ja els nens ho poden viure

L'activitat humana més important, allò més alt de tot, és fer present Déu al món i el món a Déu en Jesucrist. Proclamar i escoltar la Paraula de Déu i consagrar el Cos i la Sang de Nostre Senyor Jesucrist, rebre'l i nodrir-nos d'Ell, que se'ns dona com aliment espiritual, l'únic que salva el món. No hi ha res més gran ni pot haver-lo, és el do més excels de Déu, el do d'Ell mateix. 

I és una activitat a l'abast de tots els batejats! 

"Mai us faltaran pastors"

"Mai us faltaran pastors" 

Missa concelebrada de Festa Major de l'església parroquial de St. Fruitós d'Hostalets de Balenyà, 21 gener de 2021 (Foto, Jaume Vila)

"No us faltarà pastor", dit pel bisbe St. Fruitós de Tarragona als seus feligresos, poc abans de ser martiritzat junt amb els seus diaques Auguri i Eulogi, el 21 de gener de 259,  segons les Actes autèntiques del seu martiri.  

I per designi diví, així s'ha acomplert. 

Una salutació del matí

 Acompanyant les oracions que fem al despertar-nos i llevar-nos, podríem incloure aquesta: 

"Bon dia, Senyor Jesús

i gràcies per aquest nou dia 

que ens doneu de vida! 

Us ofereixo 

totes les accions

d'aquest dia

feu que siguin totes

segons la vostra voluntat

per a major glòria vostra. 

La gràcia vostra

sigui sempre amb mi,

amb tots els meus 

i amb el món. 

Així sia!"

Per la nit, podem fer l'oració complementària, donant gràcies pel dia que ha passat, per tot el que hem rebut i ha succeït, acceptant-ho tot com a voluntat divina, demanant perdó pels pecats i oferint tot allò de bo que haguem pogut fer. 

Un programa de vida

Per saber si portem una vida realment bona i en tot cas per millorar-la, un programa podria ser el següent: 

1 - Anotem els 10 manaments de la llei de Déu. 

2 - Apuntem també en un altre paper les Benaurances. 

A la recerca d'una vida recta, neta, clara, ben orientada i amb sentit

3 - Cada dia al matí, un cop fetes les oracions agraint i oferint el nou dia a Déu, llegim primer els 10 manaments, el mínim indispensable exigible, i després les Benaurances, l'ideal al que hem de tendir i pel que podem progressar il·limitadament. Això ho tenim present per al que passi i fem durant el dia. Si cal, perquè veiem que en algun tema fallem molt, fem propòsits específics, i millor encara si ens han estat donats pel  confessor o pel nostre director espiritual, cas de tenir-lo. 

4 -  Al vespre, abans d'anar dormir, tornem a mirar les llistes dels manaments, les benaurances i, si és el cas, els propòsits concrets. Fem l'examen de consciència. Donem gràcies a Déu per tot el que hem rebut i tot el que ens ha passat i especialment si hem complert  amb el programa i si hem millorat. Demanem perdó a Déu pels pecats que haguem comés i proposem-nos que amb la seva ajuda l'endemà ho evitem i procurem fer-ho tot més segons la seva voluntat. 

L' autopista al Cel

Els 10 manaments són la via de pas segur per la vida i de bon destí final, i com a tal són necessaris i suficients. Però encara hi ha una via millor. 

Les Benaurances són aquesta autopista, molt més ampla, directa i ràpida.   

Són molt semblants als 10 manaments, en els que es basen, però ampliant-los i potenciant-los, i per elles es va amb molta més seguretat i  es fa molt progrés en aquesta vida i s'arriba lluny en el camí del Cel.   

Els manaments, el camí de la vida

Els 10 manaments de la llei de Déu no són recomanacions, són prohibicions i obligacions reals, perquè són el mínim indispensable exigible per a anar per la vida. 

Un exemple ens pot ajudar a entendre-ho. Si conduïm un cotxe per una carretera, moure'ns sempre per dins de la via, sense sortir-ne mai a fora, no és una recomanació sinó que és una necessitat absoluta. Els manaments són com aquesta carretera que ens condueix lluny, bé, ràpid i amb seguretat, i ens permet arribar al nostre destí, sempre que no ens sortim mai d'ella.

Precisament quan aparentment no hi ha obstacles externs és quan pot ser més perillós, 

perquè no se n'està físicament impedit d'abandonar-la i llavors segons el símil és factible i

podria ser més temptadora la possibilitat de voler sortir-se de la ruta i anar pel dret per fora. 

Si un conductor veiés que la carretera que el porta al seu destí aparentment se n'allunya o que fa corbes en lloc d'anar-hi directament de dret, aniria molt errat si decidís sortir-se'n i fer el que a ell li sembla més obvi, "perquè no puc anar per aquí que veig que s'hi va directe?", voler convèncer-se  ("una mica de mal terreny i de dificultats no m'espanten i fins m'estimulen...") i intentar anar-hi camp a través. O quedaria encallat en algun camp o correria el gran perill de tenir un accident, per aquest sortir-se de la via que sí que hi porta. I gairebé segur que no arribaria al seu destí i que necessitaria ajuda dels altres, i fins ajuda especialitzada (de mecànic, tractor, grua...) per retornar al mateix punt on va tenir la falsa idea de que els revolts del camí eren un destorb i una  antiquada cosa limitadora de la seva llibertat, visió pròpia i intel·ligència, etc. Precisament ell amb el vehicle poden conduir, fer molts quilòmetres i fins i tot correr bastant, dins dels límits autoritzats, per arribar ràpid, si cal, al seu destí, precisament si es manté sempre dins dels límits de la carretera i de les seves normes i limitacions. 

Els 10 manaments divins no són limitacions sinó barreres protectores dins de les quals podem viure la vida autèntica i real i fer molt de camí segons els nostres desigs legítims. Cal tenir-ho molt present i per això convindria repasar-los sovint, idealment si fos cada dia. 

Un lema originariament cristià

En els primers segles cristians sembla ser que ja es coneixia un lema trinitari que deia, referint-se a tots els batejats: 

Igualtat com a fills tots del mateix Pare, 

fraternitat com a germans tots del mateix Fill, 

llibertat (1) com a participants tots del mateix Esperit.  

I això entès en sentit teològic i espiritual, com una veritat essencial: tots hem estat fets fills de Déu amb la Redempció obtinguda pel seu Fill propi, Jesucrist, que ens arriba pel baptisme i ens fa hereus de la vida eterna; tots ens hem d'estimar com a germans, perquè ho som en el nostre germà gran, primer i únic, Jesucrist; i la veritat que ens aporta l'Esperit Sant, la 3ª persona de la Santíssima Trinitat que ens ha estat donat com el major do possible i que ens fa participar ja en aquest món de la vida divina, ens fa lliures.  

El que van fer els revolucionaris francesos de finals del segle XVIII va ser recuperar aquest lema, que llavors estava una mica oblidat, deslligar-lo de la seva font divina - però llavors ja no s'entén ni tan sols perquè són tres els conceptes i no un, dos, cinc  o set... - i aplicar-lo com cosa purament humana i voler imposar-lo a la societat i no pas considerar-lo una constatació o una proposta, com ho feien els cristians del món antic en aquest i altres casos similars. 

Com diu G.K. Chesterton (1874 - 1936), "el nostre món actual està ple d'antigues virtuts cristianes que s'han deslligat de la seva font divina, s'han separat també unes d'altres oblidant el conjunt, s'han volgut fer absolutes... i s'han tornat boges!" 

(1) La llibertat sobretot de poder evitar el mal, o de sortir-ne, i de poder fer el bé, amb l'ajut diví, però també de respecte a la consciència, de discerniment i d'encert. 

Una breu poesia que és tot un pla de vida

Reprodueixo un poema que fa molts anys va sortir publicat en un Full Diocesà del bisbat de Vic, on el vaig llegir i m'ha quedat sempre a la memòria i algun que altre cop l'he citat. 

El seu autor era un escriptor català catòlic ja gran d'edat, del que malauradament vaig oblidar de seguida el nom i no l'he pogut retrobar quan ho he intentat. 

És un pla de vida i és titula Consigna: 

La fira de la vida,  és millor passar-hi orientat i amb un sentit  

"Consigna"

Quan tu vas néixer 

tothom somreia,

sols tu ploraves. 

Fes que quan moris

tothom plori,

sols tu somriguis. 

Amb el breu que és, un parell de frases,  i no sols és cíclic i lligat, sinó que a més és tot un pla de vida. Però no sols això, també mostra una sorprenent saviesa i no sols pel principi i final equilibrats i corresponents, tant de la vida humana i de tot el que implica viure segons el que proposa com dels versos en sí, sinó perquè s'hi intueix un significat més profund de plorar = desig de viure i somriure = acceptació de la mort.  L'autor no sols tenia un excel·lent domini del llenguatge i de la concentració dels més alts conceptes en poques paraules, sinó que també devia tenir una gran vida espiritual. 

I molta obertura a allò general, doncs el que proposa pot ser acceptat i viscut per tothom. 

Cal redescobrir la fe

Al món d'avui ens cal molt redescobrir la fe, amb tota la innocència i puresa d'infants. 

Si no ens fem com a nens, amb la seva confiança, il·lusió, agraïment i alegria, davant de Déu, no entrarem en el Regne de Déu. 

La bona mort

La bona mort és aquella que té lloc de forma natural, quan Déu crida l'ànima a finalitzar el curs d'aquesta vida i entrar en l'eternitat, i en estat de gràcia divina. No n'hi ha d'altra. 

Amb un exemple que ho mostra clarament: 

El Papa St. Pius X (1835 - 1914) al seu llit de mort

Més encara la mort dels sants que, siguin quines siguin les circumstàncies, fins i tot en la tortura i el martiri, és una mort angelical. Aquesta és la veritable millor mort. 

La felicitat

Tothom busca la felicitat. I sembla que costi trobar-la. Però el secret és molt fàcil: la felicitat es troba en fer la voluntat de Déu, o dit d'una altra manera en descobrir i exercir la pròpia vocació, allò al que Déu ens crida en aquesta vida, perquè és el millor per a nosaltres.  

Com  per exemple, en el cas del jesuïta lleonès Segundo Llorente (1906 - 1989): 

Aquesta gran felicitat se sol trobar molt en els missioners, com en el cas de 
Segundo Llorente i també entre els religiosos i religioses: és la felicitat dels sants. 

Des de sempre, de jove i fins de nen, va sentir la crida a ser missioner entre els esquimals d'Alaska. Li va costar, perquè van sorgir-li obstacles i retards, però al final ho va aconseguir. I després va viure 40 anys "en el país dels gels eterns" exercint de missioner catòlic entre els inuit, dels qui va aprendre l'idioma i les costums i va ser molt feliç essent el seu sacerdot i vivint entre ells. 

Tots estem cridats a la felicitat i a tots se'ns proposa. Només fa falta descobrir a què estem cridats i fer-ho decididament. No hi ha felicitat més alta i més duradora que trobar i seguir el camí que Déu ens indica i complir la pròpia vocació. 

El món necessita sants

Allò que probablement més necessita el nostre món d'avui dia són sants. Sants de tots els estils i a ser possible grans sants. Com aquest: 

Sant Charbel Makhlouf (1828 - 1898)

El vídeo explica molt bé la vida d'aquest gran sant catòlic 

maronita del Líban, sobretot cal veure els primers 45 minuts

Hem de demanar a Déu que ens doni molts sants i molt grans sants, que a tota la Humanitat li fan molta falta. 

L'any de Sant Josep

2021 és l'any de sant Josep, el sant protector de l'Església i dels cristians, com ho va ser de la Sagrada Família de Natzaret. La intercessió de sant Josep és molt poderosa, ja santa Teresa de Jesús deia que era un sant que no li fallava mai quan li demanava gràcies per la seva mediació. Que ell faci que aquest any sigui el del ressorgiment de l'Església Catòlica a tot el món! 

El llac de Tiberíades 

Perquè és tot el món el que necessita un enfortiment del Cristianisme, i no sols espiritualment, que això és el principal, sinó també per motius fins i tot mundans que poden ser compartits per tots. Un intel·lectual francès ja se'n va adonar, i va fer notar l'any 1973, que el triomf del Cristianisme al món mediterrani i a Europa, SO d'Àsia i nord d'Àfrica als segles IV-V va salvar durant més de mil anys a la Humanitat dels tres grans problemes globals que han aflorat a partir de la creixent descristianització de la societat d'Occident des del segle XVIII: l'explosió demogràfica, l'esgotament de recursos naturals i la contaminació ambiental. La vida de castedat, d'austeritat i de respecte dels cristians va evitar durant un mil·lenni i escaig aquests problemes que després han aparegut i que s'han volgut solucionar actualment de forma totalment inadequada, immoral i ineficaç, des d'un punt de vista creient, greument pecadora i humanament molt pertorbadora i fins brutal. Els éssers humans, per molt poder, informació i recursos que tinguin, no poden jugar a ser déus sense caure en allò més terrible, pervers i nefast, perquè senzillament el curs del món i la seva evolució no està a les seves mans, per més que ho pugui semblar i el segle XX n'ha vist molts tràgics testimonis d'això. Al món en conjunt li convé la recristianització, més encara en té una absoluta necessitat, tant espiritualment com materialment. 

Només Déu pot ser Déu i exercir com a tal. Que la intercessió de sant Josep ens ajudi a tots, però especialment als governants i a tots els qui detenten el poder, a entendre-ho, acceptar-ho i amb confiança posar en mans de la Providència el destí del món. De ben segur que anirà millor, molt millor, que en mans humanes. I a més és la única solució. 

Jesús al Jordà

Aquest diumenge celebrem el Baptisme de Nostre Senyor Jesucrist, que va rebre de mans del seu cosí sant Joan Baptista i que va senyalar, amb la seva consagració i missió, l'inici de la seva vida pública. 

Jesucrist, que no necessitava ser batejat ho va fer per humilitat i per mostrar la seva aprovació  la missió de Joan Baptista i la seva solidaritat amb els pecadors penedits que volien demanar el perdó de Déu i convertir-se, Ell que havia vingut a salvar-los. 

Al mateix temps, al ser batejat, Jesucrist institueix el baptisme com a sagrament, al santificar l'aigua i donar-li la força de l'Esperit Sant pel perdó dels pecats i per a fer als qui reben fills de Déu. 

Aquest episodi del Baptisme al Jordà és també una de les manifestacions trinitàries del Nou Testament, Déu Fill que és batejat, Déu Esperit Sant que descendeix sobre seu com un colom i la veu de Déu Pare que diu "Aquest és el meu Fill, l'estimat, escolteu-lo!", trobant-se'n d'altres com la Transfiguració, la Crucifixió o el mandat de Crist ressuscitat: "Aneu i convertiu tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant..." entre altres. A l'Antic Testament també n'hi ha, si bé no tant explícites, com l'inici de la Creació i els visitants de Mambré, amb algunes més. I tot i que alguna Persona pot estar més relacionada amb alguna funció divina, com ho mostra el Credo, la Trinitat sempre actua conjuntament. 

Finalment, el Baptisme de Jesús, amb el que acaba el temps de Nadal pròpiament dit - si bé amb alguna persistència fins la Candelària a principis de febrer - i comença litúrgicament el temps de durant l'any que s'estén fins la Quaresma, i que marca l'inici de la vida pública de Crist, de la seva predicació del Regne de Déu amb el seu exemple, doctrina i miracles, ens recorda també el nostre propi baptisme, el gran do que vam rebre de que se'ns perdonés el pecat original, i en el seu cas els pecats personals, i de ser fets fills de Déu en Jesucrist, el seu Fill propi, que ens ha volgut com a germans seus, i participants de l'Esperit Sant. A canvi ens demana que evitem el mal i el pecat, que fem el be i visquem en gràcia i que seguim el seu model i siguem humils, obedients i servidors els uns dels altres, com correspon als fills de Déu. Perquè tot gran do comporta també una gran responsabilitat i l'ajuda de Déu mai ens faltarà per poder complir-la.  

Els vans plaers del món

"Vanitat de vanitats i tot és vanitat" diu el Qohelet. Els plaers del món són vans per donar-li sentit a la vida i encara ho son més, són cendra, a l'hora de la mort. 

Ho diu molt bé la cançó "Vanità di vanità" de la pel·lícula "State buoni se potete" (1983) sobre la vida de sant Felip Neri (1515 - 1595). 

Ser-ne conscients no té perquè entristir-nos, ans al contrari, ens pot donar una alegria més ben fonamentada, més humil i real. 

Cal buscar les coses altes, que són les que sí que tenen valor, donen sentit a la vida i perduren. 

2021, futur i aventura

Després d'un any tan inesperat i sorprenent com va ser 2020 i veient com són els primers dies d'aquest nou any, encara continuació de l'anterior evidentment, cada cop es fa més palès que 2021 serà un any tan decisiu com ho fou per exemple el 1989. 

L'inici d'un nou any, com d'aquest important i decisiu 2021

En llatí hi ha dos conceptes de futur: el "futurus" i l'"adventurus". El primer, futurus o futura (el que serà perquè ja és) és el futur previst i previsible, la continuació del present i fins del passat. Així per exemple, un camp sembrat si no hi ha res de nou espigarà al seu moment, una dona embarassada donarà a llum als nou mesos, les estacions es succeiran amb regularitat, etc. Però en canvi el segon, adventurus o adventum (el que vindrà com a nou) és el camp de les novetats, de les sorpreses, d'allò inesperat, no preparat, planificat ni previst, la irrupció del realment nou, i està relacionat etimològicament tant amb l'Advent (del cicle litúrgic) com amb aventura, l'obertura al desconegut. Futurus és el futur encarrilat, mentre que adventurus és el futur obert, el canvi, allò espontani i diferent, que obre nous camins i nous horitzons. En català també tenim dues paraules, futur i esdevenidor, si bé la segona és molt poc usada i a més no tenen un significat contrastat com en llatí, resultant pràcticament sinònims. 

Cal estar atents a aquest any 2021 a veure què predominarà en ell, si la continuació i allò esperat o bé si ens portarà novetats i canvis radicals. És a dir si serà un any com la majoria d'anys o bé si, com tot fa suposar, serà un any de transformació i obertura a partir de la situació del nostre present, sigui en el sentit que sigui, com ho fou el 1989 ja citat. 

Felicitat de nens i grans

La veritable felicitat, la única veritable, és la trobada amb Déu, amorós i bondadós i el realment desitjat pel cor humà, com diu Sant Agustí: "Ens heu creat per a Vós, Senyor, i el nostre cor no descansa fins que troba repòs en Vós". 

Mentre vivim en aquest món terrenal i temporal moltes coses ens distreuen aparentment, però en realitat resulten ser buides, ja que la nostra aspiració essencial de criatures no es satisfà fins que ens trobem amb el Creador, i així el busquem durant tota la nostra existència i mentre no resolem aquest enigma busquem succedanis: de nens les joguines i els jocs i la companyia dels pares, germans, familiars i amics; d'adolescents les diversions, els enamoraments i les relacions sentimentals; de joves els estudis, la carrera i l'aprenentatge pel treball; d'adults formar una família, el cònjuge, els fills, la feina i la realització dels ideals; de grans, després de la jubilació, ja costa més trobar allò que realment ens ompli, però encara es troba alguna cosa i es busca la salut, la pau, l'harmonia, el reconeixement... 

La veritable felicitat és trobar a Déu en Jesucrist i tenir una bona relació amb Ell

Tot això és important, és clar, però mai ens acaba d'omplir del tot i la prova és com ja no valorem gaire o tant, en algunes coses gens, allò que era la nostra felicitat en la fase anterior, tot i que hi ha coses que conserven el seu valor durant tota la vida com la família, l'estimació, el propi caràcter i les idees i sentiments personalment més importants. Però tot i així experimentem que hi ha d'haver alguna cosa més, quelcom que ens obri a realitats més altes, que ens faci portar una vida amb sentit, orientada, ascendent i superadora de la mera materialitat. Per això les persones més felices són les que han trobat l'experiència religiosa i espiritual real, és a dir la revelada per Déu mateix, perquè quan es tracta de la recerca humana de la transcendència, sense l'ajut diví no pot salvar la distància infinita que ens separa de Déu i sense Ell es queda en meres temptatives, més o menys encertades o fallides, però que mai assoleixen el seu objectiu, tot i que poden ajudar en la vida. I la part més trista és la dels qui neguen Déu, perquè es priven artificialment d'allò que en el fons del seu cor més anhelen, ho sàpiguen o no, ho vulguin o no, per molt que es pretengui negar, la realitat és així, és aquesta. Ni les coses del nostre nivell humà, ni molt menys encara les del nivell inferior, ens poden acabar d'omplir del tot, l'únic que ho aconsegueix és obrir-se a tot allò superior a nosaltres, el que és més gran i ens supera, i sobretot al màxim, que és Déu. Quasi tothom se n'adona en l'ancianitat, en la malaltia i quan ja només es pot esperar la mort: l'únic consol és Déu. I després de la mort Déu és l'únic que importa. Per tant és molt important, és vital, encentar el camí cap a Ell durant el temps de vida en que ens anem formant en aquest món per ser el que serem en l'eternitat. La gran felicitat és trobar-lo ja mentre vivim!    

La manifestació de Déu a la Humanitat

Epifania vol dir la manifestació definitiva, la plena i total, i en aquest cas es refereix a Déu, que ja es mostra Ell mateix a tots els pobles en l'adoració dels mags d'Orient al Nen diví. 

Des de l'Encarnació fins al Nadal la presència de Déu ja era real en el món, primer en el si de la Verge Maria i després ja com a nadó, però aquesta manifestació era encara secreta, reservada a uns pocs escollits ja en l'àmbit familiar o a aquells a qui se'ls hi va revelar el miracle i el misteri. Eren pocs i en principi semblava com si Jesús hagués de ser el Messies destinat al poble d'Israel o als qui es convertissin primer al Judaisme. 

Una de les primeres representacions  de l'adoració dels mags, Roma segle IV 

Però l'Epifania mostra el pla de Déu fins llavors desconegut o incomprès: el Fill de Déu ha vingut al món per a tota la Humanitat de tots els llocs i de tots els temps. És ja la manifestació pública, oberta no sols al poble escollit sinó ja a tothom, a tots els que el trobin, el reconeguin, l'acceptin i l'adorin. En la recerca dels mags d`Orient, en la seva perseverança i llarg camí fins a descobrir-lo i en els presents que ja li porten d'or, encens i mirra, es constata que Déu es deixa trobar per tots aquells que, fins i tot per estudis i càlculs humans, als qui Déu dona l'encert, el busquen amb sinceritat de cor. Els mags no són jueus, són pagans que es convertiran i es faran seguidors del Nen Jesús pel que ells mateixos veuran després d'un llarg esforç per ser-hi, coneixer-lo i viure aquell gran moment. Representen a tots els pobles de la Terra i potser en tenen una certa consciència del fet.  Una tradició els fa reis, perquè al arribar a Jerusalem van a anunciar-ho a la Cort i el rei Herodes els rep i els afalaga, després d'haver reunit als grans sacerdots i els més experts escribes i mestres de la Llei per saber on havia de néixer el Messies, com els distingits visitants afirmaven haver descobert que ja havia nascut i volien rendir-li homenatge. Sense voler, Herodes també contribueix a que els reis mags el trobin, encaminant-los a Betlem com li ha dit el consell de savis, que se n'ha assebentat de l'afirmació però que resta escèptic i quasi indiferent, tot i que són jueus i coneixen les Escriptures. En canvi ells, tot i que pagans, sí que confien i creuen. La seva alegria és immensa al trobar al nen a una casa sota l'estrella que els ha guiat, sigui fenomen astronòmic o sobrenatural, i les seves ofrenes indiquen reconeixer-lo com a rei (or), com a gran sacerdot i fins Déu mateix (encens) i com a home i víctima (mirra). I avisats en somni que Herodes vol matar el nen, se'n tornen al seu país per un altre camí. 

Epifania significa no sols que Déu neix al món per a tota la Humanitat sinó també que tots els homes de bona voluntat que busquen Déu amb sinceritat, el poden trobar i fins amb el seu esforç humà el troben, perquè Déu es deixa trobar, premiant-los per la seva bona voluntat i satisfent-los en el seu anhel, que en el fons és el de tots els cors humans, ho sapiguen i ho vulguin o no. Bona Epifania a tot el món actual i a tot el món futur!